Casino

moviments de càmera excelsos , Dean Martin, Louis Prima (entre d'altres) de fons i una visió completa de the holiest of the holiest, el lloc més sagrat, l'oficina de comptabilitat del Tangiers

Reveig Casino. Possiblement l'havia vist alguna vegada a la tv després que la veiés a la seva estrena a Barcelona, al desaparegut Club Doré, abans simplement Dorado. Quan la vaig veure per primer cop era inevitable la comparació amb la llavors recent Good Fellas, una de les obres mestres més indiscutibles de Scorsese. Totes dues pel·lícules comparteixen molt. Repeteixen De Niro i Pesci, fent el segon bàsicament el mateix paper, Totes dues recorren molt a la veu en off, utilitzen moviments de càmera dilatats i brillants i es recolzen en una banda sonora de cançons del moment molt ben pensada. Trenta anys després però entenem millor la pel·lícula comparant-la amb algun dels Scorsese posterior. En primer lloc l'aparentment molt allunyada temàticament Silence. Allò que Déu és pels jesuïtes del film més modern, ho són els diners pel tercet protagonista de Casino i si els primers viuen amb angoixa el silenci de Déu, el drama dels protagonistes aquñi és el caràcter fluid dels diners dels que ja ens feia conscients Heràclit. L'altre film que podem posar en relació és l'últim, the killers of the flower-moon en el qual Scorsese volia contribuir a mostrar l'aspecte més determinant de la història americana. De fet, també això és clar en The Irishman on es fonamental la figura històricament real de Jimmy Hoffa. (aquí però també és determinant el sindicat de camioners) Aquí ens explica la història de la ciutat de Las Vegas, la qual en un cert sentit és la més genuïnament americana que existeix i em sembla que és molt més que significatiu que Ace Roshtein, el personatge interpretat per De Niro, l'únic supervivent ,passi la resta de la vida treballant a l'àmbit dels bons-escombraries. La diferència més important amb Good Fellas és la desaparició total de l'absoluta, i moralment molt ambigua, joie de vivre del film protagonitzat per Liotta. Els personatges viuen perpètuament angoixats per les seves ganes de tenir més i quan en tenen alguna cosa, per la por de perdre-la. D'altra banda malgrat el catolicisme inicial de Scorsese aquí la tonalitat recorda més a un Schrader perquè tant Stone com Pesci són personatges predestinats des de l'inici del film. És clar que no podem parlar efectivament d'Amèrica sense parlar de predestinació.

 

L'exacta utilitat dels filòsofs (en record del Doctor Valls)

 

    Aquests dos darrers mesos he completat la lectura que vaig fer al començament de l'any anterior de l'Enciclopèdia de Hegel, amb els comentaris del traductor Ramon Valls, molts difícils de trobar llavors però que han estat afortunadament reimpresos aquesta tardor. Al final de llibre trobo aquesta reflexió senzilla i contundent;

En otras palabras que el filósofo no es un cura laico que, sobre la base de los mitos de la tribu, dice como ha de ser el mundo y las personas que lo habitan, y lanza anatemas contra los que discrepan de su dogma y moral. Mucho menos corresponde al filósofo el papel de profeta y decir cómo será, porque eso haría de él una especie de vidente que disfraza su ignorancia con un tono campanudo. El filósofo se limita a observar las cosas y sus cambios, y se esfuerza para explicar su mayor o menor racionalidad.

Comentario integral a la Enciclopedia de las ciencias filosóficas, página 559

És una consideració indiscutible, però recapitulant aquestes més de quatre dècades en les que de filòsofs, en el sentit professional del terme, he conegut uns quants, em sembla que gairebé tots tendeixen a caure en qualsevol de les dues temptacions descrites pel professor Valls. Em sento molt afortunat per haver trobat aquest llibre que és un bon instrument per endinsar-se en la Enciclopèdia i ens restitueix la saviesa del seu autor, la seva intel·ligència i el seu humor, transmetent-nos l'amor per Hegel d'un home que no era hegelià, que sabia que no té gaire sentit ser hegelià, però que hi ha molt a aprendre de Hegel

