The World after Gaza

 

    Titular un llibre The world after Gaza és un encert excepcional, doncs expressa el convenciment, molt compartit, de què el genocidi de Gaza és un moment cabdal a la història de la humanitat i suposa passar a un altre estadi, possiblement pitjor. El llibre es tan encertat com el títol. El seu autor és Pankaj Mishra. Potser aquest nom no us diu gaire, però va ser designat fa deu anys entre els cinquanta millors pensadors del mon, des del 2008 és membre de la Reial Societat de Literatura anglesa i ha estat distingit per la universitat de Yale. Ha estat reconegut com a novel·lista però en aquest llibre mostra una capacitat indubtable pel treball d'erudició. Personalment el llibre m'ha resultat una lectura balsàmica doncs exposa un punt de vista molt diferent, és a dir no provincià, dels esgrimits a la premsa del país, per totes dues bandes però especialment dels que justifiquen el genocidi per la defensa dels valors occidentals i a més adopten la molt contemporània actitud de presentar-se com a víctimes en aquest cas d'un anticolonialisme considerat un moviment essencialment antinatural. Afirmacions cíniques que es fan mentre a gran part del mon s'imposa una censura sobre les expressions a favor dels palestins. Ahir per exemple vaig saber que la revista Monograma no va voler publicar la recensió d'aquest llibre de Josep Masanes, aqui.

    El llibre és essencialment un estudi sobre la Shoa o no tant, sobre la Shoa en ella mateixa fenomen perfectament estudiat, sinó a la imatge de la Shoa i com com aquesta ha estat utilitzada a partir d'un cert moment, que certament no és el de la fundació, per legitimar l'estat d'Israel i després, i aquest és possiblement el nucli del llibre, per fer una justificació del colonialisme occidental en general. Perquè com explica la tercera part del llibre el genocidi de Gaza és l'últim, i indubtablement, el més cruel , testimoni del supremacisme blanc que defineix com a subhumans la gent de pell més fosca (la major part de la humanitat, dit sigui de passada). Evidentment això implica contradir i qüestionar la identificació del nazisme com a mal absolut que a Europa ara sembla indiscutible, però que no té cap sentit des de la perspectiva d'un individu provinent d'un país sotmès al colonialisme. Allò que Hitler defensava al "Mein kampf" no era res essencialment diferent del que els britànics van estar fent durant més d'un segle a a quasi tots els racons del seu imperi. Pot variar la capacitat organitzativa i la utilització de la tècnica moderna, però és idèntica la consciència de què les races superiors tenen dret a disposar de les inferiors. Allò diferent en Hitler no és tant el que feia, sinó que ho fes a gent que eren blancs. Potser és qui va anar més lluny però no en una direcció diferent. D''altra banda no hi ha gairebé diferència en l'ús retòric del tòpic de salvar Occident propi del dictador alemany i el que ara llegim o sentim per tot arreu.

    Personalment sóc un gran admirador de Primo Levi i entre les lectures que més m´'han marcat hi és Levinas, una reflexió que té a l'holocaust el seu punt de partida. S'enganya molt però qui pugui pensar que Levi. Levinas o qualsevol altre intel·lectual han tingut un paper determinant en aquesta identificació del nazisme amb el mal. Molt més decisiva resulta la sèrie Holocaust i la Lista de Schindler, les quals no es feren fins que Israel no va començar a assumir la tasca de fer de guardià dels interessos americans a l'Orient mitjà. Fou també als vuitanta quan es feu i es filmà Shoa de Lantzman. El record de la Shoa no surt de manera espontània sinó que és una creació política i hi ha un contrast entre l'interès d'aquell moment i la poca atenció que el genocidi del poble jueu havia despertat fins llavors (em vé al cap la pel·lícula perduda de Jerry Lewis, feta als setanta, que tenia lloc en un camp d'extermini, de la qual mai no sabrem res), De fet l'estat d'Israel en el seu origen no era una excepció. Els supervivents no eren gaire estimats pels seus dirigents que els veien com un contraexemple del que volien que fos el poble del nou estat jueu. També era decisiu segurament el fet de què calia deixar un temps per què no fos massa clar que l'antisemisme alemany, en el conjunt europeu, no era l'excepció sinó la regla. Evidentment tampoc té massa mèrit abandonar l'antisemitisme quan ja no hi ha jueus. Potser per això com deia Judt el refus de l'antisemitisme va passar a ser el criteri d'acceptabilitat com a membre de la comunitat democràtica europea, doncs en el fons tampoc obligava res. Segurament l'actual Hungria és l'exemple més clar d'aquest fet. L'exploració d'aquestes qüestions és un dels nuclis del llibre una de les virtuts del qual consisteix en no parlar del judaisme o el antisemitisme com a realitats eternes, sinó com totes les coses de la vida, mutables. El transit de l'autor, inicialment simpatitzant des de la Índia (on estava familiaritzat amb la comunitat jueva del país) del que significava l'estat d'Israel (és nascut el 1969) es representatiu del que molta gent pot haver viscut.

