In Cold Blood

     Richard Brooks fou un director que va fer sempre pel·lícules interessants i d'una indubtable honestedat intel·lectual i moral, però amb In Cold Blood va anar més enllà aconseguint una de les millors pel·lícules americanes dels seixanta i un film que no és exagerat qualificar d'obra mestre. El punt de partida era la novel·la de Truman Capote que és potser la més reconeguda del seu autor. Això no és però necessàriament un avantatge. Recordem que Hitchcock triava deliberadament novel·les no gaire bones per a no comprometre la seva llibertat com a autor. A diferència de l'altre film super popular extret de l'obra de Capote, Breakfast at Tiffany's, l'autor acceptà bé el treball de Brooks i només es va queixar d'alguns problemes referents a l'anacronisme d'alguns objectes (la guitarra que sempre du un dels assassins Perry no existia al 1959 quan es suposa que té lloc l'acció)

    In cold Blood explica la història d'un assassinat esgarrifós on moren els quatre membres d'una família extremadament normal a mans d'una parella d'ex-convictes que creuen que hi ha una caixa forta plena de diners a la casa, cosa que no era el cas. Veiem els preparatius del crim, la fugida dels assassins que no tenen gaire on anar, la investigació d'una policia, desorientada per la falta de pistes i de mòbil però que podrà resoldre el cas amb la confessió del presidiari que es va empescar la història de la caixa forta, el judici, l'assassinat de la família (omès per tant fins gairebé el final del film) i finalment l'execució dels dos autors del crim.

    Brooks imposa des del principi un ritme molt àgil, basat en un muntatge que utilitza els objectes com ponts d'unió entre les escenes. Personalment penso que és el seu treball de direcció més brillant, però a més va tenir col·laboradors excel·lents. El primer, Quincy Jones que va fer el seu millor treball cinematogràfic adequant-se perfectament al ritme de les imatges. No menys extraordinari és el treball del director de fotografia, Conrad Hall obtenint imatges tan inoblidables con la del reflex de les gotes de pluja a la cara d`un dels assassins fent un efecte de pluja. I finalment dues interpretacions extraordinàries tant de Robert Blake, Perry l'home traumatitzat, com de Scott Wilson, Hitchcock el bon noi americà totalment amoral. De fet, cap dels dos va tenir mai l'oportunitat de fer treballs a la mateixa alçada.

Pel que sento, ara estan de moda els anomenats "true crimes" i en aquest sentit el film podria ser el pare de tot el gènere. De fet, els assassinats no estan rodats en estudi sinó al lloc del crim real. Més enllà d'aquest fet, el film sembla un al·legat honest i enraonat contra la pena de mort. L'assassinat dels Clutter és terrible però no ho és menys l'execució dels dos homes i tan inútil és l'una com l'altra, com ens fa notar el personatge del periodista Jensen interpretat per Paul Stewart (l'únic que no és al llibre i òbviament representant del mateix Capote). Potser però el moment més clar en aquest sentit es quan Hitchcok es manifesta d'acord amb la seva execució per una qüestió de coherència existencial: l'execució és un acte de revenja i ell s'ha revenjat tota la vida 

La Raonabilitat de l'escepticisme (una commeració en l'aniversari de la mort de David Hume)

    Avui, 25 d'agost, fa 250 anys que va morir David Hume a la seva ciutat natal d'Edimburg. Avui és també el dia que surt a la venda el meu treball sobre aquest autor que té el títol de David Hume: la razonabilidad del escepticismo. Editat per Arca21 es pot adquirir des d'avui a Amazon i ben aviat sortirà la versió en Kindle. Avui es clou doncs un procés que ha durat més de quinze anys, des de que vaig rebre l'encàrrec de fer una monografia sobre Hume per a una col·lecció que volia editar una sèrie dedicada als filòsofs més importants en llengua catalana. Tres anys després de l'encàrrec el llibre estava enllestit, però el projecte editorial va fer fallida. Els intents, no gaires, de trobar una sortida per a la publicació foren infructuosos i la veritat és que jo havia assumit que el treball mai no veuria la llum. En quinze anys, però, les coses han canviat molt i certament ara el filtre que suposaven les editorials té un caràcter menys decisiu. Han aparegut noves possibilitats que jo no no tenia gaire presents, però aquí han resultat decisius el suport i l'encoratjament dels meus amics Ramon Macià i Joan Albert Vicens, els quals mai no han acceptat el que jo pensava, que era alguna cosa així com ser un ex-autor, altrament dit, que ja havia passat el temps en què tenia alguna cosa a dir.

