La meva llista (IV): High Sierra

 

          Veig en una de les meves sessions de tarda High Sierra de Raoul Walsh. Si l'altre dia comentava la pel·lícula que faria destacar Bogart per primera vegada, The Petrified Forest, 1941 fou l'any de la seva consagració com a estrella amb el seu primer paper protagonista. El mateix any s'estrenà un altre paper com a protagonista igualment important, the maltese falcon. En tots dos casos prengué papers refusats per altres actors amb més fama de la WB ( de fet, això va seguir l'any següent cosa que li permeté fer el protagonista de Casablanca). Als crèdits de presentació, significativament Bogart apareix en segon lloc, darrera de l'actriu principal, Ida Lupino. Menys recordada, Lupino fou una de les figures més interessants del Hollywood clàssic i una de les poques dones que tingué la possibilitat d'accedir a la direcció. En aquesta pel·lícula la seva presència és magnifica, component un personatge inoblidable. Als dos projectes protagonitzats per Bogart, apareix la figura de John Huston, debutant a la direcció amb the maltese falcon i guionista de la que avui comentem. Precisament mentre la veia era fàcil constatar que moltes de les idees de la que considero la seva millor pel·lícula, the jungle asphalt, ja són aquí. A totes dues el traïdor de la banda és el expolícia que s'ha passat a l'altra banda, corroborant les sospites de Bogart o Jaffe de què no es pot confiar en aquesta mena de gent doncs acaben tornant-se honrats, i a totes dues dues el protagonista tot i viure el món de la delinqüència urbana és fonamentalment un granger; la seva vida urbana i la delinqüència és viu com una caiguda que té una redempció possible en el retorn a la naturalesa

        1941 pot semblar una data molt llunyana però no ho és tant des del meu punt de vista. Aquest film, com bona part dels títols més importants de Bogart, hi era sempre a les recopilacions de cine negre que en el temps de la meva tardoadolescència feien els cines del cercle A. Són doncs un element fonamental de la educació sentimental del molts barcelonins del començament de la transició. Suposo que jo, com molta altra gent, volia ser com Bogart (específicament volia que s'enamorés de mi alguna noia semblant a Lauren Bacall). No m'he semblat gaire, em penso, però avui si que m'he vist una cosa en comuna amb Roy Earle,, el personatge que ell interpreta, la sensació del que el temps m'ha passat per sobre i aquest ja no és el meu temps

        Allò que em sap greu, ara feia efectivament molts anys que no la veia, es no recordar ben vivament com n'és de bo aquest film. Tot el que passa té interès però em sembla impressionant el començament, com Raoul Walsh ens dóna un munt d'informació amb una quantitat de temps i plans mínima, però tot ple de significat. Més grandiós potser és el final, Eale mor, però almenys mor a la muntanya, al camp obert que ell tants estimava. És un final, tràgic i fatalista però en cert sentit un final feliç, tota la felicitat que permet una vida condemnada. És interessant constatar com el desenvolupament d'aquesta escena anticipa i en el fons conté la idea fonamental que deu anys després Wilder desenvoluparia a The Big Carnival, fent de la mort d'Earle un espectacle de masses i mostrant a una audiència tan ingènua com la d'ara però de manera més justificada, la capacitat dels mitjans no tant per mostrar la realitat com per inventar-la.