Anatomia de un instante, la serie

     Fent una excepció a la meva regla veig la serie que des del darrer 20-N projecta Movistar sobre el llibre de Javier Cercas, Anatomia de un instante. Són només quatre episodis. Els tres primers es centren a la trajectòria durant la transició dels tres homes que es van mantenir dempeus al congrés quan va entrar la guàrdia civil. El primer es centra a la figura de Adolfo Suárez, el segon a la de Santiago Carrillo i el tercer a la de Manuel Gutierrez Mellado. El quart capítol escenifica el judici fundant-se en la hipòtesi de tres cops diferents que s'entrecreuen de manera tant destralera que al final qui possiblement atura el cop és el mateix Tejero quan es nega que entri al congrés el general Armada. Els tres personatges són interpretats per Alvaro Mortes, Eduard Fernández i Manuel Solo, als quals cal afegir Micki Esparbé interpretant la figura del rei Joan Carles. Tant Fernández com Solo han estat molt alabats en aquest blog i les seves composicions em semblen memorables.

    El treball ha estat dirigit en tres episodis per Alberto Rodriguez, aquí opta per una narrativa no lineal i un muntatge ràpid que em semblen configuren un producte visual que es segueix molt bé. Hi ha recolzament en off i cartells per ajudar als espectadors que no tenen memòria directa dels fets. molta gent ja en aquests moments. Parlant de memòria em sembla que està ben recollit l'esperit del llibre de Cercas que jugava a fer variacions sobre el tema borgià del traidor i l'heroi, la línia molt prima que sovint separa l'un de l'altre. En el seu temps tots tres homes eren molt odiats per les seves" traicions" i certament el seu sentiment de que aquella podia ser la darrera tarda de la seva vida estava injustificat. És curiós que la sort històrica ha estat ben diferent. Mentre que Suárez ha estat rehabilitat i és potser l'únic heroi, l'única figura del període, que pot tenir un consens positiu, (cosa a la que certament ha contribuït el llibre de Cercas), la imatge de Carrillo ha seguit estant vista com un traïdor, especialment pels que entenen que el 1977 era possible un trencament més radical (cosa que certament no coincideix amb els meus records) La figura del rei intervé poc i la narració no es preocupa d'esclarir quin fou el seu paper en realitat. Es limita a mostrar el que podem constatar que sabem i és prou com per considerar tota sospita sobre l'actuació del monarca, legítima.

Fracàs i ignorància

 

Quan parlava l'altre dia de fracàs vital en primera persona, un dels quatre motius que podia tenir era que havent estat oficialment, més o menys, filòsof i considerant que el filòsof és el que estima saber, comptat i debatut, com a saber, en sé poca cosa. Ara bé, si ens ho rumien una mica més, potser encara pitjor que no saber gaire és la sospita que prou del que crec saber, segurament, tampoc és veritat. Així doncs, els anys passen i, Graeber mitjançant, seguim al punt de partida (la primera meditació). De totes maneres, gent molt més competent que jo pensen això mateix.

The Big Heat

Mai li podrem perdonar el que fa a Gloria Grahame, per més simpàtic que pogués ser Marvin

   

  El cine negre ha estat per mí tan important quasi com el western i en general per una part de la meva generació ha estat el més important. La meva perspectiva però ha anat canviant amb els anys. De jove, tenia clar que el millor noir de la història era Out of the past de Jacques Touneur. Segueixo admirant aquest film però potser no tant perquè quan els anys més passen, menys tolero el romanticisme. Després hagués apostat per Double Indemnity de Billy Wilder. Perfecte, com tots els seus. Tanmateix, com li vaig explicar un dia a una amiga trobo que no em cal llegir gent que em vol donar motius per ser pessimista (en tinc prous) i Double Indemnity pel seu fons schopenhauerià és una mica això. Si hagués de triar una ara em sembla que apostaria per The Big Heat, el film realitzat per Fritz Lang per la Columbia el 1953.

