Total de visualitzacions de pàgina:

99,871

diumenge, 6 d’abril del 2025

L'absolució de Dani Alves


         La notícia d'aquesta setmana ha estat l'absolució del futbolista Dani Alves, que ha provocat una gran controvèrsia mediàtica. Jo no he estudiat dret i el poc que sé, no em fa vergonya dir-ho, ho he aprés de pel·lícules. Una d'aquestes és 12 angry men, prototip de la pel·lícula liberal americana, on quedava molt ben explicat que la presència de dubte raonables és incompatible amb la imposició d'una condemna (el moment clau és quan canvia el seu vot, el jurat número 4 interpretat per E.G. Marshall) Com em deia el meu germà l'esperit del Dret, com funciona a la nostra civilització, és que es preferible deixar lliure dos culpables que castigar algú que és innocent. Fer-ho al revés es pot justificar per la por, però deixa poc lloc a parlar de civilització de fet sembla més relacionable amb allò que cal superar per parlar de civilització.
    És evident però que els crítics a la nova sentència ,posem Irene Montero per dir un nom dels que consideren la sentència del TSJC aberrant, no han vist possiblement 12 angry men. i si la veiessin considerarien que és una obra reaccionaria doncs en el tribunal no hi cap dona ni cap membre racialitzat (sí que hi ha una representació de totes les classes socials, però això seria vist com irrellevant). És interessant però el contrast entre la seva convicció absoluta, com va expressar, en la culpabilitat del futbolista brasiler i les vacil·lacions i inseguretats mostrades per ella i el seu partir en els casos de Monedero i Errejon. Una disparitat provocada potser per la vessant nociva de l'esperit de partit de la que ens advertia Hume o simplement perquè hi ha opinions que es mantenen des d'un esperit sofístic però que no suporten la confrontació amb la realitat,


dissabte, 5 d’abril del 2025

Le silènce et la colère


 Le silènce et la colère és la segona de les novel·les amb les que Pierre Lemaitre ens vol explicar els temps posteriors a la segona guerra mundial, els trenta anys gloriosos. Els protagonistes segueixen sent la família Pelletier dels membres de la qual mai no podem dir que siguin gent d'una sola peça, però tampoc mai desproveïts ni d'humanitat ni d'alguna qualitat que no justifiqui la seva redempció (tot i que caldria discutir molt de la parella formada pel fill gran Jean i la seva esposa Geneviève), a diferència del llibre anterior, quasi tot que ens narra succeïx dins de l'hexàgon però segueix mantenint l'esquema fulletonesc conreat amb una gràcia especial que acaba produint una lectura molt plaent des del meu punt de vista. Tot l'explicat s'esdevé l'any 1952, força tranquil en comparació amb els anys utilitzats per situar les novel·les anteriors, Lemaitre no ens situa doncs en cap gran esdeveniment històric i ens dóna una pinzellada prou interessant de com sortiren novetats que  per la gent de la meva generació ja semblaven de tota la vida: els grans magatzems sense gaire dependents i amb accés lliure a les mercaderies i la premsa deslligada dels partits polítics i compromesa amb un objectiu d'entreteniment. També ens permet una ullada al mon de la boxa amateur molt important en aquell temps al país de Marcel Cerdan (òbviament evocat al llibre). L'entrada de França al progrés i la modernitat ens és explicada amb la crònica de la destrucció d'un poble per fer un gran embassament. La mateixa història que aquí visqueren pobles com Falló o Mequinensa. Aquí hi són els moments menys lleugers del llibre acabant-lo amb el que potser és l'esdeveniment més tràgic narrat als cinc llibres. Personalment, la trama que m'ha interessat més és la protagonitzada per la jove Helena que pren la decisió gens fàcil en aquell moment d'avortar, cosa que li permet creuar-se amb dos figures que Lemaitre descriu amb molta precisió i intenció: la del metge avortista i la de l'inspector del cos de protecció de la família (és a dir de la unitat creada específicament per lluitar contra l'avortament) el qual prosseguia la mateixa tasca que havia efectuat amb el règim de Petain i abans a la tercera república (la que va tenir un govern del Front Popular); en aquesta qüestió concreta tot coincidien.

divendres, 4 d’abril del 2025

Fail again, fail better?

