Se tiene que morir mucha gente

     Veig la molt publicitada serie de Movistar, Se tiene que morir mucha gente, una adaptació de Victoria Martin sobre la seva pròpia novel·la. Explica la història de tres noies, amigues des del col·legi, que viuen moments complicats de la seva vida: Elena està casada amb un home ric i molt més gran. Espera un fill i no està gens convençuda. Maca vol ser actriu és cambrera i busca relacions de parella que mai acaben de sortir bé. El fil de la història és però Barbara que treballa com a guionista en una programa de teleescombreria, és addicta a les benzodiazepines i està acompanyada d'ella mateixa quan era petita, en un desdoblament patològic. La "nena" és visible pels espectadors i per Barbara però evidentment no per la resta de personatges.

        No essent gaire seguidor de sèries, en part l'he seguida perquè són pocs episodis i breus. Algunes coses m'han agradat, fonamentalment dos, d'una banda el tarannà cínic del que explica que connecta amb una part de mi mateix (la qual jo diria que no és la millor) i el treball d'Anna Castillo que m'ha semblat del tot convincent en el rol de noia narcisista, impossibilitada de madurar. Les altres dos actrius, en contrast no surten tan bé parades, especialment l'Elena que fa Macaren Garcia, massa estrident pel meu gust. Possiblement aquest és un defecte de tots els episodis: essent, sense excepció, tots els personatges ridículs ens situem massa a prop del guinyol i potser acabem fet una altra mena de moralisme, invers del clàssic. La sèrie però em resulta interessant com testimoni d'una època . A la presentació es parla d'una sèrie que defuig el moralisme. És evident que la comèdia clàssica era moralista. Stanley Cavell ho va explicar molt bé parlant del Hollywood clàssic. Significativament a la segona edat d'or de Hollywood els anys setanta, de comèdia n'hi ha molt poca. Jo aquí en canvi a més de l'absència de moralisme, que no m'amoïna gaire, em sembla que la característica de la sèrie és la desmoralització. Quan acaba el darrer episodi les tres noies està en el mateix punt que estaven i res suggereix que tinguin cap possibilitat real de canvi. Cavell resumia totes les històries de comèdia com processos de maduració, aquí el missatge sembla ser que la maduració és impossible. Recuperant el que diem citant l'altra dia Sloterdijk, si més no, ningú podrà discutir la modernitat de la sèrie,

Lucky

 

    Lucky és l'únic film de John Carrol Lynch que fonamentalment ha treballat d'actor (era el barber italià que competia en fatxenderia amb Clint Eastwood a Gran Torino). Explica la història d'un antic recluta de la marina dels Estats Units que als noranta anys viu sol a un poble perdut de Nou Mèxic on, sense família, te poca cosa més a fer que esperar a morir-se. Lucky, així diuen l'home, està interpretat per Harry Dean Stanton que amb més de noranta anys no va poder veure l'estrena del film, doncs morí també el 2017. J.C. Lynch fa un film senzill i clar centrat en presentar la rutina de Lucky: exercicis gimnàstic al llevar-se, una estona de socialització a la cafeteria del poble, seguiment de concursos televisius i a la nit visita al bar per prendre un Bloody Mary, potser allò més semblant a una trama és el que li esdevé al seu amic Howard (interpretat per David Lynch) molt deprimit perquè ha escapat la seva mascota, una tortuga anomenada President Roosevelt. Al film veurem el seu enfonsament però també la superació del trauma i la seva acceptació. Del passat de Lucky no sabem massa més que va estar a la marina i no es va casar mai, intuïm però que els noranta anys li han passat molt de presa, sense donar-se gaire compte. Sense cap mena de fe, Lucky té por d'una mort que veu molt a prop, però encara mes un sentiment inhòspit d'enyor pel que podria haver estar i ja no serà. No és un film pessimista perquè Lucky està disposat a seguir lluitant més enllà de que la batalla estigui ben segur perduda.

