La pie voleuse

     La pie vouleuse és el darrer film de Robert Guédigian, el veterà cineasta francès que és una mica l'equivalent gal al que suposa en el cine britànic, Ken Loach, tot i que el seu estil és diferent i em sembla que les pel·lícules del francès tenen més riquesa emocional i el seu missatge no està renyit amb una certa elegància en la filmació. La protagonista del film és una dona, Maria, que a Marsella es guanya la vida prenent cura de gent gran. Veiem que treballa a tres llars: una dona molt gran pressionada pel seu llogater, una parella on ella ha perdut de tot la raó i cada tarda baixa, amb el seu marit, a la Cannebière, a buscar el nuvi que no va venir a la seva cita quan va esclatar la segona guerra mundial i un ex-professor, Robert, discapacitat amb una relació molt difícil amb el seu fill. De manera diferent, Maria és el suport fonamental de la vida de tots els seus clients i és molt estimada per tots ells. Ella viu amb un marit que no és mala persona, però és ludòpata, i té una filla que treballa de caixera i està cassada amb un camioner dels que fan rutes llargues. La il·lusió de la seva vida és el seu net, Nico, el qual estudia piano. Maria té una fe absoluta en el seu talent i es fa càrrec de les costoses classes que li calen al nen atès que els pares no hi arriben. De fet, Maria només té una manera d'arribar que és robant els diners de la gent que cuida.El film planteja doncs un conflicte moral que no està mancat d'interès. D'entrada podríem dir que no és el mateix robar per menjar que per pagar unes classes de piano, però això també implica posar la música com una mena luxe, una cosa supèrflua en tot cas; un punt de vista possiblement estret. D'altra banda, podríem considerar que allò que Maria li dóna als seus clients no té preu, mentre que, en realitat, a ells els diners tampoc no els fan una falta especial.

    La primera part constitueix la presentació d'aquesta situació i Guenigdian assoleix un relat amable, reflectint de manera sensible la vida de barri marsellès i la fortalesa dels lligams que construïm els humans quan compartim les nostres vulnerabilitats. El conflicte esclata quan el fill d'André veu el que està passant i va a casa de la filla, creient que és una mena d'amistançada del seu pare (el distanciament entre tots dos ve del fet que el pare va deixar sa mare per una altra dona) Irònicament és ell qui comença una relació amb la filla i la seva dona, moguda per despit, la que acabarà denunciant Maria. El film gira doncs vers una intriga melodramàtica sentimental, en la qual Guédigian es mou prou bé. Finalment, la intervenció d' André, utilitzant una mica la lògica que jo havia plantejat abans i en un gir una mica caprià, possibilita un final feliç per quasi tothom. Vaig descobrir aquest director amb el seu film sobre la resistència, l'armée du crime, que em va sorprendre per la seva honestedat i el seu digne anti-gaullisme (i també per la seva petita contribució a la biografia del gran Charles Aznavour). Un dels actors principals, Jean-Pierre Daroussin interpreta aquí la figura del professor. Però també hi apareixia l'actriu que fa de Maria, Ariane Ascande, i el marit de Maria, Gérard Meylan. Això no és sorprenent perquè tots tres hi són gairebé sempre a quasi tots els films, definint una mena de companyia estable, que acaba esdevenint un recurs valuòs i molt utilitzat pel director.

Le désir de tyrannie

 

        Le désir du tyrannie és una recopilació de textos de René Girard elaborada per Benoit Chantre que és l'autor de la seva biografia intel·lectual i el principal animador dels cercles on es té cura de mantenir viu el legat de l'autor de Mensonge romantique et vérité novelesque. Els textos ens volen fer present la dimensió de Girard com pensador polític, la qual està del tot vinculada a la seva hipòtesi del boc expiatori (tot i que no deixa de ser una conseqüència de la seva noció de desig mimètic). No cal dir que en els temps presents, en el quals si alguna cosa ha augmentat és la capacitat de generar odi col·lectiu, aquesta reflexió ha recuperat una actualitat màxima. Havent-me llegit tota l'obra de Girard (i m'atreviria a dir que no del tot malament) la selecció de Chantre no ofereix gaire sorpreses. El seu trajecte comença amb la noció de desig mimètic, la noció de mediador, el pas d'aquesta noció a la de tirà, la noció de boc expiatori i la resolució del mecanisme en la fundació de la religió, cosa que ens du a una reflexió final sobre l'apocalipsi i el totalitarisme. En la selecció de Chantre hi juguen un paper destacat les figures d'Edip i Job, del tot antitètiques. El grec és el boc expiatori que accepta la seva condició mentre Job la refusa. El símbol de la saviesa és el segon i no pas el primer. Edip esdevé tirànic quan creu que té una possibilitat de saber i de fundar la veritat. Des la perspectiva de Girard la religió té com a finalitat precisament preservar-nos d'aquesta follia.

