Casting Lear

Divendres va arribar a Vilanova la producció del madrileny Teatre de la Abadia. Casting Lear., un dels exercicis teatrals més interessants i originals dels darrers temps. La base de l'obra és el Rei Lear de Shakespeare, en la versió castellana de Juan Mayorga. L'autora, directora i anima de la representació és Andrea Jiménez i en ella assistim, tant a una representació del Rei Lear com una reflexió del seu significat i del fet teatral mateix desenvolupada per l'autora. Jiménez projecta en la reflexió sobre l'obra la seva experiència personal. Filla d'un empresari de la construcció dels que tenien el mon als seus peus a finals del segle anterior, va contrariar la voluntat del seu pare per dedicar-se al teatre, cosa que li va valer ser repudiada i apartada de la família. És clar doncs que el seu paper ha de ser el Cordelia, la filla repudiada de manera injusta en l'escena d'obertura de l'obra. De fet, però fa un altre paper en un moment puntual, el del bufó, l'únic altre personatge que gosa dir la veritat a Lear i que curiosament mai comparteix escena amb Cordelia (podria ser que en els temps de Shakespeare tots dos papers fossin representants pel mateix actor) Jiménez es declara al principi de l'obra seguidora del principi de Peter Brook de què un acte teatral només requereix un espai buit i algú que l'ompli. Però en Rei Lear cal un actor per fer de Lear. Aquest actor cada nit ha estat un de diferent que arriba al teatre sense saber ben bé que li toca fer. i que fa la representació per primera i última vegada, és a dir, com tots representem per regla general les escenes que ens toquen viure. A Vilanova l'actor fou Fermí Fernández al qual li havia perdut la vista des de feia molts anys. Com que per regla general els actors no es saben el text shakesperià de memòria, hi ha una tercera presència a l'escenari fent la funció del perdut i entranyable ofici d'apuntador, però ajudat de la moderna tecnologia del "pinganillo". Fernández i Jiménez representen les escenes, però a més del diàleg de Shakespeare podem sentir les seves indicacions al personatge de com ha d'actuar i les seves reflexions sobre l'acció. Evidentment, són 90 minuts, es presenten les escenes entre aquests dos personatges i es prescindeix de trames secundàries com la de Gloucester

    Lear és evidentment una obra inexhaurible. Jo he tingut la sort de veure a IanMcKellen representant-la a Londres, però allò que més m'ha marcat ha estat la primera versió que vaig veure no pas en un teatre sinó filmada, la magistral Ran de Kurosawa. Jiménez ha vist aquest film i tots els possibles per desenvolupar un camí molt propi. Kurosawa utilitzava Shakespeare com a base d'una inquisició metafísica, Jiménez, es mostra sensible a allò que l'obra té de premonició del teatre de l'absurd, però es centra en el conflicte familiar, per això abans de començar l'escenificació de Shakespeare li preguntà a Fernández com es considera com a pare i la relació que tenia amb el seu pare. El moment culminant és l'escena de la reconciliació entre pare i filla, quan es troba amb la seva pròpia limitació. Cordelia perdona al seu pare i ella que també voldria perdonar al seu se n'adona de què no sap com. La pregunta no té una resposta òbvia. Malgrat haver estat educats, quasi tots, en una religió que fa el perdó obligatori, cap tenim una noció massa clara de com es perdona i potser, com es va preguntar Fernández, ni tan sols és clar si de fet arribem mai a perdonar.

    Tot plegat fou una gran nit. Imagino que en primer lloc per en Fernandes, que va patir però se'n va sortir molt bé en un registre del tot oposat al seu rol habitual de comediant. Però, sobretot, per l'Andrea que fa un desplegament de talent i energia ' se'n surt plenament mostrant la completa actualitat del text shakesperià.

