Let's make love

 

        Lets'make love fou la penúltima pel·lícula de Marilyn Monroe i la última comèdia, genere al qual estava més associada. El protagonista de la història és un home immensament ric anomenat Jean Marc Clement que un dia va a veure els assajos d'una obra d'una companyia menor on la seva figura és satiritzada. Al teatre es queda captivat per l'estrella de companyia, òbviament Monroe, i és confós amb un dels aspirants a fer el seu paper. Decideix seguir l'equívoc per guanyar-la noia, la qual té una idea molt pobre de la figura de Clement. Des d'aquí es desenvolupa la trama del film. En el seu moment n va tenir un exit discret i no va ser apreciat per la crítica. Monroe no estava especialment interessada i quasi tots els actors principals als que se'ls va oferir el paper ho van refusar. El primer, pel qual el film estava escrit fou Gregory Peck, però també Charlton Heston o Rock Hudson. Clement fou finalment Yves Montand que feu tota el rodatge treballant amb llenguatge fonètic, cosa que ell pensa limità molt la seva actuació. Monroe en canvi, més enllà de que tots dos s'enrollesin, va estar molt satisfeta de treballar amb un prestigiós actor europeu. En la mesura que els actors americans participaven a la cultura del país no em resulta estrany el seu refús al guió del film, molt allunyat de l'esperit de la comèdia americana. Aquí, el poder dels diners fa irrellevant tota consideració sobre la maduració dels personatges. En aquest sentit, el film reflecteix un temps molt més cínic i no acaba de seguir una línia apuntada, però no resseguida, del tot quan Clement se n'adona que la relació amb la noia li permet veure una dimensió d'ell mateix amagada pel personatge amb el que tots l'identifiquen. Peck es basa en refusar el film en la poca qualitat del guió. El fet però és que un director com Cukor podia anar més enllà del guió i per això deixa tanmateix bones escenes com la protagonitzada per Milton Berle en el teatre, la qual mostra perfectament que la clau per trobar alguna cosa graciosa és que els altres pensin que és graciosa. (jo ha tingut aquest diàleg amb els meus alumnes moltes vegades parlant de la diversió) i el clip de més amunt que és a la vegada la millor escena musical rodada per Monroe i la segona aparició més espectacular d'una dona en un film (el primer lloc indiscutible és per a Cyd Charisse en Singing in the rain)

La Columna

 

    En versió catalana d'Oriol Vaqué llegeixo La columna d'Adrien Bosc que vol reflectir l'experiencia bèlica de Simone Weil a la guerra espanyola. Fou, de fet, molt breu, només 48 dies i no fou gens gloriosa. Va anar al front d'Aragó, el seu escamot estava a la zona de Pina d'Ebre, però va quedar fora de combat quan en el campament va ensopegar amb una olla d'oli bullint que li va deixar cremades serioses a la cama i van ajudar a decidir la seva repatriació. Estem a les primeres fases de la guerra abans de la creació de l'exercit popular i Weil està en unes columnes anarquistes. De fet, Durruti és un personatge clau en el llibre per la seva intervenció a l'afusellament d'Angel Caro, un noi falangista de 16 anys, fill dels mestre local, (li va donar a triar entre fer-se anarquista o ser afusellat A la seva situació, el seu pare a l'altra zona era sospitós de tenir idees republicanes, l'elecció no era només ideològica. De totes maneres quan Durruti deixà el poble, l'executaren immediatament).

