A
la sala petita del TNC assisteixo a la representació del Cadell
de
Josep Maria Miró. Al Cadell
es
representala
història d'una casa pairal, un mas situat en algun lloc aïllat de
la Catalunya Interior. Hi ha algunes precisions cronològiques: la
guerra civil, l'aparició de la TVescombraria, prou per abastar una
mica més d'un segle. Els personatges masculins estan interpretats
per Marc Tarrida. Ell és el Francisco, el Josep, l'Albert però en
tots els casos, el cadell, l'hereu. Les dones en canvi si apareixen
individualitzades, però sempre designades pels malnoms
fruits de la inventiva, justeta, del cadell corresponent.
Entre les intèrprets hi són algunes de les actrius més importants
de l'escena catalana actual..
Hi
ha més d'un motiu que em sembla fer recomanable la visita al TNC. El
primer és la bellesa del text; un català molt bonic que sembla
viu, del tot creïble per ser parlat d'una casa on tots els llibres
són foragitats, però també mol ric i arrelat amb la millor
tradició catalana. Una escenografia molt sòbria i molt
intel·ligent, de inspiració tenebrista, en algun escrit vaig veure
que Caravaggio havia estat una font d'inspiració.
Només a la darrera part de l'espectacle, apareix una saleta d'estar,
com podria ser la saleta d'estar vella d'una casa actual, des don
s'explica el final de la casa que és la mort de la tieta
interpretada per Rosa Renom.
Un únic moment justificaria haver anat al teatre, l'entrada en
escena de la recollida, interpretada per Mercé Aranega, la darrera
de les dones a tenir un paper important a la casa. Apareix amb un
monòleg (en realitat, un diàleg amb el seu marit, però aquest
resta mut sense res a dir) que l'actriu interpreta de manera brillant
amb una força abassegadora. És aquest el moment triat pel trailer de més amunt
En
conjunt, l'obra és molt dura; els fets narrats i escenificats són
sempre molt cruels. La tendresa és aliena a la masculinitat,
pròpiament femenina, i es desenvolupa només als marges i de manera
clandestina. Tanmateix, els moments més cruels: la mutilació del
Potol, la tria del gos guardià també estan efectuades per dones. La
tendresa només apareix quan ho permet l'instint de supervivència.
Hi ha un moment en què el personatge de la recollida compara la casa
amb el país i si ens ho pensem bé, no és una comparació ni
afalagadora, ni optimista.
Recordo
que la primera vegada que Le Pen (pare) va arribar a la segona volta
de les eleccions presidencials franceses el seu adversari va ser
Chirac, del qual era notòria i palesa la seva fama de corrupte.
Llavors jo era jove i pensava, com altres babaus, que els francesos
tenien molt mala sort d'haver de triar entre un feixista i un
corrupte (el corrupte va escombrar). Les eleccions del 29 de novembre
tenen una estructura molt semblant. Entre mig, els exemples de la
mateixa situació han estat nombrosos al llarg d'aquests anys.
Segueixo sent un babau, però no tant com per no tenir clar que el
problema no és de mala sort, sinó estructural.
Per
tot arreu, hi ha gent que ho explica, apuntant les possibles
explicacions des de l'àmbit de la sociologia generalment. Allò que
ningú no ha fet és mirar d'establir la freqüència perquè aquesta
mena d'esclats, més o menys intensos, es van repetint durant tot el
segle. França és un país europeu important, en termes econòmics
el segon, però és, com ho foren també els EEUU, la materialització
d'una idea, el projecte laic, republicà, universalista, en
definitiva, il·lustrat i això és el que li fa mes mal, al jove
babau que encara tinc dins. Recordant els meus anys de professor no
és tant estrany que el instituts es cremin, i més aviat la pregunta
és perquè no han cremat tots encara. Els instituts no ofereixen
promoció social, són defensors d'uns valors en els que no creuen
gens ni les famílies, ni l'administració (sovint tampoc els
professors) i a més ofereixen una barreja de maltractament i
afalagament que és més empallegosa que el maltractament descarat
tradicional. Catalunya, certament, és diferent i només pot haver
decepció si ha alguna expectativa prèvia, cosa que en el nostre
país no és el cas. Per això, (i tornant a allò de què la
història de vegades rima) el que més em recorda aquesta crema
d'instituts és l'activitat de cremar esglésies, en les que els
espanyols i els catalans tant vam destacar en els anys anteriors a la
guerra civil.