    No fa gaire parlava de l'altre film realitzat per la Columbia amb la mateixa parella protagonista, Human Desire, i la distància és molt gran, la que hi ha entre, simplement, una bona pel·lícula i una obra mestra. Si Glenn Ford és una mica un problema al remake del film de Renoir, aquí fa la millor interpretació de la seva carrera. Tampoc Gloria Grahame mai estigué millor, pel meu gust especialment a l'escena de l'habitació d'hotel quan intenta seduir Ford, i si dèiem que Lang assolia bones escenes al film de 1954. aquí diria que totes són bones i moltes magistrals: el suïcidi amb el que s'obre el film, la reproduïda més amunt, amb el desfigurament de la cara de Grahame, l'ús de les el·lipsis per fer avançar la narració, especialment les escenes on s'explica la mort del sicari Vince. Com Capra o Hitchcock Lang tenia un domini de la narració cinematogràfica que li permetia modular els sentiment i les expectatives de l'espectador. Així a la primera part de la pel·lícula Lang utilitza una tendresa poc habitual en ell per a explicar la vida senzilla i ordinària del policia protagonista interpretat per Glenn Ford i la seva esposa, interpretada per la germana gran de Marlon Brando, Jocelyn. Ho fa, però, per sacsejar-nos amb la inesperada mort de la dona qu eestà a punt de convertir en un monstre venjatiu al seu marit. També és impressionant la capacitat de Lang per crear personatges amb molt poc com la dona esguerrada que acabarà sent decisiva perquè Bannon, Glenn Ford, pugui finalment sortir-se'n. 

    A l'Amèrica dels cinquanta no es podia anar més lluny en mostrar la corrupció política i la violència inherent. Potser avui tampoc. Tanmateix, i torno a les consideracions morals fetes fa poc comentant el film de Panahi, The Big Heat m'agrada també perquè no és una pel·lícula pessimista. Bannon no està sol i pot protegir la seva filla, venjar la seva dona i acabar amb la trama de corrupció perquè renuncia a ser un venjador solitari i acaba acceptant el suport dels altres i liderant l'esforç col·lectiu que acaba amb la violència mafiosa

Un simple accident

    Un simple accident és el film de Jafar Panahi que enguany s'ha dut la palma d'or del festival de Cannes. No sé si ho ha fet de manera justa, no he vist els seus competidors, però és clar que aquesta tria no suposa cap demèrit pel palmarès del festival. La trama és senzilla. A l'Iran actual, nn home creu reconèixer l'agent de seguretat que el va torturar quan estava pres. No pot estat segur perquè tenia els ulls embenats i no veia als seus torturadors però el pitjor tenia una protesi substituint la cama que feia un soroll característic, el mateix que fa ara aquest senyor, aparentment un pare de família normal. L'atropella i pot segrestar-lo, amagant-lo a la seva furgoneta. Els dubtes però l'assalten mentre tracte d'enterrar-lo viu i decideix esperar a tenir la certesa mitjançant l'ajut d'altres víctimes. Troba tres mes però ningú no té una seguretat plena i comencen a sorgir discrepàncies sobre que fer amb el possible torturador. Mentre ho discuteixen tenen temps de realitzar bones accions com la d'ajudar a la dona del seu presumpte torturador a arribar a l'hospital per donar a llum el seu fill (fins i tot pagaren els dolços amb que els iranies acostumen a celebrar esdeveniment d'aquesta mena).

    Malgrat el premi el film no s'ha vist, ni es veurà, a l'Iran. El retrat del país no és gaire acceptable pel règim. Sap greu, perquè penso que hi ha molts motius per considerar-lo un molt bon film. En primer lloc, perquè l'escalada dramàtica és molt reeixida. El director manega bé els temps de la narració cinematogràfica. En segon lloc, perquè m'has semblat molt divertida en molts moments, cosa a la que contribueix que una de les víctimes és una noia que quan s'afegeix al grup està fent una prova per la seva boda, l'endemà i tot el film està vestida de núvia. i en tercer lloc, perquè en temps com aquest (la notícia d'aquesta setmana han estat els safaris humans fets al setge de Sarajevo) la solució al dilema moral plantejat pel film em sembla reconfortant, tot i que com la magistral darrera escena mostra, també inquietant.

