Més sobre llengua i perversió

 

    Aplicant els mateixos sentiment dels que parlava ahir, però, recordo que em treu de polleguera sentir la molt tòpica definició del portaveu d'ERC com "charnego agradecido". És evident que la posició predominant als partit catalans és pot qualificat d'etnicista i per això, estic en contra. No menys evident és que aquestes qualificacions a Rufíán no són menys etnicistes i supremacistes, com si fos un acte de traïció que el que parla la "llengua" superior, tal i com es podria inferir de la constitució espanyola, condescendir a parlar una llengua inferior. En el fons és com si els hereters del franquisme i els nacionalistes catalans, dues categories no excloents, estiguessin d'acord en què el destí del país és forçosament l'existència de dues comunitats o, en tot cas, una comunitat forjada des de la supressió de l'altre. Voldria pensar que confonen el destí amb el seu desig.

Arendt i el compromís amb la llengua

     Des de fa ja molts anys el català és per a mi un problema lligat al fet que la seva defensa serveix molt sovint per emmascarar posicions que sense dubte es poden qualificar com feixistes. Per això em va resultar encoratjadora la reflexió d' Arendt, a l'evocació de la seva figura feta per Barbara Cassin, quan pensant en la seva experiència assenyalava que la llengua i el poble no són ni idèntics ni tan sols superposables, de cap de les maneres i encara menys des del punt de vista polític. Allò que val per l'alemany, val pel català i per qualsevol altre llengua. De fet, en el cas del nostre país, la llengua té, més o menys, mil anys d'antigor, mentre la Catalunya de la que ens parlen, tan sols uns cent-cinquanta anys, i els països catalans encara menys. En tot cas és clar que el català es morirà. (com dit sigui de passada també li passarà l'anglès o al castellà, duraran més o menys però cap és eterna) La raó és la mateixa per la que jo sé que em moriré, tot i que estic d'acord amb Eduard Punset, el difunt Eduard Punset, que aquest no és un fet científicament comprovat. Atesa la inevitabilitat de la mort, com sembla suggerir Plató, potser allò més important es viure dignament. Això val no només per a les persones.

The Dirty Dozen

     Torno a veure The Dirty Dozen, cosa que no feia des de fa molts anys. El seu director Robert Aldrich és una realitzador amb una carrera notable entre les que hi ha un western que m'agrada molt, Ulzana's raid, però sobretot és reconegut com un mestre del cine bèl·lic, però mentre Attack o Too late the Hero, són prou reconegudes no passa el mateix amb aquest film que fou, però, el seu major èxit en termes de recaudació. La crítica és que era un film molt passat de voltes, en el qual Aldrich no controlava els seus impulsos violents i fins i tot sàdics. Jo no ho veig així i pel contrari em sembla un film coherent i ,per tant, honest. La tesi és molt clarament expressada pel major responsable de l'operació, interpretat per Lee Marvin, quan respon l'objecció de l'oficial mèdic, Ralph Meeker, de què tots els homes que comanda són un grup de malalts mentals, n'hi ha de quasi totes les patologies possibles, dient que no es pot trobar gent més adequada per fer una guerra. El problema és que en 1967 molta gent creia que hi havia guerres justes i que es podia trobar uns "bons", els que lluitaven per les nostres idees. Avui costa molt de pensar ni que hi hagin bons ni que ningú lluiti per cap idea. Només enfollint un home se'l converteix en soldat. El 1967 crec que, en comparació, es parlava poc de terrorisme. Després se n'ha parlat més i val la pena recordar-ho perquè la missió que converteix els dotze condemnats en herois acaba sent tancar un grup de gent en un soterrani, molts d'ells civils, i calar-els-hi foc. La major part dels actes descrits com a terroristes després comparativament són menys cosa. El film funciona bé, tot i que la part de les maniobres de la meitat del film em resulta menys interessant. Té sentit, però, perquè sempre ha d'haver un antagonista i en aquest film els alemanys no arriben a ser-ho, per tant el rol recau en l'oficial rival de Marvin, interpretat per Robert Ryan. El repartiment era el propi d'una superproducció i a més d'un Marvin en el seu millor moment es pot destacar John Cassavetes, guanyant-se els diners que li permetien després treballar com director independent, un encara molt jove Donald Sutherland, fent de soldat no gaire espavilat (Robert Altman es fitxa a l'escena on fa de general i per això el feu protagonista de MASH) i el que després esdevindria molt popular, Telly Savalas, en qui recau el paper més desagradable, el del psicòpata sexual i fanàtic religiós.

La ciutat dels set ponts en perill

 

        El general retirat rus Gurulyov actualment diputat de la Duma i membre del seu comitè de defensa ha fet una declaracions on conjecturà que el lloc on pot començar una guerra entre el seu país i la OTAN seria l'actualment russa ciutat de Kaliningrad, potser més recordada pel seu nom més antic, Königsberg, quan Euler i Kant eren els seus veïns més reconeguts. Gurulyov està retirat, no ´forma part del govern rus i el que diu, potser no té gaire valor. Però seria una broma macabra i un senyal cridaner del fracàs de la il·lustració que aquesta guerra, possiblement el final del que considerem Europa, comences a la ciutat de l'autor de "la pau perpetua". Crec que és en aquest llibre on Kant diu quan els pobles estiguin il·lustrats s'acabarien les guerres ... I tanmateix, podem pensar que Kant potser no estava equivocat, sobre tot si pensem a l'evolució de l'educació a les darreres tres dècades. Donar-els-hi un títol a als nois i noies, ja sigui el batxillerat o una llicenciatura, no és expandir la il·lustració. És fer-ho veure i des de Plató sabem, o hauríem de saber, que el simulacre del saber es molt més perillós que la ignorància.

