De la necessitat d'escriure

 

        Fa gairebé dos mesos vaig parlar amb el meu amic J.S.C. La conversa es va fer en unes circumstàncies molt tràgiques, però entre tot el que va em va dir hi ha una cosa que vull retenir. M'explicava que en el seus darrers anys havia descobert que li quedaven masses coses per estudiar i que tenia moltes curiositats no satisfetes i que, per això, sentia posar-se a escriure com un malbaratament del temps. Evidentment, hi ha aquí una mena de justificació personal, discutible i que potser no és d'igual aplicació en tots els casos. Essencialment, però, trobo que és veritat i a més fonamenta molt bé perquè resulten de poc fiar els tipus que publiquen un llibre cada any. No parlo evidentment dels dedicats a la literatura com novel·listes, poetes, etc. Potser, però, un mica també perquè jo de tots els autors del segle passat el que em resulta més admirable és Juan Rulfo

The best years of our lives

 

    Tenia ganes de reveure The best years of our lives des de que fa dos anys vaig llegir Sunset Park de Paul Auster on d'alguna manera l'escriptor neoiorquí replica l'estructura de la novel·la, canviant la segona guerra mundial per la crisi del 2008, mai no resolta i de la qual seguirem pagant conseqüències en els propers mesos. The best years of our lives és la història del retorn a la vida civil de tres combatents de l'exercit americà a la segona guerra mundial: Al, Fred i Homer. El primer és un executiu bancari amb una família convencional (cosa que més o menys vol dir feliç) que ha estat sergent. Esta interpretat per Fredric March guanyador de l'oscar al millor actor. El segon Fred (Dana Andrews) és un antic cambrer que ha estat capità de les forces aries i està casat amb una noia que només va conèixer una setmana. Homer és un antic atleta universitari que era mariner a un portaavions i que ha de manegar-se amb una garfis perquè ha perdut les dues mans. No està interpretat per un actor professional sinó per Harold Russell un exmilitar que estava a la situació descrita al film. Curiosament, és l'únic actor de la història que ha guanyat dos Oscars pel mateix paper. Va guanyar l'oscar al millor actor secundari i un d'especial, decidit abans de la votació, pel significat del seu treball al film.

    He trigat tant de temps en reveure-la perquè és una pel·lícula ben llarga pels estàndards del Hollywood clàssic, gairebé tres hores. El director William Wyler era ja una de les figures més destacades del cine americà i aquí feu un treball efectiu. No em sembla una obra rodona, però té moments de gran cine, magnífics. Jo personalment destacaria el primers 45 minuts de la pel·lícula i les dues escenes finals. Al començament veiem la tornada dels tres soldats a casa i Wyler és efectiu per fer-nos veure l'ambivalència d'un moment del tot esperat però també temut, perquè tots tres tenen motius per a pensar que el retorn a casa és un cert sentit impossible. Ells són diferents, en el cas de Homer de manera molt dramàtica, i a més l'entorn ha variat, és el cas d'Al que es troba amb uns fills que han deixat de ser uns nens, en el cas de Fred ha d'assumir una nova situació difícil d'encaixar: deixa de ser oficial per passar a fer de depenent en uns magatzems. Entre mig la pel·lícula s'allarga i potser dona molt espai als problemes sentimentals de Fred, atret quan més va més per la jove filla d'Al (Teresa Wrigth) i casat amb una dona que es va fitxar en ell per allò que era i no pot tornar a ser (Virginia Mayo). Quan Fred decideix trencar el matrimoni i deixar la ciutat hi ha una molt bona escena (la del clip de més amunt)en que ell repensa sobre si, mentre està en el lloc d'artiller que li corresponia en un bombarder destinat ara a la ferralla. L'escena final és un final feliç. Homer es casa amb la seva núvia de tota la vida (Cathy O'Donnell, una actriu especialitzada en patir molt) tot i que ell d'entrada tenia por a la convivència futura i Fred és el padrí. L'escena de la cerimonia serveix per unir Fred amb Peggy, la filla d'Al, en una escena on Wyler mou els personatges de manera magistral fins deixar en el pla només els dos protagonistes.