    La filmografia de Harry Dean Stanton és immensa i quasi inabastable (diumenge per atzar vaig veure per exemple que apareix a The Godfather II). Etern secundari, tenia prou moltes vegades amb una escena per fer-se en aquell moment el centre del film. Que jo recordi va fer dos protagonistes, el de Paris,Texas i aquest. El primer fou emblemàtic, el segon, no tant, perquè el cine ara és una altra cosa, però el seu treball no és menys extraordinari i l'escena del clip de més amunt, des del meu punt de vista, assoleix una intensitat emocional a l'abast de pocs films actuals. La pel·lícula em va agradar quan la vaig veure a la seva estrena però ahir al vespre no només va aguantar una altra visió, sinó que em va colpir molt més. Potser perquè ara veig molt més clar que estic en el mateix camí que Lucky, tot i que de fet, tots hi estem sempre.

Contra Antígona

     Contra Antígona és la versió de l'obra de Sofocles proposada per Andrea Jiménez ( de la qual havia vist aquest mateix any el seu casting Lear) al teatre lliure. El propòsit fonamental de la representació és restabli las importància del cor com element dramàtic i narratiu (recordem per exemple l'opció oposada presa al muntatge que aquest mateix any es va veure el TNC) Per tal de fer això, el començament de l'obra arrenca amb el corifeu demanant la participació del públic, 14 voluntaris per fer de cor, que pugen a l'escenari i hi són dins tota l'obra. Per això es crea una nova figura de coordinadora del cor, que els dona indicacions mínimes de moviment i actuació, tot i que en principi gaudeixen de molta llibertat. La proposta serveix de recordatori que el teatre atenenc era essencialment una acte polític, una eina de reflexió colectiva. Això era així sempre, però mai no és tan clar com en una obra que gira bàsicament sobre els límits i la legitimació del poder.

    Amb la selecció del cor comença una molt bona vetllada teatral. És una opinió potser maximalista i fruit de la deformació professional (molt pocs anys he pogut resistir a explicar-la i llegir un fragment quan explicava als meus alumnes la diferenciació sofistica entre phisis i nomos) però crec que Antígona és l'obra més important del repertori dramàtic tradicional. El muntatge del lliure transmet molt bé la profunditat dels temes tractats, en primer lloc, el conflicte entre la llei de la ciutat, el dret positiu , i la legalitat invocada per Antígona, digueu-li phisis, voluntat divina o drets humans, També el final de l'obra amb amb la solitud de Creont, que massa tard entén que la fragilitat humana ens deixa sempre a la incertesa i que mai no es pot prescindir de la virtut de la prudència. Antigona és Julia Truyol lluny dels registres còmics de la calòrica i mostrant que és un actriu amb molta personalitat i talent. Li dóna la replica Xavier Saez com a Creont, eficaç sense assolir la brillantor de la seva oponent. A Ismene li correspon el millor acudit de l'obra quan apareix a l'escena final recitat Xejov (perquè Ismene efectivament desapareix en el text de Sòfocles) De totes maneres atesa la proposta d'Andrea Jímenez és la corifeu, interpretada per Olga Onrubia,la que assumeix, i ho fa d'una manera brillant, el major pes en la representació, introduint un distanciament irònic que introdueix lleugeres sense treure gravetat.

