Compto cada passa meva sobre la terra

 

        Compto casa passa meva sobre la terra és el text de Lluïsa Cunillé que ha estat representat aquests dies amb la direcció de Xavier Alberti a la Sala Beckett. L'espectacle forma part d'un cicle dedicat a l'actor Oriol Genis que hi és sol a l'escenari. Jo no parlaria però d'un monòleg. El personatge representat per l'Oriol Genis parla amb el seu company d'habitació que no el respon o no el pot respondre. L'escenari figura ser l'habitació d'un hospital on el protagonista espera a ser operat l'endemà d'una operació que no és precisament de rutina. L'home que espera, vestit només amb una d'aquestes bates ridícules que ens posen quan ens han d'operar, explica la seva vida al seu company, sentint-se autoritzat pel fet de recordar que una vegada havia acudit al seu quiosc. Ell ha estat doncs de tota la vida quiosquer, un ofici que a hores d'ara està quasi a punt de desaparèixer. En primer terme hi ha el desfogament d'un home potser xerraire que, lògicament, està nerviós, però hi ha alguna cosa més. Ens explica que entre els requeriments per anar a l'hospital figura el d'estar ben net (ben dutxat i coses així) Havent-se netejat el cos, la conversa li permet netejar l'anima. Comptat i debatut, aparentment la seva vida no ha tingut res d'extraordinari, havent-hi estat al quiosc pràcticament tota la seva vida menys el temps del servei militar, però allò que cal considerar quan fem un balanç de la nostra vida no és només allò que hem fet, sinó també el que hem deixat de fer, no sols el que hem vist, sinó el que no hem volgut veure i el protagonista, en el que pot ser el darrer vespre de la seva vida, és prou lúcid per a adonar-se'n. El text és intel·ligent i ben construït però com l'autora reconeix està fet expressament per l'Oriol Genis i en aquest sentit ell esdevé del tot el centre de l'espectacle. El seu treball és remarcable, però el que més em va impressionar és la seva utilització de la llengua, que pronunciada per ell, sembla una altra cosa, molt millor en tots els aspectes, del que habitualment estem resignats a sentir.

Melangia i perplexitat

 

        Al grup d'estudis platònics es dedica una part del curs a la lectura del Convit de Xenofont. L'edició indicada per treballar és la de la Bernat Metge amb traducció de Carles Riba. Tot i que se'ns diu que mereix revisió en alguns aspectes, Riba és un dels referents de la nostra llengua més indiscutible i decideixo adquirir-la, cosa molt fàcil. A la fira del llibre vell abunden tant els exemplar de la Bernat Metge com els de les obres completes de Josep Pla. Perquè n'hi ha tantes de Pla, ho explica molt bé Xavier Pla en el seu llibre sobre l'autor del quadern gris. Les raons poden ser semblants per explicar la profusió de títols de la Bernat Metge, els quals també es podien adquirir, em penso, per subscripció. En tot cas, abans de poder començar amb el llibre vaig haver de passar una estona obrint les seves pàgines. Com es pot veure a la foto, el llibre és de l'any 1932 i em va produir una forta sensació de melangia pensar a les dècades que aquest llibre ha estat als prestatges d'alguna biblioteca particular que, estic segur, feia molt de goig, sense que ningú trobés mai cinc minuts per fullejar-lo. Tampoc, però, és tan estrany la Bernat Metge és una de les coses més admirables i alhora sorprenents del país. D'una banda és un motiu d'orgull legítim tenir una col·lecció que només es pot comparar a la de Belles Lettres o Oxford, no havent-hi res de semblant en cap altre llengua peninsular. Les dues que he esmentat són el fruit d'universitats prestigioses. Però aquí no hi havia, mentre es feia, cap universitat catalana, ni amb prestigi ni sense. De fet, la llengua no s'ensenyava als centres públics de cap nivell. Pensar que podria trobar lectors era ben bé una il·lusió de l'esperit. La raó suficient de l'existència era finalment que hi havia un senyor que la pagava. Curiosament, el mateix senyor que també havia pagat als que bandejaren la llengua de l'ensenyament.