    Com ja vaig explicar fa dos anys el film de Wyler va ser el que es va imposar aquell any a It is a wonderful life de Frank Capra, cosa que va ajudar prou a acabar la carrera de Capra. De fet, encara hi és entre el més exitosos amb set Oscars. Les recaudacions també foren molt superiors. És evident que Wyler va contactar millor amb les expectatives del públic que Capra. En comparació, el film de Capra és molt més còmic en els moments còmics i molt més tràgic en els tràgics, però segurament la moderació de Wyler és més ajustada a les expectatives dels que esperen un film que parli seriosament. Curiosament, però el film de Capra em sembla en el fons molt més lúcid que el de Wyler. El diàleg final entre Fred i Peggy quan decideixen tirar enfavant tots dos és encoratjador però té poc més sustent que el voluntarisme. En canvi, el final feliç del film de Capra suggereix clarament quina és la solució de la reconstrucció d'Amèrica, certament la unitat, però no la unitat de tothom perquè Mr. Potter, és a dir el capitalisme monopolista i salvatge, no hi és. En canvi és molt oportú en el guió com es deixa veure que el desencant dels que retornen està causat per la por de la inutilitat de la guerra, el diàleg d'Al amb el seu fill amoïnat per la hipòtesi d'una guerra nuclear, o pel refús dels que pensen que els americans van lluitar al bàndol equivocat (i aquí és difícil no pensar a l'actual president dels EEUU)

Tessalònica

 

    Tessalònica és una ciutat del tot peculiar a Europa. Actualment és la segona ciutat de l'estat grec i tot que aquest té un caràcter centralista, en alguns aspectes pot rivalitzar amb la capital. Fa però només 115 anys que pertany a l'estat grec quan aquest ocupà la ciutat a la segona de la guerra dels Balcans. En aquell moment, el percentatge de cristians era molt reduït i a més estaven enfrontats, entre els eslaus i els grecs. Molt més important eren els musulmans, el fundador de la Turquia moderna va néixer en aquesta ciutat on té un museu dedicat, i encara més la població jueva. La proporció d'habitants jueus era la major d'Europa i aquests jueus tenien com una de les seves llengues el castellà. La catastròfica guerra de 1923 entre Turquia i Grècia va provocar l'intercanvi obligatori de les respectives minories i la desaparició de la població musulmana. L'ocupació alemanya va mostrar un interès especial per la ciutat atesa la importància de la cultura jueva i l'exterminació dels jueus fou efectiva i completa. Les autoritats gregues del moment no es van oposar gaire, perquè varen veure que els objectius alemanys coincidien amb el seu ànim hel·lenitzador. Avui en dia, Tessalònica és una ciutat indubtablement grega, però segurament és l'única ciutat d'Europa on es gairebé impossible trobar una família que hagi estat a la ciutat més de tres generacions. A més el gran incendi de 1923 va ajudar a un canvi radical en la fisonomia de la ciutat. Les descripcions del XIX destacaven, com entrant pel mar (com en el cas de Barcelona, la millor manera d'accedir-hi) destacava la visió dels més de 250 minarets que hi havia a la ciutat. Avui només queda un al costat de la Rotonda. En tot cas, Tessalònica és una ciutat molt agradable, del tot oberta sobre el Mar Egeu i plena d'animació. Fins i tot, per algú provinent de l'estat espanyol, resulta sorprenent la quantitat de bars, restaurants i locals nocturns, cosa potser provocada perquè la seva universitat és la més important de Grècia. El centre de la ciutat esta dividit entre la part reconstruïda després de l'incendi, en gran part barris ocupats pels jueus, i la part alta on són les muralles i l'acròpolis on vivien majoritàriament els turcs i té una urbanització tipus Kashba. Del passat turc i jueu queden algunes coses, però no gaires. Els monuments de la ciutat estan més relacionats amb les esglésies que resten del període bizantí i les restes del mon romà, molt nombroses. De la ciutat original que duia el nom de la germana d'Alexandre en canvi no resta res.

