Mr. Wilder i jo

 

Fa uns dies a la Filmoteca vaig assistir a una projecció del film de Billy Wilder, Fedora presentada per Fernando Trueba, el representant més il·lustre dels wilderians vius, i Jonathan Coe, el novel·lista anglès que presentava la versió castellana del seu llibre Mr Wilder and me (el señor Wilder y yo), una obra de ficció amb nombrosos personatges reasl, els més important dels quals és Billy Wilder. L’elecció de Fedora no és casual ja que la part més important de la història gira entorn de al concepció, el rodatge i la postproducció d’aquesta pel·lícula, en la qual Wilder va posar el millor de si mateix per finalment acabar confessant un dia a Fernando Trueba que hagués estat  millor no rodar-la.

El llibre és deliciós i l’he llegit quasi d’una tirada. No és el primer que llegeixo sobre Wilder, un home brillant, enginyós, capaç de fer entrevistes tan atractives com les seves pel·lícules. Coe ha llegit aquest llibres, i molts més segurament, i per això ofereix un retrat de Wilder plenament convincent que reflecteix molt bé allò que el caracteritzà: la tensió entre un temperament cínic i una vocació decididament moralista. El humor de Wilder es basa en el cinisme, ell tenia una gran capacitat de ser-ho a la seva vida personal i ho són molts dels seus personatges, però finalment la desfeta d’aquests herois acaba resolent-se en una apologia de la decència de la gent ordinària. Wilder usa el cinisme com Descartes l’escepticisme, pes mostrar la fortalesa del seu oposat, en el cas de Wilder les veritat morals bàsiques.

Hi ha moltes coses interessants als llibre. Sense ser exhaustiu una de les més interessants és la figura de I.Z. Diamond, l’autor, en col·laboració amb el propi Wilder, del guió de tots els seus films des de finals dels cinquanta i un amic per a Wilder en el sentit més eminent del terme. La seva figura al llibre esdevé tan important quasi com la del propi Wilder. També és molt interessant el que el llibre ens diu sobre la relació entre Wilder i els cineastes de la generació dels setanta, els reis de Hollywood quan ell començava a veure’s arraconat i a no trobar financiació per films com Fedora,  finalment finançat per empreses alemanyes no connectades directament al món de la producció cinematogràfica.  El més importants d’aquest autors és Steven Spielberg. El 1977 tot Hollywood estava sota el impacte del fins llavors film més profitós econòmicament de la història, Jaws, i en un cert moment Wilder afirma que ell havia estat Spielberg, però ja no ho era i no podia ser-ho. A més fou Spìelberg qui finalment feu el projecte que constituí durant molt de temps la màxima ambició de Wilder i que ell no fou capaç de rodar: Schlinder’s list que Wilder reconegué com una obra mestra. De fet, al llibre és molt present el drama de l’holocaust. Tota la família de Wilder, jueva, desaparegué després de la guerra i un dels moments més tensos del llibre és la narració de la seva vida durant la guerra, escrita en forma de guió cinematogràfic, amb la que Wilder replica a Munich el 1977, les insinuacions d’un negacionista

La protagonista del llibre Calista és una noia greco-britànica que per atzar coneix Wilder i el seu entorn més proper (la seva dóna Audrey i el matrimoni Diamond) i acaba treballant com a intèrpret al rodatge de Fedora. Calista no sap res de cine però al final acaba composant bandes sonores. La novel·la és el seu procés d’aprenentatge en el que és decisiva una tarda en la que ella i la seva parella accidental trien cada un, una pel·lícula a Paris per passar la tarda. El noi tria Taxi Driver i ella the shop around the corner; dues obres mestres absolutes però del tot oposades i que com a la novel·la obliguen a una certa forma de tria. Finalment després de llegir el llibre hom pot entendre un film estrany i  intempestiu com Fedora en el qual sobre tot Wilder ens estava parlant d’ell mateix i de la seva nostàlgia pel pas del temps i l’adveniment de la vellesa.