Júlia- quinze anys més tard

     Al lliure veig la reelaboració de la Senyoreta Júlia de Strindberg en un muntatge de Cristina Jetahy que reprèn que va fer al seu pais quinze anys i per això és La senyoreta Julia quinze anys després. L'obra de Strindberg en principi és de les que se sap tothom, o tothom pensa que se l'ha de saber, i la directora, com vaig veure al grec amb la seva adaptació d'Ibsen, fa un gran esforç per trobar noves maneres de comptar-la i també d'actualitzar-la. Són dos tasques diferents i a mi em sembla més important la primera. La nova manera inclou el veure no només la representació, sinó la filmació de la representació. Junt als dos actors sempre hi ha un tècnic, tot i que el forçaran a interpretar un petit paper en un moment de la representació, amb una càmera de vídeo que duplica la visió del que representem, fent-la més gran o, en alguns casos, mostrant-nos els protagonistes quan estan en una zona de l'escenari no directament visible a l'espectador o, en un moment de la representació, quan tots dos surten al carrer. Això permet establir un doble nivell de la representació i que els actors surtin de l'obra per dialogar amb el públic. L'actualització pel que fa al contingut és incorporar la problemàtica racial del país a la actualitat, així el criat és aquí d'origen magrebí, interpretat pel vigatà Moha Amazian. No és debades però tampoc afegeix res. Al final Júlia Genis, l'actriu que fa de Júlia, fa la pregunta de què ha canviat en els darrers quinze anys. Es suggereix que la resposta ha de ser pesimista, perquè possiblement encara que alguns antagonismes puguin desaparèixer, cosa que tampoc és el cas, inevitablement en sorgeixen de nous. D'això se'n deia la condició humana. Potser el que menys em va aportar del muntatge eres les breus aparicions gravades dels actors del 2011, doncs, ignorant d'aquest referent, tampoc em varen acabar de resultar significatives

Setmana de vagues

 

    Ahir havia d'anar a Barcelona, sí o sí. Vaig optar pel bus, però de camí vaig creuar l'estació de Vilanova, del tot buida a la una del migdia, i vaig sentit els anuncis de megafonia, que deien que no es complien els serveis mínims i ens recomanava buscar altres alternatives de transport. No poder garantir el compliment de la llei em sembla la mostra del fracàs absolut del govern català. Pensar que es compleix amb l'esmentat anunci és afegir a la incompetència, l'insult, només explicable perquè Illa i el seus consellers són representants de l'esperit de l'època en el sentit que ahir precisava Esteban Hernández a el Confidencial. Molta de la gent que passa per aquesta estació té clar que, si és allà, és,perquè no té altra alternativa.

    Avui a la vaga dels maquinistes, que ja estava en marxa divendres passat de manera no declarada, s'ha afegit la vaga general. Si jo volgués un proper govern de PP i VOX, cosa que no és el cas, avui estaria molt content. Més enllà de què tingui poc sentit fer una vaga contra l'oposició, no sembla que en cap cas això sigui la millor idea, quan el sentiment més predominant a totes les societat peninsulars és el d'emprenyament. Això no crec que pugui afavorir als que, pel seu càrrec, són responsables de la situació. La jornada no ha estat gaire pacífica i això em sembla positiu pels interessos de la dreta. Penso que mai no podem deixar de tenir present que la conseqüència immediata de les manifestacions més importants esdevingudes després de la segona guerra mundial, maig del 68, foren el preludi a la victòria més aclaparadora obtinguda mai per la dreta francesa. Tot i que certament les conseqüències a llarg termini, foren molt pitjors.

Kagemusha (l'0mbra del guerrer)

     Reveig Kagemusha. Penso que no l'havia vist des de la seva estrena en els cines quan jo era encara un estudiant de COU. Tot i que en part ha estat eclipsada per la posterior Ran, en la meva modesta opinió, un dels millors films de tots els temps, aquesta incursió en el cinema èpic i històric és també un film que només pot ser qualificat com superb. La primera vegada que la vaig veure recordo que em va sobtar la primera escena on apareixen tres homes pràcticament indistingibles i Kurosawa deixa la càmera quieta en un enquadrament gran i horitzontal que abvasta els tres homes seguts, mentre discuteixen, en termes quasi dostoeivskians, la diferència entre un delinqüent vulgar i un gran lider polític. Aquesta és la situació de dos dels homes de l'habitació, el gran senyor feudal Shingen i un pobre lladre condemnat a morir a la crea, al que el tercer home, Nobukado (germà de Shingen i ocasionalment el seu dolble) ha alliberat per què faci de de doble del gran cap. Shingen efectivament mor poc després i el lladre esdevé el seu Kagemusha, la seva ombra, que ha de substituir-lo durant tres anys, el temps que Shingen considerava necessari per consolidar el poder del clan. El film mostrarà així els intents del lladre per viure la vida de l'altra i com la decisió de Shingen no es mostrarà com especialment sàvia, bàsicament pel menyspreu al seu fill apartat de la sucessió en favor del net encara un nen, duent la desfeta al seu clan. Aquesta és farà efectiva a l'escena final de la pel·lícula on es representa la batalla de Tagashino que va tenir efectivament lloc l'any 1575. El Kagemusha, expulsat poc abans del palau per haver comés un error que revelava la seva impostura, n'es testimoni de la batalla i finalment decideix fer una carrega suïcida, mostra de la seva lleialtat al clan.

