La conscience de Staline. Kojève et la philosophie russe

 

    La Conscience de Staline. Kojève et la philosophie russe és el títol del llibre que Nicholas Rambert ha dedicat a la figura del lector de Hegel més decisiu del segle passat, Això es fa, com es diu el sots-títol, explicant el context de la cultura filosòfica en la que va sorgir i es va desenvolupar el pensament de Kojeve. cos aque passa per prescindir de l'afirmació, essencialment russòfoba, de què el gran imperi de l'Est era un desert en qüestions de pensament. Afirmació del tot falsa. És evident però que el camí del pensament era del tot diferent a l'europeu. La il·lusió de la "tercera Roma" era molt més viva i decisiva que la necessitat de fundar una cultura des de la revolució científica. La filosofia de Kojeve, i també la seva exegesi de Hegel, és una resposta directa a pensadors que veien la resposta a les crisis del XIX en un retorn a la puresa evangèlica. Soloviev fou el més decisiu d'aquests pensadors i és precisament la confrontació amb aquesta via la clau per explicar la defensa feta per Kojeve de l'estalinisme, el qual es pot definir com el regne de Deú, al que aspiraven aquests pensadors, però fet des de l'assumpció de la mort de Déu. Aquesta assumpció de l'estalinisme no es fa renegant de cap dels actes que la moral, diguem-ne tradicional, considera com a monstruosos, sinó acceptant-los com a mostra d'una lucidesa assolida per la humanitat, la qual passa per la interpretació que fa Kojeve de la lluita entre el senyor i l'esclau. Allò que revela Hegel en aquell paràgraf és que, si acceptem que l'home és un 99% animal i un 1% purament humà (i més o menys això és el que diuen les ciències empíriques), aquesta escarransida humanitat no animal només és en realitat la lluita pel reconeixement. La llibertat no serveix per a la realització de l'excel·lència moral sinó tot el contrari. (i aquí jo no puc deixar de pensar en Dostoievski). L'home afirma la llibertat negant el major bé possible i l'acte fundador de la humanitat és un homicidi, sense cap arrel ni explicació biològica. La figura humana per excel·lència és la del criminal. ( i des d'aquí es fa ridícula qualsevol objección contra la veritat de l'estalinisme) Si cal deixar de pensar en l'aspiració mística russa d'estructurar el mon des de la unió de Déu i Home, per passar a fer possible la noció d'home-Déu, és indispensable la mediació d'alguna cosa així com un Anticrist

    El llibre està dividit en tres parts. La primera, filosofar en Rússia a l'edat de plata, presenta aquest pensament rus quasi del tot ignorat fora del país. La segona es diu Kojeve hereter de la filosofia rusa i finalment l'última part acaba el desenvolupament del pla traçat i el títol és "un estalinista d'estricta observança". Rambert interpreta el pensament de Kojève com la transposició a un nivell teològic de l'oposició hegeliana entre l'amo i el senyor. L'ateisme de Kojève no és la negació de Déu des d'un punt de vista epicuri o materialista sinó el compromís per matar-lo

    Allò que més m'ha interessat és que aquest diàleg, aquest enfrontament, està possibilitat perquè Kojeve comparteix amb Soloviev i els pensadors del periode unes conviccions en el fons alienes a Occident. La més important és que no hi ha un altre subjecte que la humanitat, la substància no és mai en l'individu. La veritat no és el fruit de la reflexió crítica, sinó de l'èxtasi i la hipnosi. Més crucial encara és el diferent significat donat a la mort, ja no un limit impensable sinó com l'única font de sentit possible per la vida humana. No hi ha veritat per l'individu, en conseqüència, que no passi per la seva anihilació i no cal vida eterna enfront l'eternitat de la humanitat. Aquestes aspiracions no són tant una invenció del comunisme, com l'assumpció d'una herència. En línia amb aquesta concepció tant Kojève com els seus predecessors russos no consideraren la possibilitat d'una obtenció particular de la saviesa, la filosofia és intrínsecament l'afer d'una existència pública i no es pot excloure de la marxa de la història. Per Soloviev, és Sòcrates la mostra més clara d'aquesta actitud. Tenim doncs un cristianisme, l'únic efectivament cristià per Kojève, que no vol fugir del mon sinó transfigurar-lo. Soloviev tindrà clar que el seu enemic teòric fonamental és l'individualisme. Kojève tot i la seva oposició mantindrà en aquest punt la mateixa actitud.

