L'últim atom

 Assisteixo al Teatre Goya a una representació de l'últim atom, escrita i dirigida per Jordi Oriol i passo una molt bona estona. En principi l'obra explica la història d'una parella que té una filla desapareguda. Va sortir una estona de casa quan tenia 16 anys i es si com l'advertiment dels pares, "si no vens a quarts d'una no cal que tornis", s'ho hagués pres massa literalment . Deu anys després està arribant el dia del vint i sisé aniversari i el desè de la desaparició, cosa que significa la possibilitat de donar-la per morta oficialment. Els progenitors divergeixen mentre el pare no accepta la desaparició, la mare vol fer un enterrament i passar pàgina, a més està amoïnada perquè un ictus ha alterat l'area de Broca del cervell de la seva mare i la seva capacitat d'utilització del llenguatge. L'obra ens explica això però donant veu als pares des de les seves especialitats professionals. Ell és professor de física, expert en física quàntica, mentre que ella és lingüista. Així doncs, els seus sabers es relacionen amb el que estant passant i a l'obra veiem les seves classes, ell explicant la teoria de la incertesa i l'efecte observació i ella la tesi Saphir- Wollf, és a dir, la hipòtesi de que la manera en què veiem el mon està directament condicionada pel nostre llenguatge. Tot això es dóna en un context on el govern està amoïnat perquè la gent es sent envaïda per la incertesa veient, amb raó, que la quantitat de incertesa que podem suportar els humans és poca. La solució final serà fer obligatòries mascares als ulls per impedir l'efecte observació. 

Si tot això m'ho haguessin explicat d'entrada, potser hagués arrufat el nas, perquè el perill de la pedanteria sembla evident. El que vaig veure és tot el contrari i això és gracies al treball de direcció de Jordi Oriol, d'un dinamisme que poques vegades he vist en un teatre d'aquesta ciutat. Molt ben secundat pels quatre actors que interpreten tots els personatges: Joan Carrera, Mia Esteve, Carme Milàn i Carles Pedragosa, junt amb el regidor que diu els diàlegs d'una altra que aquella nit no va poder venir (sembla que de fet cap nit pot). Potser és Pedragosa qui té el millor moment en un diàleg entre dos personatges seus fet possible pel talent del regidor manegant una pissarra. Alguns moments són ben hilarants, com la representació d'Edip Rei (ja no tragèdia, sinó comèdia musical) feta en un centre parroquial o la recreació d'aquelles indescriptibles sessions informatives del temps de la pandèmia amb representació militar inclosa

Mel Brooks fa cent anys

 Ahir va fer cent anys Mel Brooks. No és que m'agradi tot el que va fer, però poques vegades m'ho he passant tan bé als cines com quan, al final de la meva infància, vaig veure, dues o tres vegades, the young Frankenstein. Quan la vaig reveure no fa gaire vaig trobar una recreació perfecte del cine clàssic americà, fruit de molt talent i molta devoció. Les pel·lícules dolentes queden compensades no només per aquest film (el clip és un dels meus moments preferits) sinó per coses com haver produït The Elephant Man o haver-se atrevit a signar en 1968, un guió com el de The Producers

Dhammapada

     Els editors Errata Naturae han editat una traducció del Dhammapada de Buda, un dels textos més bàsics de la tradició budista. El mèrit important és que per primera vegada el text es presenta en castellà en traducció directa del Pali, que no era la llengua de Buda, però si la dels textos més antics de la tradició budista. El llibre és essencialment un instrument de meditació i per això compta no només amb el text sinó amb una molt acurada selecció de reproduccions de pintures de la tradició budista, poc conegudes perquè la història de l'art és potser una de les disciplines que menys s'esforça en amagar la seva manca d'universalitat. El llenguatge és clar i precís i així la conjunció d'imatges i paraules fa que el llibre pugui realitzar perfectament aquest caràcter d'instrument meditatiu. No tinc del tot clar si pot funcionar com propedéutica al budisme. Em sembla que alguna informació prèvia pot ajudar a fer la lectura del tot profitosa.

Sawt Hind Rajab (la veu de Hind Rajab)

     Veig la veu de Hind el docudrama que va despertar l'entusiasme del festival de Venècia on va guanyar el gran premi del Jurat. L'autora és una directora de Tunes   Kaouther Ben Hania. La pel·lícula transcorre quasi completament a unes oficines de la mitja lluna roja a Gaza. Els serveis d'aquesta entitat recullen la trucada d'una nena de sis anys que és l'única supervivent d'un atac perpetrat per soldats israelians a un cotxe on viatjava amb part de la seva família. La pel·lícula mostra l'esforç dels treballadors del centre per recolzar la noia mentre no es pot enviar un equip de rescat, cosa que només és possible amb una autorització de l'exercit israelià, la qual tampoc es pot obtenir directament és clar. A mesura que passa el temps les expectatives són pitjors per la nena i es fa més virulenta la discussió entre alguns funcionaris que volen enviar un equip de rescat immediatament i el cap que no vol perdre més gent dels equips de rescat. La nena és en un cert moment donada per morta, amb la qual cosa la negociació s'atura, però no ho està i el contacte es reprèn. Finalment l'autorització arribará, l'equip de rescat inicia la seva missió, és un viatge de vuit-cents metres, però serà debades perquè seran anihilats per l'exercit israelià i Hind acabarà morint.

