Està tot clar

 

    Estava molt preocupat aquests dies per que passen moltes coses "chungues" com que el diesel estigui a dos euros, (i sigui barat en comparació amb altres llocs d'Europa) que hi hagi una problema d'accés a l'habitatge gairebé universal, que els salaris reals estiguin congelats des de fa dècades o que mentre que abans hi havia una dana destructiva cada vint anys, ara ja hi ha més d'una per any. Però gràcies a mitjans solvents, i en alguns casos nostrats, em tranquil·litzo i em queda clar que tot és propaganda i fake news difoses pels sicaris de Putin, si no pel propi Putin en persona. Això del C1 de català denunciat per Professors de Secundària també deu ser culpa de Putin, com l'error en les proves Pisa. Per això la sembla que la persona cessada com a responsable en setembre està a punt de tenir un altre càrrec en octubre. Illa ho deu haver vist clar.

El Cadell

 

        A la sala petita del TNC assisteixo a la representació del Cadell de Josep Maria Miró. Al Cadell es representa la història d'una casa pairal, un mas situat en algun lloc aïllat de la Catalunya Interior. Hi ha algunes precisions cronològiques: la guerra civil, l'aparició de la TVescombraria, prou per abastar una mica més d'un segle. Els personatges masculins estan interpretats per Marc Tarrida. Ell és el Francisco, el Josep, l'Albert però en tots els casos, el cadell, l'hereu. Les dones en canvi si apareixen individualitzades, però sempre designades pels malnoms fruits de la inventiva, justeta, del cadell corresponent. Entre les intèrprets hi són algunes de les actrius més importants de l'escena catalana actual..

    Hi ha més d'un motiu que em sembla fer recomanable la visita al TNC. El primer és la bellesa del text; un català molt bonic que sembla viu, del tot creïble per ser parlat d'una casa on tots els llibres són foragitats, però també mol ric i arrelat amb la millor tradició catalana. Una escenografia molt sòbria i molt intel·ligent, de inspiració tenebrista, en algun escrit vaig veure que Caravaggio havia estat una font d'inspiració. Només a la darrera part de l'espectacle, apareix una saleta d'estar, com podria ser la saleta d'estar vella d'una casa actual, des don s'explica el final de la casa que és la mort de la tieta interpretada per Rosa Renom. Un únic moment justificaria haver anat al teatre, l'entrada en escena de la recollida, interpretada per Mercé Aranega, la darrera de les dones a tenir un paper important a la casa. Apareix amb un monòleg (en realitat, un diàleg amb el seu marit, però aquest resta mut sense res a dir) que l'actriu interpreta de manera brillant amb una força abassegadora. És aquest el moment triat pel trailer de més amunt

En conjunt, l'obra és molt dura; els fets narrats i escenificats són sempre molt cruels. La tendresa és aliena a la masculinitat, pròpiament femenina, i es desenvolupa només als marges i de manera clandestina. Tanmateix, els moments més cruels: la mutilació del Potol, la tria del gos guardià també estan efectuades per dones. La tendresa només apareix quan ho permet l'instint de supervivència. Hi ha un moment en què el personatge de la recollida compara la casa amb el país i si ens ho pensem bé, no és una comparació ni afalagadora, ni optimista.

Deixar de creure a la mala sort

 

Recordo que la primera vegada que Le Pen (pare) va arribar a la segona volta de les eleccions presidencials franceses el seu adversari va ser Chirac, del qual era notòria i palesa la seva fama de corrupte. Llavors jo era jove i pensava, com altres babaus, que els francesos tenien molt mala sort d'haver de triar entre un feixista i un corrupte (el corrupte va escombrar). Les eleccions del 29 de novembre tenen una estructura molt semblant. Entre mig, els exemples de la mateixa situació han estat nombrosos al llarg d'aquests anys. Segueixo sent un babau, però no tant com per no tenir clar que el problema no és de mala sort, sinó estructural.