        Atenent la nostra història la paradoxa que estem vivint és que el triomf, possiblement aviat definitiu de Netanyahu, suposa una interpretació de la Shoa que indirectament donaria la raó a Hitler: l'única cosa que compta és sobreviure. La veritat és al darwinisme social i Gaza és pot llegir com l'últim episodi de la correcció malthusiana que és al cor del nazisme. De fet, aquest punt de vista ja seria, penso que inconscientment, el del film del Spielberg. Tots els espectadors ens sentim alleujats quan Neeson treu del tren a Kingsley, fins al punt que oblidem que tota la resta dels que són al tren sí que acabaran a Auschwitz. Millor que Spielberg potser explica el nostre mon, Jorge Luis Borges, en el seu conte Deutsches requiem, on un alemany interpreta la guerra com un triomf d'Alemanya, de la visió del mon desplegada pels alemanys, un mon governat per la violència (en aquest cas de la bomba atòmica). Concloc deixant parlar a l'autor que em sembla fa en el paràgraf següent un resum perfecte de quina és la nostra situació.

    It is Gaza that has quickened their understanding of a decrepit world which no longer has any belief in itself, and which, concerned merely with self-preservation, tramples freely on the rights and principles it once held sacred, repudiates all sense of dignity and honour, and rewards violence, lies, cruelty and servility

A    t the same time that Gaza induces vertigo, a feeling of chaos and emptiness, it becomes for countless powerless people the essential condition of political and ethical consciousness in the twenty-first century.. just as the first world war was for a generation in the west

Conflicte lingüístic i imbecilitat

 

    L'exemple més degenerat d'imbècil que puc concebre és el de gent capaç de maltractar un immigrat treballador de la neteja o l'hostaleria per no parlar català i simultàniament utilitzar els diners que té, o que no en té, per a què els seus fills aprenguin anglès. És a dir algú que qualifica com a colons els castellanoparlants i està, en canvi, entusiasmat amb ser colonitzat pels que realment manen. Hume denigrava la gent que pensava per parcel·les i d'això aquí en tenim masses.

La cara bona de l'esclavatge

 

        Llegeixo aquesta notícia a l'ABC i realment em crida molt l'atenció l'expressió atribuïda a Donald Trump; dir que només es parla del costat dolent de l'esclavatge implica que hi ha un costat bo de l'esclavatge o, com a mínim, un que no és dolent. Des del meu punt de vista és com si algú digues que hi ha aspectes positius de la Shoa o que el que feia Dominique Pelicot tenia aspectes que no eren tan censurables. Entre la gent que conec ningú gosaria dir la segona o la tercera cosa. Amb la de Trump no passa el mateix, cosa que segurament mostra que l'acceptació de la DUDH sovint només és formal i que el problema del racisme és estructural. Evidentment als EEUU, com sosté Todd, però també en tots els que accepten la supremacia d'aquest país, els colonitzats.

        De fet, però l'afirmació de Trump és indiscutible. El costat bo de l'esclavatge es que va permetre l'acumulació inicial de capital, fonament de tres segles de riquesa occidental. I això per a quasi tothom és l'únic que compta; el valor pròpiament occidental.

Brooks i Leone, dues perspectives morals

 

Eastwood i Vicenzoni

Per atzar veig dues tardes seguides dos pel·lícules properes del mateix any, 1966, però de destí diferent. The professionals (Richard Brooks) i The good, the bad and the ugly (Sergio Leone). Tarantino, possiblement la gran referència de l'última generació de cinèfils, explica en el seu llibre que odia la primera pel·lícula i és evident, en canvi, que està molt més proper a al corrent que pensa el segon film com el millor western de la història (generalment gent nascuda després de la mort de John Ford). Jo penso que ambdós són bons films, de bona visió, en tots dos casos amb elements que no m'acaben d'agradar. Tinc molt més afecte pel de Brooks, però em sembla que la millor estona de cine és tot l'episodi de la batalla al film de Leone. Allò que és evident és que són dos films del tots oposats des d'una perspectiva ètica i política. Com assenyalava en el meu comentari és del tot decisiva la presència al guió del film de Leone de Luciano Vincenzoni el traductor italià de la primera versió en aquesta llengua del Voyage au bout de la nuit. El pelegrinatge erràtic dels tres protagonistes i la seva absoluta desconnexió de qualsevol principi moral no els fan gaire diferents del Ferdinand Destouches que lluita en una guerra sense sentit i que acaba fent de desencantat metge a la banlieu parisina previ coneixement de primera mà de l'imperialisme francés i el fordisme americà. Tots quatre són nihilistes no gaire tràgics. També és molt propera la visió de la guerra com una carnisseria mancada tot sentit, tant a la novel·la com al film. Al film de Brooks en canvi els protagonistes volen ser nihilistes però finalment no poden ser-ho. Si hom creu que en els humans hi ha alguna cosa semblant al que la tradició anomena consciència en surt de la visió del film del tot satisfet doncs els protagonistes acaben cedint a les exigències d'aquesta conciència. Políticament the professionals és un dels primers films que indirectament parla de la guerra del Vietnam, presentant la història d'una americans fent una guerra on no saben distingir qui són els bons. Però el film no fa una condemna de la guerra, perquè no nega que puguin haver bones raons per a lluitar, allò problemàtic en tot cas és saber qui són els bons. Des d'un punt de vista intel·lectual possiblement jo hauria d'estar del costat de Tarantino. No és ben bé així. Potser és que tot i anar envellint segueixo estant lluny de fer-me gran.O simplement que no deixa de tenir conseqüències haver-se passat la vida a aquest balneari anomenat Europa que ara sembla que estan tancant.

