Abatiments i joies

 

Aquest ha estat el meu sentiment predominant aquesta setmana, en la mesura en què tant des de Madrid com des de Barcelona és dóna com un fet un pacte entre els independentismes i Pedro Sánchez, cosa que sembla implicar la investidura del President i alguna fórmula d'amnistia. Potser això no estaria tan clar després de la resolució d'ahir del parlament, però el fet és que ni els més patriotes es prenen massa seriosament res del que diu o fa el Parlament. La raó del meu abatiment és que és un fet que això suposa un rearmament del procesisme i em sembla considerar com una hipòtesi força probable que el processisme no s'acabarà mai. Crec també que per exactament les mateixes raons haurien d'estar abatuts els que de debò aspirin a la independència de Catalunya. També he tingut una certa sensació de nostàlgia aquests dies quan desmuntant el meu pis he comprovat com, tot i que la meva biblioteca és objectivament d'unes dimensions modestes, ha estat aprofitada només d'aquella manera. La vida és massa curta, si és el cas que la vida hagués de servir per aprendre alguna cosa. Tanmateix, desmuntar el pis m'ha donat moments d'una joia originada des d'una sensació d'alliberament. Un primer moment ha estat quan he llençat a l'abocador tots els certificats i acreditacions col·leccionats en trenta-cinc anys de carrera docent. Un altre és la que experimento llençant a l'abocador objectes inútils que eren a casa des de sempre i no es feien servir per res. Suposo que aquesta sensació és una manera de donar la raó a Cortazar quan fa setanta anys escrivia que quan algú aparentment et regala un rellotge ets tu, qui ets regalat al rellotge.

Le congrés ne marche pas

 

            Dimecres veig el darrer espectacle de la calòrica al lliure, le congrés ne marche pas. Amb motiu de l'estrena hom ha comparat el treball d'aquest grup amb el dels Joglars. És una referència clara pel seu esperit satíric però jo veig dues diferències importants: els joglars tendeixen a treballar més la mímica, mentre que fins ara els calòrics, treballaven més el text. Això es trenca amb aquest espectacle on el ball és fonamental. La segona diferència és que jo aprecio en els calòrics un tarannà més filosòfic, mentre que els Joglars es centren en persones més concretes, allò que preocupa als calòrics sembla tenir una dimensió més universal. Com que el meu germà ja ha explicat el desenvolupament de l'obra, aquí, jo en vull afegir dues impressions subjectives. La primera, és que mai he viscut un final tan apoteòsic i amb una connexió tan gran entre públic i autors com la que vaig viure a la funció de dimecres. La segona, d'alguna manera causa directa de la primera, és el desassossec amb el que vaig viure el quart acte, el més senzill de tots, doncs allò que s'escenifica és el discurs de M. Thatcher enfront del parlament anglès amb motiu d'una moció de censura presentada pel partit laborista. El fet que hi hagi gent que es consideri seguidora o simpatitzant de Thatcher i que aquesta gent passi per normal, i en alguns cassos com honorable, em sembla que és un obstacle pràcticament definitiu per mantenir alguna mena d'optimisme sobre el progrés moral de la humanitat.

Cat on a hot thin roof

 Veig una tarda Cat on a hot thin roof el film de Richard Brooks basat en l'obra de Tenesse Williams que fou el major èxit en termes crematístics de l'any 1958. La recordava prou bé, tot i no haver-la vista en trenta anys, i també recordo com Jordi Sales l'utilitzà per explicar-nos que era el platonisme com filosofia vital, en concret, el moment en què el pare, interpretat per Burl Ives, refusa la morfina que l'ofereixen perquè té clar que mentre senti dolor seguirà viu ( en els vuitanta la televisió encara feia molt de tòtem i quasi tothom la nit anterior havia com a mínim mirat una estona el mateix programa). Certament l'elecció de Burl Ives és un dels millors encerts de Brooks, roba totes les escenes a cadascú dels actors que l'envolten. Vista avui allò que destacaria és l'ofici de Brooks com a guionista per explicar l'obra de Williams elidint completament el seu tema essencial: el fracàs matrimonial de la parella protagonista per la homosexualitat del marit. La parella protagonista fou interpretada per Paul Newman i Elizabet Taylor. Sembla que aquesta elecció determina que el film fou en color, perquè es jutjà imprescindible el tecnicolor per mostrar les dues parelles de ulls més boniques de la història del cine. Com ja vaig comentar fa poc, realment l'aparença de Newman era impressionant, tanmateix, em sembla que l'actor protagonista de l'obra teatral era molt millor i possiblement hagués donat més tensió al paper, parlem de Ben Gazzara. Si prescindim del fet que el problema assenyalat abans era gairebé insuperable, la pel·lícula es deixa veure molt bé i el treball de Brooks és solvent tot i que jo personalment hagués agraït menys estridència en la presentació de la família del germà gran, el que ha tingut èxit reproductiu , fins i tot amb excés

Setmana històrica

 

Figura que la setmana passada fou  històrica perquè per primera vegada es va poder sentir  parlar català (i basc i gallec) al congrés dels diputats. Sóc conscient de la importància simbòlica i del reconeixement que significa. D'altra banda penso que allò natural al congrés dels diputats és la utilització de la llengua que és coneguda per a tothom. El que jo he fet tota la vida en una situació comunicativa normal, i en general em sembla que ho fa també la gent amb sentit comú, és triar la llengua que més afavoreix la comunicació. Dit això, però, em sembla important dir que en el congrés no hi ha una situació comunicativa normal com jo l'entenc. Els diputats no es parlen els uns als altres. Els seus discursos no s'adrecen a uns adversaris als quals no tenen intenció de convèncer de res, sinó als fidels seguidors que potser, segurament no, els sentiren en algun mitjà de comunicació. No cal tornar els "pinganillos" com ha fent els de Vox, perquè ni que parlessin en castellà tampoc els haguessin escoltat (la mateixa cosa es pot dir de tots els altres grups). L'argument de la llengua comuna valdria per un debat real, però tal i com funciona el parlament ara és ben bé igual. Ningú exemplifica millor això que l'actual president del Govern, el qual utilitza tots els seus torns de replica, però mai no replica ni contestà ningú. En resum, el parlament fa pena i difícilment això ajudarà gaire la llengua catalana, doncs mentrestant aquesta setmana veig que a Twiter molta gent ha posat verd a Àngel llàcer per afirmar que fa els seus musical en castellà, perquè no serien rendibles en català. M'entusiasma la gent delerosa de fer patriotisme amb els diners dels altres. També cridà la meva atenció un article al Nuvol sobre la dificultat de ser mare catalana. L'autora explicava el seu pelegrinatge per cursets, i seminaris relacionats amb el tema de la maternitat on el català era sistemàticament relegat pel castellà, de vegades per la iniciativa dels companys de curs, de vegades pels mateixos professors. Denunciava la situació com a inconcebible i evidentment incompatible amb la seva visió del que hauria de ser el país. Potser caldria mirar una mica com és el país real i perquè és com és.

