Seguint amb Fernández Liria, de dret i religió

 

A menudo he comparado el derecho con una escalera, con la única escalera que ha permitido al ser humano elevarse sobre su suelo antropològico habitual , que no es otro que la religión. Pretender superar el derecho, pretendiendo que se ha tenido una idea mejor, es como dar un paso más arriba de donde termina la escalera. El resultado es que te estrellas contra el suelo. Es decir, reinventas, lo que el derecho precisamente consistía en superar: la religión .... El único más allà que ha inventado el ser humano para situarse un poco por encima de si mismo - es decir, un poco más allá de su consistencia antropológica más própia que siempre ha sido religiosa - ha sido la Ilustración, el armazón institucional que la ilustración inventó:las instituciones científicas y las instituciones jurídicas

Conviene no pasarse de listo mirando por encima del hombre a Montesquieu, a Robespierre, a Rousseau, a Kant o a Condorcet. El derecho y la ciencia pusieron al ser humano a salvo de la religión. Y cada vez que se quiso ir más allá se restauró la religión en una versión bastarda, artificial y, a la postre, fundamentalista y criminal

( Contra la ilustracion oscura, páginas 252 y 253)

Com deia ahir el llibre de Liria em va agradar i m'agrada especialment el que diu  a les línies anteriros. No havia reflexionat sobre aquesta contraposició entre Dret i Religió i em sembla ben trobada. Cap argument de Land em sembla que pot fer trontollar aquesta apologia de la il·lustració. Comparteixo `plenament la seva observació sobre el retorns de la religió per la porta del darrera (i de vegades, pitjor que la religió, la mera superstició).Tanmateix, tampoc cal caure a l'entusiasme. Mentresacabava de llegir el llibre vaig tenir una llarga conversam amb RMF sobre Anatomy of a Murder, després la vaig veure un altre cop i com a mínim em sembla que és clar que la meitat del mon, la que mana precisament, quan sent parlar de dret no enten el mateix que Liria. No hi ha gaire racional a la recerca de precedents i sí el triomf del costum. D'altra banda, i això es pot deduir també del film de Preminger, la nostra capacitat d'establir la veritat mai no pot ser sobrevalorada, ni tan sols pressuposada. Potser cal recordar Hegel per entendre la paradoxa de què els Estats Units, el país teóricament més arrelat des de la seva fundació als ideals il·lustrats,( i això és així encara que veient Trump i pasejant per la majoria de les seves ciutats, sembli increïble) coincideixen el moment de major declini amb el fet que l'ofici en un cert sentit més valorat, i el que té més estudiants, sigui el d'advocat. En definitiva, el dret, com la religió, és tan sols una eina.

Contra la ilustración oscura

     Mancat de determinació en la joventut, no l'adquiriré en la vellesa i així de tant en tant vulnero la meva resolució de no comprar més llibres, com he fet amb Contra la ilustración oscura de Carlos Fernández Liria, coautor del que potser és el millor llibre sobre educació a l'estat espanyol dels darrers trenta anys, Escuela o Barbarie, la lectura del qual permet estalviar-se moltes sobreres invocacions al profeta Jeremies. Contra la ilustración oscura, com el títol indica es dedica a gent com Nick Land, Curtis Yarvin, Peter Thiel i semblants, però tampoc ofereix una lectura a fons, de fet només els dedica un capítol de aquests autors a qui qualifica de "mamarrachos". Jo penso que essencialment té raó, tot i que això no fa una tasca inútil la seva lectura, ans al contrari. No només són un bon indicador de les contradiccions dels pensadors que se'n creuen deslliurats per la seva pretesa superioritat moral, sinó que han assumit la tasca de justificar el següent gran pas del progrés que passa per una exterminació massiva del gènere humà, considerada un preu acceptable pels acelaracionistes i que està començant a assajar-se a lloc com Gaza. La il·lustració fosca és el retorn a l'antic règim, es el a dir, el feudalisme, però ara tecnificat

