Campo francés

    Campo francés és la cinquena novel·la del laberint màgic de Max Aub. L'obra comença amb una descripció de l'exili republicà al final de la guerra per passar després a descriure el començament de la guerra mundial i l'esfondrament de la república francesa. Literàriament és del tot diferent a les novel·les anteriors. Aub la descriu com una novel·la dialogada i en el pròleg apel·la a l'autoritat de Pérez Galdos, el qual havia parlat de fusionar la novel·la i el teatre. El llibre, de fet, conté només diàlegs amb una breu indicació dels llocs on es desenvolupen. Recorda més, per tant, un guió de cinema, segurament influít pel fet que durant la guerra Aub treballà amb Malraux, assumint tasques de guió a la filmació de L'espoir. Era una elecció valent, perquè Aub era un mestre en les descripcions com quedava molt palès a les obres anteriors, des del seu Campo Cerrado. L'edició que he llegit, de Ruedo Ibérico, conté molt suport gràfic, fotos del moment, cosa relacionada amb el fet de la renuncia a descriure de Aub, ell l'explicà per la potent memòria visual que tota tenim d'aquest període. 

    Allò que sí em sembla recuperar del primer és que aquí també podem parlar d'una mena de "Bildungsroman", el protagonitzat per Julio Hoffman un modest comerciant apàtrida que només aspira a viure sense embolics i que acaba sent detingut i internat en un camp de concentració dels oberts pel govern francès. Hoffman passarà d'una completa estupefacció, ell pensava que feia el que calia fer i ho feia bé, a començar a tenir consciència de que cap home és una illa, que deia aquell, i que, per citar una frase de l'època, hi un sentit en morir dempeus que és més gran que el de viure de genolls. De totes maneres, el seu aprenentatge acaba sent tan infructuós com el del Rafael López Serrador de la primera novel·la.

    Com a document històric Aub mostra bé el desgavell que suposà la política del govern francès i com aquest es va deixar guiar per la xenofòbia i el pitjor nacionalisme. Lemaitre a la tercera novel·la de la seva trilogia ens havia descrit aquests camps on van ser internats tant elements d'extrema dreta, sospitosos per tant de col·laboració amb l'enemic, com comunistes, igualment sospitosos després del pacte germano-soviètic. La descripció de Aub és molt amarga i mostra molt bé com des d'uns primers moments d'indefinició, camps com el de Vernet, on acaba la novel·la, esdevenen camps de concentració i treball forçat. Per cert, l'escenari on acaba discorrent la major part de la novel·la és Roland Garros, que havia passat a ser el principal centre d'internament de la capital francesa. Em sembla important assenyalar que en el llibre apareixen personatges de l'exili espanyol, però no són la part central. El drama espanyol d'alguna manera s'havia ja dissolt en un drama més universal i a més, i això també està prou reflectit, el pacte entre Hitler i Stalin provocava ens els perdedors de la guerra espanyola, el sentiment de què la seva lluita ni tan sols havia tingut sentit.

 

Futbol i saviesa heracliteana

 

Laporta: "Me echaron de los Maristas por ausencias reiteradas, faltas de respeto y robar exámenes"

Diria que va ser Heràclit el que va dir que el caràcter d'un home era el seu destí. Certament, el destí de Lapòrta m'és ben igual. El del Barça no tant

El capitalismo de la fragmentación

    Llegeixo el capitalismo de la fragmentación de Quim Slodobian, reconegut historiador de las Ideas. És un llibre recomanable per diferents motius. L'autor fa una recopilació, no sé si exhaustiva, però sí molt extensa, dels diferents intents de realització, amb major o menor grau, del dogma neoliberal, construint societats on tot el poder el tingui el mercat i es pugui prescindir de l'estat o aquest tingui un paper com a molt residual. La clau per fer-ho ha estat generalment la creació de zones on les lleis de l'estat deixaven de tenir competència i el govern era exercit per corporacions i empreses. El punt de partida del seu periple és Hong Kong i la seva consolidació com centre internacional de les finances a la darrera part del segle XX, en gran part fet possible pels "germans" xinesos de la República Popular. De aquí el recorregut segueix per Londres i el seu Dockand, recordant que la City en realitat no és exactament part del Regne Unit, Singapur, els "bantustans" amb els que la República Sud-africana de l'apartheid volia blanquejar-se i satisfer els imperatius descolonitzadors de la legalitat internacional, els intents de revifar la confederació sudista de finals del segle passat, l'evolució de l'urbanisme segregador als Estats Units, el principat de Liechtenstein, un país on no només hi ha propietat privada sinó que és en ell mateix una propietat privada, Somàlia, on hi hagué una insòlita aliança entre capitalistes llibertaris i el règim tradicional de clans, Dubai, Hondures i finalment els intents de comprar illes i fundar règims virtuals en Internet, al Metavers.

