Seria
injust deixar passar per alt
avui la mort de Eva Marie Saint a la respectable edat de 102 anys.
Malgrat la seva avançada edat,
la seva filmografia no és gaire gran, perquè va ser molt acurada en
l'elecció de papers. A la seva carrera destaquen dos títol, On
the Waterfront i
North
by Northwest.
Potser la millor mostra del seu talent és que a totes dues fa
personatges del tot oposats. La primera fou el seu debut i li valgué
un oscar a la millor actriu de repartiment, donant la replica a un
gran Brando. A la segona no guanyà l'Óscar, però no estigué
menys brillant.
No tinc clar perquè diuen alguns diaris que era una de les actrius
preferides de Hitchcock,
amb el qual només va treballar una vegada, però si que el director
anglès estava molt satisfet amb
la seva caracterització de dona atractiva, sofisticada que durant
tot el film, manté descentrat a Cary Grant i els espectadors. Si el
primer era un paper del tot dramàtic, la seva interpretació mostra
que estava també molt dotada per a la comèdia (el gènere al qual
pertany aquest film de Hitchcock, tot i que sovint s'oblida)
L'obra
que vaig anar a veure al Goya dimarts era la versió de El
Gran Inquisidor
on actua Lluís Homar i el duo de piano Brugalia&Stombolov.
El programa defineix l'espectacle com un "auto sacramental"
en el qual dialoguen les paraules de Dostoievki, en la versió de
Joan Sales, i les versions per a piano de les corals de Bach
(realitzades per Kurtag) i les Visions
de l'amen d'Olivier
Messaien. Els músics intervenen al principi i al final i també al
començament de la intervenció d'Homar mentre va llegint com
s'esdevé la segona baixada de Jesús a la terra. En canvi, el
protagonisme és absolut per a Homar quan deixa de llegir i comença
a recitar, de manera admirable, el discurs del Gran Inquisidor. Fa
vint anys ha havia vist a Londres una
versió teatral de
la narració amb la que Ivan Kamarazov assoleix pertorbar
completament el seu germà petit Aliosha. Són dues propostes
diferents amb
una concepció diferent de l'antagonista del Inquisidor. Aquí a
Barcelona, és la música la que substitueix la presència del Crist
en silenci. Va valer la pena desafiar la tempesta
i no en dubto que si en un temps algú torna a enfrontar-se al text i
jo tinc prou mobilitat, segur que hi seré. Si Dostoeivski només
hagués escrit aquestes pàgines ja tindriem prou per qualificar-lo
com un geni. Fa venir calfreds amb quina claredat explica tantes
coses de les que després havien de venir i com en un mateix relat
mostra simultàniament la cara més sublim i la més grollera del
sentiment religiós.
Aquí a sota una altre versió interepreda per un dels grans, John Gielgud
Ahir
a la sortida del teatre Goya plovia a bots i barrals. Prou per
decidir-me a prendre el metro per arribar al baixador de Passeig de
Gràcia. Tot i així vaig quedar prou xop. Com no pot ser d'una altra
manera, tenia por del que anava a trobar a l'estació. En canvi,
a l'arribar,
vaig veure anunciat un semidirecte a Sant Vicenç que
hi va
ser
en
cinc minuts. Anàrem amb normalitat fins a Gavà. Allà es vam
aturar una mica més del normal i el conductor va donar un missatge
dient que la via del tren no estava en gaire bona condició i que no
aniríem a més de 50 km./h. Com que la velocitat no és mai de
vertigen tampoc li vam donar més importància. El missatge es va
repetir a Castelldefels i l'espera va ser major. A Garraf el temps
d'aturada es feia més llarg quan el conductor ens va dir que obria
les portes per si volíem buscar un transport alternatiu, cosa que a
l'estació de Garraf és un bon acudit. La gent va sortir a fumar i
el conductor ens va informar que encara que reprenguéssim la ruta el
tren es quedava a Sitges, perquè ell ja acabava. Mentre esperàvem
va arribar un altre tren i es va acordar que canviessin de vehicle i
i pugéssim tots al segon perquè aquest sí que passaria de Sitges.
Dúiem ja dues
hores de viatge i molta gent començava a estar molt indignada i
histèrica, queixant-se que l'endemà havien de prendre el tren per
anar a treballar (no ho van fer, aquest matí no hi ha hagut servei)
i reclamaven un, improbable, rescat per carretera. Cap a les dotze
érem a Sitges i ja sabíem, per El Periodico, que havia caigut un
talús i un arbre sobre un tren que sortia de Vilanova en direcció
sud.
