Naza

     Naza és el film de Yuval Abraham i Rachel Szor que va obtenir el premi especial del Jurat al darrer festival de Venècia. Tots dos són autors també de No Other Land, de la que vaig escriure no fa gaire. Els dos films són documentals, però molt diferents, aquest darrer molt més ombrívol. L'estructura del film és senzilla, mostra l'entrevista amb 24 membres de l'exercit israelià que han estat operant a Gaza (anava a dir combatents, però de fet com s'explica a les entrevistes no necessiten combatre per matar. Ho segon ho fan molt, el primer gens). Aquestes entrevistes tenen lloc una nit al terrat d'un edifici alt a la ciutat de Tel- Avic, com que les cares no poden ser mostrades, la càmera ens mostra la vida dels ciutadans dels apartament que són a prop i l'animació del trànsit i els carrers a Tel-Aviv. Aquest escenari normal és a 70 km. de les atrocitats que estan tenint lloc a Gaza, menys distància de la que hi ha entre Barcelona i Tarragona.

    Entre els responsables del film hi ha el diari The Guardian i aquest mitjà, junt amb d'altres però no gaires, ja ens han explicat com la tecnologia moderna permet una selecció molt afinada dels blancs i es prioritzava apuntar a la gent de Hamas quan era amb la seva família, cap al vespre. Això implicava que la família i els veïns passaven a ser danys col·laterals, aquest és precisament el significat del terme Naza. Per assolir aquest objectiu era important la capacitat de controlar tots els mòbils de Gaza, cosa que permetia sovint als operadors sentir les converses de les famílies, mentre eren atacades, i abans i després (és a dir la seva agonia).

    Un dels productors del film és Jonatan Glanzer, l'autor de la zona d'interès, un film molt semblant a aquest, doncs tots dos apunten a la frontera entre la normalitat i la barbàrie. Els soldats interrogats no tenen escrúpols en afirmar allò que gent que se l'agafa amb paper de fumar, com Sebag Montefiore, posen en dubte. Diuen sense reserves que la instrucció era exterminar tots el gazatíes i no vacil·len en parlar de genocidi. Alguns mostren una mica de penediment la majoria gens. Molts apunten a allò que ja ens va explicar Arendt en el seu moment, ells només es limitaven a complir ordres. D'altres semblen haver quedar immunitzat vers els significat dels seus actes per l'entrenament i moltes hores jugant a videojocs. Matar un nen amb un dron implica la mateixa acció física que jugar a un videojoc. D'altres ho veuen com un preu a pagar per formar part d'una elit molt exclusiva com la conformada pels serveis d'intel·ligència israelita. Com en el cas dels nazis, és essencial crear el convenciment que els palestins no són éssers humans. El film és evidentment inquietat i ho és més si donem una mica la raó als defensors de l'estat d'Israel i considerem que aquesta gent està defensant els nostres valors. Alguns sabem que "Occident" no és només això, però no cal enganyar-se, també és això.

Navegar por el Neva

        Anem al lliure a veure navegar por el Neva. Hi vaig atret pel nom de Guillermo Calderón, que suposa una garantia plena després d'haver vist espectacles com la Història d'un senglar o la verdadera historia de Ricardo III, aquest estiu. La inspiració aquí deixa de ser Shakespeare per passar a ser Txejov. Navegar por el Neva fou un dels seus majors èxits fa vint anys i aquí ha estat represa amb el mateix repartiment de quan fou estrenada. En vint anys però passen moltes coses i no sempre bones. Un dels actors, Jorge Becker, ha patit una greu malaltia del sistema immunitari que ha limitat totes les seves capacitats, cosa per la qual l'obra ha estat adaptada a la nova situació, això afegeix una nova dimensió meta teatral a una obra que ja estava orientada en aquest sentit. L'obra original mostrava tres personatges, un dels quals Olga Knipper la vídua de Txejov, que estan assajant per fer una representació de l'hort dels cirerers. Només fa tres mesos que la tuberculosi ha acabat amb la vida del dramaturg rus i fora del teatre la policia tsarista està reprimint les manifestacions de protesta que es recordaran com el diumenge sagnant. Ara a més de l'obra, assistim a la representació dels assaigs en la nova situació i el record del que s'estava fent, que ja no pot ser el que es farà ara.

