1898. Los últimos de Filipinas

         Veig 1898. Los últimos de Filipinas. Em sembla una pel·lícula correcta amb un disseny de producció treballat però potser amb masses ganes de deixar-lo veure; una posada en escena funcional i ben recolzada a actors molt solvent com LuísTosar, Javier Gutiérrez o Eduard Fernández. Jo encara em considero prou girardià i no acabo de sentir que m'hagi d'avergonyir per això i, en conseqüència, el que més m'agrada del film es com es una pujada als extrems, típica de les rivalitats mimètiques, és el desencadenant de l'acció: la lluita entre el tinent, interpretat per Tosar, i el sergent, interpretat per Gutiérrez, per veure quin és millor militar i més patriota.

        La pel·lícula reprèn el tema d'un dels films més emblemàtics del franquisme que, he de dir, no tinc gaire fresc. El film d'ara no li hagués agradat al general Franco i pel que he vist tampoc va agradar molta gent defensora de la professionalitat dels soldats espanyols assetjats. Jo no voldria entrar en aquesta qüestió concreta, si eren tan bons militars, però si assenyalar la seva irrellevància. Aquella guerra no es podia guanyar perquè no es podia ni fer, estava totalment fora de l'abast d'aquell estat espanyol el manteniment de colònies a l'altra banda del mon. D'altra banda, la raó de la impopularitat de l'exercit està ben explicada al film í és indiscutible: no era un exercit ni realment professional, ni realment democràtics expressió d'un poble en armes. Només hi anaven els que no podien pagar com deslligar-se. El darrer residu de poder al que es podia aferrar una aristocràcia del tot decadent des de començaments del XVIII però no del tot desapareguda. Aquesta és de fet la causa més directa de la primera guerra mundial i per tant és evident que no era una peculiaritat de l'exercit espanyol, el problema del qual no era ser espanyol, sinó ser un exercit. En un altre ordre de coses, el film il·lustra bé la peculiar relació del coratge en el sistema de les virtuts: potser totes les virtuts són inútils sense el coratge, però quan, com és el cas dels protagonistes esmentats el coratge està del tot divorciat de l'enteniment, està molt lluny de ser una virtut.

Ferrara

La torre del palau municipal medieval.  El palau no la torre, legat a la ciutat  del feixista Italo Balbo i el podestà Renzo Ferrara

Il castelo estense

La tomba de Bassani al cementeri jueu

Una peça del museu arqueològic nacional

 els mesos de l'any

        En contraposició al desori de Firenze, Ferrara és un destí més acollidor i convenient. Certament no té el patrimoni incommensurable de Firenze, però no està gens mancada d'interès. De fet, el conjunt de la ciutat és patrimoni de la humanitat des de fa trenta anys, essent una de les quatre ciutats italianes que conserven les seves muralles medievals. Em aquest cas les muralles englobaven zones de caça que ara han esdevingut parcs públics. Des de dins la impressió mai no es d'estar dins d'una ciutat en murallada però, perquè el nivell superior de les muralles és el dels carrers, car sortir fora per veure-les bé. En tot cas, no hi ha aglomeracions i els preus són molt raonables en comparació amb la capital toscana. Una carta turística et dóna entrada lliure als museus i t'eximeix de la taxa de pernoctació per una mica més de vint euros. He estat unes 48 hores que m'han permès visitar prou llocs en el següent ordre cronològic:

- el cementeri hebreu , doncs com coneixia pels llibres de Bassani, Ferrara havia tingut una important presència jueva des de l'expulsió dictada pels reis catòlics. Vaig trobar les tombes de Renzo Ferrara, el podestà dels anys trenta tot i que òbviament això no s'esmentava a la lapida, la de Giorgio Bassani, memorials pels deportats a Auschwitz i molts Finzi, i molts Contini, els cognoms més freqüents a aquella comunitat

- L'espai Antonioni dedicat al cineasta nat a Ferrara. No és un dels meus cineastes preferits, però el museu, molt ben posat, dona testimoni de la seva importància històrica i de la riquesa del seu rerefons intel·lectual. Hi vaig estar sol tot el temps i a la nit a l'hotel em comentàvem que sempre està molt buit.

- el MEI, museu nacional de l'hebraisme italià i el de la Shoa. Explica la presència jueva a la península itàlica de més de dos mil·lennis de durada, l'aplicació de les lleis racials des del 1938 i les deportacions en el temps de la RSI. L'especificitat del drama jueu en aquell país és que Ferrara, com Bologna, pertanyia al Papat i, per tant, la població jueva havia estat molt compromesa en la causa de la creació de l'estat italià.

- Castelo Estense, l'edifici més característic de la ciutat. Els Este foren els senyors de la ciutat el segle XV i el XVI fins que la branca s'extingí. L'edifici és imponent, però el contingut de l'interior no és especialment memorable.