Revuelta y resignación. Acerca del envejecer

 

Llegeixo Revuelta y resignación l'asssaig de Jean Améry sobre l'envelliment, segons Savater el millor llibre que s'ha escrit mai sobre aquesta qüestió. Ha estat una lectura positiva perquè m´ha servit per constatar que els meus sentiments són, si fa no fa, el que toquen, cosa que sempre és tranquil·litzadora. Tot i que és evident que no sóc el primer a envellir, no puc descartar que no seré dels últims ja que molta gent de la meva edat no vol saber des de la qüestió, ni es troba personalment concernida pel tema. Es cert que el llibre potser ha envellit una mica, perquè tendeix a utilitzar un llenguatge d'arrel fenomenològica que a hores d'ara pot resultar molt estranya per a molta gent llevat d'alguns vells (i poquets). El llibre és un conjunt de cinc assaigs: el primer es centra en la noció de temps, formula una noció prou exacte: envellir es prendre consciència de la irreversibilitat del temps. El segon relaciona l'envelliment amb el fet de convertir-se en un estrany per un mateix, cosa relacionada amb el fet que tendim, aquí cal seguir estrictament Hume, a imaginar-nos sempre com una realitat permanent. Més tard o més d'hora el mirall és implacable. El tercer assaig és el que més m'ha interessant perquè és l'aspecte que he viscut més intensament aquest any: la relació entre l'envelliment i la mort del "jo" social: l'adquisició de la virtut, gens volguda, de la invisibilitat i la conversió en un subjecte sense potencialitat; ja no pots comptar el que tindràs o podries ser, sinó que el que hi ha, és el que és. També el quart assaig parlà de un sentiment que jo he viscut intensament, de fet des d'abans de jubilar-me, la sensació de no entendre. ja el món, de tenir clar que el món t'ha esdevingut aliè, més en concret la sensació de què el teu univers de signes ha caducat i els que ara circulen són indesxifrables i potser incommensurables ( em vaig sentir molt concernit perquè aquí Améry explica molt millor del que jo ho he pogut fer mai el sentit d'escriure un blog com aquest). En aquesta situació l'autor pensa que la cultura adquirida agafa un pes i despertà unes sensacions semblants a la de l'òrgan del cos que gairebé no funciona. Com el cos es descompon, es descomponen també el sistema de signes. Finalment el darrer assaig s'anomena viure amb el morir. La mort com a possibilitat sempre hi és, però la vellesa assenyala el moment on aquesta presència ja és impossible d'ignorar. Aquí Amery fa una anàlisi sobre la inconcebibilitat de la mort, en els quals no he sabut veure res d'especialment nou i il·luminador ni res tampoc del que calgui dissentir. La possibilitat d'allò que vulgarment hom anomena transcendència no li sembla que mereixi la pena de ser considerada seriosament,

Saudade de Bahia

 El Calígula de Camus no podia suportar que els homes morissin i no fossin feliços. Jo no estic mort però feliç no sóc. Si més no, comparant amb altres moments. Per exemple, la setmana que vaig estar a la ciutat de la que parla la cançó i que és un de les més boniques que mai hagi vist, tant per les esglésies barroques, si no us agrada el bàrroc no penseu d'anar-hi, com per l'emplaçament natural sense comparació amb cap lloc europeu. Per cert, tinc un record clar de quan vaig sentir per primera vegada aquesta cançó: al temps que jo era seguidor de l'ànec Donald, doncs és un dels temes fonamentals del tres caballeros, aquell film que disgustà profundament al dictador Vargas, doncs pensava que es veien masses negres a un país fonamentalment blanc (!) com Brasil.

Zarka al carrer del Carme

 

    El 7 de setembre vaig a una conferència de filosofia, cosa que no feia des de no sé quants anys. El ponent és un vell conegut el professors francès Y. Charles Zarka, al qual fa quasi trenta anys havia rebut quan vingué a Barcelona a parlar-nos de Hobbes. Ara sembla que la seva activitat està més lligada a la seva tasca de reflexió pròpia i per això la conferència es deia. Reflexions philosophiques du nostre temps: Autour de l'Europe et de la guerre. La conferència es dividí en tres parts. La primera de caràcter introductori parlava de les incertituds del nostre temps, les quals són fonamentalment de caràcter epistemològic i moral, cosa que ens impedeix tenir instruments per fer front a les amenaces de l'esborrament d'allò humà i de la instauració d'un poder global anònim, potser, això ho dic jo, la forma més reeixida possible de tirania.

        La segona part parlà de la guerra. És la que menys em va fer el pes. Jo no tinc gaire en contra de definir a Putin com el dolent, però no puc empassar-me que els ucraïnesos siguin els bons (són certament víctimes, però la víctima no necessàriament té raó, només menys força). De fet, em sembla que no és un fet obviable quan es parla de la noció ucraïnesa que un percentatge amplíssim dels ciutadans d''aquell estat no es senten gens d'ucraïnesos. Tampoc vaig entendre gaire bé per què aquesta guerra il·lustra millor que cap altre la pujada als extrems de la que parlava Clausewitz (aquí jo recordaria Rene Girard i com aplicava Clausewitz a la història de la rivalitat franco-alemanya).

