Les aparences no enganyen ( mai de la vida....)

    Tant que es van capficar Kant i Heidegger; amb totes les voltes i revoltes que Plató es va esforçar per descriure a El Sofista i finalment, pel que sembla, no hi ha cap problema del ser i la ontologia són faves comptades ... Tota la vida enganyat pels esmentats, sense dubte, agents del patriarcat

 

Ellingtoniana

 Fa seixanta anys Duke Ellington va fer un històric concert al Palau de la Música Catalana. Era un Ellington en el seu millor moment, valgui la redundància perquè el millor moment d'Ellington foren els seixanta anys de la seva carrera. La commemoració ha estat un concert de la Sant Andreu Jazz Band que aquest estiu havia quedat segona en el concurs de bandes de jazz celebrat al Lincoln Center de New York en homenatge a aquesta gran figura. Ens van oferir dues hores de concert que en general van tenir un nivell altíssim  i van confirmar-me a la idea que Chamorro és una de les millors coses que han passat en aquest país (com que avui estic optimista, he optat pel plural). El so de la banda té alguna cosa de miraculosa i a més aquest cop van estar reforçats per Paul Madzela saxo bariton de l'orquestra del Lincoln Center, excel·lent tant per la seva tècnica com pel seu vigor. Un altre nit pel record. No faré una crítica, però sí una lamentació, Potser és arbitrari, però se'm fa raro una homenatge a Ellington on no hi és la cançó del clip.

Ciudad sin sueño

     Veig Ciudad sin sueño la pel·lícula de Guillermo Galoe rodada a la Cañada Real de Madrid i protagonitzada per la gent del barri com feien els neorrealistes italians, un dels precedents del treball de Galeón, l'altre seria el del realisme màgic. La pel·lícula explica la història de Toni, un noi de 15 anys que té diversos problemes: la seva família està enfrontada entre els que volen acceptar un pis per ser reallotjats, els seus pares, i els que, com l'avi i patriarca volen seguir al poblat, el seu millor amic Nabib deixa el barri per anar-se a un poble de la costa mediterrània, està deixant de ser un nen, cosa que en la seva cultura el comença a situar en el mercat matrimonial i sobretot vol recuperar la seva llebrera que l'avi ha utilitzar per pagar un deute poc clar. La pel·lícula segueix la trajectòria del noi i ens mostra la seva vida.

    El film ha tingut crítiques entusiastes com la d'Alberto Olmos, el qual valorava molt com el director es surt del tòpìc previsible en un film sobre la Cañada Real. Ciudad sin sueño no és un film de denuncia social. No denuncia la pobresa dels protagonistes, però ens pot fer pensar en la nostra. Un altre tema és que no acabo de compartir el seu entusiasme en termes estrictament cinematogràfics. A mi, com al meu germà, la narració em va deixar una mica fred especialment en el seu començament. Allò que més m'ha interessat del film és el que l'apropa a ser un documental antropològic, mostrar-nos una cultura diferent que tanmateix no es troba a l'altre punta del mon, sinó als nostres extraradis. Ja he escrit aquí que valoro molt la cultura gitana com un dels nuclis que millor ha resistit la pressió homogeneitzadora del sistema global. Si més no són una demostració pràctica que mai no és veritat que no hi hagin alternatives. Una altra qüestió és si aquesta alternativa és efectivament millor o desitjable i en aquest punt el film és prou honrat. No idealitza la vida dels gitanos, indubtablement més lliures en molts sentits que nosaltres, però a canvi d'una misèria amb la qual, com diu el director en aquesta interessant entrevista, tampoc té molt sentit parlar de llibertat. En tot cas, Ciudad sin sueño compleix él que deia Godard no és un film polític, no ens dóna un missatge, sinò una cosa millor, un film fet políticament.

