Mistela, Candela, Sarsuela

 Candela, mistela, sarsuela és l’espectacle representat aquest al teatre Maldà pel grup d’Epidèmia teatre. El seu punt de partida són dues o tres sarsueles de finals del XIX que fan servir de base per fer una comèdia musical moderna, que acaba incloent a l’apoteosi final cançons populars del següent canvi de segle, que ja tenien poc a veure amb la sarsuela. L’espectacle és molt dinàmic i els quatre actors i el pianista que l’acompanyen mostraren un entusiasme i un encert que els feien mereixedors de molt més aplaudiments dels que podíem oferir, tot i que ens esforcéssim, els vuits gats mal contats que fèiem d’espectadors. M’ha agradat molt el treball pròpiament literari, un català rimat hereu del «català que ara es parlà» que defensava Pitarra. Quan jo era jove i vaig ser iniciat en la cultura catalanista, Pitarra era un autor més aviat menyspreat, confrontat a la pretesa puresa lingüística mostrada pels defensors dels jocs florals. A hores d’ara, sembla però difícilment discutible que també era necessària aquesta utilització de la llengua que contribuí, ben segur, a la seva preservació. Moltes del girs utilitzats pels actors encara es parlaven al temps de la meva infància, però fa molt que no els sento. Potser el més emocionant de la vetllada fou veure uns joves que podrien ser fills meus, rememorant i refent una mena d’espectacle del que jo recordo que els meus avis eren entusiastes i que ara és amplament ignorat. Precisament aquella mateixa setmana havia sentit Florentino Pérez dient una cosa que és veritat, tot i que no tenia res a veure amb la qüestió de fons de l’eurolliga: als joves cada cop els interessa menys el futbol. Ho veiem també amb els toros o amb el cine; l’interès dels humans sempre és limitat i del tot condicionat pel que marca l’aire de l'època; no pas pels valor intrínsec de les coses mateixes, doncs, el motiu més important perquè ens agradi una cosa es poder justificar-se dient que li agrada a tothom

L'opacitat de la ment

 

The Opacity if mind és el títol del llibre de Peter Carruthers que he estat llegint els darrers mesos. El seu contingut es fonamenta a la psicologia científica i a les ciències cognitives, però el nucli de la seva proposta constitueix una impugnació a les intuïcions sobre les que s’ha fonamentat la reflexió ètica i moral des del temps de Sòcrates (l’únic dels filòsofs clàssics que manté una certa afinitat amb el tipus de desenvolupament realitzat és David Hume; de fet Hume és el punt de partida d’una de les seves argumentacions més bàsiques, totes les limitacions que Hume atribuí a l’atribució de relacions de causalitat entre fenòmens físics, es dóna també en els psíquics). El llibre defensa que no tenim un coneixement de la nostra ment, essencialment diferent de la que tenim de la ment dels altres. La nostra ment no ens és transparent i accedim als nostres pensaments mitjançant els mateixos canals sensorials emprats quan intentem esbrinar els estats mentals dels altres. És la teoria de l’autoconeixement denominada ISA («interpretative sensory acces») i que s’oposa a teories que defensen coses com l’existència d’un sentit intern

Carruthers ja ens adverteix al pròleg que l’obra no constitueix allò que generalment considerem com una obra d’escriptura filosòfica. No hi ha gairebé anàlisi conceptual i si una molt pormenoritzada sistematizació de la investigació empírica efectuada en el seu àmbit. No sóc prou capaç d’oferir un bon resum de la seva argumentació, perquè la lectura del llibre exigeix una tensió intel·lectual que potser ja no sóc capaç d’assolir. Si que em sap greu pensar que durant aquests trenta anys que he estat explicant, hagués millorat molt les meves classes si hagués tingut més nocions d’aquestes qüestions. El fet, però és que l’autor utilitza generalment investigacions molt recents dels darrers vint anys (per exemple, treballs sobre localització al cervell dels processos mentals) i que, entre les meves desgràcies, no està entre les més petites haver treballat en un sistema que no considera necessari l’actualització dels coneixement dels docents (de fet, no creu necessari el coneixement dels docents)

