Tessalònica

 

    Tessalònica és una ciutat del tot peculiar a Europa. Actualment és la segona ciutat de l'estat grec i tot que aquest té un caràcter centralista, en alguns aspectes pot rivalitzar amb la capital. Fa però només 115 anys que pertany a l'estat grec quan aquest ocupà la ciutat a la segona de la guerra dels Balcans. En aquell moment, el percentatge de cristians era molt reduït i a més estaven enfrontats, entre els eslaus i els grecs. Molt més important eren els musulmans, el fundador de la Turquia moderna va néixer en aquesta ciutat on té un museu dedicat, i encara més la població jueva. La proporció d'habitants jueus era la major d'Europa i aquests jueus tenien com una de les seves llengues el castellà. La catastròfica guerra de 1923 entre Turquia i Grècia va provocar l'intercanvi obligatori de les respectives minories i la desaparició de la població musulmana. L'ocupació alemanya va mostrar un interès especial per la ciutat atesa la importància de la cultura jueva i l'exterminació dels jueus fou efectiva i completa. Les autoritats gregues del moment no es van oposar gaire, perquè varen veure que els objectius alemanys coincidien amb el seu ànim hel·lenitzador. Avui en dia, Tessalònica és una ciutat indubtablement grega, però segurament és l'única ciutat d'Europa on es gairebé impossible trobar una família que hagi estat a la ciutat més de tres generacions. A més el gran incendi de 1923 va ajudar a un canvi radical en la fisonomia de la ciutat. Les descripcions del XIX destacaven, com entrant pel mar (com en el cas de Barcelona, la millor manera d'accedir-hi) destacava la visió dels més de 250 minarets que hi havia a la ciutat. Avui només queda un al costat de la Rotonda. En tot cas, Tessalònica és una ciutat molt agradable, del tot oberta sobre el Mar Egeu i plena d'animació. Fins i tot, per algú provinent de l'estat espanyol, resulta sorprenent la quantitat de bars, restaurants i locals nocturns, cosa potser provocada perquè la seva universitat és la més important de Grècia. El centre de la ciutat esta dividit entre la part reconstruïda després de l'incendi, en gran part barris ocupats pels jueus, i la part alta on són les muralles i l'acròpolis on vivien majoritàriament els turcs i té una urbanització tipus Kashba. Del passat turc i jueu queden algunes coses, però no gaires. Els monuments de la ciutat estan més relacionats amb les esglésies que resten del període bizantí i les restes del mon romà, molt nombroses. De la ciutat original que duia el nom de la germana d'Alexandre en canvi no resta res.

    La ciutat es pot passejar durant dies i dóna molt de si. Entre les runes romanes hi ha la de l'àgora, el palau de l'emperador Galeri, l'arc triomfal erigit pel mateix emperador, que convertí ciutat en la seva capital de fet i el que possiblement sigui l'edifici més important de la ciutat: la Rotonda. Havia de ser el seu el seu mausoleu, però no va ser així i després va passar a ser església, mesquita i una altra cop església, ara consagrada a Sant Jordi. Al seu costat hi l'únic minaret que ha restat dempeus. A l'estació de metro de Venizelos hi ha visible a la manera de l'exposició del museu d'història de Barcelona, el traçat urbà de l'encreuament de dos carrers de la ciutat romana. Podrien haver tingut una atracció de primer ordre semblant a les Cariàtides d'Atenes si haguessin restat les quatre estàtues romanes que hi havien en un encreuament del barri jueu, las incantadas, però el governador turc les va vendre al Louvre i França sempre ha refusat tornar-les.

    Les esglésies tenen prou interès. Les més importants són les dedicades a San Demetri i Santa Sofia. La Primera conserva el substrat de la primera església paleocristiana i la segona està presidida per mosaics de grans dimensions. Les altres no són fàcils de visitar. Generalment al migdia estan tancades i per les tardes estan dedicades al culte i són incompatibles amb les visites. La que més em va agradar fou la dedicada a San David amb un mosaic on es presenta un Crist del tot inhabitual, del tot imberbe.