El cau de la guilla

     El cau de la guilla és el títol català de la novel·la publicada enguany a l'editorial Mai Més de l'autora Anna Staronibets. Jo havia llegit dos altres llibres seus, la glándula de Icaro i una edad dificil, però aquí ens situem en un terreny ben diferent. Si els contes es situen en un àmbit entre la ciència-ficció i el terror, aquí l'aproximació genèrica més clara seria la d'un relat d'aventures barrejada amb molts elements fantàstics. Si els altres llibres eren contes o novel·les breus, el cau de la guilla respon del tot al que la majoria entenem quan es parla d'una novel·la russa, moltes pàgines i molts personatges. L'acció es situa a l'agost del 1945 a un poble de Manxuria, és a dir, en el moment en que l'exercit roig comença el seu avanç als territoris ocupats pels japonesos. La trama m'és molt difícil de resumir. Comença amb la fuga de tres presos d'un camp de concentració. Un d'ells el protagonista Kronin és un antic artista de circ que ha perdut la memòria quasi del tot i té la determinació de trobar la seva dona. Dels altres dos, un morirà però serà present tota la història, perquè el mon dels morts no està aquí del tot separat amb els vius i l'altre acabarà el servei de l'antagonista de Kronin, el seu mestre com a mentalista i responsable de la serva pèrdua de memòria, que ara és coronel de la KGB i vol tenir Kronin sota el seu control. A la seva fugida, Kronin arriba a un poble perdut de la frontera on troba la comunitat de les dones guilla, les qual tenen la capacitat de convertir-se en aquests animals, viuen si no eternament, indefinidament i no envelleixen. cosa que els és molt útil perquè una de llurs font de nutrició és l'energia que extreuen dels homes quan fan l'amor. La seva naturalesa està amagada però estan marginades del nucli central del poble, els anomenats "vells creients", mig exiliats en aquelles contrades remotes. Les dones -guilles però tenen un problema provocat per la maledicció d'un savi taoista que no només és immortal sinó que sap fabricar un elixir capaç de procurar la immortalitat. Aquesta fórmula és cobejada pel cunyat de Kronin, un nazi alemany que aspira a trobar un mecanisme de revenja fent reviure un exercit de soldats de terracota (no pas els de Xian, que serien un simulacre, sinó els autèntics) També acaba tenint un paper fonamental la unitat 508, un centre d'investigació biològica que utilitza presoners de guerra com matèria prima, dirigida per un samurai japonès.

    Tot plegat és prou embolicat i no sé si invita molt a llegir-ho. De fet, em va costar orientar-me al principi però em sembla que no hi ha millor testimoni de l'ofici de l'autora que el fet que la lectura esdevingui cada cop més interessant i al final apassionant. El final és feliç malgrat que sigui una narració plena de soroll i fúria o, com diem els catalans, de sang i fetge. El canvi de format no significa que molts trets dels celebrats contes no hi sigui. En primer lloc, el que filosòficament és més actual i era el nucli del magistral relat, una edad dificil, la intercanviabilitat entre allò humà i allò animal. De fet, això arriba al punt que alguns dels capítols estan narrats des del punt de vista d'un gos, el qual entén bastant bé els afers humans aplicant una lògica, diguem-ne, canina (Staronibets no adopta amb exclusivitat ni la tècnica del narrador omniscient, ni la de privilegiar la veu d'un personatge, sinó que les va alternant). Finalment el caràcter difús de la línia i la mort també té una clara continuïtat amb els relats anteriors. El personatge amb més control de la realitat, el mestre taoista, és algú del tot concent de la dissolució de la realitat en aparença que fonamenta la familiaritat del plantejament de Staronibets amb els Philip K. Dick

Tell Them, Willie Boy is here

     Tell them Willie Boy is here és la segona, i última, pel·lícula d'una de les trajectòries mes desaprofitades del cine americà, Abraham Polonsky., un dels guionistes i realitzadors que va veure la seva trajectòria trencada per la cacera de bruixes del senador Mc Carty, que en el seu cas va quasi cloure una carrera que havia començat amb dos gran èxits: el guió d'un dels que potser és un dels millors films sobre el mon de la boxa, Body and Soul, i una obra mestra del cine negre, Force of evil, totes dues amb el gran i malaurat John Garfield. Polonsky va estar en una situació difícil quan va ser interrogat i requerit pel seu passat perquè va fer la guerra com oficial d'intel·ligència, amb la qual cosa no podia revelar gaire res del que havia fet o deixat de fer. Efectivament era membre del partit comunista, cosa que mai va ser il·legal als EEUU.