    El llibre es deixa llegir a la primera part on fa un seguiment del camí de la Weil a partir de les poques notes que va deixar i del testimoni d'alguns compatriotes que estaven al seu costat (Weil no sabia res d'espanyol). Fins aquell moment el llibre no em sembla que aportes res de realment nou. Tanmateix, però, el llibre pren molt més volada i interès quan Weil pren la paraula i ho fa amb un text extraordinari, la carta que en tornar de Catalunya, Weil escriu a George Bernanos. Aquest autor estava en les seves antípodes ideològiques. Catòlic i monàrquic s'havia posat en prímera linia de la literatura francesa amb le Journal d'une curé de campagne. La guerra l'havia sorprès a Mallorca on residia i hi va voler restar en part perquè el seu fill gran era voluntari falangista. La duresa de la repressió feixista el va horroritzar i el va dur a escriure Les grandes cimètières sous la lune, que fou el primer gran testimoni de la repressió franquista i impactà perquè el seu autor n'era ideològicament proper. Weil l'escriu moguda pel fet d'haver reconegut una afinitat espiritual, de compartir un sentiment d'horror pel descobriment d'una dimensió humana, la més sinistra, que en ella mateixa no és ideològica però fa servir l'ideologia com excusa. És un text que pot recordar al Plató de la carta setena. La font de la decepció és identificada amb la CNT, la que per a molts era l'expressió més pura de sentiment revolucionari. Weil comprova però amb tristesa que els revolucionaris en arribar als pobles d'Aragó oblidaven o no s'identificaven amb la la gent del país. La seva "consciencia" ideològica els feia superiors (em sembla que això li passa massa sovint a totes les esquerres) Allò que més li escandalitzava però era la incapacitat de reaccionar amb humanitat enfront els vessaments de sang inútils dels quals ella en veié uns quants i són descrits amb profusió al llibre de Bernanos.

    La darrera part del llibre manté aquesta elevació explicant el destí immediat dels protagonistes: la família Caro, Bernanos, els companys francesos anarquistes de Weil que no compartiren els judicis de la seva companya expressat en la carta a Bernanos i la propia Weil fins la seva mort al sanatori de tuberculosos d'Ashford l'agost de 1943

La Grazia

     La darrera sessió del curs del grup cinematogràfic local em permet veure La Grazia de Sorrentino, que no havia vist en el seu moment. La `pel·lícula es centra en el personatge de Mariano de Santis, distingit penalista i president de la República italiana que està vivint erls seus darrers mesos en el càrrec. Em aquest temps De Santis ha d'enfrontar-se als seus problemes personals, no pot superar la mort de la seva dona però tampoc el fet de saber que aquest el va trair amb algú en un moment del seu matrimoni, i els relacionats amb el càrrec: té pendent signar una llei d'instauració de l'eutanàsia a la que s'oposa l'església catòlica, ell és un catòlic convençut, i ha de decidir si signa dues peticions de gràcia: la d'una dona que matà un marit maltractador i el d'un professor jubilat d'història que ha matat la seva dona, malalta d'alzheimer.

    La Grazia és un film profundament divisiu. Mentre que alguns hi veieren una obra mestra, d'altres el consideraren pretensiós i avorrit. Jo potser posaria l'objecció de què com en altres films de de Sorrentino les parts són millors que el tot i hi ha així una gran desigualtat entre les escenes, però malgrat això, em pronunciaria clarament a favor del film per una raó clara i definitiva: la perspectiva intel·lectual i moral és la que jo crec que és la meva o, dit més modestament, voldria que fos la meva. De Santis pren les decisions que pren no tant des de les seves conviccions, sinó des de la ponderació de les seves incerteses. Com ell diu, en un moment del film, "la gràcia és la bellesa del dubte". Dit , altrament, el dubte és l'arrel més forta de la compassió i la benvolença, no pas la seguretat dogmàtica, d'altra banda característica de com molta gent enfoca qüestions com les plantejades al film, possiblement la mena de gent a la que no li va agradar la pel·licula. Mauricio de Santis està interpretat per Toni Servilio en el seu setè treball amb Sorrentino i el seu treball em sembla a l'alçada del de la Gran Bellesa, fent un personatge en un cert sentit contraposat al d'aquell film.