El balanç final és que tot i la que la noció d’ISA es contradigui amb les nostres intuïcions més bàsiques (com a científic Carruthers opta sempre que es pot per la sobrietat d’expressió, però parlar de prejudicis fóra legitim) cap teoria resulta més coherent amb tot el que han pogut establir les ciències cognitives i la psicologia de l’evolució. El recolzament empíric es mostra al fet que prediccions derivades de la teoria semblen fets ben establerts, en concret aquestes sis prediccions

1. La gent hauria de ser incapaç d’atribuir-se actituds a elles mateixes en absència de dades sensorials rellevants

2. No hi hauria d’haver diferències fonamentals entre l’auto comprensió i la comprensió dels altres durant el període de la infància.

3. No hauria d’haver dissociació entre la possible competència del coneixement d’un mateix i el d’un altre i no haurien de realitzar-se a parts diferents del cervell.

4. A la gent li hauria de mancar qualsevol forma profunda o molt desenvolupada de competència metacognitiva innata

5. La gent confabularia actituds aparentment plausibles per ells mateixos quan s’enfrontessin a dades sensorials equívoques.

6. Criatures amb la capacitat d’atribuir estats mentals d’un cert caràcter a unes altres haurien de tenir la capacitat d’atribuir-se aquest estat a elles mateixes i no hi hauria d’haver criatures amb la capacitat d’atribuir-se a elles mateixes estats que no poden atribuir a unes altres.

La conclusió que Carrothers deriva de la seva teoria és no tenim aptituds conscients, cosa que implica la inexistència de decisions conscients i per tant cal refusar com contradictòria l’existència d’agents conscients. En aquest sentit Carrothers corrobora el que varem exposar quan parlàvem del llibre de Haidt fa uns mesos (confonem la justificació de la decisió amb la decisió mateixa) però va més enllà. Haidt utilitzava la metafora del conductor i l’elefant, per Carrothers no hi ha conductor There is just the set of conscious or unconscious events that colectivally determine our decisions, where the latter are always unconscious. No es tracta tant de negar l’existència de nosaltres mateixos, com considerar que aquest jo-mateix ha d’estar format per tots els estats mentals i esdeveniment que estan continguts a l’agent, la major part del qual són inconscients. Des d’aquestes consideracions la tasca que s’obre és la de reconsiderar la noció de responsabilitat moral. Carrothers no suggereix que aquesta hagi de ser eliminada doncs és evident que la consciència de les nostres accions no és una informació banal, però si mantenim que només som responsables de les accions que impliquen decisions conscients estem fundant un escepticisme absolut envers qualsevol valoració moral. Cal tenir present sempre que del fonament sobre el que es realitza la valoració no tenim més que un coneixement aproximatiu i indirecte, interpretatiu

Crim i Càstig

 

Vaig rellegint Crim i Càstig, empès pels meus alumnes, com vaig explicar aquí. Quan vaig prendre el llibre, tenia una certa por a allò que d'altres vegades m'ha passat: trobar que la realitat no responia a un record idealitzat. Era del tot infundada, quant més va més enganxat estic a la seva lectura Dostoievski era un gran narrador especialment per la seva capacitat de mostrar la interacció de les psicologies dels seus personatges; l'enfrontament entre aquestes psicologies de fet substitueix completament el que en una novel·la convencional és la intriga, en realitat, gairebé inexistent. Hom ha dit que és un novel·lista per filòsofs i suposo que això té a veure amb el fet que es capaç d'exposar veritats que rarament trobem a d'altres novel·les o altres assaigs filosòfics. La quarta part comença amb un diàleg entre Raskolnikov i Svidraigalov, personatge fascinant doncs representa alhora la lucidesa i la corrupció moral, en el qual, aquest últim afirma que “l'home en general ama ser ofès”. Pensant-ho bé això s'aplica a totes les obres de Dostoievski on és sempre present aquesta voluptuositat paradoxal sorgida d'haver estat ofès, però més enllà de Dostoeivski no és la contemplació d'aquest espectacle que anomenem realitat, on tothom aspira a definir-se com víctima la millor confirmació d'aquest principi de l'autor dels dimonis? (corol·lari: si ser humà és estimar ser ofès, llavors els catalans som el poble escollit, la millor representació de la humanitat).