    La primera referència teòrica utilitzada és Milton Friedman, que fou un gran propagandista de les virtuts del règim de Hong Kong i després s'esmenten molts d'altres teòrics d'aquest corrent libertarista fins a l'inefable i quasi totpoderós Peter Thiel. Les seves idees no són pròpiament discutides, suposo que perquè algú amb una certa solvència intel·lectual com l'autor difícilment pot considerar-les de manera seriosa. El llibre hauria de ser una lectura obligatòria pels que, si encara existeixen, defensen l'existència d'un lligam entre capitalisme i democràcia. La veritat és que cap dels referents esmentats pensa que existeixi aquest vincle i de fet en molts casos consideren incompatible la llibertat i la democràcia. Allò, però, que més m'ha sobtat és com en el fons de tots aquests projectes, la finalitat última sempre acaba sent revertir els processos de descolonització que semblaren inevitables després del final de la segona guerra mundial (cosa que en el fons tampoc està lluny de defensar que Hitler tenia raó). Evidentment, si el colonialisme és un règim acceptable i convenient és perquè els racistes tenen raó i s'assumeix que és del tot "natural" que una part petita de la humanitat domini la major part. El molt influent Curtis Yarvin, tot i negar ser racista, si sembla pensar que hi ha races més inclinades a l'esclavatge

 

Sobre el Racisme ( records d'un somiatruites ....)

 

Quan estudiava la carrera, i en els anys posteriors, llegia a Marvin Harris i una de les coses que explicava, i em vaig creure, era la seva tesis que, en el cas dels humans, parlar de raca no té cap mena de sentit. El color de la pell és un mecanisme adaptatiu i no és un caràcter especialment estable. Ho explicava amb molta gràcia i contundència. Anys després recordo les obres de Cavalli- Sforza i Elliot Jay Gould. insistint en la mateixa qüestió. Em pensava llavors que aquest era una tema tancat. N'era un il·lús absolut. Mentre tant la gent que preparava el mon que tenim i que vindrà, no només no llegien cap d'aquests sinó que mai es van permetre dubtar de la realitat de les races. Potser més que aquests pensadors el rellevant era l'anomenat teorema de Thomas: allò que la gent pensa com a real, acaba tenint conseqüències reals. I a molta, massa, gent li agrada que hi hagin races.

Supersàpiens

 

Assisteixo a una nau industrial del Poble Nou, al carrer Llull concretament, a una representació de Supersàpiens, una reflexió sobre l'evolució humana, la llibertat de pensament i la perillositat de la IA. Tot això en vuitanta minuts justos. L'obra no em fa gaireel pes . Els diàlegs mai no agafen, pel meu gust, volada i quan es vol dinamitzar fent saltar la parella d'actors pels andamis, llums intermitents i son estridents, més aviat atabalen. Hi ha un dels actors més competents del país, Enric Cambray, però no em sembla que l' aprofitin. Allò que em crida més l'atenció és que es presenti com a teatre immersiu, pretesament una cosa nova. Si immersiu ve d'immersió, em sembla que ja està del tot inventat. Diria, per exemple, que una molt bona part del que fa Rigola al Heartbreak és teatre immersiu, per exemple aquesta. Per fer aquest immersió no calen bastides, ni llums, ni sons, només actors competents i paraules intel·ligents.

