Los Tigres

   Vaig a veure los tigres d'Alberto Rodríguez, un director que segueixo des de que vaig veure la molt reeixida Isla mínima. Aquí torna a la costa de Huelva, però no a les maresmes sinó al port industrial. Los tigres és la història de dos germans, Antonio i Estrella. Tots dos són professionals del busseig però Estrella està limitada per una afecció a l'oïda produïda en una perillosa competició amb el germà estimulada pel pare quan tots dos eren petits. Antonio és un professional de primer ordre, però els anys han anat passant, no ha sabut estalviar i el cos no li permet seguir treballant. Fora de l'aigua és un desastre absolut, Estrella té el seny que li manca al germà però ha restat presonera de les circumstàncies familiars. Llur ocupació és la reparació de petroliers varats en alta mar, un treball extenuant on el temps és or. Un dia, examinant un vaixell espatllat descobreix un carregament de cocaïna que podria ser la solució al seu futur. Però és clar que la cocaina pot tenir molt valor però no és senzill fer-lo efectiu.

    El títol de la pel·lícula fa referència als salgarians Tigres de Mompracem i només aquesta invocació ja la faria simpàtica. Un motiu de més pes és que el film em va recordar l'essència d'un dels meus autors clàssics preferits: Howard Hawks. Los tigres és un film sobre personatges definits essencialment com a professionals. Com als films de Hawks la trama és mínima, però la tensió és molt gran i surt del que ells normalment fan, del que és la seva professió. Gran part del film està rodat sota l'aigua i Rodríguez resol amb molt ofici tota aquesta part. Com a l'anterior, Modelo 77, el disseny de producció és de gran qualitat. En un film d'aquesta mena els actors són fonamentals i efectivament Antonio de la Torre i Barbara Lenie fan interpretacions a l'alçada, sòbries i convincents. Cal dir, però, que malgrat el caràcter escapista que pot suscitar l'evocació de Salgari el film també fa un retrat prou dur de la precarietat, laboral, econòmica, moral, definidora del nostre temps

entreteniment de masses, adoctrinament en la passivitat i degeneració de la democràcia

 

Alguien escribió una vez sobre las montañas rusas (las cuales por cierto, odio y siempre he odiado, me gustaría que todo el mundo lo supiera) que en realidad se basan en la confianza en la tecnología. Si estás sentado en un vehículo que se precipita hacia abajo a una velocidad extremadamente rápida, es obvio que tu instinto natural es hacer algo. Pero las montañas rusas crean una situación artificial en la que eres consciente de que lo único seguro es entregar completamente tu voluntad a la competencia del ingeniero que diseño la atracción. La única forma de sobrevivir a esta experiencia es no hacer nada. Quizás haya algo similar en las representaciones artísticas de situaciones terribles. También evocan el deseo de intervenir, pero en una situación en la que es obviamente imposible. Quizás estén modelando la experiencia de la pasividad y enseñándotela .... la diferencia entre la democracia griega y el sistema republicano moderno que ha sido rebautizado como democracia son precisamente estos dos inventos: votar sobre el destino de figuras heroicas y el faccionalismo. Uno surgió de los gladiadores y el otro de las carreras de carros.

Anarquia, qué si no (David Graeber, p.. 144-145)

Anarquia, qué si no

 

    Llegeixo Anarquia, qué si no, llibre que recull el diàleg entre David Graeber i altres tres companys afins a la seva perspectiva ideològica i al seu compromís activista. El llibre no em sembla que pugui valer com a introducció al seu treball teòric, tot i que sí es possible retrobar alguna de les idees claus dels seus millors llibres, com En Deuda, la utopia de las normas o El amanecer de Todo., tot i així serveix més per recordar que no pas per presentar. Si que és un text ben interessant per conèixer el personatge i la seva activitat dins del moviment anarquista que ha estat important i de les que ha tret conclusions positives. De fet, recomano obertament aquest llibre a tots els que tinguin ganes de tornar a tenir esperances.

    El llibre comença amb un problema ben filosòfic, apostant pel diàleg com a eina de pensament. Aquí el precedent és Plató, òbviament, però també quasi tota la producció espiritual asiàtica, molt més inclinada al diàleg que a la escriptura de tractats o assaigos. Aquesta anomalia acaba definint per ell la cultura occidental essencialment des de Descartes. Jo crec que s'equivoca en el cas de l'autor de les Meditacions. No ho fa però quan recull les aportacions de la moderna neurofisiologia que indica que el moment on la consciència reflexiva està més viva és quant dialoguem. Després defineix l'anarquia com un anar i venir entre una actitud, una visió i un conjunt de pràctiques, cosa que exclou totalment la proclamada incompatibilitat amb el marxisme.

