Pere Lluís Font, in memoriam

 

Llegeixo a La Vanguardia avui la notícia de la mort de Pere Lluís Font. Ja feia com vint anys que no ens havíem vist, en un acte de la SCF que no sé el que era, però haviem mantingut un contacte estret a finals de la dècada dels vuitanta i començaments del noranta. Fou el temps en què Jordi Sales era secretari de la SCF i va voler impulsar grups de treball. Un d'ells es va dedicar a la filosofia moderna. Pere lluís fou el cap i una servidora assumí les tasques de Secretària. Vist amb els anys treballar amb Sales i Font era treballar amb dos tarannàs del tot oposats. Sales em digué una vegada que les coses importants s'han de fer, encara que no es puguin fer bé. Per Pere Lluís en canvi el rigor era innegociable. Vist des de lluny hom pot tendir a pensar que Pere Lluís tenia raó. El problema era que aquesta exigència podia arribar a ser paralitzant. En favor de Sales, cal dir a més que en aquell moment històric, tothom tenia molta pressa perquè semblava que hi ha havia moltes, masses, coses a fer. Avui en dia, ja no hi ha pressa i les coses a fer més o menys són les mateixes.

Més enllà d'aquesta tensió estructural no tinc cap mal record del temps que varem treballar plegats. Hagués estat difícil entrar en conflicte amb una persona d'una seriositat i educació tan extremes. Els seus últims anys, alliberat d'una carrega docent que ell mai no es va permetre considerar com un tràmit, són els que han permès fer públic un treball que venia de molt abans. En ells es reflecteix la seva passió per autors com Descartes i sobre tot Pascal. La seva segona passió era per aquest país i la seva llengua. Malauradament al país, poca gent compartia la seva primera passió.

o agente secreto

Aquí a Vilanova fan una projecció de O agente secreto, el film de Kieber Mendonça jr que ha estat un dels èxits de 2025. El film es pot descriure com un thriller que finalment però acaba convertint-se en una exhortació a la memòria històrica. La primera escena ens situa l'any 1977, en el temps de la dictadura brasilera. El protagonista del film és Marcelo un professor universitari que arriba a Recife, la ciutat on resideix el seu fill, a casa dels avis materns, al qual vol recollir per sortir el més ràpidament possible del país, doncs té tots els motius per pensar que la seva vida està amenaçada. El film transcorre en el període en què Marcelo espera els passaports per sortir i és perseguit per uns sicaris enviats per Ghirotti, un mafiós que és també un home del règim.

Hi ha moltes bones coses en aquest film que justifiquen fins i tot la seva dilatada extensió. D'entrada l'escena inicial és un dels millors arrancaments d'un film que he vist als darrers temps. Veiem Marcelo aturar-se en una benzinera, perduda al mig del Sertao. Al costat dels sortidors hi ha el cadàver d'un home que comença a podrir.se i l'encarregat li explica que tot i haver trucat nombroses vegades a la policia, ningú no se n'ha fet càrrec, cosa que atribueix a estar en temps de carnaval. En mig de la conversa arriba un cotxe policia que no té cap interès pel mort sinó que mira d'extorsionar Marcelo de la manera poc subtil, típica d'algunes policies hispanoamericanes. L'escena transmet perfectament una sensació de perill, fruit de una completa anomia, que ja no ens deixarà la resta del film. Com a cineasta diria que la major virtut de klieber és la seva capacitat, heretada potser del cine clàssic americà del que es confessa seguidor, de definir amb molta precisió tots els personatges, encara que siguin molt secundaris. D'aquesta manera assoleix una descripció molt vida de l'atmosfera moral del Brasil sotmès a la dictadura militar. De la mateixa manera que podem destacar l'escena inicial em sembla que cal valorar l'escena final on el protagonista ja és el fill de Marcelo, ara ja adult i doctor en medicina, la qual serveix per posar en primer terme el sentit que Klieber vol donar al seu film. Al final el fill de Marcelo Fernando (tot dos personatges interpretats pel molt carismàtic Wagner Moura), ens confessa que l'única manera en que va poder vèncer el terror que li causava Jaws va ser veure'l. Una llicó que potser ell no és capaç d 'aplicar a la seva vida i que seria les que haurien d'aprendre pobles com el brasiler o l'espanyol. Visualment el film evoca perfectament el color característics de les pel·lícules d'aquella dècada, havent estat rodat en panavisió

