Llegeixo la versió castellana de la breu història del mite de Karen Armstrong, una autora que segueixo des de fa anys quan vivia a Anglaterra. Possiblement la senyora Armstrong es l'autoritat mundial de més anomenada en l'àmbit de la història de les religions i la seva obra em va ajudar a fer-me una noció clara de conceptes com els d'època axial i també una idea del que va aportar i li manca inexorablement a la tasca iniciada pels grecs fa vint i sis segles i mal que bé anem continuant. Si hagués de seguir fent classes o millor dit, si tornés de debò a fer classes, hauria de prendre en compte la seva explicació que contradiu la línia bàsica del que jo deia, extret de l'autoritat de Mircea Eliade, però aprofundint molt en la funció, allò que jo pràcticament em veia obligat a obviar. Arsmtrong presenta el seu llibre de manera cronològica i comença amb la primeres societats humanes, la dels caçadors- recol·lectors, els quals no escrivien, però s'explicaven històries que més o menys transformades ens han arribat en els mites dels que tenim les primeres referències escrites. El mite és bàsicament l'enunciació d'una regla de comportament que no es pot adquirir sense un domini de les emocions i de la transformacions del jo necessàries fer front a aquestes emocions. L'ensenyament fonamental dels mites és com ser un heroi i són indispensables per tots els que en alguns moments de la vida hem de ser herois, cosa que implica totes les dónes i la major part dels homes, ni que sigui per sortir del ventre de les nostres mares.
Com he dit el llibre fa un camí cronològic que fa molt palès, des del meu punt de vista, la mancança fonamental de la nostra cultura envers la major part de les que ens han precedit: el nostre oblit de la dimensió caòtica inherent al món, del fet que l'ordre que tenim és sempre fràgil i inestable, que tota victòria és provisional. Cal un esforç titànic per mantenir la civilització la barbarie sempre hi és. Cap mite és mes il·lusori i menys arrelat a la realitat que el de la indefectibilitat del progrés. Tanmateix la força del mite també està en ensenyar-nos que no cal tenir por a recular, doncs la destrucció és sempre possibilitat de regeneració..
Occident és un lloc estrany per haver inventat religions molt rares que no tenen prou amb la seva dimensió pròpia simbòlica, sinó que volen basar-se en fets; això amb els segles acabarà creant l'única civilització hostil als mites, cosa que ha generat l'aparició en primer terme d'un problema que les societats menys il·lustrades, menys aclaparades pels Logos gairebé no tenien: el de com manegar el subconscient. Armstrong remarca el paper clau de Nietzsche del qual s'apropia el missatge, dir que Déu ha mort equival a dir que el mite ja no és possible de cap de les maneres. Resta però una excepció que és l'art, el qual beu de les mateixes fonts i pot reconstruir molt dels missatges. Ningú ha explicat la nostra desorientació millor que T. S. Elliot a The Waste land i enlloc es reflecteix millor la vigència i el sentit del sacrifici que al Guernica de Picasso. Finalment apunta que tres novel·les modernes permeten reconstruir una experiència semblant a la de la recepció dels vells mites i poden obrir, per tant, les portes a experiències universal oposades a la trivialitat en les que vivim. Les tres novel·les són The hearth of darknes, de Joseph Conrad, Der Zauberberg de Thomas Mann i Under the Volcan de Malcom Lowry. Fa anys que vaig llegir les tres, totes em van impressionar, de maneres diferents, i potser ha arribat l'hora d'una relectura.
