Oncle Vania

 

Veig al Lliure de Montjuïc l'adaptació teatral de l'oncle Vania de Chejov amb Julio Manrique en el paper protagonista. No m'acaba de tot, de fer el pes. El text és certament molt bo, una de les millors recreacions del que suposa el tedi i l'avorriment a la vida humana. Per això no tinc gaire clar de si cal dinamitzar molt un text d'aquesta mena. Això feu que no sempre estigués a gust. Tampoc em va convèncer el treball de Lluís Marco, que fa un professor menys patètic del que jo m'he representat. En canvi, era molt bona l'escenografia d'un nivell altíssim i també em va agradar molt el treball de l'actiu provinent de la calòrica, Júlia Truyol, la més equilibrada, natural i convincent del repartiment en el paper de Sònia, l'aneguet lleig de la família

Homes dibuixats

 

Novembre s'acaba. No he tingut gairebé ja temps ni d'escriure ni de llegir res. De fet, poca cosa de profit. Dimarts estava a casa i vaig parar-me un moment, allò que no havia fet en tot el mes, per veure el programa que TV3 dedicava a Jaume Sisa. Potser Sisa ha estat la meva companyia més constant durant tota la meva vida. Des de que el vaig descobrir el 1976, al documental sobre la nova cançó, mai no he estat una temporada llarga sense sentir-lo alguna vegada. Fou un moment estrany perquè no feia res i veia TV3. Cansat com estava vaig prendre un mode instrospectiu i vair relacionar el que deia Sisa amb la meva pròpia vida. Fonamentalment hi ha tres coses que em van cridar l'atenció. La primera era la seva problemàtica relació amb la catalanitat, tot i que ell és un arquetip d'una certa manera de ser català. Jo això de la catalanitat tampoc ho veig clar però s'imposa una certa necessitat d'arribar a algun “arreglo”. L'any que ve en faig seixanta i ja s'ha fet segurament tard per esdevenir alguna altra cosa. De fet, havent viscut fora l'oportunitat l'he tinguda i tampoc no m'ha seduït gaire. La segona qüestió és el tema més repetit sobre l'entrevista: la por a descobrir la seva identitat; el temor a no saber qui és. Jo no he fet cançons però és la qüestió que potser darrerament he estat rumiant-me més darrerament i aquí si que potser li porto un cert avantatge, convençut com estic que no hi ha res darrera de la màscara. Cal aprendre a viure sense tenir por del fet de no ser ningú. Finalment em sobtà la seva reflexió sobre el fracàs. Tot fent balanç afirma que la seva vida ha estat un fracàs i que el mon, el públic, l'alteritat ha estat injusta amb ell. Ho diu però amb un mig somriure i sense fer grans escarafalls. El meu punt de partida és el contrari. La meva vida ha estat un fracàs i penso que ningú ha tingut cap culpa. Jo n'he estat l'única causa. Ho puc dir també, però, sense escarafalls i amb un mig somriure. De fet, em semblà que tots dos  discursos eren el mateix. Mirant la vida des d'una perspectiva individual no té molt sentit distingir entre l'èxit i el fracàs. Tots dos pressuposen un substrat del tot il·lusori. Mentre escric això me'n recordo del final del Faust, que llegia en la mateixa habitació on soc ara l'any 1984, i de com aquest troba el moment de felicitat lliurant-se a una causa col·lectiva, fer un pantà o un pont, de fet no me'n recordo gens bé. Goethe no em sembla que anés errat.