No sé si ho sabien els maquinistes del nou tren, menys comunicatius
que l'anterior. Després de vint minuts la megafonia del tren va dir
que l'estació de Vilanova estava col·lapsada i que potser repreníem
la marxa en vint minuts. Mitja hora després seguíem allí i arribà
un altre tren en direcció Vilanova. A la capçalera del tren la
gent deia que sortiria immediatament,
em vaig pujar i efectivament van anunciar la sortida immediata i no
només això, sinó que vam sortir i vam veure les cares de sorpresa
dels que es van quedar a l'altre tren. Òbviament, no es va
considerar necessari
anunciar per megafonia que el tren amb destinació Vilanova sortia
primer. Passada l'una de la matinada arribava a l'estació de
Vilanova. Jo soc un badoc i realment avui no estava obligat a fer
res, però la tensió que estan patint els que no tenen més opcions
de transport només
es pot qualificar com insuportable. D'altra banda, entenc que puguin
passar coses com que caigui un arbre, però la
manca d'informació és intolerable i et provoca angoixa perquè la
situació d'ahir és habitual: no saps si et queden una hora, dues o
quatre per arribar a destí. Parlo dels maquinistes perquè en cap de
les estacions hi havia ningú més de la companyia ferroviària. Tot
està automatitzat i en principi va sol. Però, no va.
Veig
La
Bola Negra,
el film de Javier Ambrosi i Javier Calvo que per quasi tots els
motius possibles és l'estrena més important de la temporada. La
pel·lícula explica entrecreuen-les
tres històries en tres moments diferents: la central és
l'esdevinguda en 1937 i explica la relació entre Sebastián
un noi de poble, soldat nacional,
que s'enamora del pres que ha de custodiar
abans de la seva execució,
Rafael que havia estat la darrera parella de Federico Garcia Lorca.
La de 1932 representa la narració explicada en "la bola negra"
una obra inacabada, de fet només començada, del propi Garcia Lorca.
El protagonista Carlos és defineix des del principi com homosexual
(cosa que no passa en cap obra de Lorca)i
la bola negra era el mitjà emprat per votar negativament en el
processos d'admissió del Casino de Granada. Finalment, el 2019
trobem a Alberto, el net de Sebastián
que no coneix de res el seu avi i que hereta el manuscrit de l'obra
acabada de Lorca. Alberto és també homosexual. Els
dos Javis signen el guió i la direcció. Em sembla que el guió és
magnífic, entre els millors que mai s'han rodat al cine espanyol. A
Cannes foren distingit amb la millor direcció. Tanmateix, jo en tinc
aquí algun dubte. Evidentment pel premi havia de comptar que la
progressió narrativa del film és excel·lent, també la direcció
d'actors,
molt especialment el patidor Sebastián
interpretat per Guitarrico de la Fuente, però els autors tenen una
vocació clarament esteticista que en alguns moments a mi em treia de
la història. És una sensació semblant a la que experimentava amb
els darrers films de Visconti i de fet aquesta és una bona clau. El
que pensin que Morte
in Venezia
és una obra mestra (com Alfonso Guerra en el seu temps) tampoc
podrien deixar de veure així aquest film.
El film, com sembla inevitable a hores d'ara, està farcit de
citacions. El problema de les citacions és quu resulten emocionants
quan es refereixen a quelcom que et fa vibrar. Coses com el anuncis
de Galtier, (del tot reconeixible al clip de més amunt) només em
provoquen avorriment i indiferència.
Una
altra qüestió en principi diferent és de la orientació
polític-ideològica del film. Que la valoració en aquest sentit no
ha de condicionar la purament artística s'ha repetit infinites
vegades però és evident que, recordant el que deia Joan Fuster, "és
de les coses que s'han dit moltes vegades, però com que ningú no
escolta, calt tornar-les a dir.
.La
gent que aplaudeix i plora al final de les projeccions i la que
refusa frontalment el film, actuen sobre tot des de la seva seva
trinxera. Jo no estic en contra en absolut del que mou als Javis.
Possiblement en el 36 hagués estat amb la República
i entec que la llibertat sexual és irrenunciable. Allò que em fa
sentir incomode, però, és que al final allò que se'ns ofereix és
una pel·lícula adreçada als que estan en el costat correcte de la
història i jo no vull confondre les meves eleccions o preferències
amb l'inexistent costat correcte de la història. Pensar que hi ha un
costat correcte possiblement significa renunciar a entendre la
història i, per tant, qui som i on estem.