    Hi ha en el llibre molta reflexió sobre l'antropologia com a pràctica i un atac a l'estatut científic, des del seu punt de vista del tot il·lusori, de les ciències econòmiques. Per ell és un tema crucial doncs allò que ell defensa és substituir les nocions de "producció" i "consum", com a base de les nostra comprensió social, pels de "cura", tota acció econòmica ho és, i la de "llibertat", doncs sí aquesta no hi és, la cura pot perdre la seva legitimitat moral. Aquesta substitució si es produís sería clau per a solucionar el problema de la destrucció progressiva del planeta. En tot cas Graeber segueix aportant molt testimoni des del seu saber per demostrar tòpics tan treballosament construïts per esdevenir "naturals" com que és impossible viure sense govern. La última part del llibre consisteix en una reflexió sobre la noció de terrorisme, prou lúcida, per mostrar com aquesta clau per deslegitimar qualsevol alternativa a l'estat present de les coses i justificar un ordre policial planetari (i aquí si es vol hi ha un motiu objectiu per l'optimisme. Aquest era el propòsit de la invasió d'Irak i la situació actual mostra que això no ha estat possible. Allò defensat per Trump té molt de retirada)

    Una de les coses que més m'ha agradat i que em sembla més valuosa de retenir és la seva descripció de classe mitjà, la qual per ell no consisteix en una categoria econòmica sinó moral. las personas de clase media son aquellas que sienten que la estructura institucional - las escuelas, el banco, el gobierno- debe estar ahí para servirles y se indignan si no lo hacen. Per això té poc sentit parlar de classe mitjana en el tercer mon, com tampoc en tindria parlar-ne en una edat mitjana mancada d'estructures institucionals fortes. Igualment important i digne de retenir és la seva reflexió sobre l'acollida que hauria de ser molt recordada en aquests temps d'expensió de tantes formes de xenofobia. las sociedades que realmente tienen libertad de movimiento no utilizan este lenguaje, sino que hablan de "la responsabilidad de la hospialidad". La obligación de cuidar de los extranjeros, por supuesto, vista desde otro punto de vista, es precisamente tu propia libertad para viajar

Palantir

 Donald Trump i Peter Thiel

    

    Gran empresa que suposa un paradigma de l'èxit al nostre temps. Aquesta mateixa setmana hem pogut saber que en la pràctica, ha assumit la direcció dels exercits americans i britànics. Ho explica aquí Francesca Bria. A més fan directament, és a dir mitjançant els seus algoritmes, la gestió del que resta de les estructures de benestar d'ambdós països. També ahir Esteban Hernández ens explicava a el Confidencial que Palantir ha assumit la gestió formativa del seu personal amb uns curtsets que es presenten com alternativa a les institucions universitaris, sense cap mena de dubte un pas decisiu en la seva devaluació. No és l'únic intent en aquest sentit. Amazon també em sembla que proposava una mena d'alternativa al batxillerat que conduïa directament a llocs de treball als seus centres. No cal dir que aquestes iniciatives ho tenen molt més fàcil després de tantes dècades de destrucció sistemàtica de les institucions educatives. Com a mínim un cop sabem que qui mana és Thiel no ens haurem d'empassar els sopars de duro sobre la defensa dels valors democràtics amb que han amenitzat la nostra existència des de sempre. Recordo que quan servidor era estudiant de primer de filosofia, és a dir bàsicament un adolescent, en un moment d'eufòria etílica junt amb un company de carrera, no diré el seu nom perquè és una figura més o menys pública, varem començar a planejar la creació d'un partit feudalista. Ho enteníem com una manera de propagar la confusió i l'absurd. No podíem sospitar llavors que el futur seria efectivament així.

Tarsius

 

    Veig Tarsius als taller de la TNC i de llarg és la representació del Nacional d'aquesta temporada que m'ha causat una impressió més grata. Els tarsius són un animal simiforme que es troba només a Indonèsia. La seva peculiaritat morfològica més important és que tenen els ulls més gran que el cervell i la raó per la que donen títol a l'obra és que fins fa poc se'ls suposava muts, sers de comunicació restringida, però el cas és que emeten ultrasons en una freqüència que l'oïda humana no pot copsar. Aquests simpàtics animals són una metàfora de la situació dels protagonistes de l'obra; sis adolescents que es retroben en un escenari que representa una estació de pas entre la vida i la mort, una mena de llimbs (metafòric, perquè crec recordar que el llimbs els va tancar un dels Sant Pares que he conegut). Tots han intentat suïcidar-se, potser, amb èxit. Tots es retroben un un lloc que no coneixen i amb unes immenses ganes de parlar, en oposició completa al silenci predominant a les seves vides que han acabat potser en un suïcidi. No és que fossin muts però ningú sabia escoltar-los. L'obra consistirà, doncs, en la representació dels seus relats, de com es pren la decisió d'acabar amb la pròpia vida, quan tot just s'està començant a viure