Allò pel que si serveix aquesta lectura és per repensar alguna de les coses que es van repetint sempre i que no són sempre falses però mai del tot precises. Un tòpic és la famosa afirmació de Nietzsche de què tot allò que ell sabia de psicologia ho va aprendre de Dostoievski. És una marrada sorprenent perquè tota la psicologia de Dostoievski ja hi és a Plató, la idea de l'ànima humana com un camp de batalla, però és evident que en trague moltes coses fins i tot a un nivell conceptual. El capítol que clou la tercera part, on l'inspector exposa l'article de Raskolnikov sobre el crim està de fet farcit d'idees identificables com nietzschianes, sis anys abans la publicació del naixement de la tragèdia. També em ve molt al cap, la famosa afirmació de Josep Pla, qualificant Dostoievski com un autor per degenerats. Al capdavall, Crim i Càstig acaba sent una de les majors apologies del cristianisme mai realitzades. Certament és però un cristianisme que té poc a veure amb la religió natural defensada pels il·lustrats, no pas el fruit de la raó sinó una defensa contra el caràcter caòtic de l'esperit humà; l'única alternativa possible a la follia. Pla era un home d'ordre, al capdavall, però l'esperit humà no es du amb bé amb l'ordre, fora potser de l'àmbit de l'estètica. És evident que tot això Pla ho sabia, però també que no li feia gràcia que li recordessin gaire.

La guerra infinita

 Dissabte passat vaig anar al MNAC a veure l’exposició La Guerra Infinita dedicada a Antoni Campaña. Per primera vegada es mostraven en un museu mostres de la famosa capsa vermella que contenia cinc mil negatius de la guerra civil. Moltes d’aquestes fotos no havien estat mai vistes i d’altres, com la molt icònica de més amunt, havien tingut una gran difusió però es pensava que eren d’un autor desconegut. Abans de la guerra Antoni Campaña feu fotografia de caràcter “artístic” o com en diuen a l’exposició, pictorialista. Després de la guerra, guanyà diners fent postals en color i col·laborà també amb mitjans il·lustrant els anys del “miracle econòmic” espanyo. A la guerra, fotografià tot el que pogué, però un cop acabada no va voler saber res d’aquest material que possiblement tampoc  era capaç de destruir  i que restà amagat quasi setanta anys. Com he dit una part que fou publicada a revistes si era coneguda i fou utilitzat per tots dos bàndols amb fins propagandístics, cosa que segurament explica prou la incomoditat d’un home, el fotògraf, que sembla estar més preocupat pel patiment de la gent, i les seves fotos en mostren prou, que no pas per les raons per a justificar la barbàrie comesa contra els vius (la mare malaguenya a l’estadi de Montjuic) i contra els morts (Campaña donà testimoni gràfic de l’absurda profanació de tombes religioses fetes a l’esclat de la guerra civil).  Especialment interessant és la part final de l’exposició on s’aparellen fotos fetes als  mateixos llocs però en temps diferents, per no dir, oposats i on veiem un seguit de composicions entre les seves postals i els personatges fotografiats al temps de la guerra.

Més sobre classe i "el fin de la educación"

 

