No More Bedford Falls ( sobre la victòria de Trump)

 

    Frank Capra no s'ho podia esperar però finalment el senyor Potter, o una cosa molt semblant, ha guanyat les eleccions americanes, si més no, algú que representa, si fa no fa, els mateixos valors. Abans de la batalla de Bedford Falls, James Stewart (el qual per cert sempre va ser un votant republicà, com el mateix Capra) ja havia derrotat l'oligarquia en aquesta altra gran pel·lícula de Capra, el climax de la qual és l'escena  que veiem, filmada des la convicció que el lloc representat, la seu de la sobirania popular era un lloc sagrat. Ahir els americans varen escollir l'home que el va profanar. Tampoc, però, em vull fer trampes al solitari. Fora d'aquest detall que no és petit, el vídeo podria ser igualment oportú si haguessin guanyat els altres, una línia oligàrquica diferent,

Ball de bastons a Paiporta

 

        Diumenge mati no feia bo a Vilanova i no varem poder sortir com és costum a fer el Vermut. Això em permeté veure, pràcticament en directe ,a la tele un espectacle que no havia vist mai, la rebuda extremadament hostil a les autoritat de l'estat i la Comunitat Valenciana al poble de Paiporta, o al que queda del poble de Paiporta, al capdavall, jo he crescut en un mon on les visites dels que manaven sempre tenien un èxit aclaparador sense excepció, fins i tot les de Franco a la teòricament antifranquista Barcelona. Els temps però, han canviat i anar de baixada és el contrari a anar de pujada, encara que el camí sigui el mateix. Més tard algú deia que no era el moment de fer una visita merament propagandística. Això és evident. Tan evident que resulta sorprenent que ningú no ho hagués previst abans, o potser no tant, perquè la separació entre els que manen i els manats cada cop és més absoluta. La gent està molt emprenyada i en té motius, perquè sembla evident que l'estat ha fallat i no ha estat capaç de respondre i, des de fa trenta anys, això passa massa sovint i a tots els àmbits. Passa, quan ve una situació extraordinària i passa a la situació ordinària del dia a dia, amb la degradació lenta però sense aturament de l'ensenyament i la sanitat pública. Potser aquesta manca de recursos pot tenir alguna cosa a veure amb la tardança de l'exercit a intervenir. Les dimensions de l'exercit espanyol no són gaire grans i no tinc molt clar quantes unitats són realment operatives. Mentre escric això un retol a la TV calcula en més de 3000 milions d'euros el cost material de la tragèdia. Amb les inversions d'infraestructura pendents des de fa dècades, menys de la desena part d'aquesta xifra, quasi tot podria haver-se evitat. Canalitzar barrancs, però, no dóna vots. Possiblement en unes setmanes tot estarà oblidat i es trobaran entreteniments nous perquè això passi (exceptuem clar la gent que ho ha perdut tot), però la deslegitimació del règim continuarà lenta i inexorable o potser, no tant, en un dels principis claus:l 'estat autonòmic, una idea molt malparada després de la utilització de Mazon i Sánchez per deslliurar-se de les seves responsabilitats.  Avui, això ho explicava molt bé Soler al Diari de Girona

Adéu a Quincy Jones

        Avui ha mort Quincy Jones. Indiscutiblement un dels grans. Molta gent pot explicar, i ho està fent, qui era i perquè era important. Jo puc afegir poca cosa. Si recordar-lo inserint els dos vídeos de més amunt. El primer és el record més antic que tinc de la seva excel·lència i de la genialitat del seu treball. Fou el darrer LP de Sinatra i l'equip que s'aplega fou absolutament extraordinari. El segon és d'un disc dels seixanta i crec, que gràcies a una companyia sueca que no vull esmentar, fou un tema popularíssim fins i tot entre gent que ignorava qui era Quincy Jones. Una mort és una notícia trista en tots el casos i aquest cap de setmana és especialment lúgubre pel que ha passat, però m'és molt difícil deixar-me dur per sentiments negres mentre escolta qualsevol de les dues peces.