Una
de les escenes que més recordo de totes les pel·lícules que he
vist és la de la destrucció de la casa de Muley Graves a The
Grapes of Wrath.
Ford no mostra de front la demolició sinó que fa un lleuger
tràveling
veient com l'ombra de la casa desapareix amb el so del bulldozer de
fons
mentre es mantenen immòbils i del tot afligits la família Graves.
A John Ford no li agradava moure la càmera, però quan ho feia tenia
molt bones raons.(Muley és John Qualen que si no va sortir a tots
les pel·lícules de Ford, poques li van faltar. Era, per exemple, el
pare dels Jorgensen a The
Searchers
i l'amo del restaurant a Liberty
Valance).
El record d'aquesta aflicció que m'ha acompanyat sempre es va
multiplicar l'altre vespre quan vaig veure The
Other Land,
el documental palestí
i norueg que va guanyar l'Òscar al millor documental el 2025. La
situació reflectida per Ford, es repeteix constantment durant tot el
film, el qual explica con són expulsats del seus pobles les gents de
Massafer Yatta a la Cisjordània ocupada, després que l'exercit
israeli decidís convertir la zona en un camp de tir. Des de fa anys,
de fet des que era petit,
Basel Adra ha estat documentant totes aquestes expulsions.
Aquí el moviment de la càmera és ineludible, perquè una bona
part del film ha estat enregistrada amb telèfons mobils.
Totes les que es mostren al film són doloroses, però em sembla que
cap no ho és tant, com la de l'escola. Basel Adra és un dels quatre
autors del guió i responsable de la direcció junt amb Hamdan
Ballal, Rachel Schorz i Yuval Abraham un periodista israeli que
esdevé amic de Basel i que és l'altre gran protagonista del film.
Hamdan va ser atacat per colons i greument ferit.Va
sobreviure però cosa que no va poder fer un dels col·laboradors del
film
mort també en un atac dels colons poc després. De fet, a les
darreres escenes els colons passen a tenir un paper cada cop més
important en els atacs a la població palestina i com que van
començar parlant de Ford, sembla que el paral·lelisme és obvi
entre aquest procés i el gran genocidi del XIX que també es
presentava com un procés de colonització. Tant de bo, els resultats
no acabin sent els mateixos, tot i que és clar qui va guanyant. Vaig
poder veure aquest film perquè el te Movistar, però cap ciutadà
dels EEUU ho ha pogut veure i dubto que sigui fàcil de veure per un
alemany o un britànic.
Curiosament
pocs dies abans havia tingut l'oportunitat de llegir el llibre que
Josep Pla vas dedicar a Israel, l'any 1957
i que es presentava com un llarg reportatge. Penso que el llibres de
Pla sobre viatges són molt irregulars. Millors quan es poden
relacionar amb una admiració sincera, d'altres vegades evidencien
que sovint li costava mirar més enllà dels seus prejudicis.
Certament, els contextos són diferents i el 1957, la causa d'Israel
podia ser defensada per una persona docent, però no deixava de
sorprendre'm com algú d'intel·ligència tan aguda fos tan poc capaç
de sospitar de sopars de duro, com el mite de la diàspora provocada
pels romans.
Tampoc en cap moment sembla plantejar-se l'absoluta manca de
legitimat de la molt nociva presència britànica. El
transfons del llibre és inequívocament racista. Les realitzacions
del jueus es contraposen a l'abandonament dels pobles àrabs, cosa
atribuïble ala "caràcters nacionals" però en el mateix
llibre es constata que les realitzacions israelianes
tenen com a fonament una inversió exterior de grans proporcions,
la qual certament no va tenir lloc en uns paíssos àrabs, dirigit
per unes elits poc interessades per regla general al benestar de la
seva gent.
