O Julgamento

Wagner Moura cantant en castellà
 

    O julgamento és un projecte de Christiane Jatahy i Walter Moura a partir d'un enemic del poble de Ibsen. No és propiament una representació de l'obra sinó que aquesta és recreada des del seu final. El protagonista Thomas Stockman, compareix en el teatre, al lliure, i demana una revisió del cas. Per tal de fer-la 12 persones del públic són triades i una actriu catalana, Silvia Ferranda, assumeix el paper de coordinadora entre el jurat i els litigants. Stockman té com a ajudant a la defensa la seva filla i a l'acusació el seu germà i batlle del poble on vivien tots i on era el balneari que el doctor vol tancar per motius de sanitat pública. El diàleg entre les parts permet recrear molts moments de l'obra reprenent diàlegs entre els personatges i en molts moments, per recordar escenes clau, es projecten escenes anteriors que són presentades com filmacions de Whatsapp, amb la qual cosa hi ha, com diu la presentació, una integració de cine i teatre. La nit del 31 de juliol, Stockman no fou considerat un enemic del poble per 10 vots contra dos. Stockman està interpretat per Wagner Moura, l'actor nominat aquest a l'oscar per O agente secreto. Parlava llavors del carisma d'aquest interpret, però em quedava curt. La seca actuació fou realment excel·lent. Va demanar disculpes al començament per no saber català i durant tota la representació va utilitzar un castellà prou consistent per dirigir-se al jurat i al públic, mentre que mantenia el brasiler per enraonar amb els altres personatges. Els altres dos actors, Julia Bernat i Danilo Grangheia estan a la mateixa alçada.

    El concepte desenvolupat per Jatahy em sembla que és perfecte per fer més clara i profunditzar la reflexió sobre l'obra, tot duent el seu missatge al temps de la realitat virtual i les xarxes socials. La primera afirmació que fa Stockman quan es presenta al públic és que "la veritat s'ha acabat", recordant allò escrit per Nietzsche, quasi al mateix temps, ja no hi ha fets sinó només interpretacions. Però quan això passa, això deia Gorgies, ja no tenim un mon comú; el diàleg és impossible i el que compta és el que té la força, en el nostre mon, com a l'obra, el poder econòmic, reforçat amb la màscara de la democràcia. Després Stockman repren aquest discurs com a al·legat final de la defensa. Com he dit el resultat fou favorable a Stockman, cosa que vol dir que la gent vol que hi hagi veritat i considera com a virtut, la veracitat. El problema, a la pràctica real i a l'obra, és que la veritat, presentada com a evidència científica, sovint està mancada de força persuasiva, fins i tot admetre-la per què ho diuen els científics no és en el fons més que un acte de fe. Això es veu facilitat perquè sembla que un requisit de la seva recerca és el desinterès i en una societat com la nostra, o la de l'obra, la xarxa de relacions econòmiques i socials és massa potent perquè ningú no pugui deslliurar-se. El moment més tens de l'obra, intel·lectualment, és quan el germà intenta demostrar que el doctor és un enemic de la democràcia i ho fa amb les paraules dites pel doctor mateix. Un moment dolorós que serveix, però, per recordar que la democràcia era una forma de govern i res més perquè com afirma Sòcrates al Gorgias, "la veritat no pot ser establerta en una votació". És la segona vegada que cito avui el diàleg platònic, però no és casualitat ,perquè pensant-ho bé és la mateixa història explicada per l'obra de Ibsen. Fins i tot podríem dir que sí O Julgamentoés una metanrració d'un enemic del poble, el Gorgies ho és de l'Apologia

Ceuta agost 2026

 

        L'esdeveniment més important de la setmana passada ha estat la crisi provocada per la recepció d'un allau d'immigrants a les dues places de sobirania espanyola Melilla i sobretot Ceuta, en varen entrar pel mar potser 60000 persones. Es parla de dos cents morts a la travessa i millers de persones que vaguen pels carrers de Ceuta fugint de la polícia, però totes les xifres són especulatives. Se n'ha escrit i parlat molt del tema però jo vull simplement donar tres apunts que em sembla cal considerar. El primer seria assenyalar el fet que tot i l'afició de molta gent a fer règims identificats amb el mal, Marroc no acostuma a ser a aquestes llistes tot i que evidentment no sigui una democràcia, te moltes característiques d'una cleptocràcia i alguns el consideren un narcoestat. Petites coses que no cal tenir en compte si estàs amb els "bons"; un bon indicador de la qualitat moral dels nostres governs. El segon fa referència al fracàs indiscutible del CNI que no va preveure la invasió. Aquí l'explicació més senzilla i raonable, també en aquests moments indemostrable, és la infiltració per serveis secrets de països com Marroc, Israel o els USA. El tercer és el contrast entre els arguments jurídico-històrics pels que Espanya defensa la sobirania sobre las dos ciutats i la percepció cada cop més universal, encara que sigui falsa, de què són dues colònies. Més enllà del tema de l'espanyolitat de Ceuta i Melilla, relativament important, em sembla que considerar-les colònies depèn d'una idea més bàsica i perversa: veure el Mediterrani com una frontera entre dos mons. Això pot ser necessari per la visió del mon sobre la que es vol fonamentar el futur del planeta, el camp de concentració invertit, però està en total oposició a vint i cinc segles d'història en els que només ha tingut sentit parlar d'una civilització mediterrània. Els de l'altra vora ni són, ni poder ser "els altres".