La Gavina

 Al lliure de Montjuic. veig la nova versió de la Gavina de Txejov dirigida per Julio Manrique. L'escenari ocupa tot el centre de la gran sala, els espectador es situen a tres costats del rectangle, mentre que el fons es utilitzat per l'entrada i sortida dels actors, tot i que no exclusivament, i la ubicació d'una gran pantalla on es veuen projeccions dels actors i es suggereix l'estany al costat de la datxa on té lloc l'acció. El repartiment és extens i hi figuren actors ja d'àmplia trajectòria com David Verdaguer, David Selvas o Cristina Genebat. El seu treball és eficient i endreçat i l'escenografia i la direcció sense resultar-me especialment imaginatives fanla seva funció i potencien un text que és realment molt bó i que no per casualitat és assenyalat com l'inici del teatre contemporani. Al text hi ha modificacions però en forma de referències anacròniques, l'actor Boris per exemple cita una intel·ligent afirmació de Passolini de què el mon comença cada vint anys quan surt una generació nova, fetes suposo per deixar més clar les discussions estètiques mantingudes a l'obra, tot considerant que els noms als que es deu referir Txejov al text original ja ens queden molt lluny. Menys lluny però és la tensió entre formes noves i formes "clàssiques" que hi és al centre de l'obra i molt més lluny la manera txejoviana de mostrar-nos la vida: com els temps, desplegat com a tedi, esclafa tots els personatges, similars en el seu tancament en si mateix.

The Bigamist

        A la fimoteca veig una projecció de The Bigamist film dirigit per Ida Lupino el 1953, una de les sis pel·lícules de la projectora independent Filmmakers. La pel·lícula explica la història de Harry Graham (Edmond O'Brien) un viatjant de comerç de Los Angeles que està fent tràmits per adoptar un fill amb la seva dona, Eve (Joan Fontaine). La investigació del funcionari encarregat (Edmund Gween) revela que Harry té un altra esposa a San Francisco amb la que ha tingut un fiill fa poc. L'altra esposa Philis està interpretada per la pròpia Ida Lupìno. El film em sembla que no va agradar gaire el públic assistemt que va considerar que les dues protagonistes eren dones poc empoderades en termes contemporanis. Certament són dones del seu temps i l'Amèrica dels cinquanta era molt conservadora. Però Lupino inverteix el tòpic tradicional del seu temps perquè certament les dues dones són més reflexives que el personatge de O'Brien, i és per tant el personatge masculí el desestabilitzador. Més enllà però de la existència, o no, d'un missatge protofeminista. Lupino mostra ser una narradora eficaç i precisa, compartint trets d'estil amb els cineastres trencadors del moment, la generació de Nicholas Ray o Samuel Fuller. De fet, sembla que ella fou la directora de fet d'un dels films de Ray, On dangerous ground, del qual era la protagonista i on suplí les nombroses baixes per malaltia de Ray

        Lupino, certament, no era un personatge convencional. Nascuda a Londres, emigrà a Hollywood on va poder superar la polio. Mai no fou una gran estrella, tot i que els seus films sovint feien més diners que els de les grans estrelles. Potser el problema fou el seu contracte de llarga durada amb la Warner i que Jack Warner mai no suportà la seva independència de criteri. Tot i així, va tenir l'oportunitat de fer la protagonista d'un dels millors i més llegendaris films de la productora, High Sierra. Amb molt temps lliure, perquè estava moltes vegades suspesa de contracte, es va interessar en la realització i va fundar una productora independent amb la que feu sis pel·lícules. Va ser la primera dona de Hollywood que va fer de realitzadora. La seva activitat com a realitzadora proseguí després a la televisió on desenvolupà la part final de la seva carrera.

Breve historia del ferrocarril español

 