Blue Moon

     Com que visc fora de la metròpoli i el negoci de l'exhibició cinematogràfica cada cop és més erràtic, vaig perdre l'oportunitat de veure el Blue Moon de Richard Linkater quan es va estrenar a Barcelona a començaments d'aquest any. Ara he pogut veure'l per Movistar. Potser la primera cosa que crida l'atenció és la tremenda diferència amb l'altre film de Linklater estrenat enguany, Nouvelle Vague. Mentre que la segona mimetitza l'estil del jove Godard en molts moments, Blue Moon s'esdevé quasi del tot en un únic decorat amb seqüències molt llargues i ben bé podria ser una obra de teatre. La diferència entre tonalitat és també important, mentre que vaig trobar Nouvelle Vague un film lluminós i optimista, Blue Moon em va semblar del tot ombrívol. El film comença amb la notícia de la mort per pneumonia de Lorenz Hart en un hospital després d'haver estat trobat inconscient per l'alcohol al carrer uns dies abans. Immediatament anem al lloc on transcorre el film el bar de Sardi's Restaurant.És vuit mesos abans de la seva mort i Hart s'ha refugiat després de l'estrena d'Oklahoma! el musical de Rodgers i Hammertstein, el primer de Rodgers amb un altre letrista. Més tard hi haurà en aquell bar la celebració de l'èxit. Hart es debat entre la seva gelosia i les seves expectatives de consumar una relació amb un rossa espectacular de la que s'ha enamorat, vint anys més jove, tot i que per l'aspecte del compositor podrien ser quaranta

    Els dos grans arguments  a favor del film són la composició de Hart que fa Ethan Hawke i la brillantor dels diàlegs o, millor dit, dels pràcticament monòlegs de Hart, una barreja de ressentiment i una certa lucidesa. Hart veu molt clar la degradació del musical que anava a esdevenir-se (té raó en que Oklahoma! era un pas enrere en relació amb els seus treballs anteriors) però, potser pel que li queda d'instint de supervivència s'equivoca amb les seves possibilitats reals, tant en la relació amb la noia com amb Rodgers. Hart ens apareix com un home de talent i brillantor indiscutible i això omple els primers minuts del film que són els millors. El problema possiblement és la manca de progressió dramàtica, perquè aviat queda clar que Hardt no pot escapolir-se de la casta del perdedors, faci el que faci, i i de fet l'únic que realment fa és beure. En aquest sentit el film va de més a menys, però en conjunt estic prou content d'haver-lo recuperat. Em sembla curiós que en el film s'esmenti una vegada Sinatra de manera displicent, en 1943 Sinatra era fonamentalment un ídol juvenil, perquè en el meu cas particular el meu coneixement del treball de Rodgers i Hart es deu fonamentalment a les versions de Sinatra, especialment a las del film adaptació de l'obra de tots dos, Pal Joey.Menys sorprenent, perquè hi ha molts precedents, és que Hart odiés la canço Blue Moon, que ell considerava la seva pitjor. Precisament per això és un encert evident que sigui el títol del film.

Cap altre opció

     Yoo-Man-su és un home feliç. Té un important càrrec en una empresa paperera on ha treballat vint i cinc anys, viu en una casa esplèndida, una dona molt atractiva, un fill i una filla bons minyons més enllà dels seus problemes i dos gossos. Però el seu mon s'esfondra quan perd la feina. Tot i ser assistit per un programa de teràpia ocupacional, més aviat agressiu, que li convenç que trobarà feina en tres mesos, més d'un any després no n'ha trobat i la situació econòmica de la família comença a ser dramàtica. Quan torna a la seva empresa és humiliat oels antics caps i , en aquestes circumstàncies l'única opció que considera plausible es crear-se la feina, acabant amb un dels directius de la seva companyia i els possibles candidats, també fora de la industria, que podrien ser una alternativa. El film doncs explica la transició d'un honorable cap de família a un assassí en sèrie, optant pel registre de la comèdia negra. Globalment és un film que fa palès el talent del seu autor, Park-Chan- Wook, com a creador d'imatges. Això és el millor i el pitjor del film, potser allargat i de vegades massa barroc. Dues hores llargues són potser excessiva per a una comèdia que només funciona a estones i el lliurament d'un missatge, la inhumanitat de la societat capitalista avançada que no és nou i no es mostra d'una manera especialment original. Allò que m'agrada de Park Chan- Wook és el seu treball com director d'actors, el protagonista Lee Byung-Hun està perfecte en totes les escenes i sobretot d'actrius. Casualitat o no dels tres films seus que he vist (a més d'aquest Decision to leave i Thirst), en tots m'ha semblat remarcable la manera de fer fascinant els personatges femenins. En aquest cas l'esposa interpretada per Son Ye-jin, un focus de tensió constant perquè mai no tenim clar fins a quin punt sap el que fa el seu marit i sí, com sembla, realment ho aprova