Der amerikanische Freund

         Reveig un tarda der amerikanische freund de Wim Wenders adaptant una novel·la de Patricia Highsmith. Jo l'havia vist fa molts anys, crec recordar que al cine Loreto i no havia tingut altra oportunitat des de llavors. Segurament després d'A pleine soleil és la pel·lícula sobre Ripley amb mes anomenada. Aquí Ripley és Dennis Hooper molt ajustat al seu paper i mantenint un duel interpretatiu interessant amb un actor d'estil de tot oposat, Bruno Ganz, en el paper d'un artesà emmarcador malalt de leucemia que accepta fer d'assassí a sou per millorar les perspectives de la seva família. Ripley aquí és un home de negoci, no especialment nets, entre els quals està fer de marxant d'un pintor, DeWatt, que es fa passar per mort, per millorar la cotització de la seva obra. El pintor és Nicholas Ray ja molt proper a la seva mort. També com un dels caps d'una banda de gangsters podem veure Samuel Fuller. El film es planteja com una síntesi entre la tradició continental més reflexiva i el thriller americà. És un film ambiciós però em sembla que la narració en alguns moments és una mica confusa. En tot cas, pesen més les coses bones entre les quals jo destacaria especialment l'escena del primer assassinat realitzat per Bruno Ganz al metre de Paris, superba en la seva planificació, un exemple de posada en escena (sembla que Ganz va rodar l'escena, i passejar tot el dia abans per Paris amb un fusell de debò que sortia millor de preu que els d'atrezzo) i també la segona, aquest cop ajudat per Ripley dins d'un tren. El film dóna testimoni també de que Wenders fou qui millor filmà i deixa testimoni de l'urbanisme uniformitzador de les ciutats del setanta que té un altre gran expressió en Alice in der städten

Well, if you saw them, sir, they weren't Apaches.

     Entre els dos o tres films més recordats de John Ford no hi és a hores d'ara Ford Apache. L'altra dia la vaig reveure i em semblar que certament és tan bo com qualsevol dels més recordats i potser és que el millor conserva les emocions que sentia quan de ben petit em vaig apassionar per aquest gènere cinematogràfic. Rodada al 1948 és l'únic film on treballaren plegats les dues estrelles més importants del cine de Ford: Henry Fonda i John Wayne. Certament el primer té el paper de més lluïment i de més protagonisme, però el segon està molt sobri, ajustat i sempre li dóna una digne rèplica. El personatge de Fonda, el tinent coronel Owen Thuasday és una mena de transsumpte de l'infame coronel Custer, amb el que compartirà el seu tràgic destí. Fonda fa un gran treball en el paper que segons el seu fill Peter era el que més s'assemblava a la seva personalitat real de tots els que havia fet (els Fonda no eren pel que sembla una família feliç). Tot i que, en part per les pròpies declaracions de Ford, sembla que fins a Cheyenne Autumn ell no assumí el punt de vista indi, en aquest film els indis sempre compleixen la seva paraula i es mostren com gent lleial i fiable en contraposició amb l'ambiciós Thursday. No és menys proindi que els films que es feren als seixanta. Thursday però no només menysprea els indis, sinó també tots els blancs que no pertanyen a la seva condició social i a la seva casta. L'esquinçament entre el mon WASP i els irlandesos que són el gruix de la tropa apareix mostrat de manera ben clara. El film en tot cas serveix per mostrar perfectament molt dels elements més definidors de l'univers de Ford, com les escenes de ball, celebracions de la identitat comunitària (la del clip de més amunt), la celebració de la irlandesitat present a tot un film desenvolupat molt lluny de la illa verda, el seu sentit de l'humor no especialment refinat, el seu sentit del paisatge i aquesta saviesa que no es pot adquirir sobre com s'ha de fer un enquadrament i quant temps s'ha de mantenir un pla. També advertim que la lucidesa mostrada al final de Liberty Valance no era una novetat, també aquí la llegenda s'imposa finalment als fets. El film és una font d'anècdotes molt sabudes però que no em puc resistir a transcriure. La frase amb la que he donat títol el post és la replica del capità York (John Wayne) al seu superior Fonda quan aquest li diu que els indis que ha vist pel camí no li semblen gran cosa. Aquesta escena produïa un èxtasi col·lectiu quan el film era projectat pels soldats americans que combatien a Vietnam vint anys més tard. L'altra és que el llenguatge indi que la versió espanyola sentim parlar entre John Wayne, Pedro Armendariz i els indis és una completa invenció. La llengua utilitzada pels ianquis per comunicar-se amb els apatxes era, i té molt de sentit, el castellà.

