De plors i agraïments

 

    Sempre he tingut clar que els homes sí que ploren. Plorar en públic ha estat quelcom que no he associat mai a la vergonya. Un altre tema, del que no tinc consciència clara, és si en totes les fisiologies plorar està intrínsecament vinculat a moquejar. En el meu cas sense dubte i aquí sí que la relació amb la vergonya és una altra. En qualsevol cas aquesta setmana no vaig poder evitar ni l'un ni l'altra i tot i que mai no m'havia estat cap mena de problema parlar en públic, he estat incapaç de fer-ho. Suposo que un tret característic del dolor és manifesta en la impossibilitat de dur cap mena de màscara.

    I tanmateix, sí m'hagués agradat dir alguna cosa als presents a la cerimònia de comiat. Va parlar un mossèn, fent un treball correcte i rutinari, no podia ser d'una altra manera, i a mi m'hagués agradar dir alguna cosa des de la filosofia, triant com a punt de partida un pensador que no m'estimo gaire, Martin Heidegger, però que estigué del tot encertat quan afirmà que Denken ist Danken, és a dir, que pensar és agrair. És una idea que em formulà per primera vegada Jordi Sales, té una presència important a la meditació cartesiana i he tornar a reformular en el meu assaig sobre sobre Hume. Tots quatre, cadascú a la seva manera, ens criden a fer l'esforç per pensar no en tot allò que ens manca i que no podem assolir, perquè el temps és molt breu, sinó en celebrar allò que hem tingut i allò del que hem gaudit. No hem tingut tot el que podem imaginar, però enlloc està escrit que ens correspongui alguna cosa més del no res absolut.

    Tot això és una consideració general que no perd força si ho aplico en el cas de la meva mare, perquè, efectivament no puc destriar el pensar en ella de sentir agraïment. Agraïment per tot el que de bó hagi pogut tenir la meva vida i, més en concret, perquè aquests últims anys, en el que junt amb el Xavi hem hagut de prendre'n cura, m'han servit per constatar que el vell Schopenhauer estava equivocat i del negoci de la vida si que en poden sortir els comptes,

Comiat a Laura, la meva mare

El darrer aniversari

Només vull parlar de fets. No em veig capaç de més. Laura Asencio Pérez, la meva mare, va néixer a Barcelona el 16 de novembre de 1938. Aquell dia la Vanguardia informava d'un nou gran èxit de l'exercit republicà completant el replegament cap a l'altra banda del riu Ebre. Aquell dia fou el final oficial de la batalla de l'Ebre. El seu pare Miquel era un soldat d'aquell malaguanyat exercit. Va acabar la guerra sense llicència mentre la seva mare, també Laura, donava a llum, segons em va explicar, en un hospital de la CNT (és difícil saber quin, imagino que seria alguna petita clínica, si hagués estat el clínic o la Santa Creu se n'hagués recordat)) És l'única de la família que no va néixer a casa. Atesa la situació del meu avi i com que ja hi havia estat denunciat una vegada per abandonar l'exercit, es varen refugiar tots tres a un pis del passeig de Sant Joan, del que la iaia havia estat emprada de la llar (llavors no es deia així) i del que guardava les claus, fins que van entrar "estos", com deia el meu altre avi. Des de llavors fins el seu matrimoni el 196, el dia de Sant Josep, va viure en un petit pis del carrer Reina Amalia junt amb la mare de l'avi Miquel i els germans que van anar venint ,tres, dels quals un, el primer, va viure molt poc, era el primer Miquel, després vindrien els meus oncles Miquel i Mari Carme. Mon avi treballava muntant forns elèctrics. El sou no era alt i la meva avia també feia feines fora de casa, algunes poc agraïdes com unes cotxeres que feia de matinada. Estudiar no va ser mai un opció per algú del seu gènere i classe social i va començar a treballar al comerç com a "aprenenta" quan va fer els 13 anys, em sembla que a la Ronda de Sant Pau però no estic segur. Si que va haver d'acreditar per accedir a la feina que era capaç d'atendre la clientela en català. Mai no va deixar el comerç fins la seva jubilació. En aquella època va conèixer la que estat la seva millor amiga, la Fefa que ens va acompanyar en el seu comiat dijous passat, i l'encarregat d'una de les botigues, un home jove al que es van començar a festejar ràpidament, el Pepito, el meu pare.