    La presentació d'aquest text ha implicat en primer lloc la traducció des de la llengua catalana que s'ha endut molt temps del que havia calculat. Gairebé dos anys han passat des de que vaig començar la traducció fins ara. No ha estat pas un treball que m'hagi fet particularment feliç. He aprés coses, però, de les que no era conscient. Una és que després de tots aquests anys em sento ja més familiaritzat amb el català que no pas amb el castellà, tot i que el meu vocabulari en la segona llengua és sense dubte més ampli. La pràctica d'aquestes dècades ha fet que la meva redacció sigui més fluent en la llengua de Pla. Aquest esforç s'hagués simplificat molt sense dubte publicant el llibre en la seva versió original. Però, deixant de banda les amargors polítiques i socials que hem viscut en aquests tristos anys, com escrivia poc després de la meva jubilació, crec que l'única justificació consistent per a escriure, com deia K.G, Armstrong és ajudar a la transformació espiritual de la gent. No crec que aquest llibre pugui aspirar a tant però si potser a ajudar, a trobar noves claus d'interpretació, als que es preocupin per la filosofia de Hume o per extensió dels altres autors del període i en aquest sentit la universalitat del castellà constitueix un argument concloent, en contraposició al fet que la batalla començada fa quaranta anys amb la refundació de la SCF pel moment s'està perdent.

    També he aprés una mica sobre l'acceptació de les meves limitacions. Tot el temps de revisió no l'he viscut de manera gaire agradable. Se m'ha fet llarg potser perquè tot plegat 15 anys són molts i també per alguna dimensió no gaire elogiable de la meva personalitat, presa per acabar i passar a una altra cosa, que no sabia, ni sé, quina és. Sense dubte, m'agrada escriure, però en el sentit més primari i immediat del terme. Si un escriptor és algú que escriu per a publicar, jo no en vull ni puc ser-ho. Com deia Monzó el secret d'escriure bé és rellegir el que has escrit moltes vegades i a mi els meus escrits després de la primera redacció m'interessen molt poc. No sé si mai he escrit bé. Alguna vegada, gent que no tenia cap relació personal amb mi i sí una certa autoritat, m'havien dit que sí, però potser he perdut aquesta capacitat. Més clarament i per moltes causes, algunes compartides amb la majoria de la humanitat, la meva capacitat de posar atenció es quan més va, més feble, cosa que tampoc ajuda. Potser però hi ha una raó més metafísica pel meu desinterès: no tenir cap mena de ganes de ser ningú segurament és incompatible amb l'aspiració a escriure bé, sempre associada amb la idea de ser algú, en aquest cas un escriptor. Tanmateix si es publica un llibre, la moralitat mínima exigeix l'esforç per fer-lo intel·ligible. Jo he fet el que he pogut, però potser més decisiu en aquest sentit ha estat el treball de J.A. Vicens que ha assumit la lectura i la correcció de l'original. No tinc paraules per explicar el meu agraïment per la seva generositat, sense la qual la lectura del llibre hagués resultat molt més feixuga.

    També hi ha motius, però, per a la satisfacció personal. Fa trenta anys vaig presentar una tesi doctoral sobre la primera meditació cartesiana i la seva recepció, que era fonamentalment un projecte de treball. En les seves línies generals, aquest projecte, repensar la tradició moderna des del conflicte entre les filosofies de la totalitat i les oposades a aquesta concepció, no ha estat realitzat. Era un projecte per a un bon filòsof professional, cosa que jo no he estat. Aquest llibre però és una contribució a aquest projecte i una continuació de la tesi; el diàleg amb Descartes és present arreu del llibre perquè l'escepticisme moderat que finalment defensa Hume és una variació, amb diferències certament significatives, del camí cartesià.

    Escriure aquest llibre va suposar que durant uns quants anys, els textos de Hume i els dels seus estudiosos van formar la major part de la meva dieta espiritual. No sempre és fàcil mantenir una distància intel·lectual que tanmateix cal esforçar-se en mantenir. En el cas de Hume, hi ha més el perill addicional de què l'escepticisme es pot entendre com una invitació a la passivitat, cosa molt perillosa quan habitem un mon que es cau a trossos. Tanmateix, el nucli del missatge de Hume em sembla del tot vàlid i pertinent: la necessitat de desconfiar de la veritats que es presenten com naturals. No estem doncs gaire lluny de la meditació cartesiana. L'actitud que ell adoptà contra la barreja de filosofia racionalista i teologia cristiana que es feia passar com saber, es precisament la que avui ens cal envers pseudo-ciències com la teoria econòmica moderna o les anomenades ciències de l'eduació. No és gratuït que algú com Einstein es declarés, aquest sí, humià, perquè cap obra com la de Hume explica millor que és la ciència: la pràctica sistemàtica i conseqüent de l'escepticisme, allò que la ideologia no es pot permetre.