Ahir es va presentar en un webinar el llibre de Xavier Massó, el fin de la educación. L’acte quedà  prou bé com a moment de reafirmació, perquè de debat en realitat hi va haver poc (no és un retret, segurament tenim motius per afirmar que ara per ara, els veritables  debats són impossibles). Només va poder sorgir en un cert moment i el que va passar es pot relacionar directament amb les reflexions que feia ahir. El moment fou quan una assistent preguntà als ponents si realment estaven a favor de l’ensenyament memorístic que ella recordava als instituts dels  anys vuitanta o noranta (donem per descomptat que els que anàrem a l’ institut els anys setanta ja no comptem perquè estem destrossats per l’alzheimer) . Els quatre ponents van ser unànimes en negar que realment l’ensenyament aquells anys fou essencialment memorístic. Jo hi estic d’acord en aquest fet, però segurament la resposta no és l’adequada, perquè allò important és el fet que l’assistent, recordava. És la memòria que tenia, allò que li havia quedat. La memòria en general no és una facultat gaire fiable. És dubtosa per a reconstruir fets, però és molt bona per comprendre individus. Al capdavall, és la clau de la nostra identitat.  Fa quaranta, fa trenta anys i ara mateix,  aprendre de memòria quatre coses, per després oblidar-les naturalment, és una alternativa ràpida i raonablement efectiva a endegar processos de comprensió que requereixen un esforç més gran i que de totes maneres difícilment es poden donar en un vespre. De fet, aquest esforç de memorització serveix perfectament per justificar l’aprovat de l’alumne que potser no sap de que va la cosa, però que com a mínim amb aquest esforç darrer mostra que ha fet alguna cosa, que ho ha intentat.  Així d’aquesta manera, l’alumne desmotivat que no sap molt bé per què és a l’institut i vol sortir ràpidament, associa necessàriament la seva activitat amb la memorització. Fins i tot jo m’atreviria a dir que els alumnes mateixos són els que demanen que l’ensenyament sigui memorístic, és a dir, es puguin arribar a uns resultats mínims sense haver d’enraonar  massa. Aquesta és la meva experiència i pel que jo he vist aquest trenta anys diria que és molt comuna a la resta del professorat. La situació era potser una mica l’obra de teatre dels dilluns. Molt rarament un professor de secundària té una experiència de fracàs a d’institut (sé que sembla molt malintencionat però l’únic cas que conec és el d’una professora d’orientació) i ens costa per tant sintonitzar amb la gent  amb prejudicis contra la institució fundats, de manera justa o injusta, tant se val, a la seva pròpia experiència.

Classe

 

Veig a la sala Villarroel la obra Classe dels irlandesos Iseult Golden i David Horan interpretada por Pol López, Carlota Alcina i Pau Roca. L’obra explica una entrevista entre un mestre de primària i una parella de pares d’un nen de nou anys que comença a mostrar problemes amb la lectura i tendències disruptives. Els pares són un mecànic i una perruquera que estan en procés de separació. El muntatge mostra paral·lelament les classes de reforç que després farà el mestre amb el fill de parella i una altra noia, per la qual cosa la Carlota Olcina i el Pau Roca, doblen el seu paper fent també d’alumnes. Fou una bona vetllada teatral. Les interpretacions són molt bones i el ritme de la representació està molt aconseguit, alternant amb efectivitat els dos moments de la història que es donen al mateix lloc físic, aquesta classe de primària recreada amb molta exactitud. Jo vaig seguir l’obra amb molta atenció i destacaria especialment el fet que el text fa palès un aspecte que els docents, especialment els professors de secundària, acostumem a tenir poc en compte: el caràcter traumàtic que per a molta gent té el pas per l’escola. En quant mecanisme de socialització, l’escola  ho és també de disciplinament. L’escola difon, si voleu, la cultura i la il·lustració, però al mateix temps és un mecanisme d’estigmatització que crea un record traumàtic, de vegades summament traumàtic, per tots els que han quedat exclosos o no han acabat de reeixir en el sistema. Oblidar això segurament no ens permet entendre bé les condicions en què es fixa el debat educatiu.  A l’obra l’element fonamental de la qüestió és la tensió entre la parella de pares, proletaris que ja no treballen a la indústria, i el professor, evidentment petit burgés. Tots pobres en definitiva, però no per això menys oposats pel que fa a la seva classe social. En aquest sentit l’obra em referma en una idea, que fa anys he adquirit des de la meva pràctica professional: la manca de consciència d’aquestes diferències, molt general en una cultura que vol diluir no pas les classes socials però si la seva consciència, constitueix una dificultat objectiva de primer ordre.  De fet jo diria que allò que explica l’obra, les dificultats sorgides per la desconfiança i el ressentiment dels pares envers el professorat en general i aquest professors que es preocupa sincerament pel seu fill, però és un professor,  il·lustren bé les dificultats  per mantenir el mite amb el que sovint ens auto justifiquem els professors: la idea de què l’educació  constitueix un ascensor social. Cal dir que l’obra és molt britànica.  No sé si la insistència de la darrera part de l’espectacle en les qüestions de l’agressió pot semblar-li a un espectador barceloní molt exagerada.  Podria ser així perquè aquí encara no hem arribat a aquesta situació, però sí al Món anglòfon. En aquest sentit l’obra és un  reflex fidel d’una situació educativa que des de la meva perspectiva mediterrània em semblà sempre malaltissa.

