Human Desire

     A la dècada dels cinquanta Fritz Lang es va acomiadar d'Amèrica fent alguns dels seus millors treballs. Human Desires pertany a aquesta etapa, però no em sembla que entri en aquesta categoria. Lang no tenia molt bon record d'aquesta pel·lícula; odiava el títol (com li preguntà a Bodganovich en el llibre d'entrevistes, coneix alguna altra mena de desigs?) i tingué problemes en el rodatge, doncs el productor no entenia perquè col·laboraven tan poc les companyies de tren (potser com apuntà Lang perquè una pel·lícula on els protagonistes es dediquen a matar-se als trens no és la millor propaganda possible). El problema de fons, però, era més seriós. L'obra és un remake d'un film de Renoir, la Bête humaine, el qual a la seva vegada és una adaptació de la novel·la d'Emile Zola amb el mateix títol. El protagonista interpretat per Jean Gabin, és un psicòpata sexual, però això no podia ser en un film americà dels cinquanta i així el seu equivalent interpretat per Glenn Ford (que havia fet la millor interpretació de la seva carrera poc abans amb Lang, el detectiu venjador de de The Big Heat) és un americà sexual i moralment normal (sí com diu Lang, tal cosa existeix). Evidentment el film es ressent doncs, com també diu Lang, si fas Zola has de fer Zola. Això no dir que veure'l sigui una mala idea. El film és tècnicament tan bo com tots els rodats per Lang i són molt impressionants els plans picats amb grua amb els que segueix l'itinerari dels personatges a la part final del film. A més la protagonista és Gloria Grahame, cosa que en ella mateixa sempre justificava veure un film. A la versió de Renoir la protagonista era una altra actriu summament pertorbadora, Simone Simon, l'inoblidable dona-pantera. En tot cas és molt proper a tols els films del període en la manera en què mostra el profund disgust moral que li causava l'Amèrica dels cinquanta, la qual, ha estat, em ve de gust recordar-ho l'època més daurada de l'american way of life, és a dir, la grandesa a la que es vol retornar.

Tres porques

     Al teatre principal de Vilanova assisteixo a la representació de Tres porques de la companyia El Eje, que havia estat estrenada el curs anterior a la sala Beckett. És un treball de molta ambició que vol fusionar una revisió del tradicional conte del tres porquets, posant de relleu la seva moralina protocapitalista i calvinista, i una denuncia del que suposa la industria càrnia. Aquesta industria és una de les més potents d'aquest país on fa tres dècades ments brillants van decidir que això de la industria estava passat de moda. Tot i així, treballen molts pocs catalans. El testimoni de la treballadora que serveix de base a l'espectacle diu que no ha vist mai cap. Ella és magrebina. És un treball malt pagat i no han arribat millores que permetin defugir el més estricte taylorisme. Com se'ns recorda moltes vegades a l'obra cada any són sacrificats cinquanta tres milions de porcs en els escorxadors de l'estat espanyol.

    L'espectacle comença amb aquest testimoni i segueix amb la veu de la seva narradora fent consideracions de caràcter més general, sobre l'explotació inherent al capitalisme. També ens narra al que veiem l'escenari, les tres porques que com al conte també es dediquen a la construcció. però no pas de llurs domicilis sinó d'un escorxador. Només la número 1, equivalent al porquet menys mandrós i més prudent, parla una mica, les altres es basen en la mímica i emeten sons inintel·ligibles. Com en el conte, els tres germans són diferents i mentre la menys mandrosa podrà treballar a l'escorxador, les dues altres esdevindran salsitxes i ofertes al públic al final de l'obra. A l'escenari tenim gags molt visuals propers al slapstick i em sembla que la combinació no acaba de funcionar. Em canvi, si que em sembla més reeixit el final de l'obra, la part de "teatre interactiu" quan les actrius, (laia Alberch, Mar Pawlowsky i Maria Hernandez Giralt estableixen un diàleg amb el públic.

Los Domingos

    Veig Los Domingos de Alauda Ruíz de Azua. La pel·lícula ha despertat molt interès pels que volen veure en ella un signe dels nostres temps. Explica la història d'Ainara una noia de Bilbao que viu en una família que podríem descriure, seguint Todd, entre "zombie" i practicant. Hom espera d'Ainara una vida normal, però ella opta per un convent de clausura en comptes d'anar a la universitat. La família es queda astorada però mentre que el seu pare acaba acceptant la decisió de la filla, en part perquè creu que cal respectar la, i en part perquè ja li va bé desfer-se'n, és vidu, té una nova parella i dues filles més, la tieta es sent profundament contrariada. La tieta ha exercit un rol substitutori de la mare, es sent allunyada de la religió, de fet es confessa atea i pensa que la seva neboda malbaratarà la seva vida.

