Decision to leave

 

Decision to leave és el film que li valgué a Park Chan-Wok la palma d'or al millor director al darrer festival de Cannes. Hi vaig anar al cine, Zumzeig, sobretot perquè tenia un record esplèndid de l'única pel·lícula que havia vist d'aquest autor, la seva incursió al cine de vampirs, Thirst.En aquest cas es trobem dins de l'àmbit del cinema noir i més en concret prop de films com Vertigo o Basic Instint, les quals expliquen la història de policies atrets per la persona que investiguen sospitosa en aquest cas d'assassinat. La major part de les crítiques han destacat la bellesa de la posada en escena i això és indubtable. Tota la composició és d'una bellesa formal exquisida i quasi sempre molt original, no havia vist mai el mon des del punt de vista d'un peix a la peixateria. També és prou bona la definició dels personatges, ser humans complexos de motivacions no sempre evidents. Malauradament penso que la superposició de temps i la indistinció entre plans subjectius em feia la narració de vegades confusa, tot i que en aquest cas la confusió no impliqui avorriment.

Fracàs de la il·lustració i fracàs del la religió

 

Jo no sóc de la banda dels de Pinker. Tendeixo a pensar que la il·lustració no ha acabat de sortir bé. Però potser per fer-nos una idea completa cal considerar que, en general, les religions també han fracassat prou, en el sentit que ens assenyala Simone Weil, la seva inevitable fagocitació per l'ordre social, la qual du a la paradoxa de què només poden triomfar convertint-se en una altra cosa.

Classes particulars

 

¿Per què hi ha un ‘boom’ de les classes particulars a Espanya? ¿Està fallant l’escola? (elperiodico.cat)

L'escola com pensen els pares potser està fallant o potser només ho creuen, com prudentment diu el G. Luri. En tot cas, després de tants anys repetint com a mantra indubtable que allò privat sempre funciona millor que el públic, no sé com podrien pensar d'una altra manera. De totes maneres, potser el diàleg més repetit, els anys que he estat fent de tutor, ha estat amb pares que, quan els parlava de problemes amb assignatures concretes, em plantejaven fer classes particulars al fill i jo els responia, en funció de la informació que tenia, que potser havien de començar per intentar fer alguna cosa a classe. Les classes particulars tenen l'avantatge de què només et parlen per a tu, però és essencial aprendre a escoltar quan ets també amb d'altres.

Anar a l'infern

 

Si, com fa Weil, pensem Déu com amor, un corol.lari ineludible és que els que tenen por de l'infern, mereixen l'infern.

La part del problema

 

Abans d'ahir hi havia una concentració sindical a la plaça de Sant Jaume. Jo no hi he anat. Fonamentalment per una raó pràctica. Malgrat que tinc encara una certa llibertat de moviments no em sembla prudent estar gaire més de 24 hores lluny de Vilanova i aquest hagués estat el cas dimecres. D'altra banda malgrat la meva gratitud envers els sindicat i el meu afecte a alguns dels seus membres, m'ha estat bo el prendre'm una distància que no podia tenir quan anava pels centres i em creia, em volia creure, tot el que deia. Vist des de fora em sembla evident que la major part dels punts que defensem quan parlem de qüestions pròpiament educatives no només són un bon punt de partida per a generar un moviment on s'unifiqui tot el professorat, sinó que és més aviat adient per començar una guerra civil entre el professorat. La major part del professorat és gent normal i ho deixem aquí doncs aquesta expressió no permet sentir-se, en principi, ofès a ningú. Veure des de fora significa sobrepassar un límit intrínsec a la mateixa naturalesa d'un sindicat que per definició ha de defensar a tots els professors, doncs, el meu punt de vista és que cap anàlisi pot prescindir del fet que ara mateix els professors es defineixen millor com a part del problema que no pas com a víctimes. O pot fer-ho però utilitzant silencis poc esclaridors.