    Kurosawa estava en un moment complicat de la seva carrera. Tora, Tora, Tora havia estat una experiència horrorosa que va acabar amb el seu acomodadament i la seva posterior hospitalitzacio, diagnosticat amb neurastènia. Va fundar un estudi propi però va fer fallida amb el seu primer film en color, Dodeskaden, havia intentat suïcidar-se i al Japó. el seu film posterior, Dersu Uzala, tampoc no havia estat gaire ben acollit. En canvi Ford Coppola i George Lucas estaven en els seus millor moments i foren ells els que varen permetre el finançament d'una pel·lícula que només es podia plantejar com una superproducció. Era a més un acte de justícia ni que fos per totes les idees de Kurosawa que Lucas havia manllevat per fer Star Wars. Les expectatives no foren decebudes i el film fou un èxit en taquilla i guanyà la palma d'or a Cannes. A hores d'ara el film segueix sobresortint per la seva bellesa visual. Kurosawa fa un és del color, molt personal i gens naturalista que creà plans d'una gran bellesa, especialment en la molt efectiva i gens convencional resolució de la batalla final. Espectacular a les gran escenes de moviment de masses, el talent de Kurosawa es mostra igualment potent a les escenes més intimistes planificades amb molt poc moviment. Lucas i Coppola haguessin volgut com a protagonista a Toshino Mifune, però, atès el seu distanciament amb Kurosawa, això era del tot impossible, per la qual cosa els papers protagonistes varen recaure en Tatsuya Nakadai, molt menys conegut però no menys gran. La interpretació d'aquest film em sembla especialment bona, trameten humanitat i veritat en tots els moments del film.

The Pawnbroker

     A suggeriment del meu germà veig The Pawnbroker, el film dirigit per Sidney Lumet el 1964. Quasi tot allò referent al film ho explica ell aquí. Sidney Lumet va tenir una carrera molt llarga i molt irregular. Potser per això els meus dos films preferits seus són el primer, twelve angry men, i l'últim, before the devil knows you're dead . The Pawnbroker estaria molt a prop dels millors i si no ho està és per alguns concessions a l'estil europeu dels seixanta en els flahs-backs on es representen els records europeus del protagonista. En canvi em semblen superbes totes les escenes rodades als carrers de Harlem, fruit de la vocació realista de Lumet que ha fet de la seva obra un testimoni de l'evolució espiritual americana com escrivíem fa tres mesos. Veient aquestes escenes és obligat pensar al tòpic que definir la seva generació com la de la televisió. (la manera de filmar els carrers es relaciona d'una banda amb el neorrealisme italià però també amb ells documentals del llavors nou mitjà) i em sembla clar que la televisió marcava una diferència entre aquesta generació i l'anterior, la dels cineastes clàssics, no només tècnica sinó en un cert sentit moral. Rod Steiger va perdre l'oscar aquell any tenint com companyia a la llista dels perdedors, Richard Burton i Peter O'Toole, (els dos actors més castigats per l'acadèmia) enfront d'un gran Lee Marvin en un film, però, molt menor. Steiger sempre manifestà però que aquest era el seu film preferit entre els 80 que va rodar,

Das Testament der Dr.Mabuse

 Veig Das Testament der Doctor Mabuse. L'havia vist de jove, quan encara no tenia clar que en un cert sentit és l'última pel·lícula alemanya. Era el segon film sonor de Lang continuació del gran èxit d'uns anys abans. El film no fou estrenat a Alemanya, prohibida immediatament pels nazis ja en el govern. Goebbels i Hitler varen reconèixer més d'un aire de família en discursos com aquest en el que Mabuse explica els seus propòsits:

El propósito último del crimen es establecer el imperio interminable del crimen. Un estado de completa inseguridad y anarquía, fundado sobre los ideales contaminados de un mundo condenado a la aniquilación. Cuando la humanidad, subyugada por el terror del crimen, se haya vuelto loca por el miedo y el horror, y cuando el caos se haya convertido en ley suprema, habrá llegado el momento del imperio del crimen.

Més enllà de la semblança retòrica el cert és que Mabuse és una imatge perfecta de la vulgarització del ideal del "übermensch" que també seduí als jerarques nazis. Políticament el film em sembla molt pessimista doncs ha quedat clar que Mabuse ha retingut el seu poder després de la mort, els seus poders telepàtics li permeten apoderar-se de la personalitat del psiquiatre del centre on estava tancat, i per tant res no garanteix que una nova aparició no pugui ser possible. Potser per això, Lang va cloure la seva carrera reprenent el personatge trenta anys després en una Alemanya i una Europa que, aparentment, ja havia estat "desnazificada". En termes de planificació i muntatge el film mostra que Lang ja havia arribat a un domini total de les possibilitats de la cinematografia i la primera escena serviria per confirmar la tesis que els realitzadors iniciats en el cine mut desenvoluparen un poder que no ha estat igualat després.