Gentlemen prefer blondes

Un dels comparses és George Chakiris, costa molt de veure´l

    Gentlemen prefer blondes no hi és del meu punt de vista entre les tres millors comèdies de Howard Hawks. El guió no és dolent ni està mancat d'enginy però no té la brillantor ni la força de films com Bringing up Baby o His Girl Friday. L'altre problema és que no hi és Cary Grant ni cap actor que tingui una presència capaç de donar la replica a les protagonistes. Potser Jane Rusell també és un problema. No tant per ella mateixa com per la competència que té. Em sembla que cap altre director va treure tant de profit ni va fer brillar tant Marilyn Monroe, la qual per si sola converteix el film en un espectacle. Certament li va donar el moment més emblemàtic, el del clip de més amunt. Alguns potser pensaren que allò que explica el film està una mica passat de moda. És evident que els diamants ja no són el que eren, doncs sembla que ara hi ha de sintètics molt bons. Sobre la relació entre l'atractiu sexual i els diners no sé si realment les coses han canviat gaire.

 

Les tragèdies de Passolini

     Llegeixo el primer volum de les tragèdies de Passolini, una de les parts més desconegudes de la seva obra. Hi ha tres tragèdies. Calderon, affabulazione, Pilade. La primera és una variació sobre la vida es sueño, donant-li el protagonisme a Rosaure que despertà en varies escenes assumint rols socials diversos i per tant identitats diferents. En una d'elles, quan desperti com una proletaria prostituta ho farà en les barraques del sud de Montjuic que jo encara arribo a recordar i que Passolini va visitar en la seva estada a Barcelona a mitjans del seixanta. Affabulazione és una inversio del mite d'Edip. El protagonista equival més però a Laio prenent la forma d'un ric industrial milanès que comença o obsedir-se amb el seu fill, no excloent res relacionat amb la sexualitat, i que acabarà matant al noi. L'última és la meva preferida. Comença amb el retorn d'Orestes a Argos des d'Atenes. Assumeix el tron del seu pare i pensa que allò que s'escau, després que les Eumenides han substituït les furies és fer un regim nou: una democràcia al servei de valors il·lustrats i tecnocràtics. Orestes és, dincs, un il·lustrat entusiasta que com molts d'altres oblida que la vida humana passa tant de dia com de nit. No tothom però s'adaptarà al nou ordre. La resistència vindrà de la seva germana Electra, la qual no veu gens clar això de la democràcia, i del seu millor amic Pilade, respectuós de la tradició i el mite. Tot plegat degenera en una guerra civil de resultat ambigu.

    No són obres en cap cas fàcils. La seva densitat intel·lectual és molt gran, superior a la de la major part dels textos contemporanis. En totes elles Passolini vol explicar moltes coses. Allò fonamental però és el seu intent de mantenir viva una tradició convertint-la en una eina per contrarestar i lluitar els canvis suposats per l'entrada en l'era del capitalisme avançat. Això és ben evident a la darrera obra on l'Argos mitic és un clar refler d'una Italià avançant en la via d'un enriquiment material acompanyat d'una depauperació espiritual absoluta. A la primera, en canvi, Passsolini fa substitueix la il·lusòria Polònia de l'obra de Calderón per l'Espanya que ha patit la guerra civil i la dictadura franquista. Potser, la segona és la més radical perquè es veu clar que Passolini començava a esboçar les idees de Salo: la supervivència del feixisme en les ideologies consumistes com a introducció a un nihilisme degradador de l'ésser humà.

        A l'apèndix en uns escrits breus el mateix Passolini confessa que anava molt poc al teatre, perquè allò que veia no li agradava. El problema era lingüístic. El teatre no podia reflectir la vida de la gent, perquè no parlava la llengua de la gent. A la Itàlia dels seixanta, la llengua dels carrers era el dialecte. L'italià normativitzat era una llengua burocràtica però sense vinculació amb la vida real. No és estrany que l'únic dramaturg del seu temps que aprovés fos Eduardo de Filippo, que directament escrivia en napolità. En aquest sentit, els seus propòsits tenien un mitjà molt més convenient i fàcil en el cinemam que Passolini considerava l'art realista per excel·lència, doncs és el que millor reflecteix la ment humana

