Notes sobre el que passa

                                                               I

He seguit de lluny les manifestacions del divendres sobre el canvi climàtic amb un sentiment de profunda tristesa. No cal dir que les intencions són del tot lícites i la justícia del que es demana indiscutible, tant com la ingenuïtat del que es manifesten. No es tracta, crec,  d’informar o de fer conscient el poder. Ja ho és i mols més que nosaltres mateixos i tenen el s seus càlculs que no passen per salvar la humanitat, cosa no necessàriament desitjable pel poder, sinó per salvar-ne una part, diguem-ne la dels millors. D’eines per fer això, és clar, que en tenen moltes, però la que funciona millor és el mite, venut als centres d’ensenyament i mantingut als mitjans de comunicació, del caràcter democràtic de les nostres societat; una construcció purament emocional que obstrueix qualsevol intent de comprensió real del seu funcionament.

                                                               II

Llegeixo avui l’entrevista amb Marc Alvaro a  Crònica global. El periodista vilanoví és un dels que han decidit fer el camí de l’autocrítica. Diu moltes coses raonables amb les que puc estar d’acord. Però hi ha una de la que difereixo completament. Segons ells, l’error independentista està en no haver previst que  més enllà dels avantatges que els podia suposar el programa social i econòmic de l’independentisme, una part de la gent es va deixar dur finalment pels seus sentiments de pertinença  a la realitat nacional espanyola (pensa sobre tot al milió de vots que va obtenir Ciudadanos). Em sembla que és una explicació molt insuficient que a mi, que he deixat de sentir-me espanyol molt abans de deixar  de sentir-me català, no em quadra gens. (i almenys, a quatre o cinc coneguts meus) Jo mai no he copsat  aquests avantatges ni vaig percebre cap programa coherent sinó un reguitzell de slogans publicitaris amb el que qualsevol podia estar d’acord des del centre dreta a l’extrema esquerra, des de Mas a la CUP. El SNP té un projecte coherent de país, els  d’aquí tenien publicistes.

The coddling of the american mind

The coddling of the american mind és el llibre al que he dedicat les estones mortes d'aquestes darreres setmanes. Coddle es tradueix al català per codallar (segons Google, als diccionaris no trobo aquest mot) i al castellà per “mimos” que em resulta més clar. Potser els sots títol resulta més esclaridor de les intencions dels autors com bones intencions i idees dolentes estan duent una generació al fracàs. Òbviament el títol porta a la memòria el llibre de Bloom, the closing of the american mind on Allan Bloom reflectia la crisis de la cultura americana als setanta, vinculant-la amb la decadència de les humanitats que llavors començava i que encara no ha acabat. Els autors escriuen el llibre amb la intenció de reaccionar contra la degeneració de la vida intel·lectuals als campus americans provocada per la generalització de formes molt directes de censura construïdes amb el pretext de protegir la integritat psiquíca d'uns alumnes que es senten ofesos quan algú diu qualsevol cosa contrari al que ells pensen. Els autors mateixos són professors i possiblement bons professors perquè una de les qualitat més clares del llibre és la seva claredat expositiva i el palès interès dels autors en què el lector mai no perdí el fil, un elogi que malauradament no es pot fer d'una bona part de l'assaig europeu.

Quines són aquestes males idees que estan fent malbé una generació?. Els autors l'exposen en forma de principis (falsos) els següents:

1. Allò que no et mata, et fa més feble
2. Cal confiar sempre en els propis sentiments
3. La vida és una batalla entre els bons i els dolents

La primera veritat és la causa de la sobreprotecció del jovent que de manera paradoxal però de manera paradoxal els acaba fent molt més febles. La segona és la raó de la mort del debat intel·lectual, perquè la fe en el propi sentiment acaba acaba anul·lant la discussió racional. L'última és la que ens ha dut al complet predomini del primarisme en la discussió social i política que alguns hem qualificat fa temps com futbolització de la política.

