Edip&Antígona

 

    Assisteixo a l'estrena al TNC d'Edip & Antigona, una representació de la trilogia de Sòfocles en versió lliure de Carlota Subiròs. Tot i que després d'alguns espectacles d'aquesta temporada hi anava amb molta prevenció, la veritat és que l'espectacle no m'ha decebut. Dóna una idea plausible i enraonada del contingut de les tragèdies i les idees de la posada en escena són elegants i suggeridores. Em va agradar especialment la representació de l'espai, per desèrtic, maleït on es desenvolupa la segona part de la trilogia. Ens trobem enfront d'un text que ha interpel·lat als europeus durant vint i cinc segles i avui no ha perdut en absolut aquesta capacitat. Des del meu punt de vista allò que queda més clarament exposat és el drama de l'autoconeixement, és a dir, el perill en tenir com finalitat essencial l'aclariment de la pròpia identitat, assumit de manera funesta per Edip. Subirós ha escollit un repartiment on predominen els actors de color. De fet, tots els membres de la família d'Edip ho són, llevat del seu Oncle Creont, interpretat per Jordi Martínez. Espero que això no hagi estat motivat per la lectura, des del meu punt de vista del tot errònia, de considerar a Creont com un personatge absolutament negatiu, la personificació de la tirania. Una interpretació plausible si considerem que tot dret positiu representa en el fons una forma de tirania. Babu Chem és Edip i tot i que al començament no em va convèncer plenament, la seva interpretació va creixent al llarg de la representació. Vicenta N'Dongo fa de Jocasta a la primera part i reapareix a escena en la part final, Antigona, recitant algunes de les més famoses estrofes de la part del cor, com la que es vanagloria de la inventiva humana. Potser aquest és el punt més discutible del muntatge. l'esvaiment del cor, doncs, com pensava Nietzshe no hi ha tragèdia sense cor. D'alguna manera entenc que la idea del mirall que els actors tenen a la seva esquema mentre es representa Edip Rei d'alguna manera posa els espectadors en el seu lloc. El problema és que el cor representa una forma de saviesa que jo no sabria veure al públic teatral actual.

The Parallax view

     The Parallax View és el títol d'un dels llibres mes ambiciosos filosòficament de Zizek i també d'un film d Alan J. Pakula de 1974.Abans d'ell però fou M.A. Granada la persona que m'explica la noció de paral·laxi en les seves classes sobre la revolució copernicana del curs 83-84. No he llegit el llibre de Zizek, però si que vaig veure l'altre dia la pel·lícula que és un dels films més curiosos dels anys setanta i que possiblement millor explica l'estat d'ànim de l'Amèrica del moment. El film té com a protagonista Joseph Frady un periodista d'investigació testimoni de l'assassinat d'un senador. Anys després una amiga (interpretada per la sempre molt desaprofitada Paula Prentiss) que era amb ell li explica que, casualment, tots els possibles testimonis estant morint de forma accidental. Ell no li fa gens de cas, (sospitant que la noia simplement vol que li faci cas) però quan ella mor, comença una investigació que el porta a descobrir la companyia Parallax; una gran empresa especialitzada tant a l'assassinat polític com a la distorsió sistemàtica de la realitat, imprescindible per l'èxit de les seves empreses. Frady assolirà ser contractat per l'empresa però finalment acabarà sent víctima de les seves maquinacions. Frady és Warren Beatty un dels actors més populars del moment, però malgrat la seva presència el film fou en el seu moment un fracàs indubtable. De fet, Beatty és un heroi molt atípic component un personatge amb el que és difícil cap mena d'identificació d'entrada. El film com la posterior All The President's Men és una mostra d'estil i rigor per part de Pakula definint una narrativa que mai no ens permet estar segurs del significat del que està passant. Sabem o podem intuir més que el personatge de Frady, però tot apunta a que potser el més important se'ns escapa. Queda, doncs, del tot justificat, el seu lloc central en l'anomenada trilogia de la paranoia de Pakula ( que començaria amb Klute i acabaria amb All the President's men)