El gens nou culte a la innovació segons Rosen

 

El culte desmesurat a la innovació educativa és una de les malalties més clares de les que estan fent agonitzar la major part dels sistemes educatius occidentals. Més enllà del fet ben constatable és un treball necessari pensar sobre les causes de la malaltia. Ben bé aquesta no és nova com ho mostra la reflexió sobre aquesta qüestió de Stanley Rosen quan comenta el discurs d'un gran campió de la innovació, l'autor tràgic Agató

To speak of a just or beautiful innovation seems to be an appeal to a standard other than technique; in the most obvious sense to ends other than utility. If these ends coincide with the autonomous exercise of the innovating will, the one innovation is not only as beautiful and just as another, but also as useful. For this reason those who praise the autonomy of innovation are in fact asserting the superiority of "one's own" innovations. I must innovate, no because I am a great poet, but because greatness is "making for oneself", or the solitude of narcissism

Seguint el fil de Rosen allò quu em sembla que es pot concloure és que en una situació de predomini absolut del narcisisme, no té gaire sentit plantejar el problema de la transmissió. Ningú no ens ha d'ensenyar res.

Estimar el no-res

 

De même le spectacle de la misères des hommes m'apprend qu'ils ne sont rien, et, à condition que je m'identifie à eux, que je ne suis rien. C'est non seulement en tant qu'être humain déterminé, c'est en tant qu'être humain que je suis rien. En tant que créature.

Je dois aimer être rien. Combin ce serait horrible, si j'étais quelque chose. Aimer mon néant, aimer être néant. Aimer avec la partie de l'âme qui est située de l'autre côté du rideau, car la partie de l'âme qui est perceptible à la conscience ne peut pas aimer le néant, elle en a horreur. Si elle croit l'aimer, ce qu'elle aime est autre chose que le néant.

L'extrême malheur qui saisait des êtres humains ne crée pas la misère humaine, il la révèle seulement

Molt possiblement això que ens diu aquí Weil als seus quaderns de Marsella constituiria l'única clau possible d'una felicitat reconciliada amb la veritat. Implica però pensar que la lucidesa ha de ser interpretada sempre d'una manera agònica. L'enteniment mai no pot acabar d'acceptar la inanitat de la consciència que és la d'ell mateix. Dos pensament pedants em venen en aquest moment, el primer és que la veritable il·lusió transcendental és la tendència a reificar, la invenció aristotèlica de la substància, la segona és que possiblement el mal és l'onto-teologia.

Mi abuelo americano

 

Mi abuelo americano és el primer llibre de Juana Gallardo vella coneguda des de fa molts anys. El punt de partida és l'interès pel seu avi, mort trenta anys abans del seu naixement a la ciutat de Detroi on havia anat des del seu poble d'Extremadura a treballar a la factoria Ford. De fet el llibre són dos llibres, aquí también hay jazmines, es la història de l'avi Francisco des de 1920 quan deixa Extremadura fins 1928 quan mor a la vora del llac de la ciutat. L'altre llibre Maleza és una reflexió de la seva neta tant sobre el procés d'escriptura del llibre com sobre la seva condició també d'emigrada, doncs també ella deixà el poble als déu anys per anar a Barcelona on ha fet la seva vida. Hom pot llegir els dos llibres per separat o entrellaçant la seva lectura amb la clau que la autora forneix a la introducció com Julio Cortázar també ens proposava a la seva Rayuela. De fet, dades fefaents sobre l'avi Francisco hi ha poques llevat d'una molt important: a la meitat de la seva estada va prendre's unes vacances al poble on va engendrar el seu fill petit, el pare de la Joana. Sabem també que els somnis de prosperitat no van reeixir gaire doncs el seu legat fou poca cosa. Juana inventa la vida de l'avi pensant com un home d'aquell moment podria enfrontar-se a la vida d'una ciutat com Detroit, llavors el centre de manufactura automobilística més important del món, una ciutat més que moderna, acollidora de gents que venien de l'edat mitjana. Juana inventa una vida possible la qual li serveix també per mostrar aspectes del Detroit del moment, més enllà de la descripció de la factoria, com la popularització de la música de jazz, l'expansió de la màfia jueva o la discriminació racial.

La segona part del llibre m'ha fet molta més impressió per la manera radical en que l'autora expressa la seva vulnerabilitat, tot exposant les pors i el desarrelament que, si no han definit ni determinat la seva vida, per això es pot parlar de felicitat al darrer capítol, sempre han estat presents. En aquest sentit la segona part explica un procés d'alliberament exercit mitjançant aquesta recreació de l'avi que suposa un retrobament amb els fonaments més íntims d'ella mateixa.

Weil sobre ètica i la condició humana

 

La connaissance de notre misère est l'unique chose en nous qui ne soit pas misérable.