        La tercera part vol ser la més positiva i en un cert sentit diria jo que és la més ingènua. Zarka, que ha treballat aquesta qüestió conjuntament amb Habermas, proposa una refundació de L'Europa, la qual cosa no hauria de ser només, tot i que també, un treball institucional sinó espiritual, entenent la il·lustració com el moll de l'ós de l'esperit europeu. Això hauria de significar la represa d'un ethos que ens permetria tornar a la noció de finitud, no pas la del subjecte individual insuperablement descrita per Kant, sinó de la natura mateixa i de la nostra relació amb ella. També le necessitat de pensar la diversitat no com l'antònim de la identitat humana, sinó com la seva essència. Totes dues coses estan molt bé i Zarka té raó en insistir a la seva urgència. El problema, pensat des d'una situació mundial, que és la que ens toca, és que Occident  a més d'inventar la il·lustració simultàniament la va trair. La il·lustració i l'expansió del colonialisme són pràcticament simultanis tot i que siguin antitètics i per molts que els europeus pensem que no tenen res a veure, per la resta del mon condiciona i determina el crèdit que pugui merèixer el legat ideològic inventat pels que els van esclavitzar.

La meva llista (VI) Touch of Evil

 

    Des de sempre Citizen Kane ha ocupat un lloc preferent a la llista de Sigth & Sound, Fins el 2002 el primer, després entre els primers. Citizen Kane m'ha despertat sovint més admiració que entusiasme. És un film inobjectable. Impressionant com a exercici de realització cinematogràfica i també riquíssima com a font de reflexió epistemològica i moral (Savater en treia molt de partit a la seva Ética para Amador). No se li pot negar la seva genialitat, però potser si, com fou el cas de J.L. Borges considerar-la desmesurada. Mogut no tant, llavors, per la raó com per al sentiment, jo potser a la meva llista canviaria la seva primera pel·lícula americana per la seva darrera, per aquest Touch of Evil. Totes dues es van fer en una situació oposada. Welles a la primera tingué més poder del que cap director va tenir mai a Hollywood. El segon és un treball fet a la defensiva per a una productora que no el volia com a director i basant-se en la benevolència de les dues estrelles que veieren l'oportunitat de fer una cosa molt diferent al rutinari film de gènere plantejat per la Universal

        Touch of evil em sembla en el fons un film més que inquietant que el molt escèptic Citizen Kane. El film de 1941 planteja la dificultar de conèixer algú. Touch of evil aparentment presenta personatges molt definits moralment, l'antagonisme entre un policia integre i un altre de corrupte, però al final totes dues consideracions es poden posar en dubte. Hi ha molt de fosc en la personalitat del Vargas interpretat per Heston, possiblement amb molt d'arribista i una capacitat certa de no tenir escrúpols, i potser té raó en el que deia el personatge de Marlene Dietrich quan afirma que el policia corrupte Quinlan, era un gran home digui el que digui la gent. Evidentment és com a mínim un individu que no es resigna a l'acceptació passiva dels codis morals de la comunitat i que per tant no sent concernit pel que la gent com Vargas considera com bé i com mal.

    L'escena més famosa del film és la inicial. Un tràveling de dos minuts sobre el que van apareixent els títols de crèdit i on es va apropant i separant , la parella protagonista, i un altra parella que viatja en un cotxe que explotarà al final de l'escena desencadenant així la trama. Mentre la veia pensava en alguna conferència que he sentit al meu amic Pepe sobre la importància de la música en el cine. El que filmà Welles és superb però seria molt menys sense la música de Mancini, de tot trencadora en el seu moment (es pot sentir al segon vídeo). Welles pensava però que l'escena més interessant del film no era aquesta, sinó una menys espectacular, molt més difícil de rodar i més important per la narració: la de l'escena del interrogatori al sospitós mexicà feta a a casa seva que podeu veure més amunt. Crec que un senyal d'una bona pel·lícula és ser incapaç de preveure com serà l'escena que vindrà després. Segurament aquesta era la sensació que tenia quan vaig veure aquest film per primera vegada. I no em passa sovint que em vinguin ara al cap, a pel·lícules tan memorables com Vertigo o Mullholand Drive

A les dues seran les tres

 

Des de que em vaig jubilar miro de no comprar llibres per moltes raons. Tanmateix hi faig excepcions. John Gray en pot ser una i Sergi Pàmies n'és un altre. Per això no he pogut deixar de comprar-me i llegir A les dues seran les tres, el darrer llibre de contes de Sergi Pàmies. Fonamentalment els contes de Pàmies parlen d'ell mateix. El focus de l'espectacle és la seva consciència però allò que m'agrada és com d'alguna manera es desdobla i tot acaba sent presentant des d'un punt de vista extern, cosa que permet relativitzar i ironitzar sobre el que li passa a aquest jo. Amb en Pàmies comparteixo més o menys edat, barri d'origen, adscripció futbolística i tarannà filosòfic. No em sembla que tingui cap tirada vers el budisme, però el fonament dels seus relats és un distanciament del jo, prou proper a allò buscat a algunes escoles o, potser, és el dit per Vila-Matas quan assenyala que com més autobiografia hi ha, més ficció en troba. Em costaria molt destacar un conte doncs cap no ha deixat d'enganxar-me i més que narracions en un sentit estricte són descripcions de vivències de situacions, però si que em resulta especial el retrat de Manolo Vázquez Montalban a la primera part de Fires i Congressos, ni que sigui per la imatge del president del comité executiu del PSUC parlant amb un altre  membre sobre el possible esdevenidor del nen de la casa.

Il sol dell'avvenire

 

        És el darrer film de Nani Moretti que s'estrenà a Itàlia fa uns mesos i sembla que ara tindrà una distribució mínima i fugissera a les sales barcelonines. Preveient-ho baixo un vespre, a més ben plujós, expressament de Vilanova per veure-la i no em penedeixo gens. De fet, passo una molt bona estona. Com els seus films més famosos, tot i haver-hi una trama, la forma n'és la pròpia de l'autor que podríem dir film- dietari. Giovanni el protagonista és un director de cine que vol fer un film sobre com es rebuda en Itàlia la revolta hongaresa del 56, en concret en un barri on el PCI és la força hegemònica i ha convidat un circ hongarès a treballar-hi una temporada. Veiem el rodatge i com es desenvolupa en el film el conflicte entre alguns militants, que empatitzen amb el poble hongarès i els artistes que ara acullen, i el funcionari del partit que posa la línia política del partir per sobre de la seva consciència. Mentre roden, Giovanni ha d'afrontar després de quaranta anys la separació de la seva dona, productora del film, els problemes de finançament del film i intenta evadir-se imaginant un projecte molt volgut, una comèdia musical que explica la vida d'una parella incloent les cinquanta millors cançons italianes. També té l'oportunitat de pràcticament boicotejar un rodatge d'un altre film produït per la seva dona, reafirmant-se en la condemna de la violència gratuïta a les pantalles en la que iMoretti nsisteix des de fa trenta anys.