He
passat unes hores molt entretingut i divertit gràcies a l'amabilitat
del meu amic RMF que em va passar una còpia del llibre OPERAZIONE
GATTOPARDO. Come Visconti transformo un romanzo di "destra"
en un suceso di "sinistra" de Maria Gabriella Giannice
i Alberto Anile. El llibre ofereix una crònica completa del tot el
que es refereix al Gattopardo tant a l'originària font literària
com a la posterior adaptació fílmica.
Tota
la història comença amb una decisió una mica arbitrària, la d'un
aristòcrata sicilià d'edat avançada que ha fet poca cosa a la
vida, fora de llegir molt i veure com s'anava esvaint el patrimoni
de la seva família (amb l'ajut en un cert moment dels bombarders
americans) que fa el seu primer intent literari evocant la història
de la seva família i especialment la del seu avi. Quan es lliurat
als diferents editors el llibre és refusat per les editorials més
importants i l'autor Giovanni Tomaso de Lampedusa mor sense tenir
notícia que el llibre ha estat finalment admès per l'editorial
Feltrinelli, on ha trobat un lector que si ha valorat l'estil i la
reflexió històrica del llibre. Em va fer il·lusió saber que
aquest lector era Giogio Bassani, l'escriptor ferrarès del que que
he parlat alguna vegada en aquest
bloc.
L'obra
va fer rebuda de manera molt freda en principi per la crítica
italiana, especialment per la part més important que era la que
orbitava entorn del PCI. Alguns com Sciascia es sentiren fins i tot
insultats pel retrat que es feia de Sicilia. Al llibre se'l retreia
un caràcter reaccionari, es negava explícitament la idea del
progrés històric, un judici molt esbiaixat sobre "il
Risorgimento" i haver estat escrit de maera anacrònica, sense
cap concessió a les formes aportades per l'avantguarda del segle
XX.Però malgrat les crítiques negatives l'obra es va vendre i es va
vendre molt. Prou perquè fou traduïda a llengües estrangeres, on
la recepció fou molt més benevola. Principalment a França, on
Louis Aragon feu una crítica extremadament laudatòria que
descol·loca la intel·lectualitat italiana. Mentre els italians
veien un pur anacronisme, per exemple, Aragon veia una desplegament
intel·ligent de les propostes proustianes. A les votacions del
llavors molt prestigiós Strega, al millor llibre de l'any, el triomf
va ser aclaparador. A més el seu oponent principal, una vita
violenta de P.P. Passolini, tampoc podia acabar de ser del tot
grat al PCI.Cal
recordar que aquests mateixos grups intel·lectuals havien tingut una
desfeta amb les seves crítiques negatives i el seu refús del Dr.
Zivago de Pasternak. El seu seguiment de les pautes de Moscou,
els havien posat clarament en oposició a l'opinió general que havia
rebut amb entusiasme la novela de Pasternak.
En aquest context
apareix la idea de fer una adaptació cinematogràfica que es veu com
una ocasió no només d'il·lustrar la novel·la sinó de
rectificar-la, oferint una versió més congruent amb les concepcions
del materialisme històric, donant veu a les classes treballadores
absents del text de Lampedusa. Això s'havia de veure facilitat
perquè de tots els grans director italians del moment, la pel·lícula
havia estat encarregada al que estava més proper al PCI i per tant
més obert a la seva influència, Luchino Visconti, l'aristòcrata
milanès que mai no va renegar del comunisme. No era un treball fàcil
i el guió de la pel·lícula està signat per cinc escriptors,
col·laboradors habituals de Visconti i propers al partit. La seva
redacció durà més d'un any. En principì, el productor Lombardo,
hi estava d'acord però tenia la seva agenda. Conscient de què el
film anava a costar molts diners, necessitava un acord amb una
productora americana, que fou finalment la Fox, i somniava amb fer la
replica italiana a Gone with the Wind. Per que sortissin els
números, (cosa que no va passar tot i que la pel·lícula funciona
molt bé en alguns països europeus) era essencial l'elecció del
protagonista. La primera idea de Visconti, molt sorprenent, fou
Nikolai Cherkasov, el protagonista d'Ivan el Terrible d'
Einseistein. Es va contactar amb l'embaixada soviètica, però
l'actor rus estava molt envellit. La següent opció de Visconti era
Lawrence Olivier, però mentre Visconti s'ho rumiava, Lombardo va
contractar Burt Lancaster, llavors en un moment molt dolç de la seva
carrera.