Al
lliure assisteixo a la representació de Tot fent la bella Helena,
possiblement l'obra més clarament commemorativa de l'edició
d'enguany al cinquantè aniversari d'aquesta institució. L'obra és
un coproducció del teatre lliure i del teatre municipal de Palma i
ha estat realitzada pel Col·lectiu miserable, un grup de gent molt
jove; prou jove com per què cap no existís, ni tan sols com a
projecte, quan es va estrenar a Gràcia, la bella Helena, la
primavera de 1979. Els miserables intenten representar la bella
Helena, fan alguna de les seves escenes, mitjançant una pantalla
permeten tenir present el muntatge de 1979 i ens mostren el "making
off" del seu treball amb les dificultats, els desacords que
semblen impedir dur l'obra a bon port. El 1979 varen fer una
representació irreverent, en aquest muntatge la irreverència es
conjuga amb la metateatralitat
Com
que en aquests cinquanta anys tot s'ha posat molt més car, la
representació actual té unes dimensions molt més reduïdes que la
del 1979 (aquí
podeu veure la comparació quantitativa) Essent menys, cal molt
més i la gent del col·lectiu miserable són del tot generosos en el
seu esforç. Allò que més m'ha agradat de l'espectacle és el seu
esperit irreverent, l'homenatge al lliure no els estalvia poder
riure's i prendre sovint distàncies amb el mite del lliure, tot i
que hi ha una reivindicació de l'esperit trencador de la gent dels
setanta, envers una concepció molt més burocràtica del teatre
(cosa a la que no deu ser aliena el canvi del públic, jo imagino
com jove el públic del 1979. Jo no vaig anar-hi però si ho hagués
fet, sense cridar l'atenció hagués estat dels més joves. Ara quan
vaig al teatre sembla que segueixo estant entre els joves). Hi ha
una admiració sincera, però cap mena de nostàlgia.
La
comparació amb els dos espectacles ens permet veure com ha canviat
el temps, cosa que dona lloc a moments divertits com els
protagonitzats per l'actriu feminista que no suporta el masclisme
passat de moda provinent del llibret original. (el canvi és
significatiu perquè la gent del 1979 en devia prou conscient
també, però se'n reia. Ara la nostra capacitat de riure sembla molt
més minsa) En aquest sentit, cal veure també que el paper
representat per Anna Lizaran (Helena, en aquell moment, d'Esparta) ho
assumeixi ara un home, Gerard Franch, (extraordinari). També podem
relacionar amb el canvi dels temps i l'esperit irreverent del grup,
el gag sobre el "Arbeit macht frei", on assoleixen fer
broma a la vegada sobre dues coses de les que és millor no fer-ne:
l'holocaust nazi i la creixent ignorància de la gent. També em va
resultat inesperat, però del tot just si es vol fer història del
lliure, la presència (en forma d'absència certament) de Lluís
Pascual, el director de 1979, a l'espectacle. Tot i que hi pot haver
alguna caiguda del ritme, l'espectacle funciona molt bé i em queda
clar que la gent del col·lectiu Miserable són gent a seguir.
Tot
i haver-me mostrat sempre en principi més aviat adversari de les
series (duren massa i està empíricament comprovat que es poden
explicar històries meravelloses en noranta minuts) quan canvien
les circumstàncies, la meva opinió canvia (com tot ser raonable,
aquí soc Keynesià) i aquest dies m'he enganxat a una,
Antidistubios (és cert, però que tampoc és gaire llarga: sis
episodis de menys d'una hora). La trama està explicada aquí
pel meu germà, que n'ha fet un descobriment paral·lel. Jo no
puc expressar sinó la meva admiració pel treball de Rodrigo
Sorogoyen, el qual signà el guió junt amb Isabel Peña i dirigeix
quatre dels sis episodis En general, Sorogoyen evidència aquí un
domini del temps narratiu que poques vegades trobo a hores d'ara als
productes audiovisuals més recents. En aquest sentit el primer on es
mostra el desnonament que acaba tràgicament és un exercici
pràcticament perfecte. A això ajuda un tractament dels personatges
molt ben resolt estant tots molt ben definits; alguns no són mala
gent, d'altres poden ser més dubtosos, però en tots els casos
tenim elements per entendre perquè són com són i mai no són
objecte de cap linxament moral. D'altra banda, la sèrie és
inquietant perquè la tensió molt física del primer episodi es
converteix progressivament en una tensió moral que conclou en un
final més aviat inquietant, en part "feliç", però pagant
un preu molt car per aquesta felicitat. El personatge més important
és de la inspectora Laia Urquijo, una policia d'assumptes interns,
La primera escena ens la presenta jugant a Trivial amb els pares i
el germà i tenint una reacció més aviat desmesurada quan veu que
el seu pare li ha fet trampes. Ens apareix doncs com una noia
intensa, rigorista i, això quedarà clar en el transcurs de la
sèrie, més aviat ególatra. Un personatge amb molts matisos al qual
algunes estones pots admirar pel seu compromís i d'altres fa por
per la seva crueltat. Un treball complicat que resol perfectament
Vicky Luengo.
.webp)