Queremos tanto a Claudia ...

 i és clar el perquè.

Més sobre l'escriure i el llegir

 

    El que explica aquí Garcia Barnes ens porta al que dèiem ahir. Possiblement, poca gent té temps per les grans obres de la literatura. La meva experiència de molts anys em permet confirmar-ho; cada cop en sé de mes gent que escriu molt, i llegeix, o ha llegit poc. Això però no és d'ara. Durant uns anys vaig ser secretari d'una associació de filosofia moderna. No tenint diners la meva tasca era convèncer gent per que vingués a parlar de franc. Sorprenentment, mai no vaig tenir problemes per trobar-ne, però mai no haguéssim tingut prou diners per convèncer-los de venir a sentir parlar els altres, I és una pena, perquè cada cop tinc més clar que és molt difícil que la gent que no sap escoltar, i si no et ve de gust escoltar ningú o no en saps o deixaràs de saber, sigui capaç de dir alguna cosa realment valuosa.

El mestre i Margarita

     Divendres al lliure veig la versió d'Alex Rigola de la novel·la de Bulgakov el Mestre i Margarita. La crítica ha estat tèbia però jo la trobo una obra francament recomanable per tres raons. La primera és que la posada en escena és molt àgil i sense una mitjans extraordinaris resulta ben efectiva en els moments a priori més difícils de teatralitzar com el viatge aeri de Margarita per Moscou o la representació de màgia negra al teatre moscovita. La segona és que em sembla coherent amb la línia de treball desenvolupada per Rigola des de la seva direcció de la sala Breakfast, potenciant el treball dels seus actors. Aquí tenim 14 actors mols bons, als quals els hi dona l'oportunitat de lluir-se a tots en algun moment. Certament  sobresurt Francesc Garrido que és molt bon actor i que té el millor paper, el diable Woland. Ell com Sandra Monclús i Miranda Gas ja hi eren a la versió de Rigola de Glengary Glen Ross un dels millors espectacles dels darrers anys.

    La tercera raó, molt important, és que Rigola fa una adaptació que permet perfectament . rememorar i viure la novel·la de Bulgakov que és una de les més importants del segle XX . Rigola transmet el rerefons intel·lectual de manera eficaç i també allò que constitueix l'element més singular de l'obra: el seu sentit de l'humor. De totes les grans obres de la novella russa és la més divertida sense dubte. Al sortir hi havia gent que creia recordar una obra més política, en el sentit de més anticomunista o antiestalinista. Però jo no recorda aquesta dimensió a la novel·la. Pel que recordo em sembla clar que Bulgakov no estava tan interessat en mostrar la maldat de la revolució com la seva inanitat; el fracàs d'aquella, i al capdavall, de totes les revolucions en modificar la situació general de la humanitat. Quan hi era a la facultat vaig estar dos anys sentint al Rafael Argullol un mateix curs, en dos parts sobre la figura de Faust i la transgressió del límits. No recordo que ens parlés d'aquest llibre (era abans de la versió més reconeguda que és la de 1989) Però podria haver estat present als curs perquè la relació amb l'obra de Goethe és evident i des d'aquí el transgressor del límits no és tant el mestre com el Berlioz, representant de la hybris intel·lectual de la modernitat que a la primera escena perd el cap. 

    Anant més enllà però el problema que ens podem plantejar és el sentit de programar grans obres de la tradició quan a molt poca gent li interessa gaire la tradició. En el cas de les crítiques algunes retreuen a Rigola que a la seva representació triguen molt a sortir el mestre i Margarita oblidant el fet de que ben bé els protagonistes de la novel·la no ho són. Sospito que el els lectors habituals de Bulgakov a Catalunya a hores d'ara són molt menys que la gent que ha anat o anirà al lliure i que tot ho tenen molt lluny. No puc aquí deixar d'oblidar el diàleg que vaig sentir a les meves veïnes a la representació de Los dos Hidalgos de Verona, quan una li preguntava a l'altre : "lQuè dimonis és això d'un Hidalgo?" Em sembla que les dues noies, entre trenta i quaranta anys per ser exactes, potser són un cas extrem però no pas una excepció.