    Potser el paràgraf següent és el que millor resumeix l'estricta contraposició, però també el profund acord entre els dos pensadors:

L    e projet du penseur chrétien consistait à restaurer une Humanité-Sophia capable de Dieu et, au contact de la vie éternelle, de re-devenir immortelle et de ressusciter ses morts. Celui de Kojève, en revanche, aura été le renversement de cette espérance : réaliser une humanité divine et athée, une humanité ayant tout simplement endossé pour elle-même des attributs divins, en refusant catégoriquement l’immortalité. Dans les deux cas, cependant, cela signifiait que l’humanité avait encore à se créer, qu’elle n’était pas une chose et encore moins une biologie, bref que l’homme n’était pas déjà là. Et naturellement un « problème torturant » se posait : comment transformer l’humanité, quel acier fallait-il employer pour tailler le diamant ? (pp. 114-115).

Escenaris

 

        Escenaris és el títol de la darrera novel·la de Toni Sala. Vaig conèixer aquest autor fa vint i cinc anys amb la seva Petita crònica d'un professor de secundària on explica perfectament això que els diaris semblen haver descobert aquest mes arran de la publicació de l'informe PISA (han descobert o els han autoritzar a descobrir). Algunes crítiques (recordo la d'un catedràtic de la facultat de Pedagogia) foren molt desagradables. Tan desagradable com inútil és la seva institució.

        Aquest llibre clou una trilogia centrada a la noció de la mort i que comença amb Els Nois, novel·la que en el seu moment em va semblar intel·ligent i ben construïda. Aquí el relat gira entorn de tres personatges. El punt de partida és prop de Puigcerdà quan un cotxe xoca amb un porc senglar. El conductor és un actor famós per un únic personatge, Malicious, que ha estat el fonament del gore català. És rescatat per un vigilant nocturn que torna de la feina, en Vadó, un noi molt gras corporalment però amb una vida social més aviat magre. L'accident propicia que Vadó al tornar a casa comenci una relació amb la seva veína, l'Olga una noia també amb molt de sobrepès i obsessionada amb poder ser mare. Quan l'actor inicii la seva recuperació, Vadó se'n va a Barcelona amb ell per ajudar-lo en la seva recuperació. L'Olga és qui ho promou per poder desfer-se del noi, un cop ha quedat embarassada. Vadó no pot tornar a la seva solitud i es suïcida. ;L'actor gestiona com pot la seva mort, Olga efectivament ha desaparegut, i poc després comença a patir una por escènica que li impedeix fer el seu treball de monologuista. Això li obligarà a retornar a Puigcerdà, amb la companyia de les cendres d'en Badó, buscant un final catàrquic i, una mica, reparador.

            Sala opta sempre per una narració indirecta que domina molt bé, la major part de la narració coincideix amb els records de l'actor però no tota, especialment pel que fa el personatge de l'Olga. Els moment de més interès del llibre són possiblement els que reprodueixen les reflexions dels personatges sobre la seva condició com el que serveix per presentar el personatge de l'Olga. inquietant per una lucidesa tan intensa que quasi arriba a ser patològica, sobre el significat de ser-hi al món estan obès. Olga a més de preocupada per la seva maternitat està obsessionada amb la nostra evident, possiblement irresoluble, crisi demogràfica, un tema que connecta bé amb un altre passatge capital: el monòleg de l'actor sobre la mort de la seva llengua. El seu monòleg és d'un pessimisme radical i segurament objectiu. La llengua catalana és més aviat una cosa que fa nosa i hom respirarà alleujat quan desaparegui. Els primers de tots, els polítics que diuen defensar-la i que en realitat, i aquí és clar el nexe amb el llibre de fa vint i cinc anys, varen ser molt actiu en iniciar el procés de la seva destrucció .

