L'esperit
de l'esperança és el darrer text de Byung-Chul Han publicat a
casa nostra. És una oberta reivindicació de l'esperança i
precisament per això, des del meu punt de vista, acaba sent un text
profundament anti-heideggerià doncs, la tesi central és que
l'esperança ha ser considerada un existencial, una manera de ser al
món que es contraposa a l'existencial predominant i definidor a Sein
und Zeit, l'angoixa. Això té la importància que pot tenir.
Cap, pels que menyspreen Heidegger des de qualsevol dels motius, n'hi
ha més d'un, que el poden fer menyspreable. Si pel contrari, i
aquest és quan més va més el meu punt de vista, pensem que
Heidegger és el més el brillant i profund dels membres de la
nissaga de Hobbes, les idees de Han prenen una significació molt més
gran. Precisament per això la idea més subratllada de Han en el
llibre és el caràcter col·lectiu de l'esperança. L'esperança
només se'ns dóna quan ens sabem part d'un nosaltres que és més
important que el jo, on radica pròpiament el sentiment de l'angoixa.
El
llibre està dividit en tres parts, precedides d'un preludi en el
qual comença contraposant l'esperança a la por. Dues idees m'han
semblat especialment significatives. La primera és que el pensament
esperançat no té res a veure amb l'optimisme, ni molt menys amb la
psicologia positiva. Ni és fruit de cap càlcul, no té doncs un
origen racional, ni desconnecta de la negativitat, ni ignora les
contrarietats de la vida. La segona és que la nostra època la
postmodernitat és segurament la més hostil que mai hi ha hagut
contra l'esperança per la seva convicció de què tota novetat ja és
impossible.
La
primera part és diu esperança i acció. Es defineix
l'esperança com una síntesi entre la vida contemplativa i la vida
activa, doncs és una invitació a l'acció que no pot satisfer-se
amb l'acció. L'esperança
no sap que és quedar-se satisfeta ni contenta. No està subjecta a
un objecte ni a un succés intramundà. És un estat d'ànim, fins i
tot un sentiment bàsic,
que permanentment defineix i tempera l'existència humana.
Spinoza la rebutjà i des del seu punt de vista tenia tota la raó,
perquè en ella mateixa és aliena a la raó i, en darrera instancia,
al llenguatge. Per això, si el miratge i el perill més gran de la
raó ha estat l'engendrament d'un fals sentiment d'omnipotència, el
ser esperançat es fa sentint
i assumint la pròpia fragilitat. La dialèctica de l'esperança
sorgeix de l'experiència de la desesperació més intensa i per això
Han assenyala que pot haver una esperança
desesperançada. En
tot cas, el missatge més potent dels donats per Han és que
l'esperança és l'autèntica creadora dels nexes socials,
associats als convenciment de què hi ha un sentit, el qual és
essencialment independent del que s'esdevé.
El
segon capítol,
esperança com forma
de coneixement, comença
amb la vella impugnació de la teoria del coneixement clàssica (és
a dir, neokantiana) que ja ens explicava el Jordi Sales. Sense
emocions, passions i sentiments no pot haver coneixement. Posar
l'amor com origen del coneixement no és un moment líric del vell
Plató, sinó la demostració de la seva comprensió fonamental de
com funcionem els humans
( i precisament veu aquí la raó per la qual la IA mai no arribarà
a pensar). L'amor però no es confon amb l'esperança, mentre que el
primer atén a allò sigut, la segona es projecta en el futur, a allò
que serà, definint el que Adorno anomenava el nucli messiànic i
utòpic de la veritat;
l'esperança és encoratjadora per la fe que tot podria ser d'una
altra manera.
El
tercer capítol, esperança
com a forma de vida,
és en el que emergeix la soterrada polèmica amb Heidegger. Per Han,
Heidegger prengué l'opció de considerar l'angoixa com mode
d'existència privilegiat, però aquí hi ha una tria enfront
d'altres possibilitat com l'alegria,
les quals no implicaven el bandejament de la coexistència amb
l'altre i poden donar alguna sortida a la immanència del jo,
Per contrari, per Han l'esperança
mai gira al voltant del jo. Potser
un dels llocs on millor es pot apreciar el contrast és al diferent
tractament de la noció de festivitat, la qual Heidegger mai no
considera ( i tots sabem que pels tocats per l'angoixa existencial el
pitjor dia de l'any és el
de la festa més
tradicionalment important, el Nadal), mentre que l'esperança sempre
està associada a l'estat d'ànim de les festes. Per dir-ho en una
fórmula clara, l'esperança
és receptiva a la gràcia, i
no hi fa res que potser la gràcia sigui impossible. Més rotund
i més taxatiu és, però, el final del llibre que, en contraposició
al heideggerià ser per la mort, conclou: la
clau fonamental de l'esperança és l'arribada al món com a
naixement.
.jfif)