El nebot de Wittgenstein

    Llegeixo El nebot de Wittgenstein de Thomas Berhnhard en la versió catalana de Raül Garrigasait. Tota la novel·la és un llarg paràgraf de 110 pagines. En fred, pot donar una mica de vertigen i és difícil pensar una escriptura més intempestiva, doncs ens és molt difícil prescindir dels punts i apart i els capítols pels que cada cop la nostra atenció és un bé més escàs, però el llibre ens enganxa, suposo perquè la virtut de Bernhardt en mostra que cap frase no és només dolenta sinó que mai deixa de see atractiva i segurament la radicalitat de l'opció de Bernhard està justificada perquè tot i que sí s'assenyalin moments concrets en el temps, en el fons allò narrat no té una dimensió essencialment temporal. Bernhad escriu des del punt de vista de l'eternitat, tot i que sigui l'eternitat inclosa en l'instant contingent o si voleu l'existència que és el mateix.

    Simplificant molt, allò que ens explica el llibre és la crònica de l'amistat entre el narrador Bernhard, l'única veu del llibre, i Paul Wittgenstein que efectivament era el nebot del filòsof que ha estat possiblement el segon austríac més famós del segle XX (fa uns anys un reportatge a El Pais assegurava que el filòsof i la celebritat més gran van estar juntes un temps a l'escola). Paul compartia amb l'oncle brillantor mental (de fet, els destins de l'oncle i el nebot es podrien concebre fàcilment com intercanviables) i la condició d'"ovella negre" de la família, tot i que Paul mai no es va plantejar treballar cap saber en concret i per tant no tenia la possibilitat de redempció, relativa, que pot donar la fama (en realitat bona part dels Wittgenstein pesaren sempre que Ludwig era una poca-solta). Paul W. va esmerçar molt temps en pavellons psiquiatrics i de fet el llibre comença quan tots dos amics estan reclutis en sanatoris diferents però a tocar l'un de l'altre, Bernhardt és un pavelló per malalts pulmonars i Paul en un de psiquiàtric i l'autor delibera sobre la possibilitat de fer o rebre una visita. Aquest començament permet esplaiar-se a l'autor sobre el `punt de vista del malalt, de fet pensava no només estat malalt sinó terminal,i de com la la malaltia altera la percepció del mon. Com a d'altres obres de Bernhardt l'autor no estalvia amargor quan ha de descriure l'Àustria de la postguerra, teòricament alliberada pels aliats: la seva hipocresia esdevinguda fonament de l'ordre social, la mediocritat d'una cultura que se sap inferior a tot el que ja ha estat ( i ara em sembla que ja es pot dir, mai més no tornarà a ser) i el seu menyspreu envers unes elits intel·lectuals que es justifiquen com defensors d'uns valors que en realitat no tenen res a veure amb la seva vida.

    Com he dit abans el llibre és la crònica d'una amistat però això pot ser equívoc si tenim una concepció massa idealitzada de l'amistat. Berhardt explica la seva comunió intel·lectual amb Paul, la seva empatia però també els molts moments on el seu cansament l'obliga a prendre distàncies o, simplement, ja no es veu capaç de fer res pel seu amic. En definitiva, ningú pot ser més com a amic, del que és com a persona. 

 

Adéu a Manolo Solo

     Mentre estic amb altres coses rebo la trista notícia de la mort per malaltia de Manolo Solo als 62 anys d'edat. Solo era músic i tenia una llarga i reconeguda carrera com a secundari. Fou també un convincent Gutiérrez Mellado a Anatomia de un Instante però jo vull destacar sobretot en els dos papers protagonistes dels que ha gaudit en els darrers anys: Cerrar los ojos y Una quinta portuguesa. Dues molt bones pel·lícules en que la seva presència filmina resultava determinant i això no és poca cosa, tant una com l'altra són de les que animen a seguir anant al cine i pensar que aquest art potser s'està morint, però encara no. En aquest sentit el nostre agraïment ha de ser màxim

Incultura pròpia

 

        La meva relació amb els catalanismes es `pot expressar en un formula clara i concisa. De molt jove, allò que em va dur a compartir aquesta sentimentalitat era l'orgull produït pel fet del descobriment de tenir una cultura pròpia. Ara, ja no és tant que pensada a fons aquesta noció de cultura pròpia en realitat no tingui sentit, sinó que vista la trajectòria dels darrers vint anys, l'absoluta subordinació a un aparent projecte polític, ara més aviat sembla que es tracta de celebrar, o de promoure, el fet de tenir una incultura pròpia

You only live once

 De com fer un objecte el centre dramàtic i de sentit

    A la Filmoteca veig un dels pocs films de Lang que no havia vist, You and me. En conjunt una experiència més aviat decebedora que el meu germà explica aquí. En el llibre entrevista amb Bodganovich, Lang recorda que tot va anar malament des del principi. El film havia de contar amb Bertold Brecht al guió però l'autor de l'opera dels tres rals es va retirar al començament del projecte (tot i així, la millor escena del film, l'explicació en termes econòmics de què la delinqüència no és rentable, és del tot brechtiana) Kurt Weil si va començar la pel·lícula però la va deixar a la meitat, per això el film és mig musical. Les cançons desapareixen a la segona part de la pel·lícula.