Sobre els incendis francesos

     Per tot arreu, hi ha gent que ho explica, apuntant les possibles explicacions des de l'àmbit de la sociologia generalment. Allò que ningú no ha fet és mirar d'establir la freqüència perquè aquesta mena d'esclats, més o menys intensos, es van repetint durant tot el segle. França és un país europeu important, en termes econòmics el segon, però és, com ho foren també els EEUU, la materialització d'una idea, el projecte laic, republicà, universalista, en definitiva, il·lustrat i això és el que li fa mes mal, al jove babau que encara tinc dins. Recordant els meus anys de professor no és tant estrany que el instituts es cremin, i més aviat la pregunta és perquè no han cremat tots encara. Els instituts no ofereixen promoció social, són defensors d'uns valors en els que no creuen gens ni les famílies, ni l'administració (sovint tampoc els professors) i a més ofereixen una barreja de maltractament i afalagament que és més empallegosa que el maltractament descarat tradicional. Catalunya, certament, és diferent i només pot haver decepció si ha alguna expectativa prèvia, cosa que en el nostre país no és el cas. Per això, (i tornant a allò de què la història de vegades rima) el que més em recorda aquesta crema d'instituts és l'activitat de cremar esglésies, en les que els espanyols i els catalans tant vam destacar en els anys anteriors a la guerra civil.

OPERAZIONE GATTOPARDO. Come Visconti transformo un romanzo di "destra" en un suceso di "sinistra"

     He passat unes hores molt entretingut i divertit gràcies a l'amabilitat del meu amic RMF que em va passar una còpia del llibre OPERAZIONE GATTOPARDO. Come Visconti transformo un romanzo di "destra" en un suceso di "sinistra" de Maria Gabriella Giannice i Alberto Anile. El llibre ofereix una crònica completa del tot el que es refereix al Gattopardo tant a l'originària font literària com a la posterior adaptació fílmica.

Tota la història comença amb una decisió una mica arbitrària, la d'un aristòcrata sicilià d'edat avançada que ha fet poca cosa a la vida, fora de llegir molt i veure com s'anava esvaint el patrimoni de la seva família (amb l'ajut en un cert moment dels bombarders americans) que fa el seu primer intent literari evocant la història de la seva família i especialment la del seu avi. Quan es lliurat als diferents editors el llibre és refusat per les editorials més importants i l'autor Giovanni Tomaso de Lampedusa mor sense tenir notícia que el llibre ha estat finalment admès per l'editorial Feltrinelli, on ha trobat un lector que si ha valorat l'estil i la reflexió històrica del llibre. Em va fer il·lusió saber que aquest lector era Giogio Bassani, l'escriptor ferrarès del que que he parlat alguna vegada en aquest bloc.

    L'obra va fer rebuda de manera molt freda en principi per la crítica italiana, especialment per la part més important que era la que orbitava entorn del PCI. Alguns com Sciascia es sentiren fins i tot insultats pel retrat que es feia de Sicilia. Al llibre se'l retreia un caràcter reaccionari, es negava explícitament la idea del progrés històric, un judici molt esbiaixat sobre "il Risorgimento" i haver estat escrit de maera anacrònica, sense cap concessió a les formes aportades per l'avantguarda del segle XX.Però malgrat les crítiques negatives l'obra es va vendre i es va vendre molt. Prou perquè fou traduïda a llengües estrangeres, on la recepció fou molt més benevola. Principalment a França, on Louis Aragon feu una crítica extremadament laudatòria que descol·loca la intel·lectualitat italiana. Mentre els italians veien un pur anacronisme, per exemple, Aragon veia una desplegament intel·ligent de les propostes proustianes. A les votacions del llavors molt prestigiós Strega, al millor llibre de l'any, el triomf va ser aclaparador. A més el seu oponent principal, una vita violenta de P.P. Passolini, tampoc podia acabar de ser del tot grat al PCI.Cal recordar que aquests mateixos grups intel·lectuals havien tingut una desfeta amb les seves crítiques negatives i el seu refús del Dr. Zivago de Pasternak. El seu seguiment de les pautes de Moscou, els havien posat clarament en oposició a l'opinió general que havia rebut amb entusiasme la novela de Pasternak.

