Retrobament amb jung en un treball de recerca

 

Aquest any he dirigit dos treballs de recerca sobre psiconàlisi. Un d'ells, en concret, sobre Jung i he de dir que em va impressionar que una alumna sabés qui era i li motivés la seva lectura. En sóc molt i molt conscient de les limitacions científiques de la psiconàlisi que són prou evidents. Igualment evident però menys conegut és que un alumne de l'ESO difícilment pot tenir consciència, doncs la propaganda si no et convenç no et serveix de res. Tanmateix entenc l'interès de les meves alumnes. Si la vida humana és una narració, ni que sigui una història explicada per nosaltres mateixos, llavors no es pot parlar de la vida sense fer literatura i no hi ha explicació científica contrastable només interpretacions. Des d'aquesta perspectiva sí és clarament defensable la psicoanàlisi. Jo havia deixat de llegir i pensar fa molts anys especialment Jung, i llegir aquest treball ha estat un mena de retorn al passat. La diferència entre tots dos és interessant. Freud és absolutament modern i ombrívol, la seva tonalitat correspon exactament al segle, Jung és un herètic perquè tota la seva obra està construïda des de la negació del progrés. Tots dos coincideixen però en moltes coses com, per exemple, l'afirmació de la bisexualitat original del genere humà. Jo no la negaré pas i em sembla evident que l'orientació sexual depèn sovint de circumstàncies biogràfiques contingents. Però no puc deixar de preguntar-me si atribuint tot exclusivament a l'educació potser estem menystenint el fet que la de la majoria de la població es correspon amb l'apropiada per la reproducció segons el seu cos, dit altrament, Freud i molt especialment Jung, estarien continuant aquí la vella tradició cristiana de menyspreu del cos

Las leyes de la frontera

 

Vaig a veure la versió feta per Daniel Monzón de la novel·la de Javier Cercas, las leyes de la frontera. Val a dir que no és una adaptació del tot fidel, doncs desapareix gairebé la meitat de la novel·la, la segona part situada en la nostra contemporaneïtat. Això fa que la pel·lícula en algún sentit reflecteixi poc la narrativa de Cercas, doncs suprimeix la reflexió sobre la memòria i la narració com a trampa que constitueix el tret de l'autoria de Cercas. Tanmateix Monzon aconsegueix una molt bona pel·lícula on quasi tot funciona molt bé: un pols evident de bon narrador, un remarcable us del format del cinemascop, uns actors joves i desconeguts però molt ben triats i que donen perfectament el tipus i una recreació molt treballada i fidel a la Catalunya del inicis de la democràcia. El mon que reflecteix el film és el de la meva adolescència i es correspon perfectament amb el que tinc a la memòria. De fet, valdria la pena veure el film només per la reconstrucció que es fa del barri xino de Girona, quan no era gaire diferent del xino de Barcelona i els gironins tenien ben poca idea d'en Bonastruc ça porta. Visualment el film es presenta com una continuació dels cine de quinquis, molt típic dels anys de la transició democràtica; un gènere curiós que combinava una vocació comercial gens amagada amb el manteniment d'alguns dels postulats més característics del neorrealisme italià. Fou, de fet, una de les poques coses que li funcionà a la, llavors agònica, i ara pràcticament desapareguda industria cinematogràfica barcelonina. La simplificació respecte al que diu Cercas no significa que sigui en absolut un film trivial. Perviuen molts elements que són a la novel·la, malgrat ser delinqüents la dignitat moral de la Tere i el Zarco és indubtable només pel seu respecte a l'amistat, i és del tot clara en el seu discurs sobre la desigualtat social, l'elefant a l'habitació que precisament en aquella època l'esquerra començava a entrenar-se a no veure.