        Pels que no hagin llegit Girard pot ser una bona porta d'entrada, perquè efectivament el mecanisme del boc expiatori és un element sense el qual no podem acabar d'entendre les nostres realitats. Potser de totes les idees apuntades la que em sembla més digna de retenir és la insistència de Girard en mostrar el perill inherent a la noció d'unanimitat, que tant ens agrada als catalans. El punt de vista Girardià estaria expressat en un precepte talmúdic citat també per Levinas: Si tout le monde est d'accord pour condemner un prévenu, relâchez-le, il doit ëtre innocent. També és oportuna la reflexió sobre el fals pacifisme: defensar una pau sustentada en violència externa (el cas de l'últim segle europeu) és una acceptació de la violència emmascarada de manera hipocrita.

        Mentre llegia aquest llibre he rellegit el llibre IX de la República i he revalidat la conclusió que vaig treure fa quinze anys quan em vaig ficar totalment a fons a la lectura de Girard: el seu deute no reconegut envers Plató. A la República i molt més al Gorgies la qüestió que emergeix en el cabdal tractament de la noció de tirania, és la del desig mimètic, que Plató va tenir present molt més enllà de les reflexions del darrer llibre de la República, que Girard, de manera equivocada, tracta sempre com si tanquessin la qüestió. Seria llarg però allò que Chantre presenta com una de les grans conclusions de Girard, que el tirà no és un ser humà específic, sinó una opció de l'anima humana que és present a tots els individus no està lluny de la lletra ni de l'esperit platònic

Indignitat

 

    Fa dos anys vaig fruir molt de la lectura de Libre, el llibre on la professora Lea Ypi explicava la seva infància i joventut en l'Albània dels vuitanta i els noranta. Aquest cop va més enrere per oferir una biografia de la seva avia, una de les protagonistes del primer llibre (la mare del pare que viu amb ells i sempre els parla en francès). La recreació es basa en molt bona mesura en la investigació que ella mateixa va poder fer en els arxius del serveis d'intel·ligència albanesos oberts al públic en els darrers anys. La seva avia tenia un expedient obert com a espia feixista i estigué sempre sota vigilància fins que un error, voluntari o no, la va donar per morta el 1972. La sort del seu avi va ser pitjor. Era un home d'idees esquerranes al qual el seu pare, un alt càrrec del govern de Zog primer i del rei italià després, li impedí anar a lluitar a Espanya. Defensor d'una democràcia radical, la seva amistat amb gent del servei secret britànic li va dur a presó durant quinze anys. Leman, l'avia, va néixer en un família de posició molt elevada a Salònica a finals del segle XIX. Per això a Albània sempre va ser qualificada com a grega, tot i que no tenia cap relació amb aquest estat i aquella cultura. Pel contrari pertanyia a un elit cosmopolita emmirallada a la cultura francesa i, tot i no ser especialment practicants, la seva religió era l'Islam. La família tenia arrels albaneses i per això desitjosa de sortir de l'ambient familiar i veient que era una gran dificultat per la família pagar-li els seus estudis a França, decideix anar a viure a Tirana a finals dels anys trenta. A la capital d'Albània va aconseguir ser la primera dona a treballar a l'administració pública, però el que fou d'entrada una elecció no gens reflexionada marca el seu destí. Només va sortir d'Albània a la seva lluna de mel el 1941 i restà al país balcànic fins a la seva mort, vivint temps difícils amb un fill de salut escassa i fent treball físic en una cooperativa agrícola, on havia de ser reeducada.

    El llibre és llegeix amb progressiu interès. Libre era un llibre amb molt sentit de l'humor, Aquí això no hi és, potser perquè la història és molt tràgica. La història de la seva avia m'ha recordat la meravellosa escena de Dr. Zhivago on veiem per última vegada Lara vestida de gris i empetitint-se mentre camina a la vora d'un mur del mateix color i apareix  en primer terme un gran retrat de Stalin. La magnifica metàfora de Lean pot il·lustrar prou bé la vida de Leman. Si Ypi en el primer llibre va ser acusada, de manera injusta diria jo, de ser complaent amb el règim de Hoxa (per cert, un dels personatges d'aquest llibre. Havia estudiat amb l'avi a Paris), en aquest es fa palesa la crueltat però sobre tot l'arbitrarietat del règim. Tampoc és un llibre que pugui agradar als defensors teòrics del nacionalisme, perquè queda molt clar el paper verinós que aquests han tingut en l'evolució dels Balcans al segle XX

