The shop around the corner

 

Fernando Trueba, quan va guanyar l’Oscar, va proclamar la divinitat de Billy Wilder. Era una afirmació plausible per a molta gent de la generació de Trueba. Personalment la meva admiració per Wilder no ha defallit i fins ha tot ha augmentat. No sols, les seves comèdies són magnifiques sinó que ara, a diferència del que pensava de més jove, em sembla que és, a més, l’autor del millor noir de la història, Double Indeminity. Wilder, però, tot i la seva pujada a la divinitat, mantingué aquest bocí de seny que la tradició anomena modèstia i manifestà que ell només havia estat un seguidor i continuador d’un veritable geni anomenat Ernst Lubistch. De Lubistch no se’n recorda gaire gent. Havent mort el 1947 fa allò que la gent jove qualifica com a cine antic. Jo no he revisat gaire de les seves pel·lícules els darrers anys però fa uns dies vaig reveure The shop around the corner que potser no havia vist des de que fou reestrenada al cine Capsa. Essencialment el film explica la doble relació entre una parella jove interpretada per James Stewart i Margaret Sullavan, que treballen junts a la botiga del senyor Matushek, l’acció s'esdevé al Budapest d’entreguerres, i tenen una relació gens amistosa. Tots dos però mantenen, sense ser-ne conscients, una relació epistolar que els porta a un enamorament platònic i romàntic. La comicitat de la situació rau en què tots dos, potser especialment ella, veuen al seu company de feina com l'antítesi del seu amor platònic i epistolar. El tema no és original i en un cert sentit és clar que és una reactualització del Shakespeare de la Nit de Reis, sí que és però ben atractiu per a tots els que ens agrada especular sobre el caràcter fictici de la noció de jo i sobre la dialèctica entre allò que pensem ser i la crua i freda objectivitat material. D’idees brillants potser és fàcil tenir ( diuen, jo de fet no n’he tingut mai cap) però cal després dur-les a la pràctica. En aquest cas tenim un guió amb tot el gruix que tenien els bons de l’època (sembla que Ben Hecht fou un dels seus autors) i una posada en escena d’una precisió i efectivitat que no ha pogut mai ser igualada pels cineastes posteriors. Tots els recursos, canvis de plans o moviments de càmera sempre semblen la millor solució possible. Res no està de més, ni és gratuït. Hom entén perfectament per que Wilder pensava que Lubistch no era un mestre, sinó el mestre i la seva grandesa estava segurament en la capacitat, que mai es mostrà millor en aquest film, de presentar a la vegada la dimensió sublim i la dimensió mesquina de l’esperit humà.

Portugal I (óbidos)

 

La meva primera parda a Portugal fou  a la vila de Obidos. Una ciutat murallada situada uns cent kilometres al nord de Lisboa. Hi vaig anar en part perquè la guia suggeria que era la versió portuguesa de les ciutats del llibre que van sorgint per tot arreu després de l'èxit de Hay on Wye. Com la castellana, Obidos està murallada però no hi ha tantes llibreries com a les ciutats esmentades. De fet, només vaig estar-ne a dos, tot i que ambdues estaven molt ben posades. Una d’elles, la de la fotografia interior, a una antiga església. Com moltes ciutats d’aquesta mena el regust de parc temàtic és inevitable, però paga la pena visitar-la ni que només sigui per la passejada sobre les muralles que es pot fer en la seva totalitat

Lectures d'estiu (IV): l'anomalie

 