El Cau Ferrat i el palau de Maricel

El moulin de la galette de Casas

El racó dels dos grecos

                                                            Palau Maricel
 

    Visitem a Sitges el museu del Cau Ferrat i el palau de Maricel. Cau Ferrat fou el lloc triat per Santiago Rossinyol per deixar la seva col·lecció de forjats. De fet no hi ha només això, sinó molt més altres objectes i una selecció d'obres del propi autor i del seu amic Ramon Cases, algunes de molt importants com l'anomenada Morfina de Rossinyol o el moulin de la Galette de Casas que hi és fotografiada mès amunt. Hi ha coses d'altres amics com Nonell, Picasso o, diversos treballs de Zuloaga. Potser el lloc més destacat està reservat als dos Grecos (les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena penitent) que foren comprat a Paris per mil francs i que arribaren a la casa en un processió on participaren les forces vives de la ciutat (diferent imagino de la processió de zombies que avui fan famosa la vil·la). És un exemple molt característic de museu decimonònic que d'entrada sorprèn pel seu ara poc habitual atapeïment que em recorda, sense igualar-ho el més atapeït que he vist mai: el Sloane de Londres.

    El palau Maricel està unit al cau ferrat i és l'antic hospital de Sant Joan que fou adquirit pel millionari america Charles Deering i reconstruit per Miquel Utrillo. Fou dipositada la col·lecció d'art de Deering, però les dissensions amb Utrillo li feren prendre la decisió de traslladar la col·lecció a Xicago. El museu es buidà pero ha anat recuperant continguts albergant la col·lecció de l'ajuntament de la vila i la donació de la col·lecció del doctor Jesús Pérez Rosales. Potser no hi ha obres de gran fama, als periodes ddedicats a l'art anterior al XVIII predominen les obres sense autor conegut, però la qualitat mitjana em sembla altíssima i el treball d'Utrillo a la restauració fou de primer ordre, de fet, per a molts seria l'obra mestra de l'arquitectura noucentista,

Sobre la precisió

 

    L'argument principal amb el que Krishnan objecta contra la filosofia analítica em sembla indiscutible i amb aplicació molt més amplia que la filosofia analítica: quan els fenòmens són en ells mateix difusos, si la nostra anàlisi canvia la vaguetat en precisió, llavors no pot ser una altra cosa que una falsificació

The Philadelphia Story

El discurs de Dexter sobre la fragilitat i la virtut té un puntet de levinasià.

         Complint parcialment allò dit moltes vegades de què aquest llibre me'l llegiré quan em jubili segueixo avançant amb el llibre de Cavell, llegint ara el capítol corresponent a The Philadelphia Story, de la que havia parlat en una entrada del meu primer bloc fa quasi vint anys. Les coses que m'agradaven llavors segueixen sent valides. Però mentre que jo destacava el treball de Stewart, penso que Cavell té raó en mostrar l'autoritat amb la que Grant exerceix el seu paper que pel filòsof americà és una mena de personificació de la figura del director d'un film. Dexter, el personatge de Grant, no fa realment gaires coses a la pel·lícula però disposa tot el que ha de passar, dirigint la trama. Aquest paper és conseqüència d'una lectura del film on insisteix en veure'l com una mena de revisió del shakesperià somni d'una nit d'estiu. També aquí es transita entre la realitat i el somni, ni que sigui el somni provocat per l'embriaguesa, i es confronten dos realitat diferents i oposades, no déus  i humans, sinó rics i pobres, si més no,  el film fa sovint esment a la "divinitat" de la Tracy interpretada per Hepburn. Rodada en el temps del codí Hays resulta admirable com sense imatges massa explícites el film fa palesa la relació entre la "divinitat" de Hepburn i la seva, atlètica i poc habitual a l'època, bellesa. La lectura de Cavell és com en els altres capítols sempre discutible, suggeridora i enginyosa com a la seva hipòtesi de què la set de la que parla Dexter, la causa del fracàs del matrimoni amb Tracy segons aquesta, és en realitat set de coneixement (és a dir, vocació filòsòfica) l'única via que li pot permetre relacionar-se amb una dóna que acaba començant a intuir que és millor ser estimada que adorada.