Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 21 de novembre del 2026

Enamorada


 
    Si abans d'ahir parlàvem d'un dels protagonistes de Wild Bunch, Robert Ryan que feu possiblement en aquest film el seu treball més memorable, avui parlarem d'un altre Emilio Fernández, el sinistre General Mapache. De fet, Emilio, el indio, Fernández per a mi, era sobretot una presència habitual alls films de Peckinpah, que el va utilitzar tres vegades. Sabia pels llibres de la seva carrera de director, però com a ibèric normal, tampoc m'acabava de prendre molt seriosament això del cine mexicà. Per això dimecres va ser molt satisfactori veure per primera vegada un dels seus films clàssics del que es coneix com l'edat d'or del cine mexicà i comprovar que es tracta d'una obra de primer ordre i a més francament divertida. Es tracta d' Enamorada rodada el 1946 i protagonitzada per dos dels actors més internacionals del cine mexicà, Pedro Armendariz i la impressionant Maria Felix. Amb un reconeixement semblant dins de la industria hi és també el director de fotografia Gabriel Figueroa, col·laborador habitual de John Huston i Luis Buñuel i també responsable de la fotografia de The Fugitive de John Ford. No és obvi quin és el gènere del film. Comença semblant un film històric de la revolució mexicana però un cop sorgeix el conflicte amorós entre els dos protagonistes, un general revolucionari i la filla de l'home més ric del poble, el film gira vers la comèdia, gairebé al slapstick, i acaba en el melodrama amb un final que és un homenatge, o còpia, al al final d'uns dels més memorables melodrames mai filmats, Marruecos de Joseph Von Stemberg. Fernández es mostra capaç de realitzar una narració molt fluïda i transita amb autoritat entre tots els gèneres fent palesa la seva admiració per la manera de filmar d'Eisenstein, l'home pel qual esdevingué cineasta, i permetent-se encertades incursions en la teologia política com la reflexió que el general revolucionari fa al seu millor amic, el capellà del poble, sobre la significació política de l'adoració del reis d'orient. En aquest cocktail reeixit també cal comptar Shakespeare perquè el film es pot llegir com una adaptació molt lliure de The Taming of the Shrew i deixa un petit lloc pel musical amb l'entranyable trio calaveras (és el clip de més amunt). Ideològicament el film és congruent amb la situació d'un país on governava un partit que es deia PRI , és a dir, que volia preservar la memòria de la revolució, però tampoc pensava modificar gaire el repartiment de la riquesa i l'estructura de classes d'aquella societat. Per això el film sembla defensar a la vegada el dret dels potentats a gaudir de les seves riqueses i la dignitat dels revolucionaris, però el que jo trobo més satisfactori és que, com a la comèdia clàssica americana, el triomf de l'amor ve possibilitat per la millora de tots dos com essers humans: ell renunciant al culte a la violència i ella abandonant el seu radical i salvatge classisme.



divendres, 20 de novembre del 2026

Reunión de pastores .....


 

    Com li agradava dir a la meva cap en el Vila de Gràcia, Reunión de pastores, oveja muerta. I qui diu ovella, pot dir Europa i encara més exactament aquestes idees passades de moda (dret internacional, valors humans, etc...) que figura que els europeus hauríem de defensar (però tampoc no ho fem gaire, en realitat)

dijous, 19 de novembre del 2026

On Dangerous ground


 Jim Wilson és una mena d'entrecreuament entre Harry Callahan i Dixon Steele. Com el policia que va llançar a la fama Clint Eastwood, és un agent amb una relació conflictiva amb els seus superiors, satisfets amb els seus resultats però incapaços d'aprovar els seus mètodes. Com Dixon Steele, el guionista interpretat per Humphrey Bogart en la meravellosa In a lonely place, Wilson és un home incapaç de dominar les seves pulsions violentes. Com el mateix Steele, el Johny Logan de Johny Guitar o el Jeff Cloud de The Lusty Men, Wilson és el típic heroi de N. Ray homes que no han sabut afrontar el pas del temps, amb consciència de no haver assolit una plena maduresa i enfrontats a un destí negre i solitari, consicents de què ja no es pot tornar a casa i sense saber com trobar-ne un altre.. Jim Wilson és Robert Ryan un actor excel·lent que no va tenir gaire sort amb els papers que va rebre durant la seva carrera, fent menys protagonistes del que li tocaven. Com Harry Callaghan a Sudden Impact, Wilson és allunyat de la ciutat per treballar un cas d'assassinat esdevingut en un vall força apartada. Allà troba l'altra protagonista una noia cega que tracta de protegir l'autor de l'assassinat, el seu germà petit, un noi amb problemes de comportament molt evidents. La noia, Mary, està interpretada per Ida Lupino, un altre actriu que mereixia millor sort. Curiosament, malgrat que les seves pel·lícules mai no deixaren de funcionar bé, la WB era molt reticent a donar-li papers protagonistes potser perquè no confiaven en un dona que tenia aspìracions diferent de les suposades. .Treballant en petits projectes, Lupino va consolidar una carrera com a directora en la qual sembla que es pot incloure també aquest film del qual dirigí una part important quan, cosa prou habitual, Ray va haver d'agafar la baixa.
La parella protagonista és l'atractiu fonamental d'un film que funciona molt bé durant la major part del metratge, però que és veu perjudicat per un final feliç poc treballat en el guió i que, per tant, resulta poc creïble. En canvi, em va agradar molt la primera part, la presenció de Wilson i els policies que treballen amb ell, on s'ofereix una descripció força angoixant de l''ambient urbà on han de treballatr. Un dels atractius més indiscutibles del film és la banda sonora de Bernard Herrman, la qual recorda molt el que després anava a sonar a obres mestres com Vertigo i sobretot North by Norwest. Fou aquí de fet on va tenir la idea que definiria un so especial per a les pel·lícules de Hitchcock, la introducció de la Viola d'amore, que es deixa sentir sobretot en les escenes de presentació del personatge de la noia.