Los engreidos. Mi contraaprograma en favor del civismo y de la cohesión social

        Trencant un prejudici del que no estic especialment avergonyit he llegit un llibre d'un polític, en aquest cas una política, en actiu. Es tracta de Sahra Wagenknecht i el llibre en castellà es diu: Los engreidos. Mi contraaprograma en favor del civismo y de la cohesión social. Wagenknecht va ser una figura important a die Linke i actualment és diputada al Bundestag i cap del partit Aliança Sahra Wagenknecht. Por la razón y la Justícia. Tot i el mal senyal que crec que suposa posar-li el seu nom al partit, la veritat és que em sembla una lectura interessant, especialment la primera part amb el suggeridor títol de la sociedad dividida y sus amigos on fa una anàlisi de la situació alemanya, en línies generals diria que valida per a la resta d'Europa. És clar que no és especialment innovador. Wagenknecht segueix l'anàlisi d'autors com Giuly o especialment Piketty, però amb un estil més planer i adient per la divulgació. La idea més bàsica està extreta, crec, de Piketty. Allò que anomenem esquerra, l'esquerra realment existent, ha renunciat a la defensa de la igualtat com a estàndard per defensar els interessos d''un sector reduït de la societat el gruix del qual són els educats superiors beneficiaris de directes de l'època daurada del model social europeu. Les seves simpaties són oligàrquiques i no pas democràtiques. De fet no sap gaire que fer amb unes classes populars que primer l'incomoden, doncs no té molt clar que volen, i finalment l'irriten quan comencen a optar per opcions d'extrema dreta, a priori inconcebibles. L'oligarquia defensada per l'esquerra és la formada pels graduats superiors, una bona part dels quals vincula el seu ascens social a l'expansió de la globalització, per la qual cosa en són necessàriament defensors .Des d'aquest punt de partida, crec que indiscutiblement ben fonamentat, ella fa un reflexió crítica i punyent per moltes actituds d'una esquerra que ara posa la reivindicació de singularismes identitaris per sobre dels ideals antics de justícia social. Per exemple, adverteix que la fixació a les polítiques identitàries en el fons dóna la raó a la gran impulsora de la contrarevolució dels vuitanta, Margaret Thatcher, doncs assumeix el seu famós There is no such thing as a society. També està ben desenvolupat el capítol dedicat a la immigració que comença recordant el caràcter clarament fal·laç de fer judicis des de les estadístiques generals, cosa que facilita diluir els problemes que efectivament planteja la immigració i amagar fets en ell mateixos molt clars com l'impacte negatiu de la immigració en els salaris dels sectors nadius econòmicament més febles. La immigració tal i com està configurada ara mateix continua en realitat la tradició extractiva del capitalisme; buidant els països originaris de les seves elits i baixant el preu de la ma d'obra en els sectors on es paguen els salaris més baixos. En aquestes circumstàncies, l'estratègia de l'esquerra de ometre les qüestions salarials, per centrar-se només a la cultura és una garantia de victòria per a l'extrema dreta

        La segona part del llibre és la dedicada a exposar el programa. Aquí Sahra defineix la seva posició com conservadora, però un conservadorisme d'esquerres, de valors més que no pas polític i conservador perquè es recolza en idees polítiques molt velles, tant com Aristòtil i Plató, defensores de la dimensió social de l'existència humana, en contraposició a l'individualisme liberal que ara ja no és només de dretes, sinó que ha estat adoptat també per l'esquerra progressista. La part que a mi personalment em grinyola més de la proposta de Wagenkencht és el seu retorn al nacionalisme. Em grinyola en la meva condició de "català" que ha sofert el procés, però és també indiscutible que el projecte europeu ha estat segrestat i capitalitzat en defensa d'un molts pocs europeus, d'aquestes elits identificades amb el internacionalisme. Én un fet segurament indubtable, tot i que no m'agradi que el sentiment europeu és molt minoritari i propi d'intel·lectuals ( i segurament en el meu cas prenent de referent una Europa ideal en la qual encaixen poc una bona part dels europeus, entre els quals, tots els de l´est). La idea europea fou molt atractiva i la nostra generació va viure beneficis tangibles i positius del que es va realitzar, però el dèficit democràtic de les institucions europees es considerat per Wageknecht com insuportable i és difícil em sembla negar-li la raó.

        Un dels elements importants en aquest desencís general assenyalat per l'autora és el que ella anomena "ciència comprada", la utilització política i econòmica de discursos esbiaixats per una institucions científiques cada cop menys independents. No es recorda gaire però durant dècades en va haver un munt d'informes "científics" que minimitzaven o negaven els riscos del tabaquisme; una cosa molt semblant s'està esdevenint ara, per exemple, en el cas de l'impacte ecològic dels cotxes elèctrics. En tot cas més enllà del benefici al manufacturer mecenes l'efecte directe d'aquests pràctiques és l'augment de la irracionalitat col·lectiva.