El hijo de la cómica

 

    Al teatre Romea assisteixo a la representació de el Hijo de la comica l'espectacle que ha fet José Sacristán a partir del llibre de memòries de Fernando Fernan Gómez, el tiempo amarillo. Hi vaig anar amb el meu germà que ho explica aquí. Coincideixo amb el que diu sobre el que ha estat un dels actes teatrals més emotius que hagi viscut darrerament. Sacristán té dos vincles importants amb Fernán Gomez: un de professional, fou el protagonista del que penso és el darrer gran treball de Fernán Gómez com a director el viaje a ninguna parte, i tots dos foren criats per una avia. Al madrileny nascut a Lima i inscrit a Buenos Aires li van tocar, com a quasi tothom, viure temps difícils. Els de Sacristán , però, encara pitjors. Fernán Gómez fou un dels grans actores espanyols del segle passat. Està entre els més grans, potser només per sota del gran López Vázquez, des del meu punt de vista el millor. Fernán Gómez tenia un altra dimensió, però. Més enllà del seu treball teatral que no vaig veure mai perquè es va retirar del teatre molt jove, trobava massa cansat fer dues funcions, fou el director de pel·lícules insòlites com el extraño viaje i un escriptor més que apreciable, amb una prosa elegant i personal. Potser un dels grans mèrits del treball de Sacristán es com dona vida a aquest llenguatge en la seva representació. L'espectacle presenta només la primera part del llibre, fins la mort de l'avia i el matrimoni de l'actor. Pel que recordo era la millor part del llibre, la que millor mostrava el seu talent com a escriptor. Un espectacle recomanable des de tots els punts de vista.

In Cold Blood

     Richard Brooks fou un director que va fer sempre pel·lícules interessants i d'una indubtable honestedat intel·lectual i moral, però amb In Cold Blood va anar més enllà aconseguint una de les millors pel·lícules americanes dels seixanta i un film que no és exagerat qualificar d'obra mestre. El punt de partida era la novel·la de Truman Capote que és potser la més reconeguda del seu autor. Això no és però necessàriament un avantatge. Recordem que Hitchcock triava deliberadament novel·les no gaire bones per a no comprometre la seva llibertat com a autor. A diferència de l'altre film super popular extret de l'obra de Capote, Breakfast at Tiffany's, l'autor acceptà bé el treball de Brooks i només es va queixar d'alguns problemes referents a l'anacronisme d'alguns objectes (la guitarra que sempre du un dels assassins Perry no existia al 1959 quan es suposa que té lloc l'acció)

    In cold Blood explica la història d'un assassinat esgarrifós on moren els quatre membres d'una família extremadament normal a mans d'una parella d'ex-convictes que creuen que hi ha una caixa forta plena de diners a la casa, cosa que no era el cas. Veiem els preparatius del crim, la fugida dels assassins que no tenen gaire on anar, la investigació d'una policia, desorientada per la falta de pistes i de mòbil però que podrà resoldre el cas amb la confessió del presidiari que es va empescar la història de la caixa forta, el judici, l'assassinat de la família (omès per tant fins gairebé el final del film) i finalment l'execució dels dos autors del crim.

    Brooks imposa des del principi un ritme molt àgil, basat en un muntatge que utilitza els objectes com ponts d'unió entre les escenes. Personalment penso que és el seu treball de direcció més brillant, però a més va tenir col·laboradors excel·lents. El primer, Quincy Jones que va fer el seu millor treball cinematogràfic adequant-se perfectament al ritme de les imatges. No menys extraordinari és el treball del director de fotografia, Conrad Hall obtenint imatges tan inoblidables con la del reflex de les gotes de pluja a la cara d`un dels assassins fent un efecte de pluja. I finalment dues interpretacions extraordinàries tant de Robert Blake, Perry l'home traumatitzat, com de Scott Wilson, Hitchcock el bon noi americà totalment amoral. De fet, cap dels dos va tenir mai l'oportunitat de fer treballs a la mateixa alçada.

