Buit com a esperança

 

    Deia l'altre dia que l'ofensiva reaccionaria està dirigida molt bàsicament contra la idea de la igualtat humana, a la qual molts ens podem adherir molt emocionalment però mancats d'un gferm fonament científic o filosòfic. El fonament religiós és feble perquè ja ni creiem ni podem creure a la revelació i també perquè l'expressió de que tots som fills de de Déu pot ser considerada ambigua. Pensant orwellianament podria ser que alguns fossin més fills que d'altres. en canvi, potser des del budisme i la noció de la manca de jo tenim un fonament més clar i indiscutible. No hi ha espai per a grans diferències si la nostra substància més pròpia és el no-res.

An end to Suffering. The Buddha in the world.

 

    He escrit aquí mateix que la raó més valida i suficient pes escriure llibres és ajudar a transformar, a millorar, els que els llegeixen. En pocs casos això em sembla a hores d'ara tan clar com en el cas de Pankaj Mishra. Vaig descobrir aquest autor amb el seu The world after Gaza, un text que va molt més enllà de la descripció del conflicte a l'Orient mitjà. Aquestes bones sensacions s'han confirmat amb la lectura d'un altre dels seus llibres, An end to Suffering. The Buddha in the world. Mishra en aquest llibre ens ofereix, molt ben entreteixides, la narració de la biografia de Buda, una crònica del desenvolupament del budisme en el continent asiàtic, una descripció d'algunes parts del subcontinent hindú (regions a les que van poc occidentals i quan hi van aparentment no troben res a veure), una crònica de l'aparició del molt perillós nacionalisme hindú (que podem comptar entre les altres grans aportacions britàniques a la desgràcia de la humanitat) i finalment un relat autobiogràfic. Tenim doncs un text que es pot llegir com una novel·la, una crònica de viatges, un assaig polític i un tractat filosòfic. Tots quatre són excel·lents.

    Mishra no és proper culturalment al budisme. Les creences de la seva família eren les de la religiositat hindú tradicional i ell mateix va educar-se emmirallat per la filosofia occidental, essent Nietzsche més important que cap referència local. De fe, el seu punt de partida és la paradoxa remarcable que Buda era hindú, però a la India no hi ha budisme. El budisme ha tingut més repercussió en qualsevol altre país asiàtic, que no en el del seu origen. Si considerem que els discursos del Buda, com ens han arribat, tenien un caràcter clarament provocador contra les formes religioses precedents, vint i cinc segles després és clar que va perdre aquesta batalla, cosa de la que la màxima expressió és l'apropiació de la seva figura quan se'l considera una reencarnació del Deu Vishna. En aquest sentit és molt interessant la part del llibre on explica els viatges de l'autor pels llocs on va viure Buda, doncs els recordatoris són mínims. El contrast amb el desplegament fet entorn de la terra santa de les gran religions monoteistes és aclaparador. En tot cas potser la diferència més important és que si bé la seva historicitat és tan poc clara com la de Jesús, noi hi hagué en el budisme res semblant ni de lluny a Sant Pau. Les recopilacions més antigues dels seus discursos són dos segles posteriors i foren escrites en un llenguatge diferent del que ell parlava (però de fet Jesús tampoc parlava grec).

    La trajectòria de Mishra va des de un original desig d'assimilació de la cultura occidental, aliena i històricament imposada, a una revaloració d'una tradició a la vegada propera i hostil. Mihsra no es considera un budista en el sentit religiós del terme. Tampoc té edat ni esperit per seguir camins de simplificació, però descobreix en aquesta tradició un pensament del tot útil no només com a orientació individual sinó política. De fet, des de la seva posició hom pot dir que el budisme és en gran part una producte de la cultura occidental.Quasi tot el que sabem de cert és fruit del treballs d'erudits occidentals. Pel simpatitzant de les nocions budistes resulta encoratjador el reconeixement de gent com Einstein, que veia en el budisme l'únic camí de reconciliació entre religió i ciència o Claude Levi-Strauss, el qual afirmava que allò valuós de la cultura occidental coincidia plenament amb el legat de Buda. Nietzsche mateix, una influencia de primer ordre en Mishra, reconegué la seva posició com semblant a la de Buda en India. Tot i que Mishra no comparteix el punt de vista Nietzschià que identifica el budisme com una forma de nihilisme, en tots cas, ambdós compartien un projecte de reafirmar la dignitat humana sense utilitzar cap esquema metafísic, teològic o racional mitjançant una empresa d'autosuperació.