El
rodatge es va fer a Sicília en la seva major part i després a Roma.
Fou ben dur rodar escenes com la del ball en el mes d'agost. Visconti
no va rebre bé no haver triat ell l'actor principal i no ajudava
gaire a Lancaster, tenint un comportament amb l'americà de vegades
groller. Lancaster, però, era un home intel·ligent i va trobar la
clau per interpretar el personatge: seguir el model del propi
Visconti, imitar-lo (de fet, Visconti es va arribar a plantejar ser
ell el Príncep de Salina). Durant el rodatge potser la dificultat
més gran va venir provocada per l'obsessió de Visconti per
l'exactitud històrica, però mentre progressava, el que anava rodant
cada cop més deixava de costat o prescindia de les aportacions
filosòfico-històriques dels guionistes per recuperar l'esperit de
la novel·la, centrant-se en el personatge del Príncep, amb el que el
director cada cop s'identificava més, en definitiva, tots dos
compartien origen.
El
film fou estrenat. La recepció de la crítica fou positiva en
general i la intel·lectualitat esquerrana va aprovar la lectura de
Visconti. Quan el film va anar a Cannes va guanyar la Palma d'Or (era
la primera vegada que Visconti guanyava un premi d'aquesta categoria)
però ho va fer amb una copia quinze minuts més curta, de les que el
propi Visconti havia fet desaparèixer quatre escenes. Eren
precisament les escenes on era més clara l'aportació dels
guionistes i la rectificació ideològica imposada a Lampedusa, entre
elles l'escena en què els camperols locals s'oposaven al prefecte
burgès Sedara. Totes les còpies que hem vist després del
Gattopardo ho són de la projectada a Cannes,. No en queda
cap de la versió que va veure el públic italià en el moment de
l'estrena, que fou la que aprovà la crítica italiana. Després la
Fox mutilà de manera salvatge el film en les versions pel mon
anglosaxó, cosa que evidentment afectà la recepció de la
pel·lícula en aquests països, que no varen veure la versió
integra fins 20 anys després. Es va fer una versió també en
llengua francesa que té l'interès de què és allí on es pot
sentir la veu de Claudia Cardinale que va rodar la seva part en
francès (la seva primera llengua perquè era tunisiana) i va ser
doblada a l'italià, a més, és clar, d'Alain Delon i Serge
Reggiani, els actors francesos del film.
Visconti
va trair, doncs, el seu entourage, tot i que va ser capaç de donar
molt del que volien. Tampoc va ser, però, fidel a Lampedusa. En
aquest sentit, la rectificació no era possible, doncs estava marcada
pel fet que la pel·lícula prescindeix de tres capítols de la
novel·la. El primer d'ells, cap a la meitat del llibre, està
centrat en el Pare Pirrone que deixà uns dies Donnafugata per veure
al família al poble i ha de resoldre un problema entre famílies
pageses locals amb un matrimoni de conveniència. Tenia sentit perquè
el guió ja deixava força clar el caràcter de matrimoni de
conveniència de Tancredi i Angelica. Més importants és la
supressió dels altres dos, els dos darrers qu descriuen la mort del
principi i l'evolució dels personatges que resten al segle XX. En
realitat, el de la mort del príncep està suprimit en un sentit
literal, però la mort del príncep queda perfectament explicada a
l'escena del ball. Crec que i aquesta decisió de Visconti fou la
que millor revelà la seva genialitat i un dels fonaments que fa del
film una obra mestra.
Al
darrer capítol ens assabentem que com era previsible Concetta, la
filla gran del Princep enamorada de Tancredi, no es va casar mai i
que el matrimoni d'Angèlica i Tancredi fou desgraciadament mediocre.