L’anomalie ha estat la novel·la distingida amb el darrer premi Goncourt de novel·la. Obra d’Herver le tellier pertany al gènere de literatura fantàstica i de la ciència ficció, tot i que finalment acaba tenint molt de divagació metafísica. La primera part de l’obra ens presenta una onzena de personatges tots ben diferents i amb un únic punt en comú, tots van volar de Paris a New York en un mateix vol en un viatge gens plaent on patiren unes turbulències superiors a les normals. Tots aquests personatges tenen, com tothom, els seus problemes, als quals s’enfronten també com tothom, és a dir, com bonament poden. La seva existència però té un sotrac quan comencen a ser buscats i detinguts pels serveis secrets que s’enfronten a un fet inexplicable: el seu avió ha tornat a aterrar amb la mateixa tripulació i els mateixos passatgers al JFK, quatre mesos després del primer aterrament. No un avió igual, sinó el mateix avio, amb la qual cosa tots els tripulants i passatgers es troben amb un doble perfecte que comparteix el seu ADN i tots els seus records (llevat, és clar, els dels darrers quatre mesos). Les autoritat internacionals òbviament no tenen una estratègia massa clara de com enfrontar-se a una situació del tot improbable . En discuteixen molt, però finalment els governs faciliten la creació de noves identitats als apareguts en juny. Entre les parelles hi ha de tot: des de qui és feliç de adquirir una mena de germà bessó als que prenen l’opció d'assassinar el seu doble, els que es troben amb la possibilitat de canviar decisions transcendentals i fins i tot el cas de l’escriptor que no troba el seu doble, perquè es va suïcidar a l’abril, deixant una obra pòstuma que assoleix el triomf que mai no tingué en vida i que es diu precisament l’anomalia.

Possiblement la part més apassionant pels lectors amb inquietuds metafísiques és l’explicació d’aquest fet anòmal. Hi ha una explicació topogràfica que no em veig capaç de seguir. També es pot recórrer a la mecànica quàntica, però la hipòtesis més atractiva es la metafisica-tecnològica que l’expert que li presenta al president dels EEUU anomena hipòtesi Descartes 2.0. Del «jo penso, així sóc» passar al «jo penso, així doncs quasi segurament sóc un programa». Recrear un univers per ordinador està a l’abast certament de les nostres possibilitat i si això serà possible i és ja possible, pot haver estat possible. La duplicació de l’avió podria interpretar-se doncs com un missatge dels nostres creadors per a fer-nos palesa la nostra virtualitat .La hipòtesi és inquietant i alhora intranscendent, perquè de fet no canvia res a les nostres vides. El llibre no cau de les mans i està ben construït. No és del tot original perquè aquesta idea ja era el nucli central del conte de Borges las ruinas circulares. Com Borges, le tellier fa una volta més de cargol a la idea fundadora de la modernitat, però els nostres temps són uns altres i el llibre de le tellier acaba reflectint molt clarament una dels trets més definidors del pensament del nostre temps: la nostra fascinació per les teories de la conspiració.

Lectures d'estiu (III): prohibido aprender

 

Prohibido aprender és el títol del darrer llibret, pròpiament opuscle, d'Andreu Navarra on es proposa fer un recorregut per les lleis d'educació de la democràcia. Admiro l'Andreu Navarra pel seu gran esforç en fer sentir la seva veu contracorrent. Vaig gaudir del seu Devaluación continua amb el que en vaig sentir molt identificat, especialment amb el seu apropament pragmàtic i gens dogmàtic al problema de les metodologies educatives, que mai no constitueixen cap problema en elles mateixes. Aquest nou llibre constitueix una introducció del tot enraonada per qui vulgui començar a buscar un sentit en un debat que aparentment no sembla tenir-lo. (per exemple, el mateix dia després de llegir el llibre vaig mig veure un debat a TV entre Cristina Cifuentes i Marta Nebot sobre la introducció de la perspectiva de gènere en l'ensenyament de les matemàtiques. Els respectius biaixos ideològics i la compartida ignorància del que es fa a les aules crearen un debat gairebé del tot marcià).