Nous ne pouvons savoir qu'une chose de Dieu; qu'il est ce que nous ne sommes pas. Notre misère seule en est l'image. Plus nous la contemplons, plus nous le contemplons.

 "car le Père ne juge personne, il a remis tout jugement au Fils" (Jean V, 22)

Mystère du bien dans les actions. Le seul criterium de la valeur d'une action est l'effet qu'elle a sur l'âme, mais on ne peut aucunement en juger par l'introspection. Ou encore (mais cela revient au même, vu la rigoureuse exactitude la rétribution dans le domaine spirituel), le seul criterium de la valeur d'une action est la source dans l'âme qui en fournait le mobile; mais de cela non plus on ne peut aucunement juger par l'introspection.

Crainte de la mort, fondement de l'esclavage

Sapience. L'impie vit dans le temps (Ainsi il passe)

Travail: mouvement descendant. L'homme doit se faire chose pour que la chose se fasse énergie humaine (De même, Dieu se faisant homme pour que l'homme se fasse Dieu .....)

Je ne dois pas aimer ma souffrance parce qu'elle m'est utile, mais parce qu'elle est.

La mort des êtres chers est une purification, si on ne croit pas à leur immortalité

Voir sa misère non comme une chose individuelle, par suite non essentielle, mais comme la misère de la créature en soi

Ce n'est pas à l'homme à aller vers Dieu, c'est à Dieu à aller vers lui. L'homme doit seulement regarder et attendre

L'amour est un signe de notre misère. Dieu ne peut aimer que soi. Nous ne pouvons aimer qu'autre chose

Ainsi le prochain comme soi-même, ce n'est pas autre chose que contempler la misère humaine en soi et chez autrui

Se vider de sa fausse divinité, se soumettre inconditionnellement à la misère humaine. Soumission, acceptation et amertume irréductible.

N'est le social un ersatz de transcendant?

Agató

 

La lectura que fa Rosen d'Agató al  Convit presenta una figura terriblement actual. És a la vegada dur, perquè intel·lectualment depèn de Gòrgies això és de la idea que el poder crea la justícia, i tou, perquè la seva vocació d'esteta el fa apolític. Aquesta combinació és la que trobem a nocions tan malauradament presents al nostre temps com la noció d'educació emocional, darrera la qual hi ha un poc dissimulat propòsit de control del psiquisme humà i d'uniformització de la humanitat. Crec que la pena retenir la consideració final de Rosen sobre aquesta figura:

Today we would no doubt refer Agathon as a aesthete, a term that is normally associated with repugnance toward technology and a disinterest in politics. This is however, a misunderstanding: the aesthete is both a consequence and a catalyst of political, that is, psychic, decay. In the late twentieth century, with our linguistically views, world views, and hermeneutical relativity, we are all aesthetes, that is, spontaneous makers of private worlds; to borrow a metaphor from Proust, the public word is the continuously changing waste product of our private productions. The waters of poetry have mingled with the current of history to furnish us with the fountain of youth

Weil sobre ensenyament

 

Molt breu, però directe i del tot ajustat:

L'attention devrait être l'unique objet de l’éducation. Aussi dans l'apprentissage.

Le contentement de soi après une action (ou une œuvre d'art) est une dégradation d'énergie supérieure. C'est pourquoi la main droite doit ignorer ...

Toute forme de récompense (misthos) constitue une dégradation d'energie

Rio Conchos

 

Diumenge a la tarda fent temps abans de que comenci el partit, veig Rio Conchos el western que Gordon Douglas filmà el 1964. No és una pel·lícula amb un argument original i potser alguns girs no estan del tot justificats, però tot plegat és una manera de passar una bona estona. Hi ha moltes raons És un film fet sense grans estrelles, però els protagonistes son excel·lents actors i ben posats als seus papers, especialment Richard Boone i Tony Franciosa. En una divisió superior posaria al "dolent" de la pel·lícula, Edmon 0'Brien, que aquí fa un personatge en la línia del coronel Kurtz. El film està rodat a Moab, Utah, un dels paisatges més fascinants del planeta i que exigeix el cinemascope. La banda sonora era de Jerry Goldsmith que llavors començava un cicle de treball que el va dur a ser el compositor de més èxit d'aquell moment del cine americà i finalment el treball de Gordon Douglas, un director amb més de quaranta anys de carrera que fou eficaç en tots els gèneres, potser la que més recordo és el films de ciència ficció, them ( el de les formigues gegants i mutants després d'una explosió atòmica). La seva posada en escena fa que estiguis pendent i expectant en cada nova escena, prescindint de la previsibilitat del guió.