    L'elecció de la foto de la portada del llibre, com quasi tot a la vida, és fruit de l'atzar però estic satisfet perquè trobo que és un imatge que diu molt. D'una banda presentant-nos Hume enfront de la catedral d'Edimburg, el lloc de culte més important de l'església escocesa que havia estat la seva original i també el poder al qual sempre estigui enfrontat. L'obra de Hume si és alguna cos, és filosofia de la religió. Un altre tema és que la temàtica iniciada no tingui gaire continuació a la seva esfera cultural i sí en canvi a la germànica. Quan parla d'altres coses la reflexió sobre la religió segueix sent el referent últim, cosa que no ajuda a veure les lectures imposades pels manuals. En aquest sentit he volgut seguir la línia que des de la influència de Jordi Sales, he mirat de seguir sempre: prescindir de tot allò que et fa veure l'obra des d'una perspectiva i uns interessos que no és la del l'autor, ni la del lector, cosa ben clara quan presentem un Hume dedicat a una cosa, per ell inconeguda, anomenada teoria del coneixement.

    També m'agrada el fet que Hume aparegui vestit com un senador romà, cosa del tot ajustada a la seva perspectiva moral. Ell va viure el temps del debat entre antics i moderns. Com diu el peu de l'estàtua és un il·lustrat, però la seva versió de la il·lustració no s'identifica simplement amb el progrés, sinó amb una subtil dinàmica on es combinen el progrés i la recuperació d'allò valuós del passat, entre el que indubtablement hi havia de ser l'ètica dels antics. Hom ha parlat de la ridiculesa per anacrònica d'aquesta representació. És difícil de negar, però també oportuna perquè una certa ridiculesa, sense cap mena de dubte, és inherent a l'activitat filosòfica.

    No es pot apreciar però el peu de l'estàtua defineix també Hume com un ciutadà del món. La seva vida hagués estat més fàcil si hagués optat clarament per ser whig o per ser tory, per ser un bon escocès o ser un bon anglès. Tenia clar, però, que qualsevol d'aquestes adscripcions feia impossible la independència del pensament requerida per a la seva vocació. Aquesta idea està expressada amb el títol, evidentment relacionat amb l´últim llibre de Locke; la raonabilitat del cristianisme. Per Locke, un cristianisme, entès a la manera dels latitudarians és a dir clarament minimalista, era el fonament ferm que podia sostenir la societat britànica i deslliurar-la de les guerres civils, viscudes a meitat del segle XVII. Per Hume aquest fonament mínim ja no pot ser el cristianisme i no per tant per cap problema específic inherent al cristianisme, que en pot tenir però no son essencials en aquest cas, sinó perquè en un mon ample, ja no haurien de caldre apel·lacions a una revelació que en el fons és una manera poc subtil de justificar la supremacia d'un grup. Una lliço ben elemental però que encara no ha estat entesa.

 

Butter Chicken en Ludhiana. Un viaje por la India provinciana

    Llegeixo Butter Chicken en Ludhiana. Viaje por la India provinciana de Pankaj Mishar. Es la meva tercera trobada amb aquest autor i té un caràcter molt diferent doncs en principi és un text més aviat literari en contraposició a la reflexió política de The world after Gaza o a la invenstigació històrico-filosòfico. de An end to suffering. The Buddha in the world. En essència Mishra ens ofereix un llibre de viatges no gaire diferent en estructura als escrits per C. J. Cela, tot i que les diferències són importants. Els viatges de Cela tendien a evitar les aglomeracions urbanes ni que fossin modestes, en canvi aquí les etapes del viatge sempre són ciutats i aquestes, en termes numèrics, mai no són del tot modestes a la India. Tampoc són viatges totalment a l'atzar, sinó que generalment els viatges tenen l'objectiu de trobar alguna persona determinada, un amic, un conegut o, de vegades, el conegut d'un conegut. Cela als seus viatges era certament un foraster, però no tan foraster com pot ser-ho Mishra, amb una formació intel·letual esssencialment occidental, en aquesta Índia provinciana. Potser això ja queda revelat en el títol: el pollastre a la mantega és un plat de moda del que uns veïns de restaurant en una etapa del viatge parlen amb entusiasme, però Mishra no sap res de primera ma del plat, perquè ell és estrictament vegetarià.