    Molt més important és la seva lectura de Marx i Nietzsche, els quals interpreta com una reacció a la traïció dels valors il·lustrats que va suposar la involució final de la revolució francesa: la subordinació del valors il·lustrats democràtics a l'estructura de producció capitalista. En el fons si la Deessa Raó havia de substituir la divinitat essencialment arbitraria de les escriptures, és curiós que el seu lloc li fos arrabassat per una divinitat encara molt més arbitraria i mai gens benvolent com són els mercats. Marx fou clar en la seva denuncia d'aquests segrest insistint en que, sense recolzament en les condicions materials, els drets ciutadans eren una mascara buida. Allò que se li pot retreure era que no va deixar clar que en realitat el marxisme era l'únic camí per a fer possible el liberalisme polític Però Nietzsche fou potser encara més agut quan definí el producte d'aquest buidament de la il·lustració en la figura del darrer home. (l'ideal humà de la pedagogia reformista). Des d'aquesta idea bàsica, Fernández fa una lectura dels textos nietzschians amb una gran finura i agudesa, reinterpretant nocions com la mort de Déu o el nihilisme, des de l'apropiació feta pel capitalisme del destí de la humanitat. Certament Nietzsche, no estigué encertat en la definició del Superhome com resposta a aquesta degeneració de la cultura, però la proposta de Fernández Liria passa per recuperar aquesta noció, assimilant-la a la més modesta de ciutadà. Això es desenvolupa en els dos darrers capítols on el punt de partida és la reflexió de Mark Fisher i s'exploren la possibilitats de vinculació entre el comunisme i la contracultura; una tasca fonamental per defugir el parany de revindicar allò que el capitalisme ha destruït, parlem fonamentalment de la familia, i quedar-se en el que Marx i Engels anomenaven "la idiotesa de la vida rural" . L'últim capítol, la larga marcha hacia la eternidad, reprèn la lectura de Nietzsche, assenyalant de manera convincent la coincidència fonamental entre les nocions d'etern retorn i d'imperatiu categòric, las quals remeten tots dos a una concepció de la dignitat humana, base en definitiva del que Orwell anomenava Common Decency

    Havent comprat el llibre en gran part mogut per un sentiment de simpatia envers l'autor, una bona part del meu judici pot tenir un fonament clarament  emocional. No comparteixo alguna cosa, com el seu temor (d'altra banda crec que inútil) en ser qualificat com a rojipardo. Però en comparteixo més, dos essencialment: la seva rotunditat en defensar la centralitat de la qüestió de l'ensenyament públic que no és un mer servei sinó la condició de possibilitat d'una democràcia autèntica i, com ja mateix he escrit en algun lloc en alguna ocasió, l'única possibilitat real pels fills de defensar-se dels seus pares, i la seva devoció pel cine clàssic de Hollywood i, en concret de l'únic autor que encara ens queda amb aquell esperit, Clint Eastwood. Una devoció basada en una convenciment absolut en la creença de la llibertat moral, sense la qual no hi ha dignitat humana.

Vontade Trio

     Dissabte vaig passar una bona estona i vaig contemplar un acte d'heroisme. El lloc era el pati del marcat de mar de Vilanova, per casualitat vaig veure que feia una actuació a la una del migdia el Vontade Trio que havia vist tres anys abans en un actuació a la massia de'n Cabanyes. El grup està format per tres músics del Garraf: Carles Pallardón (teclat) Iñaki Ramos (baix) i Victor Torrents (baterista) El seu punt de partida és el jazz brasiler, incloent però no limitant-se, als clàssics de la bossa nova dels seixanta i intentant assimilar l'evolució posterior, molt rica, del jazz brasiler. Aquesta és la seva pàgina web. Evidentment amb la música no és fàcil guanyar-se la vida, amb el jazz menys i el caràcter brasiler no ajuda i per això de feina no en deuen tenir gaire. Dissabte quan comença l'actuació el termòmetre sobrepassava els trenta graus amb escreix, l'ombra estava provocada per un panel d'un material gens natural al sostre que donava poc alleujament i una bona part del públic era gent no gaire interessada pel que feien i tanmateix van donar el millor de si mateixos, van tocar com si tinguessin un públic de debò i van sonar extraordinàriament bé en totes les peces que van interpretar, assolint fer sonar de manera diferent, i interessant i agradable, cançons tan repetides com A garota do Ipanema

Tarde para la ira

     Tarde para la ira és un film de Raul Arévalo que va guanyar el Goya al millor film. El film comença amb un atracament que no surt bé a una joieria. Els assaltants perden els nervis assassinant el vell propietari i una treballadora. Arriba la policia, però només poden detenir el conductor de l'atracament que òbviament no és l'autor dels assassinats. Vuit anys després aquest home, Curro, surt de la presó, torna al seu barri i veu que hi és sempre pel bar del seu cunyat un individu silenciós i reservat anomenat José, el qual sembla tenir una relació amb la seva núvia amb la que comparteix un fill engendrat en un bis a bis. José és el fill de l'home mort i el nuvi de la noia assassinada, segresta, més o menys, la família de Curro i vol que aquest l'ajudi a arribar als altres tres.

