Il viaggio di Mastorna

     Llegeixo Il viaggio di Mastorna el guió de la pel·lícula més important de Fellini de totes les que no va ver. El cas es que no estigué lluny . Segons llegeixo a la biografia de Baxter, hi havia un contracte firmat amb un productor, Dino de Laurentis, una molt bona part dels decorats construïts (era un film prou complicat en aquest sentit) i havia un actor contractat per a esser Mastorna, que era Ugo Tognazzi. Fellini va refusar tirar-ho endavant i aprofità una crisi de salut per abandonar el projecte. Durant la resta de la seva existència, la idea de fer el film mai no va ser abandonada del tot però no hi hagueren iniciatives reals per revifar-lo. Fellini estava, l'intent fou el 1966, en el moment més difícil fins llavors de la seva carrera. Giuletta degli spiriti havia estat un fracàs de crítica i públic i la seva figura començava a ser qüestionada. Giulleta ( Massina) no era l'única que freqüentava espiritistes, també ho feia el propi Fellini i el que sentia no l'animava a fer una pel·lícula sobre la mort. Doncs en definitiva el que havia d'explicar la pel·lícula era el viatge al més enllà que tots finalment hem d'emprendre.

    Mastorna és un violoncel·lista que retorna en avió cap a la seva llar quan es veuen abocats a un aterratge d'emergència que aparentment surt bé. Els passatgers són dirigits a una ciutat estranya on Mastorna no assoleix comunicar-se bé amb ningú i no troba manera de continuar. Quan veu un antic conegut mort fa anys, se n'adona que possiblement ha mort. Per la seva temàtica, l'obra podria ser un complement de La dolce Vita, però la lectura del guió per la seva estructura fa pensar molt més a la posterior Città delle Donne. El més enllà que ens mostra Fellini no té gaire relació amb la imatge convencional del cel. Mastorna segueix sent un cos, amb totes les necessitats pròpies d'un cos. (una concepció en el fons ben cristiana) i d'altra banda, i això és el que fa la història més simpàtica des del meu punt de vista. Fellini sembla mostrar que una vida eterna no hauria de tenir més sentit que una vida finita i mortal. El més enllà és un lloc caòtic i on els que hi són estan tan desorientats com en aquest. La città delle done no és el millor Fellini, però l'estat d'ànim amb el que es descriu Mastorna, quan entén on és, si ens fa recordar un dels millors moments del cine de Fellini on també es tracta la qüestió de la mort; el moment en que l'avi d'Amarcord es perd a la boira i creu haver mort i estar en el més enllà. El final previst per la pel·lícula és bàsicament el mateix que el Prova di Orchestra, amb la qual cosa podem dir que el film tampoc hagués estat gaire pessimista o no tot el pessimista que caldria esperar d'un home amb molta por de la mort.

Empirismo eretico

    En els darrers mesos he estat llegint empirisme eretico, que passa per ser potser el text amb més reconeixement de PP Pasolini. Recordo perfectament el primer llibre que vaig llegir de Pasolini, escrits corsaris, que em va provocar admiració i sorpresa, doncs em, va fer sentir proper a la seva figura d'una manera que jo no havia experimentat en els seus films (és veritat que des de llavors els vaig començar a veure d'una altra manera) No menys impressió em varen fer les cartes luteranes. No he gaudit tant d'aquesta obra on no hi ha gaire lloc a la seva aguda mirada sobre la realitat social italiana i dedica una bona part del llibre a disquisicions sobre semiòtica i teoria del llenguatge, que llavors era un tema d'actualitat màxima (la primera edició del llibre és del 1968), però que ara em semblen una mica oblidades (o potser no i simplement sóc ignorant dels avanços últims de la semiòtica)

    En canvi, si m'ha cridat l'atenció molt la seva reflexió sobre la naturalesa de la cinematografia. Pasolini defèn el realisme en el cinema. Per ell, la cinematografia és l'art realista per excel·lència, allò que produeix és indistingible de la vida mateixa perquè l'estructura lingüística cinematogràfica coincideix per complet amb l'estructura de la realitat, la qual és també lingüística. Com ell expresa amb contundència, realità è un cinema in natura i per tant il cinema è il momento scritto della realtà A les seves reflexions es fa fonamental la noció de pla-seqüència perquè aquesta formula defineix perfectament la nostra realitat. Qualsevol vida humana és un més o menys llarg, en termes de dècades, pla-seqüència. Des d'aquesta perspectiva la font última de sentit, que en l'art cinematogràfic està determinada pel muntatge, a la vida humana es trobaria a la mort, perquè mentre hi ha futur, tot humà és una incognita, è inespresso. Com es talla la seqüència determina el seu sentit. (d'aquí es deriva, sobre això tornaré demà, que una vida eterna seria una vida sense sentit com diu Passolini: O essere immortali e inespressi o esprimersi e morire. També d'aquí es dedueix que en el sentit més autèntic del terme, la llibertat consisteix en poder triar com hem de morir) En aquestes pàgines Pasolini explica la seva concepció sobre ontologia de manera molt clara quan explica per ell el Ser és antinatural, és a dir, miraculós. Tot i això serveix per corroborar que en un cert sentit mai no va deixar el catolicisme, en el sentit més profund i respectable del catolicisme.