- La Catedral té una façana que ara mateix no es veu i un interior barroc. Penso que el barroc si no té alguna cosa de molt especial ,cansa. Hi ha una judici final obra de il Bastianino, el pintor ferrrarés més famós, que els experts consideren una digna emulació del de Michelangelo. Jo no ho sabria dir, perquè la part de darrera de l'altar principal, on s'hi troba, estava del tot a les fosques.

- Palazzo Costabili, la seu del museu arqueològic nacional, Potser el museu més interessant de la ciutat. Molt lligat a la ciutat de Spina, una comunitat etrusca referenciada pels geògrafs antics de la que no s'havien trobat les restes. El decurs del temps l'havia engolit a la desembocadura del Po, però als anys trenta del segle passat varen trobar la necròpolis i els etruscos no deixaven sense res als seus morts. Per això el museu té una col·lecció esplèndida d'orfebreria i diuen que la primera col·lecció de vasos àtics del mon.

- Palazzo Schifanoia era una finca de recreo dels Este que va quedar en desús quan la ciutat va caure en mans del papat, que la utilitza per coses com la manufactura del tabac. Al segle XIX varen trobar sota parets blanquejades el saló dels mesos una de les millors mostres de pintura al fresco de grans dimensions de Italia.

- Palazzo dei Diamanti seu de la pinacoteca nacional i un edifici, com tots els anteriors, digne de veure en ell mateix. No hi ha obra dels grans mestres renaixentistes, els Este en tenien però van acabar a Roma, en canvi, si es ens pot donar una idea molt clara de l'evolució de la pintura ferrraresa.

- Casa de Ludovico Ariosto, on el poeta va viure els seus darrers anys i va fer l'edició definitiva del seu Orlando Furioso. Hi ha objectes de l'artista i també la seu de la fundació Bassani

Sirat

    Sirat no ha estat un film especialment plaent ni pel meu germà, ni per l'Antonio Olmos. El meu punt de vista és essencialment coincident amb ambdós, però també més indulgent. El meu germà és un bon lector i el mateix podem dir del senyor Olmos. Però Sirat és un film possiblement per i per a gens alienes a la literatura, cosa que fa moltes de les crítiques adreçades justes però irrellevants. Aquí no hi ha el propòsit de dir res intel·ligent, l'argument, la recerca de la noia perduda, és molt menys que un Mcguffin i com afirmen Olmos i Xavi, els personatges, sense cap excepció, tenen un gruix inexistent. Possiblement el director, Laxe, no buscava cap d'aquestes coses. També he de dir que jo no em vaig avorrir però no sé si és una virtut del film de Laxe, el poder hipnòtic del qual parlen moltes crítiques o potser més aviat una conseqüència de la meva fascinació pel desert (en aquest cas uns Monegros fets passar pel Marroc).

        Condicionat pel meu llarg passat d'espectador em resulta temptador veure el film com una reelaboració de The Searchers, cosa de la que l'autor mai no ha parlat. Un home busca la seva filla, a l'original teòricament una neboda, amb un company sense experiència (aquí és el seu fill, al film de Ford n'esdevé) i entren en un territori hostil on es veuen obligats a conviure amb els "altres" (els comanxes al film de Ford, aquí la gent de la rave). Com en el film de Ford no tenim ni idea de si la noia vol realment ser retrobada (en el film de Ford, d'entrada no. Aquí quan el seu pare explica la història tot ens fa pensar que tampoc, però com que aquest fil narratiu es perd també acabarem no sabent res). L'altra diferència important és que els comanxes dominen el seu àmbit i Wayne no els va al darrera. Aquí l'equivalent de John Wayne, el personatge de Sergi López, no sap per on va i els seus companys de la rave tampoc ho tenen gaire clar.

        La coincidència possible en el punt de partida acaba en un resultat diferent. A the searchers l'esforç d'Ethan servia per fundar una civilització (amb la llavor del seu podriment des de l'inici i per això amb expectatives sinistres, però això Ford en aquest film ho insinua sense mostrar-ho. Scorsese a Taxi Driver serà més clar i el mateix Ford a la magnífica i negligida, two rode together), mentre aquí els personatges acaben completament perduts en el desert, escenari nihilista d'una mena de tercera guerra mundial. Seguint Olmos potser els personatges que hem vist són uns idiotes, però si al futur només ens pot donar l'apocalipsi, tant se'n dóna de ser idiota o espavilat i jo no seré qui dubti de que ballant un s'ho pot passar molt bé. Laxe ha destacat que és un film sobre la fe, cosa que com a mínim explica perfectament la irracionalitat del personatge de López, però la fe sense la esperança és una virtut que fàcilment esdevé sinistre. No es pot negar l'oportunitat i la coherència d'aquest film que és a The searchers, allò que la cultura del nostre temps és a la d'abans de l'enfonsament postmodern. Certament hi podria haver altres punts de vista. Sergi López parla a una entrevista dels descobriment de noves formes de vida. Jo al film no ho veig tan clar i em sembla que aquesta estranya forma de vida és molt vella, molt present des de ja fa molts anys i no ha ajudat a fer un món millor,

