De bodes i enterraments

 

Un dels meus enterraments cinematogràfics preferits

        El cap de setmana passat llegeixo aquesta notícia. Em fa pensar en mi mateix, perfecte exemple del que l'autor assenyala com triomf de l'individualisme. Jo no he estat el protagonista de cap boda i quan penso en el meu futur enterrament, no puc imaginar-m'ho de cap altre manera que la considerada com deplorable pels serveis funeraris (el meu avi em deia que les funeràries eren un negoci segur, potser en el futur ja ni això, tot i que fins ara sí han estat un negoci esplèndid). No em sap especialment greu cap de les dues tot i que potser d'una altra manera hagués estat millor, però allò fet, ja està fet i, a més, quan menys nosa es faci millor. Filosòficament però és una altra cosa. Jo he estat explicant-ho tot, al meu exercici docent, i creient-m'ho tot mentre m'ho explicava. Ara però ja no tinc motius per ser neutral i l'individualisme em sembla l'error filosòfic més capital. Cal defensar que són animals polítics, i això vol dir que els antics tenien raó contra els moderns, hi ha una certa impotència en els insults de Hobbes contra Aristòtil, i que la pretensió, cada cop més freqüent, de prescindir de Hegel , i per descomptat de Marx, és equivocada i ridícula. Ningú no erns ajuda tant a veure tan clar de quin mal hem de morir,

Megalopolis

 

            Vaig a veure Megalopolis de F.F. Coppola. Hi vaig amb molt ganes que m'agradi, perquè molts dels meus millors moments veient cine es deuen a aquest director. Malauradament no és el cas. No arribo a avorrir-me, ni a desconnectar-me mai (i això ja ens fa notar que no parlem d'un fracàs absolut) però la impressió final és d'una certa insubstancialitat i, per greu que em sàpiga, l'adjectiu de pretensiós no em sembla gens fora de lloc. La pel·lícula és una barreja de ciència-ficció i actualització de la història de Roma, fent de la ciutat de New York la nova Roma. La ciutat està regida per un alcalde anomenat Ciceró defensor dels valors tradicionals que ha de manegar una crisi en tots els ordres tenint com antagonista un enginyer anomenat Cèsar Catilina que ha inventat un nou material sobre el qual vol fonamentar una regeneració completa, de fet una refundació, de la ciutat. Fent la seva hi ha un grup d'oligarques comandats per Craso i la seva família., Craso és interpretat per John Voigt i s'assembla molt a Donald Trump. El nebot de Craso, Clodio és el principal antagonista polític de Cèsar. El nus sentimental és la relació entre Cessar i la jove Júlia, la filla de Ciceró.

        De tota la filmografia de Coppola, la pel·lícula més relacionable amb aquesta és Apocalypse Now. Coppola va haver de posar trenta milions de dòlars per acabar el seu film sobre el Vietnam, aquí tot el finançament ha vingut del seu patrimoni personal (sembla que el negoci dels vins li anava força bé) Les pel·lícules però són del tot oposades filosòficament. Apocalypse Now és una pel·lícula essencialment pessimista fonamentada en una descripció del mon treta del Nietzsche més ombrívol i d'una certa inspiració gnòstica. Megalopolis, en canvi, és una utopia que aposta pel caràcter alliberador de la tècnica i fa una reivindicació del geni individual, en aquest cas l'enginyer Cesar, interpretat per Adam Driver, Pensada durant molt de temps, Coppola ens diu als títols finals les obres des de les que ha construït la seva visió. N'hi ha una dotzena llarga, però el que vaig retenir i em sembla més evident és Picco della Mirandola. El seu discurs sobre la dignitat de l'home ressona poderosament en el moment en què Cesar exposa la seva visió del món. Donar missatges positius no em sembla malament, però he llegit massa Gray com per no deixar de pensar que l'humanisme és poca cosa més que una il·lusió de l'esperit.

        Tant com les literàries, les referencies cinematogràfiques són múltiples. Jo n'he retingut tres de molt clares. La primera és el Napoleon d'Abel Gance amb l'ús de la pantalla dividida en tres seccions. Està molt bé recordar Gance i a més en aquest cas és un autohomenatge. Altres dos són The Fountainhead de King Vidor i Metropolis de Fritz Lang. De la primera s'inspira per descriure, copiant alguns enquadraments, la relació entre Catilina i Júlia molt semblant a la dels personatge interpretats per Gary Cooper i Patricia Neal. A la segona vaig pensar en el final que clarament sembla una replica del film de Lang. Personalment considero tant The Fountaihead com Metropolis dos films admirables per molts motius. Entre ells però no hi és l'ideològic