    Vaig visitar tres museus de la ciutat. El més important és el museu arqueològic on hi ha el que queda de la cinquena encantada. La col·lecció està enriquida amb allò trobat en en les nombroses necròpolis que abunden a la regió. Com altres pobles antics els macedonis acostumaven a enterrar els morts amb alguns dels seus objectes més valuosos i a més la regió de Macedònia era abundant en or, un dels fonaments del poder de Filip i Alexandre. La darrera part de l'exposició anomenada l'or del Macedònia mostra el contingut en aquestes tombes. Les sales anteriors fan un recorregut per la vida de l'antiguitat que em va semblar un dels museus amb una ordenació més accessible i clara. El segon museu en importància és el dedicat a la cultura bizantina que il·lustra els gairebé mil anys que la ciutat va pertànyer a l'imperi bizantí. Et permet fer una molt bona idea d'aquell periode de la història de la ciutat i del tan poc conegut en realitat, imperi bizantí. De gran valor històric és el museu jueu el qual mostra els llocs de la ciutat on hi ha memòria del judaisme, mostra la importància i la vitalitat d'aquest grup de població en en les primeres dècades de la incorporació a l'estat grec i reconstrueix el procés de deportació i extermini de la població jueva el 1943. La darrera sala del museu està dedicada als nens jueus i bàsicament hi ha fotos d'aquests nens que no van arribar mai a adults. Hi vivien 10000 quan els alemanys van entrar a la ciutat. Varen sobreviure 58. El lloc és d'una gran simplicitat però potser per això ben emocionant.

    Fora de Tessalònica vaig veure els monestir de la muntanya d'Athos des del mar i vaig visitar la ciutat de Kevala, l'antiga Neapolis, la qual té un molt interessant barri antic en el penya-segat que s'enfila sobre la costa. El que bàsicament vaig veure són jaciments arqueològics. Per ordre de visita, el primer fou Estagira, la ciutat d'origen d'Aristòtil com saben tots els lectors de Sant Tomàs. Queda molt poca cosa però l'emplaçament sobre un estany defineix un pàisatge interessant. Després vaig anar a Philipos. Aquí la gernació era força important. Hi havien vingut molts autocars nordamericans i sudamericans plens de fidels que volien veure el lloc de la primera comunitat cristiana d'Europa. En un lloc de la ciutat es diu que és on fou empresonat Sant Pau quan fou detingut a la ciutat. El que queda de és de l'època romana i es conserven força bé el circ, el fòrum i una basílica del segle V c.e. Pella és el lloc de naixement d'Alexandre el gran i l'antiga capital. El lloc visitable correspon al que fou el centre de la ciutat, és d'una gran extensió però en cap cas ha quedat gaire més que els fonaments dels edificis. Finalment a Vergina hi ha el lloc de més atractiu. Un complex funerari sota un túmul artificial on hi ha quatre tombes. La segona és la de Filip segon i molt possiblement la quarta és la del seu net, el fill d'Alexandre, assassinat per Casandre qan tenia tretze anys. En vitrines adjacents està exposat el contingut que del fou troba quan foren explorades i descobertes no fa gaire més de quaranta anys.

    Ha estat el meu tercer viatge a Grècia. El primer des de fa quinze anys. Llavors erern molt visibles les conseqüències de les polítiques d'austeritat implacables que patiren el grecs. Ara la vida és força animada però es segueixen veient molt llocs tancats. Quan deia que venia de Barcelona, la gent amb la que parlava, treballadors de serveis, em manifestaven el seu desig de conèixer-la però també que per ells era un viatge impossible atesa la migradesa dels seus sous. A Tessalònica no hi ha cap cartell en castellà i no gaires en alemany, italià o francès. En canvi , si hi ha moltes indicacions en búlgar, un destí plausible per la ciutat fa cent anys, i en serbi o romanès. Cap en turc, tot i que el turisme turc sigui una realitat. La veritat és que en molts sentits aquella part del mon no és ben bé Europa, almenys en el sentit que emprem aquest terme habitualment. L'experiència històrica és massa diferent. Aixó no em vol dir que m'hagi sentit estrany, pel contrari allò que són possiblement ens és més proper que el que poden trobar a l'europa emboirada, septemtrional i protestant.