En una visita de l'antic pretendent de Concetta i amic de Tancredi
el que apareix al film (interpretat per Terence Hill), aquest li
revelà la confessió del seu amic d'haver estat sempre enamorat de
la seva cosina i al mateix temps aterroritzat pel seu oncle, cosa que
evidentment canvia tota la perspectiva del film. Durant la novel·la
molt més que en el film es comenta que la major possessió de la
família, més enllà de les terres ( que han d'anar-se venent poc a
poc) és la seva col·lecció de relíquies. Quan Concetta es
decideix a vendre-les però els experts eclesiàstics determinen que
no tenen cap valor. Al final, els Salina deixen doncs ben poca cosa a
la posteritat.
Vist
aquest darrer capítol es mostra molt discutible el tractament que fa
Visconti del personatge. La converteix en una comparsa, quan
Lampedusa en fa el contrapunt de la doblesa moral de Tancredi i en
part del seu pare, temptat a acomodar-se a la nova situac tot i que
finalment no ho faci. Potser això hagués estat diferent si
finalment Romy Schneider, present al rodatge perquè era en aquell
moment la parella de Delon, hagués accedit a interpretar el paper.
Però l'únic paper que volia era el d'Angèlica i la Cardinale era
innegociable. Altres personatges també són maltractats en el film,
en comparació amb el llibre. Un d'ells és Tancredi. En el film la
seva presència a les files dels seguidor de Garibaldi es mostrada
com una acció d'oportunisme i des del principi ens és presentat com
un arribista essencialment conservador (la famosa sentència de què
cal canviar alguna cosa, perquè tot romangui igual, la diu en la
seva primera aparició al film), mentre que a la novel·la la primera
adscripció revolucionaria és més sincera i hi ha una evolució
ideològica en el sentit precisat en el film. També carrega molt
les tintes contra Calogero Sedara sempre presentat de manera
ridícula, quan, objectivament el seu personatge no fa el ridícul.
Però la raó és molt clara. Visconti tenia consciència de ser un
aristòcrata i un comunista. Des de qualsevol d'aquests papers
l'enemic era el burgés representat per Sedara. En contraposició,
Visconti realment estimava el príncep, (i en això si és fidel a
Lampedusa) i també òbviament a Angélica Sedara, la guanyadora més
clara del film. L'emblemàtica escena del ball (reproduïda més
amunt) és sobre tot l'escenificació del seu triomf absolut, d'ella
sobre els Salina, de la seva classe sobre el passat.
El
llibre és molt ric en informació i anècdotes i molt exhaustiu en
la descripció del debat intel·lectual. Fou una bona excusa per
tornar a a veure un altre cop el film i gaudir-lo d'una manera
especial. No vaig poder deixar de pensar en l'escena inicial de The
Godfather o la boda de The Deer Hunter, dos dels
moltíssims intents, més o menys reeixits, de copiar l'original
viscontià.
Fa
gairebé dos mesos vaig parlar amb el meu amic J.S.C. La conversa es
va fer en unes circumstàncies molt tràgiques, però entre tot el
que va em va dir hi ha una cosa que vull retenir. M'explicava que en
el seus darrers anys havia descobert que li quedaven masses coses per
estudiar i que tenia moltes curiositats no satisfetes i que, per
això, sentia posar-se a escriure com un malbaratament del temps.
Evidentment, hi ha aquí una mena de justificació personal,
discutible i que potser no és d'igual aplicació en tots els casos.
Essencialment, però, trobo que és veritat i a més fonamenta molt
bé perquè resulten de poc fiar els tipus que publiquen un llibre
cada any. No parlo evidentment dels dedicats a la literatura com
novel·listes, poetes, etc. Potser, però, un mica també perquè jo
de tots els autors del segle passat el que em resulta més admirable
és Juan Rulfo
Tenia
ganes de reveure The best years of our lives des
de que fa dos anys vaig llegir Sunset
Park de Paul Auster on d'alguna manera l'escriptor neoiorquí
replica l'estructura de la novel·la, canviant la segona guerra
mundial per la crisi del 2008, mai no resolta i de la qual seguirem
pagant conseqüències en els propers mesos. The best years of our
lives és la història del retorn a la vida civil de tres
combatents de l'exercit americà a la segona guerra mundial: Al,
Fred i Homer. El primer és un executiu bancari amb una família
convencional (cosa que més o menys vol dir feliç) que ha estat
sergent. Esta interpretat per Fredric March guanyador de l'oscar al
millor actor. El segon Fred (Dana Andrews) és un antic cambrer que
ha estat capità de les forces aries i està casat amb una noia que
només va conèixer una setmana. Homer és un antic atleta
universitari que era mariner a un portaavions i que ha de manegar-se
amb una garfis perquè ha perdut les dues mans. No està interpretat
per un actor professional sinó per Harold Russell un exmilitar que
estava a la situació descrita al film. Curiosament, és l'únic
actor de la història que ha guanyat dos Oscars pel mateix paper. Va
guanyar l'oscar al millor actor secundari i un d'especial, decidit
abans de la votació, pel significat del seu treball al film.