Lo que no podemos saber

 Com vaig explicar fa uns dies he dedicat part del temps lliure del primer trimestre de l’any a una lectura del llibre de Marcus du Sautouy. Lo que  no podemos saber , una reflexió sobre els límits del  coneixement que va des de la pregunta sobre la determinació del que és la consciència a la naturalesa del temps,  les paradoxes de la mecànica quàntica o la comprensió del  concepte d’infinit.  Du Sautoy escriu un llibre que és un tractat de divulgació científica i també una reflexió  epistemològica i ontològica. Jo destacaria el segon aspecte sobre el primer.  Tinc la impressió d’haver trobat exposicions més clares de la mecànica quàntica, tot i que això no és un demèrit pel que fa al rigor i la documentació de l’exposició. El segon aspecte m’ha interessat  més perquè en el fons he retrobat el tema de la tesi que vaig escriure quan era jove i que em vindria de gust pensar  que podria  reconsiderar quan fantasiejo amb una jubilació de otium cum dignitate. La idea que estructura la seva reflexió és una consideració de Déu definit com la idea abstracte de les coses que no podem conèixer.

La primera part del llibre és la més connectada amb el que vaig estudiar fa trenta anys i ho fa centrant-se a  la teoria del Caos, que l’autor entén no pas com una refutació,  però sí com una seria correcció del determinisme de Laplace que rau en el cor de totes les epistemologies maximalistes

La segona part sobre la composició de la matèria acaba sent una revindicació de Plató en la direcció apuntada per Heissenberg; les unitats més petites de la matèria no poden ser caracteritzades com objectes físics, sinó que només `poden ser expressades en llenguatge matemàtic. El coneixement pormenoritzat de la matèria  ens situa en un àmbit que és purament eidètic. Aquest gir cap a l’idealisme  es reforça a la tercera part quan ens exposa la física quantica i el caràcter subjectiu de la realitat que aquesta sembla imposar . En aquesta exposició tracta sobre el principi d’incertesa de l’esmentat Heissenberg que fonamenta el que per l’autor és el principi fonamental de la seva epistemologia , l’augment d’allò conegut sempre acaba compensant-se amb un augment corresponent d’allò desconegut

El llibre dóna informació valuosa sobre qüestions tan variades com el tema de la consciència o el teorema de Gödel, però amb una lectura massa apressa tinc poc important que ressenyar i prefereixo acabar amb una afirmació que resumeix la seva `posició sobre Déu i el límit del coneixement:

Quizá la lección importante es que hay que mantenerse en un estado mental un poco esquizofrenico. Una mentalidad plural. Por un lado, hay que asumir que como humanos no podemos conocerlo todo. Hay proablemente límites para el conocimiento. Tal actitud humilde es importante intelectualmente, ya que sin ella viviriamos sumidos en el espejismo y la desmesura. Por otro lado, no podemos saber en todas las ocasiones que quedarà para siempre fuera del alcance de nuestra comprensión. Por eso es esencial para un científico no rendirse antes de tiempo. Creer que encontraremos respuestas. Creer que quizás podemos saberlo todo

Realitat

 

Retorn a classe avui i retrobada amb la realitat. Faig una classe telemàtica amb els alumnes de primer de sociologia on les passo molt magres per explicar alguna cosa sobre la noció de classe social. Han fet història tots els cursos de l’ESO però no tenen cap noció que puguin relacionar amb el que explico. Són els mateixos alumnes que es queixaven de què tot el que havien fet a l’ESO era excessivament memorístic i no em van saber respondre res quan els vaig demanar perquè si tant havien exercitat la memòria eren incapaços de recordar res. La propaganda, això és clar, és un instrument poderós amb molt passat i molt més futur. La impressió que tinc és que allò del que tracta l’educació a hores d’ara és sobretot d’allunyar els alumnes de la realitat. Una finalitat inconscient o conscientment assumida per tots els alumnes, del tot per algunes de les seves famílies i el que és pitjor per una part molt important del professorat, que cada cop resulta més equiparable intel·lectual i competencialment a l’alumnat. El fons d’aquest ensenyament que busca fer-los feliços és molt segurament amagar un futur de drogues, precarietat i assistencialitat. I no és pensament paranoic, cal només llegir-se els informes dels organismes que ens manen. Quan retorno a casa, curiosament veig que a l’entrevista amb Xavier Massó que ha publicat un llibre segurament molt interessant sobre educació, ell afirma la mateixa idea. Suposo que estar del tot sol seria pitjor.