Un deute impagat

 

Allò que jo soc, ho dec fonamentalment al meu Institut, el Milà i Fontanals.  Sé que possiblement des d’un punt de vista social i objectiu no és gaire cosa, però m’ha estat prou per haver tingut una bona vida. Sé també que això és conseqüència en una bona part d’una sort històrica. Haver estat en el moment just, el període de llibertat que vam viure entre la mort  de Franco i la consolidació del nou règim en el segon mandat de Felipe González, i a la classe social justa, ni massa baixa per quedar sense possibilitat d’estudiar ni prou alta com per què l’opció fos indefectiblement l’escola religiosa, que era una altra cosa i que no donava, ni volia donar, el que jo vaig rebre a l’institut. En altres termes les circumstàncies foren, com sempre, decisives.   Per tot això, em jubilaré amb  una sensació molt forta de dolor i desesperançà per un sentiment, prou objectiu de no haver acabat de complir el que la llei més bàsica de la gratitud assenyalava com el meu deure; perquè no estic acabant de retornar el que vaig rebre.  El problema de l’ensenyament no és que l’ascensor hagi deixat de funciona, hi ha també aquí molt de mite, sinó que la cadena de transmissió s’ha trencat. L’han trencada.

el català, un altre cop

 Tota la vida he treballat amb alumnes provinents de la immersió. Sempre he fet la classe en català quan he treballat a l'àrea metropolitana. En principi, em semblava una bona idea. No només això, sinó una idea noble. Però quan afrontem el fet que  a cap comunitat de l’estat el fracàs escolar dels acabats d’arribar és com  a Catalunya, quan considerem que en cap altre comunitat els alumnes et senten tan poc identificats amb el seu centre i a més considerem que des de fa uns anys el català retrocedeix socialment, la pregunta s’imposa:, per a què dimonis serveix aquesta immersió? És una pregunta retòrica obviament, perquè si alguna cosa em queda clar després de trenta anys és que tot el que pugui perjudicar l’escola pública, pels que manen, no necessàriament la gent que votem, suma

el moment present

 No puc dir que no tingui bons moments a la meva vida. Dimarts vaig gaudir explicant per enesima, potser última, vegada el diàleg entre Sòcrates, Menó i el seu jove esclau. Diumenge  vaig gaudir del talent de Sirk veient Imitation to life al costat de ma mare i acabant tots dos plorant d’emoció. Divendres vaig sopar de manera excel·lent a casa xica amb un gran amic en un magnífic moment. La tranquilitat i el goig, però, passen sempre per no pensar en un futur, que quan no em dona por em fa mandra. Això pensant només en termes individuals quan penso en un àmbit més gran, encara és molt pitjor.

Eva contra Eva

 Vaig a veure Eva contra Eva. L’obra es presenta com una versió teatral inspirada en el film “all about Eve” de J.l. Mankiewicz, amb el qual aquest obtingué possiblement el major èxit de la seva carrera. Hi vaig anar amb certa prevenció perquè la mirada, com a mínim de Gemma Vilarasau l’ànima de l’espectacle reprenent el paper fet per Bette Davis, era una mica condescendent, tot donant a entendre que el film estava una mica antiquat i que  parlava d’un tipus de dones que ja no existeix (afirmació que probablement requeriria ser més desenvolupada). El resultat no em va satisfer. L’obra de Mankiewicz era un treball brillant i en l’adaptació del teatre Goya hi havia poc de brillant. Ni l’escenografia, ni la interpretació, ni el desenvolupament dramàtic de l’obra. Res no deixa de ser correcte, però res és excel·lent. Entenc que l’obra ha estat modernitzada, actualitzada i adequada als gustos d’un públic ideologicament feminista, (tinc la sensació que al teatre hi van més dones. Puc estar equivocat, curiosament en Londres no tenia tan clarament aquesta impressió). El problema és que aquesta modernització és una trivialització. El  tema de l’obra, la pressió que suposa per a les actrius el pas dels anys, també hi era a la pel·lícula, però aquí esdevé  central a canvi de fer pràcticament desaparèixer, o reduir al merament anecdòtic,  el tema central de tota la filmografia de Mankiewicz: el caràcter ficcional de la vida humana; la reducció de l’existència a teatre. Mankiewicz és barroc i en  l’obra del Goya no hi ha res de barroc. Mentre el film  gira sobre set personatges, aquí s’han reduït a cinc desapareixent el matrimoni format per l’amiga de Margo i l’autor teatral. La vida està molt cara i és un canvi comprensible que tampoc  hauria de ser un problema. Més important és el canvi patit pel crític teatral que deixa de ser el campió del cinisme interpretat per George Sanders, per convertir-se en un pare de família. Finalment la visió cínica i quasi nihilista de Mankiewicz es substituida per un punt de vista molt proper al buenisme progre. Resten alguns ecos del talent més peculiar de l’autor de The Sleuth: la seva capacitat d’escriure diàlegs amb una mordacitat i mala baba absolutament extraordinària, que també es fa palesa en prou moments del treball de Pau Miró

