De la vergonya

Dissabte vaig veure el cartell electoral de la coalició que governa i governarà Catalunya. El component gràfic és penós, però el missatge encara és pitjor. Com que em consta que a l’entorn del president no tothom és completament ignorant de la història recent d’Occident, no hi ha coartada possible. El sentiment de vergonya fou profund, aclaparador. La vergonya és, és clar, un sentiment ben personal. Vist des fora, però quasi sempre resulta interessant. Fa poc, Nussbaum l’ha fet objecte d’un llibre que tinc, més o menys, la intenció de llegir. Mentre tant també poden ajudar a treure l’aigua clara els records d’un altre escriptor que ha tractat la qüestió Rene Girard, pel qual, la vergonya constitueix el sentiment mimètic per excel·lència. La vergonya sempre passa per assumir, mimetitzar, el punt de vista dels altres; encara que quan ens referim a les nostres interioritats aquest punt de vista sigui quimèric i  gens plausible. Vist així és clar que en aquest cas el sentiment de vergonya està lligat a un d’agermanament causat,si més no, pel fet que aquesta gent s’apropien de moltes coses que també són meves (estem recordem-ho a l’àmbit sentimental, de fons públics no en parlem, perquè encara espero que siguin els jutges els que en puguin dir alguna cosa). La intensitat de la vergonya depèn de la legitimitat d’aquesta veu externa que n’ha esdevingut pròpia. Una veu  externa que, si fa no fa, fem correspondre amb el nostre ideal. Prenent aquesta noció com a fil en podem aplegar i fer més entenedors fenòmens ben diversos: la dinàmica d’un diàleg platònic com el Gorgies, on l’habilitat socràtica està formulada en termes de capacitat d’avergonyir, en aquest cas fent que els successius interlocutors de Sòcrates prenguin consciència de la identitat dels seus jos ideals. També de la finesa narrativa dels films majors de John Ford com, per exemple, The Man who shoot Liberty Valance, on el punt culminant de la narració coincideix  amb l’avergonyiment de Stoddard  (James Stewart) per no haver estat a l’alçada moral imposada pel seu ideal dels pares de la pàtria, com faedors dels somni americà i és, també, la clau per entendre el caràcter pervers  dels propòsits dels nacionalistes d’ambdues menes entestats a configurar la vida dels catalans segons uns ideals arnats, empolsegats i anacrònics; a retreure’ns constantment que no som els catalans o els espanyols (tant s’hi val) que hauríem de ser.

Fonaments d'una crítica metafísica del capitalisme

It is this deception which rouses and keeps in continual motion the industry of mankind. It is this which first prompted them to cultivate the ground, to build houses, to found cities and commonwealths, and to invent and improve all the sciences and arts, which ennoble and embellish human life; which have entirely changed the whole face of the globe, have turned the rude forest of nature into agreeable and fertile plains, and made the trackless and barren oceans a new fund of subsistance, and the great high road of communication to the different nations of the hearth

The theory of sentiments

Adam Smith

Del qual modestament crec que podem inferir dues conclussions:

1.      Definit en termes platònics, el capitalisme seria l’art d’endreçar la caverna i l’elogi possible pels capitalistes passats i futurs seria dir que algunes part de la caverna fan goig.

2.      El treball que Hume comença a fer teoritzant el treball de la imaginació en la teoria del coneixement seria el fonament del que després faria al seu àmbit, que propiament dit no és un altra que la filosofia moral., Adam Smith