Allò
que dona més interès al treball de Hume és ser el fruit de dues
tendències del tot oposades, de impossible conciliació. D'una
banda, com deia Mellizo, Hume és un dels màxims exponents del
humanisme europeu. Tan important per entendre els seus textos ès
la influencia de Ciceró com la de Descartes i qualsevol dels dos
molt més gran en termes d'inspiració que no pas la de Locke, més
adversari que mestre, En un altre sentit allò que avui el fa
interessant pels departaments de filosofia contemporanis és la seva
anticipació de la senbilitat contemporània, darwinista; el fet que
sempre es defensi l'unitat essencial entre el pensament humà i
l'animal, fins al punt de sacrificar la noció d'intel·lecte. En un
cert sentit la contradicció entre el punt de partida i el punt
d'arribada és absoluta i el problema de Hume segueix sent el nostre
problema: necessitem creure, en aquests cas en uns valors que tendim
a associar íntimament a la noció de consciència, la qual és la
seu del judici moral, però allò que sembla que podem saber és que
aquesta consciència és ben poca cosa,cosa que permet inferir que
tampoc aquestes conviccions, anomenem-les drets humans, sentiment del
deure o com voleu, tampoc no en poden ser gaire.
Ahir
pensava en la conversa que vaig tenir amb dos companys de facultat
després de veure l'estrena del Bird de Clint Eastwood l'any
1987. Ells defensaven que el geni de Bird es devia a les drogues
(pensant segurament més en ells mateixos que en Charly Parker) i per
això trobaven el films massa moralista. La meva objecció és que hi
ha gent que es droga molt, també musics, però que només Bird era
Bird. Certament i seguint el fil de la reflexió anterior, jo estava
tan equivocat com ells i la relació era la inversa. Les drogues no
eren la causa sinó la conseqüència de tenir un talent tan
absolutament desmesurat, un dels pocs remeis possibles, i efectius
segur durant un temps, per suportat un geni, per la seva desmesura
quasi fora del límits de l'humà.
En
el seu moment, 2014, no vaig veure Whiplass, cosa que vaig
poder esmentar fa uns pocs vespres. És el film que posa en el focus
d'atenció a Damian Chazelle i que potser li va permetre després fer
la molt aclamada en el seu moment La, La, Land. Personalment
m'ha resultat molt més interessant aquest film que no el més famós
que, tot i deixar-se veure, en substància no és gaire més que un
saqueig de les idees de Jacques Demy Whiplass explica la
relació entre un jove anomenat Andrew Meinan i el seu mestre i
director de banda Terence Fletcher. Andrew és un jove ambiciós que
toca la bateria i somnia en ser un nou Buddy Rich. Terence és un
professor amb mètodes que no podrien ser aprovats per cap
institució pedagògica normal; el seu afany pedagògic tendeix a
xocar amb les normes morals i quasi amb les legals, és a dir, és un
professional de la intimidació.
L'element
comú entre la música i el cinema és que la matèria prima de tots
dos és el temps. Chazelle ho va entendre molt bé aquí i per això
hi ha una correspondència entre la música que escoltem i el ritme
de les imatges. L'escena final en aquest sentit amb la interpretació
de Caravan em va semblar especialment brillant Un altre
element fonamental per l'èxit del film és el duel interpretatiu
entre les dues figures principals. Tot i que potser es va fer molt
més esment de la interpretació de J.K. Simmons, el paper del
professor és molt més lluït, Miles Teller li dóna perfectament la
replica en un personatge en un cert sentit més complex.
