The color of money

 

        Torno a veure The color of Money cosa que crec no havia fet des del moment de la seva estrena fa quaranta anys. Possiblement es va fer en el moment més baix de la carrera de Scorsese, quan portava anys sense tenir un bon èxit econòmic i l'ambient de Hollywood s'havia girat en contra dels directors amb pretensions artístiques. En aquesta situació, Scorsese havia de demostrar que podia ser allò que deien un bon artesà i de fet va satisfer la productora perquè, per primera i única vegada, va fer el film ajustant-se al pressupost i al temps estipulat. La pel·lícula va anar bé i va servir perquè Hollywood tingués la sensació de trencar una injustícia històrica donant-li a un sexagenari Paul Newman, l'oscar al millor actor que no havia guanyat mai, tot i haver estat nominat set vegades i tenir ja un d'honorífic.

        A nivell crític, el desafiament era majúscul perquè es tractava de continuar una de les millors pel·lícules mai fetes a Hollywood, The Hustler reprenent vint cinc anys després el personatge del seu protagonista, Eddie "fast" Nelson. Tots aquests anys Nelson ha fet diners, moderadament, venent whiskey fals i no ha tornat a les sales de billar de les que havia estat expulsat, tot i que sí finança jugadors dels que volen entabanar. els passavolants A l'inici de la pel·lícula coneix un jove molt i molt inexpert i talentós, Tom Cruise, i decideix convertir-se en el seu manager. Scorsese al capdavall un home intel·ligent va tenir clar que no podia continuar el camí del primer film que és essencialment una tragèdia. Per això, va fer un film gens tràgic i en molts moments escorat més aviat a la comèdia. Fou una decisió sàvia perquè ni podia igualar el camí de Rosen ni la vida d'Eddie, ni la de cap humà en general, hagués pogut suportar tanta tragèdia. The Hustler és un film, millor dit, és el film, sobre la figura del perdedor, the loser,. El tema del perdedor és el de la predestinació. Scorsese, al capdavall italià d'origen, fa pel contrari un film sobre la redempció, doncs aquest és el significat últim de la tornada a la competició d'Eddie. Allò que és indiferent a la perspectiva catòlica i protestant és que l'instrument del diable sempre són els diners. Sí el film va fer diners en el seu moment, es degué en gran part a la presència de Cruise. i si més no li dóna una replica digna a una figura, penso, molt superior com la de Newman. Fora d'ells dos no recordava que entre els secundaris hi ha dos joves actors que després serien a algunes de les millors produccions de la dècada posterior: John Turturro (en el clip de més amunt)i Forrest Withaker. Com a The Hustler, aquí també apareix una figura femenina, la novia del jove interpretada per Mary Elizabeth Mastroantonio que fa una figura molt allunyada i en un cert sentit oposada a la víctima sacrificial que acaba esdevenint el personatge de Piper Laurie. En aquells vint i cinc anys la situació femenina havia decididament canviat.

Europa, Europa

 

    Jo m'he definit com europeista i en volia ser-ne. Una raó molt important és que més aviat em produïa disgust ser espanyol i català (en aquest ordre cronològic). L'altra raó era, podríem dir-ne, professional. Europa podia ser el nom més adient per resumir el que tenien en comú Descartes, Spinoza, Locke, Hume, Leibniz, Galileu, Kant, Hegel i Nietzsche, per bé o per mal, els tipus que em varen educar. per això, em causa una certa tristesa llegir articles com aquest d'Antonio Olmos. Em provoca tristesa perquè en un cert sentit té raó. En realitat, l'Europa real és poca cosa més que un instrument al servei de grups oligàrquics amb un dèficit democràtic des de fa temps pràcticament insalvable; un agent decisiu en la polarització social que caracteritza els darrers trenta anys de vida europea. De fet, el segon dels meus motius tenen també un punt de snob. Europa actualment són 27 països, els noms que he donat provenen de tot just cinc. La major part d'Europa, exactament l'oriental, potser té poca relació amb això del que parlo. Malauradament amb tots aquests defectes no hi h cap alternativa millor en el sentit molt concret d'oferir opcions de vida decent material i espiritualment. Tot i que potser això està lluny de ser una finalitat universal i l'avantatge esdevé menys evident.