    Des d'un punt de vista estrictament filosòfic Mishra explica molt bé allò que jo considero com l'element fonamental de l'ensenyament de Buddha: la manca de la unitat i integritat del jo; la seva reducció a una mera etiqueta per agrupar una sèrie de relacions entre les seves parts físiques i mentals constantment mutables. Una filosofia que l'autor qualifica d'empirista en un sentit molt ample; no podem anar mes enllà de les aparences i pensar des des de termes substancials. Abans que Aristòtil acabes d'estructurar la metafísica occidental, Buda ja havia iniciat el camí de la seva deconstrucció i possiblement el seu refús de la teoria ajuda deslliurar-se del fonamentalisme, tan difícil d'evitar per les religions monoteistes.

    Aquesta consideració del jo obre la possibilitat d'un alleujament del dolor humà que es podria dur a terme sense una reestructuració a gran escala de l'estat i la societat. Una de les notes més interessants és que el seu refús de la cultura vèdica és el d'una cultura basada en el sacrifici, i en aquest sentit la nostra situació no és gaire diferent, tot i que el nostre segle prefereixi justificar el sacrifici, sempre aliè, des d'un punt de vista ideològic . Mishra argumenta el sentit polític final de la renuncia a considerar un jo substancial permanent com una barrera contra l''egoisme. Possiblement Buda identificà en l'individualisme amoral que estava emergint en la Índia del seu temps com la llavor última de l'avarícia organitzada, la guerra i el genocidi, fenòmens dels quals ell va poder ser testimoni en el seu temps. "sense la creença en un jo amb una identitat, una persona ja no estarà obsessionada amb retrets sobre el seu passat i plans pel seu futur. Deixant de viure en els llimbs del que hauria de ser però encara no és, estarà del tot viva en el present". Allò però més essencial és que la il·luminació del Buda ens pot fer clar allò que la recerca de l'interès propi normalment ens oculta: la necessària interdependència de tot l'existent.

    Aquest llibre es pot llegir com una introducció al budisme, com una aportació a la tasca pendent de crear un pensament universal, una religió planetaria i la descripció d'una peculiar trajectòria vital que acaba trobant la més radical contemporaneïtat en el que temporalment semblava més lluny.

L'amicJan

 

    Manuel Vázquez Montalban deia que podem canviar-ho tot a la vida, la parella, la ideologia, el que sigui ... menys l'equip de futbol. Jo certament no l'he canviat, però constato que els sentiments s'han modulat, afeblit, notablement. Diumenge passat hi era a TV3 Jan Laporta. Jo vaig veure quaranta segons i en vaig tenir prou, però penso que sí alguna obligació sobrevinguda m'hagués fet veure tota l'entrevista, hagués acabant demanant ja els papers per fer-me soci del Real Madrid. I si no fos pel Barça, tanmateix, hagués estat interessant veure'´l, perquè hi pocs exemples tan evidents de persones representatives de totes les nostres patologies nacionals.

Temps dolents per a les classes subalternes (a hores d'ara, gairebé tothom)

 

Les reformes educatives són un episodi important, tot i que sempre s'ha desenvolupat d'una manera discreta, del desmembrament del contracte social que va començar des que la caiguda de la URSS li va fer perdre la seva funcionalitat. I tot i que es puguin escriure llibres sobre la qüestió, el més essencial està dit ja fa molt i em temo que els resultats són gairebé irreversibles. La destrucció pot seguir doncs en altres fronts més substanciosos econòmicament. la setmana passada vaig llegir dues coses que apuntaven en aquest sentit. La primera era la crida d'un expert financer a suprimir les pensions de jubilació. No és un discurs difícil de rebatre teòricament, però atès l'èxit del procés que esmentàvem abans em sembla que això no té gaire importància i veig molta gent amb ganes de comprar aquest discurs, per exemple, els votants de VOX. Al mateix temps un article de Juan Torres argumentava de manera convincent com la revolució en marxa amb la Intel·ligència artificial requereix de molts capitals que possiblement només poden obtenir dels diners administrats per l'estat; prenent-los. Com que la història de vegades es repeteix una mica, el moment sembla molt proper al segle XVIII, quan, com descriuen Piketty o Ponton, el desplegament de riquesa per alguns es va iniciar amb la confiscació de riqueses tradicionalment comunals i amb transferències de les classes populars a les noves elits. De fet, la proposta del financer citat primer és que els jubilats es venguin els seus habitatges, si en tenen, imagino que a fons-voltor els únics que en poden comprar. Les classes subalternes cada cop ho tenen pitjor i semblen més redundants.