Es va casar a Sant Pau del Camp, on ho havien fet els seus pares i anys després ho faria el seu germà. No va haver viatge de noces. El dia de la boda van acabar anant al cine (en concret, Psicosis) i l'endemà van anar a treballar. Si que van poder tenir un pis propi molt més gran dels llocs on tots dos havien viscut fins llavors. Hi era al carrer Diputació al costat de la basílica de Sant Josep Oriol. El seu primer fill, un servidor, va néixer al començament de l'estiu del 62. Durant uns pocs anys no va treballar. Jo donava molta feina. Era un nen pesat dels que no dormen a la nit, no tenia gaire inclinació a menjar i era molt inquiet i inclinat a accions insensates que em duien sovint al dispensari: des d'introduir-me ossos d'oliva al nas a connectar-me a la corrent elèctrica. El 1966 el meu pare es va establir pel seu compte amb una botiga al carrer de la Cera i a mi, tot i que jo no volia, em van fer anar al col·legi. Llavors ella va tornar a treballar. Cap a aquella època en vam sentir feliços amb el primer cotxe del meu pare, evidentment, un 600. Després va tenir d'altres, tots millors, però cap no ens va fer tanta il·lusió. El 1968 va venir el segon fill, el meu germà Xavi. L'experiència maternal fou millor, perquè el Xavi era un nen molt més tranquil, però va ser en part més breu del que hagués tocat perquè un error mèdic, una apendicitis no diagnosticada, la va posar a prop de la mort i li va caldre gairebé tot l'estiu per recuperar-se. La iaia Laura fou qui es feu càrrec de nosaltres. Poc després, el meu pare va adquirir un segon establiment de dimensions molts més grans. S'anomenava "Antigua casa Gregoria" enfront del mercat de la llibertat de Gràcia. Llavors ella encara estigué més temps al carrer de la Cera. La jornada era dur el Xavi al col·legi, obrir la botiga i després d'una estona anar al mercat de Sant Antoni, al qual sempre fou fidel, tornar al carrer Diputació fer la feina de la casa i el dinar, per a la tarda tornar a la botiga on ja es quedava fins tancar-la.

Els setanta foren un temps complicat per la família i l'esforç d'ella i el Pepito per mantenir el benestar del que havíem començat a gaudir des de finals del seixanta fou gegantí. Tot canvià però quan la Caixa de Barcelona li feu una molt bona oferta als meus pares pel traspàs, no pas per la venda, de la botiga de Gràcia. Els diners obtinguts garantiren el futur i varen conservar la botiga del Raval. Amb part d'aquells diners es va comprar el pis de Vilanova que encara és la nostra llar. Foren anys bons on van desaparèixer les inquietuds econòmiques i va poder tornar a viatjar veient Paris, el Regne Unit, els EEUU, Grècia... . A primers dels setanta havia fet el primer gran viatge a l'estranger fent un recorregut prou ample per Itàlia. Ella i el meu pare tots sols. L'estiu següent varem anar tots, amb la meva tieta, a les Canàries, però els viatges es van interrompre en els anys de la crisis. Els moments més trists foren la mort de la mare, el 1984, i del pare, el 1989

El setembre de 1997 el meu pare va fer 65 anys i va tancar la botiga del carrer la Cera. Fou el final de la vida laboral de tots dos. Ma mare tenia llavors 59 anys. Jo ja no vivia al carrer Diputació tot i que el contacte era molt freqüent. Ella duia malament tenir-nos lluny com van poder constatar que el meu germà va anar a viure a Sevilla per una temporada breu i ho varen viure tots dos, ella i el pare, molt dramàticament d'entrada, tot i que després aprofitaren l'ocasió per gaudir de la bellesa de la capital andalusa i dels seus voltants. Això encara fou més clar quan jo vaig deixar Barcelona per a anar a Londres i no pas per una temporada breu. Com en el cas anterior, però, també varen poder gaudir del lloc, especialment en el viatge a Irlanda, amb la meva parella, la Cristina, un dels millors que mai he fet a la vida i on tots  varem ser   ben feliços. El moment més feliç de les últimes dècades fou, però, el desembre de 2006 quan van venir al mon els seus únics nets, el Marc i la Júlia, els fills del Xavier i l'Olga que s'havien casat tres anys abans.