A Bronx Tale

 

    A Bronx Tale és el primer film de Robert de Niro, que només va fer un altre després. Explica la història de Calogero un nen i després un adolescent d'una família humil del barri del Bronx que viuen del sou del pare com conductor d'autobusos. Calogero té un pare dels que podríem dir exemplars, un home honest, treballador i de fortes conviccions morals, però el seu paper es veu qüestionat quan entra a la vida del seu fill Sonny un dels caps mafiosos locals que vol recompensar el nen en agraïment per no haver-lo delatat després que el nen el veiés cometre un assassinat a sang freda. Sonny sempre havia tingut un viu interès per l'heroi del barri i així Sonny acaba esdevenint una mena de "pare" alternatiu i canviant la perspectiva del nen sobre els Yankees. Estem doncs en una història d'aprenentatge on el jove ha de fer una tria entre una vida de de honestedat però també grisor i precarietat i un altra de riquesa, diversió, un únic valor moral, la lleialtat al cap, però també de risc permanent perquè la mort és una possibilitat sempre a l'aguait i la lleialtat és important perquè, de fet, és ben rara.

    En comparació amb altres films del període sobre la mateixa temàtica, A Bronx tale, és una pel·lícula optimista doncs al final Calogero ha tret realment profit tant del pare real com de l'alternatiu i hi ha una certa reconciliació entre les dues figures enfrontades. El film és de 1993 i quan el veus és fa difícil no pensar en Goodfellas que era prou recent. Això evidentment predisposa a veure'l, Comparteix amb el film de Scorsese l'interès, gairebé antropològic per la gent del barri, sovint penses que podrien estar tant en un l'una com en l'altra pel·lícula, una banda sonora de músiques del moment on es desenvolupa la història ( finals dels cinquanta i els seixanta) prou encertada, aquesta, i una tendència a utilitzar llargs tràvelings, tot i que de Niro sigui més moderat. De Goodfellas repeteixen Joe Pesci, en una breu intervenció al final i De Niro que fa un personatge del tot oposat al Jim Conway de Goodflellas, doncs és el pare conductor. Tot i el oposat tarannà moral la seva manera de parlar i moure's tampoc és tant diferent. El seu oponent és Chazz Palminteri que era també l'autor de la història on es basa la pel·lícula. i obtingué un gran triomf doncs a més que la seva interpretació fou prou bona, els diàlegs del films mostren que la història estava prou ben escrita.

La distance

 

    S'ha representat dos dies al lliure de Gràcia, la distance una obra escrita i dirigida per Thiago Rodrigues del que l'any passat varem poder veure també dos treballs a Barcelona (la seva versió d'Hecuba. i el cor dels amants) La distance explica la història d'un pare i una filla. Tots dos havien estat molt units perquè la mare va morir quan la nena tenia dos anys. Ara hi ha una gran distància entre tots dos perquè el pare és a la terra (una terra que podem imaginar devastada doncs es parla de tres grans col·lapses patits i se n'espera un quart) i la filla al planeta Mart, doncs forma part del primer contingent enviat per colonitzar el planeta vermell. La idea del contingent es formar una nova humanitat que pugui fer tabula rasa. El pare ha d'assumir doncs que es tracta d'un viatge, en principi, sense retorn possible ni desitjable. Però allò que no pot acceptar és que una part del programa consisteix en esborrar els records del passat dels colonitzadors com a requisit per a fer l'esmentada tabula rasa. Intentarà doncs que la noia renuncii a la seva estada a Mart, encara que pel que s'explica tampoc estigui gaire clar el sentit de tornar a una terra moribunda.

