En mitad de tanto fuego

 

            En mitad de tanto fuego és un dels espectacles més brillants i amb més gruix que he vist a Barcelona els darrers anys. Hi conflueixen tres treballs que poden ser qualificats de brillants: el text d'Alberto Conejero, la posada en escena de Xavier Alberti, jugant intel·ligentment amb les llums, les parets despullades de la sala i una cadira, tot l'atrezzo que cal, i la interpretació excel·lent emotiva i mesurada alhora de Ruben de Eguía. L'obra és un monòleg recitat per Patrocle, l'amic-amant d'Aquiles que l'acompanya en la seva retirada del combat i que torna amb les seves armes per morir a mans d'Hector. Patrocle ens parla de la guerra però també de l'amor. Ho fa partint de les base, explorada sovint, de què la història de la guerra de Troia és la història de totes les guerres, però l'autor utilitza Patrocle per donar veu a aquells que la història normalment els ha tret: la dels dissidents, objectors de consciència, la dels horroritzats envers la violència i la de que pensen que el gaudí de l'amor, el sexe, és un bé de molta més vàlua que allò que la gent de bé anomena gloria. Homer és doncs un punt de partida però no pas l'únic material emprat, on l'autor inclou Safo o Cernuda. En mitad de tanto fuego és un poema antibel·licista i també, és l'experiència de Patroclo, la constatació del fracàs de l'antibel·licisme. El fracàs, però, no necessàriament fonamenta una objecció i encara menys en aquest cas.

Las cincuenta leyes del poder en el Padrino

 La meva escena preferida de les tres parts i un gran exemple de què es tenir poder i com s'ha d'utilitzar

                Las cincuenta leyes del poder el en Padrino és l'assaig que el professor xilè Alberto Mayol ha dedicat a les obres centrades a la figura de Vito Corleone. Parlem d'obres perquè a la seva anàlisi tant important com la trilogia filmada per Coppola és la novel·la de Mario Puzzo que fou el primer punt de partida (cal recordar que Puzzo ha treballat al guió de totes les pel·lícules). La gent de formació més cinèfila tendeix a valorar més les dues primeres parts, però Mayol donà molta importància a la tercera, la més directament relacionada amb la història política contemporània, i a la novel·la, de la qual extreu moltes informacions que no es reflecteixen als films, algunes cabdals com que Santino Corleone va poder veure el primer assassinat executat pel seu pare, el del "mà negre" Fanucci. Parlem de Vito com figura central, tot i que no aparegui al tercer film, perquè per la lectura de Mayol l'oposició entre Vito i el seu fill petit i hereu, Michel, és el centre de l'obra, essent la comparació amb el pare, la que mostra el segon com una figura fracassada en molts sentits.

                La tesi del llibre és que les obres sobre la família Corleone constitueixen l'equivalent des de la modernitat tardana, no hi ha res de post-modern a cap d'aquests films ni la novel·la, d'El Príncep maquiavelià. Com l'obra del florentí se'ns ofereixen un conjunt de normes i regles per mantenir el poder quan és té. En el cas dels italo-americans es tracta de la construcció del poder quan no es té. No és, però, cap llibre de filosofia política, perquè la política és una manera d'administrar el poder, però el poder té existència més enllà de la política. Tampoc és un llibre d'ètica, perquè, entre totes les definicions de l'ètica possibles, totes impliquen una certa reflexió sobre allò que hem fet, però la llei 22 és ben clara Hi ha coses que simplement es fan i després s'obliden (això és el que li diu Tom Hagen a Michel, quan el darrer es pregunta quanta gent ha fet morir son pare)

                        Les vint i cinc receptes de Maquiavel es converteixen en les 50, de fet 51, lleis de Mayol. Jo potser trobo que són massa lleis. Maquiavel mai no parlà de lleis. Mayol ho ha amb tota consciència i remet el terme a precedents com Newton i Hammurabi. Les lleis s'agrupen en quatre apartats que són els següents: decisions i negociacions, vicis i virtuts del governant, el poder és més gran que tu i l'ordre importa.

                    El llibre és una lectura gratificant per tots els que hagin gaudit de la saga que va començar cinematogràficament fa cinquanta anys. La rememoració reflexiva que fa l'autor de molts dels moments del film justifica la lectura del llibre. D'altra banda, crec que és difícil negar la perspectiva general que articula la visió de l'autor, fent seva la reflexió de Vito Corleone quan descobreix que el millor instrument mai inventat per a robar és un títol de dret. Els temps passen però la major part de la gent és com Kay, al primer film, quan manifesta la seva il·lusió de què els senadors, congressistes i gents d'aquesta mena no fan la mena de coses que fa Vito Corleone. Per això, sí de totes les lleis n'hagués de quedar-me amb una. Ho faria amb la 23: Molta de la informació que reps són mites. Tenir informació pròpia és essencial. Només cal llegir una mica els diaris per adonar-se de com les abstraccions, els mites dels que parla Mayol, sovint amaguen i desfiguren completament la realitat. El missatge òbviament es troba a Maquiavel, a tothom li es permès veure però molts pocs poden tocar, dit altrament, la caverna no té sortida. Qui la conegui, tindrà el poder.