    La tesi em recorda la que vaig explicar fa molts anys de Peter Frampton al seu llibre Philmoosophy (aquí i aquí). En tots dos casos el cinema és una reflexió de la vida mental, però mentre que a Passolini la estructura del film és la de la realitat, fent-nos pensar a la ment com un mirall que reflecteix espai i temps, per Frampton allò reflectit és la pròpia estructura de la ment humana, per Pasolini la subjectivitat no és essència sinó un límit

Nebraska

     Reveig l'altra tarda Nebraska. No l'havia vist des de la seva estrena quan em va agradar molt i aquesta segona visió molts anys després no m''ha decebut en absolut. En el seu moment, el que em va dur al cinema fou sense dubte la presència de Bruce Dern, una presència important al cine dels seixanta i els setanta sempre com a actor secundari. Aquí, per variar, era el protagonista, cosa que en el seus temps més actius només havia estat en l'únic film de Douglas Trumbull, Silent running. El film semblava una mena de comiat, tot i que no ha estat l'últim i que Dern està ben viu. Li suposà el premi d'interpretació del festival de Cannes. Possiblement de manera merescuda, Dern transmet perfectament els sentiments contradictoris que desperta el personatge, obstinació i vulnerabilitat, inconsistència i dignitat, però no és menys brillant el treball de l'altre actor que assumeix ser el seu antagonista, Will Forte.

    La pel·lícula explica la història de Woody Grant un home molt gran amb senyals de demència que es deixa convèncer per una publicitat fraudulenta que li fa pensar que ha guanyat un millió de dolars, que ha de recollir a la ciutat de Lincoln, Nebraska, a uns 2000 kilometres de casa seva. Intenta anar a peu (ja no pot conduir) però sempre és aturat per la polícia i el seu fill petit David (Will Forte) decideix conduir-lo en gran part per retardar l'acord de la seva mare i el seu germà gran d'internar Willy en una residència. David no té precisament una vida meravellosa. Ha trencat la relació amb la seva parella, sense saber gaire que ha passat, i la seva feina de venedor d'electrònica no és res de l'altre mon.

    La pel·lícula és en essència una road movie i la història de com aquest fill descobreix qui és un pare amb el que sempre havia viscut però al que mai no havia entès. Aquest descobriment estarà facilitat per que el seu trajecte els fa passar per Hathworne, la ciutat d'on prové la família i on encara hi són quasi tots els germans, vius, de Woody (el clip de més amunt mostra la reunió familiar). En només dos dies David aprendrà més coses sobre Woody de les que havia sabut en la resta de la seva vida.

    El director Alexander Payne va prendre una decisió arriscada fent el film amb blanc i negre i donant-li un ritme fluent però pausat que recordà el de clàssics com Ford, estant animada d'un sentit de l'humor de vegades, fi, quan David mostra el seu escepticisme, d'altres vegades més estridents, amb les rememoracions de la mare, Payne ens ofereix una història d'aprenentatge i reconeixement on acaba fent-se palès que estimar és molt més important que jutjar o que tenir raó i, simultàniament, ofereix un retrat tendre i dur de la part del seu país que ha perdut, potser de manera irreversible el futur, i que somnia amb un passat quan tots els cotxes eren americans i funcionaven per sempre, encara que ara estiguin del tot espatllats. La vaig veure en una sessió familiar junt amb el meu germà que aquí diu la seva, establint una comparació del tot oportuna amb el Quixot.

El buen mal

 

    Llegeixo el buen mal de l'escriptora argentina Samanta Schweblin. El llegeixo perquè en una recensió del llibre s'afirma que els seus contes són equiparables als de J.L. Borges. Això em motiva, però posant de manera inexorable el fonament d'una decepció. No és que consideri impossible que algú pugui escriure contes superiors als borgians, el que sí és del tot impossible és que cap recull de contes em pugui fer la impressió que em causà el primer dels llibres que vaig llegir de Borges (Ficciones, l'any de gràcia de 1979). Certament, això tampoc té gaire importància. Sense entrar en comparacions, de fet supèrflues. Scheblin és una molt bona escriptora des del meu punt de vista, de les que sap utilitzar el llenguatge per fer-se amb el lector, però la seva temàtica no em recorda especialment a Borges. Borges era intel·lectualment un escèptic, cosa que no es reflecteix als contes de Schweblin on la vulnerabilitat sempre es mostra com fonament de certesa. També mostra una gran habilitat en la composició de personatges. El conte que més m'ha agradat i que més tensió m'ha causat és el quart, el ojo en la garganta, on el narrador és un nen que ha patit una traqueotomia després que el seu pare no se n'adonés que s'havia empassat una pila i la tingué tres dies en el seu interior., una narració que funciona com a relat d'intriga i descripció d'un trauma de la mena que no es deixen superar.,

