Criss-Cross

 Mentre esperem que baixi el calor per anar a la platja veiem una tarda Criss-Cross, el film que Robert Siodmack va dirigir l'any 1949. El meu germà diu el més essencial al seu blog, aquí, i jo només vull afegir una consideració general i una anècdota. La primera és que veient el film em sobta, em segueix sobtant, la paradoxa de veure a la vegada una representació extremadament realista de la materialitat americana i al mateix temps una ideologia de fons tan poc americana. Com també the Killers, Criss-Cross es fonamenta a la inevitabilitat del destí i el personatge que fa aquí Lancaster és encara més fatalista que el que feia a The Killers. L'anècdota és que en el clip de més amunt, la superba escena inicial del film, podem veure el debut cinematogràfic de Tony Curtis, la parella de ball de Yvone de Carlo. Evidentment no va ser acreditat.

Factory (somni d'una nit d'estiu)

 La contribució del Heartbreak Hotel a l'actual Grec és una adaptació del shakesperià somni d'una nit d'estiu, de Sant Joan per ser exactes.. L'originalitat és que el bosc màgic de les rodalies d'Atenes ha estat substituït per la factory d'Andy Warhol i que els protagonistes de la trama més central, la protagonitzada per Hermia, (nom que no és esmentat, s'utilitzen el nom dels actors i el dels personatges de la Factory) siguin ostes d'una residència d'ancians. La representació dura poc més d'una hora i simplifica una mica l'argument original. Algunes coses s'apunten però no s'acaben d'explicar, com l'intent de representació dels artesans, que aquí acaba assumint la Velvet Underground. Com explica Rigola al clip de més amunt, un dels desafiaments de l'obra és posar dotze actors en l'escenari minúscul de la plaça de l'olivereta. En aquest sentit el seu treball és reeixit i l'espectacle funciona. Diria però que per acabar de gaudir-lo del tot has de combregar en el mite de la Factory, cosa que no és el meu cas i que em va mantenir una mica lluny de l'espectacle, per la qual cosa prefereixo parlar de les dues coses que em van agradar molt. La primera és el treball i la presència de la gent gran, els que pateixen Puck i els seus poders en forma d'enamoraments sobtats i irreprimibles. Els actors triats fan un treball excel·lent oferint un contrapunt al desfermament de la Factory, alhora divertit i tendre. Són Muntsa Alcañiz, Oriol Genis, Toni Sevilla i Xesca Pinyol. Els seus parlament són els que millor mostren una altra de les gran virtuts de l'obra: la versió de Shakespeare efectuada per Salvador Oliva que em sembla d'una qualitat poc habitual. El personatge, evidentement central, d'Andy Warhol està interpretat per Lluís Villanueva, en una caracterització convincent i versemblant.

Beyond a reasonable doubt

     Beyond a reasonable doubt fou el darrer film americà de Fritz Lang. D'alguna manera composa un díptic amb el primer, Fury, doncs tots dos tracten de la pena de mort. La diferència entre tots dos d'alguna manera reflecteix el que va ser el periple americà de Lang. Fury és un film de sèrie A rodat amb l'estrella més gran del moment, Spencer Tracy, el de 1956 és proper a una sèrie B amb actors que no estaven del tot en el seu millor moment. Per això o per un tema de maduració, tot i que ambdós estiguin excel·lentment rodats, el fet és que l'últim hi ha menys interès en mostrar que està ben rodat. També diria que és un film més honest. De fet, el mateix Lang pensava que Fury no ho era del tot (un linxament és reprovable amb indepedència de la culpabilitat o no del linxat) Aquí en canvi, s'aplica la pena de mort a un culpable, però no per això deixen de mostrar-se clarament la feblesa de totes les nostres certeses i evidències. La trama explica la història de Tom Garret un editor que treballa en un diari oposat a la pena capital. En col·laboració amb l'editor fa un muntatge amb proves falses que semblen acusar Garret d'un crim no resolt per la policia. Garret és condemnat a mort però l'editor mor en un accident quan anava a revelar el caràcter fictici de les proves. Garret, Dana Andrews, té molt poc temps i menys mitjans per mostrar el caràcter artificial del muntatge ajudat només per la filla de l'editor que havia estat la seva promesa. Al final, un gir de guió canviarà completament el sentit de la història. Personalment, trobo que del millor de la pel·lícula és el tractament de la núvia, Joan Fontaine, en la que Bodganovich veia un del millors i més esgarrifosos retrats de puritana americana. Lang, en canvi, era més indulgent.