Il deserto dei Tartari

 ll deserto dei Tartari és l'adaptació de la novel·la de Buzzati amb el mateix títol dirigida per Zurlini el 1976. L'obra té com a protagonista el jove tinent Drogo (interpretat per Jacques Perrin que era també productor) que acabat de sortir de l'Acadèmia es destinat a la guarnició més remota de l'imperi, Bastiano, enfront d'un desert on, fa molts anys, van arribar invasions tàrtares. Tothom considera que podrien tornar i aquesta seria l'ocasió d'arribar a la glòria militar. Els anys passen i Drogo, i els seus companys, consumen lla seva existència en l'espera. No he llegit la novel·la però em sembla que en si mateix el producte cinematogràfic és molts sòlid amb independència de que resultin discutibles les opcions preses per fer l'adaptació cinematogràfica. El film aprofita molt bé alguns recursos. El primer, la localització a una fortalesa iraní que dóna veritablement la impressió de ser un lloc situat en un passat mític. La segona, un repartiment on s'ajunten molts dels actors més notables de l'època i on curiosament l'únic guardonat i el que de fet més sobresurt és Giuliano Gema (per sobre de noms Vittorio Gasman, Fernando Rey, Paco Rabal o Max Von Sydow). Essencial al film és la música de Morricone que no és de les més recordades de l'autor però funciona perfectament com recolzament de la narració. Finalment la posada en escena de Zurlini que dona al film un ritme contemplatiu i serè que s'escau perfectament.

Saber no sempre ens fa lliures

        El final de la dotzena part de la historia natural de la religió és un dels textos on millor es poden copsar tant la ironia com les intencions de Hume. La conclusió, sorgida al fil de la comparació entre la religió romana i les doctrines de l'església catòlica, també romana, és que la raó, per ella mateixa, no ens du a la llum. No és més que una eina que pot servir molt bé per espessir les tenebres o,dit altrament, que el grau més excels de refinament lògic i dialèctic pot acabar sent només una eina per recobrir i amagar la superstició més absurda. La història natural ben bé la podria haver signat Hobbes i ningú no s'estranyaria.

 

Tempéraments philosophiques

    Tempéraments Philosophiques és un llibret de Peter Sloterdijk on recull una sèrie de semblances de filòsofs que havia fet per una col·lecció de divulgació. El punt de partida és Fichte i la seva afirmació de que hom fa una filosofia determinada en funció de quina mena de ser humà és. La llista que si no és la dels filòsofs més importants si seria la de las personalitats filosòfiques més destacades inclou: Plató, Aristòtil, Agustí, Bruno, Descartes, Pascal, Leibniz, Kant, Fichte, Hegel, Schelling, Schopenhauer, Kierkegaard, Marx, Nietzsche, Husserl, Wittgenstein, Sartre i Foucault. De manera justa o injusta no hi cap britànic i fora de l'italià Bruno i dels francesos predominen les llengües, en algun sentit, mortes.

    L'interès de les presentacions és variable. Em sembla que moltes vegades ajuda més a situar el lector en el conjunt de la història (entenent per aquesta la narració que, com tot fill de veí, fa Sloterdick) que no a llegir l'autor en ell mateix. Possiblement, era precisament això el que volia Sloterdijk.

    La primera semblança és la de Plató. De manera oportuna no parla de collonades com la teoria de les idees, sinó allò que més l'interessa de Plató és la seva estratègia comunicativa, que li permet alhora transcendir i fecundar la cultura escrita integrant i així fent perviure els mitjans de comunicació més antics. Aquest fet és el que fa indispensable estudiar Plató avui quan estem vivint un trencament anàleg. Això de fet és el que jo explicava a la Universitat a la meva breu experiència en aquesta institució. Si jo hagués sigut d'una altra manera, a més ho hagués escrit. Sobre Agustí introdueix un judici molt maximalista però potser no del tot equivocat, afirmant que el significat de la seva obra és la substitució dels elements maníacs de la filosofia pels depressius. Tots els posteriors sempre estaran a pocs passos de la desesperació que acostuma a ser una porta a la depressió, tot i que li correspon a Pascal, segons l'alemany, ser el primer dels secretaris filosòfics de la desesperació moderna.

