Entusiasme i alienació

Llegeixo el llibre de Remedios Zafra, el entusiasmo. La descripció del llibre oferia una crònica de la classe que es pot definir com a precariat i especialment del sector femení, tot centrant-se en la gent que fa treballs creatius. L'autora barreja l'exposició pròpiament assaigística amb la forma narrativa d'una manera que fou segurament decisiva per guanyar el premi anagrama d'assaig. Personalment, com altres llibres guardonats amb el mateix premi, el vaig trobar una mica primet, però en tot cas ofereix una crònica que valdrà la pena tenir en compte per saber en un futur com hem anant fent. De fet, per raons de la meva feina, el que més em va cridar l'atenció va ser el títol i certament Shaftesbury és un dels autors que constitueixen un referent per a la professora Zafra. No recordo si hi és Marx, i certament no estaria de més, perquè al capdavall allò que explica el llibre és el caràcter il·lusori de considerar la cultura com un element d'alliberament. Més aviat, si la crònica de Zafra és certa, cosa que jo veig prou clara, la conclusió que cal extreure és que a hores d'ara l'activitat cultural i creativa és una forma especialment potent i insidiosa d'alienació; un substitut, només aparentment menys exigent, del que havia estat abans la religió.

diàgnostics vells per a problemes, més o menys, nous

Rellegeixo Sennett, la corrupció del caràcter, Aquesta relectura és fruit d'una tria agosarada i probablement equivocada, però vaig pensar que no és absurd que alumnes que s'han apuntat a un curs de batxillerat de sociologia, llegeixin un llibre de sociologia. Sennett és un home culte que en un mateix capítol pot citar Hesíode, Virgili o Picco della Mirandola. Noms del tot desconeguts pels meus alumnes, però també pràcticament desconeguts per una bona part dels nous llicenciats de graus com el de sociologia. En defensa meva, he de dir que alguns en treuen bastant del llibre. Jo també. Avui rellegia el començament del capítol sisè, en el qual parla de l'ètica del treball, la qual segons ell es basava en l'ús autodisciplinat del temps i l'aprenentatge de la gratificació postergada. No fa falta gaire més per descriure l'arrel dels problemes que tenim a l'institut i perquè els esforços del professorat, quan existeixen, són inútils. Des de petits eduquem els nens perquè estiguin sempre ocupats i sospito que aquesta autodisciplina només es pot consolidar des d'una certa experiència de l'avorriment. La gratificació postergada és tot el contrari del que proposa la civilització digital basada en la impossibilitat de la postergació.

qüestions religioses

Quan era petit m'amoïnava molt saber que el pecat de pensament era del tot equivalent, en les seves conseqüències, al pecat d'acció. Les maldats imaginàries eren jutjades per Déu igual que les reals. Després quan veia cine Sir Alfred m'ho va recordar nombroses vegades. Ara aquest vell principi teològic em sembla fonamental per entendre el meu malaurat, i catòlic sense possibilitat de redempció, país i de pas perquè als països com aquest les revolucions passen poc i de mala manera. Molts gent sembla convençuda de què és el mateix voler una revolució que fer-la.

qüestions pedagògiques

Les qüestions plantejades per les noves tecnologies en la major part dels casos es solucionarien i es podrien plantejar de manera clara, simplement atenent a la distinció que hauria de ser bàsica entre ciència i propaganda. El problema és que no és simple. Plató ja no se'n sortia i no hem millorat pas, la propaganda és molt pitjor del que ell qualificava com a opinió.

llistat

En una classe els alumnes em demanen quin, d'entre tota aquesta gent de la que parlo, em fa realment el pes. Evidentment ells en pensen en una figura concreta, cosa que possiblement és un plantejament massa tancat. No és la primera vegada que em feien aquesta pregunta i no l'havia donat mai resposta. Aquest cop si que ho vaig fer. Em va sortir una llista de cinc, no són pocs però realment no hi ha gaire més. Per ordre cronològic primer Plató, després de trenta anys segueixo pensant en l'enunciat de Whitehead que vaig descobrir quan començava a estudiar: la seva afirmació de que la filosofia occidental són els diàlegs de Plató i unes notes a peu de pàgina que constitueixen la resta dels corpus filosòfics. Després Descartes encara que només sigui perquè, mirant enrere, m'ho vaig passar bé fent la tesi, amb l'experiència intensiva de la seva lectura, tot i que la diferència amb el 92 és clara, els pressupòsits que suporten el dubte ja no són els meus. Spinoza també hi és, possiblement per allò que deia Alain de què tots nosaltres tenim la nostra filosofia i la de Spinoza. La puresa de l'ideal no pot ser menystinguda en un mon on queda tan poca puresa de qualsevol mena. Hume és una altra presència evident. Ha estat l'objecte dels meus últis estudis reals i la veritat és que a hores d'ara m'és molt fàcil trobar elements d'identificació no tan sols amb el seu escepticisme teòric, sinó essencialment amb el pràctic. No tindré ni temps, ni força, ni mitjans però allò que em sap greu del fracàs en la publicació del meu treball és no haver pogut contribuït a mostrar com Hume, més del que hom pensa, ens pot ajudar a pensar. Finalment Nietzsche, l'únic en molt temps que va entendre alguna cosa de Plató i en el que coincideixen amb més o menys intensitat els motius que trobava en el altres tres. Cap autor del segle XX, on quasi tot el que hi ha acaba tenint un cert punt depriment.