Més
enllà del meu gust pel jazz el que més m'ha interessat pel film es
relaciona amb el que, seguint el fil del pensament de Nietzsche,
podríem dir justificació estètica de l'existència. Fletcher en el
film no crec que es mostri com un personatge que disfruti maltractant
la gent, però si com algú convençut que l'excel·lència estètica
suposa un valor molt més enllà de qualsevol consideració moral. Sí
el maltractament de l'alumne pot suposar l'aparició d'una figura com
la de Charly Parker, llavors el maltractament està del tot
justificat. Malgrat la tensió entre tots dos, Andrew acaba assumint
aquest punt de vista. Si l'excel·lència està per sobre de
consideracions morals, això no exclou la pròpia dignitat. Tota
humiliació perd importància quan demostra a Fletcher que
efectivament pot arribar a l'excel·lència. Pel camí, Andrew ha
d'assumir una opció vital propera a l'ascetisme més extrem. Andrew
no té mare i viu amb un pare que volia ser escriptor i ha acabat
fent de professor de literatura. Tenen una relació bona i el pare és
una persona "normal"que en un moment del film li recorda
que precisament la vida de Charlie Parker, difícilment pot ser
qualificada com una vida bona o una vida plena en el sentit que quasi
tots els filòsofs i també les persones normals atribueixen a aquest
terme. En aquest sentit ni Fletcher, ni Andrew volen ser persones
"normals". Jo sí que ho soc, però crec que els entenc.
Veig
The Last detail un d'aquests vespres. La vaig veure amb el meu
germà i ell ja explica aquí
allò més important sobre la pel·lícula per la qual cosa només
faré dos apunts molt subjectius. La primera és que em va servir
per tenir present la dimensió de gran actor de Jack Nicholson, que
no sempre tenia present. En part perquè els seus films més
importants treballa només el seu registre més histriònic, en el
qual certament excel·lia, però en aquest film de Hal Ashby veiem
que de fet era un actor amb moltíssims registres. La segona és que
el film per ell mateix serviria per explicar la diferència entre el
Hollywood clàssic i el dels setanta, és a dir la diferència entre
un cine que oscil·lava entre l'entreteniment i la descripció de la
idealitat i un cine oscil·lant entre una voluntat realista que és
el seu punt de partida i una vocació finalment nihilista. (com
explicava en el meu vell llibre, això és important per mi en la
mesura en què foren un ingredient essencial de la meva educació).
En aquest sentit és representatiu del que estic dient, el canvi que
el gran Robert Towne fa sobre la novel·la origen del guió. A la
primera els dos mariners abandonen l'armada, a la segona està clar
que seguiren en una conversa on es feliciten d'un petit triomf sobre
la burocràcia militar i semblen oblidar per complet el pobre noi
que, amb sort, perdrà sis anys de la seva vida en una presó
militar. (el canvi entre una i altra és ell pas de l'Amèrica
inventora del moviment hyppie als depriments anys sentanta) El Xavi
insisteix, amb raó, que cap dels dos mariners és especialment
brillant, però en el fons els veig molt iguals a tots nosaltres. La
seva relació amb l'armada no és tan diferent de la que jo he tingut
més trenta anys amb l'estament educatiu, on petites victòries eren
preses com compensació al fet d'haver estat tota la meva vida
participant al que essencialment ha estat esdevenint una estafa.
Com
que dintre d'uns anys la meva memòria serà pitjor vull anotar
alguns records de la meva vida docent ara que encara funcionen
algunes neurones i sense cap ànim de polemitzar, doncs jo ja entenc
que a la vida política, sindical no sempre està permès dir tota la
veritat.