                Dos moments a recordar avui acabat de veure el film. El primer diàleg de la pel·lícula entre Giovanni i un membre de l'equip de producció que resta astorat d'assabentar-se que hi havia comunistes a Itàlia l'any 1956 doncs ell es pensava que això dels comunisme era cosa només dels russos. De fet quan Giovanni li replica que n'eren dos milions, es pregunta llavors com pogueren arribar a Itàlia dos milions de russos. És un bon testimoni de l'expansió actual de la ignorància i de la permanència del que explicava Plató, doncs els noi no és un ignorant només per l'absència de coneixement sinó perquè creu saber i no en té ni idea. El segon moment és l'entrevista amb els directius de Netxflix quan cerca finançament, que confirmà els meus prejudicis contra aquesta plataforma (tot i que com Moretti diu podria sera Disney o qualsevol altra). Com a moments de satisfacció molt personal comprovar que Moretti , com jo i algun altre anormal, encara se'n recorda de Jacques Demy (el seu ritual de començament de rodatge és una projecció familiar del primer film del francès Lola). Un altre moment, ben divertit, és quan Giovanni i la seva muller rememoren el Think que Aretha Franklin canta i balla al film dels Blue Brothers (un vídeo que jo també veig sovint). L'escena és semblant a la molt recordada imitació que Moretti fa de Silvana Mangano a Caro Diario. El final del film és una curiosa barreja de Fellini i Tarantino que suposa una nota d'optimisme que prou falta que ens fa.

Bons proposits

 

En aquest moment de la meva existència pretendre tenir alguna cosa a dir mínimament nova denotaria una manca de lucidesa i bon gust inacceptable. Una altra cosa seria, si fos el cas, que havent aprés alguna cosa ldels que estan per sobre meu, a mirés de transmetre. Aquesta em sembla que és una tasca enraonada, decent i coherent amb el que he fet fins ara. És una pena que la capacitat de concentració no sigui la d'abans, potser però hi ha un guany en prudència real; en tenir consciència de que si bé no és cert el que deia Descartes al Discurs de que no hi ha cap bajanada que no hagi estat dita per algun filosof, si resulta indiscutible que no hi cap afirmació per coherent i ben fonamentada que estigui que no pugui ser interpretada com una bajanada i de la que no es puguin extreure, per tant, les conseqüències més absurdes

Strategia del ragno

 

Veig a la filmo l'estratègia de l'aranya junt amb el meu germà Ell ho explica aquí. Jo comparteixo les impressions que expressa i sobretot el que diu al final. Al final, l'aposta per la concisió i el laconisme de Borges, el conté és d'unes tres pàgines, acaba sent molt més efectiu que l'aposta per la innovació formal de Bertolucci. Comptat i debatut, em sembla que Bertolucci i Borges són de dues lligues diferents.

Casas vacías

 

Llegeixo casas vacías el debut com a novel·lista de Brenda Navarro, de la qual vaig comentar la segona novel·la fa uns mesos. La casa buida és una metàfora de la condició femenina quan es redueix a la de mare i explica la història de dues dues dónes, narradores totes dues alternant les seves veus interiors, unides per compartir la maternitat d'un nen autista anomenat Daniel per la seva mare biològica i després Leonel per la segona mare, després de segrestar-lo. L'acció s'esdevé a Mèxic la mare biològica és de classe mitja-baixa i ha format una família amb la seva parella, un espanyol, Daniel el fill comú, i una nena, Nagore, neboda del marit i després filla quan l'home, Fran, assoleixi la custòdia després que la mare de la noia, la seva germana, morí assassinada pel seu marit, Xavi. Daniel de fet neix a Barcelona i fins i tot a Mèxic, la seva germana segueix conservant la llengua del seu pare, bàsicament per posar distància amb la resta de la família. La segona dona és de classe baixa i pateix quasi totes les patologies socials que pot suportar una dona. És un llibre breu (exactament una anada i tornada de Vilanova a Barcelona) però que realment s'apodera del lector. Molt poques vegades m'he sentit tan colpit pel que llegia com en aquest llibre, on cada pàgina pot ser un cop de puny. Si quasi tot el que explica el llibre el trist, el final em sembla encara més desesperançador. Quan comentava el segon llibre el relacionava amb la noció de desarrelament. Podem mantenir aquesta relació i segurament val la pena rumiar-s'ho una mica, perquè el vincle entre pobresa i desarrelament no té un caràcter analític i de fet no ha existit en molts moments de la història, no necessàriament llunyans

Picnic

 Veig Picnic el film dirigit per Josua Logan el 1955. Fonamentalment es presentà com un vehicle per l'estrellat de la seva protagonista, Kim Novak, llavors la gran aposta de Columbia. L'actor principal era una estrella en el seu millor moment després d'haver guanyat no feia gaire l'oscar al millor actor. És un melodrama amb un final feliç, però no gaire si t'ho rumies una mica, amb alguna escena mítica, com el ball de Kim Novak fent palmes, el treball extraordinari de dos secundaris de primera linia Arthur 0'Connell i Rosalind Russell, el debut d'una noia amb molt talent que fa un paper d'adolescent ben creïble, Susan Strasberg la filla del fundador de l'actor's studio, i que en general es deixa veure molt bé. Allò que més m'ha interessat però és el paper de la pel·lícula com document històric. Bàsicament perquè una de les pel·lícules que més odio, Grease, formava part d'una campanya de idealització de Amèrica dels cinquanta, del que aquesta pel·lícula constitueix el revers exacte. Sense carregar massa les tintes és difícil pensar una societat més mediocre, avorrida i reprimida que la presentada per Logan. Havent llegit alguns textos, propers a la jeremiada, parlant de la decadència de la universitat americana, és interessant veure que tant el protagonista interpretat per William Holden, com el seu antagonista, Cliff Robertson, es coneixen d'haver estat plegats a la universitat on a Robertson li va anar bé i a Holden no gaire. Cap dels dos sembla haver adquirit però ni gaire coneixements, ni maduració personal. Llavors no hi havia negres, ni hyppis, ni guerra de Vietnam, ni alliberament de la dóna, ni res de tot això. Si hi havien hagut, i de molta importància, moviments de renovació pedagògica. En el seu temps es va dir que la tria del protagonista, Holden, era un error, doncs era massa vell pel paper. Deixant de banda que Holden sempre va ser convincent, el fet de la seva edat em sembla que acaba emfatitzant el pessimisme subjacent a la pel·licula.