Pel que sento, ara estan de moda els anomenats "true crimes" i en aquest sentit el film podria ser el pare de tot el gènere. De fet, els assassinats no estan rodats en estudi sinó al lloc del crim real. Més enllà d'aquest fet, el film sembla un al·legat honest i enraonat contra la pena de mort. L'assassinat dels Clutter és terrible però no ho és menys l'execució dels dos homes i tan inútil és l'una com l'altra, com ens fa notar el personatge del periodista Jensen interpretat per Paul Stewart (l'únic que no és al llibre i òbviament representant del mateix Capote). Potser però el moment més clar en aquest sentit es quan Hitchcok es manifesta d'acord amb la seva execució per una qüestió de coherència existencial: l'execució és un acte de revenja i ell s'ha revenjat tota la vida 

La Raonabilitat de l'escepticisme (una commeració en l'aniversari de la mort de David Hume)

    Avui, 25 d'agost, fa 250 anys que va morir David Hume a la seva ciutat natal d'Edimburg. Avui és també el dia que surt a la venda el meu treball sobre aquest autor que té el títol de David Hume: la razonabilidad del escepticismo. Editat per Arca21 es pot adquirir des d'avui a Amazon i ben aviat sortirà la versió en Kindle. Avui es clou doncs un procés que ha durat més de quinze anys, des de que vaig rebre l'encàrrec de fer una monografia sobre Hume per a una col·lecció que volia editar una sèrie dedicada als filòsofs més importants en llengua catalana. Tres anys després de l'encàrrec el llibre estava enllestit, però el projecte editorial va fer fallida. Els intents, no gaires, de trobar una sortida per a la publicació foren infructuosos i la veritat és que jo havia assumit que el treball mai no veuria la llum. En quinze anys, però, les coses han canviat molt i certament ara el filtre que suposaven les editorials té un caràcter menys decisiu. Han aparegut noves possibilitats que jo no no tenia gaire presents, però aquí han resultat decisius el suport i l'encoratjament dels meus amics Ramon Macià i Joan Albert Vicens, els quals mai no han acceptat el que jo pensava, que era alguna cosa així com ser un ex-autor, altrament dit, que ja havia passat el temps en què tenia alguna cosa a dir.

    La presentació d'aquest text ha implicat en primer lloc la traducció des de la llengua catalana que s'ha endut molt temps del que havia calculat. Gairebé dos anys han passat des de que vaig començar la traducció fins ara. No ha estat pas un treball que m'hagi fet particularment feliç. He aprés coses, però, de les que no era conscient. Una és que després de tots aquests anys em sento ja més familiaritzat amb el català que no pas amb el castellà, tot i que el meu vocabulari en la segona llengua és sense dubte més ampli. La pràctica d'aquestes dècades ha fet que la meva redacció sigui més fluent en la llengua de Pla. Aquest esforç s'hagués simplificat molt sense dubte publicant el llibre en la seva versió original. Però, deixant de banda les amargors polítiques i socials que hem viscut en aquests tristos anys, com escrivia poc després de la meva jubilació, crec que l'única justificació consistent per a escriure, com deia K.G, Armstrong és ajudar a la transformació espiritual de la gent. No crec que aquest llibre pugui aspirar a tant però si potser a ajudar, a trobar noves claus d'interpretació, als que es preocupin per la filosofia de Hume o per extensió dels altres autors del període i en aquest sentit la universalitat del castellà constitueix un argument concloent, en contraposició al fet que la batalla començada fa quaranta anys amb la refundació de la SCF pel moment s'està perdent.