Un poeta

         A Vilanova assisteixo a la projecció del film Un Poeta de Simon Mesa Soto, que ha estat un èxit de públic del tot insòlit per un film colombià i va obtenir el premi un certain regard al festival de Cannes. El film explica la història d'Oscar Restrepo un home de cinquanta anys, alcoholitzat, parasit d'una família més o menys acomodada i que de jove va guanyar premis de poesia, cosa que li permet mantenir per ell mateix el rol de poeta maleït tot i que ja no escriu gens. Una funció difícil de compatibilitzar amb la de poeta maleït és fer de pare i Oscar té una filla que està per entrar a la universitat, i que té una opinió pèssima del seu pare, i això l'obliga, molt contra la seva voluntat, a acceptar treballar en un centre educatiu.

        A les aules del centre coneix a Yurladi una noia de quinze anys d'extracció social molt baixa i un talent poètic real. Oscar decideix ajudar-la a convertir-se en una gran poetessa i la porta a freqüentar les aules d'una escola de poesia, on ell no ha estat admès com a professor, i a intentar guanyar un premi que promocionaria la seva veu. A partir d'aquí la pel·lícula propera a la comèdia, encara que només sigui perquè el personatge d'Oscar té un punt de ridícul, s'endinsa en un àmbit més fosc. L'arrel del conflicte és que la proposta d'Oscar és des de la seva situació social inconcebible per a la noia. Ella no aspira a ser una gran escriptora perquè ni tan sols pot concebir que és això. Malgrat les seves reticències, l'obra de Yurladi té un cert reconeixement, però les coses es complicaren la nit de la festa de l'escola. Oscar du a la noia, però en l'ambient de la festa torna a veure, se n'oblida de la noia i aquesta s'emborratxa fins a perdre el sentit. Alterat per l'alcohol pren la gens bona decisió de dur-la ell a casa. No és capaç perquè ella viu en un habitatge molt precari que només té accés per una escala de cargol i com que no ell no té força per pujar amb ella, la deixa a la porta. Havent-la dut amb tanta dificultat li queden marques al cos que seran una evidència en contra d'Oscar. La reacció de la família provocarà un conflicte que tindrà com a conseqüència que Òscar perdrà la seva feina, serà foragitat de l'escola de poesia i haurà d'assistir a sòrdides reunions amb la família de la noia que veuen l'ocasió de treure profit econòmic. Tanmateix el final no és del tot negre. Yurladi escriu una carta a la filla defensant la innocència del seu pare, cosa que la seva pròpia família no li permet fer a les reunions, i aquesta es reconcilia minimament amb el seu pare, acceptant la seva poesia. A l'escena final comprovem que Ôscar ha tornat a escriure.

        Mesa Soto fa un molt bon treball duent amb seguretat el ritme de la pel·lícula transitant des d'una comèdia basada en la ridiculesa del personatge a una part final propera a la tragèdia quan tots els infortunis recauen en Oscar que ha comés errors però que certament no es mereix el que està passant. Oscar es Ubamair Rios que fa una caracterització molt convincent, molt precisa en el capteniment físic del personatge i capaç d'expressar molt simplement amb la manera d'arronsar les espatlles. Oscar és certament un personatge ridícul, massa tancat en ell mateix no entenc els altres i tampoc enten el mon. Certament és en molts aspectes un adolescent. Tanmateix es difícil no reconèixer en la seva ridiculesa la de quasi tothom que fa un treball o té aspiracions intel·lectuals. A diferència però d'altra gent, com els companys poetes més reconeguts que si saben del funcionament real de les coses, Oscar pot ser generós o, per ser més exactes, aprèn a ser generós en la seva relació amb la noia i això ens fa empatitzar amb ell i per això em sembla tan depriment tot el tercer acte del film. El bon tractament de la figura d'Oscar no significa que els altres personatges estiguin descurats. Mesa Soto es mostra com un narrador amb una bona capacitat per definir un personatge de manera molt ràpida i precisa, assolint també una molt bona descripció dels diferents sectors de la societat colombiana que són mostrats al film.