dilluns, 16 de novembre del 2026

Bringing out the dead


     Bringing out the dead és un dels films menys recordats de Martin Scoserse, des del meu punt de vista, una mica injustament. Scorsese va aplegar molts dels col·laboradors habituals, la imprescindible Dante Ferreti, Telma Schomaker, Elmer Bernstein com a autor de la banda sonora i Paul Schrader com a guionista per tornar a les nits dels carrers de New York com vint anys abans havia fet amb Taxi Driver, film que d'alguna manera aquí revisa per distanciar-se del seu indiscutible, aclaparador nihilisme. Frank Pierce, com Travis Bickle, dedica les seves nits a recórrer els carrers de New York, però mentre que Travis s'omplia de raons cada nit per mantenir el seu sentiment de menyspreu vers els altres, Frank lluita per salvar les seves vides, doncs, el seu ofici és el de paramèdic. Durant tres nits i dos dies l'acompanyem en el seus viatges. Com l'anterior Goodfellas i la posterior, The wolf of Wall Street , aquest film pertany al la part més adrenalítica de la filmografia de Scorsese. En aquest cas justificat perquè el treball de Franck es desenvolupa sempre en una situació de tensió absoluta per la urgència de la seves missions i pel fet que està evidentment sobreexplotat per compensar que mai no hi ha prou recursos. Frank ha sobrepassat el seu límit, no pot dormir bé i comença a estat obsedit per la presència del fantasma d'una noia a la que no va ser capaç de salvar i li apareix per tot arreu. Com Travis Bickle, Frank és a l'infern, però aquí l'infern no són tant els altres com la constatació de la seva impotència per salvar les vides alienes. El New York que surt a aquest film és certament diferent del de Taxi Driver. Si al segon apareixia una ciutat degradada moralment, aquí a la degradació moral es suma la material, palesa en la manera en què es presenta les unitat d'urgències dels hospitals on Franck du, si hi ha alguna esperança, la gent que pot recollir, un situació caòtica on el desbordament absolut sempre sembla imminent ( com segons diuen és ara mateix l'hospital del mar, modèlic no fa gaire anys). Potser una de les coses que no ha contribuït a una bona consideració del film és que el protagonista sigui Nicolas Cage, un actor no especialment valorat en els darrers temps. Penso, però, que aquí fa una interpretació molt seriosa i del tot convincent. El sentit de l'humor no està absent malgrat la duresa de la història però es mostra sobre tot en els companys de torn de Franck, cada nit un de diferent, els quals mantenen estratègies diferents per sobreviure a la seva feina, no sempre del tot sanes. El final del film mostra tant la dimensió més catòlica de Scorsese, Frank troba una redempció palesa sobre tot en la il·luminació del pla final, i també la seva tendència herètica, perquè allò que possibilita la redempció de Frank no és cap acte de salvament, sinó un homicidi.

diumenge, 15 de novembre del 2026

Compto cada passa meva sobre la terra


 