Des de que van tancar la botiga en els quasi vint anys següents la seva vida no va variar gaire. Dedicada a fer les feines de casa i anar matant el temps, passejant, veient la tele... Tot això es va trencar el 22 d'abril de 2016 quan un ictus, era el segon ja havia tingut un avis previ, la va tornar a posar a prop de la mort i li deixar unes seqüeles importants: tot al cantó dret paralitzat i la impossibilitat de parlar de manera intel·ligible. (tot i que sí podia cantar). Fou atesa a l'hospital clínic i després al de sagrada Familia. La rehabilitació va començar a la clínica de sant Antoni a la zona Franca i es va seguir durant tot el curs següent a una residència de Sitges. L'estiu del 2017 va tornar a casa, a la de Vilanova no a la del carrer Diputació que vam deixar, contractant gent per auxiliar-la i fer- ser càrrec. El 16 de novembre de 2017 va fer 79 anys i va morir el seu marit, el Pepito. Fou un altre cop molt dur però crec que entre tots la vam ajudar a resistir. Quinze dies després de la mort del Pepito, va entrar a treballar amb nosaltres la Sandra que ha estat fins avui. Estic convençut que malgrat el dolor i la impotència, que no la podien deixar mai del tot, va tenir moments de felicitat i de joia. Dimecres passat no va voler sortir a passejar com fèiem cada tarda. Dijous es va llevar amb molta febre i a la tarda va ingressar als Camils. Divendres va semblar que s'estava recuperant de la pneumònia diagnosticada, però dissabte va tenir un defalliment molt agut i diria que ja no va poder tornar a recuperar la consciència plenament. En un cert moment cridava la seva mare, per la qual va tenir sempre una devoció absoluta. Dilluns la seva doctora ens va dir que la situació era irreversible i que la millor manera d'estalviar-li patiment era la sedació, cosa que varem fer. Va morir dimarts a les sis i ha estat incinerada el dijous 26

Com el Xavi i jo ma mare fou una gran lectora i estimava molt el cine (per això vam fer sonar en el seu comiat un tema del Dr. Zivago, un dels seus films preferits, el tema de Lara, Laura en rus). Era una persona intel·ligent, tendre, amb un sentit de l'humor molt peculiar i molt fi, i d'una lleialtat absoluta envers els seus. Sense dubte mereix aquest cel en el que no crec.

 

Malestar i professorat

 

            No he pogut deixar de seguir del tot algunes de les notícies sobre la vaga d'ensenyament, amb un interès relatiu i sense cap mena d'entusiasme. Entre les coses que he llegit hi havia un senyor al mur de Facebook que explicava que era professor i seguia sent-ho encara que feia deu anys que s'havia jubilat. Sense tenir cap remordiment, ni en absolut el sentiment d'haver malbarat la meva vida, el meu estat d'anim és del tot oposat. Com vaig explicar en el seu moment, simplement una màscara ha caigut. Potser per això, les meves consideracions no tenen gaire inclinació cap al gremialisme. Estant encara afiliat a ASPEPC he sentit molt l'acusació d'estar proper a una visió massa esbiaixada per la nostàlgia, acceptant acríticament que els temps passats havien estat millors. En realitat jo no diria de manera rotunda i planera que els temps passats foren millors. La meva impressió subjectiva, però, és que el claustre del Milà i Fontanals el 1980, l'any que vaig acabar el COU, tenia més gent excel·lent que el del Mediterrània l'any que em vaig jubilar, el 2022. No és cap descobriment, òbviament. Es pot constatar estadísticament que l'excel·lència cada cop és més rara. Aquest fet es pot interpretar diversament. Podem veure un triomf de la igualtat i la democràcia o posar-nos de part del Nietzsche que pensava que un poble era una marrada que feia la Naturalesa per produir tres o quatre sers humans interessants. Hi ha, és clar, posicions entre mig i la que es prengui segurament ens diu molt sobre com és qui la pren. El problema real és un altre. Aquella escola ja no pot existir perquè aquella mena de professors ja no hi són. No poden ser-hi perquè la cadena de transmissió del saber s'ha trencat. No pas ara sinó fa unes quantes dècades (segurament en el moment en que jo era a la Universitat de Barcelona i un il·lustre catedràtic que fou degà reconeixia que s'havia estalviat transmetre als seus alumnes les coses més importants que havia rebut del seus mestres).