L'últim soviètic

 

        Al teatre Tantarantana es representa una producció de la companyia la canina i del propi teatre, l'últim soviètic. Ens explica la història de Serguei Krikaliov l'astronauta que pujà a l'estació MIR el 18 de maig de 1991, que havia de baixar el mes d'octubre i que no va poder tornar a la terra fins el 25 de març de 1992. Entre mig van passar moltes coses, algunes ridícules, com l'enfonsament del vaixell Victòria amb Curro inclòs, i d'altres més rellevants, com la desaparició de la Unió Soviètica. Krikaliov potser somniava amb ser un heroi soviètic i quan va poder aterrar ja no podia ser soviètic i la seva heroïcitat, indiscutible ningú havia estat tant de temps a l'espai fins aquell moment, era el producte d'una vergonyosa fallida: el problema principal per fer-lo tornar era la manca de diners.

    Adrià Díaz és Krikaliov i compateix escenari amb altres dos actors fent diversos papers. Marçal Bayona és el seu company a la nau fins a octubre, el cap de l'agència soviètica o Sergio Dalma que feu un quart lloc a Eurovisió el dia de l'aterrament de Krikaliov. (veient la seva presentació a Eurovisió, sembla clar que Sergio Dalma com Josep Pla o una servidora pertany al grup de catalans que preferirien ser italians) Júlia Santacana és la seva dóna Ilena, l'astronauta britànica que va estar una setmana a la nau i Margaret una americana que sabia rus, vivia a Melbourne, era radioaficionada i va contactar durant molts mesos amb Krikaliov (quan fa aquest personatge peculiar, l'actriu treu el seu accent lleidatà) L'espectacle té a favor seu evidentment l'interès de la història i és molt bona la idea de anar posant-lo en relació amb altres esdeveniments del moment cosa que serveix per il·lustrar la dificultat de destriar entre allò significatiu i el soroll, de tot l'allau d'informacions que anem rebent i com, al final la definició del que considerem realitat és del tot arbitrària. El diàleg combina una dimensió representativa i una altra meta-representativa, explica la història però també com podria haver passat i quines eren les alternatives. Aquestes idees bones i l'esforç entusiasta dels actors però es veuen llastats per una certa manca d'equilibri en algunes escenes masses escorades cap a l'astracanada. Com els mateixos actors deien en més d'un moment, potser a moltes escenes se'ls hauria d'haver donat una altra volta.

Good bye to the last of the few

 

    Vull deixar aquí al bloc, nota d'aquesta notícia apareguda a diversos mitjans, Quan jo vaig viure al Regne Unit vaig ser testimoni de la desaparició dels supervivents de la primera guerra mundial, els tommys. Ja han passat catorze anys des de que vaig tornar i comencen a quedar ben pocs dels que lluitaren a la segona, de fet John "paddy" Hemmingway ja tenia 105 anys. Va lluitar des del 1940 quan tenia vint anys. Els que varen posar-se a lluitar el darrer any de la guerra poden tenir sobre 95 anys, una edat prou avançada.

    L'atenció suscitada a la mort de l'últim d'un d'aquests pocs homes al que tanta gent li devia tant, és una mostra d'aquest tarannà britànic del que estem tan allunyats. El personatge queda ben definit a la notícia de El Pais i és difícil no sintonitzar amb el seu judici, gens pretensiós, de què finalment la seva supervivència va ser una qüestió de sort. Des del meu punt de vista un altre confirmació de què els grans homes britànics acostumen a ser irlandesos.