 

Principis d'una moral, ja no gaire, provisional

 

1/No sóc ningú

2/ Ningú no és més que jo

3/ De vegades hom pot trobar algú que pensi el primer punt erroni i t'adjudiqui una entitat que no tens. Sovint la resposta a aquesta actitud ha de ser l'agraïment. És un greu pecat però fomentar aquesta il·lusió.

4/ Gaudir d'un benestar raonable passa, en molt bona mesura, per defugir la gent que quan fa introspecció no té clar el primer punt o la que, no havent fet mai introspecció no es permet dubtar de la falsedat del primer punt aplicat al seu cas,

The Nutty Professor (1963)

Professor Kemp
 

Buddy Love

        Reveig The Nutty professor de Jerry Lewis. Feia molts anys que no l'havia vist. Com és ben sabut és una adaptació en clau de comèdia de la novel·la més famosa de Robert Louis Stevenson. Lewis interpreta un tímid i extremadament maldestre professor de química que en una societat on impera el culte a la bellesa i la forma física utilitza el seu saber per convertir-se en un altre. La diferència és que aquest altre no és tant el seu jo reprimit, com seria el cas de Mr. Hyde, sinó l'ideal de l'Amèrica imperial dels cinquanta o, de fet, el que ell atribueix al seu interès amorós, la seva estudiant Stella Purdi, interpretada per Stella Stevens. Mentre que el professor Klemp és tot neurosi i i inseguretat, el seu "alter ego", anomenat Buddy Love, és arrogància i narcisisme. De manera molt significativa, mentre un és un docent, l'altre és un "crooner" (si voleu, dues branques oposades del negoci de l'espectacle) i, per això, una lectura possible és que Buddy love sigui en realitat Dean Martin, o millor la imatge publica de Dean Martin, perquè Dino Crocetti era una altra cosa i d'ell quasi tothom ha parlat sempre bé. The Nutty professor és el film més reconegut de tots els rodats per Lewis i és un exemple perfecte de perquè tots els joves de la Nouvelle Vague, començant per Godard, idolatraven Jerry Lewis. No hi ha pràcticament cap escena rodada de manera rutinària; quasi sempre hi ha una idea de posada en escena original i sovint brillant. Potser també, per això, és un cine que no pot dir gaire a les ments formades literàriament, perquè la dimensió literaria és inexistent. Allò que Lewis oferia era cinema en el sentit més pur del terme.

ES5ES53 3058 0523 0227 2021 1467 ES53 3058 0523 0227 2021 1467 E

Le Géneral De Gaulle et la Russie

 

    Amb el seu darrer llibre Emmanuel Carrère ha posat la seva mare d'actualitat i, per gentilesa de RMF, abans que amb el llibre de l'autor francès, he preferit llegir una de les escrites per l'autora, le Géneral De Gaulle et la Russie, un dels vint i vuit llibres que l'acadèmica francesa va dedicar als, més o menys, països d'origen dels seus pares. La cita de Gaulle que encapçala el llibre explica de manera immillorable el seu contingut, "C'est de la guerre entre Napoléon et les russes que date notre décadence". L'obra ens ofereix una crònica molt exhaustiva de la relació entre De Gaulle i els diferents dirigents que coincidiren amb ell en els temps en què fou decisiu a la política francesa: Stalin, Kruschev i Breznev. les quals en cap cas mai no foren fàcils. De Gaulle estigué sempre situat entre dues tendències, d'entrada, contradictòries. Ell no tenia cap mena de simpatia pel comunisme, però estava convençut que la historia i la geografia feien inevitable un enteniment entre França i Russia, sempre pensant molt més en Rússia que en la URSS. Al capdavall, el segon factor era molt més important perquè des del seu punt de vista les ideologies passen, però les realitats històriques hi romanen. Es difícil no compartir el seu punt de vista quan s'ha llegit una mica d'història i veiem el que ha passat a les darreres dècades. L'aliança amb Rússia era inevitable i també volguda perquè fonamentalment De Gaulle comprenia que la finalitat de la política anglosaxona no apuntava a la defensa del legat europeu, sinó a una altra cosa. Sembla evident que el temps li han donat la raó.