Andreu Navarra explica molt bé el fet principal que no sempre els diferents mitjans volen, o poden, deixar clar. El moll de l'os de la qüestió de l'ensenyament no té res a veure amb la pedagogia, sinó amb una operació política i social de molt més abast: la desaparició de la figura del ciutadà i la seva substitució per figures satisfetes amb la seva superfluïtat, del tot absorbides al problema del seu entreteniment. La renuncia a un pensament per a la transició de coneixement i valors significa triar un adoctrinament per a la passivitat i la desmobilització intel·lectual. Navarra té tota la raó en assenyalar quelcom que, en contra del que sembla indicar el soroll dels mitjans de comunicació, és evident per a tothom amb dos dits de front. No ens manca consens educatiu sinó que ens sobra perquè tots els partits defensen en el fons la mateixa orientació neoliberal: la descapitalització cognitiva i la disseminació sense límits de dopamina com substitutiu del coneixement aprendre a ser feliços. En les seves paraules taxatives i concloents: “Las competencias básicas han consolidado en nuestro país una educación precaria para una sociedad prcaria”

Lecfures d'estiu (II): Juan Rulfo

 

El 9 de juliol passat explicava que havia vist la versió teatral de Pedro Paramo, obra que jo no havia llegit i, per tant, no podia valorar la fidelitat de l'adaptació. He pogut esmenar aquest desconeixement aquest estiu, llegint no només la novel·la adaptada per Mario Gas, sinó també les altres dues obres de l'autor mexicà: la seva recopilació de contes, el llano en llamas, i la darrera novel·la, el gallo de oro. Tot plegat és la totalitat de la seva producció que cap en un llibret de menys de 400 pàgines. No és una obra migrada per una mort prematura del seu autor, sinó fruit de la seva decisió. Va preferir fer altres coses perquè possiblement ja havia escrit tot el que volia escriure i realment no li calia més. Allò que ens ha quedat constitueix una obra perfecte i és un element de distinció molt favorable haver sabut fer allò del que són incapaços la major part dels autors: defugir l'autorepetició. Rulfo és més escriptor que novel·lista. El plaer de la seva lectura no té tant a veure amb el seguiment dels arguments de les seves històries, sinó amb la majestuositat del seu ús de la llengua; sense dubte entre els millors del passat segle. Totes les narracions presenten el Mèxic rural, en el temps posterior a la guerra civil i la guerra cristera. La imatge del país i el temps és molt potent i s'aconsegueix, suposo que aquí on rau la seva excel·lència tècnica, fent molt poc ús de les descripcions, doncs el nucli de la narració són els diàlegs i el flux de consciència dels seus protagonistes. Decidit com estic a mirar de no viatjar gaire en el que em quedi de vida, la lectura de Rulfo m'ha despertat un viu desig de retornar a Mèxic. Per acabar, l 'adaptació teatral no sols està bé, sinó que podem considerar-la necessària, perquè es tracta de prosa per a ser llegida en veu alta., cosa en la que difícilment es pot millorar els treballs de Pablo Darqui i Victoria Peña

Lectures d'estiu (I): La casa del ahorcado

 

La casa del ahorcado és el títol de l'assaig sobre la relació entre el tabú i la crisis de la democràcia occidental, publicat enguany per Juan Soto Ivars. El dia de Sant Jordi vaig tenir l'oportunitat de canviar algunes impressions amb l'autor que, coincidint amb les seves aparicions televisives, em sembla una persona molt cordial. Això naturalment creà una bona predisposició envers el llibre que no ha estat gens decebuda. Soto és un escriptor molt àgil, amb un sentit de la ironia esmolat i un bagatge cultural considerable. Escriu assaig però tampoc abusa del seu jo, en definitiva, el seu llibre és un bon model del que hauria de ser un escrit d'aquest genere. Quan era més jove em vaig plantejar escriure un llibre que s'havia d'anomenar crítica de la sensibilitat pura. Parlo dels anys noranta quan totes les llavors de la collita actual ja havien estat plantades. El treball de documentació fet per Soto Ivars donaria per ell mateix la base suficient per a documentar aquest hipotètic i quimèric llibre, doncs hi ha un mostrari complet i molt il·lustratiu de moltes de les més significatives mostres de la imbecil·litat contemporània; especialment de les esdevingudes als centres universitaris, sense dubte, les més greus perquè hom podria pensar que aquesta institució hauria de tenir un paper preponderant en la defensa de la racionalitat i de fet està passant tot el contrari. La posició ideològica del llibre no és gens ambigua Soto escriu contra tota mena de identitarisme ja sigui cultural, nacional o de gènere. Malauradament escriure en contra dels identitarismes significa haver d'oposar-se a l'esquerra realment existent, la qual ha acaba esdevenint una nova encarnació del puritanisme de Calví. Entre la il·lustració o el tribalisme no hi ha terme mig i el camí del tribalisme és el camí de la barbàrie.