    Mishra no fa un retrat especialment afalagador de l' Índia. La impressió que transmet és la que als problemes heretats de la gestió britànica, que no buscà mai modernitzar l'Índia, en això Marx s'equivocava, sinó aguditzar les tensions del feudalisme afegint les tensions racials, se n'han afegit les creades pel neoliberalisme triomfant. Això ha generat una mena d'home (les dones surten poc al llibre perquè no formen gaire part de l'escenari public) que sembla tenir com únic referent l'horitzó crematístic de manera molt més radical que els europeus, als quals sempre els agrada pensar que tenen algun valor, encara que això sigui pura hipocresia. A aquests nous rics de la India no els cal aquesta hipocresia perquè fa dos segles que han estat educats des de l'assumpció de la seva inferioritat. En termes materials però allò que descriu Mishra és un país on la misèria és massa present i on tot té l'aire d'estar destarotat i molt envellit. Tinc la impressió que ell potser aprovaria la poderosa sensació que vaig tenir els dies que vaig ser al Rajastan: allò que estava veient em semblava molt més el nostre futur que no pas un passat. ( i evidentment seria de segur el nostre futur si s'imposessin les tesis dels que pensen que la igualtat humana és un pèssim acudit, com els defensors de l'anomenada il·lustració fosca). En tot cas, jo diria que aquest és un llibre imprescindible per tots els que tenen una visió mística i idealitzada de l'Índia (s estiguessin disposats a llegir-lo) i un molt bon llibre pel públic en general perquè Mishra em sembla un molt bon escriptor.

 

Affekjonsverdi (valor sentimental)

    M'ha costat molt veure Affekjonsverdi (valor sentimental) el film noruec que va ser óscar a la millor pel·lícula estrangera a la darrera edició dels premis. L'he tinguda un quants mesos a la pàgina de coses per veure. La raó d'aquesta espera ha estat en el fons la meva prevenció vers les pel·lícules centrades a les relacions emocionals entre persones humanes, especialment si són persones humanes protestants com els noruecs. De totes les europees la cultura escandinava es amb diferència la que em resulta més llunyana. Bé, no deixa de ser un prejudici, com tots, en el fons lamentable, perquè si m'hagués deixat dur del tot no hagués vist el film i hagués estat un error. La pel·lícula explica la història d'una família formada per un pare i dues filles. El pare és un famós director de cine que ha estat sempre lluny de les noies. De les dues germanes, una, Agnès, és historiadora i ha format una família pròpia. L'altra, Nora, és actriu de teatre però en el moment que comença el film està desenvolupant por a l'escena i està mancada de relacions estables. Quan el pare torna, al començament del film pel funeral de la seva ex-esposa, ho fa amb un guió que vol rodar sobre la seva mare, la qual havia estat membre de la resistència noruega i es va suïcidar a la cuina de la casa que havia estat la llar familiar i on encara viu Agnès. Vol que la seva filla sigui la protagonista fent el paper de la seva àvia, però Nora no accedeix ni a llegir el guió i Gustav comença el film perque li dona el paper a una coneguda actriu americana, cosa que permet el finançament de Netflix. Com que vol rodar a la casa, la relació amb les dues filles es fa freqüent i sorgeixen els problemes que havien estat ocults durant molt anys.

    Com explicava el meu germà al seu blog, l'argument a favor de la pel·lícula és que els personatges resulten del tot creïbles. cosa possibilitada per un bon guió i una excel·lent interpretació dels actors. He de confessar que el meu escepticisme, va ser vençut a l'escena inicial quan Nora rememora la redacció que li havien encarregat al col·legi com a deure, explicar una història des del punt de vista d'un objecte inanimat, i ella tria com a subjecte la casa on viuen, anticipant d'una manera molt elegant el nucli del film. Més enllà de la qualitat dels diàlegs, el film de Trier és un dels que he vist que millors reflecteixen la importància de la comunicació no verbal entre els humans. A més i contra les expectatives relacionades amb el prejudici del que parlava, el film té un final feliç apuntant que els traumes poden ser superats i l'expiació dels errors mai no és fàcil però si possible (és a dir que finalment ja no són tan protestants)