    També he aprés una mica sobre l'acceptació de les meves limitacions. Tot el temps de revisió no l'he viscut de manera gaire agradable. Se m'ha fet llarg potser perquè tot plegat 15 anys són molts i també per alguna dimensió no gaire elogiable de la meva personalitat, presa per acabar i passar a una altra cosa, que no sabia, ni sé, quina és. Sense dubte, m'agrada escriure, però en el sentit més primari i immediat del terme. Si un escriptor és algú que escriu per a publicar, jo no en vull ni puc ser-ho. Com deia Monzó el secret d'escriure bé és rellegir el que has escrit moltes vegades i a mi els meus escrits després de la primera redacció m'interessen molt poc. No sé si mai he escrit bé. Alguna vegada, gent que no tenia cap relació personal amb mi i sí una certa autoritat, m'havien dit que sí, però potser he perdut aquesta capacitat. Més clarament i per moltes causes, algunes compartides amb la majoria de la humanitat, la meva capacitat de posar atenció es quan més va, més feble, cosa que tampoc ajuda. Potser però hi ha una raó més metafísica pel meu desinterès: no tenir cap mena de ganes de ser ningú segurament és incompatible amb l'aspiració a escriure bé, sempre associada amb la idea de ser algú, en aquest cas un escriptor. Tanmateix si es publica un llibre, la moralitat mínima exigeix l'esforç per fer-lo intel·ligible. Jo he fet el que he pogut, però potser més decisiu en aquest sentit ha estat el treball de J.A. Vicens que ha assumit la lectura i la correcció de l'original. No tinc paraules per explicar el meu agraïment per la seva generositat, sense la qual la lectura del llibre hagués resultat molt més feixuga.

    També hi ha motius, però, per a la satisfacció personal. Fa trenta anys vaig presentar una tesi doctoral sobre la primera meditació cartesiana i la seva recepció, que era fonamentalment un projecte de treball. En les seves línies generals, aquest projecte, repensar la tradició moderna des del conflicte entre les filosofies de la totalitat i les oposades a aquesta concepció, no ha estat realitzat. Era un projecte per a un bon filòsof professional, cosa que jo no he estat. Aquest llibre però és una contribució a aquest projecte i una continuació de la tesi; el diàleg amb Descartes és present arreu del llibre perquè l'escepticisme moderat que finalment defensa Hume és una variació, amb diferències certament significatives, del camí cartesià.

    Escriure aquest llibre va suposar que durant uns quants anys, els textos de Hume i els dels seus estudiosos van formar la major part de la meva dieta espiritual. No sempre és fàcil mantenir una distància intel·lectual que tanmateix cal esforçar-se en mantenir. En el cas de Hume, hi ha més el perill addicional de què l'escepticisme es pot entendre com una invitació a la passivitat, cosa molt perillosa quan habitem un mon que es cau a trossos. Tanmateix, el nucli del missatge de Hume em sembla del tot vàlid i pertinent: la necessitat de desconfiar de la veritats que es presenten com naturals. No estem doncs gaire lluny de la meditació cartesiana. L'actitud que ell adoptà contra la barreja de filosofia racionalista i teologia cristiana que es feia passar com saber, es precisament la que avui ens cal envers pseudo-ciències com la teoria econòmica moderna o les anomenades ciències de l'eduació. No és gratuït que algú com Einstein es declarés, aquest sí, humià, perquè cap obra com la de Hume explica millor que és la ciència: la pràctica sistemàtica i conseqüent de l'escepticisme, allò que la ideologia no es pot permetre.