Enfront de tot això, els autors proposen tres principis que podrien ser un fonament enraonat per a qualsevol proposta educativa seriosa

1. Preparar el nen per a la carretera i no la carretera per al nen
2. Cap enemic et por fer tant de mal com els teus propis pensaments si els deixes dins teu
3. La línia que divideix el bé del mal talla el cor de cada ser humà

Aquests principis són evidentment els oposats a les males idees de les que parlava al començament però no poden ser fruits d'una decisió voluntarista sinó que ha de formar part d'un projecte polític de reforç de les institucions educatives i d'altres mesures com la d'any de servei públic abans d'entrar a la universitat (per tal que els alumnes arribin a saber alguna cosa sobre el mon real)

Que tots els exemples estiguin referits als EEUU serveix per entendre moltes de les notícies que ens arriben del país, però és molt difícil no pensar en el nostre país, on els principis equivocats no només expliquen les mancances educatives, sinó també el fracàs de la nostra política.

Pronòstics

Un vell amic em comenta el seu convenciment de què sigui dur o tou, el brexit, al capdavall, no farà que la vida dels britànics sigui gaire diferent. El mateix passaria, pensa ell, si Catalunya assolís la independència. Crec que és una visió fàcilment refutable per l'experiència. Des de finals dels setanta fins ara no hem viscut cap canvi sobtat que hagi capgirat la vida d'un dia per l'altre. Tanmateix vivim en un món del tot diferent i que era molt difícil d'imaginar llavors. Hollywood en general, i el cine de catàstrofes en particular, ha fet molt mal en aquest sentit. Concebem l'apocalipsi com un gran espectacle televisiu, però el ritme de la vida real no és aquest. El 476 després de la deposició de Romul Augustul la vida a Roma seguí funcionant igual i no es dissolgué el senat, que perdurà encara prou temps Em penso que l'error del meu amic rau en ignorar allò que ens mostra Hume: el nostre prejudici més inveterat i potencialment perillós es pensar que el futur ha de ser igual al passat o, dit altrament, que essencialment mai no passa res. Això de fet era el que pensava quasi tothom el 1913 i fora tràgic repetir aquest error quan als EEUU, Gran Bretanya, França o Catalunya trobem senyals ben palesos de què conflictes civils d'intensitat alta no són improbables, ni que sigui per avorriment.

De l'educació sexual

Sento una polèmica sobre la introducció de l’educació sexual a l’ESO, apuntada pel departament. Jo  crec que sobre el sexe hi ha dos posicions. Una seria l’apuntada per J.L. Borges, pensar que la sexualitat no té gaire a veure amb la moralitat. En aquest sentit,  la informació sexual que cal, la necessària per a un individu racional, és la que proporciona el professor de Biologia. Si mirem la sexualitat des d’una perspectiva moral, la cosa és complica molt i certament es corre el perill de fer el mateix que els capellans però en plan progre. Tanmateix, això és coherent amb un país on ningú s’ha plantejat mai de debò, fer fora els capellans,  progres o de sotana, de l’escenari educatiu. Al capdavall, a Catalunya hi ha molta gent, massa gent,  que sembla tenir clar que els sentiments es poden diferenciar en correctes o incorrectes.

Il sorpasso

                       Aquest Nadal passat l’Encarna em va regalar un llibre que em va agradar molt Storia d’Italia in 15 films, escrit  per Alberto Crespi. El llibre fa el que diu el títol, tria 15 films per explicar moments claus de la història d’Itàlia. De vegades les eleccions són òbvies,  Monicelli per explicar les dues guerres mundials,i d’altres no tant. Aquestes poden ser més divertides com, per exemple, triar l’antiga sèrie de TV, Sandokan per mostrar l’any 68. Alguns dels films son  ben famosos, el feixisme es representat am el fellinià Amarcord, d’altres directors dels que no havia sentit parlar mai. Un episodi fonamental és el miracle econòmic italià, quan el país als seixanta despertà econòmicament i es convertí en una de les primeres economies del món. Per mostrar aquest període Crespi tria un film ben conegut però que no havia tingut l’ocasió de veurem mai i ahir vespre vaig esmenar aquest error: la pel·lícula és Il sorpasso dirigit per Dino Risi amb Vittorio Gasman i Jean Louis Trintigant el 1962.   La primera constatació és l’encert de Crespi en haver-la  triada. Com ell diu, encara que es perdés la bibliografia referent a tot el període, amb el film de Risi n’hi hauria prou per veure que fou el miracle econòmic italià. La substitució de la vella religió pel culte a maquines com el descapotable que condueix Gassman. Tota l’acció del film s’esdevé en dos dies molt concrets i comença el ferragosto, cosa que permet mostrar l’aspecte vacacional, lúdic que la cultura italiana, i tot seguit la nostra, anava a prendre. Una eina fonamental és la banda sonora composada de composicions dels hits italians del moment. És molt semblant al que fa ara Tarantino, el qual segueix el model de Hooper a Easy ridero o de Lucas a American Graffiti. De fet no sé si Fonda o Hooper reconegueren  que la idea de fer una banda sonora d’aquesta mena la van treure del film de Risi, amb el qual es poden assenyalar altres coincidències perquè il sorpasso és essencialment una road movie .