Las tempestálidas

 

    Llegeixo Las tempestálidas de Gueorgui Gospodinov. Segons Wikipedia el llibre va aparèixer al 2020. Ha passat doncs molt temps però ha guanyat molta més actualitat en un any com aquest es en el que, més que en cap altra, està fent-se palesa la decadència dels pobles europeus. El tema del llibre, com diu Olga Tokarczuk és en primer terme el sentit del pas del temps. El llibre està escrit en primera persona però el protagonista no és tant el narrador, identificable amb el propi autor un intel·lectual crescut a la Bulgaria comunista i que després viurà el traumàtic pas a l'economia lliure de mercat, com el personatge de Gaustin (nom barreja de Garibaldi i Agustí) personatge que apareix convençut d'estar vivint un temps anterior (la data recurrent al començament i el final del seu itinerari és el 1 de setembre de 1939) Gaustin es mou sempre en la difusa zona fronterera que hi ha entre el record i la invenció. En qualsevol cas, entre tots dos posen en marxa una institució terapéutica destinada a alleujar l'existència dels Malats d'Alzheimer. Són clíniques en les que es recrea un espai tal i com era en una època determinada de manera que els malalts es troben en un espai familiar i tenen un principi de reorientació. L'èxit d'aquesta institució és aclaparador i progressivament comença a arribar, gent que no té Alzheimer però que prefereix un moment ben determinat del passat al seu present. Finalment s'imposa la unanimitat de què cal tornar al passat i tots els països europeus fan un referèndum per decidir a quina de les dècades del segle anterior volen tornar. Només Suïssa decideix quedar-se en el present, cosa ben vista pels altres que veuen així la possibilitat d'un refugi temporal. La última part explica la dificultat del narrador per orientar els seus records en mig de l'horror que suposa reviure el fatídic començament del setembre del 39.

    Gospodinov fa una exploració narrativa de la poc intuïtiva realitat a la que apunta la física contemporània mostrant que el temps es pot explicar en termes espacials. Les referències literàries són Thomas Mann i especialment J.L. Borges. És un llibre deliciós per la seva barreja d'ironia i melancolia i també implacable en mostrar el nihilisme inherent als populismes conservadors que poc a por esdevenen predominants en aquest present justificador de les ganes de fugir. No és debades que l'autor esmenti el brexit com un dels seus moments d'inspiració. la reducció d'un projecte política a la tornada a un passat fals. L'estructura li permet explicar moltes històries i algunes m'han divertit i emocionat especialment. En el primer cas està la història del malalt d'Alzheimer que té com a mitjà per retrobar el seu passat, és a dir ell mateix, el testimoni del membre de la policia secreta que es va dedicar a espiar-lo tota la vida. Entre els segons la descripció de com el narrador veu la final de la copa del mon de 1978, quaranta anys després acompanyat del pare malalt d'Alzheimer i com jo del tot lliurat a la causa holandesa i que va viure esperançat el dos o tres segons que va trigar el baló xutat per Ressenbrilk a tocar el pal de la porteria argentina.

El príncep de Dinamarca a Girona

     Veig al teatre municipal de Girona el muntatge de Hamlet de Thomas Ostermeier; un clàssic de l'escenografia contemporània doncs fa més de quinze de la seva estrena i segueix programant-se des de llavors. El muntatge dura unes dues hores i mitja cosa que significa prescindir d'unes quantes escenes (l'obra representada segons el text canònic podria durar unes cinc hores). Només utilitza sis actors amb la qual cosa tots, llevat de Hamlet i el seu oncle, desdoblen en més d'un paper. Són actors de la Schaubühne berlinesa d'un novell altíssim. Magdalena Lermer fa els dos personatges femenins de l'obra: Ofèlia i Gertrudis. (només li cal una perruca rosa i unes ulleres de sol per passar d'un personatge a l'altre) Hamlet és Lars Eidinger el mateix actor protagonista del muntatge des de fa quinze anys. És a prop de la cinquantena amb la qual cosa l'actriu que fa de la seva mare a l'escenari és vint anys més jove. Aquesta és evidentment, i no faig broma, la màgia del teatre. Eidiger es manifesta al programa de ma disposat a fer aquest paper fins la seva jubilació, És doncs una opció oposada al recent muntatge de Broggi on Guillem Ballart feia un Hamlet de l'edat representada a l'escenari. Ostermeier però no té especial interès en un realisme factual.