    La ciutat es pot passejar durant dies i dóna molt de si. Entre les runes romanes hi ha la de l'àgora, el palau de l'emperador Galeri, l'arc triomfal erigit pel mateix emperador, que convertí ciutat en la seva capital de fet i el que possiblement sigui l'edifici més important de la ciutat: la Rotonda. Havia de ser el seu el seu mausoleu, però no va ser així i després va passar a ser església, mesquita i una altra cop església, ara consagrada a Sant Jordi. Al seu costat hi l'únic minaret que ha restat dempeus. A l'estació de metro de Venizelos hi ha visible a la manera de l'exposició del museu d'història de Barcelona, el traçat urbà de l'encreuament de dos carrers de la ciutat romana. Podrien haver tingut una atracció de primer ordre semblant a les Cariàtides d'Atenes si haguessin restat les quatre estàtues romanes que hi havien en un encreuament del barri jueu, las incantadas, però el governador turc les va vendre al Louvre i França sempre ha refusat tornar-les.

    Les esglésies tenen prou interès. Les més importants són les dedicades a San Demetri i Santa Sofia. La Primera conserva el substrat de la primera església paleocristiana i la segona està presidida per mosaics de grans dimensions. Les altres no són fàcils de visitar. Generalment al migdia estan tancades i per les tardes estan dedicades al culte i són incompatibles amb les visites. La que més em va agradar fou la dedicada a San David amb un mosaic on es presenta un Crist del tot inhabitual, del tot imberbe.

    Vaig visitar tres museus de la ciutat. El més important és el museu arqueològic on hi ha el que queda de la cinquena encantada. La col·lecció està enriquida amb allò trobat en en les nombroses necròpolis que abunden a la regió. Com altres pobles antics els macedonis acostumaven a enterrar els morts amb alguns dels seus objectes més valuosos i a més la regió de Macedònia era abundant en or, un dels fonaments del poder de Filip i Alexandre. La darrera part de l'exposició anomenada l'or del Macedònia mostra el contingut en aquestes tombes. Les sales anteriors fan un recorregut per la vida de l'antiguitat que em va semblar un dels museus amb una ordenació més accessible i clara. El segon museu en importància és el dedicat a la cultura bizantina que il·lustra els gairebé mil anys que la ciutat va pertànyer a l'imperi bizantí. Et permet fer una molt bona idea d'aquell periode de la història de la ciutat i del tan poc conegut en realitat, imperi bizantí. De gran valor històric és el museu jueu el qual mostra els llocs de la ciutat on hi ha memòria del judaisme, mostra la importància i la vitalitat d'aquest grup de població en en les primeres dècades de la incorporació a l'estat grec i reconstrueix el procés de deportació i extermini de la població jueva el 1943. La darrera sala del museu està dedicada als nens jueus i bàsicament hi ha fotos d'aquests nens que no van arribar mai a adults. Hi vivien 10000 quan els alemanys van entrar a la ciutat. Varen sobreviure 58. El lloc és d'una gran simplicitat però potser per això ben emocionant.

    Fora de Tessalònica vaig veure els monestir de la muntanya d'Athos des del mar i vaig visitar la ciutat de Kevala, l'antiga Neapolis, la qual té un molt interessant barri antic en el penya-segat que s'enfila sobre la costa. El que bàsicament vaig veure són jaciments arqueològics. Per ordre de visita, el primer fou Estagira, la ciutat d'origen d'Aristòtil com saben tots els lectors de Sant Tomàs. Queda molt poca cosa però l'emplaçament sobre un estany defineix un pàisatge interessant. Després vaig anar a Philipos. Aquí la gernació era força important. Hi havien vingut molts autocars nordamericans i sudamericans plens de fidels que volien veure el lloc de la primera comunitat cristiana d'Europa. En un lloc de la ciutat es diu que és on fou empresonat Sant Pau quan fou detingut a la ciutat. El que queda de és de l'època romana i es conserven força bé el circ, el fòrum i una basílica del segle V c.e. Pella és el lloc de naixement d'Alexandre el gran i l'antiga capital. El lloc visitable correspon al que fou el centre de la ciutat, és d'una gran extensió però en cap cas ha quedat gaire més que els fonaments dels edificis. Finalment a Vergina hi ha el lloc de més atractiu. Un complex funerari sota un túmul artificial on hi ha quatre tombes. La segona és la de Filip segon i molt possiblement la quarta és la del seu net, el fill d'Alexandre, assassinat per Casandre qan tenia tretze anys. En vitrines adjacents està exposat el contingut que del fou troba quan foren explorades i descobertes no fa gaire més de quaranta anys.