    Ens trobem doncs amb una obra que tracta una temàtica dura, la del suïcidi adolescent, i ho fa sense estalviar-nos cruesa. Els adolescents, tres nois i tres noies, presenten problemàtiques diferents i són de diferents classes socials. En tots els casos però em sembla que es pot parlar d'alguna mena d'abandonament fins i tot en els cas d'en Roger, el nen sobreprotegit. Tot i que els protagonistes són joves, em sembla que seria un error greu pensar que l'obra tracta dels problemes de la joventut. Pel contrari, el que veig en aquestes històries és el mateix que he vist en trenta cinc anys de feina, com ja vaig dir una vegada, aquí però no sé on, en tot aquests temps els únics que no han empitjorat són els alumnes, cosa que no és pot dir dels docents, de l'administració ni per suposat de la institució que, amb justícia, aquí surt pitjor parada: la família, tot i que l'escenificació fet d'una reunió docent, una en la que es decideix l'expulsió per quinze dies d'un dels nois que després es suïcidarà, a un exdocent, com ara jo mateix , li resulta ben incomoda i tampoc diria que falsa. (personalment em va afectar més la història de la Marta, la noia a la que ningú no fa cas doncs mai no sabré quantes com ella he pogut tenir i el que en un cas com aquest hagi pogut deixar de fer) En tot cas, més que de patologies de la joventut, cal parlar de patologies socials que tenen el jovent com víctima més fàcil i patent,

    L'autora del text és Lara Diez Quintanilla que fa un treball correcte; una bona base per a un molt bon treball de posada en escena de Ferran Carvajal, el qual aprofita la seva experiència com a coreògraf per a integrar la dansa en l'espectacle. Els joves utilitzen tant les paraules com el ball i ho fan de manera expressiva, vigorosa i convincent. Em sembla de justícia retenir els seus noms: Quim Gil, Daniel Mallorquin, Carla Moix, Tamara Ndong, Gisel Morros i Joan Lluís Terrassa, També està molt ben resolta la distribució de l'escenari amb un senzill mecanisme giratori que permet recrear tots els escenaris bàsics per narrar la història.

Teleoplexia. Ensayos sobre acelaracionismo y horror

     Llegeixo Teleoplexia. Ensayos sobre aceleracionismo y horror. Vaig conèixer aquest autor fa dos mesos amb el seu escrit sobre la il·lustració fosca, Aquest text té un caràcter molt menys polític i molt més ontològic, però tot el que ens diu sobre ontologia, constitueix el fonament de la seva concepció polìtica-històrica. Tal i com jo ho he entès, els punts de partida fonamentals de la seva reflexió són H. P. Lovecraft i Immanuel Kant. L'obra de Lovecraft sería un intent de descriure allò a que va apuntar Kant però del que pensava que no podia dir res: la noció de noumen, l'objecte desconegut que només pot ser desconegut però del qual el pensament no es pot sostreure.. El ser coincideix amb l'horror, per això ens diu que el horror es el fin verdadero de la filosofia. La història és el desvetllament d'aquest horror quan més va més ràpid. El mèrit de Marx i Nietzsche és haver començat a tenir una consciència d'aquest fet i en aquest sentit són els progenitors del seu accelaracionisme. El capitalisme és la veritat com mecanisme de realització del procés del desvetllament de l'horror. Ben entès el capitalisme és l''eina de desenvolupament del nihilisme. (això si mirem els defensors del capitalisme actual com Milei sembla un punt de vista ben encertat) En aquest nivell són ridícules les objeccions que podem fer des un punt de vista moral, humanitari, que no significa res, essent la humanitat un parasit del gran mecanisme. Fins on he entès el seu pensament està vinculat a una opció cosmològica concreta; la que considera que l'expansió de l'univers és un fenomen inaturable i que la realitat és continu i incessant desmembrament. En aquestes circumstàncies la noció de Cosmos és només una il·lusió del nostre esperit. I em sembla una intuïció correcta pensar que la desaparició de la noció d'univers, afebleix molt essencialment totes les reflexions ètiques conegudes. Jo no segueixo massa de prop les indagacions cosmològiques, però pel que recordo la hipòtesi que ell manega s'enfrontava a una alternativa oposada la de big brunch, que aplicant la mateixa lògica reforçaria la noció d'univers, però segurament no prou per afeblir la intuïció de Land sobre la irrellevància de la humanitat.