Una raza imaginaria. Breve Historia de la judeofobia

 

        Llegeixo el llibre Una raza imaginaria. Breve historia de la judeofobia de Shlomo Sand, eminent historiador, catedràtic emèrit de la Universitat de Tel Avi i autor de la molt recomanable The invention of jewish people. Sand tria un terme clar però poc utilitzat, judeofobia, en contra del més esperable terme antisionisme. La raó és contundent. No havent cap indicació ni senyal de què existeixi alguna cosa semblant a una raça semita, quan parlem d'antisionisme acceptem el marc mental elaborat pel racisme occidental i dut a la seva màxima expressió pel nazisme. L'autor fa el que diu el títol, un recorregut per les expressions anti-jueves des de l'aparició del cristianisme fins el genocidi nazi i una mica més enllà, doncs l'Holocaust és un fet oblidat fins a la guerra dels sis dies, és a dir, quan Israel necessita justificacions per consolidar un trencament flagrant del dret internacional. Els fets que explica són més o menys coneguts i els explica de manera àgil i entenedora. Jo m'ho he passat bé retrobant vells amic com Agustí d'Hipona, partidari de maltractar amplament els jueus però sense atemptar contra la seva vida, Erasme, Voltaire, Immanuel Kant o, desmentint el tòpic que la judeofòbia és de dretes, figures com Bakunin i Proudhon. (en aquest casos, clarament l'odi als jueus era en realitat odi a un sol jueu, que en realitat tampoc era jueu) Shlomo però en la seva exposició segueix la seva habitual lluita contra els mites del sionisme. I així si en el llibre anterior ens mostrava que no hi ha cap indici per pensar una expulsió massiva del poble jueu. a l'època de l'imperi romà. Aquí emfatitza un fet clar a la història de les religions. El judaisme no precedeix al cristianisme sinó a l'inrevés. Ha estat doncs una religió consolidada en el temps de dominació de l'altra i ha hagut de conformar-se com una religió de resistència. Per posar una data significativa Constantí en la seva legislació va prohibir les conversions al judaisme i la predicació de la seva religió, cosa que ens dóna una imatge del judaisme molt oposada a la corrent. També és molt significatiu el paper decisiu dels autors cristians en consolidar el mite de l'expulsió.

        La part dedicada als segles XIX i XX explica el sorgiment del sionisme i l'aparició de la fonamentació "cientifíca" del racisme. Aquí la tesi fonamental de Sand s'expressa bé mitjançant la intuïció d'Orwell quan afirmava que molts jueus sionistes no li semblaven més que antisionistes a l'inrevés. El sionisme és un episodi més de la, no deixem de dir-ho un cop més, catastròfica eclosió dels nacionalismes i que a més no tingué d'entrada gaire exit. Només la barbarie nazi va donar un fonament a que una utopia improbable i no especialment desitjada per la major part dels considerats jueus, fos realitat. Un detall que l'autor remarca i no podem oblidar mai és, avui per avui, la major part dels jueus del mon no viuen a Israel. I, en general, hi haurà evidentment excepcions no hi viuen perquè no volen. Allò significatiu però és la convergència dels pensadors nazis i dels sionistes en la construcció del concepte de raça jueva. El llibre esmenta en especial la relació entre Arthur Ruppin,el principal defensorf de l'especificitat racial jueva i Hans Günther, el pensador nazi que volgué fonamentar les bases antropològiques de la identitat racial alemanya. El jueu considerava l'alemany el seu mestre i compartien la seva visió del mon. De fet, pocs països ha dedicat tant esforç a la fixació genealògica dels avantpassats com Israeltot i que i amb molt poc exit. No hi ha definició de la judeïtat des de l'ADN.

    Els dos últims capítols constaten que fet a Occident es pot afirmar que la judeofobia és un fenomen no desaparegut, però si molt disminuït. D'alguna manera és el sionisme el que el manté avui, doncs com diu l'acudit, israeli, fa cent anys un antisemita era el que odiava els jueus. Ara un antisemita és algú a qui els jueus odien. Constata també quelcom molt evident. El paper social que abans jugava la judeofòbia, ara ho representa la islamofòbia. L'epíleg està escrit després del 7 d'octubre de 2023 i l'autor creu que aquests fets, millor dit la resposta israelita a aquests fets, poden suposar un nou increment real de la judeofòbia o, dit de manera més precisa. L'antisionisme, una opció legítima en termes històrics i polítics, està esdevenint un altre cop antijudaisme

My Fair Lady

 