        Imagino que allò que va dur Calderón a escriure Neva és un sentiment que jo he sentit sovint llegint o veient representacions de Txejov: el contrast entre l'ensimismament dels personatges i el fet que viuen en un mon condemnat a desaparèixer de manera imminent. Això era de de jove, ara de més gran encara és pitjor, perquè és el meu mon el que veig desaparèixer. Sense defensar cap tesi, l'obra és una invitació a reflexionar sobre el poder destructor del temps. Com em passa sovint quan assisteixo a espectacles procedents del continent austral, constato que el nivell dels actors, el ja esmentat Becker, Trinidad González, Paula Zuñiga i Tomás González, és estratosfèric.

 

Calderada

     El dia 20 assisteixo a Calderada, una lectura escenificada dels contes de Pere Calders realitzada per IndiGest que són la Laura Aubert, el Jordi Oriol i el Carles Pedragosa, ells forment també el trio, chupitos de Mezcal, que alterna la seva música amb la lectura dels contes de Calders triats, i la fundació, ens calen més calders, mostrada com a resposable de la investigació antropològica fonament de la presentació dels contes. El trio, encarnació de tots els tòpics més estesos i més entranyables de la mexicaneïtat, llegeixen els contes com mostres d'una de les cultures indígenes assimilades per Calders a la seva estada al pais dels mariachis, alguna cosa així com catalanuoc

    Calders va ser una lectura important en la meva adolescència quan era un referent indiscutible i a més, gràcies sobretot als Dagoll-Dagom, molt popular. Fa temps que no el rellegeixo, però el meu record és bó. Els d'indigest fan la seva lectura des del context de la nostra situació actual, quan sembla predominar la post-veritat i el Geni Maligne cartesià ja no sembla una possibilitat extrema. En aquest context, ells recuperen els contes de Calders, en principi inclinats vers allò fantàstic, per inquirir si no són en definitiva aquests contes els que apunten cap a la realitat, cosa amb el que segueixen el testimoni del propi Calders, el qual afirmà que tot allò escit a Mexic era fruit de la mera observació. La tesi defensada per la investigació és que tot l'explicat per Calders és veritat (tesi subratllada al final de la lectura de cada conte amb la repetició del lema, Caldersito, caldersero este cuento es muy certero. Caldersito, Calderson este cuento no es ficción), això sí ,aquesta veritat no està condicionada per l'estretor del nostre sentit comú. Més enllà de metafísiques, elm fet és que el espectadors ens vam divertir molt a la representació i possiblement la gent d'Indigest, encara més 

El castillo de Diamante

    El castillo de Diamante és la novel·la que Juan Manuel de Prada va publicar l'any 2015 centrant-se en la relació entre Santa Teresa de Jesús i la princesa d'Eboli. De totes dues dues sabem que es van conèixer i van mantenir una certa relació, que tingué com a fet més important la denuncia de la princesa a la santa davant el Sant Ofici. Quin era el contingut no és sabut, com quasi tots els detalls de la seva relació. La inventiva de De Prada intenta omplir tots els forats descrivint una relació que pot servit d'il·lustració a la tesi agustiniana de l'enfrontament entre les dues ciutats i que a mí m'ha recordat les tesis de, l'actualment molt manipulat, Rene Girard, doncs efectivament el motor de la trama és el desig de la princesa de tenir allò que té la santa.