He
trigat tant de temps en reveure-la perquè és una pel·lícula ben
llarga pels estàndards del Hollywood clàssic, gairebé tres hores.
El director William Wyler era ja una de les figures més destacades
del cine americà i aquí feu un treball efectiu. No em sembla una
obra rodona, però té moments de gran cine, magnífics. Jo
personalment destacaria el primers 45 minuts de la pel·lícula i les
dues escenes finals. Al començament veiem la tornada dels tres
soldats a casa i Wyler és efectiu per fer-nos veure l'ambivalència
d'un moment del tot esperat però també temut, perquè tots tres
tenen motius per a pensar que el retorn a casa és un cert sentit
impossible. Ells són diferents, en el cas de Homer de manera molt
dramàtica, i a més l'entorn ha variat, és el cas d'Al que es
troba amb uns fills que han deixat de ser uns nens, en el cas de Fred
ha d'assumir una nova situació difícil d'encaixar: deixa de ser
oficial per passar a fer de depenent en uns magatzems. Entre mig la
pel·lícula s'allarga i potser dona molt espai als problemes
sentimentals de Fred, atret quan més va més per la jove filla d'Al
(Teresa Wrigth) i casat amb una dona que es va fitxar en ell per allò
que era i no pot tornar a ser (Virginia Mayo). Quan Fred decideix
trencar el matrimoni i deixar la ciutat hi ha una molt bona escena
(la del clip de més amunt)en que ell repensa sobre si, mentre està
en el lloc d'artiller que li corresponia en un bombarder destinat ara
a la ferralla. L'escena final és un final feliç. Homer es casa amb
la seva núvia de tota la vida (Cathy O'Donnell, una actriu
especialitzada en patir molt) tot i que ell d'entrada tenia por a la
convivència futura i Fred és el padrí. L'escena de la cerimonia
serveix per unir Fred amb Peggy, la filla d'Al, en una escena on
Wyler mou els personatges de manera magistral fins deixar en el
pla només els dos protagonistes.
Com
ja vaig explicar fa dos anys el film de Wyler va ser el que es va
imposar aquell any a It is a wonderful life de Frank Capra,
cosa que va ajudar prou a acabar la carrera de Capra. De fet, encara
hi és entre el més exitosos amb set Oscars. Les recaudacions també
foren molt superiors. És evident que Wyler va contactar millor amb
les expectatives del públic que Capra. En comparació, el film de
Capra és molt més còmic en els moments còmics i molt més tràgic
en els tràgics, però segurament la moderació de Wyler és més
ajustada a les expectatives dels que esperen un film que parli
seriosament. Curiosament, però el film de Capra em sembla en el
fons molt més lúcid que el de Wyler. El diàleg final entre Fred i
Peggy quan decideixen tirar enfavant tots dos és encoratjador però
té poc més sustent que el voluntarisme. En canvi, el final feliç
del film de Capra suggereix clarament quina és la solució de la
reconstrucció d'Amèrica, certament la unitat, però no la unitat de
tothom perquè Mr. Potter, és a dir el capitalisme monopolista i
salvatge, no hi és. En canvi és molt oportú en el guió com es
deixa veure que el desencant dels que retornen està causat per la
por de la inutilitat de la guerra, el diàleg d'Al amb el seu fill
amoïnat per la hipòtesi d'una guerra nuclear, o pel refús dels que
pensen que els americans van lluitar al bàndol equivocat (i aquí és
difícil no pensar a l'actual president dels EEUU)
Tessalònica
és una ciutat del tot peculiar a Europa. Actualment és la segona
ciutat de l'estat grec i tot que aquest té un caràcter
centralista, en alguns aspectes pot rivalitzar amb la capital. Fa
però només 115 anys que pertany a l'estat grec quan aquest ocupà
la ciutat a la segona de la guerra dels Balcans. En aquell moment, el
percentatge de cristians era molt reduït i a més estaven
enfrontats, entre els eslaus i els grecs. Molt més important eren
els musulmans, el fundador de la Turquia moderna va néixer en
aquesta ciutat on té un museu dedicat, i encara més la població
jueva. La proporció d'habitants jueus era la major d'Europa i
aquests jueus tenien com una de les seves llengues el castellà. La
catastròfica guerra de 1923 entre Turquia i Grècia va provocar
l'intercanvi obligatori de les respectives minories i la desaparició
de la població musulmana. L'ocupació alemanya va mostrar un interès
especial per la ciutat atesa la importància de la cultura jueva i
l'exterminació dels jueus fou efectiva i completa. Les autoritats
gregues del moment no es van oposar gaire, perquè varen veure que
els objectius alemanys coincidien amb el seu ànim hel·lenitzador.