 

Hume's philosophy of religion

Hume's philosophy of religion de J.C. A. Gaskin és possiblement l'assaig definitiu sobre la qüestió enunciada en el títol i una lectura del tot obligada tants als interessats al pensament de Hume com als preocupats per la filosofia de la religió. El llibre ofereix un anàlisi molt exhaustiu dels textos de l'obra de Hume relacionats amb aquesta problemàtica, és a dir, els diàlegs sobre la religió natural, la història natural de la religió, les seccions X i XI de la investigació sobre l'enteniment humà i els dos assaigs que va retirar de les four dissertations i que varen publicats pòstumament com els diàlegs: sobre el suicidi i sobre la immortalitat de l'anima

La lectura de Gaskin és extremadament acurada i molt completa en intentar donar compte de totes les possibilitats d'interpretació. La seva finalitat essencial és mostrar el caràcter fundador de Hume en aquesta noció. Ell no fa filosofia des d'una posició religiosa, o anti- religiosa que seria el mateix, sinó que intenta mirar el fenomen religiós des de fora, tasca que fins llavors no havia estat efectuada. No menys important és fixar la posició del propi Hume que per Gaskin no és ni l'ateu radical imaginat per l'església escocesa, ni molt menys el creient moderat que, amb poc èxit, de vegades simula ser. Per Gaskin, Hume és un "deista atenuat". Allò que ell concedeix és que sembla haver un ordre en el món i que la concepció que podem tenir d'aquest ordre pot fer pensar en alguna analogia amb la ment humana. Això, però, no té res a veure amb postular l'existència d'un ser omniscient, omnipotent o supremament bo. L'assentiment que es pot donar des del pensament de Hume a l'existència de Déu, està doncs mancat de valor per qualsevol religió teista. Des d'aquest principi deriven quatre principis fonamentals:

1. L'observació dels preceptes religiosos està mancada de tot sentit, amb l'excepció dels que promouen la virtut

2. Aquests preceptes estan tan mancats de sentit que tampoc cal preocupar-se en absolut per ells.

3. Cap qüestió moral controvertida ha de referir-se a la decisió de l'autoritat religiosa, pel contrari, la referència ha de ser les necessitats i la felicitat de la gent.

4. Com es diu al final de la investigació, tot raonament teològic només pot ser sofisteria i il·lusió.

D'altres opinions mantingudes foren igualment importants però no es dedueixen del "teisme atenuat":

1. L'origen bàsic de la religió és la por al desconegut i per això la seva expressió més comuna és la superstició

2. Si hi hagués una veritable religió seria personal, discreta i només serviria per reforçar la moralitat

3. la supressió del sacerdoci seria una clara millora per a la humanitat.

4. No hi ha revelació, ni res que se li sembli-

5. No hi ha vida després de la mort

El llibre està dividit en dos parts: La primera, religió natural i creença natural, té com a eix una lectura dels diàlegs. Fa un tractament exhaustiu de l'argument del disseny intel·ligent i del problema del mal, els quals constitueixen el centre efectiu dels diàlegs. Molt important en el marc dels estudis sobre Hume és l'esforç fet per Gaskin per mostrar que la creença en Déu no pot ser una de les creences naturals, com l'existència dels objectes externs, a les que Hume sembla referir-se en la seva obra. La segona part, Religió revelada, històrica i personal, analitza la resta de textos i finalment la Història que constitueix el text fonamental per a mostrar les corrupcions causades per la religió

El  llibre constitueix un molt bon company per aprofundir en la lectura dels textos als que he fet referència al començament. Gaskin a més estava perfectament familiaritzat amb les lectures més influents del moment. Certament, el llibre és una mica anterior a l'aparició de "The New Hume" però no crec que els punts de vista introduïts per aquesta corrent puguin afectar gaire el treball de Gaskin. Més rellevant és que tot i que Gaskin només vol escriure del que ha decidit que li toca escriure, si dona prou indicacions per mostrar que el tema de la filosofia de la religió és d'alguna manera el nucli de la reflexió de Hume. Especialment interessant i suggeridora és la hipòtesi de què l'assaig de 1751, sobre la immortalitat de l'anima, era originàriament la part final de capítol del Tractat dedicat a la immaterialitat de l'anima,

 