    A l'epíleg De Prada diu que ha volgut trobar una via mitja entre les dues alternatives preponderants a la narració de la vida de sants: l'hagiografia i la desmitificació. Des del meu punt de vista, la seva referència a la desmitificació és una mica simplista. Els seus exemples són sobre vides concretes, però, com ja deia Nietzsche a la seva Geneaologia de la Moral, allò que cal qüestionar és el concepte de santitat en si mateix. A mi em sembla que potser una mica d'hagiografia potser si hi ha, però certament no és empallegosa i de Prada compon un personatge atractiu defugint molt bé la temptació de voler fer de Teresa un personatge del nostre temps. La seva antagonista, Ana de Mendoza, ens es presentada des d'una òptica propera a la de Teresa i a mi em sembla essencialment una víctima, encara que aspiri a ser botxí. En tot cas, em sembla que la novel·la si mostra bé quines eren les, migrades però reals, possibilitats d'acció per les dones en una societat com aquella. Tot plegat jo diria que és una lectura recomanable per dos motius. En primer lloc, la seva habilitat com a narrador, mostrada en el fet que tot i que els personatges m'eren força llunyans d'entrada, finalment tenia ganes d'arribar al desenllaç. En segon lloc, l'homenatge fet per l'autor a la literatura del moment, i com ell mateix destaca, al Quixot, ocasió per desplegar la riquesa del seu vocabulari i la seva facilitat sintàctica.

Eleccions sèrbies

 

    El resultat de les eleccions a Sèrbia del passat diumenge podrien ser de llarg la cosa més positiva que ha passat a Europa els darrers anys. La victòria da la llista dels estudiants ( on, per cert, no n'hi ha cap d'estudiant) sembla ser la victòria d'un innegociable sentit de la decència ordinària. Dic innegociable perquè el moviment ha guanyat una autoritat moral a partir del fer de no voler negociar amb el govern de Vucic, tot expressant així que no és pot fer de més ni de menys en la lluita contra la corrupció, ni en l'exigència de responsabilitats . Que el moviment no hagi tingut cap suport dels sospitosos habituals, com Trump o la Comissió europea, quan no la seva hostilitat, no deixa de ser també una petita escletxa oberta a l'esperança.-

Religion and faction in Hume's moral philosophy

     Religion and faction in Hume's moral philosophy és un estudi sobrs Hume realitzat per la professora Jennifer A. Hardt. El títol predisposa a la lectura, perquè esmentant la religió i la facció (en el llenguatge de Hume la manera més pròpia de dir els partits polítics) posa com la mateixa qüestió, allò que la ignorància del nostre temps tendeix a veure com dues. El fil conductor del seu estudi és la noció de simpatia, considerada com a fonamental en la reflexió de Hume, per la qual cosa l'estudi no comença amb l'obra de Hume, sinó en els predecessors del segle anterior, com Shaftesbury, que ja havien emprat aquesta noció. El marc general de la seva interpretació és un que certament podria compartir: la filosofia moral Hume intenta definir una via mitjana entre el providencialisme i un egoisme, hobbessià o mandevillià, que tampoc es sent inclinat a acceptar.

Els dos primers capítols són, així, un estudi pormenoritzat de la noció de simpatia. La seva lectura distingeix dos nivells: un de merament mecànic, pràcticament una reacció fisiològica, i un altre ampliat que és modificable mitjançant l'educació. La relació amb Hutcheson és fonamental tant pel que accepta d'aquest autor, la impossibilitat d'explicar la moral des de la racionalitat, com pel que refusa, la trama teleològica inspirada pel providencialisme de Hutcheson. La part final tracta el problema, per la seva tesi, de la desaparició de la noció de simpatia a la segona Investigació, la dedicada als principis de la moral, cosa que es soluciona apuntant que es tracta més d'una desaparició del nom que no pas de la cosa.

Els tres capítols següents són els que estudien la qüestió als textos de Hume. No fan les que, des del punt de vista dels manuals, seria l'elecció més òbvia. Els capítols tercer i quart es centrarien en els assaigs sobre la tragèdia i el "standard of the taste", és a dir, la part de l'obra de Hume centrada en l'estètica, Mentre que la cinquena bàsicament es fonamenta a passatges de la Història d'Anglaterra, de fet, en els passatges més literaris on Hume intenta posar-se a la ment del que podien pensar i sentir les figures històriques de cada moment. Les raons de l'elecció són ben clares. L'art, i la tragèdia en particular, és el lloc on més clarament es pot veure com funciona el mecanisme artificial de l'extensió de la simpatia..De fet, Hume malgrat la seva poca inclinació vers l'estoïcisme, no nega que la vida moral és intrínsecament teatral. Pel que fa el darrer capítol cal considerar que la història tal i com es presentada per Hume, no ha deixat de ser encara una branca de la literatura. La idea de Hardt és que és la simpatia allò que substitueix la noció de Providència. Estudiar l'allunyament produït per l'art, permet entendre com actua la Religió que és també "un sistema poètic". és a dir, una unió artificial d'idees. Dos mecanismes anàlegs dedicats a finalitat diferents, en el cas de l'art, defugir l'avorriment de l'existència mundana, en el cas de la religió, la por a la finitud.