El adolescente

     El adolescente (Подросток)  és, si més no per l'extensió, una de les grans novel·les de Dostoievski. Vaig comprar l'edició castellana al Nadal i l'he estat llegint aquests dies. Tot i que Dostoievski m'ha acompanyat des del començament de la meva adolescència, no sabia res d'aquest llibre. A diferència de les novel·les més celebrades, no hi ha narrador omniscient sinó que el llibre està constituït per les notes del protagonista. Tenim doncs un relat en primera persona, recurs que l'autor havia utilitzat a les memòries del subsol i a les nits blanques. El protagonista és un noi de vint i un anys anomenat Arkadi Makjarovich Doboruky. El seu pare legal, el marit de la seva mare, és un serf alliberat, però el pare biològic, Versilov, és l' antic propietari tant de Doboruky com de la seva mare. Mentre que el pare legal ha deixat la família per iniciar una vida de pelegrí religiós. Versilov, un home de quaranta cinc anys que ha perdut més d'una vegada la seva fortuna en el moment en que es desenvolupa la novel·la, viu moltes temporades amb la mare i les germanes, lluny d'Arkadi que es deixat a la cura de terceres persones i és finalment escolaritzat en règim d'internat. L'acció de la novel·la s'esdevé després de què Arkadi hagi acabat la seva educació secundària, descarti la idea d'entrar en la universitat i retorni a Petrograd on és la seva família veient-se embolicat en diverses intrigues que no m'han resultat fàcils de seguir

    El tema que Dostoievski veia com a fonamental era el de la relació entre pare i fill. El tractament certament és l'invers al que podríem considerar més tòpic. Aquí no es tracta d'un pare que no comprèn un fill, sinó a la inversa i la maduració consistirà en molt bona mesura en el procés d'acceptar el pare. Certament sí per l'atenció del seu fill Versilov hauria de ser el personatge clau, no em sembla que Dostoievski assoleixi crear un personatge de la dimensió de Raskolnikov o de qualsevol dels germans Kamarazov. Tot i que en part això sigui una conseqüència de l'opció narrativa, doncs nomes veiem Versilov des del punt de vista, mai equilibrat, del seu fill. Moltes de les diferències entre pare i fill es relacionen amb el conflicte generacional entre els liberals de la primera meitat del segle i la generació següent sovint radicalitzada, a favor o en contra, de l'obertura a Europa i la civilització moderna. Dostoievski demostra plenament el seu talent de pintor de l'ànima humana en la manera com es mostra el personatge del narrador, del tot representatiu d'aquest període de la vida humana on l'absoluta manca de coneixement d'un mateix ens fa oscil·lar entre la desesperació més amarga i l'exaltació més gratuïta. El personatge del pare legal, Makar Ivanov Dolgoruki, és el centre moral de la novel·la, una figura de santedat molt propera a la del Príncep Mishkin a l'idiota o Aliosha Kamarazov. Com elles dedicada a mostrar que la religió és l'únic camí factible per a la nació russa. En contrapartida, Arkadi que no ha rebut cap educació d'aquesta mena té com a mediador la figura de Rostchild, tot i que al final de la novel·la sembla que l'efecte d'aquesta mediació podria desaparèixer. Tot i que la resolució de la trama tingui certament la intensitat de les grans novel·les, el fet cert és que aquesta obra m'ha produït una impressió molt inferior tant a la novel·la que la precedeix cronològicament, els dimonis, com a la posteriors que tanca la seva obra, els germans Kamarazov. El meu dubte és fins a quin punt aquesta és una impressió objectiva o una conseqüència del fet que cada cop sóc menys pacient, em costa més interessar-me, amb les trames de les novel·les.

