Una
tarda d'aquest període nadalenc la dediquem a veure Rain People,
un dels treballs menys coneguts i primerencs de Copola. Oficialment
és el quart film acreditat com a director, en realitat és difícil
fins i tot per ell mateix tenir clar que va fer amb Corman, i tot i
no tenir grans audiències va guanyar la Conxa d'or a San Sebastian
l'any 1969, El meu germà ja explica aquí
de que va la pel·lícula i jo comparteixo el seu judici. Tot i
que seguint la història sembla una de les road movies típiques del
moment, la posada en escena no és gens convencional per la manera en
que combina plans molts llargs amb moment de muntatge accelerat. Jo
la vaig veure en un passis televisiu quan feia la carrera i recordo
que als que la vam veure, el RVT per exemple, ens va entusiasmar
fins al punt que vam decidir que el personatge de James Caan podia
ser un dels meus referents. Suposo que això hauria d'obrir la porta
preguntar-se i inquietar-se per quina mena de personatge era jo en la
meva joventut, perquè Rain People pot tenir un lloc entre les
pel·lícules més pessimistes de la història del cinema En tot cas,
potser hi havia un cert sentit comú en triar com referent un
discapacitat intel·lectual en un ambient tan intel·lectualitzat (en
el pitjor sentit del terme) com el de la facultat de filosofia. Si
seguint Levinas, que vaig començar a llegir llavors, entendre la
humanitat es acceptar la vulnerabilitat, no hi ha dubte que els
protagonistes del film de Coppola ho són molt. Pels que pensen,
n'hi ha un quants, que el millor Coppola és el de Rumble
Fish, val la pena cridar l'atenció sobre l'escena reproduïda en
el clip de més amunt, en la qual James Caan, un actor que hauria
d'haver estat més important, ve a fer el mateix que el noi de la
motocicleta al film de 1984.
Per
la meva condició de fill, més o menys, del Raval, (deia Max Aub
que un és del lloc on va fer el batxillerat, en el meu cas el Milà
i Fontanals a la plaça Folch i Torres on havia estat la presó de
dones abans de la guerra) faig un parèntesi a d'altres lectures per
llegir Matar el chino, la tesi doctoral de Miquel Fernández.
El llibre comença amb una descripció del procés d'urbanització
del barri, i segueix amb un estudi de camp de la població del carrer
Robadors en el temps immediatament anterior a l'obertura de la nova
filmoteca. Allò que ens explica del passat m'era més o menys
conegut. Més útil m'ha resultat la crònica del que ha passat a
aquest segle. Coses que en molt casos havia llegit als diaris, però
que no sempre connectem com caldria. Del llibre en trec tres
conclusions que vull retenir: la primera és com la la imatge més
habitual del barri s'ha construït obviant la diferència real entre
la noció de proletariat i lumpenproletarietat. El barri era
proletari però es definia, més enllà de les rondes, només pel
caràcter lumpenproletari. Així resulta entre entendridor i
escandalós veure com un dels màxims responsables de la reforma,
Martí Abelló, comentava sorprès que la major part de la gent que
estava desnonant era normal. La segona és que malgrat el soroll les
diferències entre esquerra i dreta a la pràctica acaben sent molt
poques: les mateixes polítiques de control i ordre es justifiquen
amb retòriques diferents, de regeneració i higienització en el cas
de l'esquerra. La tercera és que encara queda molt per escriure i
explicar sobre la corrupció inherent a aquests processos
d'urbanització i regeneració.
Reveig
una tarda Nigth Moves de la que no tenia gaire records. Vista
ara, sense ser del tot rodona és possiblement el millor film que mai
va rodar Arthur Penn. Com la més recordada de The Long Good bye
consisteix en una combinació de narració negre clàssica i de
relat existencialista, entenent com a arquetip d'aquest genere
l'estranger de Camus. El protagonista del film és Harry
Mosheby un detectiu privat que havia estat jugador professional de
futbol americà. Harry assumeix un nou cas, trobar la filla nimfomani
i adolescent d'un antic magnat de Hollywood que s'ha marxat de casa.
La feina li encarrega la mare vídua de la noia que no se l'estima
gaire però que depèn d'ella per viure perquè el seu marit no la va
tenir en compte en el testament. Mentre tant Harry viu la
descomposició del seu matrimoni amb un cert fatalisme expressat en
la seva resposta a la pregunta de la seva muller quan li pregunta qui
està guanyant el partit que veu a la tele. "ningú no guanya.
Alguns perden més que d'altres".