Sobre expectatives i esquirols

 

Ahir mentre pujava amb la resta dels companys que es manifestaven pel carrer Balmes tenia un viu sentiment d’enuig amb els companys que seguien treballant als instituts. No havia tingut mai aquest sentiment, perquè el meu enfocament en aquesta qüestió sempre havia sigut d’arrel liberal i pensava            que en definitiva cadascú amb la seva consciència personal. De fet totes les vagues anteriors realment  eren accions fonamentalment simbòliques on es tractava d’expressar les teves conviccions. Una convocatòria de cinc dies no només permetia anar més enllà, sinó que fet ho exigia. En aquest sentit el balanç és agredolç. Tota la gent que ha estat aquests dies treballant als instituts s’ha pronunciat en contra de les revindicacions que defensàvem; és a dir, un percentatge del professorat majoritari no considera essencial defensar la dignitat de la seva professió. La part positiva, és tots els missatges que estic llegint avui a les xarxes de gent que diu que cal seguir, de la manera que sigui, però que no podem plegar. Potser aquí hi ha la llavor de com a mínim començar a gaudir d’actituds que ens permetin defensar-nos millor. Per tal de tenir això, és evident que cal superar l’individualisme atomitzador que caracteritza el nostre gremi. Si som professors, i no només gent que fa de professors, això ha de significar que hi ha una identitat compartida i ,com som sers racionals, això significa una consciència compartida. Mentre s’estava anunciant la vaga jo acabava de llegir la segona part de la biografia d’Alan Johnson, Please Mister Postman, que segueix la molt celebrada primera part, This Boy. Johnson ens explica la seva vida com carter i l’experiència d’una vaga del Royal Mail que es perllonga més d’un mes a començaments dels setanta  i que acabaren guanyant els treballadors veient satisfetes la major part de les seves revindicacions. Les comparacions són si voleu odioses però necessàries i  hi ha dues coses que val la  pena subratllar. En primer lloc que els carters en aquest cas durant la vaga es refien de l’acció dels seus  sindicats i tenen clar que les valoracions o reserves estan fora de lloc , avantposen la consciència professional, o sindical que és el mateix, a l’ego individual. Prescindeixen de tot narcisisme. En segon lloc, la cultura de lluita exclou considerar l’esquirolisme com una posició acceptable.  Dit d’altra manera, segurament lluitar pel professorat, i especialment per la seva dignitat, implica necessàriament enfrontar-se a una part del professorat; la que viu bé com més o menys hem estat fins ara, és a dir  demanant perdó a cada moment.

De la imatge dels ensenyants

 

 Si al món imperés la racionalitat la lluita del professorat d’aquesta darrer mes tindria un ampli suport popular. Una societat il·lustrada és una societat amb majors potencialitats  i hauria de ser més humana en els sentits més eminents i nobles de la paraula. Un ensenyament públic real, no diré de qualitat terme molt desprestigiat i prefereixo aquesta categoria metafísica poc utilitzada a Catalunya, hauria de servir per a això. És obvi, però, que aquest recolzament no es produeix. En poden haver diferents causes, però totes ells vinculades a un sentiment, sovint poc racional, el ressentiment. D’una banda perquè, l’escola,l’ institut, ha estat un lloc de patiment  per a molta gent i el record que en tenen és prou desagradable, fins i tot traumàtic. Això és justificat en un cert sentit perquè, suposant que hom hagi tingut el que es diu una família normal, l’escola és el lloc on per primera vegada hem de guanyar una acceptació que no ens donada incondicionalment i on se’ns obliga sistemàticament a confrontar-nos amb les nostres mancances i insuficiències; la primera dispensació d’obstacles al nostre narcisisme primitiu (per això en un temps de deslliurament del narcisisme l’escola ha de ser necessàriament una institució problemàtica). D’altra banda, perquè la justificació que hom ha fet de l’escola com a ascensor social resulta problemàtic en un temps de davallada de la major part de la població quan resulta evident            que l’escola no pot fer aquesta funció i es limita a oferir finalment unes titulacions d’un valor decreixent. Tot plegat, fa dificil pensar una figura més adient que la del professors per fer el paper de boc expiatori, un paper, com saben els lectors de Girard, del tot universal i que esdevindrà segurament més necessari en els temps a venir. No és retòric parlar de voluntat de supervivència i de perill d’extinció.

