Tell Them, Willie Boy is here

     Tell them Willie Boy is here és la segona, i última, pel·lícula d'una de les trajectòries mes desaprofitades del cine americà, Abraham Polonsky., un dels guionistes i realitzadors que va veure la seva trajectòria trencada per la cacera de bruixes del senador Mc Carty, que en el seu cas va quasi cloure una carrera que havia començat amb dos gran èxits: el guió d'un dels que potser és un dels millors films sobre el mon de la boxa, Body and Soul, i una obra mestra del cine negre, Force of evil, totes dues amb el gran i malaurat John Garfield. Polonsky va estar en una situació difícil quan va ser interrogat i requerit pel seu passat perquè va fer la guerra com oficial d'intel·ligència, amb la qual cosa no podia revelar gaire res del que havia fet o deixat de fer. Efectivament era membre del partit comunista, cosa que mai va ser il·legal als EEUU.

         Quasi vint anys després va fer aquest film, un western tot i que l'acció s'esdevé a començaments del segle passat. Willie boy és un noi indi que torna de la presó i té una cita amb la seva noia. El seu pare s'oposa a aquesta relació i quan els sorprèn, Willie el mata en defensa pròpia. Aquesta acció en el seu codi tribal, simplement sancionaria el matrimoni, però està clar que les lleis americanes no ho veuen de la mateixa manera i Willie, que té del tot clar que la presó és infinitament més dura per un indi que per un home blanc, fuig amb la noia. La pressió de la directora de la reserva, que vol fer de la noia índia una mestre, obliga al sheriff, que és també el seu amant ocasional, a fer un escamot per perseguir-lo malgrat que ell en principi era partidari de deixar-ho córrer., és a dir, de deixar el tema a la policía de la reserva. La pel·lícula consisteix doncs en la descripció d'aquesta persecució. Willie Boy té l'avantatge del seu coneixement de la regió, però va a peu i menys ràpid del que podria anar si anés sol. L'escamot armat i amb cavalls està mogut per les ganes de tornar als vells temps de la guerra amb els indis. El tema es complica perquè hi ha una visita presidencial a la contrada i la premsa s'interessa per la història d'un indi rebel que potser vol començar una nova guerra índia. Polonsky es va basar en una història real que sembla fou la darrera partida per fer justícia popular als EEUU El final a la vida real va ser prou diferent al del film. La noia va morir d'un tret dels perseguidors, (a la pel·lícula no queda clar si és un suïcidi o l'autor és Willie Boy) i el final de l'home fou incert, tot i que sembla que si va poder fugir i arribar a Las Vegas on anys més tard morí de tuberculosi.

        Segurament el millor del film és troba en els diàlegs que sovint recorden el talent que va dur Polonsky a triomfar. En canvi, el film no em sembla que acabi mai d'agafar un bon ritme narratiu i quan l'has acabat de veure penses que ha durat més del cent minuts reals, mala senyal. El sheriff és Robert Redford que fa un treball eficaç però en el que tampoc pot brillar especialment. Pel meu gust el pitjor del film és l'elecció de l'actriu protagonista, la jove indià, que recau en Katherine Ross, (molt popular llavors després d'haver protagonitzat The Graduate i Butch Cassidy and the Sundance Kid) a la qual un maquillatge més aviat ridícul no ajuda res. Als anys 60 es podia fer a Amèrica un film com aquest on queda molt clar el caràcter estructural del racisme americà, però no donar un paper principal a actors indis. Willie Boy és William Blake, però que com Blake, en realitat d'origen italià, tenia una etnicitat poc marcada i era un actor més que competent, acaba sent un dels suports del film.