    Ha estat el meu tercer viatge a Grècia. El primer des de fa quinze anys. Llavors erern molt visibles les conseqüències de les polítiques d'austeritat implacables que patiren el grecs. Ara la vida és força animada però es segueixen veient molt llocs tancats. Quan deia que venia de Barcelona, la gent amb la que parlava, treballadors de serveis, em manifestaven el seu desig de conèixer-la però també que per ells era un viatge impossible atesa la migradesa dels seus sous. A Tessalònica no hi ha cap cartell en castellà i no gaires en alemany, italià o francès. En canvi , si hi ha moltes indicacions en búlgar, un destí plausible per la ciutat fa cent anys, i en serbi o romanès. Cap en turc, tot i que el turisme turc sigui una realitat. La veritat és que en molts sentits aquella part del mon no és ben bé Europa, almenys en el sentit que emprem aquest terme habitualment. L'experiència històrica és massa diferent. Aixó no em vol dir que m'hagi sentit estrany, pel contrari allò que són possiblement ens és més proper que el que poden trobar a l'europa emboirada, septemtrional i protestant.

La rotonda

L'arc de Galeri

El crist imberbe a San David

Estagira

L'estació deVenizelos

Philipps

Pela

Les muralles de Tessalònica

La tomba de Filip II

La corona de Filip II

Dissoluzione

 

    Dissoluzione. Perchè la nostra civiltà sta morendo és un llibre de Martino Mora, un pensador militantment catòlic (l'editorial que el publica té el nom de l'espasa de l'arcàngel, una mica inquietant pel meu gust). Per situar-nos en el nostre país diria que és un llibre que li agradaria molt a Juan Manuel de Prada, el qual manté una línia de pensament força semblant, El llibre constitueix una defensa del pensament tradicional catòlic (situant-se en oberta oposició contra la línia oficial desplegada per l'església des del Concili Vaticà II), però fa una anàlisi de la realitat contemporània prou lúcid i punyent com perquè hagi estat recomanat per Fernández Liria en el seu darrer llibre defensant la il·lustració. Aquesta és una causa que certament Mora no compartiria, però si el refús a allò que la història (em resisteixo a dir la il·lustració) ens ha portat.

    Hi ha un sentit en què la critica de Mora em sembla del tot justa quan assenyala que l'errada de la il·lustració ha estat haver destruït les institucions religioses sense haver tingut la capacitat de crear una alternativa que facilités fer allò que, no sempre amb èxit, intentava fer la religió: extingir l'egoisme i restringir la inclinació a la violència de l'ésser humà, la manca de mecanismes inhibidors de la violència intraespecífica. la seva anàlisi, que pren sovint com referència les consideracions de Todd sobre el nihilisme en el seu darrer llibre, no ´`es especialment original però està ben argumentada, de manera alhora vehement i consistent. D'altra banda, mereix tota la meva simpatia per la claredat amb la que exposa allò mes evident que tanmateix ningú no gosa dir. Mai com ara hem estat en un règim tan purament plutocràtic en el que la democràcia no és gaire més que una façana. De la mateixa manera, insisteix en un punt no menys fonamental: no hi ha cap tesi del pensament "woke" que en el fons no afavoreixi els designis i les intencions d'aquesta plutocràcia. El 68 fou el major amplificador i potenciador del capitalisme. Per construir la seva narració parteix d'una tesi sobre la filosofia moderna que tracta com un axioma: la reducció del pensament humà a càlcul. Des del que jo he pogut estudiar, em sembla que en alguns casos, Descartes és el més clar, aquesta tesi només és pot sostenir des de lectures no gaire precises. Possiblement tampoc és tan important. La lluita contra la cultura del manual possiblement ha estat la causa més perduda de les que mai he fet algun esforç en defensar.

