Acabant amb Gray

Tres anotacions finals sobre les set menes d’ateisme abans de deixar Gray tranquil per una temporada

1.       L’objecció més gran que hom pot fer contra el neo-ateisme que va sorgir a l’inici del segle és que aquest pensadors intenten reconstruir la teoria il·lustrada des de l’horitzó obert per Darwin però obliden que la ment humana està programada per sobreviure no pas per cercar la veritat, aquesta distorsió fonamental del darwinisme troba l’exemple més clar en la noció de meme que considera anàloga als fantasmals àtoms lògics de Wittgenstein.

2.       L’altre gran miratge és considerar com a compatible la visió del mon liberal i una ètica de caràcter cientista. La  tolerància fora necessària i injustificable en un món on els judicis de valors  fossin deixats als experts científics.

3.       La importància de Schopenhauer rau en el seu caràcter obertament anti-gnòstic atès que el gnosticisme, tot i que radicalment metamorfosejat, és el fons de gairebé tot el pensament progressista i il·lustrat

Gray sobre Mill

  Tres anys després d’haver tornat a Catalunya no m’acabo d’avenir a haver de dedicar una bon part del curs de segon, on molts filòsofs importants són gairebé omesos, a J. S. Mill (de fet, aquest any atès que cap alumne tenia interès a fer la selectivitat no ho he explicat). Segurament  per això em ve molt de gust  reproduir aquesta valoració feta pel seu compatriota Gray en el seu darrer llibre

Com he fet notar, Mill fou una excepció per no haver estat educat en cap fe tradicional. Pero com qualsevol altre membre de la societat victoriana de mig segle, els seus pensaments i sentiments estaven formats pel cristianisme. Quan insistia en què la moralitat no depenia de la religió, invocava una idea de moralitat que prenia prestada de la religió cristiana. Quan afirmava que la humanitat estava millorant, es recolzava a la creença que l’animal humà és un agent moral col·lectiu, una idea que també deriva del cristianisme. Cap d’aquestes observacions  por trobar recolzament la observació empírica que suposadament és la base de la filosofia de Mill.

(seven types of atheism, 36)

Ponsati

Entre l'allau de proparganda trobar algú que diu la veritat és reconfortant, parlo d'aquesta entrevista amb l'anterior consellera d'ensenyament

Insuficiència de la filosofia

Deixo a Gray parlar, tot comentant un llibre de Keith Lowe

A liberal rationalist disturbed by the persistence of unreason in politics, Lowe believes that progress can be made more secure by deconstructing myths. But not all myths should be demolished by rational criticism. Some express the better side of humanity, and may help us when we face the return of old evils. 

Set menes d'ateisme

         Avui acaba aquest curs que, per potser més d’un motiu, ha estat el pitjor de la meva vida. L’estiu apareix ara com un temps  de relativa treva i això m’hauria de permetre reprendre no l’escriptura, però si la possibilitat de fer alguna anotació de tant en tant. En el temps de silenci precedent han passat algunes coses, fins i tot alguna de bona, entre elles, l’aparició d’un darrer llibre de John Gray que vaig poder llegir a començaments d’aquest mes. El seu tema és l’ateisme, el títol en concret és “seven types of atheism”. Com em passa sovint,  aquesta lectura ha estat una font peculiar d’un goig molt concret, el de trobar-se amb un llibre que m’hagués agradat i que hagués volgut escriure. Gray és ell mateix un ateu però enfrontat a la major part dels ateismes que s’han donat a la història del pensament. Al capdavall, per ell la major part d’ateisme han acabat constituint-se en maneres de seguir sent monoteista i en aquest sentit ni Nietzsche, ni Marx constitueixen cap excepció. Allò que hom anomena ateisme ha estat generalment una substitució de l’ens suprem per la humanitat. En aquesta via estudia un ampli ventall de pensadors, començant pels que li mereixen una pitjor consideració, Dawkins  i els propagandistes de l’ateisme al començament d’aquest segle, fins a l’ateisme caracteritzat per l’odi a Déu que troba la seva millor expressió en el marques de Sade. Enfrontat a aquesta tradició els darrers capítols ens ofereixen la seva visió d’un conjunt de pensadors amb els quals s’identifica més,els que no han caigut en el parany d’adorar la humanitat. En aquesta llista s’hi troben Santayana, Joseph Conrad, Spinoza, Shestov i sobretot Schopenhauer, l’autor que millor ens ha ensenyat que no és possible pensar la història com un camí de redempció, cosa que li fa ser el descregut per excel·lència.

                                  L’ateisme, recuperant una terminologia que fa anys que no s’utilitza, no difereix especialment dels teismes més potents en configurar una filosofia de la totalitat,  pel contrari Gray pensa, com diu a la conclusió, que ens cal pensar més aviat en quins són els límits de l’enteniment humà, la qüestió que els aparents antagonistes tendeixen a oblidar. Això ens situa en una posició propera a un escepticisme que troba la seva millor expressió no pas en cap filòsof sinó en un novel·lista, sospito que molt poc llegit a hores d’ara, com Josep Conrad, la millor expressió d’una actitud que va molt més enllà d’un cert escepticisme clàssic, dels grecs antics a Descartes o Hume, que es limita a plantejar qüestions sobre la possibilitat del coneixement, pel contrari allò plantejat a les seves novel·les és el qüestionament del valor del coneixement, començant molt fonamentalment pel coneixement d’un mateix. No és estrany que sigui en Conrad, un mariner fonamentalment aliè a l’acadèmia on es trobi aquest qüestionament. Gray comença el llibre amb l’observació de que la insistència en el valor de la fe és una peculiaritat occidental, doncs és pràcticament absent de les altres religions, de la mateixa manera allò que finalment defineix el pensament racionalista no és al capdavall més que una altra forma de fe.