La nostàlgia

     Quan fa vint anys preparava un curs de doctorat sobre els paradigmes comunicatius a la filosofia antiga, vaig treballar a fons (no recordo qui me'l va recomanar,potser no ho va fer ningú) el llibre L'effet sophistique de Barbara Cassin, potser l'obra més ambiciosa mai escrita sobre la sofística, tant per la seva erudició com per la seva profunditat filosòfica (ho dic des del punt de vista d'algú que ha estudiat Plató i Aristòtil, una condició de possibilitat de llur genialitat ha de ser la dels seus contraris). De fet, el llibre era una reelaboració de la seva tesi doctoral. El llibre va aparèixer en castellà, poc després, en el FCE, cosa que em fa conjecturar que no es va veure gaire a les llibreries de la nostra ciutat. Més èxit ha tingut un llibre molt menys ambició i dens, però també remarcable, la nostalgie, del que hi ha versió castellana i catalana. Fa poc he llegit l'última publicada fa un parell d'anys per Edicions 62. És un assaig breu, farcit d'erudició, on des d'una tesi que jo no estic segur de compartir, la nostàlgia com sentiment característic del mon modern, explica aquest sentiment a partir de l'anàlisi de tres figures: Ulisses, Enees i Hanna Arendt. El primer és evidentment una figura central en la descripció d'aquesta mena de sentiment, doncs la seva trajectòria és la que defineix una metafora tan bàsica per tots els que l'hem seguit com la d`"arrelament" Cassin, però, subratlla el caràcter doble de la seva nostàlgia, que es pot dirigir tant a la llar perduda com, al final ,a la seva vida errant. Enees és una figura en principi no gaire allunyada de l'heroi de la Odissea, però que pren una opció en el fons oposada. Allunyat de la seva ciutat, pàtria, en funda una altra, però renunciant al seu llenguatge. Allò que hi podrà perviure ho farà sota una nova pell. Cassin subratllà aquí com el tret definidor d'aquesta nova ciutat, si voleu la romanitat, és el mestissatge. Els troians no exterminen els que troben, sinó que es fusionen amb ells. En general, aquest serà la fórmula durant segles de l'èxit de Roma (llevat d'algun genocidi ocasional que feien també de tant en tant). Roma és l'alteritat inclosa i en aquest sentit el contrast és agut amb els grecs que, de segur, són els inventors de la xenofòbia, tot i que això costa molt de dir a les aules on es confon la interpretació positiva amb la pròpia projecció en els que expliquem.

    Hanna Arendt, amb la que Cassin comparteix tenir Heidegger com una de les bases de la seva reflexió, representa una altra figura de la nostàlgia. És clar que Arendt però no podia tenir nostàlgia d'un país que l'havia expulsat com alternativa bona a morir en un camp d'extermini. La seva experiència li feia impossible qualsevol sentiment de patriotisme alemany, però no excloïa la fidelitat a la seva llengua, diferenciada del país i assenyalada com el lloc més radical de procedència. Arendt s'esforça sempre molt vivament a conservar se seva llengua, cosa que en el seu cas, implicava renunciar a la il·lusió dels exiliats, imposar-se el parlar l'anglès millor que la llengua pròpia, a ser capaç de "pensar" en anglès, perquè aquest pensar no és en realitat sinó una renuncia a pensar, la condició de possibilitat de la banalitat del mal. Si com deia a l'agost seguint a Platt vivim un procés d'aculturació, l'anglès, si es vol l'anglès d'Esade és l'eina d'aquesta aculturació i ho dic creient que ningú pot estimar més aquesta cultura del que jo ho he fet, abans que esdevingués un mer precedent històric del "globbish". En tot cas, tornant a Arendt, ella no vol seguir el camí heidegerià. No pensa que hi hagi connexió entre la llengua, alemanya, i el ser i de fet des de la seva línia de pensament hom pot concloure que el monolinguisme és el mal. La idea des de la seva experiència que acaba expressant Cassin és que els home no necessitem arrels. La vivència de l'exili és en tots els sentits dolorosa, però serveix per descobrir la que potser és la veritat més autèntica de l'existència humana que tots som exiliats i que només l'exili permet les experiències més gratificants: acollir i ser acollits

Anatomia de un instante, la serie

     Fent una excepció a la meva regla veig la serie que des del darrer 20-N projecta Movistar sobre el llibre de Javier Cercas, Anatomia de un instante. Són només quatre episodis. Els tres primers es centren a la trajectòria durant la transició dels tres homes que es van mantenir dempeus al congrés quan va entrar la guàrdia civil. El primer es centra a la figura de Adolfo Suárez, el segon a la de Santiago Carrillo i el tercer a la de Manuel Gutierrez Mellado. El quart capítol escenifica el judici fundant-se en la hipòtesi de tres cops diferents que s'entrecreuen de manera tant destralera que al final qui possiblement atura el cop és el mateix Tejero quan es nega que entri al congrés el general Armada. Els tres personatges són interpretats per Alvaro Mortes, Eduard Fernández i Manuel Solo, als quals cal afegir Micki Esparbé interpretant la figura del rei Joan Carles. Tant Fernández com Solo han estat molt alabats en aquest blog i les seves composicions em semblen memorables.