    Aquest és l'argument d'un thriller que sense dubte està entre els més potents rodats mai pel cine espanyol, un film ple de tensió i ràbia tot i que el protagonista principal parli més aviat poc. Arevalo presenta els personatges subministrant amb molta parsimònia les informacions principals, però el ritme canvia completament mantenint la segona part en tensió després del moment en què José troba el primer dels assassins de la seva família (el clip de més amunt). Arevalo era el policia seriós, demòcrata i antipàtic de la isla mínima que feia parella amb el policía simpàtic i franquista interpretat per Javier Gutiérrez. És una pena, i vist des lluny inexplicable, que no hagi rodat més films. Aquest va suposar el Goya al millor actor secundari a Manolo Solo que només surt set minuts al film. El set minuts del clip de més amunt que conformen una actuació del tot memorable.

O Julgamento

Wagner Moura cantant en castellà
 

    O julgamento és un projecte de Christiane Jatahy i Walter Moura a partir d'un enemic del poble de Ibsen. No és propiament una representació de l'obra sinó que aquesta és recreada des del seu final. El protagonista Thomas Stockman, compareix en el teatre, al lliure, i demana una revisió del cas. Per tal de fer-la 12 persones del públic són triades i una actriu catalana, Silvia Ferranda, assumeix el paper de coordinadora entre el jurat i els litigants. Stockman té com a ajudant a la defensa la seva filla i a l'acusació el seu germà i batlle del poble on vivien tots i on era el balneari que el doctor vol tancar per motius de sanitat pública. El diàleg entre les parts permet recrear molts moments de l'obra reprenent diàlegs entre els personatges i en molts moments, per recordar escenes clau, es projecten escenes anteriors que són presentades com filmacions de Whatsapp, amb la qual cosa hi ha, com diu la presentació, una integració de cine i teatre. La nit del 31 de juliol, Stockman no fou considerat un enemic del poble per 10 vots contra dos. Stockman està interpretat per Wagner Moura, l'actor nominat aquest a l'oscar per O agente secreto. Parlava llavors del carisma d'aquest interpret, però em quedava curt. La seca actuació fou realment excel·lent. Va demanar disculpes al començament per no saber català i durant tota la representació va utilitzar un castellà prou consistent per dirigir-se al jurat i al públic, mentre que mantenia el brasiler per enraonar amb els altres personatges. Els altres dos actors, Julia Bernat i Danilo Grangheia estan a la mateixa alçada.

    El concepte desenvolupat per Jatahy em sembla que és perfecte per fer més clara i profunditzar la reflexió sobre l'obra, tot duent el seu missatge al temps de la realitat virtual i les xarxes socials. La primera afirmació que fa Stockman quan es presenta al públic és que "la veritat s'ha acabat", recordant allò escrit per Nietzsche, quasi al mateix temps, ja no hi ha fets sinó només interpretacions. Però quan això passa, això deia Gorgies, ja no tenim un mon comú; el diàleg és impossible i el que compta és el que té la força, en el nostre mon, com a l'obra, el poder econòmic, reforçat amb la màscara de la democràcia. Després Stockman repren aquest discurs com a al·legat final de la defensa. Com he dit el resultat fou favorable a Stockman, cosa que vol dir que la gent vol que hi hagi veritat i considera com a virtut, la veracitat. El problema, a la pràctica real i a l'obra, és que la veritat, presentada com a evidència científica, sovint està mancada de força persuasiva, fins i tot admetre-la per què ho diuen els científics no és en el fons més que un acte de fe. Això es veu facilitat perquè sembla que un requisit de la seva recerca és el desinterès i en una societat com la nostra, o la de l'obra, la xarxa de relacions econòmiques i socials és massa potent perquè ningú no pugui deslliurar-se. El moment més tens de l'obra, intel·lectualment, és quan el germà intenta demostrar que el doctor és un enemic de la democràcia i ho fa amb les paraules dites pel doctor mateix. Un moment dolorós que serveix, però, per recordar que la democràcia era una forma de govern i res més perquè com afirma Sòcrates al Gorgias, "la veritat no pot ser establerta en una votació". És la segona vegada que cito avui el diàleg platònic, però no és casualitat ,perquè pensant-ho bé és la mateixa història explicada per l'obra de Ibsen. Fins i tot podríem dir que sí O Julgamentoés una metanrració d'un enemic del poble, el Gorgies ho és de l'Apologia

Ceuta agost 2026

 