Retorn a Haifa

 

    Al Heartbreak Hotel veig Retorn a Haifa escenificació d'una narració de l'escriptor palestí Ghassan Kanafani que fou assassinat per agents de Mossad el 1972. Alex Rigola presenta l'espectacle que definí com teatre d'urgència; una eina per sacsejar la indiferència amb la que el mon pretesament civilitzat viu la tragèdia de Gaza. L'obra es situa vint anys després de la Nakba quan el govern Israelià permet la circulació dels àrabs a la zona annexionada i una parella torna a la ciutat per veure la que havia estat la seva casa vint anys abans. Aquesta està ara ocupada per una dona jueva provinent d'un camp de concentració i conserva bona part de les coses que deixaren el dia de la seva marxa precipitada i caòtica. Prou caòtica com per que a més dels mobles deixessin el seu fill de cinc mesos. El nen ha estat educat per la dona, de la qual ha assumit plenament la seva identitat, per la qual cosa veu als seus pares biològics com els seus enemics i manifesta el seu desig d'enrolar-se a l'exercit israelià. El seu pare li explica que molt probablement tindrà enfront el seu germà a punt d'entrar als fedayins tot i que això tampoc sembla que pugui canviar res (com en els tots ocells de Wajdi Moauwad, la idea de fons és una de molt herètica; la identitat no té relació amb cap essència sinó és del tot contingent). Com també explica Rigola la finalitat del projecte del Heartbreak Hotel es la de posar en primer pla el treball actoral. En aquest cas els quatre actors són Ariadna Gil, Chantal Aimée, Jordi Figueras i Carles Roig i el treball està a l'alçada de les magnifiques interpretacions que són habituals en aquesta sala.

Desordre, tirania i egotisme

 

    Amb els companys del seminari de Hermenèutica i Platonisme comencem a llegir el llibre IX de la Républica, el dedicat a l'home tirànic. Llegida amb pausa impressiona l'exactitud amb la que Plató dissecciona el que significa l'elecció vital que és la tirania. La diferència fonamental és que mentre els altres règims son formes degenerades de política, la tirania acaba significant la impossibilitat de la política. Plató utilitza un terme que tenia una llarga tradició i no era pejoratiu per donar-li aquest caràcter de referent negatiu i absolut en la intercessió de l'ètica i la política. Suposo que si ho hagués pensat a fons, cosa que ignoro, qui hagués estat molt d'acord amb el que explica Plató és Blaise Pascal, el qual afirmà el jo és en ell mateix tirànic. La tirania no neix d'una patologia sinó la seva predisposició és un element constitutiu de la naturalesa humana, dit altrament, tots tenim moments en que juguem a ser tirans. Són els moments en que es manifesta allò que deia el mateix Pascal: "le moi est haïssable". La reflexió de Plató també es propera al que ens volia mostrar Rene Girard, un autor que mai acaba de fer una lectura justa de Plató, quan citava l'afirmació de l'Evangeli de què Satanàs ha d'expulsar Satanàs. La creació del desordre es justifica en la necessitat d'acabar amb el desordre, per crear encara més desordre.

Kolkhoze

 

    Llegeixo Kolkhoze un llibre que és a la vegada moltes coses: la crònica de la família del seu autor, Emmanuel Carrère, un relat de l'exili rus postrevolucionari, una evocació d'una concepció d'Europa que va esdevenir impossible després de la primera guerra mundial i com molts dels llibres del seu autor una exhibició de la subjectivitat, no especialment sana, del seu autor, sense entrar a l'exageració del seu Yoga. Com que em sembla que he esdevingut una mena de pascaliano-budista suposo que en principi aquest llibre tampoc m'hauria d'haver agradat. No ha estat el cas. Ho he llegit sempre amb interès i l'última part amb una emoció molt intensa.