 



Als darrers anys he participat a alguns actes en favor del professorat i de vegades (a l'aula magna amb Cambray) m'ho he passat molt bé. Només em sap greu pensar que estàvem fent trenta anys tard. El que fa trenta anys era obvi ho segueix sent ara i en exactament els mateixos termes, però una miqueta menys perquè ja tenim quasi trenta promocions d'Eso. La veritat és que fa trenta anys es va intentar efectivament fer aguna cosa i molts professors ho veien clar, però una part important, els que estaven sobre els cinquanta anys, després de donar-te la raó et deia que el que els interessava era la seva jubilació. Exactament el mateix que constantment em deien els companys actuals quan feia visites als centres en els últims anys.



dimecres, 2 d’abril del 2025

La Calòrica i el problema de l'esquerra (catalana i de tot arreu)


 

    L'altre dia en una entrada de Facebook Andreu Navarra es preguntava quan l'esquerra catalana va deixar de ser esquerra. Jo vaig pensar de seguida que, en la seva major part, de fet no ho havia estat mai. Cal recordar que possiblement aquest és l'únic país on el partit comunista es va fundar amb la intenció d'aturar una revolució; el partit comunista pel que va passar quasi tota la generació dels que em van precedir tot i que alguns se'n van sortir dient coses com "ara se'ns apunten els fills de les porteres" (no m'ho invento, aquesta frase fou dita literalment per un filòsof considerat després com a important)

    Hi ha possiblement llibres ben bons sobre la qüestió però una aproximació suficient, clara i contundent es pot trobar al capítol cinquè de la sèrie de la que parlava ahir, en el discurs de la Bego personatge interpretat per Julia Truyol, quan s'enfronta als altres pares gent commoguda per tots els "ismes" que marca el temps, adversaris del racisme, el masclisme, la homofobia, el negacionisme climàtic però als quals pel contrari el "classisme" no els hi treu gens la son. De fet, no només no els treu la son, sinó que en la seva manera de defensar els seus principis són intensament classistes perquè els que pensen altrament són necessàriament inferiors o, perquè pertanyen a classes amb menys renda, els "deplorables" dels que parlava Hillary Clinton o, si no són pobres, inferiors intel·lectualment (i recordem el que ens ha ensenyat Piketty, l'esquerra a la pràctica ha esdevingut el partit d'unes elits, jo diré, acadèmiques perquè intel·lectuals ben bé no són)

dimarts, 1 d’abril del 2025

Sala Polivalent


  
  Sala polivalent és el nom de la sèrie que La Calòrica ha fet per TV3 i pel moment es pot veure a l'app de 3cat. És un format prou original perquè són sis episodis de només vint minuts que transcorren en una sala polivalent d'un centre cívic d'aquestes que serveixen igual tant per fer teatre com per fer un curs de cuina. A aquesta pàgina teniu un resum de cadascun dels capítols. Jo m'ho he passat molt bé veient-la i la recomano per dos motius. En primer lloc, perquè els cinc actors de la calòrica es mostren en plena forma i la sèrie dóna testimoni del seu gran talent escènic i de la seva facilitat per a la parodia. La segona raó està als guions escrits per Joan Yago i Israel Solà, que em sembla balancegen molt bé la tragèdia i la comèdia. Certament els personatges fan riure però allò que ells viuen no és gens risible, ni ells semblen tenir la capacitat de veure el que és risible, cosa que en quasi tots els casos significaria prendre una mica de consciència de la distància entre els seus principis i la realitat


dilluns, 31 de març del 2025

The color of money


 

        Torno a veure The color of Money cosa que crec no havia fet des del moment de la seva estrena fa quaranta anys. Possiblement es va fer en el moment més baix de la carrera de Scorsese, quan portava anys sense tenir un bon èxit econòmic i l'ambient de Hollywood s'havia girat en contra dels directors amb pretensions artístiques. En aquesta situació, Scorsese havia de demostrar que podia ser allò que deien un bon artesà i de fet va satisfer la productora perquè, per primera i única vegada, va fer el film ajustant-se al pressupost i al temps estipulat. La pel·lícula va anar bé i va servir perquè Hollywood tingués la sensació de trencar una injustícia històrica donant-li a un sexagenari Paul Newman, l'oscar al millor actor que no havia guanyat mai, tot i haver estat nominat set vegades i tenir ja un d'honorífic.