Avui en dia, Tessalònica és una ciutat indubtablement grega, però
segurament és l'única ciutat d'Europa on es gairebé impossible
trobar una família que hagi estat a la ciutat més de tres
generacions. A més el gran incendi de 1923 va ajudar a un canvi
radical en la fisonomia de la ciutat. Les descripcions del XIX
destacaven, com entrant pel mar (com en el cas de Barcelona, la
millor manera d'accedir-hi) destacava la visió dels més de 250
minarets que hi havia a la ciutat. Avui només queda un al costat de
la Rotonda. En tot cas, Tessalònica és una ciutat molt agradable,
del tot oberta sobre el Mar Egeu i plena d'animació. Fins i tot, per
algú provinent de l'estat espanyol, resulta sorprenent la quantitat
de bars, restaurants i locals nocturns, cosa potser provocada perquè
la seva universitat és la més important de Grècia. El centre de la
ciutat esta dividit entre la part reconstruïda després de
l'incendi, en gran part barris ocupats pels jueus, i la part alta on
són les muralles i l'acròpolis on vivien majoritàriament els turcs
i té una urbanització tipus Kashba. Del passat turc i jueu queden
algunes coses, però no gaires. Els monuments de la ciutat estan més
relacionats amb les esglésies que resten del període bizantí i les
restes del mon romà, molt nombroses. De la ciutat original que duia
el nom de la germana d'Alexandre en canvi no resta res.
La
ciutat es pot passejar durant dies i dóna molt de si. Entre les
runes romanes hi ha la de l'àgora, el palau de l'emperador Galeri,
l'arc triomfal erigit pel mateix emperador, que convertí ciutat en
la seva capital de fet i el que possiblement sigui l'edifici més
important de la ciutat: la Rotonda. Havia de ser el seu el seu
mausoleu, però no va ser així i després va passar a ser església,
mesquita i una altra cop església, ara consagrada a Sant Jordi. Al
seu costat hi l'únic minaret que ha restat dempeus. A l'estació de
metro de Venizelos hi ha visible a la manera de l'exposició del
museu d'història de Barcelona, el traçat urbà de l'encreuament de
dos carrers de la ciutat romana. Podrien haver tingut una atracció
de primer ordre semblant a les Cariàtides d'Atenes si haguessin
restat les quatre estàtues romanes que hi havien en un encreuament
del barri jueu, las
incantadas, però el governador turc les va vendre al Louvre i
França sempre ha refusat tornar-les.
Les
esglésies tenen prou interès. Les més importants són les
dedicades a San Demetri i Santa Sofia. La Primera conserva el
substrat de la primera església paleocristiana i la segona està
presidida per mosaics de grans dimensions. Les altres no són fàcils
de visitar. Generalment al migdia estan tancades i per les tardes
estan dedicades al culte i són incompatibles amb les visites. La que
més em va agradar fou la dedicada a San David amb un mosaic on es
presenta un Crist del tot inhabitual, del tot imberbe.