Before the devil knows you're dead

   Before the devil knows you're dead és el film amb que es van tancar el 50 anys de carrera de Sidney Lumet. Els protagonistes són dos germans, Andy i Hank. El primer és aparentment un executiu d'èxit, mentre que el segon gairebé no té on caure mort. La prosperitat d'Andy és però pura façana i en realitat, està tan necessitat de diners com el seu germà i per això li proposa robar la joieria dels seus pares, un cop fàcil que els permetrà recuperar-se i no perjudicarà als seus progenitors, perquè per això hi ha assegurances. L'atracament però no surt bé. Hank delega el treball en algú més professional que utilitza un arma de foc real. La conseqüència és la mort de l'atracador i la de la mare, no podent endur-se res. Tot i que en principi ningú els pot relacionar amb el robatori, el pare trobarà un vincle quan acudeixi a un antic conegut, perista, al qual el fill gran li havia anunciat que li proporcionaria material aviat. La venjança del pare és implacable.

Lumet explica aquesta història de manera no lineal en el temps i amb la tensió que havien caracteritzat els seus millors treballs. Es recolza en un repartiment de gran qualitat: els dos germans son Philip Seymour Hoffman i Ethan Hawke, el pare és Albert Finney i tanca el grup familiar Marisa Tomey, esposa del germà gran i amant del germà petit. Potser allò que em resulta més interessant és la comparació amb el film que obria la carrera de Lumet; twelve angry men, potser el més recordat dels seus títols. El film protagonitzat per Henry Fonda certament no tenia res de nihilista. Allò que s'escenificava era el triomf del diàleg, cosa que vol dir de la democràcia en el sentit més pur del terme. Personatges antagònics socialment construïen un discurs acceptable des del respecte a uns valors fonamentals. L'univers de aquest darrer film és un univers del tot anòmic, on els personatges no poden practicar res el diàleg, no tenen gaire a dir-se i són capaços de relativitzar o treure importància a un fet tan horrorós com haver mort la pròpia mare. La importància dels diners anul·len qualsevol mena de sentiment moral. Possiblement com extrem i final tots dos films són del tot coherents amb la trajectòria de Lumet, un dels cronistes de la decadència americana més lúcids i compromesos.

 

Scarlet Street

 L'altre dia deia que potser You only live once i The Big Heat eren els dos millors treballs de Lang a la seva etapa american. Tornant a veure Scarlet Street el judici sembla potser precipitat . Com faria anys després amb la bete humaine el film és un remake d'un film de Jean Renoir, la chienne. Els drets havien estat comprats per Lubitsch que volia refer-la però no trobà la manera, mentre que Lang se'n sortí gràcies, com ell mateix reconeix, al treball com a guionista de Dudley Nichols. La pel·lícula explica la història de Cristopher Cross,(Edward G. Robinson) un home que du una vida gris, treballant com caixer d'una banca i molt mal casat amb una autèntica harpia. L'únic moment de felicitat li arriba els diumenges quan pot dedicar-se a la seva passió: la pintura Un dia per atzar coneix una noia molt atractiva Kitty (Joan Bennet) que veu l'ocasió per treure profit. Ell l'entabanarà li farà robar diners de la seva empresa i després s'apodera de la seva obra que comença a ser reconeguda després que el seu novi-macarró Johny (Dan Duryea) intenti vendre els quadres de Cris després de robar-los. De fet, ella els signa i es reconeguda com una gran pintora, cosa que fa del tot feliç Cris, totalment enamorat de la noia i satisfet de què la seva obra tingui un reconeixement encara que ell romangui ignorat. Quan Cris se n'adoni de l'engany comés assassinarà a la noia, en una escena de gran brutalitat i deixarà que Johny acabi a la cadira elèctrica acusat de la mort de Kitty.

    Walter Wanger era possiblement un productor menys autoritari que Manckiewiz i li va permetre el retorna a l'estil impressionista que no va poder ser possible a Fury i la veritat és aquí funciona molt bé quan es utilitzat a la darrera part de la pel·lícula, la millor en un film que no té cap escena que no sigui bona. Lang assolí aquí trencar una de les normes més clares del cinema americà, perquè el criminal no es legalment castigat, tot i que sí ho és des d'un punt de vista moral i psicològic. Si el tema langià per excel·lència és de la inexorabilitat del destí, en pocs moments aquest es mostrat amb tanta crueltat com quan veiem a Cross, convertit en un captaire dels que dormen a Central Park, sentir com un dels seus quadres, el flas autoretrat de la noia, ha assolit un valor de deu mil dòlars