 

Més sobre llengua i perversió

 

    Aplicant els mateixos sentiment dels que parlava ahir, però, recordo que em treu de polleguera sentir la molt tòpica definició del portaveu d'ERC com "charnego agradecido". És evident que la posició predominant als partit catalans és pot qualificat d'etnicista i per això, estic en contra. No menys evident és que aquestes qualificacions a Rufíán no són menys etnicistes i supremacistes, com si fos un acte de traïció que el que parla la "llengua" superior, tal i com es podria inferir de la constitució espanyola, condescendir a parlar una llengua inferior. En el fons és com si els hereters del franquisme i els nacionalistes catalans, dues categories no excloents, estiguessin d'acord en què el destí del país és forçosament l'existència de dues comunitats o, en tot cas, una comunitat forjada des de la supressió de l'altre. Voldria pensar que confonen el destí amb el seu desig.

Arendt i el compromís amb la llengua

     Des de fa ja molts anys el català és per a mi un problema lligat al fet que la seva defensa serveix molt sovint per emmascarar posicions que sense dubte es poden qualificar com feixistes. Per això em va resultar encoratjadora la reflexió d' Arendt, a l'evocació de la seva figura feta per Barbara Cassin, quan pensant en la seva experiència assenyalava que la llengua i el poble no són ni idèntics ni tan sols superposables, de cap de les maneres i encara menys des del punt de vista polític. Allò que val per l'alemany, val pel català i per qualsevol altre llengua. De fet, en el cas del nostre país, la llengua té, més o menys, mil anys d'antigor, mentre la Catalunya de la que ens parlen, tan sols uns cent-cinquanta anys, i els països catalans encara menys. En tot cas és clar que el català es morirà. (com dit sigui de passada també li passarà l'anglès o al castellà, duraran més o menys però cap és eterna) La raó és la mateixa per la que jo sé que em moriré, tot i que estic d'acord amb Eduard Punset, el difunt Eduard Punset, que aquest no és un fet científicament comprovat. Atesa la inevitabilitat de la mort, com sembla suggerir Plató, potser allò més important es viure dignament. Això val no només per a les persones.

The Dirty Dozen

     Torno a veure The Dirty Dozen, cosa que no feia des de fa molts anys. El seu director Robert Aldrich és una realitzador amb una carrera notable entre les que hi ha un western que m'agrada molt, Ulzana's raid, però sobretot és reconegut com un mestre del cine bèl·lic, però mentre Attack o Too late the Hero, són prou reconegudes no passa el mateix amb aquest film que fou, però, el seu major èxit en termes de recaudació. La crítica és que era un film molt passat de voltes, en el qual Aldrich no controlava els seus impulsos violents i fins i tot sàdics. Jo no ho veig així i pel contrari em sembla un film coherent i ,per tant, honest. La tesi és molt clarament expressada pel major responsable de l'operació, interpretat per Lee Marvin, quan respon l'objecció de l'oficial mèdic, Ralph Meeker, de què tots els homes que comanda són un grup de malalts mentals, n'hi ha de quasi totes les patologies possibles, dient que no es pot trobar gent més adequada per fer una guerra. El problema és que en 1967 molta gent creia que hi havia guerres justes i que es podia trobar uns "bons", els que lluitaven per les nostres idees. Avui costa molt de pensar ni que hi hagin bons ni que ningú lluiti per cap idea. Només enfollint un home se'l converteix en soldat. El 1967 crec que, en comparació, es parlava poc de terrorisme. Després se n'ha parlat més i val la pena recordar-ho perquè la missió que converteix els dotze condemnats en herois acaba sent tancar un grup de gent en un soterrani, molts d'ells civils, i calar-els-hi foc. La major part dels actes descrits com a terroristes després comparativament són menys cosa. El film funciona bé, tot i que la part de les maniobres de la meitat del film em resulta menys interessant. Té sentit, però, perquè sempre ha d'haver un antagonista i en aquest film els alemanys no arriben a ser-ho, per tant el rol recau en l'oficial rival de Marvin, interpretat per Robert Ryan. El repartiment era el propi d'una superproducció i a més d'un Marvin en el seu millor moment es pot destacar John Cassavetes, guanyant-se els diners que li permetien després treballar com director independent, un encara molt jove Donald Sutherland, fent de soldat no gaire espavilat (Robert Altman es fitxa a l'escena on fa de general i per això el feu protagonista de MASH) i el que després esdevindria molt popular, Telly Savalas, en qui recau el paper més desagradable, el del psicòpata sexual i fanàtic religiós.