        L'esdeveniment més important de la setmana passada ha estat la crisi provocada per la recepció d'un allau d'immigrants a les dues places de sobirania espanyola Melilla i sobretot Ceuta, en varen entrar pel mar potser 60000 persones. Es parla de dos cents morts a la travessa i millers de persones que vaguen pels carrers de Ceuta fugint de la polícia, però totes les xifres són especulatives. Se n'ha escrit i parlat molt del tema però jo vull simplement donar tres apunts que em sembla cal considerar. El primer seria assenyalar el fet que tot i l'afició de molta gent a fer règims identificats amb el mal, Marroc no acostuma a ser a aquestes llistes tot i que evidentment no sigui una democràcia, te moltes característiques d'una cleptocràcia i alguns el consideren un narcoestat. Petites coses que no cal tenir en compte si estàs amb els "bons"; un bon indicador de la qualitat moral dels nostres governs. El segon fa referència al fracàs indiscutible del CNI que no va preveure la invasió. Aquí l'explicació més senzilla i raonable, també en aquests moments indemostrable, és la infiltració per serveis secrets de països com Marroc, Israel o els USA. El tercer és el contrast entre els arguments jurídico-històrics pels que Espanya defensa la sobirania sobre las dos ciutats i la percepció cada cop més universal, encara que sigui falsa, de què són dues colònies. Més enllà del tema de l'espanyolitat de Ceuta i Melilla, relativament important, em sembla que considerar-les colònies depèn d'una idea més bàsica i perversa: veure el Mediterrani com una frontera entre dos mons. Això pot ser necessari per la visió del mon sobre la que es vol fonamentar el futur del planeta, el camp de concentració invertit, però està en total oposició a vint i cinc segles d'història en els que només ha tingut sentit parlar d'una civilització mediterrània. Els de l'altra vora ni són, ni poder ser "els altres".

El nebot de Wittgenstein

    Llegeixo El nebot de Wittgenstein de Thomas Berhnhard en la versió catalana de Raül Garrigasait. Tota la novel·la és un llarg paràgraf de 110 pagines. En fred, pot donar una mica de vertigen i és difícil pensar una escriptura més intempestiva, doncs ens és molt difícil prescindir dels punts i apart i els capítols pels que cada cop la nostra atenció és un bé més escàs, però el llibre ens enganxa, suposo perquè la virtut de Bernhardt en mostra que cap frase no és només dolenta sinó que mai deixa de see atractiva i segurament la radicalitat de l'opció de Bernhard està justificada perquè tot i que sí s'assenyalin moments concrets en el temps, en el fons allò narrat no té una dimensió essencialment temporal. Bernhad escriu des del punt de vista de l'eternitat, tot i que sigui l'eternitat inclosa en l'instant contingent o si voleu l'existència que és el mateix.

    Simplificant molt, allò que ens explica el llibre és la crònica de l'amistat entre el narrador Bernhard, l'única veu del llibre, i Paul Wittgenstein que efectivament era el nebot del filòsof que ha estat possiblement el segon austríac més famós del segle XX (fa uns anys un reportatge a El Pais assegurava que el filòsof i la celebritat més gran van estar juntes un temps a l'escola). Paul compartia amb l'oncle brillantor mental (de fet, els destins de l'oncle i el nebot es podrien concebre fàcilment com intercanviables) i la condició d'"ovella negre" de la família, tot i que Paul mai no es va plantejar treballar cap saber en concret i per tant no tenia la possibilitat de redempció, relativa, que pot donar la fama (en realitat bona part dels Wittgenstein pesaren sempre que Ludwig era una poca-solta). Paul W. va esmerçar molt temps en pavellons psiquiatrics i de fet el llibre comença quan tots dos amics estan reclutis en sanatoris diferents però a tocar l'un de l'altre, Bernhardt és un pavelló per malalts pulmonars i Paul en un de psiquiàtric i l'autor delibera sobre la possibilitat de fer o rebre una visita. Aquest començament permet esplaiar-se a l'autor sobre el `punt de vista del malalt, de fet pensava no només estat malalt sinó terminal,i de com la la malaltia altera la percepció del mon. Com a d'altres obres de Bernhardt l'autor no estalvia amargor quan ha de descriure l'Àustria de la postguerra, teòricament alliberada pels aliats: la seva hipocresia esdevinguda fonament de l'ordre social, la mediocritat d'una cultura que se sap inferior a tot el que ja ha estat ( i ara em sembla que ja es pot dir, mai més no tornarà a ser) i el seu menyspreu envers unes elits intel·lectuals que es justifiquen com defensors d'uns valors que en realitat no tenen res a veure amb la seva vida.

    Com he dit abans el llibre és la crònica d'una amistat però això pot ser equívoc si tenim una concepció massa idealitzada de l'amistat. Berhardt explica la seva comunió intel·lectual amb Paul, la seva empatia però també els molts moments on el seu cansament l'obliga a prendre distàncies o, simplement, ja no es veu capaç de fer res pel seu amic. En definitiva, ningú pot ser més com a amic, del que és com a persona.