        Compto casa passa meva sobre la terra és el text de Lluïsa Cunillé que ha estat representat aquests dies amb la direcció de Xavier Alberti a la Sala Beckett. L'espectacle forma part d'un cicle dedicat a l'actor Oriol Genis que hi és sol a l'escenari. Jo no parlaria però d'un monòleg. El personatge representat per l'Oriol Genis parla amb el seu company d'habitació que no el respon o no el pot respondre. L'escenari figura ser l'habitació d'un hospital on el protagonista espera a ser operat l'endemà d'una operació que no és precisament de rutina. L'home que espera, vestit només amb una d'aquestes bates ridícules que ens posen quan ens han d'operar, explica la seva vida al seu company, sentint-se autoritzat pel fet de recordar que una vegada havia acudit al seu quiosc. Ell ha estat doncs de tota la vida quiosquer, un ofici que a hores d'ara està quasi a punt de desaparèixer. En primer terme hi ha el desfogament d'un home potser xerraire que, lògicament, està nerviós, però hi ha alguna cosa més. Ens explica que entre els requeriments per anar a l'hospital figura el d'estar ben net (ben dutxat i coses així) Havent-se netejat el cos, la conversa li permet netejar l'anima. Comptat i debatut, aparentment la seva vida no ha tingut res d'extraordinari, havent-hi estat al quiosc pràcticament tota la seva vida menys el temps del servei militar, però allò que cal considerar quan fem un balanç de la nostra vida no és només allò que hem fet, sinó també el que hem deixat de fer, no sols el que hem vist, sinó el que no hem volgut veure i el protagonista, en el que pot ser el darrer vespre de la seva vida, és prou lúcid per a adonar-se'n. El text és intel·ligent i ben construït però com l'autora reconeix està fet expressament per l'Oriol Genis i en aquest sentit ell esdevé del tot el centre de l'espectacle. El seu treball és remarcable, però el que més em va impressionar és la seva utilització de la llengua, que pronunciada per ell, sembla una altra cosa, molt millor en tots els aspectes, del que habitualment estem resignats a sentir.

divendres, 13 de novembre del 2026

Melangia i perplexitat

 

        Al grup d'estudis platònics es dedica una part del curs a la lectura del Convit de Xenofont. L'edició indicada per treballar és la de la Bernat Metge amb traducció de Carles Riba. Tot i que se'ns diu que mereix revisió en alguns aspectes, Riba és un dels referents de la nostra llengua més indiscutible i decideixo adquirir-la, cosa molt fàcil. A la fira del llibre vell abunden tant els exemplar de la Bernat Metge com els de les obres completes de Josep Pla. Perquè n'hi ha tantes de Pla, ho explica molt bé Xavier Pla en el seu llibre sobre l'autor del quadern gris. Les raons poden ser semblants per explicar la profusió de títols de la Bernat Metge, els quals també es podien adquirir, em penso, per subscripció. En tot cas, abans de poder començar amb el llibre vaig haver de passar una estona obrint les seves pàgines. Com es pot veure a la foto, el llibre és de l'any 1932 i em va produir una forta sensació de melangia pensar a les dècades que aquest llibre ha estat als prestatges d'alguna biblioteca particular que, estic segur, feia molt de goig, sense que ningú trobés mai cinc minuts per fullejar-lo. Tampoc, però, és tan estrany la Bernat Metge és una de les coses més admirables i alhora sorprenents del país. D'una banda és un motiu d'orgull legítim tenir una col·lecció que només es pot comparar a la de Belles Lettres o Oxford, no havent-hi res de semblant en cap altre llengua peninsular. Les dues que he esmentat són el fruit d'universitats prestigioses. Però aquí no hi havia, mentre es feia, cap universitat catalana, ni amb prestigi ni sense. De fet, la llengua no s'ensenyava als centres públics de cap nivell. Pensar que podria trobar lectors era ben bé una il·lusió de l'esperit. La raó suficient de l'existència era finalment que hi havia un senyor que la pagava. Curiosament, el mateix senyor que també havia pagat als que bandejaren la llengua de l'ensenyament.


dijous, 12 de novembre del 2026

Júlia- quinze anys més tard


     Al lliure veig la reelaboració de la Senyoreta Júlia de Strindberg en un muntatge de Cristina Jetahy que reprèn que va fer al seu pais quinze anys i per això és La senyoreta Julia quinze anys després. L'obra de Strindberg en principi és de les que se sap tothom, o tothom pensa que se l'ha de saber, i la directora, com vaig veure al grec amb la seva adaptació d'Ibsen, fa un gran esforç per trobar noves maneres de comptar-la i també d'actualitzar-la. Són dos tasques diferents i a mi em sembla més important la primera. La nova manera inclou el veure no només la representació, sinó la filmació de la representació. Junt als dos actors sempre hi ha un tècnic, tot i que el forçaran a interpretar un petit paper en un moment de la representació, amb una càmera de vídeo que duplica la visió del que representem, fent-la més gran o, en alguns casos, mostrant-nos els protagonistes quan estan en una zona de l'escenari no directament visible a l'espectador o, en un moment de la representació, quan tots dos surten al carrer. Això permet establir un doble nivell de la representació i que els actors surtin de l'obra per dialogar amb el públic. L'actualització pel que fa al contingut és incorporar la problemàtica racial del país a la actualitat, així el criat és aquí d'origen magrebí, interpretat pel vigatà Moha Amazian. No és debades però tampoc afegeix res. Al final Júlia Genis, l'actriu que fa de Júlia, fa la pregunta de què ha canviat en els darrers quinze anys. Es suggereix que la resposta ha de ser pesimista, perquè possiblement encara que alguns antagonismes puguin desaparèixer, cosa que tampoc és el cas, inevitablement en sorgeixen de nous. D'això se'n deia la condició humana. Potser el que menys em va aportar del muntatge eres les breus aparicions gravades dels actors del 2011, doncs, ignorant d'aquest referent, tampoc em varen acabar de resultar significatives