He parlat de docudrama perquè encara que el membres de la mitja lluna siguin actors, el film utilitza les gravacions reals de la converses mantingudes entre l'equip i la nena. La directora transmet molt bé l'angoixa, al limit de l'indescriptible, viscuda pels treballadors de l'ONG, utilitzant quasi sempre primers planes i movent la camera per un espai estret i limitat. Més enllà del seu valor cinematogràfic, el film és un testimoni necessari d'un temps, el nostre, que en el futur esperem que siguin recordat amb un sentiment de profunda i intensa vergonya

Quatre anys abans

 

    Més enllà del intranscendent fet de la data del meu aniversari, hi ha coses a celebrar un 25 de juny. D'algunes ja n'he parlat. Varen néixer George Orwell i Antoni Gaudi. Va morir, fet no menys joiós, el coronel Custer i el 1958 Michel Legrand va saldar un deute amb Columbia fent el disc de jazz d'on surten les cançons del clip de més amunt. Ell havia fet arranjaments per discos de consum de l'època i aquí va tenir l'oportunitat de seguir el seu gust jazzístic. Val la pena reproduir la llista del personal, del tot irrepetible. 

MICHEL LEGRAND with MILES DAVIS Miles Davis- trumpet Phil Woods- alto saxophone John Coltrane- tenor saxophone Jerome Richardson- baritone saxophone Herbie Mann- flute Barry Galbraith- guitar Betty Glamann- harp Eddie Costa- vibraphone Bill Evans- piano Paul Chambers- bass Kenny Dennis- drums Michel Legrand- arranger, conductor

Un parell d'anys després Jacques Demy va voler que Davis fes la musicà de Lola. Ell no podia fer-se càrrec però li va presentar a Legrand. La resta ja és història

Después de Eternidad

         Después de Eternidad és la darrera recoplicació de contes de Maxim Osipov. Hi ha només sis contes i alguns d'ells són molt llargs. M'ha agradat especialment el segon, piezas en un plano, que explica la història d'un jove rus dels noranta que sobreviu al New York de finals de segle guanyant torneigs d'escac amb jugadors aficionats. També Luxemburgo que no tè res a veure amb el gran ducat sinó que és el nom d'un poble de les rodalies moscovites dit així en homenatge a la revolucionària alemanya. Explica la vida malaurada i tranquil·la de Sasha Levant (marcada pel fet que va ser qualificat com a jueu, tot i que la seva relació amb el judaisme era el seu cognom, el del pare adoptiu). En tanto, el darrer conte és el que m'ha fet més impressió. No tant per l'argument, en una facultat de llengües clàssiques el cap decideix prescindir d'un dels seus millors col·laboradors per no enemistar-se amb les autoritats atès el tarannà polìtic del jove, sinó per què poques vegades em passa trobar descrita amb tanta precisió una vivència pròpia. El conte comença amb un somni del director G.P. que jo també he tingut. El somni constitueix en una representació de l'infern. Un infern en que no hi ha dimonis, ni res del que va pensar Dant. Tot es redueix a una consciència desproveïda de cap dada sensorial, externa i sense possibilitat alguna de la desconnexió que en aquesta vida ens dona dormir-nos de tant en tant.(Ossipov, com jo mateix, sembla tenir més por a la vida eterna que a la mort).

        Aquest és el quart llibre que he llegit d'Ossipov i hi ha dues coses que em sembla es poden aprendre molt clarament del seu treball. La primera és que com a professor m'he passat tota la vida parlant del rics de l'anomia i de textos, com el final del llibre VIII de la Républica, que la presenten com una possibilitat terrorífica i tanmateix els russos porten més d'un segle vivint a l'anomia. Segurament feliços no són, però van fent. L'altra és que el conte és un format literari més adient per presentar algú que no pas una novel·la, més adient per a quines són les dimensions reals de la vida humana, fins i tot, en alguns casos potser la millor opció és el microrelat.

        La traducció es de Alejandro Ariel sobre la que no puc pronunciar-me, si però que m'ha produït un moment d'estranyesa. Al conte Luxemburgo les tombes dels pares del protagonista són profanades, un acte d'antisemitisme, i parlen diverses vegades d'error ortogràfics a les inscripcions, manca de signes d'accentuació. Jo de rus potser no he après gaire, però si una cosa m'ha quedat clara és que la llengua russa desconeix completament aquesta mena de signes

Seppuku (Harakiri)

     Veig Seppuku de Kobayashi. Per alguns és el millor film japonès de tots els temps. Això és dir molt, però és clar que costaria molt trobar-ne un de millor. El film està data amb molta precisió el 1630, un moment de pacificació del Japó que havia deixat a la misèria molts samurais, sense mitjà amb que guanyar-se la vida. El meu germà és un entusiasta d'aquest film i explica prou be la trama, aquí.

    Jo tinc poc que afegir. Kobayashi, del que fins fa poc no sabia res, és sense cap dubte un dels grans. Formalment el film és magnífic. La planificació és gens habitual i del tot coherent. Predominen els plans en picat i contrapicat de manera gairebé absoluta, cosa que s'escau amb una història en que la noció més bàsica és la de humiliació. La perspectiva moral és solida, coherent amb altres obres com la condició humana i valent per l'esperit crític mostrat contra els valors tradicionals; per l'oposició de Kobayashi a la idealització del Japó feudal. Xavier compara el final amb el de la gran obra de Ford, the man who shoot Liberty Valance,. Els fets són inversos, aquí s'amaga l'heroïcitat, però la veritat de fons és la mateixa: la història reflecteix bàsicament els interessos del que pot escriure-la. Si Ford tenia una punt de recolzament en el treball de Wayne, un paper molt semblant en el cine de Kobayash fa l'excel·lent actor Tatsuya Nakadai, el protagonista de la condició humana i que va patir de debò a la filmació de la batalla final, rodada amb armes de debò (cosa ara prohibida)