Actualitat dels prejudicis

 

Després de trenta anys la conclusió és clara. Mai no havia resultat fer la classe de filosofia com ara, per la pobresa de vocabulari i el desinterès per la realitat de la canalla. Tanmateix mai no havia estat tan necessària. Perquè si com deia  Nietzsche no podem renunciar a desitjar i si ho intentem, acabem desitjant el no res,  si l’escola renuncia a la transmissió del coneixement, pràctica del tot consolidada actualment a L’ESO,  llavors el que es transmet són els prejudicis i per un esser racional no hi ha , no hauria d’haver, prejudicis bons i dolents en funció de les nostres simpaties, és  a dir prejudicis propi. Tots son exactament el mateix: no res.

Imitation to life

 

Diumenge tarda la mare tria veure Imitació a la vida el melodrama dirigit per Douglas Sirk. A finals dels cinquanta. Feia anys  que no la veia i sense cap mena de dubte és de les pel·lícules més interessants mai produïdes per Hollywood. El seu tractament sobre el racisme es difícilment superable.  Sirk no utilitza el recurs fàcil de posar un personatge dolent racista. Els protagonistes blancs de la pel·lícula són bona gent i “oberta” en qüestions racials. Però això no canvia res, sinó més aviat ho empitjora doncs ningú té una resposta a la pregunta que fa Annie al començament quan pregunta com es pot explicar a una filla que el seu destí és patir. Sirk havia estat format a l’escena alemanya a prop de gent com Bertold Brecht i això possiblement es mostra en com capgira tot allò que ofereix en primera instancia. El film mostra l’esplendor de l’american way of life de manera abassegadora, però la brillantor aparent, en un film calculadament comercial, serveix per a fer molt palesa la buidor d’aquesta forma de vida. Potser aquesta tendència a jugar a invertir el cliché tradicional on queda més clara és en el final, un happy end que té lloc en un funeral i serveix per definir la superioritat moral de la protagonista negra i del sentit de la vida per ella defensada. Per cert, al funeral canta Mahalia Jackson en un moment d’una intensitat emocional màxima.

Ida

Veig Ida el film de Pawel Pawilowski que va guanyar l’oscar a la millor pel·lícula estrangera fa sis anys. És la història d’una noia de 18 anys poc abans de prendre vots com a monja es enviada a conèixer la seva tia Wanda, la seva única parent viva. Estem a Polònia a començaments dels anys seixanta, però que ara està bandejada i alcoholitzada. La tieta és una professional del dret que ha estat fiscal a les persecucions polítiques dels anys cinquanta. La trobada entre les dues dones servirà a la més gran per confrontar-se amb el seu passat i a la més jove per prendre consciència de la seva identitat fins llavors ignorada (fent una mica spoiler, el tema clau és que la família originària és jueva). De totes les històries d’Europa cap supera en dramatisme a la dels polonesos i això queda molt clar en aquest film, que a més incideix en un tema poc tractat al cinema, tot i que si està apuntat a Shoa, que generalment prefereix incidir en presentar el nazisme com l’encarnació del mal: la qüestió de com la «bona» gent es va aprofitar del drama patit pel poble jueu. A més de l’interès històric el film té una fotografia en blanc i negre bellíssima i una posada en escena brillant i ajustada, on cada pla dura el que ha de durar. La protagonista Agata Trzebuchowska fa una interpretació excel·lent i personalment em va agradar que l’únic protagonista masculí, el saxofonista que acaba tenint un paper a la història de Ida, sigui un deixeble de John Coltrane, el més espiritual de tots els músics de l’època daurada del jazz. Un film com aquest justificaria considerar Pawilowski com un dels millors talents del panorama cinematogràfic actual, però malauradament no ha estrenat res des de la també excel·lent cold war.