    El treball ha estat dirigit en tres episodis per Alberto Rodriguez, aquí opta per una narrativa no lineal i un muntatge ràpid que em semblen configuren un producte visual que es segueix molt bé. Hi ha recolzament en off i cartells per ajudar als espectadors que no tenen memòria directa dels fets. molta gent ja en aquests moments. Parlant de memòria em sembla que està ben recollit l'esperit del llibre de Cercas que jugava a fer variacions sobre el tema borgià del traidor i l'heroi, la línia molt prima que sovint separa l'un de l'altre. En el seu temps tots tres homes eren molt odiats per les seves" traicions" i certament el seu sentiment de que aquella podia ser la darrera tarda de la seva vida estava injustificat. És curiós que la sort històrica ha estat ben diferent. Mentre que Suárez ha estat rehabilitat i és potser l'únic heroi, l'única figura del període, que pot tenir un consens positiu, (cosa a la que certament ha contribuït el llibre de Cercas), la imatge de Carrillo ha seguit estant vista com un traïdor, especialment pels que entenen que el 1977 era possible un trencament més radical (cosa que certament no coincideix amb els meus records) La figura del rei intervé poc i la narració no es preocupa d'esclarir quin fou el seu paper en realitat. Es limita a mostrar el que podem constatar que sabem i és prou com per considerar tota sospita sobre l'actuació del monarca, legítima.

Fracàs i ignorància

 

Quan parlava l'altre dia de fracàs vital en primera persona, un dels quatre motius que podia tenir era que havent estat oficialment, més o menys, filòsof i considerant que el filòsof és el que estima saber, comptat i debatut, com a saber, en sé poca cosa. Ara bé, si ens ho rumien una mica més, potser encara pitjor que no saber gaire és la sospita que prou del que crec saber, segurament, tampoc és veritat. Així doncs, els anys passen i, Graeber mitjançant, seguim al punt de partida (la primera meditació). De totes maneres, gent molt més competent que jo pensen això mateix.

The Big Heat

Mai li podrem perdonar el que fa a Gloria Grahame, per més simpàtic que pogués ser Marvin

   

  El cine negre ha estat per mí tan important quasi com el western i en general per una part de la meva generació ha estat el més important. La meva perspectiva però ha anat canviant amb els anys. De jove, tenia clar que el millor noir de la història era Out of the past de Jacques Touneur. Segueixo admirant aquest film però potser no tant perquè quan els anys més passen, menys tolero el romanticisme. Després hagués apostat per Double Indemnity de Billy Wilder. Perfecte, com tots els seus. Tanmateix, com li vaig explicar un dia a una amiga trobo que no em cal llegir gent que em vol donar motius per ser pessimista (en tinc prous) i Double Indemnity pel seu fons schopenhauerià és una mica això. Si hagués de triar una ara em sembla que apostaria per The Big Heat, el film realitzat per Fritz Lang per la Columbia el 1953.

    No fa gaire parlava de l'altre film realitzat per la Columbia amb la mateixa parella protagonista, Human Desire, i la distància és molt gran, la que hi ha entre, simplement, una bona pel·lícula i una obra mestra. Si Glenn Ford és una mica un problema al remake del film de Renoir, aquí fa la millor interpretació de la seva carrera. Tampoc Gloria Grahame mai estigué millor, pel meu gust especialment a l'escena de l'habitació d'hotel quan intenta seduir Ford, i si dèiem que Lang assolia bones escenes al film de 1954. aquí diria que totes són bones i moltes magistrals: el suïcidi amb el que s'obre el film, la reproduïda més amunt, amb el desfigurament de la cara de Grahame, l'ús de les el·lipsis per fer avançar la narració, especialment les escenes on s'explica la mort del sicari Vince. Com Capra o Hitchcock Lang tenia un domini de la narració cinematogràfica que li permetia modular els sentiment i les expectatives de l'espectador. Així a la primera part de la pel·lícula Lang utilitza una tendresa poc habitual en ell per a explicar la vida senzilla i ordinària del policia protagonista interpretat per Glenn Ford i la seva esposa, interpretada per la germana gran de Marlon Brando, Jocelyn. Ho fa, però, per sacsejar-nos amb la inesperada mort de la dona qu eestà a punt de convertir en un monstre venjatiu al seu marit. També és impressionant la capacitat de Lang per crear personatges amb molt poc com la dona esguerrada que acabarà sent decisiva perquè Bannon, Glenn Ford, pugui finalment sortir-se'n. 