Més de Weil. Sobre Deu

 

Sovint quan Weil parla de Deu és quan més pot recordar a Pascal, però també la seva arrel platònica, que la fa apuntar a una transcendència real i que d'alguna manera deslliura la noció de divinitat dels perills de l'antropomorfització i la substancialització. La purifica. Deixo aquí alguna de les seves anotacions

La création comme production d'une apparence que nous devons défaire (ou est-ce le péché? mais sont-ils séparables?) L'apparence qu'il y a autre chose que Dieu

Dieu n'a pu créer qu'en se cachant. Autrement il n'y aurait que lui. Distinction des âmes et de Dieu au paradis, inconcevable.

L'apparence enchaîne l'être

La religion en tant que source de consolation est un obstacle à la veritable foi, et en ce sens l'athéisme est une purification. Je dois être athée avec la partie de moi-même qui n'est pas faite pour Dieu. Parmi les hommes chez qui la partie surnaturelle d'eux-mêmes ne s'est pas éveillée, les athées ont raison et les croyants ont tort.

Le mal et l'innocence de Dieu. Il faut placer Dieu à une distance infinie pour le concevoir innocent du mal; réciproquement, le mal indique qu'il faut placer Dieu à une distance infinie.

La nécessité est le voile de Dieu

Aimer tous les faits, ce n'est pas autre chose que lire Dieu en eux.

L'idée de la Providence diminue la pureté de l'amour en Dieu .. De même, le dieu qui interviendrait providentiellement dans le monde serait quelque chose d’inférieure à Dieu

Quand on aime Dieu à travers le mal comme tel, c'est vraiment Dieu qu'on aime.

Le dévoiler est dé-créer

Seul un ordre de Dieu est éternel

L'inconditionné est l'absolu

Croire que le désir du bien est toujours rétribué - c'est la foi et quiconque l'a n'est pas athée

Adore le vrai Dieu quiconque n'aime les choses conditionnées que conditionnellement sans exception

La posada del mal

 

La Filmoteca està fent aquest mes un cicle dedicat a l'obra de Masaki Kobayashi, un dels més destacats realitzadors del cinema japonès tot i que relativament desconegut enfront d'altres com Naruse i la trilogia de Kurosawa, Mizogouchi i Ozu. Possiblement la diferència més gran rau a la diferent connexió que tingueren envers la història del Japó. Kobayashi és sobre tot l'autor de la condició humana, una visió de la intervenció del Japó a la segona guerra mundial des d'un punt de vista militantment pacifista. (una aproximació més directa a la realitat històrica del Japó que la que podem trobar a les obres dels altres autors) De fet no són una, sinó tres pel·lícules que des de setembre tinc a casa esperant trobar les nou hores que cal per a veure-les. Mentrestant si vaig tenir l'oportunitat de veure la posada del mal, film realitzat el 1971. La posada del mal és un niu de contrabandistes al marge de la societat. assetjats per la policia que posen els seus esforços en ajudar a un pobre home a lliurar a la seva promesa de la seva situació d'esclavatge i prostitució forçosa. Por recordar una mica en la seva proposta ètica a The Wild Bunch. Com en el film de Peckinpah o en the asphalt jungle, el film reflecteix la humanitat d'uns personatges estigmatizats socialment però no per això mancats de dignitat i valor moral. Més enllà d'aquestes consideracions, el film està narrat d'una manera ben fluida amb una precisió tècnica remarcable fent una molt bona utilització del scope i una excel·lent fotografia en blanc i negre.

