Frente Amplio

 

        Mentre estava uns dies a Tesalónica m'anaven arribant noticies del país, caracteritzades per la desventura habitual. Entre les més còmiques i alhora patètiques estan les negociacions per establir l'anomenat Frente amplio (!). No sembla que hagi de sortir gaire cosa però si més no m'han fet recordar un dels meus temes preferits de la Fania, el qual resum amb la seva tornada tot el contingut estratègic i moral de les discussions mantingudes entre els líders de l'esquerra de l'esquerra.

Eva Marie Saint, in memoriam

     Seria injust deixar passar per alt avui la mort de Eva Marie Saint a la respectable edat de 102 anys. Malgrat la seva avançada edat, la seva filmografia no és gaire gran, perquè va ser molt acurada en l'elecció de papers. A la seva carrera destaquen dos títol, On the Waterfront i North by Northwest. Potser la millor mostra del seu talent és que a totes dues fa personatges del tot oposats. La primera fou el seu debut i li valgué un oscar a la millor actriu de repartiment, donant la replica a un gran Brando. A la segona no guanyà l'Óscar, però no estigué menys brillant. No tinc clar perquè diuen alguns diaris que era una de les actrius preferides de Hitchcock, amb el qual només va treballar una vegada, però si que el director anglès estava molt satisfet amb la seva caracterització de dona atractiva, sofisticada que durant tot el film, manté descentrat a Cary Grant i els espectadors. Si el primer era un paper del tot dramàtic, la seva interpretació mostra que estava també molt dotada per a la comèdia (el gènere al qual pertany aquest film de Hitchcock, tot i que sovint s'oblida)

El gran inquisidor

        L'obra que vaig anar a veure al Goya dimarts era la versió de El Gran Inquisidor on actua Lluís Homar i el duo de piano Brugalia&Stombolov. El programa defineix l'espectacle com un "auto sacramental" en el qual dialoguen les paraules de Dostoievki, en la versió de Joan Sales, i les versions per a piano de les corals de Bach (realitzades per Kurtag) i les Visions de l'amen d'Olivier Messaien. Els músics intervenen al principi i al final i també al començament de la intervenció d'Homar mentre va llegint com s'esdevé la segona baixada de Jesús a la terra. En canvi, el protagonisme és absolut per a Homar quan deixa de llegir i comença a recitar, de manera admirable, el discurs del Gran Inquisidor. Fa vint anys ha havia vist a Londres una versió teatral de la narració amb la que Ivan Kamarazov assoleix pertorbar completament el seu germà petit Aliosha. Són dues propostes diferents amb una concepció diferent de l'antagonista del Inquisidor. Aquí a Barcelona, és la música la que substitueix la presència del Crist en silenci. Va valer la pena desafiar la tempesta i no en dubto que si en un temps algú torna a enfrontar-se al text i jo tinc prou mobilitat, segur que hi seré. Si Dostoeivski només hagués escrit aquestes pàgines ja tindriem prou per qualificar-lo com un geni. Fa venir calfreds amb quina claredat explica tantes coses de les que després havien de venir i com en un mateix relat mostra simultàniament la cara més sublim i la més grollera del sentiment religiós.

Aquí a sota una altre versió interepreda per un dels grans, John Gielgud

Un altre viatge memorable

 