Le mage du Kremlin

 

    Al cine Balmes veig le mage du Kremlin adaptació de la novel·la del mateix títol de Giuliano de Empoli, entre els signants del guió hi ha un autor molt familiaritzat amb la cultura russa: Emmanuel Carrère. Jo no he llegit la novel·la, però vaig admirar molt el treball del seu autor a l'heure des predateurs. Mentre que en aquest assaig ens parla del present més immediat i ens presenta un futur ben ombrívol, el film ens parla del passat proper i mitjançant la trajectòria d'un personatge fictici (possiblement inspirat a la figura de Vladislav Surkov), el publicista Badim Baranov, ens explica els darrers vint anys de la història de Rússia. El film té una duració important, 156 minuts. No se'm va fer gaire llarg però. El seu realitzador Olivier Assayas fa un treball de posada en escena, aplicat i funcional sense ser tampoc especialment original. Allò mostrat pel film és del tot inquietant. Tot i que en Espanya fa una dècada es va posar de moda el concepte d'elits extractives, la veritat és que la seva ambició i possibilitats són ben modestes en comparació amb tots els que han tingut poder a Rússia després de la caiguda del comunisme (tot i que la família de Trump pel que es pot anar sabent si estan en camí de resistir molt bé la comparació). Possiblement el moment més interessant es quan Baranov explica la seva teoria de com s'han d'utilitzar les xarxes socials, les quals no tenen cap efectivitat en transmetre missatges però si en augmentar la ràbia i difondre l'odi. Són l'instrument perfecte per tenir l'efecte, ampliat, dels minuts d'odi descrits per Orwell a 1984. Baranov està interpretat per Paul Dano, actor que recordava com antagonista de Daniel Day Lewis a There will be blood. Crec que el seu tarannà expressa molt bé el cansament d'un home format en una cultura encara humanista que ja no té possibilitat de sobreviure i que, potser, en el fons del seu cor estima, encara que contribueixi a destruir-la. Vladimir Putin està interpretat per Jude Law que compon una representació del tot convincent i que justificaria quasi per si sola veure el film.

En la mesura de l'impossible

         A la Biblioteca de Catalunya assisteixo a la representació de En la mesura de l'impossible obra de Tiago Rodrigues traduïda i dirigida per Cristina Genebat. Rodrigues va escriure aquesta obra a partir de testimonis reals de treballadors de Creu Roja i Metges sense fronteres que explicaven les seves vivències en temps de conflicte. No hi ha doncs una trama en el sentit més convencional del terme. Lls actors expliquen les històries viscudes i de fet només interaccionen en la part final on expliquen una història tots quatre. En aquesta ocasió la sala ha estat disposada perquè quasi tot sigui escenari. El públic està en un dels extrems i la mitat de la sala és el rerefons de l'escenari obert als ulls del públic. El video és utilitzat com element de recolzament així com la inserció d'algunes cançons executades en directe. L'element de representació és que de fet allò que presenciem els espectadors a més de l'obra mateixa és, en un cert sentit el seu making-off, els actors representen els cooperants explicant com s'ha d'entendre la seva història i com han de ser interpretats. Suposo que aquesta és una manera de reflectir que l'obra ens parla d'allò que en realitat no pot ser representat. A això apunta, em sembla, el parlament efectuat per Marcia Ciceró, en el clip de més amunt. En el fons de tot hi ha la paradoxa del caràcter alhora absurd però també necessari i indispensable del treball d'aquesta gent. Fer palesa aquesta contradicció és la manera d'expressar la complexitat reclamada pels cooperants