Reprenent Weil. Sobre el jo

 

A Valladolid he pogut reprendre la lectura que vaig iniciar fa de dos anys de Weil. ( en vaig parlar, aquí) Bàsicament una selecció dels seus quaderns. Weil em provoca sentiments molt contrastats. En molts aspectes la seva lucidesa, profunditat i cultura està molt per sobre de la major part de les grans figures del seu segle, però d'altra banda em sembla que hom li pot fer el retret d'una clara manca de sentit de l'humor, sense el qual tampoc es pot entendre bé l'existència humana. Aquesta mancança és la que explica potser un final massa gratuït. Llegint-la sovint me'n recordo de Pascal i del judici de Nietzsche sobre Pascal, el millor esperit del seu temps fet malbé pel cristianisme, tot i que Weil tingué segurament una millor comprensió del cristianisme, el qual sempre veié des de fora, que l'autor dels pensaments. La temptació del misticisme fou però una realitat i per ella verinosa. Algunes de les seves anotacions coincideixen plenament amb les meves inquietuds i impressions d'ara i de sempre i he volgut deixar en el bloc les que em resulten més dignes de retenir. Començo amb les dedicades al jo:

Quand on est poussé, on ne dit pas je. Dans le domaine moral, on croit, lorsqu'on est dans un train que les arbres courent. On dit "je" quand on fait un effort. C'est naturel.

Il faut apprendre le langage contraire. Mais quand on l'a appris, "je" est extérieur.

Quand je n'ai pas la sensation de me mouvoir, je suis poussé. Quand je l'ai, je suis immobile. Car c'est l'arrêt qui demande un effort.

Il vaudrait mieux dire: le péché en moi est je

Ceux qu'on aime et dont on est aimé, donnent une existence objective, en les discernant, à certaines valeurs en nous. Autres pour chaque ami. Nous sommes comme un composé de ces valeurs. Quand un ami meurt, on est vraiment amputé. Et en changeant de milieu ( de condition sociale) on change vraiment d'être.

Par eux on est quelque chose. Mais il faut n'être rien.

être rien, pour être à sa vrai place dans le tout

De même le spectacle de la misères des hommes m'apprend qu'ils ne sont rien, et, à condition que je m'identifie à eux, que je ne suis rien. C'est non seulement en tant qu'être humain déterminé, c'est en tant qu'être humain que je suis rien. En tant que créature.

Je dois aimer être rien. Combien ce serait horrible, si j'étais quelque chose. Aimer mon néant, aimer être néant. Aimer avec la partie de l'âme qui est située de l'autre côté du rideau, car la partie de l'âme qui est perceptible à la conscience ne peut pas aimer le néant, elle en a horreur. Si elle croit l'aimer, ce qu'elle aime est autre chose que le néant.

L'extrême malheur qui sassait des êtres humains ne crée pas la misère humaine, il la révèle seulement

Je suis rien. C'est l'enfer pour tous ceux qui je est l'être (je projecté sur les choses finies)

Dieu nous a revêtus d'une personnalité - ce que nous sommes - afin que nous nous en devêtions

Lépreux. "si tu le veux, tu peux me purifier" (Mathieu VIII,2; Marc I,40; LucV,12) La lèpre, c'est moi. Tout ce que je suis est lèpre. Le moi comme tel est lèpre

Savoir avec toute l'âme que je ne suis rien. Joie de n'être rien

Dire je, c'est mentir

S’arrêter, se retenir, c'est créer du vide en soi 

La meva llista

 

A la famosa llista de Sigth & Sound hi ha moltes pel·lícules meravelloses quan les veus, d'altres senzillament inevitables i també algunes que no he vist i potser no veuré mai. Hi ha d'altres que no hi són i que jo posaria i potser aquesta llista és una manera com un altra de passar el temps. Avui jo posaré deu sense cap altre raó que són les primeres que em venen al cap:

1. The Man who shoot Liberty Valance (John Ford, 1962)

2. ElDorado (Howard Hawks, 1966)

3. Tutti a casa (Luigi Comencini, 1960)

4. Placido (Luís Garcia Berlanga, 1961)

5. Some Came running (Vicente Minelli, 1958)

6. Les demoiselles de Rochefort (Jacques Demy 1967)

7. El àngel exterminador (Luis Buñuel 1962)

8. Touch of evil (Orson Welles, 1958)

9. The crowd (King Vidor 1928)

10. The Wind (Victor Sjöstrom, 1928)

En entrades posteriors explicaré perquè aquestes i també afegiré d'altres

Petita reflexió prudencialista

 

Retirar-se del món pot ser la posició més coherent des d'un punt de vista metafísic i ètic, però del tot antinatural. Com explicà Aristòtil són animals socials. La sortida prudent i assenyada ha de passar llavors per tot i ser-hi al món, saber que no ens ho podem prendre seriosament.. De tot plegat pot deduir que cal ignorar del tot qualsevol filosofia, i n'hi ha unes quantes, mancada de sentit de l'humor