         Quasi vint anys després va fer aquest film, un western tot i que l'acció s'esdevé a començaments del segle passat. Willie boy és un noi indi que torna de la presó i té una cita amb la seva noia. El seu pare s'oposa a aquesta relació i quan els sorprèn, Willie el mata en defensa pròpia. Aquesta acció en el seu codi tribal, simplement sancionaria el matrimoni, però està clar que les lleis americanes no ho veuen de la mateixa manera i Willie, que té del tot clar que la presó és infinitament més dura per un indi que per un home blanc, fuig amb la noia. La pressió de la directora de la reserva, que vol fer de la noia índia una mestre, obliga al sheriff, que és també el seu amant ocasional, a fer un escamot per perseguir-lo malgrat que ell en principi era partidari de deixar-ho córrer., és a dir, de deixar el tema a la policía de la reserva. La pel·lícula consisteix doncs en la descripció d'aquesta persecució. Willie Boy té l'avantatge del seu coneixement de la regió, però va a peu i menys ràpid del que podria anar si anés sol. L'escamot armat i amb cavalls està mogut per les ganes de tornar als vells temps de la guerra amb els indis. El tema es complica perquè hi ha una visita presidencial a la contrada i la premsa s'interessa per la història d'un indi rebel que potser vol començar una nova guerra índia. Polonsky es va basar en una història real que sembla fou la darrera partida per fer justícia popular als EEUU El final a la vida real va ser prou diferent al del film. La noia va morir d'un tret dels perseguidors, (a la pel·lícula no queda clar si és un suïcidi o l'autor és Willie Boy) i el final de l'home fou incert, tot i que sembla que si va poder fugir i arribar a Las Vegas on anys més tard morí de tuberculosi.

        Segurament el millor del film és troba en els diàlegs que sovint recorden el talent que va dur Polonsky a triomfar. En canvi, el film no em sembla que acabi mai d'agafar un bon ritme narratiu i quan l'has acabat de veure penses que ha durat més del cent minuts reals, mala senyal. El sheriff és Robert Redford que fa un treball eficaç però en el que tampoc pot brillar especialment. Pel meu gust el pitjor del film és l'elecció de l'actriu protagonista, la jove indià, que recau en Katherine Ross, (molt popular llavors després d'haver protagonitzat The Graduate i Butch Cassidy and the Sundance Kid) a la qual un maquillatge més aviat ridícul no ajuda res. Als anys 60 es podia fer a Amèrica un film com aquest on queda molt clar el caràcter estructural del racisme americà, però no donar un paper principal a actors indis. Willie Boy és William Blake, però que com Blake, en realitat d'origen italià, tenia una etnicitat poc marcada i era un actor més que competent, acaba sent un dels suports del film.

La nostàlgia

     Quan fa vint anys preparava un curs de doctorat sobre els paradigmes comunicatius a la filosofia antiga, vaig treballar a fons (no recordo qui me'l va recomanar,potser no ho va fer ningú) el llibre L'effet sophistique de Barbara Cassin, potser l'obra més ambiciosa mai escrita sobre la sofística, tant per la seva erudició com per la seva profunditat filosòfica (ho dic des del punt de vista d'algú que ha estudiat Plató i Aristòtil, una condició de possibilitat de llur genialitat ha de ser la dels seus contraris). De fet, el llibre era una reelaboració de la seva tesi doctoral. El llibre va aparèixer en castellà, poc després, en el FCE, cosa que em fa conjecturar que no es va veure gaire a les llibreries de la nostra ciutat. Més èxit ha tingut un llibre molt menys ambició i dens, però també remarcable, la nostalgie, del que hi ha versió castellana i catalana. Fa poc he llegit l'última publicada fa un parell d'anys per Edicions 62. És un assaig breu, farcit d'erudició, on des d'una tesi que jo no estic segur de compartir, la nostàlgia com sentiment característic del mon modern, explica aquest sentiment a partir de l'anàlisi de tres figures: Ulisses, Enees i Hanna Arendt. El primer és evidentment una figura central en la descripció d'aquesta mena de sentiment, doncs la seva trajectòria és la que defineix una metafora tan bàsica per tots els que l'hem seguit com la d`"arrelament" Cassin, però, subratlla el caràcter doble de la seva nostàlgia, que es pot dirigir tant a la llar perduda com, al final ,a la seva vida errant. Enees és una figura en principi no gaire allunyada de l'heroi de la Odissea, però que pren una opció en el fons oposada. Allunyat de la seva ciutat, pàtria, en funda una altra, però renunciant al seu llenguatge. Allò que hi podrà perviure ho farà sota una nova pell. Cassin subratllà aquí com el tret definidor d'aquesta nova ciutat, si voleu la romanitat, és el mestissatge. Els troians no exterminen els que troben, sinó que es fusionen amb ells. En general, aquest serà la fórmula durant segles de l'èxit de Roma (llevat d'algun genocidi ocasional que feien també de tant en tant). Roma és l'alteritat inclosa i en aquest sentit el contrast és agut amb els grecs que, de segur, són els inventors de la xenofòbia, tot i que això costa molt de dir a les aules on es confon la interpretació positiva amb la pròpia projecció en els que expliquem.