        Es parla també dels salaris dels professors. És evident que els paguen poc. Es així, tot i que potser en altres èpoques ha estat pitjor perquè la condició de funcionaris ens ha preservat de la devaluació salarial que ha estat la norma a tot arreu des del 2008. Hi ha però altres branques de l'administració a les quals encara els hi ha anat millor per exemple, els bombers. Entenc que l'administració vol pagar tan poc com pugui a tothom, bombers i mestres inclosos. Però no tothom és el mateix. Els bombers són més estimats i respectats que els mestres i professors. És un fet percebut com injust per la professió. No és però un sentiment arbitrari i espontani, sinó que hi ha aquí una història que cal explicar, cosa que em sembla ningú no té gaire ganes de fer. La raó potser és perquè significa enfrontar-nos a una pregunta que fa por: Quin és el sentit de les nostres institucions educatives quan el context social que les feia funcionals està desapareixent a marxes forçades? Com estructurar un sistema educatiu universal en una societat on les classes mitges estan desapareixent i la idea de ciutadà ha esdevingut una entelèquia?

Sinners

 

    Veig  Sinners que va batre un record històric al ser el film més nominat de la història, tot i que finalment va haver de conformar-se només amb quatre òscars: millor fotografia, música, actor principal i guió original. Pels que hem crescut veient cine clàssic la proposta de Ryan Clogger, que no només dirigeix sinó que produeix i signa el guió, és d'entrada desconcertant, perquè en el cine clàssic els gèneres estaven molt marcats, un western era un western i un musical un musical, (potser només els films de Hawks eren sovint una excepció) i aquí veiem a la primera hora una mena de drama social fins que en un cert moment, el film canvia completament de registre i passa a ser un film de terror. (però Clogger és molt més jove que jo i els seus referents són gent com Tarantino i Robert Rodríguez no tan llunyans a aquest plantejament). Personalment, no sent fan especialment del cine fantàstic, em va agradar més la primera part, tot i que el pas a la segona no té res de gratuït i per això el conjunt de la narració és molt més sòlid del que un canvi d'aquesta mena podria fer pensar.

    L'acció es situa al 1932 a un poble perdut de l'estat de Mississipí, semblant als descrits a les novel·les de Faulkner. Dos germans bessons que han guanyat diners servint les màfies de Chicago tornen al seu poble natal, on no tenen molt bona fama després d'haver mort al seu pare, per comprar un vell asserrador i obrir un club. La primera cosa que fan es anar a buscar el seu cosí, el fill de predicador local, que malgrat la seva joventut ja es mostra com un guitarrista i cantant de primer ordre. La primera part ens explica la preparació de l'obertura del club i de manera molt àgil descriu les relacions entre els personatges fent una panoràmica viva i em sembla que molt fidel de la vida, precària i perillosa ,de la comunitat negre en aquell temps. El centre del film és l'actuació del jove Sammie (el clip de més amunt) quan el film abandona el realisme i es fa palès el poder la música per transcendir el temps. cosa que és mostra fent aparèixer a la pista de ball a més dels camperols negres que han vingut a passar la vetllada, els seus avantpassat negres africans i els seus descendents rockers i rapers. En aquest moment es quan apareixen els vampirs que en aquest film són originàriament irlandesos ( que com es pot constatar vivint una mica entre anglosaxons, tampoc no són consideratz tan diferents dels negres. La inferioritat no és una qüestió de color de la pell) i comencen el setge de la casa, per fer-se amb els que són dins en general i en particular de Sammy, doncs reconeixen a la seva música un poder especial (en aquest film la peculiaritat dels vampirs és que no poden entrar a un lloc tancat sinó són invitats). A partir d'aquí ens situem en un escenari similar al films com the nigth of the living dead, amb un final raonablement feliç tot i que mori molta gent. (i això no és fer spoiler, cal veure tots els títols de crèdit per a ser plenament conscient del que el final té de feliç))

    Temàticament el film m'ha interessat perquè reflecteix una tensió molt pròpia i constitutiva de la comunitat negra americana, que s'ha expressat en dues direccions ens molts sentit contraposades: la religió i la música. Per això, el pare de Sammy, home d'església, no vol que aquest faci de músic. Al capdavall, el blues està associat a locals com el saló dels germans, on escoltar-lo va lligat a tota mena de pecats, des de l'alcohol al joc passant pel sexe. (és interessant comparar amb les comunitats negres de l'àrea hispana que van resoldre aquesta tensió mitjançant la creació de una cultura religiosa pròpia, la santeria. Això era molt més fàcil de fer en un context catòlic que no en un de protestant). En un cert sentit la tensió entre religió i música va més enllà de la problemàtica dels afroamericans. Si la justificació de la religió es donar-li un sentit a la vida, als lliurats a la música ja no els cal. En aquest film fins i tot finalment els vampirs estan més interessats al capdavall a la música que a la sang.