    Entorn d'aquest personatge, Maite, gira el que considero la part més interessant de la pel·lícula. Maite és honesta, però no del tot lúcida. Si la seva neboda aspira a una vida plena, ella predicant l'opció contrària, més aviat esdevé un contraexemple, doncs la seva vida tampoc és un exemple de vida aprofitada. La pel·lícula és molt més interessant com a crònica familiar que no pas com a descripció d'una vocació religiosa. Des del meu punt de vista com a espectador no em queda gens clar fins a quin punt la vocació d'Ainara és real o tan sols una fugida cap endavant. És cert que aquesta és una qüestió que potser no es pot cloure. Ruíz de Azua ha estat alabada per la senzillesa del seu estil, a mi en canvi m'ha semblat una mica plana i en cap moment m'ha transmès l'emoció que vaig sentir, i sento, quan veig le journal d'une cure de campagne; atesa aquesta manca això em du a pensar que no hi ha gaire d'espiritual a la decisió d'Ainara.

 

Fracàs i vida bona

 

    Sentia l'altre dia una reflexió d'Alberto Olmos que em va cridar molt l'atenció. Ens deia que ell pel seu ofici més d'una vegada llegeix autors del tot excel·lents mancats d'èxit i que per res del mon deixaria de defensar-los, tot entenent que el treball d'aquests autors no queda desmerescut per la manca de reconeixement. Aquesta reflexió obvia no l'aplica a ell mateix i es deprimeix per lo mateix que en els altres veu mancat d'importància. Jo els vaig entendre bé, perquè em passa una cosa molt semblant. Si penso en mi mateix prenent la mirada dels altres, d'un espectador desinteressat i ordinari, la meva vida potser ha estat un fracàs absolut. Si considero alguna de les coses que penso, i m'atreviria a dir que sé, això ni té cap mena d'importància, ni és un obstacle seriós per pensar que tot i el fracàs ha estat una vida bona. (penso a més que sovint l'èxit és preferible al fracàs; si hagués de triar preferiria haver estat George Orwell que no pas Mario Vargas Llosa).Tot i així em pot passar el mateix que al senyor Olmos. Això és un enigma si ens atenem a una concepció del jo essencialment monista. En canvi, si ens pensem com a pluralitat, sí pensem que l'home nou mai no mata l'home vell sinó que com a molt el deixa arraconat, tot esdevé més simple i el meu amoïnament, com el d'Olmos, és un tribut al nen que hi és sempre dins, sense cap intenció ni possibilitat de créixer.

Los Tigres

   Vaig a veure los tigres d'Alberto Rodríguez, un director que segueixo des de que vaig veure la molt reeixida Isla mínima. Aquí torna a la costa de Huelva, però no a les maresmes sinó al port industrial. Los tigres és la història de dos germans, Antonio i Estrella. Tots dos són professionals del busseig però Estrella està limitada per una afecció a l'oïda produïda en una perillosa competició amb el germà estimulada pel pare quan tots dos eren petits. Antonio és un professional de primer ordre, però els anys han anat passant, no ha sabut estalviar i el cos no li permet seguir treballant. Fora de l'aigua és un desastre absolut, Estrella té el seny que li manca al germà però ha restat presonera de les circumstàncies familiars. Llur ocupació és la reparació de petroliers varats en alta mar, un treball extenuant on el temps és or. Un dia, examinant un vaixell espatllat descobreix un carregament de cocaïna que podria ser la solució al seu futur. Però és clar que la cocaina pot tenir molt valor però no és senzill fer-lo efectiu.

    El títol de la pel·lícula fa referència als salgarians Tigres de Mompracem i només aquesta invocació ja la faria simpàtica. Un motiu de més pes és que el film em va recordar l'essència d'un dels meus autors clàssics preferits: Howard Hawks. Los tigres és un film sobre personatges definits essencialment com a professionals. Com als films de Hawks la trama és mínima, però la tensió és molt gran i surt del que ells normalment fan, del que és la seva professió. Gran part del film està rodat sota l'aigua i Rodríguez resol amb molt ofici tota aquesta part. Com a l'anterior, Modelo 77, el disseny de producció és de gran qualitat. En un film d'aquesta mena els actors són fonamentals i efectivament Antonio de la Torre i Barbara Lenie fan interpretacions a l'alçada, sòbries i convincents. Cal dir, però, que malgrat el caràcter escapista que pot suscitar l'evocació de Salgari el film també fa un retrat prou dur de la precarietat, laboral, econòmica, moral, definidora del nostre temps

entreteniment de masses, adoctrinament en la passivitat i degeneració de la democràcia

 