    Aprofito el viatge setmanal a la classe rus per veure a la filmo la projecció del My Fair Lady de Goerge Cukor. La va filmar a principis dels seixanta després de l'aclaparador èxit de l'obra teatral. L'època dels musicals específicament cinematogràfics havia acabat i tenim una mostra d'un altre gènere des del meu punt de vista molt menys interessat: el teatre musical filmat. Cukor no dissimula gens aquest fet i algunes escenes, la desenvolupada a la cursa de cavalls per exemple, recreen més una representació teatral de la cursa de cavalls que no pas pròpiament una cursa de cavalls. Aquesta opció es radicalitza amb l'opció de prendre com protagonistes dos actors, Rex Harrison i y Hepburn. que no són ni ballarins ni cantants. Hepburn fou doblada, Harrison no, però no canta sinó que recita les seves cançons. Cap dels dos doncs era una elecció òbvia, però imagino que Cukor volia un actor amb molt recursos com era Harrison, per fer un personatge tan polièdric com el professor Higgins, al qual sovint es pot adorar i odiar en el mateix moment. (de fet, havia estat també el protagonista teatral) Pel que fa la protagonista femenina, molta gent esperava que Eliza Doolitle fou Julie Andrews la protagonista de l'obra de teatre però Warner volia una gran estrella, un estatus que Andrews no tindria fins l'any següent gràcies a Disney. És curiós que malgrat haver fet molts films, Hepburn està en la memòria cinematogràfica per dos papers pensats per altres actrius; aquest i el de Breakfeast at Tyffany's. Mentre escrivia el conte original Capote pensava a Marilyn Monroe. No es pot dubtar que amb Monroe seria un altre film. Penso que millor. No és aquí el mateix cas. Hepburn està convincent en els dos registres oposats que ha de fer. En general, Cukor tria molt bé el repartiment i va fer bé de resistir els suggeriments de Warner (el qual per exemple volia a James Cagney com Mr. Doolitle en comptes de Stanley Holloway) i donar els papers principals a actors britànics. Això té relació amb el primer dels motius pels que m'ho vaig passar molt bé. El film despertà els meus sentiments més gratament nostàlgics vers aquesta ciutat que m'estimava i a la qual possiblement no he de tornar mai. El film comença de fet a un lloc pel que sovint passava quan mostrava la ciutat o em dedicava a passejar: L'espai entre l'església de sant Pau i la façana de Covent Garden que havia estat un mercat i ara és la típica "tourist trap" La història a més reflecteix l'orgull, crec que legítim, dels anglesos per la seva cultura. Com altres coses bones, l'amor de Higgins per la llengua de Shakespeare també és una de les coses que està esvaint-se. M'ho vaig passar bé, perquè l'adaptació manté molt de l'esperit de l'obra de George Bernard Shaw la seva mirada irònica sobre les convencions socials i la seva fe il·lustrada en la capacitat emancipadora de la cultura. Finalment, perquè malgrat tot el que he dit sobre el teatre filmat, Cukor en molts moments reprodueix allò que ara per ara, més valoro dels musicals clàssics, el que podríem dir la seva modalitat sentimental, com, per exemple, a la meva escena preferida del film quan Eliza comença a pronunciar correctament l'anglès. No és un cant, ni un ball excel·lent però si una representació excel·lent de la joia, una mena de representacions a la que cada soc cop més sensible perquè la joia és el més valuós de la vida encara que només es pugui viure de forma vicaria.

Il·lustració fosca i igualtat humana

 

    Llegeixo The Dark Enligthment de Nick Land directament a la pàgina web de l'autor. No cal dir que el títol juga amb la paradoxa de l'enunciat que suposo només es por desfer considerant un fracàs de la il·lustració en la seva missió històrica de destruir els prejudici doncs acabà resultant en la creació de nous que l'autor considera molts pitjors. O, dit altrament, el conglomerat de l'antic regim, monarquia i església, ha estat substituït per un altre conglomerat no menys absolutista on el poder és ostentat per les estructures de partit i l'església ha estat substituïda per les universitats i els mitjans de comunicació. L'esment a la il·lustració és evidentment discutible perquè allò que el professor Land té franca i clarament com objecte dels seus atacs és la idea mateixa de democràcia i alguns il·lustrats són certament el fonaments de la democràcies actuals, però no pas tots. Land és un dels ideòlegs més anomenats a hores d'ara de la nova extrema dreta americana i el seu text em resultà sorprenent per la virulència del seu atac contra la noció de democràcia. No crec que fa trenta anys ningú s'hagués atrevit a publicar un text així fora de cercles nostàlgicament marginals.

    Les seves crítiques a la democràcia tenen diverses fons. La més utilitzada, i la que en termes fàctics resulta més difícil de refutar si mirem una mica els mitjans, és que les democràcies degeneren inexorablement en cleptocràcies (Democracy might begin as a defensible procedural mechanism for limiting government power, but it quickly and inexorably develops into something quite different: a culture of systematic thievery. ) i per l'efecte del que Schmidt identifica com la polaritat amic-enemic, pel polític conseqüent el millor acaba sent destruir allò que no pot robar. El primer recolzament però seria d'inspiració platònico-nietzschiana denunciant que a les cultures democràtiques els ideals no són sinó màscares dels apetits.