     En aquest context apareix la idea de fer una adaptació cinematogràfica que es veu com una ocasió no només d'il·lustrar la novel·la sinó de rectificar-la, oferint una versió més congruent amb les concepcions del materialisme històric, donant veu a les classes treballadores absents del text de Lampedusa. Això s'havia de veure facilitat perquè de tots els grans director italians del moment, la pel·lícula havia estat encarregada al que estava més proper al PCI i per tant més obert a la seva influència, Luchino Visconti, l'aristòcrata milanès que mai no va renegar del comunisme. No era un treball fàcil i el guió de la pel·lícula està signat per cinc escriptors, col·laboradors habituals de Visconti i propers al partit. La seva redacció durà més d'un any. En principì, el productor Lombardo, hi estava d'acord però tenia la seva agenda. Conscient de què el film anava a costar molts diners, necessitava un acord amb una productora americana, que fou finalment la Fox, i somniava amb fer la replica italiana a Gone with the Wind. Per que sortissin els números, (cosa que no va passar tot i que la pel·lícula funciona molt bé en alguns països europeus) era essencial l'elecció del protagonista. La primera idea de Visconti, molt sorprenent, fou Nikolai Cherkasov, el protagonista d'Ivan el Terrible d' Einseistein. Es va contactar amb l'embaixada soviètica, però l'actor rus estava molt envellit. La següent opció de Visconti era Lawrence Olivier, però mentre Visconti s'ho rumiava, Lombardo va contractar Burt Lancaster, llavors en un moment molt dolç de la seva carrera.

    El rodatge es va fer a Sicília en la seva major part i després a Roma. Fou ben dur rodar escenes com la del ball en el mes d'agost. Visconti no va rebre bé no haver triat ell l'actor principal i no ajudava gaire a Lancaster, tenint un comportament amb l'americà de vegades groller. Lancaster, però, era un home intel·ligent i va trobar la clau per interpretar el personatge: seguir el model del propi Visconti, imitar-lo (de fet, Visconti es va arribar a plantejar ser ell el Príncep de Salina). Durant el rodatge potser la dificultat més gran va venir provocada per l'obsessió de Visconti per l'exactitud històrica, però mentre progressava, el que anava rodant cada cop més deixava de costat o prescindia de les aportacions filosòfico-històriques dels guionistes per recuperar l'esperit de la novel·la, centrant-se en el personatge del Príncep, amb el que el director cada cop s'identificava més, en definitiva, tots dos compartien origen.

    El film fou estrenat. La recepció de la crítica fou positiva en general i la intel·lectualitat esquerrana va aprovar la lectura de Visconti. Quan el film va anar a Cannes va guanyar la Palma d'Or (era la primera vegada que Visconti guanyava un premi d'aquesta categoria) però ho va fer amb una copia quinze minuts més curta, de les que el propi Visconti havia fet desaparèixer quatre escenes. Eren precisament les escenes on era més clara l'aportació dels guionistes i la rectificació ideològica imposada a Lampedusa, entre elles l'escena en què els camperols locals s'oposaven al prefecte burgès Sedara. Totes les còpies que hem vist després del Gattopardo ho són de la projectada a Cannes,. No en queda cap de la versió que va veure el públic italià en el moment de l'estrena, que fou la que aprovà la crítica italiana. Després la Fox mutilà de manera salvatge el film en les versions pel mon anglosaxó, cosa que evidentment afectà la recepció de la pel·lícula en aquests països, que no varen veure la versió integra fins 20 anys després. Es va fer una versió també en llengua francesa que té l'interès de què és allí on es pot sentir la veu de Claudia Cardinale que va rodar la seva part en francès (la seva primera llengua perquè era tunisiana) i va ser doblada a l'italià, a més, és clar, d'Alain Delon i Serge Reggiani, els actors francesos del film.

    Visconti va trair, doncs, el seu entourage, tot i que va ser capaç de donar molt del que volien. Tampoc va ser, però, fidel a Lampedusa. En aquest sentit, la rectificació no era possible, doncs estava marcada pel fet que la pel·lícula prescindeix de tres capítols de la novel·la. El primer d'ells, cap a la meitat del llibre, està centrat en el Pare Pirrone que deixà uns dies Donnafugata per veure al família al poble i ha de resoldre un problema entre famílies pageses locals amb un matrimoni de conveniència. Tenia sentit perquè el guió ja deixava força clar el caràcter de matrimoni de conveniència de Tancredi i Angelica. Més importants és la supressió dels altres dos, els dos darrers qu descriuen la mort del principi i l'evolució dels personatges que resten al segle XX. En realitat, el de la mort del príncep està suprimit en un sentit literal, però la mort del príncep queda perfectament explicada a l'escena del ball. Crec que i aquesta decisió de Visconti fou la que millor revelà la seva genialitat i un dels fonaments que fa del film una obra mestra.