Es
denuncia ara la pressió del Departament i les autoritats educatives
per que els professors aprovem. Això és cert. Però em sembla que
cal oblidar que és una cosa que ve de lluny i no és aliena al
professorat que no juga aquí un paper purament passiu. En els meus
més de trenta anys d'exercici docent sovint vaig patir pressions per
canviar una nota. Mai no van venir de ningú de l'administració, que
no intervenia mai a aquest nivell, sinó de companys docents. Moltes
vegades basant-se en consideracions de sentit comú fàcils de
compartir, d'altres per posicions ideològiques. Sovint es barrejava
tot. De fet, al primer institut on vaig treballar essent el professor
més jove em van donar tots els nivells perquè de tots en sobrava
un curs i com jo era jove, els veterans, van assumir la funció de
ser els meus mentors. Un d'aquests professors el que feia quatre dels
cinc grups de filosofia de tercer de BUP em confessà que després
d'un any amb alumnes, ell no es veia ningú per dir si podien o no
podien passar al curs següent. Ell era llicenciat en filosofia. No
em sembla ociós recordar que la idea de l'aprovat generalitzat era
una pràctica comuna a les facultats de lletres des de finals dels
setanta ( per no esmentar els "aprovats polítics" que
proliferaren al final del franquisme). Com no pot ser d'altra manera
aquesta mena d'experiències ja marca un caràcter
Alguns
sindicats estan fet una lluita, que considero justa, per defensar la
figura del professor especialista i respectar l'estructuració del
currículum en assignatures. Pel que recordo de la meva experiència
docent no em sembla que els professors de secundària estiguin a
favor del manteniment de les especialitats en general. Si que ho
estan, a favor del manteniment de la seva especialitat. Pot ser
semblant, però no és el mateix. Un dels moments on això es feia
evident era quan, sovint en sessions del darrer curs, hom utilitzava
l'argument, per tal de regalar algun aprovat, de perquè aquest noi
o noia havia de tenir un coneixements mínims de X (essent X
qualsevol matèria del currículum oficial) Una resposta
inobjectable per cloure aquesta discussió és que hi ha una
legislació que estipulava això. Mai no el vaig sentir perquè
tothom l'hagués vist com una reflexió inacceptable ment
autoritària. És evident, però, que tots plegats actuàvem en
funció d'aquesta legislació que ens volíem imaginar com aliena ...
Potser aquí rau una de les dificultats més gran quan surt el tema
de l'autoritat del professorat: la dificultat de compatibilitzar una
defensa i aplicació seriosa de la seva restitució, amb el fet que
els principis d'una molt bona part del professorat són refractaris a
qualsevol mena d'autoritat.
Jacquot
de Nantes és el film que Anges Varda va dedicar el 1991 als
records d'infància de Jacques Demy, l'home que havia estat el seu
marit i el pare del seu fill. Jacquot no és ben bé ni un
documental, ni una obra de ficció. Si bé els records són
representats per actors que interpreten la família Demy i el seu
entorn, al film apareix en molts moments el propi Demy, ja en un
estat molt avançat de la malaltia, evocant directament els seus
records i Varda insereix com a comentari moments dels fims de Demy
que serveixen per il·lustrar la narració de la seva vida. Així el
treball del taller de reparació d'automòbils familiar és associat
al començament de les parapluies de Cherbourg o la resolució
del jove Jacques d'anar a Paris a fer cine a la presentació de les
germanes bessones a les demoiselles de Rochefort explicant que
volen provar la seva sort a Paris. La part de representació de la
vida de la familia Demy està rodada en blanc i negre però utilitza
el color per filmar el propi Demy i allò que donava llum a la vida
del nen Jacquot: les representacions teatral, de marionetes, els seus
films amateurs ...
Admetent
que jo no soc imparcial quan em toca parlar de Demy i Varda, em
sembla que el film és bellíssim i ho és per tot l'amor que conté.
En primer lloc, el de Varda per Demy. El film és un esforç per
superar el dolor de no poder envellir amb la persona que estimes i
això ho expressen l'exploració de la camara de Varda del cos, la
pell de Demy en els seus darrers moments. També per l'amor amb que
visqué la família Demy com es reflecteix al film. En els meus
moments més emocionals, penso que la vida hauria de ser com es
descriu a les demoiselles de rochefort, és a dir una excusa
per cantar i ballar sempre. Varda descriu la vida de la família Demy
d'aquesta manera malgrat que tampoc no amaga ni les estretors
materials que vivien ni la desgràcies històriques que com a tota la
seva generació els va tocar viure: la guerra, l'ocupació alemanya,
els bombardeigos aliats .... Per això tot i que una part importants
dels records l'ocupi la tensió entre jacquot i el seu pare per les
diferents visions del futur del nen (De fet, ella acabarà el seu
cicle de formació tècnica com a mecànic) acaba sent molt més
important que el pare comparteixi amb el fill la passió pel cant o
que sigui un espectador fidel dels films d'animació que el jove
Jacques realitza amb un equip precari i una paciència infinita.