Adoctrinaments

 

En un mitjans d'esquerra, del que ara passa per esquerra, es pregunten perquè no acaba de funcionar l'educació en valors donada als centres perquè els nens no surtin masclistes. La causa ve de la publicació d'una sèrie de whatsaps d'uns universitaris riojans plens d'afirmacions masclistes i grolleres. Més enllà del fet  sorprenent,subratllat per Juan Soto Ivars de què sembli normal que un rector sancioni uns estudiants per les seves manifestacions en un àmbit privat, la pregunta sorprèn per la seva ingenuïtat. No és que no funcionin les mesures educatives. Ho fan i molt bé però en sentit oposat al que es desitja. No són nul·les sinó contraproduents. Per tant, si com sembla que es pretén, s'incrementen, el resultat serà més masclisme. Normalment és això el que produeix l'adoctrinament d'adolescents. Per les mateixes raons quan més sento les autoritats educatives dient que cal salvar el català, mitjançant les polítiques seguides fins ara, més perdut el veig.

Vagues, errors antropològics i (simplement) errors

 

El curs va començar amb una convocatòria de vaga de tres sindicats que va tenir un èxit més que discret no arribant a participar el 1% del professorat. No sembla injust parlar de fracàs i em sembla que la causa fonamental té molt a veure amb el que explica el llibre comentat aquí la setmana passada, el nou assaig de l'enteniment humà. Recordareu que la tesi del llibre és que no prenem les nostres decisions raonant, sinó que seguim intuïcions que després justifiquem, com podem, mitjançant el raonament, És evident que les raons per fer vaga són les mateixes el 6 de setembre que el 18 de febrer, però l'estat d'ànim des del que prenem la decisió és un altre. Ningú no està emprenyat el 6 de setembre. Potser estàs emprenyat perquè s'acabin les vacances però això és una altra cosa. Podem doncs parlar d'un error antropològic per part dels convocants. Més difícil de qualificar és les declaracions de la lideresa d'USTEC traient importància a la baixa participació perquè en el fons es tractava d'una declaració simbòlica. No sé si aquí podem parlar d'error o simplement de viure en un món paral·lel. Ja no només tenim política- espectacle sinó sindicalisme-espectacle. No sé quina cara em quedaria si m'haguessin tret cent euros efectius per un acte simbòlic

Nosotros

 

Llegeixo Nosaltres d'Eugeni Zamiatin. Escrita a la Unió Soviètica del temps de Lenin, té el mèrit de ser la primera distopia de la història. Orwell l'havia llegit i és obvi que fou una de les seves fonts d'inspiració.; els paral·lelismes entre les dues obres són evidents Descriu una societat on la vida privada ha estat anul·lada i tota vida natural, salvatge, bandejada. Les persones ja no tenen noms, només números i no hi ha cap aspecte de la vida que no estigui controlat per l'estat únic que domina tot el planeta i que vol expandir-se a d'altres planetes, mitjançant el projecte de la nau espacial Integral dirigit pel narrador de l'obra D-503, enginyer i matemàtic, el qual es veurà involucrat en una rebel·lió que com a 1984 fracassarà. Possiblement la diferència més gran amb Orwell és que mentre l'estat totalitari descrit per l'anglès es justifica en un narració de caràcter ideològic, recolzada en un manipulació constant dels fets, l'estat descrit a la novel·la de l'autor rus, pretén justificar-se única i exclusivament a les matemàtiques, tot i que al protagonista li amoïnin els números irracionals. Tot i la meva devoció per Orwell queda clar després de la lectura d'aquest llibre que és menys original del que em semblava. En canvi, se'm mostra com un millor narrador en comparació, doncs el llibre de Zamiatin, des del meu punt de vista té un punt de confús i reiteratiu.

La meva llista (V): White Heat

        Seguint amb Raoul Walsh veig un altre tarda una de les seves pel·lícules més recordades White Heat. Em segueix fent una gran impressió. White heat explica la història d'un gangster extremadament cruel i violent i amb una salut molt fràgil, tan física com psíquicament, James Cagney. Per desfer-se d'un robatori que ha comés realment i en el que han hagut víctimes mortals, confessa un atracament menor en un altre estat efectuat el mateix dia. És condemnat a dos anys de presó i el FBI posà al seu costat un agent encobert fent-lo passar per presoner, per guanyar la seva confiança. Fallon, aquest és el nom del policia, se'n surt i fugen tots dos de la presó, cosa que li permet participar en el següent robatori, en qualitat de soci i millor amic. Aquest darrer cop, intenten endur-se les nomines d'una gran refineria, no surt bé i Cody mor en mig d'una gran explosió

        En deu haver alguna excepció però una definició de pel·lícula avorrida és aquella en que els bons són completament bons i els dolents del tot dolents. Això implica que sempre hi ha un públic majoritari per les pel·lícules avorrides, doncs de preocupacions morals la gent vol les justetes. Un altre possibilitat, ben contemporània, és fer tots els personatges dolents, cosa gratificant també per l'espectador que pot pensar-se ell mateix com bo i, sí això li és impossible, consolar-se pensant que almenys és normal. Tots aquests sentiments són aliens als films de Walsh. Això s'esdevé al que comentàvem fa poc, High Sierra, on hi ha una diferència fonamental entre el ser i l'aparèixer i encara més clarament en aquest film. Cody Jarret és un dels pitjors criminals apareguts en pantalla. Se li pot atribuir tota mena de defectes i una absoluta manca d'escrúpols, però és humà en la seva vulnerabilitat i en l'acceptació de la seva dependència primer envers la seva mare i després en el substitut que suposa l'únic amic que troba, el policia Fallon. Aquest és un personatge en principi positiu. Fa el que fa per un compromís ètic amb la llei i l'ordre i no presenta cap dels elements patològics que defineixen Jarret. Tanmateix hom pot compartir el punt de vista de Cody al final quan el veu com un traïdor. Potser el personatge menys interessant en aquest sentit és el de la dona de Jarrett, interpretat per Virgina Mayo, la qual no no pren en cap moment una actitud que no sigui mesquina i indecent.