Alguien escribió una vez sobre las montañas rusas (las cuales por cierto, odio y siempre he odiado, me gustaría que todo el mundo lo supiera) que en realidad se basan en la confianza en la tecnología. Si estás sentado en un vehículo que se precipita hacia abajo a una velocidad extremadamente rápida, es obvio que tu instinto natural es hacer algo. Pero las montañas rusas crean una situación artificial en la que eres consciente de que lo único seguro es entregar completamente tu voluntad a la competencia del ingeniero que diseño la atracción. La única forma de sobrevivir a esta experiencia es no hacer nada. Quizás haya algo similar en las representaciones artísticas de situaciones terribles. También evocan el deseo de intervenir, pero en una situación en la que es obviamente imposible. Quizás estén modelando la experiencia de la pasividad y enseñándotela .... la diferencia entre la democracia griega y el sistema republicano moderno que ha sido rebautizado como democracia son precisamente estos dos inventos: votar sobre el destino de figuras heroicas y el faccionalismo. Uno surgió de los gladiadores y el otro de las carreras de carros.

Anarquia, qué si no (David Graeber, p.. 144-145)

Anarquia, qué si no

 

    Llegeixo Anarquia, qué si no, llibre que recull el diàleg entre David Graeber i altres tres companys afins a la seva perspectiva ideològica i al seu compromís activista. El llibre no em sembla que pugui valer com a introducció al seu treball teòric, tot i que sí es possible retrobar alguna de les idees claus dels seus millors llibres, com En Deuda, la utopia de las normas o El amanecer de Todo., tot i així serveix més per recordar que no pas per presentar. Si que és un text ben interessant per conèixer el personatge i la seva activitat dins del moviment anarquista que ha estat important i de les que ha tret conclusions positives. De fet, recomano obertament aquest llibre a tots els que tinguin ganes de tornar a tenir esperances.

    El llibre comença amb un problema ben filosòfic, apostant pel diàleg com a eina de pensament. Aquí el precedent és Plató, òbviament, però també quasi tota la producció espiritual asiàtica, molt més inclinada al diàleg que a la escriptura de tractats o assaigos. Aquesta anomalia acaba definint per ell la cultura occidental essencialment des de Descartes. Jo crec que s'equivoca en el cas de l'autor de les Meditacions. No ho fa però quan recull les aportacions de la moderna neurofisiologia que indica que el moment on la consciència reflexiva està més viva és quant dialoguem. Després defineix l'anarquia com un anar i venir entre una actitud, una visió i un conjunt de pràctiques, cosa que exclou totalment la proclamada incompatibilitat amb el marxisme.

    Hi ha en el llibre molta reflexió sobre l'antropologia com a pràctica i un atac a l'estatut científic, des del seu punt de vista del tot il·lusori, de les ciències econòmiques. Per ell és un tema crucial doncs allò que ell defensa és substituir les nocions de "producció" i "consum", com a base de les nostra comprensió social, pels de "cura", tota acció econòmica ho és, i la de "llibertat", doncs sí aquesta no hi és, la cura pot perdre la seva legitimitat moral. Aquesta substitució si es produís sería clau per a solucionar el problema de la destrucció progressiva del planeta. En tot cas Graeber segueix aportant molt testimoni des del seu saber per demostrar tòpics tan treballosament construïts per esdevenir "naturals" com que és impossible viure sense govern. La última part del llibre consisteix en una reflexió sobre la noció de terrorisme, prou lúcida, per mostrar com aquesta clau per deslegitimar qualsevol alternativa a l'estat present de les coses i justificar un ordre policial planetari (i aquí si es vol hi ha un motiu objectiu per l'optimisme. Aquest era el propòsit de la invasió d'Irak i la situació actual mostra que això no ha estat possible. Allò defensat per Trump té molt de retirada)

    Una de les coses que més m'ha agradat i que em sembla més valuosa de retenir és la seva descripció de classe mitjà, la qual per ell no consisteix en una categoria econòmica sinó moral. las personas de clase media son aquellas que sienten que la estructura institucional - las escuelas, el banco, el gobierno- debe estar ahí para servirles y se indignan si no lo hacen. Per això té poc sentit parlar de classe mitjana en el tercer mon, com tampoc en tindria parlar-ne en una edat mitjana mancada d'estructures institucionals fortes. Igualment important i digne de retenir és la seva reflexió sobre l'acollida que hauria de ser molt recordada en aquests temps d'expensió de tantes formes de xenofobia. las sociedades que realmente tienen libertad de movimiento no utilizan este lenguaje, sino que hablan de "la responsabilidad de la hospialidad". La obligación de cuidar de los extranjeros, por supuesto, vista desde otro punto de vista, es precisamente tu propia libertad para viajar