        A nivell crític, el desafiament era majúscul perquè es tractava de continuar una de les millors pel·lícules mai fetes a Hollywood, The Hustler reprenent vint cinc anys després el personatge del seu protagonista, Eddie "fast" Nelson. Tots aquests anys Nelson ha fet diners, moderadament, venent whiskey fals i no ha tornat a les sales de billar de les que havia estat expulsat, tot i que sí finança jugadors dels que volen entabanar. els passavolants A l'inici de la pel·lícula coneix un jove molt i molt inexpert i talentós, Tom Cruise, i decideix convertir-se en el seu manager. Scorsese al capdavall un home intel·ligent va tenir clar que no podia continuar el camí del primer film que és essencialment una tragèdia. Per això, va fer un film gens tràgic i en molts moments escorat més aviat a la comèdia. Fou una decisió sàvia perquè ni podia igualar el camí de Rosen ni la vida d'Eddie, ni la de cap humà en general, hagués pogut suportar tanta tragèdia. The Hustler és un film, millor dit, és el film, sobre la figura del perdedor, the loser,. El tema del perdedor és el de la predestinació. Scorsese, al capdavall italià d'origen, fa pel contrari un film sobre la redempció, doncs aquest és el significat últim de la tornada a la competició d'Eddie. Allò que és indiferent a la perspectiva catòlica i protestant és que l'instrument del diable sempre són els diners. Sí el film va fer diners en el seu moment, es degué en gran part a la presència de Cruise. i si més no li dóna una replica digna a una figura, penso, molt superior com la de Newman. Fora d'ells dos no recordava que entre els secundaris hi ha dos joves actors que després serien a algunes de les millors produccions de la dècada posterior: John Turturro (en el clip de més amunt)i Forrest Withaker. Com a The Hustler, aquí també apareix una figura femenina, la novia del jove interpretada per Mary Elizabeth Mastroantonio que fa una figura molt allunyada i en un cert sentit oposada a la víctima sacrificial que acaba esdevenint el personatge de Piper Laurie. En aquells vint i cinc anys la situació femenina havia decididament canviat.



dissabte, 29 de març del 2025

Europa, Europa

 

    Jo m'he definit com europeista i en volia ser-ne. Una raó molt important és que més aviat em produïa disgust ser espanyol i català (en aquest ordre cronològic). L'altra raó era, podríem dir-ne, professional. Europa podia ser el nom més adient per resumir el que tenien en comú Descartes, Spinoza, Locke, Hume, Leibniz, Galileu, Kant, Hegel i Nietzsche, per bé o per mal, els tipus que em varen educar. per això, em causa una certa tristesa llegir articles com aquest d'Antonio Olmos. Em provoca tristesa perquè en un cert sentit té raó. En realitat, l'Europa real és poca cosa més que un instrument al servei de grups oligàrquics amb un dèficit democràtic des de fa temps pràcticament insalvable; un agent decisiu en la polarització social que caracteritza els darrers trenta anys de vida europea. De fet, el segon dels meus motius tenen també un punt de snob. Europa actualment són 27 països, els noms que he donat provenen de tot just cinc. La major part d'Europa, exactament l'oriental, potser té poca relació amb això del que parlo. Malauradament amb tots aquests defectes no hi h cap alternativa millor en el sentit molt concret d'oferir opcions de vida decent material i espiritualment. Tot i que potser això està lluny de ser una finalitat universal i l'avantatge esdevé menys evident.