        Llevat d'alguna escena de propaganda dels mètodes moderns de la policia, tots els moments tenen interès, però alguns són extraordinaris. Com en el cas de High Sierra són brillants tant el començament com el final. L'escena del començament presenta un robatori a un tren que s'hauria de passar a les escoles de cine, per mostrar com es planifica una escena d'acció. El final és un dels més apoteòsics de la història del cine amb Cody immolant-se al crit de Mum, I'm on top of the world. No són però els únics moments memorables. En trio tres. El primers és l'escena on Cody mata a sang freda, el reclús que havia intentat assassinar-lo, al qual havia tret de la presó amb ell. El pobre home està amagat en un maleter i en aquest situació incomoda és assassinat per un Cody que diu que li envia una mica d'aire, mentre va menjat una cuixa de pollastre. És una escena pràcticament idèntica a la més famosa de Dirty Harry quan Clint Eastwood acaba a trets amb una delinqüents vestits com membres de la les panteres negres. Segurament l'escena del film del 1949 és més crua. Un altre és l'escena de la presó, quan Cody se n'assabentà de la mort de la seva mare i té un àtac nerviós. La teniu més amunt. La posada en escena és superba. Molt més íntim, però també extraordinari, és el moment en què Cody confessa a Fallon que conversa amb la seva mare ja morta. En tots aquest moments brilla el treball de James Cagney, tan potencialment simpàtic i dinàmic com en els primers films sonors de la Warner, però amb molt més ofici d'actor. Edmon O'Brien, Fallon està però sempre a l' alçada de Cagney. El seu personatge no és tan entranyable com el del periodista de The Man who shoot Liberty Valance, el vell col·lega de Wild Bunch o el nerviós agent de The Barefoot Contesa però és igualment efectiva.

La meva llista (IV): High Sierra

 

          Veig en una de les meves sessions de tarda High Sierra de Raoul Walsh. Si l'altre dia comentava la pel·lícula que faria destacar Bogart per primera vegada, The Petrified Forest, 1941 fou l'any de la seva consagració com a estrella amb el seu primer paper protagonista. El mateix any s'estrenà un altre paper com a protagonista igualment important, the maltese falcon. En tots dos casos prengué papers refusats per altres actors amb més fama de la WB ( de fet, això va seguir l'any següent cosa que li permeté fer el protagonista de Casablanca). Als crèdits de presentació, significativament Bogart apareix en segon lloc, darrera de l'actriu principal, Ida Lupino. Menys recordada, Lupino fou una de les figures més interessants del Hollywood clàssic i una de les poques dones que tingué la possibilitat d'accedir a la direcció. En aquesta pel·lícula la seva presència és magnifica, component un personatge inoblidable. Als dos projectes protagonitzats per Bogart, apareix la figura de John Huston, debutant a la direcció amb the maltese falcon i guionista de la que avui comentem. Precisament mentre la veia era fàcil constatar que moltes de les idees de la que considero la seva millor pel·lícula, the jungle asphalt, ja són aquí. A totes dues el traïdor de la banda és el expolícia que s'ha passat a l'altra banda, corroborant les sospites de Bogart o Jaffe de què no es pot confiar en aquesta mena de gent doncs acaben tornant-se honrats, i a totes dues dues el protagonista tot i viure el món de la delinqüència urbana és fonamentalment un granger; la seva vida urbana i la delinqüència és viu com una caiguda que té una redempció possible en el retorn a la naturalesa

        1941 pot semblar una data molt llunyana però no ho és tant des del meu punt de vista. Aquest film, com bona part dels títols més importants de Bogart, hi era sempre a les recopilacions de cine negre que en el temps de la meva tardoadolescència feien els cines del cercle A. Són doncs un element fonamental de la educació sentimental del molts barcelonins del començament de la transició. Suposo que jo, com molta altra gent, volia ser com Bogart (específicament volia que s'enamorés de mi alguna noia semblant a Lauren Bacall). No m'he semblat gaire, em penso, però avui si que m'he vist una cosa en comuna amb Roy Earle,, el personatge que ell interpreta, la sensació del que el temps m'ha passat per sobre i aquest ja no és el meu temps

        Allò que em sap greu, ara feia efectivament molts anys que no la veia, es no recordar ben vivament com n'és de bo aquest film. Tot el que passa té interès però em sembla impressionant el començament, com Raoul Walsh ens dóna un munt d'informació amb una quantitat de temps i plans mínima, però tot ple de significat. Més grandiós potser és el final, Eale mor, però almenys mor a la muntanya, al camp obert que ell tants estimava. És un final, tràgic i fatalista però en cert sentit un final feliç, tota la felicitat que permet una vida condemnada. És interessant constatar com el desenvolupament d'aquesta escena anticipa i en el fons conté la idea fonamental que deu anys després Wilder desenvoluparia a The Big Carnival, fent de la mort d'Earle un espectacle de masses i mostrant a una audiència tan ingènua com la d'ara però de manera més justificada, la capacitat dels mitjans no tant per mostrar la realitat com per inventar-la.

Twelve angry men

 

Segons Sperber i Mercier, aquesta pel·lícula seria la millor descripció dels que ells anomenen el costat lluminós de la raó i de com els problemes es solucionen millor des dels exercicis de deliberació col·lectiva

The enigma of reason. A new Theory of Human Understanding

 

        L'enigma de la raó. Una nova teoria de l'enteniment humà és un assaig escrit per Hugo Mercier i Dan Sperber al que he arribat des de la lectura de Graber. El seu punt de partida és l'evolucionisme i des d'aquí sorgeix l'enigma de la raó, per què només sembla donar-se en un animal concret i per què aquest animal està tan sovint decebut amb el seu funcionament? D'altra banda el sots títol és indicatiu del que podríem considerar com l'aspiració filosòfica del text. Es tracta de refer la consideració tradicional sobre l'enteniment humà, la definició de la raó, enfrontant-se al que ells consideren la tradició intel·lectualista. En el llibre però ressona molt més Hume que no pas Locke.