Economia social de mercat

 

    L'estiu del 1987 volia millorar el meu alemany i vaig passar tota el mes d'agost a la universitat de Würzburg ( no tan coneguda com la de Heidelberg, però aquell any estava empatada amb la més famosa en número de premis Nobel). No era però un curs merament d'idioma, sinó estava dedicat a l'economia, política i cultura alemanya després del 1945. En moltes ocasions i molts contextos em van insistir, molt a prop de fer-se pesats, en què Alemanya, a diferència d'altres països occidentals, tenia un model específic que era l'economia social de mercat. Estaven molt orgullosos del seu sistema i potser això els compensava una mica del fet de ser un país militarment ocupat en termes reals. Amb Shröder, el canceller que menyspreava obertament els professors, això va començar a passar avall i sembla que, segon expliquen aquí, el destí històric de l'actual canceller és acabar aquesta liquidació, abans de que possiblement Alemanya torni a estar governada per l'extrema dreta. Tot això, és clar, sense canviar la constitució. Hi ha prou en mantenir la retòrica. És evident que això de reformar la constitució el fa molta mandra, perquè també recordo que aquell any em van explicar , també moltes vegades, que la constitució era provisional fins que Alemanya no es reunifiqués (cosa que llavors era considerada com una hipòtesi del tot improbable a curt termini). Fa molts anys que hi ha una sola Alemanya i la constitució és la mateixa. Espero que no sigui perquè trobin que encara els hi falta alguna cosa, més cap al seu Orient.

Edip&Antígona

 

    Assisteixo a l'estrena al TNC d'Edip & Antigona, una representació de la trilogia de Sòfocles en versió lliure de Carlota Subiròs. Tot i que després d'alguns espectacles d'aquesta temporada hi anava amb molta prevenció, la veritat és que l'espectacle no m'ha decebut. Dóna una idea plausible i enraonada del contingut de les tragèdies i les idees de la posada en escena són elegants i suggeridores. Em va agradar especialment la representació de l'espai, per desèrtic, maleït on es desenvolupa la segona part de la trilogia. Ens trobem enfront d'un text que ha interpel·lat als europeus durant vint i cinc segles i avui no ha perdut en absolut aquesta capacitat. Des del meu punt de vista allò que queda més clarament exposat és el drama de l'autoconeixement, és a dir, el perill en tenir com finalitat essencial l'aclariment de la pròpia identitat, assumit de manera funesta per Edip. Subirós ha escollit un repartiment on predominen els actors de color. De fet, tots els membres de la família d'Edip ho són, llevat del seu Oncle Creont, interpretat per Jordi Martínez. Espero que això no hagi estat motivat per la lectura, des del meu punt de vista del tot errònia, de considerar a Creont com un personatge absolutament negatiu, la personificació de la tirania. Una interpretació plausible si considerem que tot dret positiu representa en el fons una forma de tirania. Babu Chem és Edip i tot i que al començament no em va convèncer plenament, la seva interpretació va creixent al llarg de la representació. Vicenta N'Dongo fa de Jocasta a la primera part i reapareix a escena en la part final, Antigona, recitant algunes de les més famoses estrofes de la part del cor, com la que es vanagloria de la inventiva humana. Potser aquest és el punt més discutible del muntatge. l'esvaiment del cor, doncs, com pensava Nietzshe no hi ha tragèdia sense cor. D'alguna manera entenc que la idea del mirall que els actors tenen a la seva esquema mentre es representa Edip Rei d'alguna manera posa els espectadors en el seu lloc. El problema és que el cor representa una forma de saviesa que jo no sabria veure al públic teatral actual.