    L'elecció de la foto de la portada del llibre, com quasi tot a la vida, és fruit de l'atzar però estic satisfet perquè trobo que és un imatge que diu molt. D'una banda presentant-nos Hume enfront de la catedral d'Edimburg, el lloc de culte més important de l'església escocesa que havia estat la seva original i també el poder al qual sempre estigui enfrontat. L'obra de Hume si és alguna cos, és filosofia de la religió. Un altre tema és que la temàtica iniciada no tingui gaire continuació a la seva esfera cultural i sí en canvi a la germànica. Quan parla d'altres coses la reflexió sobre la religió segueix sent el referent últim, cosa que no ajuda a veure les lectures imposades pels manuals. En aquest sentit he volgut seguir la línia que des de la influència de Jordi Sales, he mirat de seguir sempre: prescindir de tot allò que et fa veure l'obra des d'una perspectiva i uns interessos que no és la del l'autor, ni la del lector, cosa ben clara quan presentem un Hume dedicat a una cosa, per ell inconeguda, anomenada teoria del coneixement.

    També m'agrada el fet que Hume aparegui vestit com un senador romà, cosa del tot ajustada a la seva perspectiva moral. Ell va viure el temps del debat entre antics i moderns. Com diu el peu de l'estàtua és un il·lustrat, però la seva versió de la il·lustració no s'identifica simplement amb el progrés, sinó amb una subtil dinàmica on es combinen el progrés i la recuperació d'allò valuós del passat, entre el que indubtablement hi havia de ser l'ètica dels antics. Hom ha parlat de la ridiculesa per anacrònica d'aquesta representació. És difícil de negar, però també oportuna perquè una certa ridiculesa, sense cap mena de dubte, és inherent a l'activitat filosòfica.

    No es pot apreciar però el peu de l'estàtua defineix també Hume com un ciutadà del món. La seva vida hagués estat més fàcil si hagués optat clarament per ser whig o per ser tory, per ser un bon escocès o ser un bon anglès. Tenia clar, però, que qualsevol d'aquestes adscripcions feia impossible la independència del pensament requerida per a la seva vocació. Aquesta idea està expressada amb el títol, evidentment relacionat amb l´últim llibre de Locke; la raonabilitat del cristianisme. Per Locke, un cristianisme, entès a la manera dels latitudarians és a dir clarament minimalista, era el fonament ferm que podia sostenir la societat britànica i deslliurar-la de les guerres civils, viscudes a meitat del segle XVII. Per Hume aquest fonament mínim ja no pot ser el cristianisme i no per tant per cap problema específic inherent al cristianisme, que en pot tenir però no son essencials en aquest cas, sinó perquè en un mon ample, ja no haurien de caldre apel·lacions a una revelació que en el fons és una manera poc subtil de justificar la supremacia d'un grup. Una lliço ben elemental però que encara no ha estat entesa.

 

Butter Chicken en Ludhiana. Un viaje por la India provinciana

    Llegeixo Butter Chicken en Ludhiana. Viaje por la India provinciana de Pankaj Mishar. Es la meva tercera trobada amb aquest autor i té un caràcter molt diferent doncs en principi és un text més aviat literari en contraposició a la reflexió política de The world after Gaza o a la invenstigació històrico-filosòfico. de An end to suffering. The Buddha in the world. En essència Mishra ens ofereix un llibre de viatges no gaire diferent en estructura als escrits per C. J. Cela, tot i que les diferències són importants. Els viatges de Cela tendien a evitar les aglomeracions urbanes ni que fossin modestes, en canvi aquí les etapes del viatge sempre són ciutats i aquestes, en termes numèrics, mai no són del tot modestes a la India. Tampoc són viatges totalment a l'atzar, sinó que generalment els viatges tenen l'objectiu de trobar alguna persona determinada, un amic, un conegut o, de vegades, el conegut d'un conegut. Cela als seus viatges era certament un foraster, però no tan foraster com pot ser-ho Mishra, amb una formació intel·letual esssencialment occidental, en aquesta Índia provinciana. Potser això ja queda revelat en el títol: el pollastre a la mantega és un plat de moda del que uns veïns de restaurant en una etapa del viatge parlen amb entusiasme, però Mishra no sap res de primera ma del plat, perquè ell és estrictament vegetarià.

