Phèdre ¡

 

    Veig a l'escenari de l'hospital de la Santa Creu la Phèdre¡ de François Gremaud.; una de les obres més curiosos i intenses que he vist aquest curs. L'obra només té un actor, Romain Daroles, que interpreta en principi un orador que ha de fer una conferència sobre la Phèdre de Jean Racine; de fet, l'espectacle es va concebre per ésser representar per a alumnes de centre de secundària. L'orador estima l'obra de de Racine i per això es veu empès mentre declama la seva conferència a anar explicant i representar-la, cosa que acaba fent completament. Així, per tant Romain acaba fent tots els personatges importants de la tragèdia, interpretant les escenes clau, i no només això sinó que explicarà molt del que es proposava com a tema de la conferència: ens explicarà la complicada genealogia dels protagonistes de l'obra, o analitzarà el mecanisme dels versos alexandrins que mai foren utilitzats millors que en l'obra de Racine.

    Phédre és una tragèdia i com anticipa l'orador mor quasi tothom. Romain representa la tragèdia amb convicció però aquesta Phèdre és una part de Phèdre!, la qual essencialment és una comèdia i ho és per l'alegria transmesa per l'actor en el seu treball. La representació és una explosió de joia causada per l'entusiasme que l'actor retroba en el text de Racine, per la intel·ligència emocional emprada per descriure les relacions i per la bellesa dels alexandrins. El treball de Romain Daroles és impressionat anant molt més enllà de la interpretació d'un monòleg, com per exemple el que va fer Servilio. Si estaria més a prop del treball de Carreras en la història d'un senglar, tot i que aquí no es produeix tant la fusió entre actor i personatge, i el primer s'imposa clarament sobre els segons (i per això triomfa finalment la comèdia)

Campo del moro

 

    Campo del moro és la quarta del cicle de novel·les que Max Aub va dedicar a la guerra civil. Es divideix en set capítols titulats amb set dates: del 5 al 9 de març de 1939 i el 12 i 13 de 1939. El que s'explica al llibre és doncs la petita guerra civil que hi hagué dins de la república entre tropes lleials a Negrin, majoritàriament del PCE, i els seguidors del cop del Coronel Casado, bàsicament els anarquistes i membres d'altres partits del Front Popular. Com que un dels llibres de la meva vida és el Hommage to Catalonia sempre he tingut molts present els fets de maig del 37 i no tant aquest episodi, possiblement més dramàtic, el numero de baixes fou molt més gran, i de conseqüències molt més devastadores. Potser la diferència rau en haver tingut un testimoni tan assenyalat com Orwell, però sobretot en què els fets de maig tenien una dimensió ideològica, que era prioritari fer la guerra o fer la revolució?, hagués tingut sentit guanyar la guerra per perdre la revolució?, que no tingueren els fets de Madrid. A la ciutat que havia resistit heroicament dos anys i mig tot el que es podia dirimir era de quina manera s'havia de produir la rendició de la República. La victòria de Casado no va moure la posició de Franco que exigia, i va obtenir, la rendició incondicional. El cop de Casado com a molt va servir per estalviar algunes vides de soldats franquistes.

    Literàriament he trobat aquest llibre una mica diferents als altres. Tenen molt menys pes les descripcions en les que Aub sovint s'esplaiava i tampoc abunden els llargs diàlegs. En realitat els personatges ja tenien poc a dir-se i tampoc quedaven gaire coses per descriure. Mentre que les altres tres novel·les es poden llegir de manera independent aquí reapareixen molts dels personatges que havíem vist a la segona i la tercera. De totes quatre, és la que he llegit amb més avidesa i m'he sentit especialment colpit pel passatge on assistim a l'espera dels soldats del bàndol governamental presoners del colpistes que esperen a ser afusellats la matinada següent

Era axial

 

        Karl Jaspers reflexionà sobre el fet que totes les grans escoles espirituals d'Eurasia van aparèixer en un període de temps molt breu. En una mica menys de dos segles, en llocs molt allunyats apareixen un conjunt de predicacions que són la base del patrimoni ètic universal i que en general encara mantenen la seva vigència. Ho denominà era axial. K.G.Armstrong ha reflexionat molt també sobre aquest concepte. Seguint aquest autors no és inexacte dir que totes aquestes formes són una resposta a problemes causats per l'avançament tecnològic. En el seu temps l'aparició de formes d'armament que trencaven tots els equilibris precedents. Em sembla que en el nostre present la necessitat comença a ser també molt gran. Possiblement més gran.