The Parallax view

     The Parallax View és el títol d'un dels llibres mes ambiciosos filosòficament de Zizek i també d'un film d Alan J. Pakula de 1974.Abans d'ell però fou M.A. Granada la persona que m'explica la noció de paral·laxi en les seves classes sobre la revolució copernicana del curs 83-84. No he llegit el llibre de Zizek, però si que vaig veure l'altre dia la pel·lícula que és un dels films més curiosos dels anys setanta i que possiblement millor explica l'estat d'ànim de l'Amèrica del moment. El film té com a protagonista Joseph Frady un periodista d'investigació testimoni de l'assassinat d'un senador. Anys després una amiga (interpretada per la sempre molt desaprofitada Paula Prentiss) que era amb ell li explica que, casualment, tots els possibles testimonis estant morint de forma accidental. Ell no li fa gens de cas, (sospitant que la noia simplement vol que li faci cas) però quan ella mor, comença una investigació que el porta a descobrir la companyia Parallax; una gran empresa especialitzada tant a l'assassinat polític com a la distorsió sistemàtica de la realitat, imprescindible per l'èxit de les seves empreses. Frady assolirà ser contractat per l'empresa però finalment acabarà sent víctima de les seves maquinacions. Frady és Warren Beatty un dels actors més populars del moment, però malgrat la seva presència el film fou en el seu moment un fracàs indubtable. De fet, Beatty és un heroi molt atípic component un personatge amb el que és difícil cap mena d'identificació d'entrada. El film com la posterior All The President's Men és una mostra d'estil i rigor per part de Pakula definint una narrativa que mai no ens permet estar segurs del significat del que està passant. Sabem o podem intuir més que el personatge de Frady, però tot apunta a que potser el més important se'ns escapa. Queda, doncs, del tot justificat, el seu lloc central en l'anomenada trilogia de la paranoia de Pakula ( que començaria amb Klute i acabaria amb All the President's men)

El adolescente

     El adolescente (Подросток)  és, si més no per l'extensió, una de les grans novel·les de Dostoievski. Vaig comprar l'edició castellana al Nadal i l'he estat llegint aquests dies. Tot i que Dostoievski m'ha acompanyat des del començament de la meva adolescència, no sabia res d'aquest llibre. A diferència de les novel·les més celebrades, no hi ha narrador omniscient sinó que el llibre està constituït per les notes del protagonista. Tenim doncs un relat en primera persona, recurs que l'autor havia utilitzat a les memòries del subsol i a les nits blanques. El protagonista és un noi de vint i un anys anomenat Arkadi Makjarovich Doboruky. El seu pare legal, el marit de la seva mare, és un serf alliberat, però el pare biològic, Versilov, és l' antic propietari tant de Doboruky com de la seva mare. Mentre que el pare legal ha deixat la família per iniciar una vida de pelegrí religiós. Versilov, un home de quaranta cinc anys que ha perdut més d'una vegada la seva fortuna en el moment en que es desenvolupa la novel·la, viu moltes temporades amb la mare i les germanes, lluny d'Arkadi que es deixat a la cura de terceres persones i és finalment escolaritzat en règim d'internat. L'acció de la novel·la s'esdevé després de què Arkadi hagi acabat la seva educació secundària, descarti la idea d'entrar en la universitat i retorni a Petrograd on és la seva família veient-se embolicat en diverses intrigues que no m'han resultat fàcils de seguir

    El tema que Dostoievski veia com a fonamental era el de la relació entre pare i fill. El tractament certament és l'invers al que podríem considerar més tòpic. Aquí no es tracta d'un pare que no comprèn un fill, sinó a la inversa i la maduració consistirà en molt bona mesura en el procés d'acceptar el pare. Certament sí per l'atenció del seu fill Versilov hauria de ser el personatge clau, no em sembla que Dostoievski assoleixi crear un personatge de la dimensió de Raskolnikov o de qualsevol dels germans Kamarazov. Tot i que en part això sigui una conseqüència de l'opció narrativa, doncs nomes veiem Versilov des del punt de vista, mai equilibrat, del seu fill. Moltes de les diferències entre pare i fill es relacionen amb el conflicte generacional entre els liberals de la primera meitat del segle i la generació següent sovint radicalitzada, a favor o en contra, de l'obertura a Europa i la civilització moderna. Dostoievski demostra plenament el seu talent de pintor de l'ànima humana en la manera com es mostra el personatge del narrador, del tot representatiu d'aquest període de la vida humana on l'absoluta manca de coneixement d'un mateix ens fa oscil·lar entre la desesperació més amarga i l'exaltació més gratuïta. El personatge del pare legal, Makar Ivanov Dolgoruki, és el centre moral de la novel·la, una figura de santedat molt propera a la del Príncep Mishkin a l'idiota o Aliosha Kamarazov. Com elles dedicada a mostrar que la religió és l'únic camí factible per a la nació russa. En contrapartida, Arkadi que no ha rebut cap educació d'aquesta mena té com a mediador la figura de Rostchild, tot i que al final de la novel·la sembla que l'efecte d'aquesta mediació podria desaparèixer. Tot i que la resolució de la trama tingui certament la intensitat de les grans novel·les, el fet cert és que aquesta obra m'ha produït una impressió molt inferior tant a la novel·la que la precedeix cronològicament, els dimonis, com a la posteriors que tanca la seva obra, els germans Kamarazov. El meu dubte és fins a quin punt aquesta és una impressió objectiva o una conseqüència del fet que cada cop sóc menys pacient, em costa més interessar-me, amb les trames de les novel·les.