Contra la España vacia

 

El primer dels llibres que vaig llegir aquestes vacances és el que clou aquesta sèrie de lectures estiuenques, que ja val la pena acabar perquè els dies d’estiu es van esvair completament. Es tracta de Contra la España Vacia de Sergio del Molino. Jo en vaig fruir prou del llibre sobre l’Espanya Buida. Vaig fer, si voleu, una lectura ingènua centrada en la barreja que fa el seu text de llibre de viatges i de crítica literària que em fou força plaent.  Recordo un amic independentista que el va llegir com un pamflet perquè l’Espanya subvencionada ho segueixi sent indefinidament. Jo ni vaig veure aquesta proposta, ni em va interessar especialment, però és clar que el llibre no podia ser aliè als debats sobre l’articulació política d’Espanya. Per això, aquest segon llibre és un esforç per fe paleses les posicions teòriques des les que el seu autor veu la realitat.  Per això, comença el llibre amb una reflexió sobre la condició de progre, en la qual intenta no amagar la terrible responsabilitat dels “intel·lectuals” en el gir populista del darrer quinquenni. El segon capítol tracta de la crisi d’estat provocada per l’independentisme català , el qual ha provocat el reviscolament del nacionalisme espanyol, l’anèmia del qual es celebrava en el llibre anterior.  L’autor fa una anàlisi racional, i per això ofensiu en un cert sentit, que deixa prou en evidència les febleses del relat nacionalista, defininint-lo com un moviment paradoxal construït sobre la negació del seu objecte: la retòrica de la construcció de la pàtria nega implícitament la seva existència i, per tant, tota mena de legitimat històrica Tanmateix el seu text no ofereix cap mena d’alternativa que sigui una possibilitat seriosa de bastir una alternativa al populisme dels nacionalismes que es retroalimenten mútuament. El tercer capítol és el més brillant posant en evidència el caràcter utòpic del neoruralisme, molt reforçat després de la pandèmia. El quart assaig parla fonamentalment sobre el caràcter decadent de la vida provinciana espanyola, a partir de una relectura de Regenta, en la que es presenta la ciutat com l’arquetip de la vida de la ciutats de províncies, el lloc on l’absència de futur deixa de ser una metàfora per esdevenir una realitat punyent. En conjunt el primers quatre assaigs són una mena de fenomenologia de diferents menes d’idiotesa que sacsegen el país: pijoprogresia, nacionalisme, pijoecologisme i provincianisme. A la cinquena part intenta mostrar algunes possibilitats de sortida de la idiotesa entre les que hi figuren el llibres de Irene Vallejo o Ana Ruiz Simon (que no he llegit, ni estic massa motivat a fer-ho) o la lenta però constant revindicació de la figura de Azaña des del seu centenari del naixement, quan fou reivindicat en un titular del país dels anys 80 fins l’homenatge oficial que el President Sánchez i el govern espanyol li lliuraren fa dos anys. Finalment la conclusió acaba essent una revindicació de la transició i de l’Espanya fundada en aquell pacte no pas des de cap mena d’entusiasme emocional, sinó des de l’escepticisme de la raó.  No sempre hi estic d’acord però llegiré els propers llibres que del Molino publiqui com assaig, les novel·les són una altra cosa, perquè la riquesa del materials que utilitza i la seva potent erudició són una font de plaer intel·lectual indiscutible, perquè la seva cultura filosòfica és potent i està utilitzada al servei del discurs i no com a fi en si mateix i també perquè  el llibre passa una prova que no tots resisteixen: un cop llegit tot, obrint a l’atzar qualsevol pàgina et tornes a enganxar

El cochecito

 

Veig al Zumzeig el cochecito de Marco Ferreri. A la projecció hi és present el seu productor Pere Portabella amb 94 anys complerts, molt content de trobar-se amb gent amb ganes de veure un treball, que ja té més de seixanta anys a sobre. Jo feia molt temps que no la veia, no des del temps de l'estrena però quasi. Evidentment el referent més proper és el cine de Berlanga,amb el que comparteix guionista i molts actors habituals en aquella època del cineasta valencià entre ells José Luís López Vazquez i el protagonista del film, el gran, José Isbert, aquí convertit en protagonista absolut, molt més que en qualsevol de les pel·lícules de Berlanga on intervingué. El seu Don Anselmo és un personatge inoblidable i capaç de despertar a l'espectador sentiment molt contraposats El film de Ferreri em resultà ben diferent, però, dels de Berlanga. Tota la realització em resulta molt més cridanera, sense la subtilitat que acaba proporcionant el pla-seqüència de Berlanga. L'estil de Ferreri resulta menys divertit i més potenciador dels elements sinistres i sòrdids del relat d'Azcona. Aplicant la meva vessant de professor de sociologia, el film té un interès insuperable com a presentació dels aspectes més sinistres i ombrívols de la institució familiar