    Ahir a la sortida del teatre Goya plovia a bots i barrals. Prou per decidir-me a prendre el metro per arribar al baixador de Passeig de Gràcia. Tot i així vaig quedar prou xop. Com no pot ser d'una altra manera, tenia por del que anava a trobar a l'estació. En canvi, a l'arribar, vaig veure anunciat un semidirecte a Sant Vicenç que hi va ser en cinc minuts. Anàrem amb normalitat fins a Gavà. Allà es vam aturar una mica més del normal i el conductor va donar un missatge dient que la via del tren no estava en gaire bona condició i que no aniríem a més de 50 km./h. Com que la velocitat no és mai de vertigen tampoc li vam donar més importància. El missatge es va repetir a Castelldefels i l'espera va ser major. A Garraf el temps d'aturada es feia més llarg quan el conductor ens va dir que obria les portes per si volíem buscar un transport alternatiu, cosa que a l'estació de Garraf és un bon acudit. La gent va sortir a fumar i el conductor ens va informar que encara que reprenguéssim la ruta el tren es quedava a Sitges, perquè ell ja acabava. Mentre esperàvem va arribar un altre tren i es va acordar que canviessin de vehicle i i pugéssim tots al segon perquè aquest sí que passaria de Sitges. Dúiem ja dues hores de viatge i molta gent començava a estar molt indignada i histèrica, queixant-se que l'endemà havien de prendre el tren per anar a treballar (no ho van fer, aquest matí no hi ha hagut servei) i reclamaven un, improbable, rescat per carretera. Cap a les dotze érem a Sitges i ja sabíem, per El Periodico, que havia caigut un talús i un arbre sobre un tren que sortia de Vilanova en direcció sud. No sé si ho sabien els maquinistes del nou tren, menys comunicatius que l'anterior. Després de vint minuts la megafonia del tren va dir que l'estació de Vilanova estava col·lapsada i que potser repreníem la marxa en vint minuts. Mitja hora després seguíem allí i arribà un altre tren en direcció Vilanova. A la capçalera del tren la gent deia que sortiria immediatament, em vaig pujar i efectivament van anunciar la sortida immediata i no només això, sinó que vam sortir i vam veure les cares de sorpresa dels que es van quedar a l'altre tren. Òbviament, no es va considerar necessari anunciar per megafonia que  el tren amb destinació Vilanova sortia primer. Passada l'una de la matinada arribava a l'estació de Vilanova. Jo soc un badoc i realment avui no estava obligat a fer res, però la tensió que estan patint els que no tenen més opcions de transport només es pot qualificar com insuportable. D'altra banda, entenc que puguin passar coses com que caigui un arbre, però la manca d'informació és intolerable i et provoca angoixa perquè la situació d'ahir és habitual: no saps si et queden una hora, dues o quatre per arribar a destí. Parlo dels maquinistes perquè en cap de les estacions hi havia ningú més de la companyia ferroviària. Tot està automatitzat i en principi va sol. Però, no va.

La Bola Negra

     Veig La Bola Negra, el film de Javier Ambrosi i Javier Calvo que per quasi tots els motius possibles és l'estrena més important de la temporada. La pel·lícula explica entrecreuen-les tres històries en tres moments diferents: la central és l'esdevinguda en 1937 i explica la relació entre Sebastián un noi de poble, soldat nacional, que s'enamora del pres que ha de custodiar abans de la seva execució, Rafael que havia estat la darrera parella de Federico Garcia Lorca. La de 1932 representa la narració explicada en "la bola negra" una obra inacabada, de fet només començada, del propi Garcia Lorca. El protagonista Carlos és defineix des del principi com homosexual (cosa que no passa en cap obra de Lorca) i la bola negra era el mitjà emprat per votar negativament en el processos d'admissió del Casino de Granada. Finalment, el 2019 trobem a Alberto, el net de Sebastián que no coneix de res el seu avi i que hereta el manuscrit de l'obra acabada de Lorca. Alberto és també homosexual. Els dos Javis signen el guió i la direcció. Em sembla que el guió és magnífic, entre els millors que mai s'han rodat al cine espanyol. A Cannes foren distingit amb la millor direcció. Tanmateix, jo en tinc aquí algun dubte. Evidentment pel premi havia de comptar que la progressió narrativa del film és excel·lent, també la direcció d'actors, molt especialment el patidor Sebastián interpretat per Guitarrico de la Fuente, però els autors tenen una vocació clarament esteticista que en alguns moments a mi em treia de la història. És una sensació semblant a la que experimentava amb els darrers films de Visconti i de fet aquesta és una bona clau. El que pensin que Morte in Venezia és una obra mestra (com Alfonso Guerra en el seu temps) tampoc podrien deixar de veure així aquest film. El film, com sembla inevitable a hores d'ara, està farcit de citacions. El problema de les citacions és quu resulten emocionants quan es refereixen a quelcom que et fa vibrar. Coses com el anuncis de Galtier, (del tot reconeixible al clip de més amunt) només em provoquen avorriment i indiferència. 