Nomadland

 

Nomadland, és, segons diuen, una de les candidatures més fermes als oscars d’aquest any a la millor pel·lícula i quasi segurament a la millor actriu. De fet, en gran part és un vehicle pel lluïment de la seva protagonista, en aquest cas també productora, Francess Mc Dormand. En aquest sentit el resultat és ben reeixit i queda clar que McDormand és una de les actrius més solides, o potser la més solida, de l’actualitat. Al seu costat molts debutants al cine, doncs fins ara han estat nòmades a la vida real, i un molt eficaç i sobri David Strathairn, el protagonista de Good Nigth and Good Luck. La directora és una noia encara jove d’origen asiàtic Chloé Zao. Vaig veure el film amb molt interès a la primera hora, després creu que decau una mica i recupera interès en la part final, tot i que aquesta sigui perfectament previsible. Com que calen dir coses per omplir pàgines, algunes crítiques han comparat aquest film amb el fordià The Grapes of Wrath. Tots dos tenen en comú que es situen després d’una gran crisi i retraten dues comunitats de gents que viuen a la carretera. Cinematogràficament parlant són del tot oposades. Ford sempre fou essencialment un narrador, un gran narrador. Zhao no treballa especialment el film narratiu, sinó que sembla molt més preocupada per cada moment en ell mateix; molt clarament un fa èpica i l’altra lírica. Més interessant és constatar els canvis que trobem entre una i altra, indicatius de com han canviat els temps. Per molt potent que pugui ser el treball d’Henry Fonda al film més antic ningú no dubta que el protagonista no és ell, sinó els Joad. Ford mateix digué anys després que el drama de la pel·lícula era la desintegració de la família. En canvi, en el 2011 on transcorre Nomadland ja no queda cap família per desintegrar. Tots els personatges viuen una vida al marge de la institució familiar, cosa en part compensada per la solidaritat que emergeix entre els que comparteixen aquest estil de vida. L’altre canvi important fa referència a la política, The grapes of Wrath, no és un film revolucionari, els protagonistes no saben qui són els rojos, però no és conformista, mai no dubtem que un sistema com el que ha llençat aquesta gent a les carreteres és condemnable i en un cert moment el film s’identifica tant amb el reformisme de Roosevelt, que sembla que el president mateix sigui un personatge de la pel·lícula. La denuncia de la injustícia al film de Zhao no hi és i pel contrari, al final, apareix un cert missatge de resignació justificat per valors d’aquests que agraden molt a això que ara es diu esquerra, el retrobament amb la natura que et permet no tenir casa, i que tenen, de fet, tan poc a veure amb l’esquerra