The age of innocence

 

        Veig the age of innocence l'adaptació de la novel·la d'Edith Warton guanyadora del premi Pulitzer el 1920 que va filmar Martin Scorsese el 1993 entre el remake de The cape of fear i Casino. Scorsese ja havia filmat llavors els films que ara per ara fonamenten més el seu prestigi i són més recordats (Taxi Driver, Ragging Bull i Goodfellas) però aquest film és tan bo com qualsevol d'aquests per comprovar les seves virtuts com a cineasta. Jo vaig ser educat, o em vaig autoeducar, des d'una perspectiva fílmica, la de la teoria dels autors, en un cert sentit falsa, però no me'n puc desfer i així reveient aquesta pel·lícula m'és molt difícil no tant jutjar-la en ella mateixa sinó com un element més del conjunt, prou coherent, de l'obra de Scorsese. The age of innocence és un melodrama romàntic, una aposta poc guanyadora l'any 93 i un gènere en principi molt allunyat dels que ell havia treballat normalment, però també com Goodfellas un estudi entre antropològic i sociològic d'una comunitat molt tancada que d'alguna manera s'havia fet un mon propi (en aquest sentit The age of innocence, reflecteix realment una atmosfera molt més tancada que la del seu predecessor doncs mai no hi interfereix res del mon extern) Newland Archer, el protagonista interpretat per Daniel Day Lewis, és un individu molt més presentable i agradable que el Jack La Motta de Ragging Bull, però és igualment ignorant de si mateix i la cita de la carta als corintis que obre Ragging Bull valdria també pel seu personatge. Finalment també aquí apareix una voluntat d'explicar Amèrica cada cop més evident en el transcurs del periple fílmic del seu autor.

        La raó, per la que no accepto ja la teoria dels autors és perquè menysté el caràcter col·lectiu del cine i d'això també aquest film és un bon exemple. L'excel·lència del film es sosté en poder conjugar el treball de gent com Saul Bass (els seus darrers títols de crèdit, dels millors que mai va fer) Elmer Bernstein com a músic , Telma Shoemaker , la seva muntadora habitual i Dante Ferreti, en el disseny de producció. Pel que fa els actors em sembla que només cal dir que tots ells foren la primera elecció. Daniel Day Lewis accepta com un gran repte per un actor desenvolupar un personatge caracteritzat per les seves dificultats de comunicació. Wynona Rider assumeix el personatge menys agraït i més difícil i ho fa d'una manera brillant i Michelle Pfeifer compon una comtessa Olenska inoblidable. Experimento en aquesta entrada a la vellesa que tot i perdre interès a la sexualitat em sento més sensible a la bellesa femenina (de fet, també a la masculina) i Pfeifer té aquí una de les presències més enlluernadores de la història del cine.

        Scorsese a més de la història d'Amèrica està interessat a la història del cine. Alguns dels seus col·laboradors fan explícits aquest lligams. Shoemaker havia estat la dona de Michel Powell i havia treballat amb ell i Pressburger. La utilització del color en el film recordà la que podem admirar a films com Black Narcissus. Ferreti va treballar amb Visconti i efectivament Il Gatopardo, l'escena del ball, és un els precedents d'aquest film que Scorsese va dedicar al seu pare, italià d'origen. Personalment a mí em va recordar el que ara per ara és potser el meu Kubrick preferit, Barry Lindon, doncs em sembla veure en esforç molt semblant en construir el film fent viva la documentació gràfica, la pintura, que ens va deixar aquell temps. Potser una de les coses més remarcables és l'assumpció del treball literari conjugant la veu en off, Joane Woodward, que conserva el punt de vista i les paraules de la narradora, fent alhora un esforç, del tot reeixit, per no deixar reduïdes les imatges a una mera il·lustració.