    Una altra qüestió en principi diferent és de la orientació polític-ideològica del film. Que la valoració en aquest sentit no ha de condicionar la purament artística s'ha repetit infinites vegades però és evident que, recordant el que deia Joan Fuster, "és de les coses que s'han dit moltes vegades, però com que ningú no escolta, calt tornar-les a dir. .La gent que aplaudeix i plora al final de les projeccions i la que refusa frontalment el film, actuen sobre tot des de la seva seva trinxera. Jo no estic en contra en absolut del que mou als Javis. Possiblement en el 36 hagués estat amb la República i entec que la llibertat sexual és irrenunciable. Allò que em fa sentir incomode, però, és que al final allò que se'ns ofereix és una pel·lícula adreçada als que estan en el costat correcte de la història i jo no vull confondre les meves eleccions o preferències amb l'inexistent costat correcte de la història. Pensar que hi ha un costat correcte possiblement significa renunciar a entendre la història i, per tant, qui som i on estem.

No Other Land/ Israel. Un reportatge

     Una de les escenes que més recordo de totes les pel·lícules que he vist és la de la destrucció de la casa de Muley Graves a The Grapes of Wrath. Ford no mostra de front la demolició sinó que fa un lleuger tràveling veient com l'ombra de la casa desapareix amb el so del bulldozer de fons mentre es mantenen immòbils i del tot afligits la família Graves. A John Ford no li agradava moure la càmera, però quan ho feia tenia molt bones raons.(Muley és John Qualen que si no va sortir a tots les pel·lícules de Ford, poques li van faltar. Era, per exemple, el pare dels Jorgensen a The Searchers i l'amo del restaurant a Liberty Valance). El record d'aquesta aflicció que m'ha acompanyat sempre es va multiplicar l'altre vespre quan vaig veure The Other Land, el documental palestí i norueg que va guanyar l'Òscar al millor documental el 2025. La situació reflectida per Ford, es repeteix constantment durant tot el film, el qual explica con són expulsats del seus pobles les gents de Massafer Yatta a la Cisjordània ocupada, després que l'exercit israeli decidís convertir la zona en un camp de tir. Des de fa anys, de fet des que era petit, Basel Adra ha estat documentant totes aquestes expulsions. Aquí el moviment de la càmera és ineludible, perquè una bona part del film ha estat enregistrada amb telèfons mobils. Totes les que es mostren al film són doloroses, però em sembla que cap no ho és tant, com la de l'escola. Basel Adra és un dels quatre autors del guió i responsable de la direcció junt amb Hamdan Ballal, Rachel Schorz i Yuval Abraham un periodista israeli que esdevé amic de Basel i que és l'altre gran protagonista del film. Hamdan va ser atacat per colons i greument ferit. Va sobreviure però cosa que no va poder fer un dels col·laboradors del film mort també en un atac dels colons poc després. De fet, a les darreres escenes els colons passen a tenir un paper cada cop més important en els atacs a la població palestina i com que van començar parlant de Ford, sembla que el paral·lelisme és obvi entre aquest procés i el gran genocidi del XIX que també es presentava com un procés de colonització. Tant de bo, els resultats no acabin sent els mateixos, tot i que és clar qui va guanyant. Vaig poder veure aquest film perquè el te Movistar, però cap ciutadà dels EEUU ho ha pogut veure i dubto que sigui fàcil de veure per un alemany o un britànic.