Cruïlles

 

Deia dissabte que el llibre de Mishra m'havia afectat molt personalment i és per passatges com el següent. La cruïlla a la que diu enfrontar-se no és que sigui on jo estic sinó que és on he viscut

    Probablement és cert que la cobdícia, l'odi i la il·lusió, la font de tot sofriment, són també la font de la vida i dels seus plaers, per molt temporals que siguin, i que vèncer-los pot ser enfrontar-se a un no-res més terrorífic que alliberador. No obstant això, l'esforç per controlar-los em semblava que valia la pena fer-ho. Podia veure com, amb èxit o sense, podia equivaler a una vocació completa en si mateixa, tan a prop com fos possible d'una vida ètica en un món impulsat principalment per la cobdícia, l'odi i la il·lusió.

Mishra, Pankaj. An End to Suffering (English Edition) (p. 398).

Boira

         Acabo aquesta setmana molt intensa com a espectador teatral veient Boira de Lluisa Cunille al TNC. L'escena representa una ciutat de l'antiga Europa comunista. Una dona havia de viatjar però la boira ha impedit al seu avió enlairar-se. Un taxista que acull hostes li lloga la seva habitació sobrera. L'obra comença amb l'arribada al pis, l'únic escenari és el saló de la casa de tots dos, on hi és ja la seva dona, un antiga fotògrafa que ha hagut de deixar la feina perquè pateix de Fibromiàlgia. Tots dos successivament li expliquen la seva vida marcada per les dificultats econòmiques i una completa manca de esperança. Mentre el matrimoni dorm apareixen pel pis el fill de la parella, un jugador de cartes professional cosa que els seus pares ignoren, i el veí de dalt un borratxo antic cosmonauta que potser podria haver anat a l'espai si no hagués caigut el mur. Tots dos li explicaren les seves històries i fins i tot mig sabrem alguna cosa de la història de la dona, que resulta ser periodista.

    El tema central de l'obra és la decepció suscitada per la caiguda del teló d'acer que sí suposa una canvi radical en la vida de tothom però no necessàriament una millora. Les ferides produïdes pel comunisme no han cicatritzat mai, però les il·lusions motivades pel canvi tampoc es van satisfer i la precarietat caracteritza la vida de tots els personatges. El que diu l'obra és doncs un discurs que quasi tothom pot trobar raonable, però que no em sembla aportar res de gaire nou. Les interpretacions i el treball escenogràfic em van semblar correctes, però no especialment inspirats i el text no resulta especialment engrescador, ni ajuda a fer gaire interessants els personatges, especialment el de la periodista, que acaba reduïda a ser un mar catalitzador.

El tiempo todo entero

 

Aquesta cançó sona a l'obra. Podem entendre que parla de coses que passen en l'obra de Williams, però la noia fa una altra lectura

    Anar a Barcelona em comença a cansar, em cansaria menys si Rodalies no volgués posar sempre un punt d'aventura en els desplaçaments, però val la pena fer l'esforç en setmanes com aquesta. Si Dimarts en vaig gaudir molt amb el vers dantesc, l'endemà mateix vaig passar un altre molt bona estona amb el Tiempo todo entero al lliure. Sense entrar en detalls, doncs el meu germà ho explica aqui, em vaig quedar molt sorprès per la intel·ligència i el talent de Romina Paula i la seva reescriptura de l'obra de Williams. Paula ens explica el mateix i simultàniament una cosa molt diferent. Williams explicava essencialment una història individual, sembla que en gran part pròpia, mentre que Paula obre una perspectiva més general on es reflecteix no tant la vulnerabilitat d'un petit grup familiar com la d'una col·lectivitat ja no tancat a les quatre partes d'una casa, sinó en un temps de vida que nomé sembla servir per fer-lo passar. Menys important, però senyal del temps passat entre Williams i nosaltres, és el fet que la perspectiva de gènere s'ha invertit i els personatges masculins apareixen molt més passius que els femenins. De fet, el paper central tot i no aparèixer que feia el pare a l'obra de Wiliams, aquí el fa Frida Kahlo, el mediador de la noia i el fill perd el seu caràcter de narrador i a diferència del protagonista de Williams sembla incapaç finalment de deixar la seva família.