    El llibre és una recopilació d'escrits petits, de vegades, jugant amb referents com el diàleg socràtic. Hi ha una vena sarcàstica, l'objecte de la qual són aquells que volen ser moderns i alhora "bons" en el sentit tradicional del terme. Les referències literàries no m'han resultat fàcils d'esbrinar perquè deu fer quaranta anys que no he obert cap llibre de Lovecraft i tampoc sé gaire sobre el cyberpunk més enllà d'haver vist unes quantes vegades Blade Runner. Més clara és la seva afirmació del refús de l'ortogonalitat, és a dir l'existència de valors transcendentals en relació a la intel·ligència. El seu punt de vista, pel contrari, és que:

        La naturaleza jamás ha generado un valor como objetivo terminal, excepto mediante la hipertrofia de un valor instrumental. Y mirar fuera de la naturaleza para buscar propósitos hegemónicos no es una tarea compatible con la integridad tecno-científica , o que presente siquiera la más remota oportunidad de éxito.

        El corol·lari d'aquestes consideracions és que la intel·ligència artificial ineludiblement ha de contribuir a la destrucció de la humanitat. És ben curiós que un pensament indiscutiblement sofisticat i d'altra banda radicalment ateu com el de Land, estigui ara en una aliança circumstancial amb els creients evangèlics que recolzen Trump i l'estat d'Israel. Tots cerquen l'apocalipsi, però forçosament o l'un o l'altre hauran d'experimentar que l'apocalipsi no serà el que s'esperaven.

Nosaltres, els sense nom

     A la sala Beckett assisteixo a la representació de Nosaltres, els sense nom una representació de la història de Joan Garcia Oliver en primer terme, però en el fons de tot el moviment llibertari. El muntatge està signat per la companyia Mos Maiorum especialista en espectacles immersius i la reconstrucció del passat des de testimonis orals, però aquest cop han comptat amb la col·laboració de Joan Yago, autor d'una bona part del treballs de la calòrica. L'obra té dos virtuts principals des del meu punt de vista. La primera és una estructuració molt efectiva. Exposa la primera part de la vida de Garcia Oliver, només s'escenifica un moment posterior a la guerra civil, quan ja ancià visita la llibreria de Ruedo Ibérico a Paris. Pren com a punt de partida la mort del seu germà Pere, quan tots dos era petits, i com a nus central la reunió dels comitès de la CNT del 23 de juliol de 1936, de la qual Garcia Oliver pensa que hagués pogut canviar la història de la humanitat. L'altre és el gran treball dels tres actors: Pau Viñals, Diego Lorca i Alba Valldaura. Mentre que el primer es centra en el personatge protagonista, els segons ens fan molts. Fent una memòria ràpida Lorca és Durruti, Macià, Companys, Abad de Santillán i Mussolini, mentre que Valldaura és Ascaso, Federica Montseny i la mare de Garcia Oliver. Em deixo alguns segurament. Amb quatre caixes fan mitjançant la seva expressió corporal una representació convincent dels molts moments de tensió i lluita viscuts per Garcia Oliver. El seu treball és excel·lent i fou molt aplaudit.

    Allò que es decidia el 23 de juliol era si la CNT, que manava de fet a tota Catalunya, s'integrava al comitè de milícies antifeixistes plantejat per Companys en unitat amb les altres forces d'esquerra prioritzant l'esforç bèl·lic o bé es centrava en imposar el seu programa revolucionari. Sembla que guanyà la primera opció i els anarquistes al dia següent utilitzaren la seva força en l'intent d'ocupar Saragossa, cosa que comptaven fer en uns poc dies ... Segons les memòries de Garcia Oliver ell es va quedar sol defensant la segona opció. El problema és que no tenim cap altra versió com es es reconeix a l'obra i d'aquella reunió ningú no en va fer una acta. De fet, les columnes anarquistes si varen intentar dur endavant la revolució a les terres del baix Aragó i Garcia Oliver va acabar, curiosament, sent ministre de justícia (els motius per a tenir aquest càrrec no eren molt diferents dels esgrimits per Paul Newman a Life and times of judge Roy Bean; el seu coneixement de les lleis venia únicament del fet d'haver-les transgredit). Aquesta part més contradictòria de la seva biografia i de la història del moviment llibertari no apareix a l'obra i d'alguna manera la vaig trobar a faltar.

    Des d'un punt de vista emocional vaig connectar amb l'esforç de la companyia per representar un mon, que és d'on provinc. A més ara estic llegint un text postum del major anarquista del nostre temps, David Graeber, i tinc clar que malgrat les nombroses incoherències i errors, en el fons l'anarquisme és l'única postura política essencialment decent. Com pensa el meu germà, aquí, més problemàtica és la vigència del seu legat. Garcia Oliver entengué el mon com una lluita entre els que en tenen i els que no. En el seu moment això és veia claríssim. Ara tot és molt tèrbol i sembla que tots podem tenir de tot. Virtualment.