La voluntad de creer

 

La voluntad de creer és l'adaptació efectuada per Pablo Messiez de l'obra mestra de Dreyer, Ordet,  la qual a la seva vegada era una adaptació d'una obra teatral de Kaj Munk. Alguns canvis han tingut lloc en aquesta adaptació. La llar no està en un paratge isolat de Dinamarca, sinó al País Basc. A la casa ja no viuen tres generacions, sinó que la unitat familiar son tres germanes, i el germà "boig" que creu ser Jesús de Natzaret. De les tres germanes una ha deixat la llar i torna ara ara perquè la filla que ha de tenir amb la seva parella d'origen argentí, la mare biològica de fet, sigui europea, les altres dues viuen prou amargades, lliurades una, Pau, a la poesia i l'alcohol, mentre que l'altre, Felicitat, viu confinada a una cadira de rodes i exerceix una actitud descreguda que vol presentar el nihilisme com sentit comú.

Messiez s'enfronta al mateix problema al que es va enfrontar Dreyer, com fer creïble a una audiència allò que aquesta no té disposició, ni capacitat, per a creure, un miracle. En un cert sentit es tracta de mesurar, tant en el film com a la representació teatral, la capacitat del respectiu art de fer miracles. Dreyer se'n va sortir i per això el film és encara una de les majors experiències cinematogràfiques que poden ser viscudes més de seixanta anys després de la seva realització. L'experiència teatral és prou intensa i comença abans de la representació pròpiament dita, doncs mentre els espectadors busquen el seu seient, els actors ja són a l'escenari i ens expliquen alguna de les coses que faran o diran i s'interessen pel públic, preguntant per exemple si hi ha algun creient. Un cop l'obra comença, el desenvolupament dramàtic és de primer ordre, tant pel que fa a la definició de l'espai escenogràfic, del tot efectiva, reminiscent de la blancor definidora del film de Dreyer, com al molt inspirat treball dels actors. Finalment Lucia ressuscita i el moment té brillantor i intensitat. Hi ha miracle, pot haver miracle, si més no, pels que tinguin aquesta voluntat. Certament no hi cap creença que no depengui de la voluntat, com en un sentit emocional sabia Joana d'Arc, la gran heroïna del cine de Dreyer, i en un sentit més filosòfic Descartes  Val la pena, però parlar de les diferències. A Ordet Dreyer contraposa diverses fes, l'univers contemporani reflectit per Messiez ha perdut tant la fe en la religió com a la ciència. També desapareix el conflicte amb la familia del sastre que constrituïa un dels fils del film de Dreyer. Aquí la comunitat està absent i sembla haver-se esvaït quan morí l'aita i es deixà d'utilitzar la llengua basca

Cos equivocat

 

No tinc un cos; sóc un cos. Aquesta era la lliçó de Merleau-Ponty. Des del meu punt de vista, i el de la majoria de la meva generació, una tesi incontrovertible. Des de Merleau-Ponty sabem més que abans de com funciona el cervell humà. Del que hem aprés no s'infereix res que permeti considerar com a probable una refutació d'aquesta tesi. Llavors com cal interpretar l'afirmació de què hom té un cos equivocat.? Si prescindim de consideracions religioses, les religions fins i tot les que s'ignoren com a tals, són sempre més o menys dualistes, l'única manera de donar-li sentit és pensar que l'error no és el cos, sinó un mateix. I si l'error és un mateix, ni la cirurgia ni cap emparellament pot ser la solució. No hi ha respostes simples pels problemes complexos.

As bestas

 

Veig As bestas el film de Rodrigo Sorogoyen que ha estat un dels grans èxits de la temporada. De Sorogoyen recordo haver vist El Reino, que em va agradar mentre la veia però que no va deixar cap empremta duradora a la meva memòria (cosa que no implica cap judici de valor atès l'estat decadent de la meva memòria). As bestas és, per a una espectador de la meva edat i condició, essencialment un western. Fer un "western" espanyol a Galícia és geogràficament coherent, com en el cas català ho era fer Alcarràs. El caràcter de western és aquí més clar perquè la confrontació entre els acabats d'arribar i els nadius és al centre del film, mentre que la presència dels colonitzadors està força elidida al film de Carla Simon.