    Mishra no fa un retrat especialment afalagador de l' Índia. La impressió que transmet és la que als problemes heretats de la gestió britànica, que no buscà mai modernitzar l'Índia, en això Marx s'equivocava, sinó aguditzar les tensions del feudalisme afegint les tensions racials, se n'han afegit les creades pel neoliberalisme triomfant. Això ha generat una mena d'home (les dones surten poc al llibre perquè no formen gaire part de l'escenari public) que sembla tenir com únic referent l'horitzó crematístic de manera molt més radical que els europeus, als quals sempre els agrada pensar que tenen algun valor, encara que això sigui pura hipocresia. A aquests nous rics de la India no els cal aquesta hipocresia perquè fa dos segles que han estat educats des de l'assumpció de la seva inferioritat. En termes materials però allò que descriu Mishra és un país on la misèria és massa present i on tot té l'aire d'estar destarotat i molt envellit. Tinc la impressió que ell potser aprovaria la poderosa sensació que vaig tenir els dies que vaig ser al Rajastan: allò que estava veient em semblava molt més el nostre futur que no pas un passat. ( i evidentment seria de segur el nostre futur si s'imposessin les tesis dels que pensen que la igualtat humana és un pèssim acudit, com els defensors de l'anomenada il·lustració fosca). En tot cas, jo diria que aquest és un llibre imprescindible per tots els que tenen una visió mística i idealitzada de l'Índia (s estiguessin disposats a llegir-lo) i un molt bon llibre pel públic en general perquè Mishra em sembla un molt bon escriptor.

 

Affekjonsverdi (valor sentimental)

    M'ha costat molt veure Affekjonsverdi (valor sentimental) el film noruec que va ser óscar a la millor pel·lícula estrangera a la darrera edició dels premis. L'he tinguda un quants mesos a la pàgina de coses per veure. La raó d'aquesta espera ha estat en el fons la meva prevenció vers les pel·lícules centrades a les relacions emocionals entre persones humanes, especialment si són persones humanes protestants com els noruecs. De totes les europees la cultura escandinava es amb diferència la que em resulta més llunyana. Bé, no deixa de ser un prejudici, com tots, en el fons lamentable, perquè si m'hagués deixat dur del tot no hagués vist el film i hagués estat un error. La pel·lícula explica la història d'una família formada per un pare i dues filles. El pare és un famós director de cine que ha estat sempre lluny de les noies. De les dues germanes, una, Agnès, és historiadora i ha format una família pròpia. L'altra, Nora, és actriu de teatre però en el moment que comença el film està desenvolupant por a l'escena i està mancada de relacions estables. Quan el pare torna, al començament del film pel funeral de la seva ex-esposa, ho fa amb un guió que vol rodar sobre la seva mare, la qual havia estat membre de la resistència noruega i es va suïcidar a la cuina de la casa que havia estat la llar familiar i on encara viu Agnès. Vol que la seva filla sigui la protagonista fent el paper de la seva àvia, però Nora no accedeix ni a llegir el guió i Gustav comença el film perque li dona el paper a una coneguda actriu americana, cosa que permet el finançament de Netflix. Com que vol rodar a la casa, la relació amb les dues filles es fa freqüent i sorgeixen els problemes que havien estat ocults durant molt anys.

    Com explicava el meu germà al seu blog, l'argument a favor de la pel·lícula és que els personatges resulten del tot creïbles. cosa possibilitada per un bon guió i una excel·lent interpretació dels actors. He de confessar que el meu escepticisme, va ser vençut a l'escena inicial quan Nora rememora la redacció que li havien encarregat al col·legi com a deure, explicar una història des del punt de vista d'un objecte inanimat, i ella tria com a subjecte la casa on viuen, anticipant d'una manera molt elegant el nucli del film. Més enllà de la qualitat dels diàlegs, el film de Trier és un dels que he vist que millors reflecteixen la importància de la comunicació no verbal entre els humans. A més i contra les expectatives relacionades amb el prejudici del que parlava, el film té un final feliç apuntant que els traumes poden ser superats i l'expiació dels errors mai no és fàcil però si possible (és a dir que finalment ja no són tan protestants)