La strada di Levi

 

La strada di Levi és el nom del documental realitzat per David Ferraro el 2006 sobre la novel·la de Primo Levi, la treva, de la que vaig parlar-ne aquí fa dos anys. El film segueix la trajectòria del viatge de l'escriptor italià, mostrant-nos com són ara els paisatges que va recórrer ell fa quasi vuitanta anys. La veu d'Umberto Orsini recorda, sense abusar-ne, els passatges més significatius per comprendre el seu itinerari. Ferraro utilitza molt poques vegades imatges del final de la guerra i prefereix mostrar com és ara aquesta Europa. Alguns llocs han canviat molt. Per exemple, la zona prop de Txernobil que ell creuà a la tornada de Starje Doroghi. En general, el documental funciona com bé com rememoració del llibre i és encara més efectiu per il·lustrar l'advertiment essencial del treball de Levi, si tot allò va passar, pot tornar a passar. Especialment clara és l'escena desenvolupada a Munich, quan es recorda la reflexió de Levi quan passejava pels carrers d'aquesta ciutat, la necessitat de fer afrontar la seva responsabilitat als alemanys, amb un miting d'un partit neo-feixista que afirma la innocència absoluta dels alemanys. En pocs llocs però la pervivència del passat és tan clara com a Bielorússia, l'únic país del continent que havia preservat en l'essencial el sistema soviètic, i on ja hi eren per tot arreu les fotos del lider Lukashenko. Un altre bon moment és la rememoració de l'arribada a Budapest, mentre la veu llegeix el testimoni de Levi dient que per ell l'arribada a aquesta ciutat significava el retrobament amb una ciutat plenament europea, les imatges dels seus mercats mostren la presència aclaparadora de gent vinguda d'altres continents i especialment emotiva és la confrontació del viatge de Levi amb el que en aquell temps feien els moldaus escapant de la misèria del seu país.

Filosofia del budismo zen

 He llegit la filosofia del budisme Zen de Byung Hul Chan i m’ha resultat prou profitosa. Darrerament he vist diverses critiques coincidents en menystenir el treball d’aquest filòsof proper a ser un autor de best-sellers. Potser sí que sovint tendeix a descobrir la sopa d’all però en conjunt si més no la seva obra fa una crònica del nostre temps força plausible i amb una certa elegància en l’expressió, que els lectors habituals de filosofia faríem bé en agrair.. Aquest llibre però és diferent perquè el que fa és essencialment una comparació entre alguns elements bàsics del pensament occidental el budisme zen. Quan vivia a Londres jo vaig estudiar una mica el tema del pensament oriental i la veritat és que els meus records resulten força coincidents amb el que he pogut trobar en aquest text. Valgui d’entrada la pena dir que Orient és molt complex i que el budisme és asiàtic, però Àsia no és majoritàriament ni essencialment budista. Pel contrari en Occident la filosofia és una realitat que acaba englobant i definint tota la cultura, almenys des de la il·lustració. Els budistes que si comptaren amb un filòsof-rei, no han estat mai tan fitxats com nosaltres en aquesta idea.

Byung estructura el llibre en sis capítols entorn de de sis nocions clau. La primera té un títol ben explicit Religió sense Déu. És una denominació tòpica parlar del budisme com d’una religió atea, però Byung el que ens emfatitza aquí és sobretot la impossibilitat de cap onto-teologia. El budisme ha estat l’intent més reeixit de pensar el mon sense la noció de substància. Aquesta és reemplaçada pel no res, però un no res pensat en un sentit completament diferent del de la tradició occidental, que tendeix a pensar el no res des de la realitat de la substància i per tant en transmutar-lo en la noció del poder. No hi cap poder al no res i així esdevenen absurdes tant l’ús de la violència com la recerca de fonaments. El no res és el constituent íntim, immanent del mon i no es pot fugir d’aquest no res. La meditació cartesiana culminada a l’estil budista conduiria forçosament a un neque cogito neque sum. En termes platònics clàssic el budisme zen aposta per l’àmbit de les aparences des de la consciència de què no hi ha ni té sentit cap mena de transcendència.

Buit és el títol del segon capítol que gira entorn del concepte de sûnyatâ (buidor) que és el concepte oposat al de substància i és definit com un moviment deslimitador en el que les fronteres entre les coses s’esvaeixen i perd tot el seu sentit la noció de «per a si» Qualsevol ens reflecteix el tot i el tot es pot trobar reflectit en qualsevol ens.