Potser perquè, times are already changed, Demy recorda prou bé que
en el temps de la seva infància estudiar als quinze anys era una
opció exòtica i improbable (fórem els nens dels seixanta els
primers que varem començar a viure una altra situació) La recreació
del treball de Demy com a director a les golfes del taller del seu
pare és molt precisa i potser l'evocació més concreta i física
que hagi vist mai de l'amor pel cinema.
La
pie vouleuse és el darrer film de Robert Guédigian, el veterà
cineasta francès que és una mica l'equivalent gal al que suposa en
el cine britànic, Ken Loach, tot i que el seu estil és diferent i
em sembla que les pel·lícules del francès tenen més riquesa
emocional i el seu missatge no està renyit amb una certa elegància
en la filmació. La protagonista del film és una dona, Maria, que a
Marsella es guanya la vida prenent cura de gent gran. Veiem que
treballa a tres llars: una dona molt gran pressionada pel seu
llogater, una parella on ella ha perdut de tot la raó i cada tarda
baixa, amb el seu marit, a la Cannebière, a buscar el nuvi que no va
venir a la seva cita quan va esclatar la segona guerra mundial i un
ex-professor, Robert, discapacitat amb una relació molt difícil
amb el seu fill. De manera diferent, Maria és el suport fonamental
de la vida de tots els seus clients i és molt estimada per tots
ells. Ella viu amb un marit que no és mala persona, però és
ludòpata, i té una filla que treballa de caixera i està cassada
amb un camioner dels que fan rutes llargues. La il·lusió de la
seva vida és el seu net, Nico, el qual estudia piano. Maria té una
fe absoluta en el seu talent i es fa càrrec de les costoses classes
que li calen al nen atès que els pares no hi arriben. De fet, Maria
només té una manera d'arribar que és robant els diners de la gent
que cuida.El
film planteja doncs un conflicte moral que no està mancat d'interès.
D'entrada podríem dir que no és el mateix robar per menjar que per
pagar unes classes de piano, però això també implica posar la
música com una mena luxe, una cosa supèrflua en tot cas; un punt
de vista possiblement estret. D'altra banda, podríem considerar que
allò que Maria li dóna als seus clients no té preu, mentre que, en
realitat, a ells els diners tampoc no els fan una falta especial.
La
primera part constitueix la presentació d'aquesta situació i
Guenigdian assoleix un relat amable, reflectint de manera sensible la
vida de barri marsellès i la fortalesa dels lligams que construïm
els humans quan compartim les nostres vulnerabilitats. El conflicte
esclata quan el fill d'André veu el que està passant i va a casa de
la filla, creient que és una mena d'amistançada del seu pare (el
distanciament entre tots dos ve del fet que el pare va deixar sa mare
per una altra dona) Irònicament és ell qui comença una relació
amb la filla i la seva dona, moguda per despit, la que acabarà
denunciant Maria. El film gira doncs vers una intriga melodramàtica
sentimental, en la qual Guédigian es mou prou bé. Finalment, la
intervenció d' André, utilitzant una mica la lògica que jo havia
plantejat abans i en un gir una mica caprià, possibilita un final
feliç per quasi tothom. Vaig descobrir aquest director amb el seu
film sobre la resistència, l'armée
du crime, que em va sorprendre per la seva honestedat i el seu
digne anti-gaullisme (i també per la seva petita contribució a la
biografia del gran Charles Aznavour). Un dels actors principals,
Jean-Pierre Daroussin interpreta aquí la figura del professor. Però
també hi apareixia l'actriu que fa de Maria, Ariane Ascande, i el
marit de Maria, Gérard Meylan. Això no és sorprenent perquè tots
tres hi són gairebé sempre a quasi tots els films, definint una
mena de companyia estable, que acaba esdevenint un recurs valuòs i
molt utilitzat pel director.
.webp)
.webp)