        Es tracta de mostrar doncs en primer lloc que la raó no és única en el sentit que va permetre als autors cristians considerar-nos com la imatge de Déu. Tots els animals tenen mecanisme per fer inferències i la raó és un mecanisme particular de captar inferències. En aquests punts els autors es recolzen a la psicologia experimental per a concloure que la manera en que funciona el nostre raonament té poc a veure en la pràctica amb les lleis de la lògica, cosa de la que podem concloure que al capdavall la lògica és una forma de retòrica. A la pràctica rarament raonem res, és dir fem deduccions lògiques, sinó que ens basem en intuïcions rellevants que, això sí, tenim la capacitat de justificar mitjançant la raó. La raó és un modul d'inferències que produeix inferències intuïtives sobre raons. No és un mecanisme essencialment diferent de la intuïció. Raonar consisteix en recercar en uns patrons metarepresentacionals ja establerts, el recolzament a una intuïció prèvia i fonamental. No hi ha un trencament essencial amb allò que fan els animals, com certament pensava Hume, sinó un mecanisme més afinat relacionat amb el nostre caràcter social.

        Perquè cal aquest recolzament? Generalment perquè volem assegurar-nos a nosaltres mateixos i sobretot convèncer als altres. La raó, és una facultat inintel·ligible sense la consideració de la seva dimensió social. Els raonaments són constructes socials destinats prioritàriament a un consum social. Té doncs com a funció essencial l'argumentativa, aquí el recolzament de l'antropologia es decisiu a quasi tots els grups socials menys desenvolupats la vida social social s'articula entorn de la deliberació col·lectiva; però també l'avaluativa. En aquest punt és essencialment dissimètrica. Tenim un biaix envers les nostres creences que ens fa molt poc crítics envers els nostres arguments, però no passa el mateix amb els dels altres i aquí ve la funció argumentativa que constitueix potser l'ús més propi. En el llenguatge més tradicional, el que jo usava a la meva tesi el 1992, parlaríem de la dimensió crítica. És important considerar que allò que defensem quan fen un raonament justificatiu no és pas una veritat abstracta sinó la nostra reputació. Des de la perspectiva evolucionista la raó només pot explicada com a fenomen social. la identificació dels tramposos com primer problema bàsic plantejat a l'evolució social de la humanitat. La funció de la raó, modul metarepresentacional, és afavorir la coordinació, produint justificacions, i la comunicació, produint arguments. Les raons justificatives omplen el buit entre les normes i la lectura de la ment dels altres. És interessant el contrast entre Reid, la capacitat comunicativa com gràcia divina, i l'evolució que afavoriria els menys propensos a ser enganyats.

        La raó és un mecanisme natural fruit de l'evolució, però ( i aquí els autors es situaren en oposició a Descartes) són igualment naturals els mecanismes que entrebanquen el seu ús (allò que no accepta la primera meditació). El biaix destinat a defensar el propi punt de vist és congruent amb el fet de que la finalitat essencial de la raó sigui la pròpia justificació Més que com un científic la raó és com un advocat idealista que només defensa causes a les que creu. Aquest biaix cap al propi punt de vista pot ser considerat un bon camí per a dividir el treball cognitius. Els autors es recolzen aquí en molts treballs experimentals que assenyalen com és molt més fàcil trobar arguments en contra d'una tesi que no pas a favor. Jo personalment en tinc pocs dubtes sobre aquest tema després de trenta anys corregint la pregunta cinquena de l'examen de selectivitat, constatació repetida de la fe dels alumnes en l'argument d'autoritat, ni que aquesta sigui fictícia.

            La raó és limitada en funció de la pròpia definició. la seva finalitat justificativa fa que la seva finalitat no sigui tant la de trobar la millor solució com la que més coherent resulta amb els designis del grup No triem el millor forçosament, però si allò que és més fàcil de justificar. La raó serveix més per millorar la nostra aprovació social que no pas per la presa de decisions en ella mateixa. En tota avaluació racional un factor determinant és sempre l'opinió que tindran els altres membres del grup. La mandra, l'abandonament a l'opinió comuna, resulta així no només explicable sinó en un cert sentit eficient, doncs la deliberació no pot ser infinita.

            Fent un judici del llibre el balanç és moderadament positiu. Cal valorar el recolzament que he trobat a intuïcions pròpies des de la psicologia experimental i la pertinència dels arguments basats en una visió evolucionista. Una altra qüestió és de la fins a quint punt allò que se'ns ofereix és realment nou o és una millor explicació d'arguments presentats ja fa temps. Aquí cal citar no només l'esmentat Hume, els mecanismes dels que parla no són gaire lluny del seu costum i fou un clar defensor de la continuïtat entre el nostre pensament i de la resta dels animals, o el del mateix Popper i l'èmfasi posat per l'austriac en la noció de refutació (en tot cas el llibre mostraria un cert caràcter antinatural del pensament científic doncs ens agrada més corroborar que no pas refutar). Com passa sovint no és clar que la tradició intel·lectualista a la que volen enfrontar-se es correspongui a un model filosòfic ben determinat. Si la identifiquem amb el racionalisme és clar que pensadors com Plató, Descartes o Hegel han estat definits com racionalistes i, per tant, intel·lectualistes. És clar però que la lectura atenta dels seus textos mostra que la seva estructura bàsica és dialògica i, per tant, el seu ús de l'argument no és essencialment diferent del preconitzat per Sperber i Mercier. Plató de fet aniria fins i i tot un pas més enllà, perquè enlloc es pot mostrar millor, el reforç hedonístic (una mena de mecanisme imprescindible en els processos evolutius) que en el diàlegs de Plató, on la discussió raonada és alhora sinònim de competició i festa.