El tercer capítol ningú aplica aquestes nocions a la idea de jo. Com a tota l’obra juga amb comparacions amb autors de la nostra tradició i aquí el punt de partida és Leibniz i la definició de la monada com a apetit. Tota l’exercitació del Zen consisteix pel contrari en l’anihilació d’aquest voler. L’ànima humana és pensada com un mirall on pot ser-hi tot sense que pròpiament hi sigui res. En termes keibnizians l’ànima no pot ser ningú, però això li permet expressar-se d’una manera afable. L’afabilitat ha de ser el fruit de la desinteriorització de l’esperit; del buidament que li permeti adquirir un estat despert i un recolliment sense interioritat, possibilitador de l’acolliment del que ens envolta. La manera d’expressar-se de l’ànima en aquest estat només pot ser l’haiku, en el qual no hi ha lloc per cap sentit profund i tanmateix per això tenen una «profunditat», en correlació amb l’absència d’interioritat anímica.

El quart capítol es diu «no viure enlloc», mentre que de Descartes a Heidegger el pensament occidental està fixat amb la imatge de la casa, els mestres budistes parlen d’habitar amb el vent, que Byung interpreta com una forma de familiarització i d’amistançament amb la finitud. Una cultura centrada en la caducitat i la transformació és una cultura d’acceptació de la finitud. Habitem el temps perquè no ens cal tenir casa, no havent res meu, ni cos, ni esperit, la noció de casa esdevé innecessària. Ulises o Abraham son figures absurdes des de la mentalitat budista. Evidentment el budisme és incompatible amb tot paradigma identitari, doncs tota identitat suposa una aspiració a la immutabilitat.

La perspectiva budista sobre la mort, el tema del cinquè capítol, du a una acceptació molt més clara i concloent que la que podem trobar a cap pensador occidental. No cal consolació en termes de fugida cap a la transcendència ontològica. En termes planers diria que no cal témer el no res després de la mort perquè el no res ja és abans de la mort. En aquest sentit el budisme zen desenvolupa en relació a la mort una desacitació lliure d'egoisme i desig que actua a l’unison amb la finitud, l’acceptació de la manca del ser del jo és el principi de l’alliberament de la mort.

El darrer capítol és sobre l’»amabilitat» en el es troba el fragment del Biyan que constitueix el meu preferit de tots els utilitzats per l’autor coreà

«Yangshan (Huiji) preguntó a Sansheng (Huiran): ¿como te llamas? Sansheng dijo «Huiji». Yangshan replicó «pero si Huiji soy yo». Sansheng dijo «entonces mi nombre es Huiran» Yangshan rió fuertemente «ja,ja,ja»

Shanseng es nega a si mateix es llença al buit, convertint-se en ningú, però tampoc reifica el no res sinó que s’afirma des del buit. El primer pas és la negació de la petrificació substancial del si mateix, la mort del si mateix, però la segona accepta la mismitat com a aparença sense profunditat ni substancialitat, i aquest és un ser obert i afable, allò que l’autor designa com afabilitat arcaïca, una manera de ser-hi que ja fa molt de temps que no és present al mon occidental i que em sembla que constitueix un dels millors fonaments possibles de la vida social. Aquí la referència oposada seria Hegel, la lluita entre subjectivitat i més en el fons Hobbes. Buidar-se és l’acte que s’oposa a l’afirmació absoluta del si-mateix. L’afabilitat arcaica és la manca del si-mateix; la desaparició de la interioritat és la desaparició de l’arrel de tot conflicte.