    Curiosament pocs dies abans havia tingut l'oportunitat de llegir el llibre que Josep Pla vas dedicar a Israel, l'any 1957 i que es presentava com un llarg reportatge. Penso que el llibres de Pla sobre viatges són molt irregulars. Millors quan es poden relacionar amb una admiració sincera, d'altres vegades evidencien que sovint li costava mirar més enllà dels seus prejudicis. Certament, els contextos són diferents i el 1957, la causa d'Israel podia ser defensada per una persona docent, però no deixava de sorprendre'm com algú d'intel·ligència tan aguda fos tan poc capaç de sospitar de sopars de duro, com el mite de la diàspora provocada pels romans. Tampoc en cap moment sembla plantejar-se l'absoluta manca de legitimat de la molt nociva presència britànica. El transfons del llibre és inequívocament racista. Les realitzacions del jueus es contraposen a l'abandonament dels pobles àrabs, cosa atribuïble ala "caràcters nacionals" però en el mateix llibre es constata que les realitzacions israelianes tenen com a fonament una inversió exterior de grans proporcions, la qual certament no va tenir lloc en uns paíssos àrabs, dirigit per unes elits poc interessades per regla general al benestar de la seva gent.

Tot fent la bella Helena

    Al lliure assisteixo a la representació de Tot fent la bella Helena, possiblement l'obra més clarament commemorativa de l'edició d'enguany al cinquantè aniversari d'aquesta institució. L'obra és un coproducció del teatre lliure i del teatre municipal de Palma i ha estat realitzada pel Col·lectiu miserable, un grup de gent molt jove; prou jove com per què cap no existís, ni tan sols com a projecte, quan es va estrenar a Gràcia, la bella Helena, la primavera de 1979. Els miserables intenten representar la bella Helena, fan alguna de les seves escenes, mitjançant una pantalla permeten tenir present el muntatge de 1979 i ens mostren el "making off" del seu treball amb les dificultats, els desacords que semblen impedir dur l'obra a bon port. El 1979 varen fer una representació irreverent, en aquest muntatge la irreverència es conjuga amb la metateatralitat

    Com que en aquests cinquanta anys tot s'ha posat molt més car, la representació actual té unes dimensions molt més reduïdes que la del 1979 (aquí podeu veure la comparació quantitativa) Essent menys, cal molt més i la gent del col·lectiu miserable són del tot generosos en el seu esforç. Allò que més m'ha agradat de l'espectacle és el seu esperit irreverent, l'homenatge al lliure no els estalvia poder riure's i prendre sovint distàncies amb el mite del lliure, tot i que hi ha una reivindicació de l'esperit trencador de la gent dels setanta, envers una concepció molt més burocràtica del teatre (cosa a la que no deu ser aliena el canvi del públic, jo imagino com jove el públic del 1979. Jo no vaig anar-hi però si ho hagués fet, sense cridar l'atenció hagués estat dels més joves. Ara quan vaig al teatre sembla que segueixo estant entre els joves). Hi ha una admiració sincera, però cap mena de nostàlgia.

    La comparació amb els dos espectacles ens permet veure com ha canviat el temps, cosa que dona lloc a moments divertits com els protagonitzats per l'actriu feminista que no suporta el masclisme passat de moda provinent del llibret original. (el canvi és significatiu perquè la gent del 1979 en devia prou conscient també, però se'n reia. Ara la nostra capacitat de riure sembla molt més minsa) En aquest sentit, cal veure també que el paper representat per Anna Lizaran (Helena, en aquell moment, d'Esparta) ho assumeixi ara un home, Gerard Franch, (extraordinari). També podem relacionar amb el canvi dels temps i l'esperit irreverent del grup, el gag sobre el "Arbeit macht frei", on assoleixen fer broma a la vegada sobre dues coses de les que és millor no fer-ne: l'holocaust nazi i la creixent ignorància de la gent. També em va resultat inesperat, però del tot just si es vol fer història del lliure, la presència (en forma d'absència certament) de Lluís Pascual, el director de 1979, a l'espectacle. Tot i que hi pot haver alguna caiguda del ritme, l'espectacle funciona molt bé i em queda clar que la gent del col·lectiu Miserable són gent a seguir.