Llegeixo
L'ideocrazia imperiale americana del professor Constanzo Preve
un breu llibret dedicar a estudiar el fenomen de l'americanisme. Pel
professor Preve la peculiaritat americana és que es dona una
completa identificació entre territori geogràfic. projecció
ideològica i tradició cultural. A diferència dels altres paissos
la connotació geogràfica és ideocràtica. No es va tant a un país
com a un projecte de vida, basat en l'oportunitat personal de
realització, que defineix un model de civilitat, basat en la
llibertat i propietat individual el qual ha d'imposar-se
universalment. Aquest model es recolza en una concepció de Déu
veterotestamentaria. Des d'aquestes idees bàsiques Preve es
fonamenta a l'examen de l'americanisme de dos autors anteriors: Hegel
i Fennell, fa una anàlisi de les formes de filo-americanisme i
reflexiona sobre com posar, si es poden posar, límits a l'expansió
d'aquest imperi, en els darrers temps anomenada globalització.
Hegel mai no estigué a Amèrica però va veure bé que reduir la
llibertat a garantir un dret abstracte de propietat és tan sols una
politica sense llibertat, feta per individus atomitzats mancats de
tota substància comunitaria. Hegel deduí que la la combinació de
calvinisme i utilitarisme han de donar lloc a unes escenari de
predomini de formes cada cop més subjectives de religió, és a dir
els telepredicadors actuals i a una necessitat permanent
d'eixamplament de les seves fronteres (quan escric això sembla que
Groenladia i Canada esten començant a ser les "noves
fronteres"). Fenell centra la seva reflexió en el bombardeig
de Hiroshima i Nagaski que per ell són "`post-occidentals",
perquè per primer cop s'ha legitimitat l'extermini d'innocent. No hi
ha hagut penediment de Hirsoshima i aquesta absolució del crim ha
estat la fundació filosòfica de l'imperi americà, que utilitza ara
com símbol del seu poder els bombardeigs unilaterals
Des
d'aquí estudia el filoamericanisme que entén en primer lloc com una
ideologia de desresponsabilització europea. En distingeix quatre
formes: la primera és la de l'americanisme popular. A diferència
dels altres imperis, conformats des de cultures més o menys
elitistes, els americans han reeixit a crear una veritable cultura de
massa a causa de la seva base social íntegrament plebeo-popular. Els
americans, millor dit les oligarquies Wasp, van triomfar en el seu
procés de plebeitzacio dels nou arribats, i en la fase actual es
tracta d'universalitzar aquest domini, per la qual cosa l'instrument
clau és la desinformació, allò que impedeix que hi hagi poble i
que només hi hagi plebs. (preve no ho diu aquí però aquí neix
l'arrel del fenoment essencialment americà de les noves pedagogies)
La segona font d'americanisme neix de l'admiració sincera del
partidaris del capitalisme per la potència capitalista més
important del mon. Sovint s'obvia però el fet que els USA són una
societat capitalista post-burgesa. Un tercer americanisme és dels
intel·lectuals, en aquest cas molt interessades, perquè
l'intel·lectual ja no és una figura aïllada sinó que depèn
d'estructures mediàtiques i editorials conformades al model americà.
Específicament el paper més legimitimador és el del intel·lectuals
d'esquerra, que des del seu progressisme, d'arrels burgeses i
vuitcentistes, han acabat assumint un futurisme basat en una utopia
tecnocientifica i de predomini del mercat, mentre assumeixen el paper
concedit pel poder de substituir la religió en la guia de les vides
intel·lectuals i privades
Finalment
fa unes consideracions sobre com es plantejar resistència a
l'americanisme: la primera és, seguint molt fidelment l'esperit de
Marx, que l'individu modern és una dada irreversible, de la que cal
partir, cosa que no significa recolzar l'individualisme liberal. La
història no té marxa enrere. Més important seria començar a
superar dicotomies que ja no quadren amb la situació històrica i
social actual com la d'esquerra- dreta, progressisme
-conservadorisme, o ateisme-religió). Aturar la globalització,
anglobalització per ser exactes, passa per establir resistències
socials i comunitàries que ni des de la dreta, massa ancorada a el
record de bon vells temps que dubtosament van existir, i l'esquerra ,
injustament demonitzadora de la figura de "comunitat" pel
seu lliurament a l'individualisme.
He
arribat a aquest llibre per mediació de Fusaro, el qual reconeix
Preve com la seva influència principal. Fonamentalment Preve és un
estudiós de Marx i `possiblement allò que resulta més interessant
és com aquest pensador, originàriament marxista, maldà per
romandre fidel a Marx i a la tradició alliberadora, tot i que això
impliqui el sacrifici d'etiquetes adherides però no essencials com
l'esquerranisme o el progressisme. En aquest sentit quan un seguidor
seu com Fusaro és qualificat com "rojipardo" tot i que la
intenció sigui execrable hi ha una certa veritat. Ells no es pensen
com esquerrans, perquè les organitzacions i els símbols han estat
buidats del seu sentit, cosa que no significa renunciar a la
continuació del treball històric de l'esquerra. Curiosament però
l'argument filosòfic de fons de Preve contra la noció d'imperi no
està manllevat de Marx, sinó de Kant, en concret, del seu escrit
sobre la Pau Perpetua on ataca la noció d'imperi perquè contradiu
la tendència natural a la realització multiple de la naturalesa
humana, cosa que implica la diversitat de llengües i religions
(precisament el que en el fons la globalització qüestiona).La
federació d'estats propugnada en aquest escrit és una idea
essencialment anitimperialista, per antidespòtica, i en el fons,
afegiria jo, del tot congruent amb el descobriment bàsic del
platonisme, compartit per l'aristotelisme i negat per la modernitat,
de la pluriformitat de la naturalesa humana.
.jpg)
.jpg)
.jpg)