Beguin the Beguine

Mentre escrivia el text d'ahir vaig trobar aquest video que no em puc resistir a inserir. Un trident format per Blades, Wynton Marsalis i Cole Porter és difícilment superable

Ruben Blades al Poble Espanyol

     Ahir al vespre varem ser al Poble Espanyol en el que possiblement és el comiat artístic de Ruben Blades de Barcelona. Hi havia força gent però no va emplenar. Al capdavall, parlem d'un artista de 78 anys. Com quasi tota la meva generació el vaig conèixer indirectament mitjançant l'Orquestra Plateria que feu molt popular el seu Pedro Navaja. Era el curs 1979-80. Jo estava fent COU i Blades no va veure una pesseta en concepte de Royalties perquè li van dir que el disc no l'havia comprat ningú. Ahir al vespre ens va va oferir una actuació de gairebé tres hores acompanyat d'una molt bona banda, la de Roberto Delgado. En total eren vint músics a l'escenari. Blades sempre lúcid ens digué un parell de vegades que ell tenia més passat que futur (com la major part del públic present d'altra banda), però la veritat és que l'estat de la seva veu és prou bo i no va defallir en cap moment.

     Penso que un senyal de la felicitat és la consciència de l'agraïment. Jo el vaig tenir ahir a la nit per la seva figura. Els motius són bàsicament tres: el primer és la seva facilitat, diria que mai superada, de contar històries amb les seves cançons. La segona és el seu esforç per mantenir viu el legat d'un dels moments més brillants de la música popular del segle anterior, el protagonitzat per la Fania All Stars. Potser el moment més emotiu de la nit fou el d'evocació d'Hector Lavoe (el clip de més amunt) i finalment la continuïtat i la coherència dels seus posicionaments polítics que el va dur a seguir insistint en l'optimisme de la voluntat.

Infinitesimal

 

    Llegeixo Infitnitesimal d'Amir Alexander professor de la UCLA. És un llibre ben curiós perquè pel títol podem pensar simplement a un llibre d'història de les matemàtiques, mentre que el sots-títol és potser més revelador, How a dangerous mathematical theory shaped the modern world, situant-no en el terreny, certament poc conreat ,de la intercessió entre la matemàtica i la política. El llibre esta dividit en dues parts que expliquen la qüestió en dos escenaris diferents: la Itàlia de la primera meïtat del segle XVII ii els l'Anglaterra de la segona mitat del mateix segle, en concret, l'època de la restauració dels Estuard. A tots dos països hi hagué una batalla entre els defensors del nou mètode, basant-se en raons poc idealistes i molt pragmàtica, i els enemics aferrissats que el consideraven un atemptat contra el veritable esperit de la Matemàtica que és el reflectit a l'obra d'Euclides. A Itàlia els adversaris dels nou mètode eren els jesuïtes seguint la inspiració de Clavius, mentre que els partidaris eren gent com Gallileu,Torricelli i Cavalieri, el darer vinculat a l'ordre del jesuats que potser no sona gaire perquè un dels danys colaterals d'aquesta guerra per l'infinitesimal fou la seva dissolució. A Anglaterra l'adversari del nou mètode més important fou Thomas Hobbes. Un dels capítols del llibre ens recorda que Hobbes tenia una competència matemàtica indiscutible tot i que no era tan genial com pensava (va morir convençut que havia trobat la quadratura del cercle). Els seus adversaris eren els creadors de la incipient Royal Society i especialment John Wallis (un cas únic a la història de la matemàtica, perquè la seva formació seriosa comença després d'haver estat nomenat Savilian professor of Geometry a Oxford l'any 1649 només amb una formació autodidacta partint de les matemàtiques aplicades per a l'activitat comercial. Coses que passen després d'una revolució). La batalla tingué resultats diferents a tots dos escenaris. A Itàlia el triomf jesuíta fou absolut i la conseqüència més important fou la desaparició dels italians de la història de la matemàtica i en part de la ciència. A Anglaterra en canvi Hobbes fou derrotat, la victoria de la Royal Society absoluta i això configura no només les institucions científiques futures sinó la totalitat de la societat, definint una nova manera de legitimar l'oligarquia (la intenció de l'autor aquí és clara quan comença la segona part del llibre amb un capítol dedicat als "diggers". Si en alguna cosa coincidien els membres de la Royal Society i Hobbes era considerar aquests com una amenaça)