    La distància amb Mora és clara, com ho és amb De Prada. No crec que la història del segle XVII sigui un error i sense atrevir-me a negar la possibilitat d'una llei natural, em sembla que sabem massa poc de la natura, malgrat que cada cop en sabem més, per estar-ne certs d'una pretesa llei. De manera més o menys clara, aquesta llei acaba fundant-se en alguna mena de mite, quan va més, més sofisticada. Però possiblement el fet significatiu és que allò que hem designat com a fracàs de la il·lustració, és exactament el mateix que Plató retreia a la Sofistica, per molts anomenada "la primera il·lustració". Fins ara, potser, la il·lustració sempre ha vingut massa d'hora. L'esperança, l'optimisme, és pensar que no sempre haurà de ser així.

Frente Amplio

 

        Mentre estava uns dies a Tesalónica m'anaven arribant noticies del país, caracteritzades per la desventura habitual. Entre les més còmiques i alhora patètiques estan les negociacions per establir l'anomenat Frente amplio (!). No sembla que hagi de sortir gaire cosa però si més no m'han fet recordar un dels meus temes preferits de la Fania, el qual resum amb la seva tornada tot el contingut estratègic i moral de les discussions mantingudes entre els líders de l'esquerra de l'esquerra.

Eva Marie Saint, in memoriam

     Seria injust deixar passar per alt avui la mort de Eva Marie Saint a la respectable edat de 102 anys. Malgrat la seva avançada edat, la seva filmografia no és gaire gran, perquè va ser molt acurada en l'elecció de papers. A la seva carrera destaquen dos títol, On the Waterfront i North by Northwest. Potser la millor mostra del seu talent és que a totes dues fa personatges del tot oposats. La primera fou el seu debut i li valgué un oscar a la millor actriu de repartiment, donant la replica a un gran Brando. A la segona no guanyà l'Óscar, però no estigué menys brillant. No tinc clar perquè diuen alguns diaris que era una de les actrius preferides de Hitchcock, amb el qual només va treballar una vegada, però si que el director anglès estava molt satisfet amb la seva caracterització de dona atractiva, sofisticada que durant tot el film, manté descentrat a Cary Grant i els espectadors. Si el primer era un paper del tot dramàtic, la seva interpretació mostra que estava també molt dotada per a la comèdia (el gènere al qual pertany aquest film de Hitchcock, tot i que sovint s'oblida)

El gran inquisidor

        L'obra que vaig anar a veure al Goya dimarts era la versió de El Gran Inquisidor on actua Lluís Homar i el duo de piano Brugalia&Stombolov. El programa defineix l'espectacle com un "auto sacramental" en el qual dialoguen les paraules de Dostoievki, en la versió de Joan Sales, i les versions per a piano de les corals de Bach (realitzades per Kurtag) i les Visions de l'amen d'Olivier Messaien. Els músics intervenen al principi i al final i també al començament de la intervenció d'Homar mentre va llegint com s'esdevé la segona baixada de Jesús a la terra. En canvi, el protagonisme és absolut per a Homar quan deixa de llegir i comença a recitar, de manera admirable, el discurs del Gran Inquisidor. Fa vint anys ha havia vist a Londres una versió teatral de la narració amb la que Ivan Kamarazov assoleix pertorbar completament el seu germà petit Aliosha. Són dues propostes diferents amb una concepció diferent de l'antagonista del Inquisidor. Aquí a Barcelona, és la música la que substitueix la presència del Crist en silenci. Va valer la pena desafiar la tempesta i no en dubto que si en un temps algú torna a enfrontar-se al text i jo tinc prou mobilitat, segur que hi seré. Si Dostoeivski només hagués escrit aquestes pàgines ja tindriem prou per qualificar-lo com un geni. Fa venir calfreds amb quina claredat explica tantes coses de les que després havien de venir i com en un mateix relat mostra simultàniament la cara més sublim i la més grollera del sentiment religiós.

Aquí a sota una altre versió interepreda per un dels grans, John Gielgud