    Ostermeier fa un muntatge que em sembla deliberadament antiromàntic perquè el seu Hamlet no és cap heroi. La tradició fa del príncep de Dinamarca una figura .moralment superior als que l'envolten. Però aquí Hamlet gran part de l'obra actua com un clown, bàsicament perquè en cap moment dóna la sensació de poder controlar l'aposta que suposa la seva follia fingida. No hi ha res en ell que sembli superior als que l'envolten, els quals sempre semblen estar molt allunyats de qualsevol mena de conflicte moral. El muntatge és molt dinàmic amb el recolzament d'una projecció de vídeo que subratlla els elements més significatius, moments d'interacció amb el públic freqüents (per exemple ens pregunten que recomanem veure de Londres quan Hamlet és enviat a la cort del rei anglès) i, per si de cas algú es dorm o es despista, Hamlet diu tres vegades el monòleg més famós de la història de la literatura. En el dossier de presentació hi és una entrevista concedida pel director al diari Clarin, que em va interessar molt començant per la confessió de l'autor de la inabastabilitat de Hamlet, les possibilitats del qual mai no s'esgoten en un muntatge i es mostra conforme i agraït amb el fet que el seu muntatge ha pres prou importància perquè  sigui responsable de que la joventut actual sigui considerada com la generació Hamlet; del tot conscient de la insuportabilitat de la nostra situació però sense cap iniciativa i aparentment cap possibilitat d'actuar. En aquest sentit es mostra partidari d'allò que deia Godard: "no es tracta de fer obres polítiques, sinó de que fem les nostres obres políticament"

Adéu a Diane Keaton

         

    Dissabte al vespre m'arriba la notícia de la mort de Diane Keaton. Sento una immensa tristesa. M'agradava molt aquesta dona. Suposo que la primera vegada que la vaig veure fou a The Godfather. No vaig parar llavors gran esment. Keaton no podia destacar gaire en un film molt masculí i amb un paper que, com deia el mateix Coppola, tampoc era gran cosa. En canvi, si que es feia un espai i mostrava el seu talent a la segona part. Molt més duradora va ser la impressió quan vaig veure Annie Hall a la seva estrena al cine Diagonal (encara no havia vist els anteriors films amb Allen). Era la primera vegada que veia coses poc emprades en el cine convencional, com la discontinuïtat en el fil narratiu o el trencament de la quarta paret (tot el que Allen manllevà de la nouvelle Vague) però també hi era ella, constituint-se en el centre de la pel·lícula. Anys després sabríem que dins de la barreja construïda per Allen hi havia en un cert sentit un film documental, tant sobre l'actriu, com sobre el trencament de llur relació. Keaton era diferent a qualsevol altra actriu de les que havia vist fins llavors, conjugant d'una manera inaudita, atractiu i normalitat. La seva frescor i bellesa lluïa per sobre de qualsevol convencionalisme, cosa a la que no era aliena el seu vestuari. Keaton va guanyar l'oscar a la millor actriu protagonista i es va assegurar el seu lloc a la història del cinema. Un altre film d'aquell període, menys recordat, fou però igualment important per consolidar la meva devoció: Looking for Mr. Goodbar, on Keaton era una abnegada mestra d'infantil en un col·legi catòlic pels matins i passava els seus vespres buscant homes pels bars. Fou un dels últims treballs del veterà Richard Brooks. Penso que en aquell moment Keaton estava molt a prop de ser el paradigma del que en aquell moment era una dóna atractiva. Aquell era certament, com explicava Juan Manuel de Prada ahir a ABC un ideal pels progres. Cadascú però ha estat el que ha estat i no ens avergonyirem perquè podríem haver estat coses pitjors. No em sorprèn veure que la meva devoció per l'actriu americana és plenament compartida per De Prada, i em sembla que descriu bé el seu atractiu, quan diu que allò més atractiu era com la seva personalitat es posava sempre per sobre de la seva bellesa. No comparteixo, però, la seva afirmació de que fou la separació amb Keaton el començament de la decadència cinematogràfica de Allen, Els meus Allens preferits són precisament els de la dècada dels vuitanta (és a dir quan tenia una relació "normal" amb Mia Farrow) Keaton ha estat treballant pràcticament fins el final però he seguit molt menys la resta de la seva carrera, en gran part, perquè amb els anys s'ha afeblit molt el meu interès pel cine del seu país.