    Hanna Arendt, amb la que Cassin comparteix tenir Heidegger com una de les bases de la seva reflexió, representa una altra figura de la nostàlgia. És clar que Arendt però no podia tenir nostàlgia d'un país que l'havia expulsat com alternativa bona a morir en un camp d'extermini. La seva experiència li feia impossible qualsevol sentiment de patriotisme alemany, però no excloïa la fidelitat a la seva llengua, diferenciada del país i assenyalada com el lloc més radical de procedència. Arendt s'esforça sempre molt vivament a conservar se seva llengua, cosa que en el seu cas, implicava renunciar a la il·lusió dels exiliats, imposar-se el parlar l'anglès millor que la llengua pròpia, a ser capaç de "pensar" en anglès, perquè aquest pensar no és en realitat sinó una renuncia a pensar, la condició de possibilitat de la banalitat del mal. Si com deia a l'agost seguint a Platt vivim un procés d'aculturació, l'anglès, si es vol l'anglès d'Esade és l'eina d'aquesta aculturació i ho dic creient que ningú pot estimar més aquesta cultura del que jo ho he fet, abans que esdevingués un mer precedent històric del "globbish". En tot cas, tornant a Arendt, ella no vol seguir el camí heidegerià. No pensa que hi hagi connexió entre la llengua, alemanya, i el ser i de fet des de la seva línia de pensament hom pot concloure que el monolinguisme és el mal. La idea des de la seva experiència que acaba expressant Cassin és que els home no necessitem arrels. La vivència de l'exili és en tots els sentits dolorosa, però serveix per descobrir la que potser és la veritat més autèntica de l'existència humana que tots som exiliats i que només l'exili permet les experiències més gratificants: acollir i ser acollits

Anatomia de un instante, la serie

     Fent una excepció a la meva regla veig la serie que des del darrer 20-N projecta Movistar sobre el llibre de Javier Cercas, Anatomia de un instante. Són només quatre episodis. Els tres primers es centren a la trajectòria durant la transició dels tres homes que es van mantenir dempeus al congrés quan va entrar la guàrdia civil. El primer es centra a la figura de Adolfo Suárez, el segon a la de Santiago Carrillo i el tercer a la de Manuel Gutierrez Mellado. El quart capítol escenifica el judici fundant-se en la hipòtesi de tres cops diferents que s'entrecreuen de manera tant destralera que al final qui possiblement atura el cop és el mateix Tejero quan es nega que entri al congrés el general Armada. Els tres personatges són interpretats per Alvaro Mortes, Eduard Fernández i Manuel Solo, als quals cal afegir Micki Esparbé interpretant la figura del rei Joan Carles. Tant Fernández com Solo han estat molt alabats en aquest blog i les seves composicions em semblen memorables.

    El treball ha estat dirigit en tres episodis per Alberto Rodriguez, aquí opta per una narrativa no lineal i un muntatge ràpid que em semblen configuren un producte visual que es segueix molt bé. Hi ha recolzament en off i cartells per ajudar als espectadors que no tenen memòria directa dels fets. molta gent ja en aquests moments. Parlant de memòria em sembla que està ben recollit l'esperit del llibre de Cercas que jugava a fer variacions sobre el tema borgià del traidor i l'heroi, la línia molt prima que sovint separa l'un de l'altre. En el seu temps tots tres homes eren molt odiats per les seves" traicions" i certament el seu sentiment de que aquella podia ser la darrera tarda de la seva vida estava injustificat. És curiós que la sort històrica ha estat ben diferent. Mentre que Suárez ha estat rehabilitat i és potser l'únic heroi, l'única figura del període, que pot tenir un consens positiu, (cosa a la que certament ha contribuït el llibre de Cercas), la imatge de Carrillo ha seguit estant vista com un traïdor, especialment pels que entenen que el 1977 era possible un trencament més radical (cosa que certament no coincideix amb els meus records) La figura del rei intervé poc i la narració no es preocupa d'esclarir quin fou el seu paper en realitat. Es limita a mostrar el que podem constatar que sabem i és prou com per considerar tota sospita sobre l'actuació del monarca, legítima.