La confrontació al film de Sorogoyen és entre uns camperols gallecs de les muntanyes orensanes i un matrimoni neorural francès que vol fer agricultura ecològica i reconstruir les cases abandonades del poble per fer venir més neorurals. La diferència més importants amb Alcarràs és que mentre al film català els indis (és a dir els pagesos lleidatans) són més aviat simpàtics i estan presentats des d'un punt de vista moderadament rousseaunià, en el film de Sorogoyen, els habitants del llogarret s'assemblen a algunes de les versions més negatives del salvatges, la del Western de tota la vida. El conflicte està, en part, causat per la xenofòbia dels aborígens, però sobretot per l'oposició dels francesos a signar un contracte per a construir un parc eòlic que requereix la unanimitat de tots els propietaris de la vall. Les perspectives del matrimoni neorural, Antoine i Olga, són molt diferents a la dels seus veins: per ells el parc eòlic és la destrucció de la seva utopia i el seu projecte i un atemptat contra la seva fe ecologista. Per Xan, l'antagonista fonamental del que fa una interpretació impressionant Luis Zahera, és l'única possibilitat de lliurar-se d'una vida de misèria i treball físic aclaparador redimint-se amb la compra de un taxi i un pis a Orense. Per tal de defensar el seu més modest, prosaic i profà somni Xan i la seva família fan accions del tot execrables, però no crec que hom els pugui negar el seu punt de raó, cosa a la que també ens pot ajudar la poca gràcia que fa el pseudo-romanticisme d'Antoine i Olga.

L'Orense de finals del segle passat no és l'Oklahoma del segle XIX, però la guàrdia civil que surt a la película no és massa més efectiva que figures com, per exemple, el sheriff de Shimbone a Liberty Valance. Els seus representants dominen certament millor la retòrica del políticament correcte que el personatge interpretat per Andy Devine, però són igualment efectius i, a més, menys imparcials. La primera hora del film és possiblement millor que la segona amb una bona dosificació de la tensió dramàtica i una magnifica recreació de la vida tavernària rural

Els trets estructurals de la nostra sentimentalitat

 

Fa poc en un lloc del ciberespai, que no s'hi val el temps que perdria buscant-lo, llegia el punt de vista d'uns hiperventilats independentistes que defensaven la independència com a única possibilitat de defensa de la nostra espècie humana (no està malament l'ascens de ser una nació a una espècie). Entre d'altres coses defensaven que hauríem d'oblidar-nos de gents com Vicens Vives, defensor de collonades com el rigor metodològic, i tornar a historiadors com Ferran Soldevila, del tot compromesos amb la causa. El mateix dia trobava a les Notes del Capvesprol aquest text inversemblament actual, tot i haver estat escrit fa gairebé cinquanta anys. Parla de la guerra de les remences potser el fet més importants per explicar per què no hi hagué mai un estat català. Pla ens explica això:

Els historiadors de l'escola estricta de Barcelona (Sanpere i Miquel, Soldevila, Rovira i Virgili) han estat fatal davant els moviments dels remences. Encegats per Barcelona, per l'obsessió que les institucions feudals del país, arcaiques i corrrumpidíssimes, no s'equivoquen mai, ha creat, sobre els pagesos revoltats, contra els mals usos, una fraseologia fatídica. Davant dels pagesos, la diputació del General ho feu molt malament. Són historiadors sentimentals que han contribuït a perfilar un país d'un sentimentalisme abjecte i que avui està en plena efervescència. S'estimen més les delícies toves i lacrimògenes de les derrotes, que la virilitat autèntica i positiva del triomf. Com més malament em fan les coses, més les exalten gratuïtament.

Estimació de les derrotes i exaltació gratuïta de la incompetència. Els anys trenta, els anys setanta i els temps del procés. Res de nou sota el Sol.

Living

 