                            La segona constatació és la grandesa de Gassman, un actor a l’alçada de qualsevol de les grans figures del cinema universal. Gassman , al teatre fonamentalment, acredità ser un gran actor. Aquí demostra tenir una gran presència cinematogràfica, ésser un senyor d’aquests que omplen la pantalla. El seu personatge és un individu fatxenda, hedonista i essencialment descregut, un individu que somnia a ser un triomfador en el sentit americà del terme, però que no deixa de ser en el fons un italià supervivent expert a l’art de l’arrangiamento , una mica com els “picaros” de la tradició castellana. Pensar que Gassman és una mica el prototip de l’italià mig d’aquella època  ens ajuda a copsar la lucidesa mostrada per Passolini a les seves Cartes luteranes i a entendre com  aquest país, que si tanmateix coneixes mínimament no pots deixar d’estimar, engendra figures com Berlusconi o Salvini.

                       La tercera és la dificultat cultural inherent al terme comèdia. No en tinc dubtes que el film de Risi n’és una però tampoc de què a molts llocs els hi constaria entendre que ho és. La visió de món del fons és molt amarga com ens revela la contraposició dels dos personatges principals, si l’hedonisme de Gassman és un camí de buidor, l’ascetisme burgés de l’estudiant interpretat per Trintignant, (una delecció molt bona per fer el contrapunt de Gassman) és encara més insatisfactori vitalment. La nova Itàlia no seria un paradís, però allò que l’havia precedit no  era tampoc res que valgués gaire la pena.

Adéu, Edison

Dilluns passat fou un dia molt trist. M’arribà una notícia no per esperada menys temuda, la mort del meu company de Londres,  Edison. Feia molts anys que estava malalt, gairebé fa deu, que li van diagnosticar amb Leucèmia i de fet havia sobreviscut amb moltes dificultats. Algunes vegades el pronòstic mèdic era de dies de vida, terminal en grau extrem. Però sempre es va sobreposar fins que aquest any ja no ha pogut més.  Edison era el bidell del Cañada. Tant quan vaig ser el seu cap, exercint de secretari del centre, com quan era un professor més, el  seu tracte va ser educat, cortès i noble, a més d’eficient i fiable. En un lloc on pràcticament tots ens dedicàvem  en algun moment a malparlar dels altres, dubto que ningú hagi malparlat de l’Edison. Era un home de conviccions molt fermes, evangèlic, i crec que la seva fe fou la base de la força que li ha permès resistir tot aquest temps. La seva religiositat no era ingènua, sinó que es complementava amb un curiositat intel·lectual que el va dur a  ser doctor en Teologia. Equatorià, les circumstàncies altrament dites globalització, el van dur a guanyar-se la vida a l’institut espanyol de Londres. Deixà tres fills, el més jove de 12 anys i també orfe de mare, que va morir  d’un càncer detectat després del  del marit, però que va tenir un desenllaç més ràpid.  Que descansi en pau