Los Tarantos

 Els Tarantos de Rovira Beleta fou projectada fa uns dies a la filmoteca i vaig assistir-hi. L’havia vista de petit i el meu record era tan confús que em pensava que era en blanc i negre (el que era blanc i negre, és clar, era el televisor de casa meva quan era petit). La història és una adaptació de Romeu i Julieta a la Barcelona de 1962 on els Capuletos i Montescos són substituïts pels Zorongos i Tarantos, dues famílies d’ètnia gitana.  No és una pel·lícula que em sembli filmada amb gaire elegància, però té un bon pols narratiu i conté molts elements que el fan imprescindible. En primer lloc, la seva part musical i allò aportat per la presència de Carmen Amaya, la qual evidència al film perquè ha estat una de les artistes més importants de la història de Catalunya i crea la curiosa paradoxa de què al film ens acabi interessant molt més la mare de Romeu, que ara no recordo si a l’obra de Shakespeare té una presència gaire significativa, que no pas el mateix Romeu.  També és molt interessant el rol de Mercuri fet per Antonio Gades, el qual protagonitza l’escena que més recordava de la primera visió de la pel·lícula: el seu ball nocturn a la part de la Rambla que toca Arc del teatre. També volta per allà un joveníssim Peret que és un dels guitarristes a la festa del poblat dels Tarantos. D’altra banda pels interessats a la història de Barcelona,  la visió del film es justificaria només pel seu caràcter documental. Hi podem veure i fer-nos una idea molt clara del Montjuïc de la postguerra, especialment de la part més meridional, la menys urbanitzada amb l’exposició o on hi havia els assentaments dels gitanos, també el Somorrostro, tot  i que les vivendes no són les originals o la plaça de les Arenes i l’escorxador del carrer Diputació. Rovira Beleta també pogué treure partit de la casualitat de que el film s’estava rodant en el  moment de la gran nevada, cosa que li permeté unes imatges de la Barcelona hivernal prou insòlites

The Barefoot Contesa

 

Ahir amb la tarda amb la mare reveig The Barefoot Contessa. Com que la veig amb el doblatge antic me n'adono que Gardner i Bogart parlen de les mateixes coses que a la versió original, però es deixen de dir coses importants, com la decisió de la comptesa de donar un descendent als Torlato-Fabrini, ni que sigui per la via de la bastardia, l'única possible en realitat. De tots els gran realitzadors clàssics, Mankewicz és potser el més llunyà. Cap altre guionista mostrà una saviesa literària tan gran i per això cap resulta tan estrany en un moment en què la literatura està pràcticament extingida. The Barefoot Contessa té un lloc privilegiat a la memòria cinèfila per ser l'únic lloc on van coincidir dues de les mes grans llegendes de Hollywood: Ava Gardner, interpretant-se en un cert sentit a si mateixa però prenent moltes coses de la vida de Rita Hayworth, i Humphrey Bogart, desdoblant-se entre la representació del seu mite i el paper de portaveu de les idees del propi Mankiewicz. A més un actor de primera línia Edmond O'Brien que guanyà l'oscar al millor actor secundari. La pel·lícula ha estat menystinguda per fer moltes concessions al melodrama, per posar massa èmfasi en fer una versió agredolça de la ventafocs, però jo aquesta tarda he tornar a enlluernar-me per la intel·ligència amb la que Mankiewicz planteja el problema fonamental de la seva filmografia: la tensió entre la realitat i les seves representacions, en el cas de Maria, com la representació que ella tria com la seva quan esdevé actriu, mai no sabem si de fet una bona actriu, ofega i nega la seva realitat.