    Per reconciliar-me amb Lang dos dies després reveig a casa el seu film anterior, You only live once. S'ha escrit que aquest film de 1937 és el millor Lang americà. Si no és la millor, és de les dues millors (jo soc molt fan de The Big heat), en tot cas un film superb. Lang patí molt a la seva primera pel·lícula americana, Fury, que entre d'altres coses li va servir per aprendre que les pel·lícules americanes són sobretot del productor (en aquest cas un de molt il·lustre després però com a director, J.L, Manckiewicz). Al film posterior sorprèn veure la facilitat amb la que Lang assoleix un equilibri entre els esquemes narratius de Hollywood i el seu rerefons impressionista. (el clip de més amunt n'és una mostra) Des de tots dos punts de vista el film excel·leix. Tot i que encara no arribava a dos anys el temps que va estar a Amèrica, amb aquest film Lang feu l'original d'una història molt americana, la fugida de la parella d'enamorats més o menys ingènua abocada a un destí fatal, que és l'original del Bonnie & Clyde d'Arthur Penn, però que tambe fou explicada per cineastes millors com Nicholas Ray o Terence Malick.

    Lang poc condescendent amb la seva obra americana reconeixia a Bodganovich que aquest era un film del que es sentia satisfet i, com els altres dos films de la mateixa època, considerava que el tema fonamental era la lluita del ser humà contra el destí, el fat inexorable. Això és indiscutible ,però el fat en gran part no és tant el fruit de res sobrenatural sinó el resultat d'una societat on no hi ha cap valor fora dels crematístics. Lang copsa molt bé i expressà amb aquest film la pulsió autoritària que sempre ha estat a una part del cor de la societat americana i com aquesta no necessita de cap altre base que el culte als diners i l'interès personal. Lang potser no va evitar del tot el final feliç, que li va amargar Fury, però evidentment és molt diferent que el final feliç aquí consisteixi a la mort dels dos protagonistes, l'única possibilitat de llibertat que mai han tingut al seu abast. (Lang deia que aquí es deixava notat la seva educació catòlica) . Potser per reprendre la comparació amb You and me, un avantatge de You only live once és que mentre el protagonista de la comèdia era una gran estrella però un actor mediodre per a Only you live once va disposar d'un actor encara poc conegut però molt més solid i competent que Raft: Henry Fonda

Manifest delictiu

 Manifest Delictiu és darrera novel·la de Colson Whitehead, continuació de l'anterior el ritme d'Harlem a la que seguira una tercera que tancara la trilogia. El protagonista és el mateix Carney que se n'ha sortit amb la seva botiga de mobles, ha pogut abandonar la seva segona feina de perista, segueix casat amb Elizabet, essent els nens ja adolescents i mantenint la seva relació quasi paternofilial amb el gangster Pepper. Ens trobem ara a 1976, l'any de celebració del segon centenari dels EEUU, la lluita pels drets civils està estancada i per primer cop des del final de la guerra els americans noten un retrocés al seu nivell de vida. Tot això es nota especialment a la ciutat de New York com ve retratar esplèndidament Scorsese a Taxi Driver (un film d'aquell any). Com el seu precedent el llibre esta dividit en tres parts. La primera explica la forçada relació de Carney amb un policia blanc corrupte al qual ha d'acompanyar en la seva fugida quan es veu assetjat per la comissió contra la corrupció i decideix arramblar amb tot el que pugui en la seva fugida. La descripció que fa Whitehead de la polícia neoiorquina és semblant a la que feia Lumet a Serpico, potser encara més agre. (Carney crida al polícia, amb el que acaba acompanyant en la seva fugida perquè pensar que li pot ajudar a obtenir entrades per un concert de Jackson Five al Madison Square Garden,) La segona està protagonitzada per Pepper i la intriga serveix per un homenatge als films de la blackexplotation. És la part diguem-ne més amable però resulta interessant l'amagament de la seva identitat social que fa la protagonista del film, públicament un producte de la part més dura de de Harlem, però en realitat filla d'una família prospera i benestant. La tercera part mostra la corrupció política protagonitzada per un aparentment respectable home de lleis del partit demòcrata embolicat en negocis de corrupció immobiliària en un temps en que aquesta en gran part avançava al ritme marcat pels "accidentals" incendis que dia si, dia també tenien lloc als edificis una mica envellits amb llogaters poc solvents (per cert aquest és el mon on es comença a fer un "home", l'actual president). El llibre no cau gens de les mans i com l'anterior assoleix un bon equilibri entre la crònica criminal i la història social dels afroamericans,