    Personalment he trobat molt interessant el text perquè des d'una perspectiva diferent construeix una hipòtesi molt semblant a la que jo utilitzava en els meus treballs de fa trenta anys quan dividia la filosofia moderna entre prudencialistes i filosofies de la totalitat (això sí, fent canviar Descartes de bàndol, cosa que ens portaria a la discussió de la importància de la doctrina de creació de les veritats eternes). També aquí assistim a una divisió entre els que només consideren acceptable una fonamentació des de certeses absolutes i els defensors del mètode infinitesimal més pragmàtics i menys obsedits pel rigor apodíctic. Posar en el mateix costat de la trinxera a Hobbes i els jesuïtes pot resultar sorprenent (considerant l'odi del primer envers els segons) però tots dos compartien el proposit de dur la certesa de la geometria a altres àmbits i de reclamar una autoritat com la del geòmetra que ha fet una bona demostració, al Papa o al sobirà hobbesià. El model euclidià per ells és un esquema de com hauria de funcionar un mon, on la pluralitat ideològica no té cap mena de cabuda. Des d'un punt de vista ontològic, mentre que els adversaris tendeixen a veure les entitats geomètriques com realitats merament abstractes i la Geometria evidenciava el triomf de la ment sobre la matèria, els segons, especialment els italians, tendeixen a veure l'estructura de materials reals com el material bàsic de les seves intuïcions d''on sorgien els axiomes matemàtics, d'altra banda, més o menys obertament tots semblaven inclinar-se a la concepció atomística

    Alexander fa un esforç generós de contextualització històrica, especialment a l'inici del llibre doncs la guerra per l'infinetismal per l'autor és només un front dins d'un escenari belic més complex on el principal és la guerra dels trenta anys. Les biografies dels autors principals també en són explicades amb detall i alguns altres capítols expliquen els problemes matemàtics tractats en aquell moment.

Veritable religió i superstició

        La religió és fruit de necessitats evidents. Serveix per donar consol, per alleujar la incertesa i fonamentar la sociabilitat. No és clar que el desenvolupament de la capacitat racional, la filosofia, en la major part dels casos pugui satisfer aquestes necessitats. D'altra banda, la religió és el producte de la facultat distintiva dels essers humans la imaginació. En aquest sentit la perspectiva humeana no pot ser l'erradicació de la religió, sinó arribar a la vertadera religió. Quins trets hauria de tenir aquesta religió vertadera? El més important, defugir la superstició, cosa que essencialment vol dir alliberar-se de la por. La veritable religió hauria de tenir un fonament a l'escepticisme i un tarannà oposat al nihilisme. No admet mites o ho faria des de la consciència que són mites, i per sobre de totes les coses voldria defugir l'entusiasme 

        Des del meu punt de vista Hume defensava alguna cosa així fa 250 anys. En aquest període hem tingut molt més falsos profetes que no pas veritable religió, però a Hume, encara no fa trenta anys, la van fer aquesta estàtua a tocar de la catedral de la seva ciutat. El detall interessant és el dit gros del seu peu dret. El color és diferent de la resta, molt més daurat. Això és així perquè des de poc després de posar-la va correr la veu que fregar aquest dit donava bona sort i els local es van posar amb l'entusiasme que tanta por li feia a Hume. 250 anys no han estat prou.

Ainda estou aqui

 

    Veig Ainda estou aquí el film de Walter Salles de fa dos anys que va obtenir un reconeixement important. Coneixia d'aquest director el seu Central do Brasil que havia vist fa trenta anys i que llavors recordo que em va causar una bona impressió. De fet, no recordava gaire més llevat del molt bon treball de la protagonista Fernanda Montenegro, que vaig llegir intervenia en aquest film. En començar a veure-la vaig entrar en confusió perquè vaig reconèixer-la en la persona de la protagonista però no és que semblés haver envellit poc, sinó que no havia envellit gens. La seva conservació semblava un fenomen paranormal que superava l'exemple de RMF. No hi ha però fenòmens paranormals. L'actriu que fa de fa protagonista és Fernanda Torres, la seva filla i ella també intervé en la película en un paper breu i emotiu.

    La pel·lícula es centra en la figura d'Eunice Pavia una senyora de la seva casa, convencional, casada amb un marit amable i simpàtic i amb cinc fills. La família és acomodada i això els permet fruir d'una casa unifamiliar a tocar de la platja d'Ipanema. Estem a finals de 1970 en el temps de la dictadura i la seva felicitat es veu trencada pel segrestament del marit, que havia estat diputat i era membre d'una xarxa que ajudava a sortir gent del país. Després de dos dies d'angoixa on la família espera el pare infructuosament ella, junt amb la seva segona filla més gran (la primera és enviada a Londres oportunament al començament del film) és també segrestada i retinguda cinc dies en dependències de l'exercit fins que és alliberada després d'esgotadors interrogatoris. Per amics de la família se n'assabenta de la mort, no reconeguda per les autoritats que publiquen notícies del seu exili, del marit. Decideix vendre la casa i tornar a la de la seva família en Sao Paulo. Les dues últimes escenes fan la funció d'epíleg. A la primera, vint i cinc anys després veiem que Eunice va reprendre la carrera de Dret i es una advocada especialista en la defensa dels drets dels pobles indígenes. La recuperem en el moment en què l'estat brasiler reconeix el segrest i l'assassinat del seu marit. En nou salt endavant veiem Eunice, ja nonagenària i malalta d'alzheimer en una festa familiar envoltada de fills i nets i veiem com la televisió guanya la seva atenció en el moment en què apareix el seu marit Rubens reconegut com un símbol de la resistència contra la dictadura. Aquí Eunice ja no és interpretat per Fernanda Torres, sinó per la seva mare Fernanda Montenegro.