Harry
troba sense gaire dificultat, és a dir abans de la meitat del film,
la noia, més o menys enredada amb que havia estat el seu padrastre
(si recordava molt clarament la rèplica de Harry quan l'home es
disculpa dient que hi hauria d'haver una llei contra això. "n'hi
ha una" és la lacònica resposta de Harry). A Florida però
descobreix moltes més coses que acabaren precipitant un final tràgic
per a tots els personatges, en la major part del casos fatals. Si el
film, no és del tot clar en el que constitueix l'exposició de la
trama pròpiament delictiva, si em sembla molt reeixit en la
descripció de la desorientació i el cansament del seu protagonista,
un home mancat de respostes i que tampoc acaba de saber fer
preguntes, malgrat la seva feina. També em sembla remarcable la
descripció del desert moral que fou el fruit de la revolució sexual
de la dècada anterior. Clarament el film es beneficia de que Harry
sigui el que possiblement era el millor actor del moment, Gene
Hackman que podia ser creïble en qualsevol registre. L'adolescent
rebel fou Melanie Griffith i el film retardà la seva estrena per
esperar que ella complís els 18 anys, apareix despullada en algunes
ewscenes,i estalviar-se possibles problemes legals.
Fins
a final de mes es pot veure al Heartbreak Hotel de la plaça
olivereta, una casa en la montaña d'Adrià Boronat interpretada per
l'autor, que de fet fa d'autor, Sergi Torrecilla i Xavier Beltrán.
Segons el seu currículum Adrià Boronat és llicenciat en
dramatúrgia i en filosofia per la UB i a la presentació es diu que
a l'obra hi ha una miqueta de Wittgenstein, del qual cal recordar que
també va estar a una caseta, de fet una cabana, a la muntanya un bon
grapat d'anys. Jo diria que hi ha potser més que una miqueta, tot i
que potser sobre aquest punt em reservaré fins a poder fer una
lectura del text, cosa que faré tan aviat com pugui. La idea però
que em sembla més central no la relaciono tant amb Wittgenstein com
amb la coetània Física quàntica o el Borges del jardin de los
senderos que se bifurcan, també escrit a finals dels trenta: la
idea que cadascuna de les nostres decisions són un node en el espai
temps i per tant significa el desplegament d'un mon possible. En
conseqüència la historia no es desenvolupa linealment, sinó amb
retorns al passat on una modificació obre una situació nova. Tot
això s'articula des de la història d'un escriptor de ciencia-ficció que aparentment es vol retirar a un refugi de muntanya on es acollit
per un altre home. Serà clar aviat que algú ha de matar l'altre,
però les possibilitats són diverses. El diàleg barreja doncs una
convencional conversació de recepció amb un enfrontament a vida i
mort, integrant consideracions sobre la essència i l'existència,
inquisicions sobre la consciència, consideracions sobre la narrativa
de la ciència-ficció i els zombies. Sobre com es desenvolupa tot
això no vull explicar massa perquè jo no m'ho esperava i això va
tenir molt a veure amb que gaudís molt de l'obra. Hi hauria prou amb
dir que aquí si podem parlar amb propietat de teatre immersiu i que
el treball dels actors, i de l'Adrià Boronat, és a la vegada
extraordinari i del tot original.
Citàvem
Empoli fa uns mesos compartint la seva impressió que el geni polític
no té res a veure amb la capacitat intel·lectual, almenys com
aquesta ha estat entesa des del temps de la il·lustració. La roda
de premsa feta ahir per Trump per explicar el segrest de Maduro
no podria ser un exemple millor. La sinceritat de Trump, parlant
pràcticament només de petroli, no és pot discutir que té un punt
de simpàtic en comparació amb la retòrica buida a les que estem
tan acostumats des de sempre. En aquest sentit no deixava de ser
divertida la desautorització dels que justificaven l'atac com a
intent de restabliment de la democràcia a Veneçuela, mentre Trump
deixava clar que de moment l'oposició no sembla tenir possibilitats
d'entrar en cap mena de tracte. Tampoc se'n pot tenir cap dubte que
aquest geni polític del temps és essencialment feixisme. Améry
deia que un dels tres trets definidors del feixisme era la convicció
que qualsevol acció era legítima per tal de mantenir l'accés al
recursos bàsics i d'això ahir en parlava Trump i només caldrà
tenir en compte aquest principi per entendre el que ens ha de venir
o, millor dit, ja ens està venint. Al final de la roda de premsa,
Trump va enunciar el que sembla el principi bàsic de la seva
concepció del món: "life is a deal", del tot precisa per
a designar una manera de ser-hi.