    El nucli de la familia Carrère era un matrimoni format de l'època dels trenta anys gloriosos amb tres fills, el primogènit Emmanuel i dues germanes Nathalie i Marine. El matrimoni era format per dos persones molts diferents en capital social. Louis, el pare, era un burocrata de les assegurances, dedicat en els temps lliures a documentar la història de la família de la seva dona. La seva dona Helena era filla d'exiliats, georgià el pare i mig russa i mig alemanya la mare. Totes dues famílies eren prosperes abans de la revolució i malgrat haver tingut una infància de total estretor. Helena va ascendir fins el cim del mon acadèmic francès fins a ser anomenada secretaria perpetua de la Acadèmia francesa. La seva rellevància era també mediàtica doncs la seva autoritat sobre la història i la política russa era indiscutida i això la feia una presència constant als mitjans seriosos, la qual s'ha incrementat en els últims anys. Helena s'identifica amb el paìs de la seva mare (que de fet només va estar a Rússia una vegada durant un estiu) i mai no s'interessa al país del seu pare. Ni parlà georgià ni mostra cap curiositat o afecte pel país caucàsic. Pel contrari le seva cosina germana va arribar a ser presidenta de Georgia malgrat tenir la nacionalitat francesa i haver arribat a Georgia en qualitat de funcionaria francesa. La crònica familiar és essencialment la història de la seva mare i la seva descripció el centre del llibre.

    Helena de Carrère va estar una dona singular. Pel llibre la podem imaginar com una persona d'una absoluta brillantor intel·lectual, però també d'una fredor, que potser seria injust qualificar de patològica, però si d'incòmoda per la gent que provenim dels països llatins (i això és una mica el cas de França). Helena era una dona que possiblement considerava com a natural estar sempre en el centre i d'això es ressentí la relació amb la resta de la seva família. Emmanuel oscil·lava entre una adimiració incondicional, un dels capítols dedicats a explicar llur relació es diu le souffle à coeur com la del tot explícita pel·lícula de Louis Malle sobre una relació incestuosa entre una mare i un fill, i la dificultat d'Helena per reconèixer ningú, atès que ella semblava ser l' únic objecte possible de reconeixement universal. Possiblement l'aspecte més ombrívol de la seva personalitat s'expressa en la relació amb el pare Louis. La desaparició de l'enamorament inicial va donar lloc a una convivència aparentment ordinària però amb un fons de crueltat molt extrema per part d'ella.

    El llibre comença amb una descripció de les arrels dels seus progenitors. Amb això es pot evocar una època on efectivament hi havia un grup de gent, burgesia, il·lustrats que per il·lustrats eren europeus més que cap altra cosa. Rússia fou el país que produí els exemplars més purs d'aquesta tendència, així com el lloc on el seu contrari es va manifestar, i es manifesta, amb més radicalitat. Tota la descripció de la vida dels avis a la França d'entreguerres en la seva condició d'apàtrides, el règim soviètic els va privar de la nacionalitat des del començament de la revolució, són capítols que m'han semblat d'un gran interès. També ho ha estat la descripció de les cerimònia d'estat, l'enterrament de la mare, amb la que arrenca el llibre i el retrat que es fa dels apartaments dels grans bulevars parisencs, del qual tinc una petita experiència. Abans de llegir el llibre, recordo que vaig ensopegar amb dos crítics culturals, el treball dels quals em sembla interessant i que segueixo, que menyspreaven el llibre per ser literatura del jo, i d'això ja he parlat al començament, (ells diuen que hi ha massa, potser és veritat però tampoc segueixo prou l'activitat literària per confirmar o per desmentir) i que parla de coses de francesos. Aquí és on més difereixo. Les coses de francesos em són en un cert sentit pròpies. (com també ho són les de Valladolid i Palència) Imagino que això confirma les meves sospites de ser un tipus amb poca personalitat. En tot cas encara que no podem dubtar que el món intel·lectual i acadèmic és una espècie del gènere teatral, enlloc l'espectacle és de tanta qualitat con a França.

    A la darrera part del llibre Carrere es posa més en un primer pla, per explicar la seva vivència personal de la guerra d'Ucraïna. El seu punt de vista, més empàtic amb el patiment del poble ucraïnès, difereix del de la seva mare més influenciada en els seus judicis per la possible legitimitat històrica de la causa rusa i de la lògica de les accions de Putin des d'un punt de vista geoestratègic. La conversació entre Helene Carrère i Vladimir Vladimirovich després del nomenament del segon com successor de Ieltsin és memorable i definidora de la personalitat de l'últim.