 

Firenze

         Fa uns mesos vaig decidir que volia veure els Uffizzi una altra vegada (correu, correu que el temps pot no ser etern) i per això he tornat a Firenze. És la meva quarta estada, la primera fou el 1986, la segona el 1989, la tercera el 2002 i aquesta enguany. He viatjat amb el meu millor amic (un d'ells), amb la classe on era tutor, amb la meva parella (la primera) i ara sol. No he arribat a 48 hores i això m'ha servit per fer una passejada al vespre pels llocs més emblemàtics, veure l'endemà els Uffizzi i els jardins de Boboli. I el darrer matí visitar el Palazzo Piti (on no havia entrat mai), la basílica de la Santa Croce i Santa Maria Novella on tampoc no havia estat mai,

    Constatem els fets més essencials. Com que ja n'he vist unes quantes, gosaria de dir que l'exterior de la catedral de Santa Maria és el mes bonic del mon en el seu gènere. De l'interior no en parlo perquè aquest cop no hi vaig entrar. A diferència de la catedral de Barcelona l'accés és gratuït però la cua era inabastable. De fet, la quantitat de gent per tot arreu superava el que recordava i el que podia imaginar Als Uffizzi esperava un desbordament de gent enfront del naixement de Venus però no es va donar. On sí ho havia era enfront del Medalló de la medusa de Caravaggio, un artista més al gust del nostre temps que Botticelli potser. La col·lecció del palazzo Piti és magnifica i un exemple de pinacoteca tradicional amb parets prou saturades perquè no es vegin els quadres més alts i es constati una absoluta impossibilitat de trobar alguna mena d'ordre. A més de la galeria palatina, on el continent és tan important com el contingut, vaig veure al palau nel museu d'art modern, escaient per evocar el temps breu en què Florència fou la capital d'Itàlia, i el museu d'icones russes, el més gran sobre aquesta temàtica fora de Rússia i exactament l'oposat metafísic al que es troba als Uffizzi o a la galeria palatina. L'altre lloc nou era Santa Maria Novella, extraordinària arquitectònicament i per alguna de les obres que conserva. En un altre ciutat justificara la visita a aquesta ciutat per ella mateixa.

la dificultat, quasi insuperable, de l'acte educatiu segons MacIntyre

 

No obstante para que el niño realmente llegue a ser un razonador práctico independiente los adultos deben enseñarles que podrán complacerles, no actuando para complacerles, sino actuando para hacer aquello que es mejor y es bueno para él, incluso si no es del agrado de algunos adultos. A todos los adultos les resulta difícil enseñar esto y para algunos es imposible. De modo, que el aprendizaje más temprano del niño es, por regla general, un aprendizaje imperfecto en manos de maestros imperfectos, donde el niño se enfrenta a exigencias contradictorias y reacciona, si estos maestros logran sus objetivos, luchando contra esa imposición. Es importante destacar que la imperfección del maestro no se debe sólo a la dificultad de la tarea, sino también al hecho de que el maestro fue asimismo, en su momento, un aprendiz imperfecto. (Animales racionales y dependientes,. p. 102)

Dit altrament la temptació de l'adoctrinament és molt difícil de resistir i potser per ser tan inevitable ningú es reconeix com un adoctrinador. En contra de l'opinió de l'administració no sols no tothom val per ser professor, sinó que, si McIntyre té raó, molts pocs en són capaços. Molt interessant, i en el fons clarificador, és que la virtut requerida per ser un bon professor no és gens convenient a l'esfera burocràtica-administrativa i a la inversa, un bon burocrata no pot ser un bon professor, ni tan sols un professor dolent.

Animales racionales y dependientes

 