Kontinental'25
és una de les millors pel·lícules que he vist en els darrers
temps. És un film romanès amb guió i direcció de Radu Jude. És
una pel·lícula feta amb molts pocs mitjans, de fet rodada amb un
iphone 10, però això es compensa amb tenir molt clar que ens vol
contar i la manera de fer-ho L'acció del film té lloc a Klug, la
ciutat més important de Transsilvània. Als primers minuts veiem la
vida d'un captaire que es dedica a regirar les escombraries i a vagar
per la ciutat, normalment invisible per tothom llevat d'algun
imbècil que vol intimidar-lo. L'home resideix a l'habitació de les
calderes d'un edifici que ha de ser enderrocat. Un dia ve un grup
format per dos policies, un serraller i una agent judicial,
encapçalament el grup, per desnonar-lo. Quan l'expliquen la
situació, l'home demana vint minuts per recollir algunes coses. El
grup va a fer un cafè i l'home aprofita aquest moment per
suïcidar-se, penjant-se d'un radiador
A
partir d'aquí el personatge de l'agent, interpretat per una molt
competent Ezster Tompa, esdevé el protagonista absolut. La dona té
un intens sentiment de culpabilitat per no haver evitat la mort i
suporta una pressió intensa i del tot malèvola a les xarxes
socials, agreujada pel fet que ella pertany a la minoria hongaresa i
l'home mort era romanès i havian estat esportista d'elit, és a
dir, motiu d'orgull "nacional". Orsolya, així es diu,
està casada amb dos fills i abans de ser agent judicial, havia estat
professora de Dret Romà. Essencialment, el film són les converses
en les que ella intenta trobar consol, sempre sense gaire èxit mai.
La primera és amb el policia encarregat del cas que li deixa clar
que és innocent des d'un punt de vista judicial i li explica que
això són coses que passen i tampoc val la pena capficar-s'hi.
Després les converses són amb una amiga "propera", amb la
seva mare, nacionalista hongaresa, amb un ex-alumne de dret que ara
fa de repartidor de Globo i amb el pope ortodox que va conèixer quan
es va convertir a la fe ortodoxa pel seu casament.
El
conjunt de les quatre converses configura un retaule on s'expressa
amb la major precisió l'estat espiritual d'Europa. Així veiem
l'amiga com una persona que
compensa la seva indiferència vers els altres, donant diners a les
ONG. La conversa amb la mare il·lustra el caràcter malaltís dels
nacionalismes. Amb l'ex-alumne es mostra el poc futur que té
la major part de la joventut i el religiós mostra amb escreix el
caràcter més buit de la religió amb la seva apel·lació a la
incapacitat de comprendre els designis de Déu. Cap no és una ajuda
real i al final ella decideix reunir-se amb la família, que fa fa
les seves vacances a Grècia, i Jude clou la pel·lícula amb imatges
de la ciutat mostrant els edificis nous de la
ciutat
símbol de l'èxit econòmic romanès els darrers anys
A
més d'una dissecció ben feta dels mals dels que ens estem morint,
el treball té un indiscutible valor cinematogràfic. La manera en
què filma algunes converses, com deia
el Xavier,
fa indubtablement pensar en John Ford (especialment al diàleg
mantingut pels personatges de Widmark i Stewart a la mai prou
reivindicada Two
rode together),
però el film deixa moltes pistes de les devocions cinèfiles del seu
autor (en forma de pòsters a alguns del bars que surten a la
pel·lícula. Entre els que veiem hi és la buñueliana El
bruto.
També insereix un fragment del film que Orsolya veu un vespre a
casa, el Detourde
E.G. Ulmer) La més important, reflectida al cartell de la pel·lícula
és la d'Europa
51.
No em sembla exagerat qualificar Jude com un hereu directe del
treball de Rosellini.
Em
quedo una mica sobtat amb el que he anat llegint sobre Brigitte
Bardot després de la seva mort. Era simpatitzant del Front
Nacional. Això no és una excentricitat. Més de tretze milions de
francesos van compartir la seva opció electoral. Potser cap era tan
famós i, pel llegit ,ningú no feia tanta rabia. No és del tot
segur, penso, que a França hi hagi tretze milions de feixistes
convençuts (que ho siguin de manera inconscient, en deu haver molts
més). És prou clar però que no són d'esquerres almenys del que
ara passa per esquerra. Imagino que aquí és el problema. Brigitte
Bardot hauria haver estat d'esquerres. Ella era un símbol de França
i com a tal representava uns valors, llibertats personal,
empoderament femení, i un temps, "progressistes" que
l'esquerra considerà seus. Bardot amb les seves posicions, trencava
el seu relat. Clar, el relat és molt important, sobre tot quan has perdut el contacte amb la realitat
.webp)
.webp)