    Per l'autor la noció de democràcia és oposada tant a la de civilització com a la de llibertat. L'alternativa a la organització des de principis democràtics ha de venir del mon empresarial. El President ha d'esdevenir un CEO, aquesta és l'única manera en què podem assegurar un progrés incompatible amb la noció de democràcia, la qual ha de ser abordada, des del seu punt de vista com una objecte propi de la parasitologia general. Aquesta concepció no es presenta tant un trencament com en un retorn als orígens. Els pares fundadors mai no parlaren de democràcia als seus textos i Strand es pensa com un continuador de la crítica de Hume als whigs i al seu esperit entusiasta. La seva lectura dóna com a sorprenents vencedors de la història gents com els levelers, els quals malgrat haver estat aixafats en el seu moment han acabat reencarnant-se en allò que ara seria l'esquerra woke

    Confirmant les sospites de Todd la qüestió clau per a Land és la identificació del punt de vista democràtic amb el que ell anomena universalisme. Per això esdevé cabdal la noció del racisme. Mentre que per ell l'existència de races diferenciades és una hipòtesi honesta, afirma que en el pensament democràtic, progressista juga el mateix paper que la noció de pecat original tenia en els antic puritans. La igualtat humana per sobre de les diferències de raça i classe, d'aquestes no en parla gaire, no són sostingudes per cap hipotètica base racional o a científica sinó que són afirmades com un dogma religiós. Com ell diu en un cert moment:

The criteria of judgment owe everything to neo-puritan spiritual hygiene, and nothing whatsoever to testable reality. Scientific utterance is screened for conformity to a progressive social agenda, whose authority seems to be unaffected by its complete indifference to scientific integrity.

    Land considera a més que en aquest punt l'esquerra és especialment contradictòria perquè nega l'existència de les races però totes les seves polítiques destinades a protegir algunes races les pressuposen. Jo diria que en aquest punt l'esquerra és poc lúcida perquè certament les races existeixen. Però existeixen només perquè els racistes volen que existeixin.

    La quarta part insisteix en el fet que el col·lapse de la societat americana està produint-se pel terror racial que per ell és aparentment la qüestió més important i la responsable de la desintegració urbana americana. Aquesta és una afirmació indiscutible. Les coses han passat així, però des de fora ens podem plantejar si havien de passar així. En general, em sembla que Land tendeix a confondre, diria que deliberadament, els judicis de valor i els judicis de fet. Em sembla però que les seves intencions esdevenen del tot evidents quan diu que el fons de l'atac al racisme és un atac a les regles de lliure mercat. Curiosament mai no sembla plantejar-se la pregunta de si realment ha existit mai alguna cosa com el lliure mercat. (el qual  no deixa de ser un altre producte de la imaginació il·lustrada)

    En els últims capítols hi ha un gran apologia del secessionisme com única i legitima via de sortida. Aaixò du a una reivindicació del patrimoni confederal. L'autor pensa que la derrota de la confederació suposa la traïció a l'esperit dels pares fundadors i és l'essència del "white fligth" que ha segellat la decadència de les ciutats americanes. Com ell mateix ens diu: There’s no need to reach agreement, when it’s possible to split.

    Certament hi ha hagut molt d'això a les històries dels pobles anglosaxons però havent fracassat, em sembla que això ara ja es pot dir, la carrera espacial, tampoc tenim masses més llocs on anar, si no reintroduïm la, també prou anglosaxona, pràctica del genocidi. No és certament la que l'autor defensa sinó que, també de manera inquietant, pensa que la solució a la trivialitats dels problemes racials vindrà marcada per l'avançament de la biònica.

    Com he dit abans el punt clau i el que atesa la meva formació em pot resultar més inquietant és la virulència de l'autor contra la idea de la igualtat humana que s'expressa en paràgrafs com aquest:

To call the belief in substantial human equality a superstition is to insult superstition.  .... People are not equal, they do not develop equally, their goals and achievements are not equal, and nothing can make them equal. Substantial equality has no relation to reality, except as its systematic negation. Violence on a genocidal scale is required to even approximate to a practical egalitarian program, and if anything less ambitious is attempted, people around it (some more competently than others).