Allucinazione americane

  Allucinazioni americane és l’assaig dedicat per Calasso al cine de Hitchcock. Comenta únicament dues pel·lícules, una d’elles molt analitzada pels filòsofs, Vertigo, i l’altra molt menys tot i que també forma part, des del punt de vista cinematogràfic del millor de l’obra de Hitchcock, the rear window. Sembla clar que als filòsofs els agrada més la primera, però potser això ens explica més sobre la manca de sentit de l’humor que molts pateixen que no pas sobre les pel·lícules mateixes. En un cert sentit Calasso apunta que les dues històries són la mateixa: un heroi, en tots dos casos interpretats per James Stewart, en una lluita agònica contra la seva capacitat de representació i una dóna que entén que el domini sobre l’home passa pel domini sobre la seva capacitat de representació. La dona triomfarà a The rear Window i fracassarà a Vertigo. Des d’aquesta lectura la protagonista femenina de Vertigo no és el personatge de Kim Novak sinó el de Barbara Bel Gedes, mentre que l’equivalent al personatge de Kim Novak seria el del pati que el fotògraf contempla amb la seva immobilitat forçada. La visió de Vertigo es fonamenta en la utilitzacio de categories extretes de la Biblia i de Plató, Madeleine és a la vegada ídol i còpia, les dues nocions més estigmatitzades al gran llibre i als diàlegs, pel contrari la primera pel·lícula en ordre cronològica és analitzada des de nocions propies de la filosofia hindú, dels vedes, on la consciència del fotògraf equivaldria a l’atman des del qual es desenvolupa l’univers ( i això és certament amb el que Truffaut va veure quan veié el film i apuntava que es tractava del desplegament d’un univers) Truffaut explica que la primera vegada que veié el film li sembla molt El mónpessimista, però que després moderà el seu punt de vista. Era obvi que la pretensió de Hitchcok no era fer cap desplegament de pessimisme ja que el decantament per la comèdia és obvi. Calasso és òbviament més proper al punt de vista del realitzador britànic emfatitzant sempre el caràcter de comèdia de l’obra. El món és com és i això justifica el sacrifici que el fa possible (el sacrifici és obviament l’assassinat investigat pels protagonistes) Jo tinc un agraïment personal al llibre de Trias sobre Vertigo, lo bello y lo siniestro, que em va donar arguments de pes per defensar la meva afició a gaudir de pel·lícules políticament incorrectes. Ara em distancia una mica la seva tendència a imposar categories i em sento més proper i recomanaria d’entrada, cosa que no exclou la lectura del llibre de Tries, aquest text de Calasso més proper a l’estructura de l’assaig; el gènere literari més adaptat a la situació humana

 

El fin de la educación

 

El fin de la educación ha estat una altra de les lectures d’aquest estiu, El sots títol es la escuela que dejo de ser i això ja ens diu que no és un llibre optimista. L’escola, i molt especialment els instituts com s’han donat, no han existit sempre i com deia el vell savi, tot allò que neix mereix morir, nosaltres estem vivint la mort d’aquesta mena d’institucions, en un procés que atesa la situació ja és irreversible. El llibre de Xavier pertany al que a hores d’ara ja és gairebé un genere literari, però el seu text destaca per dues raons: en primer lloc, perquè fa un esforç reeixit per no caure en el perill inherent a aquest quasi gènere: la caiguda a la «jeremiada», la segona és perquè mostra clarament que tot i que el problema es plantegi en termes merament d’un debat sobre ideologies educatives el problema té altres dimensions molt més importants; polítiques, perquè al capdavall les noves pedagogies no són més que una eina al servei d’interessos molts concrets i finalment filosòfica perquè el tema del que estem tractant finalment es la validesa i la vigència del projecte il·lustrat. Des d’aquestes consideracions Massó analitza totes les qüestion definidores de la nostra situació: l’oblit de la memòria, el impacte de les noves tecnologies, l’alumnocentrisme derivat de Rousseau. Tot això ho fa de manera oportú i enraonada, però allò més important és la seva claredat en mostrar que el rerafons de la nova pedagogia no és hyppisme new age. El projecte més clarament mai basat en les competències és el projecte educatiu del nazis per la Txecoeslovàquia ocupada. De fet, tampoc estava lluny el projecte educatiu de la revolució cultural xinesa.