    La distance ens parla doncs d'una distància física, però l'autor assenyala que aquesta és una metàfora de la distància emocional entre dues generacions, la més jove de les quals està impossibilitada de mantenir vincles amb el passat, per la incertesa del seu futur. L'escenari és una plataforma circular que està en moviment (més o menys ràpid) tota l'obra i els dos actors es situen sempre lluny de l'altre, perquè no hi ha pròpiament diàlegs (estan massa lluny) sinó intercanvi de missatges com els que ara fem amb els missatges de veu de Whatsapp encara que no parlem amb Mart. Separant hi ha un tronc d'arbre i una mena de roquer, formant un conjunt bell en la seva simplicitat. La filla és Alison Deschamps i el pare Adama Diop, un dels actors més carismàtics de l'escena francesa. Juga un paper important la cançó de Caetano Veloso, sonhos (es pot sentir al clip de més amunt) que tenia una significat especial doncs era un referent per tots dos ( la mare de la noia era brasilera). La darrera vegada que sona la filla ja no la reconeixerà ni de fet serà capaç de recordar l'idioma de la cançó. Vaig gaudir de la representació, però no em va interessar tant el tema ecològic o el problema intergeneracionaal com la qüestió de la tabula rasa (un ve d'on ve). Fins a quin punt podem assumir aquest esborrament del passat quan decidim o sentim que és imprescindible, en el sentit de condició necessària de canvis reals, altrament dits, revolucions? O, dit d'una altra manera, justifica la revolució el sacrifici de la nostra identitat més íntima? Mentre veia l'obra vaig recordar la casa eterna de Yuri Slezmine i la seva tesi de què el fracàs de la revolució soviètica va venir de no ser prou radical, d'haver mantingut masses coses de la cultura antiga. En el fons és aquest el tema de Dr. Zivago, la impossibilitat de preservar cap espai íntim mentre es viuen "temps interessants". (un dilema al que jo no m'he hagut d'enfrontar doncs el temps de la meva joventut i maduresa no fou interessant i ara que venen tampoc queda gaire espai íntim a preservar)

Maria Magdalena

 

Al TNC veig Maria Magdalena de Michael de Cock l'obra dirigida per la directora de la institució Carme Portacelli. L'obra efectivament gira sobre la figura evangèlica explicada per una catedràtica que investiga sobre ella, mentre pateix una crisi familiar provocada pel que seu marit demana la custodia de la seva filla després d'un accident domèstic. Això permet una certa identificació entre la seva figura i la de Magdalena reforçada perquè l'únic personatge masculí que apareix és un taxista brasiler que respon al nom de Jesús i que en algun sentit sembla d'un altre món. La catedràtica Miriam és Ariadna Gil, el talent de la qual és indubtable. Els seus companys estan bé i alguns em semblen bons ballarins, doncs, en alguns moments es balla. La producció és cara i llueix. Tot això em fa l'obra més decebedora. La idea més important sobre la que gira és que la religió cristiana té un problema amb la femineïtat. Com un gran descobriment no és. Si més no, és una cosa que donava per molt sabuda quan vaig estudiar una mica el mon antic, fa quaranta anys. L'altre punt és que el text en molts moments agafa un punt demagògic que no calia i que fa poc servei a la causa de la femineïtat De fet, un dels `punts bàsics per mostrar el menysteniment de les dones, evident i indiscutible, és la ignorància, també indiscutible, del personatge de Maria Magdalena, però no sé si hi hauria gaire diferència si es preguntés sobre Sant Pere o Sant Joan. La ignorància sobre el passat cada cop més és la regla i no l'excepció i, malauradament, la possibilitat de invencions de tota mena. Tanmateix, l'obra em va servir per saber que Maria Magdalena havia estat declarat apòstol d'apòstols pel Papa. l'any sense cap gràcia de 2017. Aquesta declaració no contradiu per res els evangeñlis canònics, però només té sentint des de l'acceptació d'una certa autoritat als apòcrifs.

Un viatge en tren

 