Mundial 2026

 

    Ahir va començar el mundial de futbol i tinc ganes de dir-ho. Penso que no s'hauria de celebrar. Abans quan hi havia guerres aquestes coses s'aturaven. També és cert que abans les guerres es declaraven i ara sembla que ja no cal. Potser és massa idealista pensar que l'esport professional conserva valors morals, però crec que hauria de fer una certa vergonya admetre d'entrada que en una competició un participant comença amb desavantatges objectius, parlo és clar de la selecció d'Iran. Tampoc sembla massa assenyat fer un esdeveniment d'aquesta mena en un país, els EEUU, on hi ha limitacions al moviment de persones que semblen violar obertament les regles del dret internacional. Potser aquí algú replicarà amb arguments basats en la sobirània nacional americana i efectivament sovint el problema són les sobiranies nacionals. No en tinc gaire dubte que el mundial acabara sent, o és dirà que ha estat, un èxit. Jo mateix acabaré veient algun partit. Entre d'altres raons perquè quan fa uns dies vaig renovar el mau contracte amb Movistar indicant que de moment no volia més futbol, la resposta da l'amable agent és que el mundial me'l regalaven de totes maneres.

Se tiene que morir mucha gente

     Veig la molt publicitada serie de Movistar, Se tiene que morir mucha gente, una adaptació de Victoria Martin sobre la seva pròpia novel·la. Explica la història de tres noies, amigues des del col·legi, que viuen moments complicats de la seva vida: Elena està casada amb un home ric i molt més gran. Espera un fill i no està gens convençuda. Maca vol ser actriu és cambrera i busca relacions de parella que mai acaben de sortir bé. El fil de la història és però Barbara que treballa com a guionista en una programa de teleescombreria, és addicta a les benzodiazepines i està acompanyada d'ella mateixa quan era petita, en un desdoblament patològic. La "nena" és visible pels espectadors i per Barbara però evidentment no per la resta de personatges.

        No essent gaire seguidor de sèries, en part l'he seguida perquè són pocs episodis i breus. Algunes coses m'han agradat, fonamentalment dos, d'una banda el tarannà cínic del que explica que connecta amb una part de mi mateix (la qual jo diria que no és la millor) i el treball d'Anna Castillo que m'ha semblat del tot convincent en el rol de noia narcisista, impossibilitada de madurar. Les altres dos actrius, en contrast no surten tan bé parades, especialment l'Elena que fa Macaren Garcia, massa estrident pel meu gust. Possiblement aquest és un defecte de tots els episodis: essent, sense excepció, tots els personatges ridículs ens situem massa a prop del guinyol i potser acabem fet una altra mena de moralisme, invers del clàssic. La sèrie però em resulta interessant com testimoni d'una època . A la presentació es parla d'una sèrie que defuig el moralisme. És evident que la comèdia clàssica era moralista. Stanley Cavell ho va explicar molt bé parlant del Hollywood clàssic. Significativament a la segona edat d'or de Hollywood els anys setanta, de comèdia n'hi ha molt poca. Jo aquí en canvi a més de l'absència de moralisme, que no m'amoïna gaire, em sembla que la característica de la sèrie és la desmoralització. Quan acaba el darrer episodi les tres noies està en el mateix punt que estaven i res suggereix que tinguin cap possibilitat real de canvi. Cavell resumia totes les històries de comèdia com processos de maduració, aquí el missatge sembla ser que la maduració és impossible. Recuperant el que diem citant l'altra dia Sloterdijk, si més no, ningú podrà discutir la modernitat de la sèrie,

Lucky

 