        Wagenknecht fa diverses propostes, a nivell polític no només propugna la creació d'institucions de democràcia directa sinó la formació d'una càmera amb dret a debatre i vetar les propostes del parlament formada per ciutadans triats per sorteig. Aquesta proposta és del tot absurda pels defensors de l'establishment però jo no la veig tan desencaminada. És la més genuïnament democràtica i vist la gent que hi ha pels parlaments és difícil pensar que l'atzar no podria millorar-les. No és partidària tampoc del post-creixement doncs més enllà de la retòrica ja n'hi ha massa gent que està post-decreixent. En tot cas allò clar i que ella pensa és que només l'estat-nació pot aturar la financerització de l'economia que és l'arrel més fonamental dels nostres problemes. Estant d'acord en que l'element clau és la innovació, cal el recolzament des de l'estat que en realitat ha estat el finançador de totes les tecnologies que han suposat una aportació positiva a les darreres dècades. Això suposa un estat més fort i no més feble. Em sembla, per acabar, que aquest fragment de la conclusió reflecteix perfectament l'essencial de la seva reflexiö (les negretes són meves).

        Lo que hoy recibe el nombre de liberalismo de izquierdas es el gran relato de la clase media universitaria. En él se reflejan sus valores, su mundo vital y sus intereses. Por tanto, el liberalismo de izquierdas observa la historia de las últimas décadas desde la perspectiva de los ganadores, el decir, como una historia de progreso y de emancipación. Por consiguiente, los valores individualistas y cosmopolitas que impregnan el ánimo de los modernos universitarios de las grandes ciudades se encuentran en el núcleo central del liberalismo de izquierdas. Esa es la razón de que el jolgorio de la diversity y de las cuotas se limite siempre a ofrecer a las mujeres y minorías ya privilegiadas mejores oportunidades en la batalla por los empleos bien remunerados. Por el contrario, a las mujeres y a los niños de los inmigrantes más pobres el debate sobre las políticas identitarias no les vale para nada. Sus posibilidades de ascenso laboral y de alcanzar una vida medianamente buena son más pequeñas que hace 30 años y, gracias a las políticas identitarias, van a ser todavía menores. Quienes separan a la población según el origen y las preferencias sexuales y construyen un antagonismo irreconciliable entre las minorías y la mayoría destruyen la cohesión y la solidaridad. Pero sin cohesión y sin confianza no hay una lucha por los salarios que pueda tener éxito. Sin un sentimiento-del-nosotros y una identidad común, la democracia y el estado del bienestar pierden sus fundamentos más importantes. Y sin colectividad tampoco hay bien común, es decir, aquello que otorga al sector público el mandato y el poder de desvincular de la lógica comercial ámbitos especialmente importantes de la vida social. A medida que el liberalismo de izquierdas ensalza cada vez más el individualismo y el cosmopolitismo como pauta social a seguir y como norma del progresismo, dejan de ser una mera expresión de preferencias y estilos de vida personales. En lo que se convierten es en posicionamientos políticos.

i conclou:

        He aquí la razón por la que, sobre todo los no universitarios, rechazan los mensajes de los liberales de izquierdas. No lo hacen porque tengan ideas desfasadas o de extrema derecha, sino porque el liberalismo de izquierdas es un agravio a las personas de esas clases sociales: es un ataque a sus derechos sociales, ya que se limita a describir los cambios que han acabado con su bienestar y su seguridad como modernizaciones progresistas. También es un ataque a sus valores y a su mundo vital, que en el relato de los liberales de izquierda es despreciado moralmente y descalificado como retrógrado. Esto se debe a que los valores tradicionales orientados a la comunidad y las ideas de justicia siguen vivos entre la clase trabajadora, entre los empleados en profesiones sencillas del sector servicios y entre la clase media clásica. Incluso la manera de hablar de los no universitarios es despreciada por el liberalismo de izquierdas, ya que no satisface las siempre nuevas y cada vez más extrañas normas de la corrección política. Nadie apoya a partidos que le hacen sentir a uno socialmente abandonado y culturalmente despreciado. Por eso la izquierda de los liberales ha perdido en gran medida su apoyo y sus votantes entre las clases no universitarias. Muchos obreros y personas de bajos salarios se han alejado de la política porque están desencantados, otros votan a la extrema derecha por rabia y por falta de alternativas. La causa más importante del avance de la extrema derecha es, por tanto, el fracaso de los liberales de izquierda a la hora de ofrecer un programa atractivo a todas aquellas personas que se han visto abandonadas por las políticas de las últimas décadas o cuyas vidas, como mínimo, se han hecho más difíciles y peores. Es necesario un programa que conecte con sus intereses sociales, pero también con sus valores, ya que ambas cosas van unidas. Los valores comunitarios tradicionales no son retrógrados ni están anticuados, sino que son la base indispensable de una política orientada hacia una mayor igualdad social y una corrección de los resultados del mercado.