Le voce di Dante

 

    Ahir al teatre Goya es va fer l'única representació a Barcelona de Le Voce di Dante l'espectacle de Il Piccolo Teatro de Milano on Toni Servilio recita algun dels millors fragments i reflexiona sobre l'actualitat, per la seva intemporalitat, de la Divina Comèdia. Toni Servilio es fa ver molt famós fa uns anys per un dels exits del cine italià d'aquest segle, la grande Bellezza i és potser el darrer membre d'una nissaga interpretativa tan reconeguda com la italiana. Les expectatives forçosament eren grans i no ens va decebre. Impecable tant quan declamava amb energia i emoció els versos de Dante, com quan utilitzava un to més proper, serè i decidit per reflexionar sobre el legat del poeta enterrat a Ravena.

Més enllà de la divina comèdia el text em semblà un bon text. Parteix d'una base que ens és coneguda i grata als que hem estat una mica lectors de Plató. Dante, com Plató, és un desconegut perquè la seva obra no el reflecteix, sinó que ens parlen altres, Beatriu, Ulisses, Virgili, Francesca ..... Llur gran valor és haver pogut articular aquesta polifonia que contrasta en la seva grandesa amb la petitesa de tanta literatura contemporània centrada en els problemes d'individualitats sense gruix. Potser per això Dante tingui el geni de posar en el començament de la seva obra uns versos que, explicant la situació de la seva ànima, expliquen també el de qualsevol humà que cau en en la temptació, o potser en el goig, de reflexionar. Aquesta capacitat d'articular la pluralitat també es fa palesa en el fet que el llibre sigui el compendi de quatre segles d'esforç, des de que apareixen per tota la península les primeres senyals de l'existència d'una llengua pròpia, que culminen a la maduresa expressiva de l'italià dantesc. Més enllà del fet lingüístic, el relat de Servilio no vol tancar Dante en la significació religiosa, del tot indubtable de la seva obra. Mentre el sentia vaig recordar un clàssic d'un altre gènere, Braudel, el qual introduí i defensa el concepte de civilització mediterrània, és a dir, que totes les costes del mare nostrum constituïen un gran conjunt civilitzatori, essent els trets comuns més importants que les diferències religioses o polítiques. La Divina Comèdia és una expressió, de les més altes, d'aquesta cultura mediterrània.

Serivilio és un home d'esquerres, a Itàlia ja no semblen haver partits d'esquerres però algun individu en queda, i és evident el significat clar de la consideració que apuntàvem en el nostre context determinat per la massacre de Gaza. No és però l'únic moment en que aquest compromís es fa palès. També, per exemple, al començament de la representació quan Dant entrant en l'Infern veu els Indolents, els "panxacontents" com ens diu Josep Maria de Segarra al seu comentari; l'únic lloc que ens podria escaure als que hem canviat ser ciutadans per ser consumidors i ens satisfem, quan més va més, amb el regne de la virtualitat pura. Aquest cant tercer es recreat amb una emoció extrema com altres moments de l'obra. Els que més gravat em van quedar són les aparicions d'Ulisses, el protagonista de l'obra més definidora de la mediterraneïtat, o el Francesca de Rimini. També el final de l'obra, on Dant no cerca l'impuls de del Déu del jueus sinó del Déu Apol·lo,i la seva proclamació de l'amor com força essencial de la realitat. Em sento molt agraït als meus nebots que van estar al cas, les entrades es van esgotar ràpidament, i em van permetre gaudir d'aquesta gran nit de Poesia i Pensament.