    Quina posició cal prendre enfront d'aquesta mena d'afirmacions? Pel que jo sé, hi ha gran dos fonaments de la tesi de la igualtat humana. El primer es troba al Leviatan de Hobbes i es basa a la homogeneïtat de la matèria, és doncs una aplicació de l'esperit galileà. No diria que hi hagués descobriments posteriors que impugnin aquest camí, però la filosofia de Hobbes no acostuma a despertar adhesions emocionals. La segona és el principi cristià de compartir, tots els humans, la mateixa filiació divina. En alguns casos ha això estat més filosòficament revestit però sense variar gaire l'essència. Evidentment, és una fonamentació emocionalment més rica, però al capdavall una qüestió de fe. La il·lusió del progressisme seria fer de tots dos una sola. No és així, Em sembla indubtable que la major victorià dels defensors de la igualtat humana ha estat l'abolició progressiva, i encara no del tot complerta, de l'esclavatge, iniciada al Regne Unit a començaments dels segle XIX. Els impulsors de l'abolició no foren certament filòsofs, molts filòsofs del XVIII de fet veien bé l'esclavatge o si més no acceptaven la inferioritat de la gent de pell fosca com Hume o Kant, sinó grups cristians inconformistes com els quàquers.

    Quina conclusió cal treure de tot plegat? Jo diria que no hem de tenir por en defensar també qüestions de fe. I aquí aplico el que he cregut aprendre llegint Plató: la noblesa i la baixesa, certament existeixen, però no són objecte de demostració lògica. una afirmació racista és sempre expressió de la mesquinesa de l'esperit del que la profereix amb independència de la relació més o menys plausible amb qualsevot "fet". Segurament aquí també ens cal recordar el deia el vell Hume tenir present que els errors en matèria de filosofia són ridículs, mentre que els errors en matèria de religió són perillosos.

Hangmen also die

     Heidrych va morir assassinat a Praga l'any 1942 i com era de preveure les conseqüències foren terribles per a la població de Praga, però també l'oportunitat de dos exiliats alemanys residents a Califòrnia de fer la seva aportació a la lluita mitjançant un film de propaganda a partir d'aquests fets. Els exiliats eren Fritz Lang i Bertold Brecht i el film Hangmen also die, on se'ns explica els dies posteriors a l'atemptat centrant-se en la figura de l'autor de l'atemptat, un metge, i de la família que l'acull la nit del succés durant el toc de queda. El repartiment és prou curiós, encapçalat per secundaris habituals: Brian Donlevy com el metge, Anna Lee, en una rara aparició fora de la Ford Company, és la protagonista femenina i Walter Brennan és el pare de la noia, el cap de la família que l'amaga després de l'atemptat, i un dels 400 ostatges que han de ser executats si no apareix l'assassí. Brennan fa un registre del tot oposat als dels films de Hawks pels que el recordem més i està perfecte com a intel·lectual just i coratjós

    Crec recordar que Brecht no estigué del tot satisfet amb aquesta feina. Òbviament el seu estil no era del tot congruent amb el que es podria trobar als productes ordinaris de Hollywood. No recordo gaire finals feliços a les obres de Brecht, cosa que d'alguna manera si es produeix en aquest film on els col·laboracionistes tenen un cert èxit, tot i que la vida de la major part dels ostatges Brennan inclòs, acaba sent sacrificada. A més va tenir problemes amb el sindicat de guionistes que no el va voler reconèixer com a autor del guió. Lang, en canvi, si estava satisfet d'haver treballat amb Brecht i d'haver posat en pantalla algunes idees molt originals, com el diàleg on Brennan explica la necessitat de ser prudent amb el que es diu o la inserció del poema en el clip de més amunt. Més enllà de les servituds imposades pel film de propaganda i d''una certa caiguda de ritme en la part central, em sembla que el film és un bon testimoni de l'indiscutible geni de Lang, un dels cineastes que varen descobrir i millor van aprofitar la capacitat del cinema per construir la història a partir de detalls mitjançant significatius primers plans ,moltes vegades d'objectes. En aquest film veiem que la seva capacitat per construir escenes de tensió no era inferior a la de Hitchcock, que considerava Lang un dels seus mestres i el film és molt clar, reflectint aquí tant la seva personalitat com la de Brecht, en mostrar situacions complexes moralment com la que viu Donlevy quan dubta de si lliurar-se o no als alemany sper salvar 400 vides. Els nazis a la pel·lícula apareixen tan odiosos com volien els seus autors. Tot i que potser alguns catalans contemporanis podrien fer una altra mirada doncs el régim de Heydrich, com ens explica Xavier Massó, al seu darrer llibre fou el primer en organitzar un ensenyament competencial.