        En un món on pretesos filòsofs pensen que es pot prescindir de llegir a Hegel, es pot esperar qualsevol cosa i entre elles no adonar-se que el defensat per Wageknecht és conseqüència de la centralitat de la noció de reconeixement que ell va explicar millor que ningú. Igualment bàsica és la defensa de la noció de bé comú, tan qüestionada i tan imprescindible. D'altres aspectes són més discutibles. Tot i que em semblin plausibles els seus arguments contra la necessitat de controlar la immigració i que jo no negaria que aquesta ha de ser controlada, no es pot obviar el fet que la història del gènere humà és la dels moviments migratoris, en darrera instància inevitables. La meva reticència als estats-nació és clara però tampoc és evident que els imperis siguin millor. Allò que em costa de veure és però quins són els arguments que podrien servir per fer reviure aquesta noció de bé comú. Tant de bó, li vagi molt bé a Frau Wageknecht el diumenge vinent.

 

Dels pares en general i del meu en particular

 

    Gràcies a Antonio Olmos conec el treball de l'antropòloga Sarah Blaffer que després d'una investigació rigorosa i llarga sembla haver establert científicament que els homes s'estimen els seus fills. Després de llegir l'article la primera cosa que em vingué al cap és una sensació d'agraïment. Jo mai no havia dubtat de qué els pares estimen els seus fills, essencialment pel record de com era mon pare, sempre extremadament afectuós amb mi i el meu germà. Coincideix però que pocs dies abans havia dinat amb uns amics de la infantesa, tots jubilats a hores d'ara, on rememorant les relacions amb els nostres pares pensaven que el meu era una mica diferent. Allò que mes caracteritzava els seus pares era el rigor i la imposició de la tranquil·litat l'estona que hi eren a casa. La qüestió és que aquesta estona era molt breu perquè els pares dels seixanta i el setanta sovint tenien dues feines, cosa que volia dir fer tantes hores de feina com un rellotge. Hi havia un problema en la relació amb els fills potser, però no tenia res a veure amb la biologia. Com jo, la doctora Blaffer s'ha basat en la seva experiència familiar. Ella no va veure mai el seu pare canviant un bolquer. Tampoc la seva mare. Aquesta era una feina reservada al servei. Només cal conèixer una mica la literatura anglosaxona per veure que la distància amb la mainada és un tret molt definidor de la manera de ser al mon de les elits WASP. Afortunadament és un tret difícilment universalitzable. Tothom que hagi estudiat una mica d'antropologia sap models familiars n'hi ha de tota mena. La pena és que tants apostin per imposar un model especialment malaltís i antinatural com segurament fou la família de la doctora Blaffer.

Un Déu salvatge

         Al teatre Goya veig la representació de l'obra Un Déu salvatge de Yasmina Reza que coneixia d'haver vist la versió fílmica que fa quinze anys va rodar Roman Polanski. El director es Pere Arquillué que fa també el paper del pare del noi agressor. La seva dona és Laura Aubert, i són la parella més "pija", mentre que l'altra parella, més mitjaneta però en el cas d'ella molt més "conscienciada" són Ivan Benet i Laura Conejero. L'anècdota és molt senzilla. Un noi agredeix a un altre en el Turó Park i li causa la pèrdua de dues dents. Els pares es reuneixen per mirar d'arreglar-ho civilitzadament, però la conversa es complica progressivament, segurament perquè la civilitat real és molt primeta i resisteix molt malament el xoc amb la realitat present, Arquillué és un advocat previsible i ordinàriament mercenari que mira de tapar draps bruts de la industria farmacèutica, i unes herències ancestrals que no s'esvaïxen fent veure que no hi són. M'ho vaig passar bé i com jo tota la resta dels assistents. El text és finíssim de molta qualitat i els intèrprets em van semblar en estat de gràcia, especialment, les dues Laures. L'obra està plena de moments hilarants i no és gens esbiaixada doncs no distingeix entre la hipocresia del que passa com dreta i la del que passa per esquerra.