Charles Ray Thomas

 

        Veig el documental de TV3 dedicat a la figura Charles Ray Thomas, el jugador de basquetbol que va estar al Sant Josep, al Barça i al Manresa a la dècada dels setanta. Jo recordo veure'l jugar la primera vegada que vaig anar al Palau. que estava acabat d'inaugurar i feia molt de goig. Thomas i Carmichael eren els dos americans amb els que s'intentava redreçar una secció que de fet havia arribat a desaparèixer. Es començava a plantar una mica de cara al Madrid, dominador indiscutible, però es trigarien molt anys encara a guanyar algun títol. De fet, Carmichael és el jugador estranger que més temps ha estat al Barça, on es va retirar, però mai no en va guanyar cap . El documental però parla de Thomas i no només de la seva trajectòria com jugador, brillant però curta, com de la seva vida posterior. La seva vida va canviar després d'un partit a la pista del Real Madrid on va patir una lesió molt seriosa i de recuperació incerta que li afectava al genoll. Thomas sempre s'havia centrat en el Basquet i la impossibilitat de recuperar-se va suposar un camí de decadència. Primer va perdre la seva família, dona i dos fills, que un dia es van tornar al seu país. Després va tornar ell i va estar vint anys als carrers de New York, vivint com un homeless i amb adiccions diverses. En algun moment se'l va donar per mort però no era cert. Va contactar amb una organització humanitària que el va ajudar a desintoxicar-se i es va establir a Amarillo, fent treballs a la construcció i coses així. Un dia, un accident li va fer perdre els dos peus i des de llavors vivia en una mena d'asil on explicava que havia estat una figura al basket universitari i europeu. Ningú. no se'l creia gaire llevat d'una treballadora del centre que entre alguns records que guardava va trobar el nom de Carmichael i va contactat amb ell per Facebook. Carmichael es va desplaçar a Amarillo i el va poder abraçar després de 35 anys Després ja va ser contactat per periodistes de Barcelona com l'autor del documental i reprendre la relació amb un dels seus fills. En principi segueix viu, no així Carmichael que poc després va patir un càncer de pàncrees fulminant. El documental m'ha recordat el mon del basket que vaig començar a seguir una mica llavors, però  el que més m0ha cridat l'atenció, i l'indicador del canvi més gran entre aquell temps i nosaltres,  és el fet que en els dos anys entre la seva lesió i el seu retorn als EUU, un període d'enfonsament total, ningú semblava haver-se plantejat la possibilitat d'alguna mena de tractament psicològic Sembla com si fa cinquanta anys la psicologia encara no existís i, de fet, si no estic errat a nivell universitari una mica era així, doncs era una branca de la llavors anomenada "Filosofia y Letras".

Adéu a Brigitte Bardot

 

    No tinc gaire més records cinematogràfics de Brigitte Bardot que aquest film.  La resta del que hagi pogut veure, que no és gaire, ho he oblidat. Però si m'obliguessin a triar i m'hagués de quedar amb unsol Godard, malgrat Pierrot le Fou i a bout de souffle, potser a hores d'ara em quedaria amb aquest film, que vaig descobrir al BFI fa molt anys. Més enllà del seu treball com actriu, sense ella és evident que no hi hauria film. La música de Delerue que acompanya el breu clip podria servir com una marxa fúnebre, però, com quasi tots els films dels Godard jove, Le Mépris és un film sobre la mort i sobre les morts.

Run for Cover

    Run for Cover és el tercer dels westerns dirigits per Nicholas Ray. Menys recordat que els dos anteriors, la llegendària Johny Guitar i The Lusty Men que fou potser el millor treball de Mitchum, és un film que té molt d'interès i resulta molt representatiu dels interessos del seu autor. Es podria dir que és una barreja de Johny Guitar i del major èxit que mai va tenir, Ray Rebel without a cause. Com a la primera el protagonista principal és un home que ha assumir el pas del temps i la necessitat d'adquirir l'estabilitat emocional mínima per viure que anomenem maduresa. De la segona coincideix en el tema de la joventut extraviada i desarrelada utilitzant el mateix actor, John Derek, amb el que havia comptat en el seu primer treball sobre aquest tema, Knock at any door .