L'últim atom

 Assisteixo al Teatre Goya a una representació de l'últim atom, escrita i dirigida per Jordi Oriol i passo una molt bona estona. En principi l'obra explica la història d'una parella que té una filla desapareguda. Va sortir una estona de casa quan tenia 16 anys i es si com l'advertiment dels pares, "si no vens a quarts d'una no cal que tornis", s'ho hagués pres massa literalment . Deu anys després està arribant el dia del vint i sisé aniversari i el desè de la desaparició, cosa que significa la possibilitat de donar-la per morta oficialment. Els progenitors divergeixen mentre el pare no accepta la desaparició, la mare vol fer un enterrament i passar pàgina, a més està amoïnada perquè un ictus ha alterat l'area de Broca del cervell de la seva mare i la seva capacitat d'utilització del llenguatge. L'obra ens explica això però donant veu als pares des de les seves especialitats professionals. Ell és professor de física, expert en física quàntica, mentre que ella és lingüista. Així doncs, els seus sabers es relacionen amb el que estant passant i a l'obra veiem les seves classes, ell explicant la teoria de la incertesa i l'efecte observació i ella la tesi Saphir- Wollf, és a dir, la hipòtesi de que la manera en què veiem el mon està directament condicionada pel nostre llenguatge. Tot això es dóna en un context on el govern està amoïnat perquè la gent es sent envaïda per la incertesa veient, amb raó, que la quantitat de incertesa que podem suportar els humans és poca. La solució final serà fer obligatòries mascares als ulls per impedir l'efecte observació. 

Si tot això m'ho haguessin explicat d'entrada, potser hagués arrufat el nas, perquè el perill de la pedanteria sembla evident. El que vaig veure és tot el contrari i això és gracies al treball de direcció de Jordi Oriol, d'un dinamisme que poques vegades he vist en un teatre d'aquesta ciutat. Molt ben secundat pels quatre actors que interpreten tots els personatges: Joan Carrera, Mia Esteve, Carme Milàn i Carles Pedragosa, junt amb el regidor que diu els diàlegs d'una altra que aquella nit no va poder venir (sembla que de fet cap nit pot). Potser és Pedragosa qui té el millor moment en un diàleg entre dos personatges seus fet possible pel talent del regidor manegant una pissarra. Alguns moments són ben hilarants, com la representació d'Edip Rei (ja no tragèdia, sinó comèdia musical) feta en un centre parroquial o la recreació d'aquelles indescriptibles sessions informatives del temps de la pandèmia amb representació militar inclosa

Mel Brooks fa cent anys

 Ahir va fer cent anys Mel Brooks. No és que m'agradi tot el que va fer, però poques vegades m'ho he passant tan bé als cines com quan, al final de la meva infància, vaig veure, dues o tres vegades, the young Frankenstein. Quan la vaig reveure no fa gaire vaig trobar una recreació perfecte del cine clàssic americà, fruit de molt talent i molta devoció. Les pel·lícules dolentes queden compensades no només per aquest film (el clip és un dels meus moments preferits) sinó per coses com haver produït The Elephant Man o haver-se atrevit a signar en 1968, un guió com el de The Producers

Dhammapada

     Els editors Errata Naturae han editat una traducció del Dhammapada de Buda, un dels textos més bàsics de la tradició budista. El mèrit important és que per primera vegada el text es presenta en castellà en traducció directa del Pali, que no era la llengua de Buda, però si la dels textos més antics de la tradició budista. El llibre és essencialment un instrument de meditació i per això compta no només amb el text sinó amb una molt acurada selecció de reproduccions de pintures de la tradició budista, poc conegudes perquè la història de l'art és potser una de les disciplines que menys s'esforça en amagar la seva manca d'universalitat. El llenguatge és clar i precís i així la conjunció d'imatges i paraules fa que el llibre pugui realitzar perfectament aquest caràcter d'instrument meditatiu. No tinc del tot clar si pot funcionar com propedéutica al budisme. Em sembla que alguna informació prèvia pot ajudar a fer la lectura del tot profitosa.

Sawt Hind Rajab (la veu de Hind Rajab)

     Veig la veu de Hind el docudrama que va despertar l'entusiasme del festival de Venècia on va guanyar el gran premi del Jurat. L'autora és una directora de Tunes   Kaouther Ben Hania. La pel·lícula transcorre quasi completament a unes oficines de la mitja lluna roja a Gaza. Els serveis d'aquesta entitat recullen la trucada d'una nena de sis anys que és l'única supervivent d'un atac perpetrat per soldats israelians a un cotxe on viatjava amb part de la seva família. La pel·lícula mostra l'esforç dels treballadors del centre per recolzar la noia mentre no es pot enviar un equip de rescat, cosa que només és possible amb una autorització de l'exercit israelià, la qual tampoc es pot obtenir directament és clar. A mesura que passa el temps les expectatives són pitjors per la nena i es fa més virulenta la discussió entre alguns funcionaris que volen enviar un equip de rescat immediatament i el cap que no vol perdre més gent dels equips de rescat. La nena és en un cert moment donada per morta, amb la qual cosa la negociació s'atura, però no ho està i el contacte es reprèn. Finalment l'autorització arribará, l'equip de rescat inicia la seva missió, és un viatge de vuit-cents metres, però serà debades perquè seran anihilats per l'exercit israelià i Hind acabarà morint.

He parlat de docudrama perquè encara que el membres de la mitja lluna siguin actors, el film utilitza les gravacions reals de la converses mantingudes entre l'equip i la nena. La directora transmet molt bé l'angoixa, al limit de l'indescriptible, viscuda pels treballadors de l'ONG, utilitzant quasi sempre primers planes i movent la camera per un espai estret i limitat. Més enllà del seu valor cinematogràfic, el film és un testimoni necessari d'un temps, el nostre, que en el futur esperem que siguin recordat amb un sentiment de profunda i intensa vergonya