Le culte du néant

         Le culte du néant de Roger Pol- Droit és una història de la difusió del budisme en Europa. La narració tracta de desvetllar una paradoxa. Avui en dia, en general, el budisme té una molt bona imatge. En part, perquè alguns dels seus aspectes son coincidents amb sensibilitats contemporànies. Personalment, jo diria que un avantatge en el seu favor, i que comptaria més si la il·lustració no naufragués del tot, és la seva completa absència de pressupòsits metafísics. Aquesta bona imatge contrasta amb la que aquesta pretesa religió va tenir en el segle XIX europeu quan fou generalment qualificada com horrorosa. La qüestió de fons era evidentment la del nihilisme. La doctrina de Buda es veia com una adoració del buit i una negació de la vida. Aquesta perspectiva es possiblement del tot indefensable ara, però només després de que la crítica metafísica del segle passat i en part la física quàntica ens hagi ensenyat a pensar la realitat prescindint de la noció de substància. Pol Droit, però, fonamenta la seva defensa en el caràcter terapèutic del budisme que el fa incompatible amb allò que els europeus entenen per Nihilime, l'Alexei Kirilov dels Dimonis

        El llibre de Pol- Droit és exhaustiu i per això comença amb les indicacions sobre el budisme present a obres del segle XVIII, quan es comença a desenvolupar la filosofia de la historia. A tot arreu es comença a perioditzar la història en eres i la primera és una era primitiva, anterior a les religions del llibre. Sorprenentment, estava molt estesa la hipòtesi de que tots els primitius eren iguals i per això, junt amb la manca de notícies reals, sortien teories sobre el budisme que identificaven la figura de Buda amb la de divinitats com Odin o Osiris. També despertà un cert consens la hipòtesi de la negritud de Buda. I eren freqüents els que, partint del fet cert que hi ha monestirs budistes, pensaven que els budistes eren uns cristians que s'havien oblidat de Crist o uns imitadors de pràctiques cristianes que no entenien. Encara a mitjans del XIX aquesta confusió estava present i això explica obres tan sorprenents com l'escrita per un acadèmic noruec, "senyals del culte Budista a la Noruega pre-cristiana". El començament del segle XIX suposa un canvi radical i el mateix Hegel, per exemple, ja disposa d'informacions de certa qualitat, tot i que més sobre la religió dels Vedes que no sobre el budisme pròpiament. Les primeres traduccions de la llengua Pali, la dels textos budistes més antics, no apareixen fins després de la seva mort, tot i així, Hegel tindrà molt a veure en la caracterització del budisme com nihilisme. Tampoc en fou aliè, Schopenhauer, el qual llegia els textos orientals com una confirmació de les seves reflexions.

        La estigmatització del budisme està causada sobre tot per la interpretació política del mateix i la constatació del fet que, tot i ser hindú d'origen, el budisme havia estat expulsat de la Índia. El Budisme fou interpretat com un moviment polític de rebel·lió contra la hegemonia dels Brahmans i en aquest sentit anàleg a les tendències anarquistes i socialistes que estaven apareixent en el segle XIX. El fet que fs  erradicat de la Índia on predominava del tot la religió més antiga, era una fet molt alentidor per les forces reaccionàries. L'exemple per excel·lència és , sense dubte, el pensador nacionalista, i per tant reaccionari, Renan. La por al budisme era una màscara de la por a la revolució en un sentit polític, però també metafísic. En un mateix sentit, la conversió dels asiàtics es convertia en la missió més important de la civilització (ni que fos mitjançant missions tan patètiques com la de Black Narcissus).

    Em sembla que el llibre té un interès indubtable per com mostrant la recepció d'un culte en principi aliè ( no hi havia budistes a la Noruega pre-cristiana) acaba dient molt de com som realment els europeus i d'alguna manera em serveix per revalidar el que m'explica en Jordi Sales quan era estudiant: no ens mai de refiar de les lectures fetes pels Filòsofs. Quan més importants i originals es pensen, menys fiables.

Lucidesa herética

 

    Al seu empirisme herètic, Passolini afirma que hi ha una presenza ininterrota del nazismo como unica vera ideologia borghese. (pos 2720) El lloc on això és faria més manifest seria a l'Amèrica provincial. Si de jove hagués llegit això, m'hagués semblat quer exagerava. Ara només em queda reiterar la meva admiració per un home que veia els que tots els altres eren incapaços de veure