De fems i de marbres

Vaig començar l'estiu llegint l’assaig biogràfic- sociològic de Giuluy, del que ja n’he parlat. Al viatge a Sri Lanka per tal de tenir una lectura engrescadora i absorbent me’n vaig endur  la trilogia de Francesc Serès de fems i de marbres, que fou publicada al començament del segle.  Jo en conec l’obra posterior però no havia llegit aquesta part de l’obra de l’autor de Saídí. No en faré crítica literària perquè no en sé fer i si en sabés segurament tampoc faria. La novel·la de Serès té pel meu gust un cert caràcter paradoxal, doncs algunes pàgines se’m cauen de les mans, però moltes d’altres em commouen molt intensament, com  rarament ho fa una novel·la.  Afortunadament, la suma dels segons moments excedeix molt i molt la dels primers. En general, el llibre serveix per corroborar els dos motius pels que admiro Serés: el  seu compromís  amb la descripció i la crònica d’aquestes classes de les que  ni els mitjans ni la literatura habitual no ens parlen gaire, en definitiva una raresa en un país on allò que ha predominat sempre al capdavall és el “pijisme” i una utilització del català magnifica que a mi em fa sentir gairebé vergonya i que també podria avergonyir a alguns que passen per figures literàries. Allò curiós i per això començava amb Giulluy és que amb totes les diferències cronològiques, de gènere i del que vulgueu, els dos llibres parlen del  mateix. De l’escanyament i la descomposició d’una classe social, d’un món, llançat per això que diem progrés, als abocadors de la història. Serés fa la crònica dels armilles grogues, vint anys abans de que nasquessin a França o es pengessin l’estelada a Catalunya.

Més imatges de Sri Lanka (les últimes..)

Dambulla és històricament el centre budista més important. Consisteix en cinc coves naturals, que contenen unes 200 representacions de Buda. La més famosa és la primera amb una estàtua de Buda reclinat de més de 15 metres. La més impressionant potser és la segona, la més gran i la més plena de representacions de Buda. Les més antigues tenen més de dos cents anys d'antiguitat

Sigiriya és el jaciment arqueològic més important del país. Descobert pels anglesos a finals del segle XIX conté les restes del palau del rei Kasyapa que regnà a finals dels segle V. El Palau estava en el cim d'una elevació molt prominent que tenia els jardins reals a la base del turó. La pujada dels jardins a la cimera passa per una escala d'uns dos mil esglaons. La imatge el que queda de la porta més imponent que representava un lleó, del qual veiem les urpes. A dalt de tot queden només els fonaments però el panorama és imponent. A la meitat de la pujada es pot accedir a uns frescos que potser representen les concubines del rei, que constitueixen un dels legats més importants del món antic, equiparable, per exemple, als mosaics sicilians de Villa Armerina.

Sri Lanka és un gran destí per a contemplar animals salvatges. Hi ha diversos parcs nacionals on és fàcil la contemplació de fauna. Varem veure elefants, hienes i Buffalos però aquest elefant no el vam trobar a cap parc sinó a la carretera general, la qual, això sí, té per tot arreu senyals de perill amb la figura d'elefants.

Polonnaruwa fou la capital de la illa al segle XII, fou una ciutat de grans dimensions i encara avui veure el conjunt a fons significaria passar-se dos o tres dies. Hi ha l'antic palau real i tot un conjunt d'edificis religiosos molt diversos entre ells els destinats a custodiar la dent de Buda. A la part nord al costat d'un antic monestir hi ha aquestes estàtues de Buda que potser les més importants de la illa. El Buda reclinat és representant en el moment d'assolir el paranirvana, el nirvana després de la mort.

Anuradhapura fou la capital anterior. Esdevingué la capital en el segle IV a.c quan el budisme s'introduí en la illa i la ciutat fou el primer lloc on es conservà la dent de Buda. Tanmateix, a diferència de les anteriors és encara un centre religiós ben viu. Conté el Sri Matha Bodi, un arbre que està documentat com el més antic del mon, més de dos mill anys, portada a la illa per la filla de l'emperador Ashoka. Hi són també les millors dagobes del país. La de la foto és la de Jetanavarama de setanta metres d'alçada i que quan es va construir arribava als 120, essent superat tan sols per la piràmide de Keops. La forma de de les dagobes no és casual, sinó que cada element és un símbol dels successius estats que cal passar per arribar al Nirvana.

Sri Lanka té moltes platges, ben bones. Gens atapeïdes, amb un clima perfecte i molt a prop de llocs on es fàcil practicar el submarinisme o la contemplació de cetacis. La fauna de la platja és curiosa. No hi ha gavines, sinó corbs. La platja de Trincomalee on estàvem nosaltres està plena de gossos, de naturalesa contemplativa i indolent, que busquen les cadires dels turistes per resguardar-se del sol al seu dessota. També al capvespres, els pagesos locals tenen el costum de dur els seus ramats bovins a prendre la fresca.  

