Historia General de Al Andalus

        Llegeixo la Historia general de Al Andalus d'Emilio González Ferrerin, de fet la reedició que es va fer poc del llibre publicat a començaments d'aquest segle. Des dels meus temps de la facultat, el llegat que vaig assumir de Jordi Sales és que mai no és del tot clar que podem donar per segur, allò en el que tothom està d'acord perquè tothom ho sap. Des de llavors simpatitzo i miro d'escoltar-me tots aquests que volen donar una altra mirada al que és evident. Aquest és el punt de partida de González Ferrin i el que qüestiona és el mite de la gran marxa de la cavalleria islàmica que enfonsa el regne visigot i imposa l'islamisme a la península de manera quasi hegemònica durant dos o tres segles. Allò que proposa en el seu lloc és la idea que efectivament el regne visigòtic col·lapsà i el segle VIII fou una època d'inestabilitat i recomposició. Un detall clau és que les zones on es fonamentà el poder islàmic havien estat terres de contestació a la imposició de la doctrina trinitària, com el mateix nord d'Africa. L'element definidor del Islam és el seu innegociable monoteisme el qual, havia estat abandonat per la església arrenglerada amb l'imperi bizantí. El fet és que del segle VIII hi ha poc testimonis fiables, però els que tenim problematitzen el relat més tòpic. Així sabem que a Damasc, ben entrat el segle VIII, dignataris de l'església tendeixen a considerar els mahometans una heretgia o que l'única crònica de la batalla de Poitiers ens parla d'una gran quantitat de nens, dones i gent gran que fou apressada,cosa difícil de compatibilitzar amb el mite de la cavalleria en cursa des d'Arabia. La idea de Gónzalez Ferrin és que no és l'islam el que va envair la península ibèrica, sinó que a la península ibèrica, a més d'altres lloc com fonamentalment Damasc, es va originar el Islam, que no és un principi nou sinó una altra manera d'assumir i refer el legat de l'imperi romà i del món antic. Una altra cosa és que un cop la nova religió perfilada i dominant a la península, les cròniques posteriors volguessin ennoblir-se i legitimar-se amb pretesos orígens àrabs, en un moviment anàleg al que als segles posteriors en el regne de Castellà faria que aparegués el fenomen dels cristians vells.

        No entraré en els detalls d'un tema que efectivament no domino però si que voldria retenir dos idees generals de l'autor. La primera és que tant si parlem de l'edat contemporània que de l'edat mitjana, caiem en un parany si posem en primer terme les identitats religioses. La religió no pot ser menystinguda però no podem explicar-ho tot en termes religiosos. La pluralitat religiosa fou definidora de la situació tant als regnes cristians com als musulmans. Evidentment això canvia amb els Reis catòlics, és a dir, amb l'adveniment de la modernitat que no està en absolut lligat a la idea de tolerància religiosa (les excepcions com l'erasmisme espanyol apareixen de fet vinculades a la nostàlgia d'aquesta convivència). Possiblement l'exemple més clar d'aquest predomini de la visió religiosa, en cap cas ingènua sinó vinculada a treballs més o menys foscos de legitimació d'opcions político-identitaries, es parlar d'una cultura específicament jueva, quan ni Maimònides ni cap altra dels autors destacats va escriure en una altre llengua que l'àrab.

        La segona idea on l'autor vol incidir és que seguint la tesi de que no va haver un renaixement, sinó una pluralitat de renaixements, un dels més fecunds i dels primers en origen és que va tenir lloc a les taifes ibèriques (estructures polítiques molt semblants a la ciutats-estat italianes, però del tot estigmatitzades per la historiografia que les han vist com un senyal de decadència). Possiblement l'element més important aportat per aquest renaixement està vinculat a la difusió de l'averroisme.

        El llibre em permèt treure algunes conclusions que no em són noves però que s'han enfortit. la civilització musulmana no és un altre absolut, sinó una variació d'un legat comú, d'una mateixa arrel. Un altre problema, recordem el post anterior, és si nosaltres no estem esdevenint un altre respecte al que són les nostres arrels més vives. La segona és que el mite de la reconquesta (concepte del tot tot desconegut a l'edat mitjana) és un mite identitari del segle XIX amb la mateixa versemblança històrica que suposar una pretensió identitària nacional catalana als fets de setembre del 1714.