        En tot cas no és pot negar que el film és coherent amb la trajectòria de Coppola que sempre ha estat un defensor de la innovació, el canvi i el progrés i segueix sent-lo ben passada la vuitantena. Més enllà d'aquesta meva distancia derivada d'una orientació ideològica diferent, el film té una potència plàstica indubtable, (de vegades vorejant el Kistch, però es pot descriure el nostre temps sense ser-ho una mica?) se'm queden curt però el tractament dels personatges, pensem que és l'home que va dirigir The godfather i, comptat i debatut, penso que la comparació amb Roma és una mica forçada i no acaba donant gaire de si. La Roma de Ciceró i Cèsar tenia per davant quatre segles de domini absolut del seu món, no em sembla que aquest sigui el cas dels actuals EEUU.

Polítics i Religió

 

 Aquesta notícia es va publicar el fi de setmana a El Confidencial. Em despertà diverses consideracions. En primer lloc, em sembla una mostra petita, però significativa, de l'allunyament entre les elits dirigents i la resta perquè, més enllà d'impressions subjectives, les estadístiques que fan evident el retrocés de la pràctica religiosa deixa poc lloc al dubte. Això no és cap novetat. Tampoc es cap novetat que els polítics són gent hipòcrita, però aquí també tenim una constatació evident. Si més no, si fem cas a Fusaro, jo en faig, i pensem que el definidor de la nostra situació és el monoteisme del mercat. En aquest sentit si no són del tot hipòcrites han de viure en una particular esquizofrènia provocada per estar servint al senyor i al diable. La tercera consideració és més personal. Des de molt petit jo vaig ser educat des de la convicció que la religió era l'opi del poble. Durant cinquanta anys la meva visió ha evolucionat molt. No pertanyo a cap confessió, crec però que hi ha molta veritat a les creences bàsiques del cristianisme. També trobo que la distinció entre religió i filosofia que m'explicaren de jove té molt de provincial i parroquial, tot i que les causes de l'oposició entre ambdues a Occident eren històricament necessàries. Més enllà de la funció sociològica, la religió es la millor tecnologia contra l'egoisme i la violència. Per això em fa molt més difícil de suportar aquesta mena de gent que bàsicament utilitza la religió per legitimar els seus prejudicis, els que fonamenten la seva il·lusió de superioritat, sentiment inevitable quan parlem de poble escollit o de religió vertadera; un sentiment pràcticament indestriable de la fe en el nacionalisme, que tots els esmentats, amb variació, comparteixen.

The man who knew too much

The Man who knew too much és l'únic remake explícit, hi ha molts d'implícits, que Hitchcock feu d'un dels seus films. Vint anys abans havia rodat la mateixa història en un film amb el mateix títol. Canvia l'ambientació, el primer film arrencava a Suisa i el segon al Marroc, tenia tota la potència de producció de la Paramount, dues grans estrelles com a protagonistes, però no va saber trobar un actor tan interessant per fer de "dolent" com Peter Lorre a la primera versió. En els cinquanta Hitchcok rodà tres obres mestres indiscutides com a mínim i fins i tot una pel·licula que no té res a veure amb aquestes i que agrada molt als partidaris d'un cine realista i versemblant, cosa que el seu certament no era, The Wrong Man. En comparació amb les més assenyalades potser aquesta excel·leix menys però és un film endimoniadament ben fet, on totes les escenes funcionen. Tot el film està dirigit a la gran escena de l'intent d'assassinat del primer ministre al Royal Albert Hall, la qual efectivament és una demostració de l'habilitat de Sir Alfred per jugar amb el temps de la narració, cine pur doncs són deu minuts sense cap diàleg. Però reveient-la l'altre dia, em va interessar la descripció que en el film es fa de la vida matrimonial de la parella protagonista, on sota l'aparença de imatge feliç es mostren moltes tensions no resoltes i inclinacions properes a la patologia. (de fet, és evident que la tensió matrimonial és el tema real de la pel·lícula i que la trama política és un McGuffin) Cal recordar que Hitchcock comença el film subratllant que els protagonistes són una família americana normal. Com, també Wilder, Hitchcock estava prou distanciat d'Amèrica per poder donar sovint una imatge molt exacta. En aquest sentit, una escena que em va semblar excel·lent és el moment en què James Stewart ha de comunicar a Doris Day que el seu fill ha estat segrestat i decideix primer fer-li prendre tranquil·litzants. En tots els films de Hitchcock les protagonistes, rosses, són sempre més o menys maltractades, però normalment mai no tant, amb l'excepció de les dues fetes per Tippi Hedren, com Doris Day en aquesta

Adéu a Johan Neeskens

 El seu gol a la semifinal contra Brasil el 1974, la combinació és amb Johan Cruif