        Al TNC veig la Breve Historia del Ferrocaril español, tot i que l'espectacle va ser estrenat a Madrid per la compañia tradicional del teatro clàsico, l'origen és indubtablement català, doncs l'autor és Joan Yago, l'home responsable dels textos de la Calòrica i del que aquest any vaig veure la finíssima i estupenda Breu introducció al Western. Sí a les obres de la Calorica i a l'esmentada introducció al Western es fan molt paleses les inquietuds político-socials de l'autor, breve historia del ferrocarril és un text situat del tot en l'àmbit del teatre polític tot i que com per exemple al seu primer èxit amb la calòrica, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, es recolza en un exercici de divulgació històrica. Si allà parlàvem de la primera reina Isabel, aquí és protagonista la segona, la de los tristes destinos, que li deien i també la seva mare, la vídua de Ferran VII que fou la reina regent durant la infància de la nena coronada reina als tres anys. La primera és l'actriu Paloma Cordoba i la segona Esther Isla, tot i que totes dues fan molts més papers ja que son les úniques actrius a l'escenari. L'obra en principi ens parla de trens durant el període del regnat d'Isabel II. La construcció del ferrocarril fou l'oportunitat de desfermar una onada de corrupció institucional, molt més relacionada amb la mare que amb la filla, la qual segurament mai no acabà, tampoc volgué, d'entendre el que tenia al seu voltant. La construcció va servir per buidar les arques públiques, conseqüència d'una política de subvencions demencial, i acabar amb una bombolla que esclatà el 1866, quan es feu evident que s'havia fet una xarxa ambiciosa i extensa sense que hi haguessin ni viatgers, ni mercaderies per transportar. Mentre expliquen la història però van emergint paral·lelisme amb un altre Borbó més recent també interessat a fer negocis amb trens, obligat a sacrificar un progenitor pel bé del país, (Maria Cristina la mare de Isabel deixà Espanya després del pronunciament de 1854 per evitar ser jutjada perquè fou la condició imposada a Isabel per mantenir la seva corona) i una certa dificultat per entendre la diferència entre els diners públics i els privats. L'espectacle és molt divertit i funciona molt bé no només perquè Yago és un autor amb molt ofici a hores d'ara, sinó perquè la interpretació de les dues noies és plena de dinamisme i simpatia, establint ràpidament molta complicitat amb el públic. Un cop acabada l'obra, la veritat és que allò que explica no és gens divertit. Des del 1975 no he deixat mai de llegir que la monarquia és garantia d'estabilitat i continuïtat històrica. En els segles XIX, XX i XXI de tots els Borbons regnants, només un, Alfons XII, no va perdre mai la corona i només dos, el fill d'Isabel i el seu pare, han mort essent reis. No compto, és clar, el rei actual. Dir que això és continuïtat històrica i estabilitat, és una afirmació difícilment satiritzable.

The wrong man

    The Wrong Man és el film més atípic dels realitzats per Hitchcock a la dècada dels cinquanta, doncs és un film decididament realista, recollint influència del que s'estava fent a Europa. La història, però, recull un tema ben hitchcockià, el del fals culpable. El protagonista és un humil músic, pare de família, que és confós amb un atracador i acusat d'haver realitzat diversos assalts violents i un atracament a mà armada. Tot i que l'escenografia i l'ambientació siguin ben realistes, Hitchcok no renuncia al seu estil de muntatge i al presentar la pel·lícula fonamentalment des del punt de vista del protagonista, innocent en tots els sentits del terme (a diferència per exemple de Farley Granger a Strangers on a train que ho és de fet però no d'intenció) acaba agafant un aire que podríem dir kafkià sense exagerar gens. Generalment els films d'Hitchcock americans es van centrar sempre en personatges de classe alta o professionals acomodats. Aquesta és una de les poques vegades en què els protagonistes són de classe treballadora (l'altre és Psicosis) i no és causal que siguin les dues pel·lícules més ombrívoles, almenys en aquesta Hitchcok reflecteix molt bé una angoixa davant del que està passant, molt relacionada amb el fet de pertànyer al que Raimon anomenava "classes subalternes". (Balestrero és sospitós perquè és un home que només guanya 85 dolars a la setmana i és el tipus d'home que demana un prestec per anar quatre dies de vacances o arreglar la boca de la seva dona) Especialment significatiu és la descripció que es fa de la policia. En la conversa amb Truffaut un dels tòpics més repetits era la por que ell sempre sentí davant de la policia. El film expressa això perfectament doncs la policia realment fa por en el film. El film li proporciona la possibilitat de comptar amb un actor amb el que, sense èxit, havia volgut treballar des de feia vint anys: Henry Fonda, segurament la millor elecció possible per fer aquest paper d'innocent perseguit. L'altre protagonista és la dona del músic, potser la víctima més clara del procés descrit al film, que acaba amb la seva reclusió en un centre psíquic. L'actriu fou Vera Miles que acabava de signar un contracte de cinc anys amb Hitchcock, el qual pensava que podia ser la nova Grace Kelly. El seu treball al film és notable i mostra que Hitchcock ja estava començat a pensar en la seva pel·lícula següent que havia de ser protagonitzada per Miles. Les escenes en que es mostra el seu personatge en estat d'alienació recorden poderosament les que després protagonitzarà el personatge de Madeleine a Vertigo. El cas és que un embaràs li feu perdre el paper i guanyar l'odi etern de Sir Alfred, que pensava que era un pecat perdre un paper així per un fill que, a més, era ja el tercer.