    Personalment allò que més m'ha impactat va ser el penúltim capítol on es descriu l'agonia i mort de la mare. Impossible no connectar-lo amb el que nosaltres varem viure fa mica menys d'un mes. Totes dues eren d'edat molt avançada, cinc anys més la francesa, però Helene es va mantenir activa fins al final. Amb un càncer estès, va refusar tractament ontològic especialitzats, duent la malaltia només sota la cura del metge de família. Quan el dolor va esdevenir agut ingressà en un centre de cures pal·liatives. Dit altrament, va fer una lluita titànica per mantenir la seva autonomia personal fins el límit. En aquest sentit, contrasta amb la Laura que d'autonomia no en va tenir cap durant els últims deu anys. La vulnerabilitat era extrema i manifesta. Allò que em va semblar intuir a les línies de Carrère és que la lluita de la mare en el fons expressava la mateixa vulnerabilitat; la pròpia de la condició humana.

Rebel·lió

 

    Després de la seva gran trilogia sobre la segona guerra mundila, Kobayashi feu diverses incursions en el cine de samurais. Són films amb una perspectiva possiblement diferent dels més coneguts aquí de Kurosawa, doncs l'ètica tradicional és sempre confrontada amb una perspectiva més universal. Com kaji a la trologia, Kobayashi es negava a tancar la seva visió del mon en uns límits especificament japonesos. De fet, un film com Rebel·lió ( Jōi-uchi: Hairyō tsuma shimatsu'' ) es pot entendre com una recreació d'Antigona. El títol japonès esmentant l'esposa ja ens indica el conflicte central. El 1725, període Edo, Isiburo és un vasall del diamyio del clan azu. Isaburo és un dels millors espadatxins del país i un home amargat per haver viscut vint anys un matrimoni imposat. Un dia reben l'ordre de casar el seu fill gran amb la concubina del daimio, Ichi, que ha estat rebutjada tot i acabar de ser mare d'un fill del seu senyor. Isiburo vol refusar l'ordre que considera humiliant però finalment accepta. Contra les seves expectatives, el matrimoni funciona molt bé, els joves estan molt enamorats i aviat tenen una filla Mori. Tot es torça, quan l'hereter legitim mor per malaltia i l'única alternativa és el fill d'Ichi, cosa que obliga a desfer el matrimoni i així els és ordenat. Trencant la fidelitat al cap Isiburo, el seu fill i Ichi renuncien complir l'ordre ( la resta de la familia els abandona) es fan forts a casa seva i s'esdevé una gran batalla en la que perden la vida la jove parella i tots els enviats del Diamyio. Isiburo intenta arribar amb la seva neta de pocs meses a parlar amb el shogun, però ha de franquejar la resistència de Tatewaki, l'altre gran mestre de l'espasa i el seu millor amic, que vol no trencar la paraula donada al daimyo. Aquí s'esdevé una de les lluites més emotives que mai hagi vist en una pantalla. Potser es pot comparar emocionalment a la de Kirk Douglas i Toni Curtis al final d'Espartaco, quan tots dos lluiten per estaviar-li a l'altre la vergonya de morir a la creu. Aquí el toc emotiu hi és al fet que isiburo li demana a Tatewaki que prengui cura de la nena sí ell és el guanyador.´Isiburo i Tatewaki són Toshino Mifune i Tatsuka Nakadai, que resisteixen qualsevol comparació amb els mítics actors americans (ambdós jueus per cert). No explico més per no fer spoiler però el final no és gaire feliç. La comparació amb Antigona és em sembla molt palesa. Contra la llei de la ciutat, del tirà Creont o del daimyo, allò que s'alça és una noció de dignitat personal que cap llei podria qüestionar; si es vol també el dret a la felicitat i al benestar personal. Tot això ens és explicat en dues hores amb un estil fluid, sempre molt inventiu, propi d'un home que tenia sense dubte un do per a al composició i la dinàmica plàstica. Rebel·lió és indiscutiblement una obra mestra