Al darrer capítol ens assabentem que com era previsible Concetta, la filla gran del Princep enamorada de Tancredi, no es va casar mai i que el matrimoni d'Angèlica i Tancredi fou desgraciadament mediocre. En una visita de l'antic pretendent de Concetta i amic de Tancredi el que apareix al film (interpretat per Terence Hill), aquest li revelà la confessió del seu amic d'haver estat sempre enamorat de la seva cosina i al mateix temps aterroritzat pel seu oncle, cosa que evidentment canvia tota la perspectiva del film. Durant la novel·la molt més que en el film es comenta que la major possessió de la família, més enllà de les terres ( que han d'anar-se venent poc a poc) és la seva col·lecció de relíquies. Quan Concetta es decideix a vendre-les però els experts eclesiàstics determinen que no tenen cap valor. Al final, els Salina deixen doncs ben poca cosa a la posteritat.

    Vist aquest darrer capítol es mostra molt discutible el tractament que fa Visconti del personatge. La converteix en una comparsa, quan Lampedusa en fa el contrapunt de la doblesa moral de Tancredi i en part del seu pare, temptat a acomodar-se a la nova situac tot i que finalment no ho faci. Potser això hagués estat diferent si finalment Romy Schneider, present al rodatge perquè era en aquell moment la parella de Delon, hagués accedit a interpretar el paper. Però l'únic paper que volia era el d'Angèlica i la Cardinale era innegociable. Altres personatges també són maltractats en el film, en comparació amb el llibre. Un d'ells és Tancredi. En el film la seva presència a les files dels seguidor de Garibaldi es mostrada com una acció d'oportunisme i des del principi ens és presentat com un arribista essencialment conservador (la famosa sentència de què cal canviar alguna cosa, perquè tot romangui igual, la diu en la seva primera aparició al film), mentre que a la novel·la la primera adscripció revolucionaria és més sincera i hi ha una evolució ideològica en el sentit precisat en el film. També carrega molt les tintes contra Calogero Sedara sempre presentat de manera ridícula, quan, objectivament el seu personatge no fa el ridícul. Però la raó és molt clara. Visconti tenia consciència de ser un aristòcrata i un comunista. Des de qualsevol d'aquests papers l'enemic era el burgés representat per Sedara. En contraposició, Visconti realment estimava el príncep, (i en això si és fidel a Lampedusa) i també òbviament a Angélica Sedara, la guanyadora més clara del film. L'emblemàtica escena del ball (reproduïda més amunt) és sobre tot l'escenificació del seu triomf absolut, d'ella sobre els Salina, de la seva classe sobre el passat.

    El llibre és molt ric en informació i anècdotes i molt exhaustiu en la descripció del debat intel·lectual. Fou una bona excusa per tornar a a veure un altre cop el film i gaudir-lo d'una manera especial. No vaig poder deixar de pensar en l'escena inicial de The Godfather o la boda de The Deer Hunter, dos dels moltíssims intents, més o menys reeixits, de copiar l'original viscontià.

De la necessitat d'escriure

 

        Fa gairebé dos mesos vaig parlar amb el meu amic J.S.C. La conversa es va fer en unes circumstàncies molt tràgiques, però entre tot el que va em va dir hi ha una cosa que vull retenir. M'explicava que en el seus darrers anys havia descobert que li quedaven masses coses per estudiar i que tenia moltes curiositats no satisfetes i que, per això, sentia posar-se a escriure com un malbaratament del temps. Evidentment, hi ha aquí una mena de justificació personal, discutible i que potser no és d'igual aplicació en tots els casos. Essencialment, però, trobo que és veritat i a més fonamenta molt bé perquè resulten de poc fiar els tipus que publiquen un llibre cada any. No parlo evidentment dels dedicats a la literatura com novel·listes, poetes, etc. Potser, però, un mica també perquè jo de tots els autors del segle passat el que em resulta més admirable és Juan Rulfo

The best years of our lives

 