La rotonda

L'arc de Galeri

El crist imberbe a San David

Estagira

L'estació deVenizelos

Philipps

Pela

Les muralles de Tessalònica

La tomba de Filip II

La corona de Filip II

Dissoluzione

 

    Dissoluzione. Perchè la nostra civiltà sta morendo és un llibre de Martino Mora, un pensador militantment catòlic (l'editorial que el publica té el nom de l'espasa de l'arcàngel, una mica inquietant pel meu gust). Per situar-nos en el nostre país diria que és un llibre que li agradaria molt a Juan Manuel de Prada, el qual manté una línia de pensament força semblant, El llibre constitueix una defensa del pensament tradicional catòlic (situant-se en oberta oposició contra la línia oficial desplegada per l'església des del Concili Vaticà II), però fa una anàlisi de la realitat contemporània prou lúcid i punyent com perquè hagi estat recomanat per Fernández Liria en el seu darrer llibre defensant la il·lustració. Aquesta és una causa que certament Mora no compartiria, però si el refús a allò que la història (em resisteixo a dir la il·lustració) ens ha portat.

    Hi ha un sentit en què la critica de Mora em sembla del tot justa quan assenyala que l'errada de la il·lustració ha estat haver destruït les institucions religioses sense haver tingut la capacitat de crear una alternativa que facilités fer allò que, no sempre amb èxit, intentava fer la religió: extingir l'egoisme i restringir la inclinació a la violència de l'ésser humà, la manca de mecanismes inhibidors de la violència intraespecífica. la seva anàlisi, que pren sovint com referència les consideracions de Todd sobre el nihilisme en el seu darrer llibre, no ´`es especialment original però està ben argumentada, de manera alhora vehement i consistent. D'altra banda, mereix tota la meva simpatia per la claredat amb la que exposa allò mes evident que tanmateix ningú no gosa dir. Mai com ara hem estat en un règim tan purament plutocràtic en el que la democràcia no és gaire més que una façana. De la mateixa manera, insisteix en un punt no menys fonamental: no hi ha cap tesi del pensament "woke" que en el fons no afavoreixi els designis i les intencions d'aquesta plutocràcia. El 68 fou el major amplificador i potenciador del capitalisme. Per construir la seva narració parteix d'una tesi sobre la filosofia moderna que tracta com un axioma: la reducció del pensament humà a càlcul. Des del que jo he pogut estudiar, em sembla que en alguns casos, Descartes és el més clar, aquesta tesi només és pot sostenir des de lectures no gaire precises. Possiblement tampoc és tan important. La lluita contra la cultura del manual possiblement ha estat la causa més perduda de les que mai he fet algun esforç en defensar.

    La distància amb Mora és clara, com ho és amb De Prada. No crec que la història del segle XVII sigui un error i sense atrevir-me a negar la possibilitat d'una llei natural, em sembla que sabem massa poc de la natura, malgrat que cada cop en sabem més, per estar-ne certs d'una pretesa llei. De manera més o menys clara, aquesta llei acaba fundant-se en alguna mena de mite, quan va més, més sofisticada. Però possiblement el fet significatiu és que allò que hem designat com a fracàs de la il·lustració, és exactament el mateix que Plató retreia a la Sofistica, per molts anomenada "la primera il·lustració". Fins ara, potser, la il·lustració sempre ha vingut massa d'hora. L'esperança, l'optimisme, és pensar que no sempre haurà de ser així.

Frente Amplio

 

        Mentre estava uns dies a Tesalónica m'anaven arribant noticies del país, caracteritzades per la desventura habitual. Entre les més còmiques i alhora patètiques estan les negociacions per establir l'anomenat Frente amplio (!). No sembla que hagi de sortir gaire cosa però si més no m'han fet recordar un dels meus temes preferits de la Fania, el qual resum amb la seva tornada tot el contingut estratègic i moral de les discussions mantingudes entre els líders de l'esquerra de l'esquerra.