Comiat de Messi

 

Se'n va Leo Messi i des de dijous tots els mitjans en van plens. D'entrada sobta pensar que la carrera de Messi ha durat disset anys. Quan parlem d'altres figures fonamentals de la història del Barça; Cruiff, Laudrup, Rivaldo o Ronaldinho, per exemple, ens referim a períodes de cinc anys any amunt o any avall. Tot aquest temps és una autèntica brutalitat des de qualsevol punt de vista i el balanç és del tot incomparable. Com que no ho he llegit tot, suposo que el que diré ja està dit, tot i que jo no he trobat encara. Des d'un punt de vista purament esportiu, l'esdeveniment no em sembla catastròfic. Fa temps que l'equip de futbol requereix un canvi radical, ja no dóna més de si, i aquest canvi era impossible amb la presència l'home, sobre el qual girava tot. Socialment el fracàs és absolut, perquè fa palesa la situació de fallida del club i , sobretot, perquè tot fa indicar que això no és la fi, sinó el principi d'un camí de decadència, potser irreversible. Tant de bor, m'equivoqués però vindran més males notícies. L'actuació de Laporta en aquesta qüestió confirma les magres expectatives generades per la seva figura. Les seves argumentacions els dijous foren coherents, però gens congruents amb el que ha estat dient des de la campanya electoral. En futbol, però no estem millor que en política i sembla que ens igual que ens menteixin, mentre els mentiders siguin els nostres.

Dues notes sobre Simone Weil

 Estem a la canícula, tot i que tampoc es nota gaire, i comprovo que la meva capacitat de treball, reflexió i atenció encara pot disminuir.  En aquest sentit molt a prop de tocar fons. No n’he tocat però i una de les poques coses que faig és llegir les obres de Simone Weil, conseqüència de la lectura  del llibre d’Eilenberger, al que em vaig referir fa dos o tres mesos. Parlava llavors de l’interès suscitat per la seva trajectòria biogràfica, per la persona. Després d’aquests mesos de lectura, de fet em sembla més interessant aquesta trajectòria que la seva obra. Una veritable admirador del pensament clàssic no s’hauria de morir als trenta quatre anys, una edat en la que ben bé hom no ha tingut encara l’opció a començar a filosofar realment (i no faig una broma frívola, perquè la mort de Weil no fou exactament, com li passa a quasi tothom un fet determinat per l’atzar). Fa mesos parlava d’una altra de les figures del llibre, Ann Rand, i de la desconfiança que em provoca el nietzschianisme adoptat per l’autora de The Fountainhead. Jo crec que fer cas a Nietzsche, de debó, passa per no esdevenir nietzchià. Un error potser mes gran que esdevenir nietzschià és impugnar-ho totalment com és el cas de Weil. Entenc que aquesta impugnació és per ella necessària, perquè NIetzsche planteja constantment la pregunta que ella no podia plantejar-se sense que tremolessin i s’esfondressin  el fonaments de la seva reflexió. Per què i, de què, cal salvar el món i l’ànima? Fora de potser Patocka, Weil és la filosofia contemporània més a prop de definir-se com seguidora de Plató. Quan els meus alumnes a classe, em demanen pel meu filòsof preferit o amb qui m’identifico més de tots els que explico, Plató n’és la resposta més freqüent. Això m’hauria de fer Weil propera, però al capdavall la seva lectura de Plató, més o menys la de la tradició mística, em sembla, no completament falsa, però si incompleta. Hi manca del tot el seu escepticisme i , el que encara és més important, el seu sentit de l’humor.