The Horse soldiers

 El 31 d'agost passo la tarde veient un dels films de Ford que tinc a mà. Afortunadament tinc sort i trobo la versió bona doncs sembla que hi ha una altra còpia, la que varen veure els crítics dels seixanta, que fa una apologia del militarisme, que a la còpia que veig aquesta tarde no apareix enlloc Rodada a finals dels cinquanta es pot considerar l'última de les seves pel·lícules històriques per la temàtica, tot i que formalment, com moltes altres pel·lícules sobre la guerra civil, podem considerar-la un western. La visió de la guerra de Ford no emfatitza gaire la qüestió dels negres i l'esclavatge. De fet, només hi ha un personatge de color amb una mica de rellevància i simpatitza amb la causa confederada. Em sembla que és una visió més fidel que la de l'explicació convencional i quan es parla de les causes de la guerra es fa referència a allò que fou el nucli del problema: la interpretació de la constitució (cosa que potser valdria la pena recordar ara que es torna a parlar de fer lectures noves i creatives, a partir d'aquí les coses es poden enredar molt)
Si la guerra fou originada pels polítics, això significa que hi pot haver poc de decent i noble. Ford augmentà amb el temps la seva desconfiança envers la política convencional i de fet, en aquesta pel·lícula, apareix un polític professional que es distingeix per dir tota mena de bajanades. Segurament ningú més ha tingut la capacitat de fer films a la vegada èpics i antibèl·lic o ben pensat, potser això és el que trobem a Homer, amb el qual tan sovint és comparat. Enlloc s'expressa millor això que en el personatge de John Wayne, el coronel Marlowe, un enginyer de ferrocarrils que ha de dedicar-se a complir el seu deure destruint allò que havia fet tota la seva vida. Horse Soldiers no és un dels Fords més aclamats, era el preferit però d'algú que sabia alguna cosa de cine, Federico Fellini. Formalment és una pel·lícula que reflecteix perfectament allò que Ford deia d'ell mateix, el seu bon ull per posar la càmera. Escenes com la de més amunt exemplifiquen perfectament l'elegància i l'eficàcia de la seva posada en escena "invisible". El film serveix també per constatar també la saviesa de Howard Hawks, el qual considerava que la forta personalitat de Wayne feia indispensable la presència d'algú que podés plantar-li cara. Això ho tingué Hawks a quasi tots els westerns que feu amb Wayne, i el tingué aquí Ford amb William Holden

Aniversari sense entusiasme

 

    Avui fa un any de la meva jubilació oficial, doncs l'ús de setembre passat va ser el meu darrer dia a l'institut. Comptat i debatut no puc dir que estigui penedit. Els problemes que pugui tenir més o menys són els mateixos, però ara almenys tinc més forces per enfrontar-m'hi o, si més no, el cap més clar per pensar la situació. No sé si en treure alguna cosa dels meus treballs actuals, però si més no els moments més joiosos de l'any han estat relacionats amb la lectura i l'escriptura i en tot cas és innegable que s'escriuen masses llibres pel poc que es llegeix. Com que m'expliquen coses els meus companys del sindicat i no em passen desapercebuts els titulars dels diaris, un altre motiu de joia es haver deixar de participar a la inexorable i lenta liquidació del nostre sistema educatiu. Tanmateix és també del tot evident que haver deixat de donar classes significa una pèrdua que possiblement mai recuperaré. No estic segur de què les meves classes al final servissin d'alguna cosa, però en general m'ho passava molt bé i sempre fou un temps per mí enriquidor. En el temps de la pandèmia, alguns de casa varen sentir-me donar classes i em van dir que semblava una altra persona. Si era un altre, aquest "altre" està ja perdut. Potser allò que em feia altre, era la capacitat de sentir entusiasme. Efectivament sovint en sentia i tampoc em sap greu. Malgrat la meva por de l'entusiasme en política, si que em sembla indispensable en educació,

Au revoir-là haut

 

        Feia més d'un any que havia comprat aquesta novel·la de Pierre Lemaitre, novel·lista de gran èxit de públic i un reconeixement, dels que saben, més discutit però expressat per fets al capdavall com que aquesta novel·la guanyés el premi Goncourt. Ha estat també dut al cine en una versió que canvia, tot i que no modifica l'essencial, la història narrada. Jo m'ho he passat molt bé llegint-la. L'obra comença al front, el 3 de novembre de 1918, quan l'ambició d'un tinent que veu acabar-se la guerra sense ser ascendit a capità comença una lluita innecessària on diversos homes perden la vida i dos soldats queden lligats per sempre, Marcel Maillard el testimoni dels assassinats realitzats pel tinent, al qual aquest intenta enterrar viu i el seu salvador Edouard Péricourt un fill de l'alta burgesia que salva la seva vida pagant el preu de quedar completament desfigurat després de perdre el maxil·lar inferior. El llibre comença doncs amb una atmosfera que pot recordar els capítols inicials del Voyage au bout de la nuit o la guerra mostrada per Kubrick a paths of Glory, és s dir les presentacions que no miren d'amagar allò més evident, que la primera guerra mundial només s'entén bé si considerem que va estar un moment d'especial intensitat de la lluita de classes teoritzada pels marxistes. Aquest esperit continua sobretot en les descripcions de l'activitat empresarial del ja capità Henri Autant- Pradelle, dedicat a saquejar l'estat i els subscriptors populars construint cementeris indignes pels caiguts; una actitud ben exemplificadora de la cita de Samuel Johnson que és recordada a la citada pel·lícula, el patriotisme com a últim refugi dels pocavergonyes. Gens paradoxalment la caiguda d'aquest aristòcrata orgullós serà l'obra d'un funcionari, extremadament plebeu. (aristòcrates i funcionaris són figures que responen essencialment a lògiques socials oposades) Per la seva banda Marcel i Edouard condemnats a una existència miserable, Edouard ha esdevingut a més addicte a la morfina després de la seva estada a l'hospital militar, assoliren la seva revenja amb una estafa venent projectes que no poden realitzar però dels que cobren la bestreta. En aquest sentit, com afirma Lemaitre el precedent més clar de quasi tot el que passa és la novel·la picaresca. No era en principi clar que tots aquests element puguessin combinar o que ho facin fàcilment, però Lemaitre se'n surt i fa una novel·la que no cau de les mans i que et fa sentir molt millor després d'haver-la llegida