    Ahir havia d'anar a Barcelona. Miro la app de RENFE i veig les notícies al migdia. Sento que la xarxa funciona amb normalitat. Arribo a l'estació de Vilanova. Com que la meva confiança en els panels informatius és limitada vaig a l'andana a veure el panorama. Hi ha un tren aturat estacionat a cadascuna de les quatre vies. El panells informatius estan apagats. Arriba un tren, no anunciat per Megafonia, des de Sant Vicenç. M'hi pujo i sento que hi ha gent comentat que porten una hora esperant. Va més ple del normal. En un tunel de les costes estem aturats cinc minuts (estona per pensar en altres coses). Arribem després un viatge de setanta minuts al passeig de Gràcia. Molta més gent del normal a l'andana. A la tornada, arribo a les deu de la nit. Al passeig de Gràcia els panels expliquen que no hi ha cap tren cap a Vilanova fins les sis de la matinada del dia següent. Cap membre del personal de l'estació, ni tan sols algun guàrdia de seguretat. Com que les barres estan aixecades baixo a l'andana a veure que passa i un altre cop tinc sort i apareix un tren no anunciat que va a Sant Vicenç. Arribo sense més novetats i pensant que podria haver estat pitjor. No valoro l'experiència i de fet no sé sí per explicar-la ja se'm pot considerar un ultradretà, segons s'explica aquí. Mentre escric això la tele està encesa i explica que la Generalitat a RENFE la gratuïtat dels trens fins que no es superi la crisi. Donar gratis un trens que no funcionen, no sé si és una solució brillant, però de fet és un bon resum de la pràctica habitual del govern.

Trens

 

    Jo no en sé gaire de trens. Però, si el cas que fa l'administració als seus treballadors ferroviaris és de la mateixa mena que el que fa l'administració educativa als seus treballadors hi ha molts i molts motius per tenir por. D'altra banda, parlar d'insuficiències pressupostàries es un país on el govern, i els governs, no semblen sentir cap necessitat de fer un pressupost és entre redundant i còmic.

Il viaggio di Mastorna

     Llegeixo Il viaggio di Mastorna el guió de la pel·lícula més important de Fellini de totes les que no va ver. El cas es que no estigué lluny . Segons llegeixo a la biografia de Baxter, hi havia un contracte firmat amb un productor, Dino de Laurentis, una molt bona part dels decorats construïts (era un film prou complicat en aquest sentit) i havia un actor contractat per a esser Mastorna, que era Ugo Tognazzi. Fellini va refusar tirar-ho endavant i aprofità una crisi de salut per abandonar el projecte. Durant la resta de la seva existència, la idea de fer el film mai no va ser abandonada del tot però no hi hagueren iniciatives reals per revifar-lo. Fellini estava, l'intent fou el 1966, en el moment més difícil fins llavors de la seva carrera. Giuletta degli spiriti havia estat un fracàs de crítica i públic i la seva figura començava a ser qüestionada. Giulleta ( Massina) no era l'única que freqüentava espiritistes, també ho feia el propi Fellini i el que sentia no l'animava a fer una pel·lícula sobre la mort. Doncs en definitiva el que havia d'explicar la pel·lícula era el viatge al més enllà que tots finalment hem d'emprendre.

    Mastorna és un violoncel·lista que retorna en avió cap a la seva llar quan es veuen abocats a un aterratge d'emergència que aparentment surt bé. Els passatgers són dirigits a una ciutat estranya on Mastorna no assoleix comunicar-se bé amb ningú i no troba manera de continuar. Quan veu un antic conegut mort fa anys, se n'adona que possiblement ha mort. Per la seva temàtica, l'obra podria ser un complement de La dolce Vita, però la lectura del guió per la seva estructura fa pensar molt més a la posterior Città delle Donne. El més enllà que ens mostra Fellini no té gaire relació amb la imatge convencional del cel. Mastorna segueix sent un cos, amb totes les necessitats pròpies d'un cos. (una concepció en el fons ben cristiana) i d'altra banda, i això és el que fa la història més simpàtica des del meu punt de vista. Fellini sembla mostrar que una vida eterna no hauria de tenir més sentit que una vida finita i mortal. El més enllà és un lloc caòtic i on els que hi són estan tan desorientats com en aquest. La città delle done no és el millor Fellini, però l'estat d'ànim amb el que es descriu Mastorna, quan entén on és, si ens fa recordar un dels millors moments del cine de Fellini on també es tracta la qüestió de la mort; el moment en que l'avi d'Amarcord es perd a la boira i creu haver mort i estar en el més enllà. El final previst per la pel·lícula és bàsicament el mateix que el Prova di Orchestra, amb la qual cosa podem dir que el film tampoc hagués estat gaire pessimista o no tot el pessimista que caldria esperar d'un home amb molta por de la mort.