Sartre

L'existentialisme est une humanisme és un escrit circumstancial amb una voluntat molt clara de, tot explicant-se, definir una situació i marcar un camí des d'un context històric i filosòfic molt concret, la fi de la segona guerra mundial i la mort de Déu nietzschiana. Setanta anys després els francesos segueixen considerant-lo prou important com per considerar-ho un text de referència ara quan tant la fi de la segona guerra mundial com la mort de Déu són esdeveniments ben oblidats, cosa que no vol dir que no hi siguin presents. Setanta anys després allò que la lectura del llibre m'inspira és d'una banda el fet que tot i que Sartre tingués les seves sospites, la victòria sobre el feixisme ha acabat sent molt més il·lusòria del que l'entusiasme de 1945 deixava permetre. La segona qüestió és que al llibre el fa difícil ara la irrellevància real dels dos moviments religiosos amb els que polemitza i contra els que intenta explicar-se. A hores d'ara l'assumpció de la contingència, en el sentit més primari del terme, està del tot assumida.

la cueva del viento

El quatre d'agost vaig visitar la cueva del viento a Icod de los vinos..És la cinquena més llarga del món de les formades per una erupció volcànica, ja fa uns quants milers d'anys. Només són visitables uns centenars de metres, tot i que el seu conjunt abasta tres nivells, disset sots-nivells i molts kilòmetres d'extensió. Cap al final de la vista el guia, òbviament un espeleòleg, va voler-nos fer sentir el món soterrani. Ens vam relaxar i varem apagar totes les llums. La foscor era absoluta i oblidada la vista, els altres sentits van començar a treballar de debò, cosa que ordinàriament tampoc fan del tot. Efectivament la sensació de pau ara absoluta i ens va costar reprendre la marxa cap a l'exterior. La sensació fou molt forta i dies després encara hi pensava. D'una banda, l'experiència em feu entendre que el costum, entre d'altres, cristià, de l'enterrament sota terra és, evidentment, convencional però en cap cas arbitrari. De totes maneres tampoc és una idea que et faci replantejar res perquè a hores d'ara encara que no siguis incinerat tampoc t'acull la terra. Més importat des del meu punt de vista és que la cova de Tenerife em va fer pensar en la cova més important de la història del pensament, aquella de la que em toca parlar cada any i vaig sentir un cop més que no hp faig prou bé, que no acabo de transmetre quelcom que és important i que no ignoro, en concret, el caràcter radicalment violent de la filosofia. Si ens limitem a dir com fan la major part dels textos que la sortida de la cova és un alliberament estem falsejant l'essència del relat: el caràcter traumàtic d'aquest alliberament; cap culpa, però, aquí de Plató, que si hi explicà molt bé.