     Run for cover explica la història de Matt Down un ex-presidari sense gaire direcció que es troba amb un jove anomenat Davey Bishop. Tots dos són confosos amb el atracadors d'un tren quan de fet anaven a tornar els diners del pretès robatori Estan a punt de ser linxats i el jove queda amb una coixera permanent. Aclarit els fets Matt acaba assumint el paper de sheriff del poble i també el de pare, putatiu, del jove, que coincideix en edat amb la del fill que va perdre. El fa el seu ajudant però no es capaç de fer-li superar el seu ressentiment i el seu distanciament causarà un final tràgic per tots dos i, a més, fatal pel noi. El film està rodat amb elegància i es beneficia d'una història ben estructurada i de tenir com a protagonista el gran James Cagney. Fa poc,vaig sentir Clint Eastwood dient que considerant tota la història del cine americà, Cagney havia estat el número 1. Aquest film serveix per corroborar l'afirmació d'Eastwood. Cagney era capaç de marcar el ritme dels films amb els moviments del seu cos, cosa que potser només Chaplin, en un registre molt diferent era capaç´de fer. Això ocasionava una autenticitat indiscutible. Malauradament pel film de Ray, Derek, com a actor, estava molt lluny i el film se'n ressent, perquè mancat de credibilitat el fa poc creïble en molts moments. 

Actualitat de Guy Debord

 

        L'aspecte que més m'ha cridat l'atenció en els Comentaris a la Societat de l'espectacle de Guy Debord, és la importància que li dóna a la noció de Mafia. El revers de la societat de l'espectacle, és que allò important passi el més amagat possible. La primera es complementa amb la segona. Com, molt platònicament diu el personatge de Vito Corleone al primer The Godfather, allò que compta és moure els fils, cosa que mai no s'ha de deixar veure. Debord va escriure els seus comentaris el 1988. Des de llavors ha plogut molt i moltes coses semblen confirmar la seva intuïció. Així, per exemple, sabem que Bèlgica està molt a prop d'esdevenir un estat fallit. Bèlgica, país germà en el sentit de sotmès a una tensió nacional irresoluble, però centre institucional i financer d' Europa. Malgrat tota la propaganda absurda, tenim cada cop elements per a saber que la guerra d'Ucraïna va més de negocis, de "bussinessi" com deien també al film de Coppola, que no pas de defensa dels valors occidentals. Fou així en un principi, lucratiu per gent com Boris Johnson, i ho ha seguit estant després com ho acrediten les notícies cada cop més difícil d'amagar sobre la corrupció del govern ucraïnès, directament relacionada amb el fet constatable que els grups de delinqüència organitzada d'Occident, cada cop tenen millor armament, conseqüència de les "desviacions" d'allò destinat a Ucraïna. També, me'n recordo de Roberto Saviano, explicant la facilíssima penetració de la Mafia italiana a l'estat espanyol i, certament, allò que sabem de com funcionen els nostres polítics té com a mínim un cert aire de família.

La corona d'espines

 Al TNC veig la Corona d'Espinas, l'obra escrita per Josep Maria de Sagarra el 1930. És una obra de la mena de les que imagino que ha de representar un teatre nacional, en el qual els clàssics del país han de ser una presència constant i cap dels possibles clàssics és més clàssic que en Sagarra. A més l'obra coincideix amb el programa del curs actual del TNC, perquè efectivament el tema bàsic de l'obra és la violència del que podem anomenar Patriarcat. L'obra es situa a Solsona el 1793, Recordem que aquest és el moment àlgid de la revolució francesa, però Paris llavors era molt lluny de Solsona. L'obra ens descriu els mecanismes amb els que el senyor de Bellpuig, un noble en hores baixes econòmicament parlant, vol redreçar la seva situació econòmica mitjançant un matrimoni pactat del seu hereu amb una família amb possibles. L'hereu en principi és el seu nebot però aviat sabrem que en realitat és fill seu i de la criada de la família, Marta. El jove Eudald ha estudiat a Paris, es sent allunyat del mon, percebut com arnat de l'"oncle", i té una relació amb una jove local de classe més baixa, amb la qual sembla que s'està reproduint la relació entre els seus ignorats pares.