El asesinato de Liberty Valance

 Aquesta és la cançó de la pel·lícula que no fou inclosa finalment al film

Mogut per un fanatisme absolut no vaig poder evitar comprar el darrer llibre d’Eduardo Torres Dulce, l’ex fiscal general de l’estat, titulat , el asesinato de Lyberty Valance; una monografia sobre l’obra mestra de John Ford. D’entrada el llibre és més aviat decebedor. És un llibre gens barat amb bon paper, molt bones il·lustracions fotogràfiques però mancat molt evidentment d’una última lectura i correcció. Moltíssimes expressions es repeteixen una i altra vegada i fins i tot alguna pàgina no sembla haver estar ben enmaquetada. El llibre milloraria si s’hagués quedat amb alguna dotzena de pàgines menys. La part més informativa del llibre és la primera quan es parla del rodatge i la preparació del film. El punt de partida és un conte molt breu de Dorothy M. Johnson, inclòs al llibre, que conté el nucli de la història, però amb la diferència fonamental de què Stoddard no explica la seva historia a uns periodistes, sinó que enfront del jove periodista no diu res i el conte explica al lector els seus records. Torres Dulce mostra molt bé la cura extrema de Ford en l’elaboració dels guions. En aquest cas utilitza dos guionistes del tot allunyats ideològicament cosa que contribuí a la riquesa del seu discurs. La segona i la tercera part és una anàlisi de la pel·lícula molt pormenoritzat perquè de fet no hi cap escena que no mereixi la reflexió ni l’anàlisi. No tinc clar però que Torres Dulce aporti res de realment nou, tot i que si obre moltes perspectives de reflexió, ni tampoc, aquest és un judici personal, que acabi de mostrar bé l'ambigüitat del Stoddard interpretat per James Stewart, que feu, crec, una de les millors interpretacions de la seva carrera, i això és dir molt. Potser, fent memòria hi ha molt poques pel·lícules on cada actor brilla tant en el seu paper com en aquesta (No sols Wayne i Stewart, Edmond O’Brien, John Carradine, Lee Marvin o Andy Devine són memorables). En tot cas la lectura ha valgut la pena per haver reviscut l’entusiasme que gairebé cinquanta anys després de veure-la per primera vegada, segueixo tenint per aquest film i que d’altra gent com Torres Dulce comparteix plenament. De raons en poden haver moltes però segurament cap m’és a hores d’ara tan importants com la valoració pel film de l’esdevenir històric i com conjuga l’acceptació des de la racionalitat amb una actitud del tot oposada des del sentiment.

Empatanats (N...)

 

Ha acabat la primera tongada de la sessió d'investidura del futur president Aragonés i un cop més es confirma que els catalans han arribat  molt més lluny que ningú definint  la política com espectacle.   Es va començar convencent la gent que fer una revolució era obeir les consignes que donava el poder per la tele i hem acabat, com diuen aquí, en una situació on els encarregats del poder i del contrapoder són els mateixos.

Temps

 

L’any de la pandèmia vaig començar-ho dedicant-me  a llegir Parfitt i la seva consideració del jo; històricament un desenvolupament de les concepcions humianes i budista.  Aquest any que també és el de la pandèmia he estat llegint el llibre de Marcus du Sautoy Lo que no podemos saber que tracta d’un tema diferent però que explora un fonament des de la física contemporània a aquesta noció, com podem veure en el paràgraf següent:

Esta ha sido la intención del físico Julian Barbour. Trabajando  sin puesto académico y manteniendo a su familia con traducciones del ruso, Barbour ha desarrollado una versión de la física que elimina por completo la necesidad de recurrir al tiempo. Sus ideas aparecen expuestas en el libro revolucionario The end of time publicado en 1999: “nada ocurre existe el ser, pero no el devenir. El paso del tiempo y el movimiento son ilusiones”. Una serie del ámbito universitario se ha tomado sus ideas muy en serio.

Pero, ¿por qué sentimos entonces que hay algo llamado tiempo que fluye y que estamos a su merced? Tenemos la sensación de que no podemos volver atrás en el tiempo y de que el futuro está ahí a la espera.  Recordamos el pasado pero no el futuro. El físico italiano Carlo Rovelli y el matemático francés Alain Connes creen que dicha sensación aparece como resultado de la incompletitud del conocimiento. Conocida como la hipótesis del tiempo térmico, propone que el tiempo es un concepto emergente, no un concepto fundamental.

Si tomamos como ejemplo un sistema físico cualquiera  como las moléculas de gas que hay en una habitación, observamos que por lo general no tenemos un conocimiento completo del estado microscópico de estas partículas, sino una descripción macroscópica superficial que sería compatible con muchos estados microscópicos posibles. A  causa de nuestro conocimiento incompleto nos vemos obligados a considerar la situación estadísticamente. Rovelli i Connes han demostrado matemáticamente como este conocimiento incompleto puede producir un flujo  que tiene todas las propiedades que asociamos con nuestra sensación del tiempo. Creen que el tiempo surge solamente de esta consideración macroscópica de un sistema microscópico desconocido. Si profundizamos lo suficiente, el tiempo desaparecerá del mismo modelo que la idea de una superficie de un liquido no tiene sentido cuando nos hallamos a nivel atómico