Imatges de Sri Lanka

Galle és la perla de Sri Lanka, la seva ciutat més bonica i el seu referent literari més conegut. La ciutat és un antic fort, primer portuguès. i després holandès, que li imprimiren el seu caràcter. És una ciutat de cases baixes i d'agradable passejada, tant pels seus carrers com per les muralles que l'envolten

 Aquí dins hi la dent de Buda, la ciutat és Kandy que és la capital cultural de la illa situada al seu interior. La dent de Buda és fonamental a la història de Sri Lanka, de fet, era el símbol de la seva sobirania, qui la tingui, té el dret de governar la illa. Quan arribaren els portuguesos, la bona gent de Ceilàn els hi mostra i ells decidiren prendre-li foc. Sembla que prudentment allò que els hi havien ensenyat era una còpia. Podria ser també que el qui ha en el temple fos una còpia i que l'original estigui custodiat per alguns monjos budistes. Els anglesos no van intentar cremar-lo sino que oferiren la seva protecció.

 Els monsons asseguren molta aigua a la illa. L'interior presenta elevacions de més de dos mil metres, per la qual cosa aquesta mena de cascades és un element habitual del paisatge.

 Nuwara Eliya era el lloc triat pels colons britànics per passar les seves jornades de repòs. El clima permetia recrear un escenari de la Gran Bretanya rural i per això n'està ple de cases amb estil tudor o imitacions d'edificis britànics típics com aquesta oficina de correus que és monument nacional.

 El jardí botànic de Kandy és un lloc excepcional pels que s'estimen les plantes o pels que com jo, gaudeixen d'aquesta mena de lloc adonant-se de la seva ignorància. Té un aire al de Kew en Londres, cosa que evidentment no és casual ja que foren plantejats en la mateixa època. La diferència és clar, es troba en el tipus de vegetació i a la fauna del jardí, on els esquirols han estat substituïts per simis. La imatge és de la col·lecció d'orquidàcies la més celebrada del parc.

 Això és la fi del mon, la culminació d'una caminada de més dues hores que acaba amb un precipici de 800 metres de caiguda anomenat precisament així. La passejada es fa dins d'un parc nacional, el de les planes de Horton, un gran pla situat a dos mil metres d'altitud. Pel bosc es poden trobar exemples del macaco autòcton. Varem tenir sort i veure'n un molt de prop, però no fou possible fotografiar-lo.

 La manera més típica d'arribar a Nuwara Eliya és en tren des d'Ella. El trajecte és llarg, uns 60 km que el tren triga tres hores a recórrer. De fet, és la primera vegada que he utilitzat un tren de vapor. Tanmateix, aquesta velocitat és competitiva perquè anant en cotxe és fàcil quedar-se amb una mitjana de 30 Km/h. Per això el tren va atapeït, dels singalesos que l'utilitzen i dels turistes que simplement volen mirar el paisatge-

Durant molts segles Sri Lanka ha estat important pels europeus per les especies. El motiu pel que arribaren els portuguesos, el que cercava Colon i el que li dóna el seu tot a totes les cuines d'aquesta part del món. Tots els llocs turístics n'estan plen de botigues per turistes que cobren preus elevats pels mateixos condiments que a preus ordinaris es troben en qualsevol supermercat de carretera.