Sagarra aquí ens ofereix una mena d'obra poc relacionable amb el teatre que estava sorgint llavors a Europa. La temàtica i la tècnica teatral és clarament decimonònica. En aquest sentit contrasta amb la seva tasca a una novel·la com Vida Privada, del tot equiparable a models narratius gens clàssics. És com si Sagarra s'hagués proposat de ser més d'un escriptor, potser per tal d' omplir els buits evidents a la història del país. L'obra pot resultar fatigant pels que estiguin cansats del teatre més convencional, però els versos de Sagarra són un motiu suficient perfer  la visita al TNC recomanable i, per poc que s'estimi la llengua catalana, necessària. El treball escènic i les interpretacions són correctes i destaquen les belles reproduccions que constitueixen el teló de fons de tres paisatges de Claude Lorain, l'original dels quals es troba al Museu del Prado.

Campo francés

    Campo francés és la cinquena novel·la del laberint màgic de Max Aub. L'obra comença amb una descripció de l'exili republicà al final de la guerra per passar després a descriure el començament de la guerra mundial i l'esfondrament de la república francesa. Literàriament és del tot diferent a les novel·les anteriors. Aub la descriu com una novel·la dialogada i en el pròleg apel·la a l'autoritat de Pérez Galdos, el qual havia parlat de fusionar la novel·la i el teatre. El llibre, de fet, conté només diàlegs amb una breu indicació dels llocs on es desenvolupen. Recorda més, per tant, un guió de cinema, segurament influít pel fet que durant la guerra Aub treballà amb Malraux, assumint tasques de guió a la filmació de L'espoir. Era una elecció valent, perquè Aub era un mestre en les descripcions com quedava molt palès a les obres anteriors, des del seu Campo Cerrado. L'edició que he llegit, de Ruedo Ibérico, conté molt suport gràfic, fotos del moment, cosa relacionada amb el fet de la renuncia a descriure de Aub, ell l'explicà per la potent memòria visual que tota tenim d'aquest període. 

    Allò que sí em sembla recuperar del primer és que aquí també podem parlar d'una mena de "Bildungsroman", el protagonitzat per Julio Hoffman un modest comerciant apàtrida que només aspira a viure sense embolics i que acaba sent detingut i internat en un camp de concentració dels oberts pel govern francès. Hoffman passarà d'una completa estupefacció, ell pensava que feia el que calia fer i ho feia bé, a començar a tenir consciència de que cap home és una illa, que deia aquell, i que, per citar una frase de l'època, hi un sentit en morir dempeus que és més gran que el de viure de genolls. De totes maneres, el seu aprenentatge acaba sent tan infructuós com el del Rafael López Serrador de la primera novel·la.

    Com a document històric Aub mostra bé el desgavell que suposà la política del govern francès i com aquest es va deixar guiar per la xenofòbia i el pitjor nacionalisme. Lemaitre a la tercera novel·la de la seva trilogia ens havia descrit aquests camps on van ser internats tant elements d'extrema dreta, sospitosos per tant de col·laboració amb l'enemic, com comunistes, igualment sospitosos després del pacte germano-soviètic. La descripció de Aub és molt amarga i mostra molt bé com des d'uns primers moments d'indefinició, camps com el de Vernet, on acaba la novel·la, esdevenen camps de concentració i treball forçat. Per cert, l'escenari on acaba discorrent la major part de la novel·la és Roland Garros, que havia passat a ser el principal centre d'internament de la capital francesa. Em sembla important assenyalar que en el llibre apareixen personatges de l'exili espanyol, però no són la part central. El drama espanyol d'alguna manera s'havia ja dissolt en un drama més universal i a més, i això també està prou reflectit, el pacte entre Hitler i Stalin provocava ens els perdedors de la guerra espanyola, el sentiment de què la seva lluita ni tan sols havia tingut sentit.

 

Futbol i saviesa heracliteana

 

Laporta: "Me echaron de los Maristas por ausencias reiteradas, faltas de respeto y robar exámenes"

Diria que va ser Heràclit el que va dir que el caràcter d'un home era el seu destí. Certament, el destí de Lapòrta m'és ben igual. El del Barça no tant