The wings of eagles

 

    Miguel Marias opinava amb un esperit de total heterodòxia que The Wings of Eagles era el millor film de John Ford. És una afirmació agosarada si pensem en tantes i tantes pel·lícules mítiques fetes pel presumpte irlandès, però després de veure-la un altre cop la veritat és que la seva afirmació té un punt. Si comparem per exemple amb obres més reconegudes és evident que el que aquí es compta té un interès menor, la biografia d'un bon amic que té una vida interessant però tampoc extraordinària, però com ho compta, la seva manera d'explicar-ho no és menys excepcional. La pel·lícula és un biopic centrat a la vida de Frank "spig" wead, un aviador de l'armada, pioner en els temps d'inici de l'aviació, incapaç de comptabilitzar la seva carrera professional amb les seves obligacions familiars, víctima d'un accident domèstic que el deixa en una invalidesa de la que se'n surt parcialment mitjançant una recuperació duríssima, guionista i autor teatral d'èxit a partir de la seva experiència militar (un dels seus treballs és el guió del millor film bèl·lic de Ford, They were expendable) i finalment reincorporat a la marina en qualitat de dissenyador de portaavions lleugers. La vida de Wead com la de qualsevol altre, té un interès relatiu, però és magistral el domini de Ford per barrejar sense pudor i amb total autenticitat la tragèdia i la comèdia. Els protagonistes són John Wayne i Maureen O'Hara. després de veure el film ningú no podrà discutir que Wayne era una gran actor però O'Hara no era menys important, l'escena del clip de mes amunt és un bon exemple. És l'únic films de John Ford on ell apareix com a personatge , estant interpretat per Ward Bond, en una escena inspirador de la del darrer film de Spielberg on és David Lynch qui interpreta John Ford.

Dues consideracions sobre Trump i tots nosaltres

 

1/ Hi ha una discussió més i menys oberta sobre si l'actual president americà pot ser considerat un feixista. Jo no hi vull entrar. El feixisme és un fenomen del segle XX i per entendre a Trump cal anar més enrere. Allò que el caracteritza és el seu estat de barbar en el sentit que Hume va precisar en el segle XVIII quan contraposava el govern de les lleis al barbar en què una opinió personal està per sobre de qualsevol llei (cosa que Trump mateix va manifestar fa poc). Es tracta però d'un barbar amb armament nuclear. Aquesta seria la relativa novetat, perquè malgrat que ens agradi pensar que hi havien hagut temps antics i millors, sempre la civilització ha estat una cosa molt prima.

2/ "Life is a deal"és una manera d'entendre la vida. Si reprenem Hume, potser el fruit de la decadència quan l'ideal de vida és el comerç o si reprenem Plató un senyal representatiu d'aquesta forma decadent de govern que és l'oligocràcia. Ara bé, no és una excentricitat en un temps en el que es considera que el lloc de formació de les elits són les escoles de negocis (recordem Todd, una societat de molt més èxit en aquest moments com la xinesa el que forma són enginyers). Des d'aquest punt de vista, Trump sembla més aviat una encarnació de l'esperit del nostre temps

French connection

 

    Veig French connection, de la qual recordava únicament la imatge de Fernando Rey acomiadant-se amb la mà del seu policia perseguidor. La vie est ondoyant i vist amb perspectiva resulta una mica sorprenent recordar que en aquella època molta gent pensava que W. Friedkin anava a ser la figura dominant en el cine americà en el que restava de segle (no menys sorprenentment l'alternativa era Peter Bodganovich o, pels que no coneixien les seves "febleses" Dennis Hooper).,Friedkin devia aquest prestigi a dos films, aquest i la supertaquillera The Exorcist. L'altre tarda em va semblar un film molt més efectiu que original. Certament no s'assembla gaire als films americans anteriors centrats sobre policies, per exemple el Madigan de Donald Siegel). Aquí pràcticament no sabem res de la vida dels policies protagonistes, tot i que tot fa suposar que de vida en tenen poca. En aquest sentit el film recordà poderosament els de Melville per aquesta sobrietat. (curiosament la decadència de Friedkin comença amb un remake del tot prescindible de le salaire du peur) Això sí amb molts més mitjans que permeten una escena tan trepidant com la de la persecució de Popeye (el policia més protagonista) al sicari dels mafiosos, que viatja en un metro elevat mentre Popeye el segueix en un cotxe. (el clip de més amunt). Popeye era Gene Hackman que guanyà un oscar i es convertí en una gran estrella i certament és interessant comparar la seva interpretació aquí amb la que comentava fa poc a Nigth moves perquè la seva versatilitat, la capacitat de fer creïbles personatges del tot oposats és indubtable.