La notícia futbolística més important de la setmana, per la gent de la meva generació, ha estat la mort de Johan Neeskens. Jo em vaig fer soci del Barça el febrer de 1976, perquè em faltava poc per fer 14 anys i perdre indefinidament les meves possibilitats de ser soci. Amb l'estadi sempre ple només eren admesos socis infantils. Llavors la gran figura era l'altre Johan, però la seva capacitat de lluita i la seva generositat en l'esforç físic li donaven a aquest Johan un lideratge especial dins de l'equip i li facilità una comunió amb el públic que rarament ha estat repetida. Aquella temporada, no recordo exactament contra qui, va fer el remat de cap en planxa més espectacular que hagi vist mai, la foto del qual estigué molts anys penjada a la meva habitació. Va guanyar en cinc anys una copa i una recopa, però el que més recordo és alguna de les seves derrotes, com, per exemple, les dues finals consecutives del mundial. John Ford després m'ensenyà que hi podia haver també molta glòria en la derrota. Neeskens fou l'autor del gol en pròpia meta que més greu m'ha sabut en la meva vida, en un partit contra l'Atlètic de Madrid amb el títol en joc, quan tingué la mala fortuna d'anotar el gol de l'empat pels matalassers quan el partit estava a les acaballes i, de llarg, ell havia tornat a estar el millor entre els 22. Després d'haver escrit aquestes línies me n'adono que Neeskens era un ídol d'un barcelonisme que té molt poc a veure amb el que ara és el barcelonisme. Tot flueix

Salut les cubains

 Salut au roi qui est mort

    Salut les cubains és el nom del documental rodat per Agnes Varda l'any 63 producte d'una estada de tres mesos a Cuba quan la revolució era molt recent. Varda va anar només amb la seva càmera de fotos i de fet el documental consisteix en un muntatge de fotos fixes, molt accelerat però lluny de les 35 imatges per segon. La sensació de continuïtat es produïda no només per la velocitat, sinó per la narració de la veu en off de la pròpia autora i de Michel Piccoli. Varda mostra la revolució amb esperança i una certa fascinació per la figura del llavors veritablement jove lider Fidel Castro. Aquest entusiasme no durà gaire. Potser varen durar més els altres dos motius de fascinació que són palesos al film. Primer, l'herència cultural i sobre tot la música cubana. Una escena memorable és una d'homenatge al gran Beny More, el bárbaro del ritmo, mort mentre s'estava fent el muntatge del film. L'altra és la bellesa de la forma corporals del cubans i, especialment les cubanes, reflectida generosament al film. Varda és una gran de la cinematografia, però hagués estat una gran figura encara que només s'hagués dedicat a la fotografia.

Euforia y desazón

 

        Assisteixo a la Sala Beckett a la representació d'Euforia y Desazón, una creació de l'actor argentí Sergio Boris i de la companyia el Eje, formada per tres actrius: Mar Pawlosky, Eric Balbàs i Maria Hernàndez Giralt. L'obra s'esdevé en un espai farcit d'objectes, caòtic i incongruent, perquè havia estat una acadèmia, però els alumnes l'han abandonat. només queda un que està fent l'examen final i ha estat ocupada per uns mecànics que l'han omplert amb les seves coses. La definició d'aquest espai és un dels suports de l'obra. Més endavant sabrem que la propietària de l`Academia ha caigut sobtadament malalta i que la seva filla, aquest és el començament de l'obra, ha vingut a fer l'examen final de l'únic alumne restant. Aquest, Elan, de fet viu a l'Acadèmia, una mica com el personatge interpretat per Akim Tamirof viu al despatx del seu advocat a la versió del Procés d'Orson Welles. Sabrem més endavant que la propietària tenia una relació amb un dels mecànics, que s'han traslladat perquè han perdut el seu local i estan planejant unes reformes d'execució incerta. Els dos mecànics són germans i també hi és la seva germana, aixoplugada allà perquè ha trencat amb la seva parella. Hi ha un sisè personatge que sempre és en off, el d'un antic alumne ja graduat, que viu a la furgoneta de la filla, Amanda. Durant la representació veiem la interacció entre aquests personatges, com li regalen la seva titulació a Elan, les tensions que sorgeixen entre ells i la concepció de plans que no podran ser realitzats segurament mai. El text no em va semblar excepcional però el treball dels actors amb la seva manera d'estar i moure's fonamentà una funció de primer ordre, d'una intensitat creixent i que acaba transmetent-me una sensació de decadència absoluta amb una acadèmia que ja no ensenya res, uns treballadors que no se'n surten i gent que no té ni on viure ni on anar.