    Ainda estou aqui és descrit com un film polític, però jo em sembla que s'entén millor com jo l'he fruit, és a dir, com un film de terror (una opció semblant a la de l'oblidat i excel·lent pel meu gust Detroit de Bigelow). Al capdavall, la racionalitat en les actuacions deles forces repressives de Brasil, és la pròpia de qualsevol entitat de les que protagonitzen aquesta mena de films. Aquest film de terror, ocupa la part central i més important del film i deixa veure el bon ofici del seu autor. Ha estat molt lloada i amb justícia el treball de Fernanda Torres tant eficaç mostrant la por del seu personatge com la seva resolució. És evident que la història no té especial relació amb la justícia i això també es compleix en el cas del Brasil. La dictadura va coincidir i, i en part va frenar un moment d'efervescència cultural que només en la música va deixar noms com Caetano Veloso, Gilberto Gil (dels quals parla la filla quan coincideix amb ells a la seva estada a Londres) i Os Mutantes, la música dels quals sona en el film i en el trailer de més amunt.

La verdadera historia de Ricardo III

 

Veig al Grec La verdadera historia de Ricardo III. Grandiosa nit de teatre que el Xavi explica aquí. Com que no només vull donar testimoni del que veig no afegiré gaire. El Xavi diu que el protagonista Joaquin Furriel és imponent. Potser es queda curt per descriure un animal escènic de primer ordre. La trobada de Leicester es aprofitada intel·ligentment per fer un Ricard III, completament diferent de tots els que he vist abans (entre els qual hi era gent com Al Pacino o Kevin Spacey), no menys horrorós però carismàtic i perversament atractiu. El muntatge em sembla que va més enllà de Shakespeare, en el sentit que esgota un intenció que es pot intuir al text del dramaturg anglès: no és que Ricard sigui el personatge principal, sinó que és el personatge doncs els altres no tenen una rellevància objectiva sinó només en funció dels desigs del darrer dels York. He vist molts Shakespeares on el vestuari dels actors és contemporani, però mai em sembla que això ha tingut tant de sentit com aquí. Per acabar, crec que és un fet a retenir i en el que no podem deixar de pensar que aquesta obra, objectivament un cimera del teatre universal de primer ordre, és un desvergonyit instrument de propaganda política on el talent literari és propocional als desigs d'agradar al poder i manipular l'opiniò pública

Let's make love

 

        Lets'make love fou la penúltima pel·lícula de Marilyn Monroe i la última comèdia, genere al qual estava més associada. El protagonista de la història és un home immensament ric anomenat Jean Marc Clement que un dia va a veure els assajos d'una obra d'una companyia menor on la seva figura és satiritzada. Al teatre es queda captivat per l'estrella de companyia, òbviament Monroe, i és confós amb un dels aspirants a fer el seu paper. Decideix seguir l'equívoc per guanyar-la noia, la qual té una idea molt pobre de la figura de Clement. Des d'aquí es desenvolupa la trama del film. En el seu moment n va tenir un exit discret i no va ser apreciat per la crítica. Monroe no estava especialment interessada i quasi tots els actors principals als que se'ls va oferir el paper ho van refusar. El primer, pel qual el film estava escrit fou Gregory Peck, però també Charlton Heston o Rock Hudson. Clement fou finalment Yves Montand que feu tota el rodatge treballant amb llenguatge fonètic, cosa que ell pensa limità molt la seva actuació. Monroe en canvi, més enllà de que tots dos s'enrollesin, va estar molt satisfeta de treballar amb un prestigiós actor europeu. En la mesura que els actors americans participaven a la cultura del país no em resulta estrany el seu refús al guió del film, molt allunyat de l'esperit de la comèdia americana. Aquí, el poder dels diners fa irrellevant tota consideració sobre la maduració dels personatges. En aquest sentit, el film reflecteix un temps molt més cínic i no acaba de seguir una línia apuntada, però no resseguida, del tot quan Clement se n'adona que la relació amb la noia li permet veure una dimensió d'ell mateix amagada pel personatge amb el que tots l'identifiquen. Peck es basa en refusar el film en la poca qualitat del guió. El fet però és que un director com Cukor podia anar més enllà del guió i per això deixa tanmateix bones escenes com la protagonitzada per Milton Berle en el teatre, la qual mostra perfectament que la clau per trobar alguna cosa graciosa és que els altres pensin que és graciosa. (jo ha tingut aquest diàleg amb els meus alumnes moltes vegades parlant de la diversió) i el clip de més amunt que és a la vegada la millor escena musical rodada per Monroe i la segona aparició més espectacular d'una dona en un film (el primer lloc indiscutible és per a Cyd Charisse en Singing in the rain)