Coses que fan riure

 

Com que gran part de las meva vida estic esperant alguna cosa que no depèn de mi en un lloc que, si m'ho rumio bé no vull ser-hi, acabo malbaratant molt temps amb la selecció de notícies de Google. El seu algoritme ha determinat que jo tinc un cert interès en la crítica a les manifestacions culturals del masses i l'altre dia vaig veure un article d'una revista ignota on examinava l'humor dels Monty Pyton considerant-lo antiquat i sobre passat pel curs de la història. L'escena que comentava era de la vida de Bryan, en concret el moment de la reunió del front d'alliberament jueu (o potser el front jueu d'alliberament) en el qual el personatge d'Eric Idle manifesta el seu design de ser mare. L'analista veia aquesta escena com exemple de cine superat històricament perquè en el nostre temps ha emergit una sensibilitat superior que ens impedeix riure de la problemàtica de la gent trans. Deixant de banda que crec que no es pot seguir escoltant seriosament ningú que comença una frase dient “com pot passar en el segle XXI que ....” (la vida no és prou llarga per malbaratar-la parlant amb fanàtics religiosos, especialment si a més de ser fanàtics no saben que són religiosos), l'escena que acaba amb l'exclamació final del personatge de John Cleese, després que tots han decidit reivindicar el dret a ser mare encara que no pugui ser mare, que no té úter. Des de la perspectiva progressista dels membres, la tesí implícita sembla ser que l'úter és una construcció,cultural i quan mantenim aquesta tesi això és risible a l'Anglaterra de Thatcher, al temps dels romans o a la Catalunya del procés. El problema del Pyton potser es podia copsar molt clarament al seu país on una certa part del public els refusava per elitistes i és cert que tots ells eren graduats a Oxford i Cambridge i que el seu humor és de manera natural una víctima directa de la destrucció de les humanitats que lenta però implacablement es desenvolupa des de fa,més o menys, cinquanta anys.

El "saber" del Conseller

 L’actuació del Conseller d’ensenyament ha generat per tot arreu molta literatura, però no he vist subratllat enlloc l’afirmació segurament més insultant de totes les que ha fet. La vaig sentir en una entrevista amb un dels mitjans de comunicació, corretja de transmissió del règim. Parlava de l’avançament del calendari del curs proper i deia que «no deixarem de prendre mesures que sabem que són bones pels alumnes». Allò que desperta la meva atenció i indignació és l'ús del verb saber. Si Cambray sap que aquestes mesures són bones, això ha de voler dir, seguint el que em va ensenyar Mosterin a la facultat tres coses, que:

• Ell creu que aquestes mesures són bones

• Té raó fefaents que mostren la bondat de les mesures

• Les mesures són efectivament bones.

D’aquestes tres afirmacions només la primera podria ser veritat si suprimim allò que hem anant aprenent a la nostra vida i concedim que un polític pot creure en alguna cosa. La segona es basa en uns estudis efectuats per fundacions que de cap manera constitueixen cap prova argumentativa. Qualsevol persona de cultura mitjana ha sentit parlar del problema de l’objectivitat de les ciències socials i sap per tant que els estudis en que es fonamenta poden tenir valor indicador però de cap manera suposen un argument lògicament o científicament vàlid. Si com en aquest cas tot sembla indicar que els estudis no parteixen de cap posició de neutralitat, sinó que han estat dissenyats per dir el que es volia que diguéssim, estem en la situació més propera a fer trampes al solitari. D’altra banda jo, com altres professors he fet jornada partida, i tinc una idea ben clara de que això que anomenen nou, i que era la pràctica generalitzada fins fa poc, era un malson insuportable. Una altra qüestió és la de si els alumnes requereixen, cosa evident en molts casos, alguna mena d’atenció o assistència més o menys educativa, fet evident, tot i que no és menys evident, i mai no s’esmenta, la necessitat de què els alumnes, especialment els de més edat, disposin d’un temps que puguin organitzar per ells mateixos, ja sigui per estudiar o pel que vulguin. Tot plegat és igual. La jornada partida s’imposarà perquè hi ha molts diners en joc i perquè és coherent amb la reducció dels centres d’ensenyament a centres de benestar social que està en marxa des de fa trenta anys. Sap greu però que per a les seves marranades hagi d’embrutar un dels mots que, per a aquesta gent que Cambray menysprea, expressen la possibilitat de vida humana més noble. Una consideració imagino complicada per a algú amb una formació cultural basada en el marketing