    Lucky és l'únic film de John Carrol Lynch que fonamentalment ha treballat d'actor (era el barber italià que competia en fatxenderia amb Clint Eastwood a Gran Torino). Explica la història d'un antic recluta de la marina dels Estats Units que als noranta anys viu sol a un poble perdut de Nou Mèxic on, sense família, te poca cosa més a fer que esperar a morir-se. Lucky, així diuen l'home, està interpretat per Harry Dean Stanton que amb més de noranta anys no va poder veure l'estrena del film, doncs morí també el 2017. J.C. Lynch fa un film senzill i clar centrat en presentar la rutina de Lucky: exercicis gimnàstic al llevar-se, una estona de socialització a la cafeteria del poble, seguiment de concursos televisius i a la nit visita al bar per prendre un Bloody Mary, potser allò més semblant a una trama és el que li esdevé al seu amic Howard (interpretat per David Lynch) molt deprimit perquè ha escapat la seva mascota, una tortuga anomenada President Roosevelt. Al film veurem el seu enfonsament però també la superació del trauma i la seva acceptació. Del passat de Lucky no sabem massa més que va estar a la marina i no es va casar mai, intuïm però que els noranta anys li han passat molt de presa, sense donar-se gaire compte. Sense cap mena de fe, Lucky té por d'una mort que veu molt a prop, però encara mes un sentiment inhòspit d'enyor pel que podria haver estar i ja no serà. No és un film pessimista perquè Lucky està disposat a seguir lluitant més enllà de que la batalla estigui ben segur perduda.

    La filmografia de Harry Dean Stanton és immensa i quasi inabastable (diumenge per atzar vaig veure per exemple que apareix a The Godfather II). Etern secundari, tenia prou moltes vegades amb una escena per fer-se en aquell moment el centre del film. Que jo recordi va fer dos protagonistes, el de Paris,Texas i aquest. El primer fou emblemàtic, el segon, no tant, perquè el cine ara és una altra cosa, però el seu treball no és menys extraordinari i l'escena del clip de més amunt, des del meu punt de vista, assoleix una intensitat emocional a l'abast de pocs films actuals. La pel·lícula em va agradar quan la vaig veure a la seva estrena però ahir al vespre no només va aguantar una altra visió, sinó que em va colpir molt més. Potser perquè ara veig molt més clar que estic en el mateix camí que Lucky, tot i que de fet, tots hi estem sempre.

Contra Antígona

     Contra Antígona és la versió de l'obra de Sofocles proposada per Andrea Jiménez ( de la qual havia vist aquest mateix any el seu casting Lear) al teatre lliure. El propòsit fonamental de la representació és restabli las importància del cor com element dramàtic i narratiu (recordem per exemple l'opció oposada presa al muntatge que aquest mateix any es va veure el TNC) Per tal de fer això, el començament de l'obra arrenca amb el corifeu demanant la participació del públic, 14 voluntaris per fer de cor, que pugen a l'escenari i hi són dins tota l'obra. Per això es crea una nova figura de coordinadora del cor, que els dona indicacions mínimes de moviment i actuació, tot i que en principi gaudeixen de molta llibertat. La proposta serveix de recordatori que el teatre atenenc era essencialment una acte polític, una eina de reflexió colectiva. Això era així sempre, però mai no és tan clar com en una obra que gira bàsicament sobre els límits i la legitimació del poder.

    Amb la selecció del cor comença una molt bona vetllada teatral. És una opinió potser maximalista i fruit de la deformació professional (molt pocs anys he pogut resistir a explicar-la i llegir un fragment quan explicava als meus alumnes la diferenciació sofistica entre phisis i nomos) però crec que Antígona és l'obra més important del repertori dramàtic tradicional. El muntatge del lliure transmet molt bé la profunditat dels temes tractats, en primer lloc, el conflicte entre la llei de la ciutat, el dret positiu , i la legalitat invocada per Antígona, digueu-li phisis, voluntat divina o drets humans, També el final de l'obra amb amb la solitud de Creont, que massa tard entén que la fragilitat humana ens deixa sempre a la incertesa i que mai no es pot prescindir de la virtut de la prudència. Antigona és Julia Truyol lluny dels registres còmics de la calòrica i mostrant que és un actriu amb molta personalitat i talent. Li dóna la replica Xavier Saez com a Creont, eficaç sense assolir la brillantor de la seva oponent. A Ismene li correspon el millor acudit de l'obra quan apareix a l'escena final recitat Xejov (perquè Ismene efectivament desapareix en el text de Sòfocles) De totes maneres atesa la proposta d'Andrea Jímenez és la corifeu, interpretada per Olga Onrubia,la que assumeix, i ho fa d'una manera brillant, el major pes en la representació, introduint un distanciament irònic que introdueix lleugeres sense treure gravetat.