    A l'Amèrica dels cinquanta no es podia anar més lluny en mostrar la corrupció política i la violència inherent. Potser avui tampoc. Tanmateix, i torno a les consideracions morals fetes fa poc comentant el film de Panahi, The Big Heat m'agrada també perquè no és una pel·lícula pessimista. Bannon no està sol i pot protegir la seva filla, venjar la seva dona i acabar amb la trama de corrupció perquè renuncia a ser un venjador solitari i acaba acceptant el suport dels altres i liderant l'esforç col·lectiu que acaba amb la violència mafiosa

Un simple accident

    Un simple accident és el film de Jafar Panahi que enguany s'ha dut la palma d'or del festival de Cannes. No sé si ho ha fet de manera justa, no he vist els seus competidors, però és clar que aquesta tria no suposa cap demèrit pel palmarès del festival. La trama és senzilla. A l'Iran actual, nn home creu reconèixer l'agent de seguretat que el va torturar quan estava pres. No pot estat segur perquè tenia els ulls embenats i no veia als seus torturadors però el pitjor tenia una protesi substituint la cama que feia un soroll característic, el mateix que fa ara aquest senyor, aparentment un pare de família normal. L'atropella i pot segrestar-lo, amagant-lo a la seva furgoneta. Els dubtes però l'assalten mentre tracte d'enterrar-lo viu i decideix esperar a tenir la certesa mitjançant l'ajut d'altres víctimes. Troba tres mes però ningú no té una seguretat plena i comencen a sorgir discrepàncies sobre que fer amb el possible torturador. Mentre ho discuteixen tenen temps de realitzar bones accions com la d'ajudar a la dona del seu presumpte torturador a arribar a l'hospital per donar a llum el seu fill (fins i tot pagaren els dolços amb que els iranies acostumen a celebrar esdeveniment d'aquesta mena).

    Malgrat el premi el film no s'ha vist, ni es veurà, a l'Iran. El retrat del país no és gaire acceptable pel règim. Sap greu, perquè penso que hi ha molts motius per considerar-lo un molt bon film. En primer lloc, perquè l'escalada dramàtica és molt reeixida. El director manega bé els temps de la narració cinematogràfica. En segon lloc, perquè m'has semblat molt divertida en molts moments, cosa a la que contribueix que una de les víctimes és una noia que quan s'afegeix al grup està fent una prova per la seva boda, l'endemà i tot el film està vestida de núvia. i en tercer lloc, perquè en temps com aquest (la notícia d'aquesta setmana han estat els safaris humans fets al setge de Sarajevo) la solució al dilema moral plantejat pel film em sembla reconfortant, tot i que com la magistral darrera escena mostra, també inquietant.

 

Més sobre llengua i perversió

 

    Aplicant els mateixos sentiment dels que parlava ahir, però, recordo que em treu de polleguera sentir la molt tòpica definició del portaveu d'ERC com "charnego agradecido". És evident que la posició predominant als partit catalans és pot qualificat d'etnicista i per això, estic en contra. No menys evident és que aquestes qualificacions a Rufíán no són menys etnicistes i supremacistes, com si fos un acte de traïció que el que parla la "llengua" superior, tal i com es podria inferir de la constitució espanyola, condescendir a parlar una llengua inferior. En el fons és com si els hereters del franquisme i els nacionalistes catalans, dues categories no excloents, estiguessin d'acord en què el destí del país és forçosament l'existència de dues comunitats o, en tot cas, una comunitat forjada des de la supressió de l'altre. Voldria pensar que confonen el destí amb el seu desig.