Assumint la continuïtat amb el nen que veia
quasi cada divendres els Estudio 1, vaig a veure la versió que ha estat
representant-se al Romea de Panorama des del pont. Com que venia de Londres i
tot el que havia vist aquest trimestre estava molt escollit, tenia males
impressions però afortunadament no es van complir. La posada en escena de
Lavaudant era àgil i adient, hom ha dit també freda, com és
també fred els mon que envolta els estibadors. Els actors en general estaven bé
i el protagonista, Eduard Fernández, em va semblar magnífic. Hi ha interpretacions
aclaparadores, com la de McBurnley a the encounter, i algunes com aquesta simplement
commovedores. Allò commovedor en aquest cas és l’autenticitat amb la que
Fernández representa aquest estibador de Brooklyn. Poques vegades he tingut la
sensació de veure representar treballadors amb aquesta veritat: la manera de captenir-se,
la cerimònia i la gravetat que emmascaren la manca de vocabulari, la dificultat
de ser generós en un ambient mesquí. Hi veia molt de l’avi i dels oncles grans
en aquest Eddie Carbone. D’altra banda l’obra em confirma que Miller segueix
essent un dels testimonis fonamentals del segle passat, tot mostrant l’altra
cara del somni americà.