Han es limita a la comparació i presentació del budisme zen des del seu bon coneixement dels autors claus de la tradició occidental. El camí que ell no recorre, però pot fer el lector és si alguna d’aquestes possibilitats ens permetria obrir un camí, una porta de sortida a la crisi continua del nostre temps. Massa limitat per a dir si el que explica Han és la veritat, tampoc no ho negaré massa escèptic, no puc deixar de constatar que si més no és un pensament que em plau i defineix allò que jo voldria ser en aquest moment de la meva vida

 

Nous temps per a l'ensenyament

 

Aquesta tarda he assistit a un debat i he vist una entrada d’un blog terriblement complementàries. D’una banda, un grup de professors astorats perquè les enquestes sobre les opinions del professorat semblen indicar que aquest està molt més content del que imaginem o sentim la facció més malcontenta. No sembla haver per exemple una gran percepció del problema de l’ordre a les aules. El resultat no m’estranya perquè coincideix amb el que jo percebo i sento per tot arreu. Si hom es dedica a passar el temps no hi pot haver gaire problemes. Des de molts punt de vista és evident que hi ha motius per emprenyar-se i jo mateix he manifestat que és una font de depressió personal la impossibilitat de transmetre el coneixement que em fou transmès. És clar que les institucions educatives perden el sentit sense aquesta transmissió, però segurament la realitat apunta al que avui ens diu Ugo Bardi, aquí, el final d’un cicle que tampoc ha durat gaire, poc més de dos segles, en el que la cultura escrita ocupava el centre. Ja no és així i difícilment revertirem aquest camí, amb la qual cosa les institucions educatives han perdut el sentit que podien tenir per a una cultura humanista o il·lustrada (tot i que són camps de concentració barats i benèvols) És indubtablement divertit que aquest capgirament es pugui llegir com una derrota de Luter i un triomf del catolicisme (triomf pòstum, perquè el que queda del catolicisme és pur catolicisme zombie). Els professors malcontents sembla que som els que ens neguem a acceptar el curs de la història, pura i simplement

El Buen Patron

 

El Buen Patron es el film de Fernando Lopez de Aranoa que representarà Espanya en la propera edició dels oscars. La vaig veure dissabte i em sembla que el valor principal del film és el treball de Javier Bardem que ha anat agafant més presència quant més va més. La posada en escena era correcta sense semblar-me especialment brillant, de fet prou eficaç en les situacions de comèdia, alguns moment foren de fet francament divertits. Possiblement el major retret és que, tot plegat, el guió resulta força previsible i no sorprèn gens. Imagino que molt trobaren el film esbiaixat ideològicament especialment si hom creu la propaganda neoliberal que ens han insuflat incessantment els darrers trenta anys, però jo crec que la brillantor de la interpretació de Bardem te molt a veure amb el seu domini del registri psicopàtic, una faceta indiscutible de la personalitat de tot bon empresari.

Gent d'ordre

 

Gent d'ordre és el llibre del periodista d'el Pais, Cristian Segura sobre l'evolució desaparició, la desfeta diu l'autor, de la classe dirigent barcelonina. És un llibre de bon llegir però difícil de classificar, doncs oscil·la entre la crònica personal i l'assaig etnogràfic. És certament apassionat per algú com jo, un barceloní fins al moll de l'os, però que al capdavall podria segurament comptar les vegades que han creuat la Diagonal, una mena de Rio Grande en el meu imaginari. Em consta que a l'altra banda del riu, la Diagonal, molts estan també en la mateixa situació. Cristian ha estat un autor molt bel·ligerant amb el procés i el seu llibre permet constatar el caràcter extravagant i absurd de tot el que ha succeït. Del llibre no se'n desprèn una imatge que permeti fer un judici gaire favorable del valor d'aquesta classe dirigent: ni del seu nivell cultural, ni de la seva capacitat de crear riquesa, ni de la seva perspicàcia fent política. Deixa clar una cosa poc subratllada que la font de supervivència ha estat l'administració de la Generalitat, que a nivell d'aquest barris ha estat la gran agència de col·locació i que, al capdavall, tot plegat és una conseqüència de la globalització. La decisió fatal de desindustrialitzar el país i viure de rendes implicava una substitució perquè una elit de rendistes és una possibilitat només transitòria i terminal.