 

L'aplatissement du monde

 

Per gentilesa de l'amic RMF llegeixo l'aplatissement du monde d'Olivier Roy, una reflexió sobre la crisi del nostre temps desenvolupada des de l'àmbit de l'antropologia cultural i seguint la linia d'alguns pensadors dels que jo deixaria mai de recomanar com Lasch, Michea o Graeber. La tesi central es definida per l'autor amb una gran precisió: vivim un temps completament diferent a cap altre perquè no estem vivint una transició cultural, sinó més aviat una crisi de la noció mateixa. de cultura. A tot arreu allò que s'imposen són processos de deculturació. Dos símptomes són molt clars: el primer és la crisi de les utopies manifestada en el fet que tot els moviments contestataris, en tots els àmbits, tenen un caràcter defensiu i conservador. El segon és l'extensió de sistemes normatius requerits per la desaparició del implícits comuns que precisament són allò que articula una cultura. En lloc d'una cultura el que tenim és una multiplicat de subcultures reduïdes a codis de comunicació i allunyades de la realitat.

Aquest procés de deculturació general ha estat impulsat per quatre elements convergents des del seixanta. Tots quatre són de caràcter diferent i independents però en tot cas han acabat resultant convergents. Els quatre agents són:

1. La mutació dels valors provocada per la revolució individualista i hedonista del seixanta

2. La revolució aportada per Internet.

3. La mundialització financera neoliberal

4. La tendència creixent a la desterritorialització

Des de la identificació d'aquests quatre agents que es fa al primer capítol analitza l'esborrament d'allò implícita, la fragilitat de la transmissió de la cultura com corpus, la crisi dels imaginaris, els problemes de comunicació sorgits de la hipercodificació, per acabar reflexionant sobre com tot això incideix en els problemes del sexe i la raça, la definició de la identitat a partir del sofriment i un darrer capítol "au bonheur de la norme" on estableix el lligam necessari entre normativitat i autoritarisme. Precisament és en l'àmbit de la sexualitat on es fan més clares les seves tesis: la sexualitat ha esdevingut autònoma envers la cultura doncs el requisit de la igualtat sexual és la deculturació; el consentiment ha de ser explícit perquè no hi ha implícit compartit, hi ha un oblit deliberat de la nostra zona de foscor i per això esdevé obligada la normativització. La tesi final inquietant però digna de ser pensada és que la concurrència dels agents esmentats abans fan que no hi hi hagi universalització sense deculturació.

El llibre no suposa cap gran descobriment però fa una síntesi profitosa de reflexions anteriors i la pròpia mirada aguda de l'autor sobre la realitat, des d'una disciplina massa poc utilitzada per la tasca de comprendre'ns a nosaltres mateixos.

Europe, pas Occident

 

Totalment d'acord amb la tesi defensada per Andrea Zhok en aquest article. La distinció que estableix entre Occident i Europa, em sembla no només oportuna, sinó orientadora, doncs expressa clarament el meu sentiment: Vull ser europeu, no vull ser occidental i en el temps que estem vivint l'occidentalitat és un motiu de vergonya, més que no cap altra cosa. No crec que arribi a veure el temps en que la profecia de l'autor es complirà. Tinc pocs dubtes de que més o menys serà com ell diu i l'exemple d'Alemanya és gairebé definitiu; rumiant-s'ho una mica costaria molt de trobar un exemple més adient de nació zombi

Cinc saxos

 

És un concert de l'any anterior però hi va sonar també aquesta cançó. Hi són tots els saxos llevat del  Sander Theuns. També coincideix el trompeta Martí Casatalago, Els solos són de Koldo Munné i Lola Peñaranda

        En la meva existència actual, juliol i agost són per mi el que abril era per T.S. Elliot; dit altrament, el moment de més activitat dels meus dimonis particulars. Per això, cal gaudir i retenir els moviments de felicitat. Dimecres al Jamboree en vaig tenir un d'insospitat. Hi havia comprat entrades per un concert d'Elsa Armengou. Es va suspendre i es va canviar per una altra cosa en la que no m'hi vaig fitxar. El que hi hagué fou un concert dels saxos de la Sant Andreu Jazz Band. N'hi havien cinc: dos alts, dos tenors i un baríton, un noi molt jove, acompanyats de trompeta, bateria, piano i el contrabaix amb Joan Chamorro. La major part del repertori estava relacionat amb Charly Parker però amb uns arranjaments posteriors adaptant-lo al conjunt de cinc saxos fets pel grup Super Sax. La competència i la sensibilitat de tots els músics fou extrema. Cap de les peces va decebre i el millor moment fou la interpretació de Lover Man amb un extraordinari duel del dos saxos alts Koldo Munné i SandertTheuns. Els altres eren Lola Peñaranda i Pere Company al saxo tenor i Bernat Beneavente al saxo baríton,