Living és el remake d'Ikiru, el clàssic de Kurosawa de 1952. La nova versió presenta com a atractius fonamentals un guió signat per un premi Nobel de literatura, Ishiguro, i l'assignació del paper principal a una figura cabdal del cine britànic Bill Nihgy. Ishiguro és un gran admirador del film original i ha estat la seva presència l'argument decisiu per convèncer els hereus de Kurosawa de fer una nova versió. Ishiguro no és guionista i tenia molta recança envers el projecte, però és sincer quan diu que ha fet una treball d'adaptació més que no pas de creació. De fet, no s'ha variat gens la línia argumental i ha respectat el gran encert de Kurosawa de posar la mort del protagonista a la meitat del film. La diferència és l'espai temporal, com a l'original, el film passa als cinquanta, però no pas a Tokyo. sinó a Londres. Tanmateix hi ha coses que són comunes als japonesos i als britànics o, millor dit als respectius ideals, com són la seva tendència a l'estoïcisme i un cert problema per empatitzar amb el proïsme, comú als personatges interpretats per Nihgy i Shimuro. Potser la diferència essencial es troba en el fet que han passat setanta anys des de la realització del primer film. Jo no sé res de com ha evolucionat el Japó, però crec que té raó Ishiguro quan diu que possiblement una figura com la del funcionari Williams ja no té gaire a veure amb el nostre present. Des del meu punt de vista això no implica cap millora. Em sembla millor un món on la gent no s'interessa pels altres i no crida i mira de no molestar, és dir reprimeix tota expressió publica d'emocions i sentiments, que no pas un món on tothom crida i reafirma el seu jo i segueix desinteressat pels altres. Altres aspectes de tots dos films són però, del tot universals com la seva mirada escèptica i irònica vers la burocràcia. La crítica parla d'un film trist. Jo no ho veig així. Watanaba i Williams al final tenen un petit, quasi insignificant des d'un punt de vista social, triomf fent un parc infantil; prou gran però per demostrar que la vida pot tenir un sentit i que aquest sentit passa segurament per saber sortir fora de nosaltres mateixos. El director és Oliver Hermanus i possiblement el seu treball d'enquadrament si té moltes diferències amb el film precedent però la meva memòria no és prou precisa per confirmar-ho,

Més consideracions irrellevants

 

Si jo fos la mena de persona que, des de fora, puc semblar que sóc, els meus plans d'escriptura en els propers deu anys passarien per transmetre el que sé, amb l'esperança de contribuir a alguna mena de transformació i millora d'algun improbable lector. Malauradament tot aquest anys no m'han donat per gaire i en faria molt si pogués resoldre les meves contradiccions que són molt variades tot i que fonamentalment ara m'amoïnen dos: en primer lloc com conciliar dues posicions en les que vull creure i em semblen ben fonamentades, però que, com a mínim en un cert sentit, són oposades: l'escepticisme envers el jo defensat per gents com Hume, Buddah o Parfit i la consideració de l'altre com a absolut que vaig trobar a Levinas i que mai he deixat de tenir present. La segona qüestió és decidir quina valoració em cal fer de la il·lustració; pensar si el seu fracàs era inevitable, i d'altra banda si era un projecte que realment valia la pena. De fet, després de 34 anys de començar un curs parlant del pas del mite al Logos, començo a sospitar que aquest pas  no sols no cal,  sinó que és una forma perillosa de fatxenderia. O dit altrament que el meu temps i la meva cultura m'han ajudat a prendre una posició envers la religió que hauria de ser reconsiderada (no parlo especialment del cristianisme).

Cabòries irrellevants

 El relativisme moral, preocupació compartida amb el difunt Ratzinger que al seu cel sia,  és del tot congruent, de fet una conseqüència, amb  l'absolutització del jo i per això la millor i la més plausible línia de defensa és el prendre consciència de la inanitat del jo. Anàlogament  cal distingir entre la tolerància filla de l'escepticisme, la que pensa que totes les opinions poden ser falses, és a dir la que hauria de ser la base d'una societat il·lustrada, i aquella  que opera realment entre la gent del nostre temps, l'assumida pels discursos polítics progressistes, en la qual allò que compta és ningú em pot dir que les meves opinions són falses i estic equivocat. Una concepció que acaba esdevenint un instrument de protecció de totes les supersticions i de tots els prejudicis

Escenaris de futur

 

Sovint apareixen als diaris o a la televisió notícies sobre persones grans que patien el conegut Síndrome de Diògenes i quan hom accedeix a casa seva, trencant sempre una continuada solitud, troba la seva llar atapeïda de tota mena d’escombraries i andròmines. Espero que jo no arribaré mai a aquest punt però em sembla que els sentiments dels meus successors, previsiblement els meus nebots, quan entrin a la llar de l’oncle-padrí traspassat no seran gaire diferents. Encara que potser no hi haurà escombraries, és un fet que la casa està plena de llibres i pels habitants del nou temps, els que seran la gent normal, els llibres no seran gaire més que escombraries i sense discussió andròmines