Eva Marie Saint, in memoriam

     Seria injust deixar passar per alt avui la mort de Eva Marie Saint a la respectable edat de 102 anys. Malgrat la seva avançada edat, la seva filmografia no és gaire gran, perquè va ser molt acurada en l'elecció de papers. A la seva carrera destaquen dos títol, On the Waterfront i North by Northwest. Potser la millor mostra del seu talent és que a totes dues fa personatges del tot oposats. La primera fou el seu debut i li valgué un oscar a la millor actriu de repartiment, donant la replica a un gran Brando. A la segona no guanyà l'Óscar, però no estigué menys brillant. No tinc clar perquè diuen alguns diaris que era una de les actrius preferides de Hitchcock, amb el qual només va treballar una vegada, però si que el director anglès estava molt satisfet amb la seva caracterització de dona atractiva, sofisticada que durant tot el film, manté descentrat a Cary Grant i els espectadors. Si el primer era un paper del tot dramàtic, la seva interpretació mostra que estava també molt dotada per a la comèdia (el gènere al qual pertany aquest film de Hitchcock, tot i que sovint s'oblida)

El gran inquisidor

        L'obra que vaig anar a veure al Goya dimarts era la versió de El Gran Inquisidor on actua Lluís Homar i el duo de piano Brugalia&Stombolov. El programa defineix l'espectacle com un "auto sacramental" en el qual dialoguen les paraules de Dostoievki, en la versió de Joan Sales, i les versions per a piano de les corals de Bach (realitzades per Kurtag) i les Visions de l'amen d'Olivier Messaien. Els músics intervenen al principi i al final i també al començament de la intervenció d'Homar mentre va llegint com s'esdevé la segona baixada de Jesús a la terra. En canvi, el protagonisme és absolut per a Homar quan deixa de llegir i comença a recitar, de manera admirable, el discurs del Gran Inquisidor. Fa vint anys ha havia vist a Londres una versió teatral de la narració amb la que Ivan Kamarazov assoleix pertorbar completament el seu germà petit Aliosha. Són dues propostes diferents amb una concepció diferent de l'antagonista del Inquisidor. Aquí a Barcelona, és la música la que substitueix la presència del Crist en silenci. Va valer la pena desafiar la tempesta i no en dubto que si en un temps algú torna a enfrontar-se al text i jo tinc prou mobilitat, segur que hi seré. Si Dostoeivski només hagués escrit aquestes pàgines ja tindriem prou per qualificar-lo com un geni. Fa venir calfreds amb quina claredat explica tantes coses de les que després havien de venir i com en un mateix relat mostra simultàniament la cara més sublim i la més grollera del sentiment religiós.

Aquí a sota una altre versió interepreda per un dels grans, John Gielgud

Un altre viatge memorable

 

    Ahir a la sortida del teatre Goya plovia a bots i barrals. Prou per decidir-me a prendre el metro per arribar al baixador de Passeig de Gràcia. Tot i així vaig quedar prou xop. Com no pot ser d'una altra manera, tenia por del que anava a trobar a l'estació. En canvi, a l'arribar, vaig veure anunciat un semidirecte a Sant Vicenç que hi va ser en cinc minuts. Anàrem amb normalitat fins a Gavà. Allà es vam aturar una mica més del normal i el conductor va donar un missatge dient que la via del tren no estava en gaire bona condició i que no aniríem a més de 50 km./h. Com que la velocitat no és mai de vertigen tampoc li vam donar més importància. El missatge es va repetir a Castelldefels i l'espera va ser major. A Garraf el temps d'aturada es feia més llarg quan el conductor ens va dir que obria les portes per si volíem buscar un transport alternatiu, cosa que a l'estació de Garraf és un bon acudit. La gent va sortir a fumar i el conductor ens va informar que encara que reprenguéssim la ruta el tren es quedava a Sitges, perquè ell ja acabava. Mentre esperàvem va arribar un altre tren i es va acordar que canviessin de vehicle i i pugéssim tots al segon perquè aquest sí que passaria de Sitges. Dúiem ja dues hores de viatge i molta gent començava a estar molt indignada i histèrica, queixant-se que l'endemà havien de prendre el tren per anar a treballar (no ho van fer, aquest matí no hi ha hagut servei) i reclamaven un, improbable, rescat per carretera. Cap a les dotze érem a Sitges i ja sabíem, per El Periodico, que havia caigut un talús i un arbre sobre un tren que sortia de Vilanova en direcció sud. No sé si ho sabien els maquinistes del nou tren, menys comunicatius que l'anterior. Després de vint minuts la megafonia del tren va dir que l'estació de Vilanova estava col·lapsada i que potser repreníem la marxa en vint minuts. Mitja hora després seguíem allí i arribà un altre tren en direcció Vilanova. A la capçalera del tren la gent deia que sortiria immediatament, em vaig pujar i efectivament van anunciar la sortida immediata i no només això, sinó que vam sortir i vam veure les cares de sorpresa dels que es van quedar a l'altre tren. Òbviament, no es va considerar necessari anunciar per megafonia que  el tren amb destinació Vilanova sortia primer. Passada l'una de la matinada arribava a l'estació de Vilanova. Jo soc un badoc i realment avui no estava obligat a fer res, però la tensió que estan patint els que no tenen més opcions de transport només es pot qualificar com insuportable. D'altra banda, entenc que puguin passar coses com que caigui un arbre, però la manca d'informació és intolerable i et provoca angoixa perquè la situació d'ahir és habitual: no saps si et queden una hora, dues o quatre per arribar a destí. Parlo dels maquinistes perquè en cap de les estacions hi havia ningú més de la companyia ferroviària. Tot està automatitzat i en principi va sol. Però, no va.