    Tot i no parlar de cap britànic, la seva interpretació de Kant acaba presentant aquest, i definint així la modernitat, com la culminació d'un impuls anglosaxó en el seu origen que busca perllongar la santedat cristiana pels mitjans del dret civil i del dret internacional, una visió fonamentalista de la raó expressada en una religió civil que exigeix fer dels sants, juristes i dels herois, parlamentaris. Personalment, la que jo he trobat més suggeridora és la de Nietzsche. Per Sloterdijk, Nietzsche és el psicagog dels temps moderns i la seva lucidesa és haver vist clar, quelcom que costa molt de veure: la modernitat es pot definir com la impossibilitat de dur a un terme final l'educació dels individus; es poden fer exàmens, però la noció de "maduresa" no té sentit. (des d'aquests fons les discussions modernes sobre educació em sembla que esdevenen molt més clares) Com a Plató, el problema fonamental de Nietzsche és l'educació i la noció de Superhome és una expressió, ell diu sulfurosa jo diria histèrica, del pas de l'autoconeixement clàssic a la realització d'un mateix. També significativa és la seva presentació de Husserl, figura heroica i fracassada, autor d'una fenomenologia que a hores d'ara se'ns mostra com el testament filosòfic d'un mon pretècnic. Potser, però el retrat més emotiu és de de Wittgenstein, apostol de la precisió i, precisament per això, màrtir de la incoherència.

 

Alice doesn't live here anymore

    Alice doesn't live here anymore és un dels menys recordats films de Scorsese, tot i que va tenir una influència molt positiva en la seva carrera. Essencialment era un projecte al servei d'Ellen Burstyn que el va triar com a director i va assolir l''oscar a la millor actriu principal. En aquest sentit va complir les expectatives i això el devia ajudar a posar en marxa el seu proper projecte, Taxi Driver. El film no recorda gaire altres treballs de Scorsese ni per la seva temàtica, tot i que no deixen d'aparèixer masculinitats molt tòxiques, com pel seu estil molt menys depurat i reconeixible que en els films posteriors (va seguir el consell de no moure massa la camara). Ellen Burstyn és Alice una dona de 35 anys molt mal casada però amb una relació estreta amb el seu fill de 12 anys. Al començament del film enviuda i es veu empesa a fer un recorregut per Arizona amb el seu fill mirant de guanyar-se la vida, primer com a cantat, l'únic ofici que mai havia tingut i després com a cambrera. La seva fita és Monterrey el seu lloc de procedència i on creu tenir possibilitats de guanyar-se la vida cantant. Estem doncs en el tan sovintejat genere de la road-movie. Scorsese volia ser un autor, però la veritat de la industria era una altra i per primera vegada treballava per a una major. El resultat va ser ambigu, no va fer el film que volia, ni un que realment l'agradés però si va destacar prou per rebre l'encàrrec d'un projecte més ambiciós: Taxi Driver (tot i que no va conseguir que el protagonista fos Keitel) Personalment, el film em sembla insatisfactori dramàtica i ideològicament pel seu final feliç. El final feliç és que al final Alice troba una parella plausible i enraonada, amb la qual cosa el film acaba reforçant la idea de què no hi ha vida feliç per a una dona sense un home ( i aquí recordo una entrevista feta en aquells temps a Shirley McLaine on es queixava que el Nou Hollywood dels setanta era encara més masclista que el vell. Tenia un punt de raó. En cap pel·lícula d'aquella època hi hagué un bon paper com els que de vegades tenien actrius com Bette Davies o Katherine Hepburn). Sembla ser que Scorsese si més no introduí un punt d'ambiguïtat perquè tot plegat no resultés massa ensucrat. Tampoc va haver de renunciar del tot al seu gust per la improvisació que fou tan fructífer en el seu film posterior, com l'havia estat en l'anterior, Mean Streets. Com en aquests dos films, també aquí apareix Harvey Keitel, en un paper breu però impactant i Jodie Foster com una amiga del fill de la protagonista, d'aspecte masculí i tendències delictives, començant-se a guanyar fer el paper que als 13 anys la posà en la història del cinema