    Ja he comentat que el premi al guió és merescut doncs la història no em ni sembla fàcil de lligar ni versemblant i tanmateix l'atenció no vam decaure. La banda sonora és realment molt bona i pels que tinguin una mínima inclinació pel blues és indispensable. L'oscar al millor actor l'ha guanyat Michel B. Jordan que interpreta els dos germans, físicament idèntics, de caràcters contraposats però units per un amor fraternal capaç de triomfar sobre la mort. Hem vist moltes pel·lícules on un actor feia més de dos personatges però cap en què tots dos estiguin pràcticament sempre compartint el mateix pla,

L'estiueig

 

        Torno al teatre Maldà després de molt de temps per veure l'estiueig, l'adaptació realitzada pel grup els pirates de la villegiatura de Carlo Goldoni. Vaig estar molt content de tornar a aquesta sala, una de les que a Barcelona mantenen el teatre de proximitat, possiblement el que més m'omple. He gaudit molt a aquest espai que possiblement era una de les que utilitzava com salons el Baró de Maldà, època a la qual ens remet la decoració, i el divendres a la tarda no va ser una excepció. L'obra està representada per quatre actors: Núria Cuyàs, Laura Pau, Arnau Puig, i Ricard Farré. Només coneixia l'últim que amb Enric Cambray feia l'extraordinària dones sàvies que enguany torna al Goya. La seva actuació aquí és tan bona com a l'obra de Molière però no diria que destaqui perquè tots quatre estan extraordinaris i fan una autèntica exhibició de competència i entusiasme. Tots ells han d'interpretar no menys de tres personatges, tot i que Farré, crec recordar, és l'únic que dobla personatge a la mateixa escena. Tot aquest talent actoral està al servei d'una adaptació molt reeixida de Carla Coll i Adrià Aubert que també signa la direcció. De Goldoni treu les línies generals de la trama i els personatges i la meva impressió és que tampoc cal canviar massa perquè allò que Goldoni trobava com a risible en els burgesos italians del XVIII: les ganes de figurar i el mimetisme, fonament dels caràcters gregaris i servils, més o menys són el mateix a totes les èpoques. Goldoni a més partia d'una tradició teatral de comèdia popular que els Pirates assumeixen amb convicció de manera efectiva, interpel·lant al públic i fent-li present les seves intencions i reflexions. L'actualització es troba en alguns detalls que certament ajuden a fer la funció encara més divertida: el divertit número musical que fan forma de Rumba cap al final de l'espectacle, o moments del diàleg com quan el patriarca de la família veu un comptes amenaçadors per l'economia familiar i afirma que "això no ho pagarem, ni amb la deixa de l'avi de Florència"

Absalom, Absalom al TNC

 

    Veig al TNC una de les dues sessions de l'adaptació feta per Séverine Chevrier de la novel·la de William Faulkner Absalom, Absalom. És una coproducció de diverses institucions teatrals de França, Bèlgica, Luxemburg i Catalunya. Hi ha infinites maneres d'adaptar una novel·la i una opció que en aquest cas seria fidel i es podria fer en qualsevol teatre de butxaca requeriria tres actors i quatre mobles, doncs allò explicar a la novel·la és com els narradors rememoren una història que tampoc tenen del tot clara. Aquest no ha estat el camí empès, potser conscients que aquesta adaptació literal avorriria les pedres, però tampoc han optat per explicar la història dels Sutpten directament perquè entenc que això trairia l'esperit faulknerià. La solució triada és que efectivament la història es representa en l'escenari però els espectadors la veiem mitjançant la gran pantalla de video que ocupa el centre del decorat i que projecta tot el que s'esdevé enfront del decorat o darrera o dins dels cotxes que són també a l'escenari. Havent llegit la novel·la fa poc em sembla que la representació abasta quasi tots els fets narrats notant a faltar només referències als darrers membres de la família le bon. El vestuari és contemporani i hi ha moltes referències i insercions d'elements de la cultura musical contemporània pròpia de la població negra dels Estats Units. També assistim en un moment del final a la projecció d'un petit fragment de Birth of a Nation de David W. Griffith, l'inici de la cinematografia com art narratiu i també un manifest rabiosament racista. Tot plegat senyals de què el problema del sud no es va arreglar mai i que, ja posats a fer analogies entre els problemes del sud i els problemes dels catalans, podria ser que no es pogués anar massa més enllà de la "conllevancia" que deia Ortega. L'espectacle és molt ambiciós i en part vaig poder seguir-ho perquè recordava bé la novel·la. No tinc clar fins a quin punt seria intel·ligible per qui no l'hagués llegida. És una representació molt llarga de més de cinc hores i dos entreactes i la intensitat és desigual. Al final l'ovació fou entusiasta però també era cert que una molt part del públic no va arribar al final de la representació