El missatge de l'última part del llibre la conclusió és terrorífic. El sistema educatiu no col·lapsarà, perquè ja ha col·lapsat. El coneixement s’ha medievalitzat amb una universalització virtual que significa que només les elits tenen un accés real al coneixement en una situació en que, allò que més temia Plató, ja ha esdevingut una realitat paorosa: el triomf suprem de la llagoteria que és el correlat de la mercantilització de l’ensenyament. Res que la meva experiència laboral i les meves investigacions intel·lectuals d’encara més temps puguin mínimament contradir.

Sobre el català

 El senyor que explica això és diu Josep Asencio i ha estat professor de català  tota la vida. Diu el mateix que jo penso des de fa uns anys i pensar que té raó, com penso, no deixa de ser un del més grans dolors de la meva vida.

Soc defensor de la llengua catalana, perquè m’he guanyat la vida fent classes de català. Però és veritat que el català s’ha instrumentalitzat tant políticament, associant-lo al nacionalisme, que acabarà pagant-ho. Quan jo ensenyava català en barris castellanoparlants, hi havia passió per aprendre’l, perquè per a molts significava una manera d’accedir a un altre estatus. D’aquí que la immersió fos recolzada pels immigrants. El mateix Jordi Pujol s’hi oposava a això, perquè temia que el català hi sortiria perdent. Triar la llengua podia contribuir a separar-se. Encara que també és veritat que la bona immersió hauria d’haver estat en una doble direcció, bilingüe. I això no ha passat. El català s’ha assimilat tant al nacionalisme que jo mateix he rebut insults per parlar en català. Quan Laura Borràs diu que no contesta a una pregunta perquè és en castellà, li està fent un pobríssim favor al català.

La fiesta del chivo

 

Al teatre Poliorama veig la representació dirigida per Carlos Saura de la fiesta del Chivo de Mario Vargas Llosa, d'actualitat últimament per haver dit una de molt grossa, mostrant una concepció peculiar de la democràcia. Al mateix teatre havia vist no feia gaire un altre treball de Carlos Saura sobre una obra de Garcia Marquez, que no em feu massa fred ni calor. Aquesta m'ha agradat molt més, ni que sigui per què tot aquí està muntat en funció d'un actor de tanta presència i capacitat d'omplir l'escenari com Juan Echanove, el qual assoleix arrossegar pel camí de l'excel·lència la resta del repartiment. Trujillo era un personatge abjecte, terrorífic però finalment em resulten més terrorífics els seus comparses, els mediocres imprescindibles perquè aquesta mena de monstres siguin possibles. L'obra està molt ben construïda, dosificant perfectament la tensió i fent-te sortir del teatre, de l'única manera possible, amb molt poca confiança en la humanitat

Trois places pour le 26

 

Trois places pour le 26 és el darrer film de Jacques Demy. Està fet completament en funció del seu protagonista, el llavors veterà Yves Montand tres anys abans de la seva mort i dos de la de Démy. Yves Montand fa de Yves Montand protagonitzant l'estrena a Marsella d'un musical basat en la seva vida. Les escenes del musical ens mostren doncs moments de la vida de l'actor i dels seus orígens com immigrant italià, ell era nascut a la Toscana, i treballador a les drassanes de Marsella en els temps de l'inici de la segona guerra mundial. A això s'afegeix una història de recerca i retrobada amb una antiga parella i el descobriment consagració de la nova estrella femenina de l'espectacle, que resulta ser la seva filla. El film suposà el retrobament de Demy i Legrand i la part musical tornà a ser brillant i mostrà la facilitat del compositor per jugar amb estils musicals molt diferents. M'agradaren especialment dos números: el de l'obra de teatre on Montand explicà el que suposà per ell de jove el cine i insereix homenatges a Singing in the rain, top hat, some like hot i les parapluies de cherbourg i l'escena d'obertura on Montand és rebut pels periodistes a l'estació de Marsella en un número on tots canten al més pur estil Demy. De fet, el film té molt del Demy del seixanta i reflecteix la seva particular perspectiva vital alhora emocional i escèptica, la qual cosa li permet aquí una aproximació força original a la qüestió moral de l'incest. Jo no havia sentit parlar mai abans i imagino que no devia tenir gaire èxit, perquè té poc a veure amb la sensibilitat de finals del vuitanta. Però des del meu punt de vista és un film deliciós que no desmereix del reste de la seva obra .