Campo de los almendros

    Amb la lectura de Campo de los Almendros acabo la lectura del cicle del Laberinto mágico de Max Aub que vaig iniciar fa quasi tres anys. Per algun lloc, he llegit que aquesta és la millor de les sis novel·les. Crec que qui ho hagi dit podria tenir raó, si més no és aquella que la lectura m'ha resultat més apassionant, tenir el sentiment de no poder deixar el llibre, i la que més m'ha commogut. El campo de los almendros és una gran finca plena d'ametllers on foren concentrats els republicans capturats al port d'Alacant. després de uns dies d'angoixosa espera d'una vaixells promesos per França i Gran Bretanya que havien de donar una sortida als milers de republicans que temien pel seu destí a la nova Espanya franquista. El lapse temporal descrit al llibre és molt breu. Abasta els darrers dies de la República i després els primers dies de la repressió franquista amb la distribució dels milers de presoners i l'extermini arbitrari dels que tenien mala sort. En aquell moment el destí podia dependre de què et reconegués un fill de puta del teu poble o que un guàrdia et mirés amb l'ull esquerre. Segons la novel·la, de vaixell només va arribar un però ningú no va embarcar perquè les autoritats franquistes no varen mantenir el pacte fet entre el comandament italià, les seves tropes foren les primeres en arribar a Alacant, i el consell d'evacuació, format ad-hoc. Els seus membres foren, imagino que no per casualitat, dels primers a ser afusellats. Aub reprèn el caràcter fragmentari de les narracions anteriors, com en el tres primers mostra la seva capacitat descriptiva i insereix molt diàlegs que aquí em semblen ben resolts expressant els problemes més abstractes i el fracàs més concret, el d'aquells milers de persones que en aquell moment sentien que amb la pèrdua de la guerra i la República, tota la seva existència perdia el seu sentit, Com sembla que passa a la realitat, hi ha moltíssimes descripcions de suïcidis i allò que les fa més esgarrifoses és la fredor mostrada per Aub. Tot i interrompre l'acció per fer una reflexió sobre els seus personatges, llevats dels molts que moren, de molts altres no arribem a saber ben bé que passa. Això és un encert indubtable, perquè malauradament, tot i que hagin passat quasi cent anys, sembla que aquesta història no està encara acabada. Si que acabà però una certa idea d'Espanya a la que la transició- restauració no va voler donar continuïtat.

 

Criss-Cross

 Mentre esperem que baixi el calor per anar a la platja veiem una tarda Criss-Cross, el film que Robert Siodmack va dirigir l'any 1949. El meu germà diu el més essencial al seu blog, aquí, i jo només vull afegir una consideració general i una anècdota. La primera és que veient el film em sobta, em segueix sobtant, la paradoxa de veure a la vegada una representació extremadament realista de la materialitat americana i al mateix temps una ideologia de fons tan poc americana. Com també the Killers, Criss-Cross es fonamenta a la inevitabilitat del destí i el personatge que fa aquí Lancaster és encara més fatalista que el que feia a The Killers. L'anècdota és que en el clip de més amunt, la superba escena inicial del film, podem veure el debut cinematogràfic de Tony Curtis, la parella de ball de Yvone de Carlo. Evidentment no va ser acreditat.