Malebranche

Mirant de reprendre la pràctica de fer lectures filosòfiques serioses,  abandonada des de fa anys, vaig decidir haver-me-les amb la recerca de la veritat de Malebranche, cosa que m’ha dut uns quants mesos. No et tinc pas la sensació d’haver tret gaire cosa.  Potser, perquè només sé llegir filosofia en connexió amb alguna mena de projecte o directament perquè la meva vida no té on projectar-se. Vaig treballar Malebranche per la tesi i pel llibre de Hume, però mai no havia fet una lectura centrada en ell mateix, com diuen els britànics, from cover to cover.  La conclusió que n ‘he tret fonamentalment és que el reverend pare era un personatge, potser no pas un gran filòsof, però tot un personatge. El llibre és paradoxal, inintel·ligible sense saber de Descartes, però gens cartesià. En definitiva, es tracta d’una teoria de l’error desenvolupada amb una voluntat del tot exhaustiva, gairebé enciclopèdica. La inquietud és cartesiana, la fita no. Malebranche ha estat qualificat com un dels grans racionalistes, però he pensat molt poc a Spinoza o Leibniz mentre el llegia. Potser la connexió més clara és el refús de la teoria de la creació de les VVEE. En canvi, la connexió evident i que en general no és establerta a cap dels manuals  i llibres més o menys canònic de filosofia és la que es pot establir amb Hume. Molts dels termes atribuïts o considerats com a propis de Hume es troben ja a la concepció malbranchiana. No sembla improbable que l’any esmerçat per Hume a la Flèche degué incloure un temps important dedicat a la lectura d’aquest llibre que de fet encara no feia vint i cinc anys que s’havia editat en la seva versió definitiva. Així termes com a distinció entre percepcions i impressions o la noció de connexió necessària apareixen amb el mateix significat. Hume s’entén millor com una inversió del malebranchisme que no pas com una reconsideració de Locke que amb la lletra humeana és molt difícil de veure . De fet, la reducció feta per Malebranche a Déu com a causa única obre la porta a l’acosmicitat humeana, un cop suprimim la creença a Déu. La conclusió final de Malebranche és que ésser  un bon cristià és més important i profitós que ser un bon filòsof. En aquest sentit el retret de Russell a Aquino en la seva història de la filosofia seria també vàlid: no es pot parlar de filosofia quan hom té del tot clar quina és la veritat a la que arribarà. També això és coherent amb la tesi defensada al meu llibre no nat sobre Hume: el caràcter nuclear de la crítica a la religió a l’obra de l’autor escocès.

.

Once upon a time in Hollywood

Vaig a veure ahir Once upon a time in Hollywood, la nova pel·lícula de Quentin Tarantino. Sempre en tinc moltes reticències envers aquesta cineasta, el més representatiu d’una època que és la meva i no m’agrada. En global, no m’atreviria a negar que és un gran mestre però també crec fermament que el seu cinema és al capdavall cinema infantil. La seva brillantor és indestriable d’una certa manca de gruix. Tanmateix recomanaria a qualsevol veure aquest film de gairebé tres hores de duració que no vaig notar en absolut. Jo m’ho vaig passar bé. De fet, rarament m’ho passo bé en el sentit més immediat i ingenu del terme com en aquest film. Tarantino roda molt bé en una època on massa gent creu que això tampoc fa gaire falta. El seu mestratge planificant escenes és indubtable i és el principal argument del film  Com a novetat, potser perquè es fa gran, hi ha un sentiment de tendresa que no havia vist a cap dels seus films anteriors, que es fa palès sobretot en el  retrat que ofereix de l’actriu Sharon Tate. I a nivell més subjectiu, el film fa un retrat molt viu d’un moment d’Amèrica i del cine americà, el finals dels seixanta, interessant en ell mateix i per les conseqüències que encara estem vivint ( la mort de Tate fou segurament una història molt útil per desacreditar el moviment hyppie i la contracultura dels setanta,  per justificar un Harry Callaghan o més tard un Ronald Reagan). Comptat i debatut, segurament és la menys infantil de les seves pel·lícules en comparació, per exemple, amb l’aclamada però buida Pulp Fiction. Hi ha molta habilitat i molta veritat en com se’ns mostren els dubtes que el personatge de DiCaprio té sobre la seva vàlua com a actor. (Di Caprio  ha d’assumir aquí un paper complicat per a un actor, fer d’un actor que no és  gaire bon actor) i també a la relació entre els personatges de Di Caprio i Pitt (un actor més aviat decadent i el seu doble, que és també una mena d’assistent personal) potser una de les relacions d’amistat més reeixides a una pantalla des de les del film de Hawks, un director aquest sí d’un altre temps. (però que pel meu alumnat seria més o menys un contemporani de Tarantino)L’elecció de Pitt com a doble és una elecció potser a primera vista estranya però que funciona molt bé, tot  i que com li diuen en un moment de la pel·lícula és massa guapo per a ser simplement un doble.