L'estudi de Hardt apunta algunes consideracions amb les que jo concordaria i que de vegades no són tingudes prou en compte, assenyalo unes quantes com les més importants.

1. Malgrat que les referències puguin ser equivoques, quan Mume parla de religió està sempre pensant en primer terme en el presbiterianisme evangèlic dels escocesos. Un altre tema és que sigui menys compromès posar com a exemple el catolicisme
2. .La història d'Anglaterra és decisiva per entendre que finalment l'escepticisme ha de ser una resposta política
3. Cal pensar com sospitosa tot intent de concebre la moralitat amb independència de del floriment humà entès com a millora del ser humà i la vida humana, en aquest món, l'únic del que estem certs.
4. La concreció de la simpatia és allò que Hardt anomena una "hermenèutica de la caritat", que obre la possibilitat d'entendre sense condemnar i pot considerar-se com una derivada de la noció cartesiana de generositat. Per Hardt és altament significatiu que el text de Hume on es fonamenta de manera més ferma la tolerància religiosa, sigui el "standard of the taste"
5. La simpatia pot apropar-nos l'altre i malauradament aquest apropament de vegades implica l'extra-limitació. Això serveix per explicar com s'engendren les creences teistes, rere les quals sempre hi es com a causa oculta i determinant la llagoteria
6. L'analisi de la creença religiosa està del tot vinculada al concepte de "self-deception", la religió és un engany que es fa a si mateix el subjecte, inspirat col·lectivament, però que requereix d'un esforç voluntarista individual. El problema en cap cas no són les creences en elles mateixes. No és clar que la jerarquia entre els continguts mentals tinguin fonaments diferents dels voluntaris. El problema és quan el conjunt de creennces de l'individu és contradictori, cosa inevitable en el cas de la religió i mes en concret en el del presbiterianisme. Això no pot sinó generar vides artificials i Hardt, tot i no fer-ho explícit, tendeix a pensar Hume com un naturalista.

    La conclusió del llibre incideix en com només des de la noció de simpatia, Hume pot plantejar una alternativa a l'esceptisme i l'egoisme, defensa la necessitat d'una lectura integral de Hume, cosa que vol dir essencialment no oblidar la Història i a partir de mostrar que Burke es pot llegir com un continuador directe de la seva reflexió, fa notar que moltes reflexions posteriors, ella n'esmenta, McIntyre i Rorty, també poden srr derivades directament. En definitiva, és un text valuós tant en la seva vessant d'estudi de la filosofia moral de Hume, com en la seva reflexió sobre la noció de simpatia, crucial en el seu temps i important en el nostre, tot i que ara ens fixen no tant en aquesta noció, com en la seva derivada, l'empatia.

La derrota de Putin

 Fora bromes, em sembla evident que els sentiments de Putin cap a Europa no poden ser bons. Allò del que disposem els europeus està fora de l'abast dels ciutadans russos i difícilment variarà (parlo del nivell de vida i la protecció social de l'estat, en altres aspectes com la censura a les opinions dissidents tampoc estem tan lluny, o dit de manera més precisa, ens hi anem apropant) És en aquest sentit raonable que la destrucció d'aquests bens pugui ser un objectiu per Putin com ho és per Trump. No tinc dubte però que el seu fracàs és més que probable. No podran aixafar els bens de la nostra civilització perquè d'això ja se n'encarregaren les nostres elits, al capdavall, molt millor col·locades per acomplir aquesta missió.