    Tenia ganes de reveure The best years of our lives des de que fa dos anys vaig llegir Sunset Park de Paul Auster on d'alguna manera l'escriptor neoiorquí replica l'estructura de la novel·la, canviant la segona guerra mundial per la crisi del 2008, mai no resolta i de la qual seguirem pagant conseqüències en els propers mesos. The best years of our lives és la història del retorn a la vida civil de tres combatents de l'exercit americà a la segona guerra mundial: Al, Fred i Homer. El primer és un executiu bancari amb una família convencional (cosa que més o menys vol dir feliç) que ha estat sergent. Esta interpretat per Fredric March guanyador de l'oscar al millor actor. El segon Fred (Dana Andrews) és un antic cambrer que ha estat capità de les forces aries i està casat amb una noia que només va conèixer una setmana. Homer és un antic atleta universitari que era mariner a un portaavions i que ha de manegar-se amb una garfis perquè ha perdut les dues mans. No està interpretat per un actor professional sinó per Harold Russell un exmilitar que estava a la situació descrita al film. Curiosament, és l'únic actor de la història que ha guanyat dos Oscars pel mateix paper. Va guanyar l'oscar al millor actor secundari i un d'especial, decidit abans de la votació, pel significat del seu treball al film.

    He trigat tant de temps en reveure-la perquè és una pel·lícula ben llarga pels estàndards del Hollywood clàssic, gairebé tres hores. El director William Wyler era ja una de les figures més destacades del cine americà i aquí feu un treball efectiu. No em sembla una obra rodona, però té moments de gran cine, magnífics. Jo personalment destacaria el primers 45 minuts de la pel·lícula i les dues escenes finals. Al començament veiem la tornada dels tres soldats a casa i Wyler és efectiu per fer-nos veure l'ambivalència d'un moment del tot esperat però també temut, perquè tots tres tenen motius per a pensar que el retorn a casa és un cert sentit impossible. Ells són diferents, en el cas de Homer de manera molt dramàtica, i a més l'entorn ha variat, és el cas d'Al que es troba amb uns fills que han deixat de ser uns nens, en el cas de Fred ha d'assumir una nova situació difícil d'encaixar: deixa de ser oficial per passar a fer de depenent en uns magatzems. Entre mig la pel·lícula s'allarga i potser dona molt espai als problemes sentimentals de Fred, atret quan més va més per la jove filla d'Al (Teresa Wrigth) i casat amb una dona que es va fitxar en ell per allò que era i no pot tornar a ser (Virginia Mayo). Quan Fred decideix trencar el matrimoni i deixar la ciutat hi ha una molt bona escena (la del clip de més amunt)en que ell repensa sobre si, mentre està en el lloc d'artiller que li corresponia en un bombarder destinat ara a la ferralla. L'escena final és un final feliç. Homer es casa amb la seva núvia de tota la vida (Cathy O'Donnell, una actriu especialitzada en patir molt) tot i que ell d'entrada tenia por a la convivència futura i Fred és el padrí. L'escena de la cerimonia serveix per unir Fred amb Peggy, la filla d'Al, en una escena on Wyler mou els personatges de manera magistral fins deixar en el pla només els dos protagonistes.

    Com ja vaig explicar fa dos anys el film de Wyler va ser el que es va imposar aquell any a It is a wonderful life de Frank Capra, cosa que va ajudar prou a acabar la carrera de Capra. De fet, encara hi és entre el més exitosos amb set Oscars. Les recaudacions també foren molt superiors. És evident que Wyler va contactar millor amb les expectatives del públic que Capra. En comparació, el film de Capra és molt més còmic en els moments còmics i molt més tràgic en els tràgics, però segurament la moderació de Wyler és més ajustada a les expectatives dels que esperen un film que parli seriosament. Curiosament, però el film de Capra em sembla en el fons molt més lúcid que el de Wyler. El diàleg final entre Fred i Peggy quan decideixen tirar enfavant tots dos és encoratjador però té poc més sustent que el voluntarisme. En canvi, el final feliç del film de Capra suggereix clarament quina és la solució de la reconstrucció d'Amèrica, certament la unitat, però no la unitat de tothom perquè Mr. Potter, és a dir el capitalisme monopolista i salvatge, no hi és. En canvi és molt oportú en el guió com es deixa veure que el desencant dels que retornen està causat per la por de la inutilitat de la guerra, el diàleg d'Al amb el seu fill amoïnat per la hipòtesi d'una guerra nuclear, o pel refús dels que pensen que els americans van lluitar al bàndol equivocat (i aquí és difícil no pensar a l'actual president dels EEUU)