Records insubstancials

Carles Riba

Bisbe Berenguer de Cruïlles

Vicente Cañada Blanch

Joaquim  Mir

Carlos I d'Espanya i V d'Alemanya

        Els cinc personatges de les fotos són molt diferents però tenen una característica en comú: tots han donat nom, com a mínim, a un centre d'Ensenyament Secundari. Els respectius centres tenen algunes coses en comú i una d'elles és que servidora hi ha treballat. (l'ordre és el mateix en què he posat les fotos). És curiós veure com en cadascun dels casos actuen mecanismes molt diferents per justificar el bateig. El nom més obvi i indiscutible és el Vicente Cañada Blanch. De les cinc és segurament la figura menys coneguda. Fou un valencià que es feu molt ric venent taronges als anglesos, ja des d'abans de la guerra civil. Influït per la cultura que el va acollir va esmerçar una part de la seva fortuna en una fundació i en un centre d'ensenyament pels espanyols residents a Londres. Els mèrits pel que el centre dugui el seu nom semblen doncs del tos indiscutible. També és enraonada l'elecció de Joaquim Mir pel que era, em sembla, el segon institut en ordre històric de la Vila. Mir no era vilanoví d'origen però tenia un fort lligam amb la ciutat on va viure molts anys i on fou enterrat. Els altres noms els veig menys clars. El Carles Riba fa temps que va canviar el nom i ara em sembla que no existeix. Quan jo hi vaig arribar el 1988 feia poc que havia estat rebatejat. Res del que hi havia en el centre era massa relacionable amb l'excel·lència intel·lectual de la que Riba era personificació. En aquella època, però, es començaven a utilitzat els noms de les glories catalanes i Carles Riba podia recordar el nom que substituïa, el patronat Ribes, un centre procliu a la gresca fins el punt que en un curs el ministeri no va reconèixer les seves qualificacions (per això es va canviar el nom, però quan jo hi era, hi havia una certa consciència de què el nom no fa la cosa). El bisbe Berenguer de Cruïlles és el primer president de la llarga sèrie que, diuen, arriba a Salvador Illa. L'institut hi és a Santa Eulàlia i és d'aquests que van sorgir quan després d'haver fet un pla d'estudis que requeria megacentres, van optar per fer-ne molts de petits per aprofitar els edificis buits que anaven quedant del col·legis reconvertits de primaria així com part del seu personal. Imagino que era un nom que calia posar tot i que el lligam del Bisbe i el barri de l'Hospitalet no sigui gaire estret. El meu preferit però és el Carles V. No em refereixo a l'institut històric de Sants que ara tampoc es diu així (era un nom massa espanyol), sinó al que va ser el "meu", el de Medina del Campo (província de Valladolid). Entre l'emperador i la ciutat si hi havia un lligam i ben fort. La va fer cremar.

A Macbeth's song

 

    A la Biblioteca de Catalunya veiem A Macbeth's song la nova producció de la perla 29. Indiscutiblement una de les millors vetllades teatrals de la meva vida i que m'ha permès el descobriment, demèrit meu tenen trenta sis anys de carrera, dels Tiger Lilies, un grup londinenc d'un estil peculiar que barreja moltes coses però fonamentalment, l'esperit punk, l'herència del cabaret del temps de Weimar i els acords propis de la música zíngara. Aquí són l'anima de la representació. Hem vist nombrosíssimes adaptacions de la tragèdia escocesa, no sé si la més genial, però si la més visceral obra de Shakespeare.. Fa molt anys recordo una adaptació de Rigola d'esperit molt punk també i cinematogràficament hi destaca l'adaptació que va fer Kurosawa amb Mifune , el tro de sang (de la qual podem veure la imatge més emblemàtica en el moment més àlgid de la representació). Aquesta és certament diferent. El tercer anglès representa les tres bruixes i la història ens es mostrada fonamentalment des del seu punt de vista i narrada mitjançant les seves cançons. Pràcticament mai no deixen l'escenari. Interpretant tots els personatges i fent les escenes més essencials els acompanyen Marcià Ciceró, Enric Cambray i el britànic Andre Tarbet. Evidentment tots fan més d'un paper, però tampoc es limiten a repartir-se els papers. Macbeth de vegades és Cambray i de vegades Tarbet, cosa que dóna lloc a un dels moments més divertits de la representació. Tot l'espectacle està representat en llengua anglesa, cosa que podria suposar una dificultat pels actors del país que en tot cas resolen brillantment Cambray està òbviament familiaritzat amb Shakespeare i integra al seu treball moltes de les idees apuntades als seus monolegs sobre Hamlet mostrant un talent innegable per la comèdia. Com deia abans, hi ha hagut moltes menes de representacions de Shakespeare, poques amb moments tan vibrants com quan el públic es va unir a algunes de les cançons executades per les "bruixes", definint així un esperit que em sembla molt a prop del que devien tenir les representacions de El Globe (i de fet ajuda que veiem l'obra a un edifici de l'època del Globe o si més no on es feia teatre quan funcionava el Globe)