Sahara Occidental, un naufragi (ja) sense restes

 

Ahir Pedro Sánchez va anunciar el canvi de posició del govern espanyol en el tema del Sahara. Trenca així, com ha dit avui Feijo, un consens de més de quaranta anys, fundat no pas en cap noció arbitrària sinó en els principis del Dret Internacional i els dictamen inequívocs de l'ONU. Segons Salvador Illa és un acte de coratge, decisió i realisme polític. El realisme és indubtable assumint que l'estat espanyol no pot tenir una política exterior pròpia. La decisió sembla haver estat presa des de les exigències de Brussel·les que avantposen el problema de la frontera meridional a qualsevol compromís que pogués tenir l'estat espanyol. La valentia em costa més de veure-la. No fa falta ser valent per la decisió presa, només poca-vergonya, que és una cosa diferent. De moment tenim la vergonya, segurament un apaivagament, no pas desaparició de la tensió fronterera i segons com vagin les coses un empitjorament de la relació amb Argèlia, la nostra subministradora de gas natural.

Final de partida

 

Vaig al Romea a veure la versió catalana del Fin de partie de Samuel Beckett. Fa tretze anys vaig gaudir d'una gran vetllada teatral quan vaig veure a Londres una representació amb dos dels actors més importants del moment: Rylance i McClusckey. Com que les indicacions al text són molt precises no recordo grans diferències a l'escenografia, possiblement a Londres l'escenari era més gran. Els actors aquí són Jordi Boixaderes i Jordi Bosch, als quals recordo haver vist al TNC fent una versió, en format de superproducció local de The Front page i que tenen una bona química entre ells. Les comparacions són odioses però Boixaderes com McCluskey mostrà a la seva interpretació la influència del slapstick americà i Bosch fa un Hamm ben plausible però menys tirànic i amb més matisos de tendresa del que feia Rylance. L'any 9 des d'una perspectiva intel·lectualista veia aquesta obra com passat, com testimoni d'un estat d'ànim, el de la postguerra europea, que ja no havia estat el meu i al qual m'apropava amb curiositat històrica. Ara el món devastat que l'obra reflecteix possiblement és més fàcil de relacionar amb el futur que ens espera.

Vaga

 La vaga de tres dies convocada pel conjunt dels sindicats d’ensenyament ha estat un èxit que ens ha sorprès tant als convocats com a la conselleria d’educació. Especialment dimarts la gernació fou impressionant i els dos dies posteriors la participació tot i que menor s’ha mantingut en un grau considerable. Jo dimarts  a dalt del carrer Muntaner vaig tenir un gran moment de goig. En part perquè convençut de la inanitat del meu jo, en part per conviccions metafísiques i en part per evidències empíriques,  trobo que allò mes important sempre es el que realitzem i compartim amb altres. És evident que no tots estàvem ben bé pel mateix si volem filar prim, però en tot cas molt mes propers del que sovint imagino quan treballo al meu centre o faig visita a d’altres centre.  Ha estat una sort dintre de tot poder gaudir d’un dia així abans de plegar, tot i que aquest dia hagi arribat amb trenta anys de retard quan  i aquesta és una culpa que la nostra generació, els boomers, hauria d’assumir.

Ironia platònica

 

A la ciutat utòpica de la que Sòcrates parla a Glaucó hi ha tres classes; una que té tot el poder, un altra que n’està bandejada totalment però que és compensada amb els gaudis de la vida familiar i econòmica privada i una tercera que no té aquests gaudís i que de fet està bandejada també del poder. Curiosament a quasi totes les experiències que Plató podia conèixer aquesta classe era la que tenia el poder real i això ha seguit sent així fins els nostres dies, més o menys vetlladament. Costa no donar-li la raó a Stanley Rosen i pensar que la República no ha estat escrita seriosament tot i que aquest humor mai no el podran copsar tots aquests que diuen que és impensable que una cosa com la guerra d’Ucraïna passi en el segle XXI.