When you pull a gun, kill a man

 El fragment de més amunt pertany a My Darling Clementine, un dels millors westerns mai rodats per John Ford, i això és dir molt. L'escena és el final d'una escena realment única en la que un vell actor, Alan Mowbray, recita el monòleg del tercer acte de Hamlet a uns vaquers borratxos i estupefactes. El que m'interessa però avui és el final de l'escena i el que diu el personatge del vell Clanton. No fa falta més per mostrar com qualsevol persona decent ha d'oposar-se a les polítiques de rearmament preconitzades per la Unió Europea. La història demostra amb escreix que el vell Clanton, immens Walter Brennan en el seu únic paper com a malvat, té raó. El problema de tenir armes és que sempre s'acaben utilitzant. No entraré avui en el tema de comparar l'alçada moral del vell Clanton i la dels nostres il·lustrats dirigents perquè tampoc cal fer-se mala sang.

Hécube, pas Hécube

 Otis  no domina el llenguatge oral, aquí la seva mare explica com és el seu discurs.

        Hécube, pas Hécube ha estat presentada a l'edició d'enguany del crec. L'autoria de l'obra i la posada en escena és de Thiago Rodriges que ens ha portat el treball que va fer l'any passat amb la comèdie française. L'obra ens presenta un grup d'actors que han de representar la Hècuba d'Eurípides. Comencem amb el primer assaig del tor relaxat perquè queda molt temps per a l'estrena. No tothom però està tranquil. La protagonista Nadine vol acabar el més ràpid possible perquè ha de posar una denuncia pels maltractament patits pel seu fill, Otis, a una llar d'acollida per a nens autistes on ha estat ingressat. (el nom d'Otís és un homenatge a Otis Reding. Una de les seves cançons és coreografiada per tots els actors en un moment de la representació).A partir d'aquí veurem desenvolupant-se alternativament la investigació pels maltractaments patits pel nen i la lectura i els assaigs de l'obra. Tot es basa doncs en un joc de miralls que jo he trobat molt encertat. El repartiment dels papers facilita aquest joc. Així Denys Podalides fa d'Agamèmnon, el cap grec on Hècuba dirigeix els seus precs de justícia, i el fiscal encarregat de la investigació. Loïc Corbery és Polimestor, l'infame assassí del fill d'Hècuba quan era el seu hoste, i el secretari general d'estat encarregat de la protecció de la infància. Altres quatre actors són a la vegada el cor i personatges implicats en la investigació. Nadine és Elsa Lepoivre, meravellosa actriu, tot i que la representació deixa clar que la gent de la Comédie Française segueixen essent indiscutiblement una elit i també, que, com la meva amiga Joana té clar, per fer tragèdia no s'ha de tenir por a cridar i a cridar molt fort, cosa que aquí no sempre tenim del tot clar.

        L'obra es fonamenta en un paral·lelisme entre Hècuba, la dona que pateix tota mena de maltractaments en la persona dels seus fills per una guerra de la que no té cap mena de culpa i Nadine que pateix també mitjançant pel seu fill a causa d'una condició patològica de la que no responsable. El paral·lelisme es fa explícit quan veiem inserits els versos d'Eurípides a la representació de la investigació desenvolupada. Em sembla del tot encertada la comparació entre els motors de la tragèdia, els deus de l'Olimp, i l'estat actual. Si més no coincideixen en dues coses: una amoralitat bàsica, tot i que de vegades la intenció dels deus o de l'estat pugui ser bona, i estar molt lluny de la omnipotència. Els deus grecs estaven sotmesos al destí i l'estat modern a les restriccions pressupostàries que permeten obrir una llar per a nens autistes però sense personal qualificat. Allò coincident també però és la impotència de Nadine, Hècuba o qualsevol de nosaltres envers el seu poder.

Cornuts i pagant el beure

 La trobada dels dos d'aquesta foto és un dia per recordar. Si algú tenia dubte del nostre miserable estat reduït a colònia, veure l'escenificació de la trobada, a una residència particular del President, i el contingut anunciat de l'acord, tot avantatges pels americans a canvi de res, n'hauria de ser prou per esvair-lo. Tot i que malparlar de Trump és l'habitual i l'esperat, em penso que per nosaltres el veritable problema és la senyora, doncs Donald està fent, més o menys, el que va dir que faria. És un indicador brutal de fracàs que allò que semblava la millor idea europea en moltes generacions, la unitat europea, ha acabat sent una eina per refermar el poder colonial dels EEUU