    No fa gaire va morir Alasdair MacIntyre, cosa de la que em vaig assabentar una mica per casualitat. Aquest any havia rellegit de manera profitosa el seu After Virtue i vaig trobar a la meva biblioteca un llibre posterior anomenat Animales racionales y dependientes, el qual no presentava signes d'haver estat llegit mai. Ara ja ho he fet. Des de la seva perspectiva neo-tomista el llibre és una defensa del gairebé desaparegut concepte de virtut moral (no faig cap hipèrbole, sinó que apel·lo a la meva llarga experiència de docent de secundària, pels alumnes era un concepte estranyíssim). Per fer-ho adopta una perspectiva gens espiritualista que parteix d'una concepció integral del ser humà no escindida entre ànima i cos, la concepció que l'autor atribueix a Aristòtil i Tomàs d'Aquino. Des d'aquí insisteix molt en defensar en que ell anomena les virtuts de la dependència, doncs és un fet que mentre la tradició filosòfica ha emfatitzat l'ideal de l'autarquia, valorant quasi de manera exclusiva les virtuts que consoliden la nostra independència, la nostra realitat corporal ens fa sers dependents de manera obligatòria al principi i al final de les nostres vides i amb una certa mala sort, la qual però no és del tot infreqüent, també durant la nostra vida adulta si patim alguna malaltia o discapacitat. De manera efectiva, MacIntyre es col·loca així enfrontat radicalment a una tradició en la que ell esmenta d'entrada Adam Smith, en el qual la marginació de la reflexió sobre la malaltia i la senectud es troben negre sobre blanc i que a mi, des de la meva experiència personal, em fa pensar en el Descartes que comença la meditació, escandalitzat d'haver estat un infant. Tot això és rellevant en un context on podem discutir la rellevància de les argumentacions de Descartes o d'Adam Smith, però no el seu caràcter de constructor dels mites que han fundat la cultura específicament moderna. MacIntyre certament no defensa un abandonament de les virtuts de l'actuació racional i independent però aquestes no ens poden permetre prescindir de les virtuts del reconeixement de la dependència. Des d'aquesta consideració general el llibre defensa una continuïtat, no igualtat, entre el comportament animal i el humà i fa aportacions interessants sobre la noció d'educació, identificant les virtuts com l'hàbit d'analitzar els propis desigs que seria la possibilitat específicament humana. Una avaluació que és d'impossible reducció a una normativitat,

        El caràcter depenent implica la impossibilitat de l'autarquia i la necessitat d'inserir-se en xarxes de reciprocitat, les quals pressuposen l'existència d'un bé comú. MacIntire insisteix en que precisament per adreçar-se a un bé comú, aquestes xarxes no poden coincidir amb l'estat, doncs aristotèlicament podem sempre pressuposar que la ciutat, implica una pluralitat de bens i és molt perillós identificar-la amb un bé comú, ni la família, sovint font d'exigències que vulneren les expectatives raonables de reciprocitat, ometent que han d'estar més a prop de la incondicionalitat que no pas de cap mena de justícia commutativa. És important entendre que la concepció de l'ètica defensada per l'autor és incompatible amb la reducció de l'espectre moral a l'egoisme i l'altruisme, doncs la reciprocitat generalment es fonamenta en bens que només poden ser meus sí també són d'altres.

        El llibre és molt interessant i té aportacions a fer valuoses en els debats actuals. No es pot deixar de subscriure la crítica de l'autor a la concepció típica de la modernitat que ell expressa en la necessitat de posar límits a la crítica, diria que en canvi que, almenys en el cas real de Descartes, la seva filosofia pot defensar-se molt bé contra aquests retrets si no deixem de tenir en compte la seva distinció entre temps teòric i temps vital.

French can can

     Veig French Can Can el segon film rodat per Jean Renoir després de l'exili americà causat per la invasió alemanya. La pel·lícula està centrada en la figura de Langlard (Jean Gabin) un empresari amb poc capital que vol impulsar un local nou, el molin rouge, per ballar el, teòricament passat de moda, can can. Mentre manté relacions, més o menys simultàniament, amb tres dones, una de les quals és l'espectacular Maria Felix, en un dels pocs treballs seus fora de Mèxic. No he compartit mai la reverència, estesa a molta cinefilia, pel cine de Jean Renoir, però aquest em semblà un film especialment simpàtic; el treball d'un home ja gran, seixanta-un anys, que fa un esforç de recreació del món de la seva infància. Per tal de fer-ho possible disposà d'un pressupost important que el permeté rodar amb color recreant així l'univers pictòric dels impressionistes en general i del seu pare en particular. També retroba a Gabin que havia estat el protagonista des films més importants anteriors a la segona guerra mundial. El seu cine de llavors va esdevenir obertament polític. Ell feu de Gabin un heroi d'imatge proletària, comptat i debatut no hi ha hagut mai gaires, però aquí Renoir donà d'esquena a la realitat, prou putrefacta de fet, de la quarta república per fer una aportació al mite de França com pàtria de la llibertat, entesa en el sentit més hedonista del terme. Com que hi havien prou francs va poder fins i tot contractar en una breu aparició a Edith Piaff (el vídeo de més amunt és la totalitat de la seva intervenció al film) ja una estrella universal en aquell moment. Més enllà de la gràcia indiscutible de la càmera de Renoir, el film té l'undubtable interès de mostrar-nos una realitat llavors desconeguda, però que ara és del tot essencial a la nostra realitat. la tourist trap.