Human Desire

     A la dècada dels cinquanta Fritz Lang es va acomiadar d'Amèrica fent alguns dels seus millors treballs. Human Desires pertany a aquesta etapa, però no em sembla que entri en aquesta categoria. Lang no tenia molt bon record d'aquesta pel·lícula; odiava el títol (com li preguntà a Bodganovich en el llibre d'entrevistes, coneix alguna altra mena de desigs?) i tingué problemes en el rodatge, doncs el productor no entenia perquè col·laboraven tan poc les companyies de tren (potser com apuntà Lang perquè una pel·lícula on els protagonistes es dediquen a matar-se als trens no és la millor propaganda possible). El problema de fons, però, era més seriós. L'obra és un remake d'un film de Renoir, la Bête humaine, el qual a la seva vegada és una adaptació de la novel·la d'Emile Zola amb el mateix títol. El protagonista interpretat per Jean Gabin, és un psicòpata sexual, però això no podia ser en un film americà dels cinquanta i així el seu equivalent interpretat per Glenn Ford (que havia fet la millor interpretació de la seva carrera poc abans amb Lang, el detectiu venjador de de The Big Heat) és un americà sexual i moralment normal (sí com diu Lang, tal cosa existeix). Evidentment el film es ressent doncs, com també diu Lang, si fas Zola has de fer Zola. Això no dir que veure'l sigui una mala idea. El film és tècnicament tan bo com tots els rodats per Lang i són molt impressionants els plans picats amb grua amb els que segueix l'itinerari dels personatges a la part final del film. A més la protagonista és Gloria Grahame, cosa que en ella mateixa sempre justificava veure un film. A la versió de Renoir la protagonista era una altra actriu summament pertorbadora, Simone Simon, l'inoblidable dona-pantera. En tot cas és molt proper a tols els films del període en la manera en què mostra el profund disgust moral que li causava l'Amèrica dels cinquanta, la qual, ha estat, em ve de gust recordar-ho l'època més daurada de l'american way of life, és a dir, la grandesa a la que es vol retornar.

Tres porques

     Al teatre principal de Vilanova assisteixo a la representació de Tres porques de la companyia El Eje, que havia estat estrenada el curs anterior a la sala Beckett. És un treball de molta ambició que vol fusionar una revisió del tradicional conte del tres porquets, posant de relleu la seva moralina protocapitalista i calvinista, i una denuncia del que suposa la industria càrnia. Aquesta industria és una de les més potents d'aquest país on fa tres dècades ments brillants van decidir que això de la industria estava passat de moda. Tot i així, treballen molts pocs catalans. El testimoni de la treballadora que serveix de base a l'espectacle diu que no ha vist mai cap. Ella és magrebina. És un treball malt pagat i no han arribat millores que permetin defugir el més estricte taylorisme. Com se'ns recorda moltes vegades a l'obra cada any són sacrificats cinquanta tres milions de porcs en els escorxadors de l'estat espanyol.

    L'espectacle comença amb aquest testimoni i segueix amb la veu de la seva narradora fent consideracions de caràcter més general, sobre l'explotació inherent al capitalisme. També ens narra al que veiem l'escenari, les tres porques que com al conte també es dediquen a la construcció. però no pas de llurs domicilis sinó d'un escorxador. Només la número 1, equivalent al porquet menys mandrós i més prudent, parla una mica, les altres es basen en la mímica i emeten sons inintel·ligibles. Com en el conte, els tres germans són diferents i mentre la menys mandrosa podrà treballar a l'escorxador, les dues altres esdevindran salsitxes i ofertes al públic al final de l'obra. A l'escenari tenim gags molt visuals propers al slapstick i em sembla que la combinació no acaba de funcionar. Em canvi, si que em sembla més reeixit el final de l'obra, la part de "teatre interactiu" quan les actrius, (laia Alberch, Mar Pawlowsky i Maria Hernandez Giralt estableixen un diàleg amb el públic.

Los Domingos

    Veig Los Domingos de Alauda Ruíz de Azua. La pel·lícula ha despertat molt interès pels que volen veure en ella un signe dels nostres temps. Explica la història d'Ainara una noia de Bilbao que viu en una família que podríem descriure, seguint Todd, entre "zombie" i practicant. Hom espera d'Ainara una vida normal, però ella opta per un convent de clausura en comptes d'anar a la universitat. La família es queda astorada però mentre que el seu pare acaba acceptant la decisió de la filla, en part perquè creu que cal respectar la, i en part perquè ja li va bé desfer-se'n, és vidu, té una nova parella i dues filles més, la tieta es sent profundament contrariada. La tieta ha exercit un rol substitutori de la mare, es sent allunyada de la religió, de fet es confessa atea i pensa que la seva neboda malbaratarà la seva vida.

    Entorn d'aquest personatge, Maite, gira el que considero la part més interessant de la pel·lícula. Maite és honesta, però no del tot lúcida. Si la seva neboda aspira a una vida plena, ella predicant l'opció contrària, més aviat esdevé un contraexemple, doncs la seva vida tampoc és un exemple de vida aprofitada. La pel·lícula és molt més interessant com a crònica familiar que no pas com a descripció d'una vocació religiosa. Des del meu punt de vista com a espectador no em queda gens clar fins a quin punt la vocació d'Ainara és real o tan sols una fugida cap endavant. És cert que aquesta és una qüestió que potser no es pot cloure. Ruíz de Azua ha estat alabada per la senzillesa del seu estil, a mi en canvi m'ha semblat una mica plana i en cap moment m'ha transmès l'emoció que vaig sentir, i sento, quan veig le journal d'une cure de campagne; atesa aquesta manca això em du a pensar que no hi ha gaire d'espiritual a la decisió d'Ainara.