El diablo está entre nosotros

    Per recomanació del meu amic RMF llegeixo el diablo esté entre nosotros. Per pròpia iniciativa no ho hagués fet segurament. No coneixia res del seu autor, Lorenzo Ramírez, i el que diu la contraportada, col·laborador de Libertad Digital i autor d'un llibre sobre el 11-M, tampoc em predisposava. Com quasi sempre hagués fet malament de no seguir la recomanació i deixar-me dur pels meus prejudicis o, per oblidar, que ara mateix hi ha tensions molt més enllà de la rebuda per la meva generació entre dreta i esquerra. El llibre està ben documentat i argumentat i em sembla un document de primer ordre, per descriure la situació actual, que l'autor qualifica de caòtica. Em sembla díficil pensar a més en una prova documental millor de la tesi defensada per Zizek de que mai havia estat tan fàcil enganyar tothom, hi havia estat tan complicat trobar alguna engruna de veritat en els discursos públics. L'altre tret probablement més singular del moment i que el llibre ajuda a explicar és l'anomala situació europea, un conjunt de països governat per una oligocràcia del tot despreocupada de les societats que regeix i lliurada a interessos aliens. Dins del llibre es tracten diversos temes. Molts d'ells no són estrictament nous, com el relat del planificat enfonsament de la industria alemanya o la utilització de l'estat ucraïnès com instrument de l'obsessió russòfoba de les elits anglosaxones. Si algun però m'ha fet efecte és el relat de l'autor sobre la CEE, de cap manera una eina per construir una identitat europea, sinó per impedir-la. En aquest sentit és il·luminadora el relat biogràfic de Jean Monnet que fou sempre essencialment un agent dels interessos de la gran banca americana i que només al final de la vida fou reinventat com profeta d'un europeisme; que Schuman fos essencialment un nazi, en caniv, tampoc no és tanta sorpresa ni contradictori doncs en el fons el programa nazi ja era un projecte d'unitat europea. Ës aquesta la questió on em sembla que em sento més ensarronat i decebut jo he cregut un europeisme basant-me molt més en l'entusiame filosòfic que no pas en una observació de la realitat deslliurada de prejudicis.

    Ramírez és convincent en els últims capítols mostrant el poder pràcticament sense límits de les grans corporacions, que ell fa arrencar a l'època de Jimmy Carter la del desenvolupament original de la trilateral, el ràpid avançament d'una mordassa digital com mitjà de control de la població i adulteració d'una democràcia molt més virtual que efectiva; en definitiva, com reconeixia un dels caps de Black Rock abans de les darreres presidencials americanes, ells tenien gent a llocs clau de totes dues candidatures. La pandèmia, la crisi climàtica i les periòdiques bombolles, mai amb res d'espontani, han estat element claus per fer avançar no la globalització, sinó el globalisme la ideologia dedicada a sostenir el govern oligocràtic d'una minoria cada cop més tecncràtica enfront d'una majoria que no sols no entén gaire del que passa, com sempre ha passat, sinó que ara és prescindible i obsoleta. El llibre és molt hostil contra els neostraussians que són en gran part els inspiradors d'aquest projecte. Això coincideix amb la meva experiència personal amb aquest autor que també em sembla perillòs, perquè fa els imbècils més imbècils. Segurament en el punt en el que més discrepo de Ramírez és en la seva consideració d'Antonio Turiel com un mer agent del globalisme, que em sembla no té en compte ni la bona fonamentació del seus arguments, ni la seva coherència bàsica. Si que comparteixo plenament les seves consideracions finals que volen ser esperançadores, tot insistint en què la sortida del present laberint està en tot el contrari del programa educatiu que se'ns vols imposar, recuperació d'un ethos comunitari,.