Vaig
visitar tres museus de la ciutat. El més important és el museu
arqueològic on hi ha el que queda de la cinquena encantada. La
col·lecció està enriquida amb allò trobat en en les nombroses
necròpolis que abunden a la regió. Com altres pobles antics els
macedonis acostumaven a enterrar els morts amb alguns dels seus
objectes més valuosos i a més la regió de Macedònia era abundant
en or, un dels fonaments del poder de Filip i Alexandre. La darrera
part de l'exposició anomenada l'or del Macedònia mostra el
contingut en aquestes tombes. Les sales anteriors fan un recorregut
per la vida de l'antiguitat que em va semblar un dels museus amb una
ordenació més accessible i clara. El segon museu en importància és
el dedicat a la cultura bizantina que il·lustra els gairebé mil
anys que la ciutat va pertànyer a l'imperi bizantí. Et permet fer
una molt bona idea d'aquell periode de la història de la ciutat i
del tan poc conegut en realitat, imperi bizantí. De gran valor
històric és el museu jueu el qual mostra els llocs de la ciutat on
hi ha memòria del judaisme, mostra la importància i la vitalitat
d'aquest grup de població en en les primeres dècades de la
incorporació a l'estat grec i reconstrueix el procés de deportació
i extermini de la població jueva el 1943. La darrera sala del museu
està dedicada als nens jueus i bàsicament hi ha fotos d'aquests
nens que no van arribar mai a adults. Hi vivien 10000 quan els
alemanys van entrar a la ciutat. Varen sobreviure 58. El lloc és
d'una gran simplicitat però potser per això ben emocionant.
Fora
de Tessalònica vaig veure els monestir de la muntanya d'Athos des
del mar i vaig visitar la ciutat de Kevala, l'antiga Neapolis, la
qual té un molt interessant barri antic en el penya-segat que
s'enfila sobre la costa. El que bàsicament vaig veure són jaciments
arqueològics. Per ordre de visita, el primer fou Estagira, la
ciutat d'origen d'Aristòtil com saben tots els lectors de Sant
Tomàs. Queda molt poca cosa però l'emplaçament sobre un estany
defineix un pàisatge interessant. Després vaig anar a Philipos.
Aquí la gernació era força important. Hi havien vingut molts
autocars nordamericans i sudamericans plens de fidels que volien
veure el lloc de la primera comunitat cristiana d'Europa. En un lloc
de la ciutat es diu que és on fou empresonat Sant Pau quan fou
detingut a la ciutat. El que queda de és de l'època romana i es
conserven força bé el circ, el fòrum i una basílica del segle V
c.e. Pella és el lloc de naixement d'Alexandre el gran i l'antiga
capital. El lloc visitable correspon al que fou el centre de la
ciutat, és d'una gran extensió però en cap cas ha quedat gaire més
que els fonaments dels edificis. Finalment a Vergina hi ha el lloc de
més atractiu. Un complex funerari sota un túmul artificial on hi ha
quatre tombes. La segona és la de Filip segon i molt possiblement
la quarta és la del seu net, el fill d'Alexandre, assassinat per
Casandre qan tenia tretze anys. En vitrines adjacents està exposat
el contingut que del fou troba quan foren explorades i descobertes no
fa gaire més de quaranta anys.
Ha
estat el meu tercer viatge a Grècia. El primer des de fa quinze
anys. Llavors erern molt visibles les conseqüències de les
polítiques d'austeritat implacables que patiren el grecs. Ara la
vida és força animada però es segueixen veient molt llocs tancats.
Quan deia que venia de Barcelona, la gent amb la que parlava,
treballadors de serveis, em manifestaven el seu desig de conèixer-la
però també que per ells era un viatge impossible atesa la
migradesa dels seus sous. A Tessalònica no hi ha cap cartell en
castellà i no gaires en alemany, italià o francès. En canvi , si
hi ha moltes indicacions en búlgar, un destí plausible per la
ciutat fa cent anys, i en serbi o romanès. Cap en turc, tot i que
el turisme turc sigui una realitat. La veritat és que en molts
sentits aquella part del mon no és ben bé Europa, almenys en el
sentit que emprem aquest terme habitualment. L'experiència històrica
és massa diferent. Aixó no em vol dir que m'hagi sentit estrany,
pel contrari allò que són possiblement ens és més proper que el
que poden trobar a l'europa emboirada, septemtrional i protestant.
.webp)
.webp)