La Bola Negra

     Veig La Bola Negra, el film de Javier Ambrosi i Javier Calvo que per quasi tots els motius possibles és l'estrena més important de la temporada. La pel·lícula explica entrecreuen-les tres històries en tres moments diferents: la central és l'esdevinguda en 1937 i explica la relació entre Sebastián un noi de poble, soldat nacional, que s'enamora del pres que ha de custodiar abans de la seva execució, Rafael que havia estat la darrera parella de Federico Garcia Lorca. La de 1932 representa la narració explicada en "la bola negra" una obra inacabada, de fet només començada, del propi Garcia Lorca. El protagonista Carlos és defineix des del principi com homosexual (cosa que no passa en cap obra de Lorca) i la bola negra era el mitjà emprat per votar negativament en el processos d'admissió del Casino de Granada. Finalment, el 2019 trobem a Alberto, el net de Sebastián que no coneix de res el seu avi i que hereta el manuscrit de l'obra acabada de Lorca. Alberto és també homosexual. Els dos Javis signen el guió i la direcció. Em sembla que el guió és magnífic, entre els millors que mai s'han rodat al cine espanyol. A Cannes foren distingit amb la millor direcció. Tanmateix, jo en tinc aquí algun dubte. Evidentment pel premi havia de comptar que la progressió narrativa del film és excel·lent, també la direcció d'actors, molt especialment el patidor Sebastián interpretat per Guitarrico de la Fuente, però els autors tenen una vocació clarament esteticista que en alguns moments a mi em treia de la història. És una sensació semblant a la que experimentava amb els darrers films de Visconti i de fet aquesta és una bona clau. El que pensin que Morte in Venezia és una obra mestra (com Alfonso Guerra en el seu temps) tampoc podrien deixar de veure així aquest film. El film, com sembla inevitable a hores d'ara, està farcit de citacions. El problema de les citacions és quu resulten emocionants quan es refereixen a quelcom que et fa vibrar. Coses com el anuncis de Galtier, (del tot reconeixible al clip de més amunt) només em provoquen avorriment i indiferència. 

    Una altra qüestió en principi diferent és de la orientació polític-ideològica del film. Que la valoració en aquest sentit no ha de condicionar la purament artística s'ha repetit infinites vegades però és evident que, recordant el que deia Joan Fuster, "és de les coses que s'han dit moltes vegades, però com que ningú no escolta, calt tornar-les a dir. .La gent que aplaudeix i plora al final de les projeccions i la que refusa frontalment el film, actuen sobre tot des de la seva seva trinxera. Jo no estic en contra en absolut del que mou als Javis. Possiblement en el 36 hagués estat amb la República i entec que la llibertat sexual és irrenunciable. Allò que em fa sentir incomode, però, és que al final allò que se'ns ofereix és una pel·lícula adreçada als que estan en el costat correcte de la història i jo no vull confondre les meves eleccions o preferències amb l'inexistent costat correcte de la història. Pensar que hi ha un costat correcte possiblement significa renunciar a entendre la història i, per tant, qui som i on estem.