Nessun dorma

 

        A la sala Beckket veig una representació de Nessun Dorma, d'Eu Manzanares que aquesta temporada ha estat autora resident. El punt de partida és la història de la seva família, la de la seva mare, que es guanyà la vida com a senyora de fer feines i de la seva àvia que tingué com a font d'abastiment els aliments que una clínica vinculada a una empresa farmacèutica local (amb molt d'èxit i que ara patrocina representacions al Liceu) li donava a a canvi de la seva sang. Les primeres escenes són les mes descriptives i la pròpia autora intervé com a personatge, interactuant amb la seva mare, a la qual vol llegir el manuscrit d'aquesta obra. El manuscrit està, però, inacabat i quin ha de ser el final serà el tema predominat de la segona part de l'obra que adquireix així una perspectiva metanarrativa.

            M'han agradat moltes coses d'aquesta obra. En primer lloc, el fet comparteixo la necessitat de l'autora d'explicar aquesta història que diu molt més sobre la Catalunya real que les collonades de les que parlen a llocs com TV3. La seva avia va passar avall, però no pas la mentalitat expressada per la infermera, interpretada per Júlia Truyol, quan explica que els pobres tenen un altre llindar de dolor, és a dir, que el seu patiment és natural. Una mica d'informació sobre com són tractades avui en dia les persones que fan aquesta mena de feines corroborara la meva afirmació. M'han agradat les converses entre l'autora i la seva mare que expressen molt bé un fet inevitable però amarg: tot acte de desclassament, tota pujada en l'ascensor social, implica sempre una certa dosi de traïció envers els que han empès l'ascensor i s'han quedat avall, També comparteixo els dubtes de l'autora sobre l'efectivitat del teatre social i de les obres amb missatge, cosa que no em sembla contradictori, doncs donar testimoni ja és prou important. M'agrada el personatge de la mara interpretat per Anna Barrachina, molt més lúcida del que sembla a primera vista, i m'han semblat divertides, les escenes del grup revolucionari, raonablement estridents, que em semblen no s'entenen del tot sense l'al·lusió al film de Godard citat a la segona escena de l'obra, la chinoise (des del meu punt de vista potser el film més hilarant de Godard encara que al personatge d'Anna Barrachina li semblés una bajanada). L'escenografia és relativament senzilla però molt ben pensada amb poc recursos es recreen molts espais i d'una manera molt dinàmica. Potser l'única objecció és que en el joc entre el teatre i el metateatre en en alguns moments em sembla que la narració està prop d'esdevenir confusa.

Payés, Sobral i Fumero

 

            Teòricament un dels motius per quedar-me a Barcelona aquest estiu, a més de no tenir diners, ni ganes d'anar enlloc, ni amb qui anar, era veure coses del Grec. Malauradament de moment només he pogut veure dues, la representació de la vida es sueño i un concert dijous passat a una sala que no sé com es diu, perquè per a mi sempre serà el lloc on estava Studio 54 (i abans el teatre espanyol). Hi actuaven Rita Payés, Luisa Sobral i Lúcia Fumero. Ja les havia vist a la Mercè de l'any passat on la portuguesa feu un parell de cançons com a artista invitada. No fou un concert especialment jazzístic, com també fou el cas a la Mercè, malgrat la forta vinculació amb el gènere de les dues artistes catalanes. El seu treball conjunt beu més aviat de la cançó tradicional sud-americana, de la qual fan adaptacions molt personals. Luisa Sobral és una cantant popular a Portugal que toca peces seves i beu de la tradició portuguesa diferent del fado, que també existeix. El concert fou en qualsevol cas un èxit. Es veia prou clar que elles havien gaudint preparant-lo i ho va saber transmetre molt bé al públic que sempre mostrà una gran complicitat. Quedà palès que Rita i Lucia són grans instrumentistes i que Rita Payés té un registre vocal molt peculiar i que acaba esdevenint addictiu.

Reflexions d'un badoc sobre el 23-J

 

            Ahir a les vuit vaig anar a fer un bany vespertí. Mentre em canviava, eren les vuit en punt del vespre, Tele Cinco anunciava la majoria absoluta del PP i VOX, Llavors vaig pensar que el títol del post d'ahir, the doorway to hell, havia estat excessivament i agosaradament premonitori, tot i que mentre el feia no pensava gens a les eleccions. Finalment la porta a l'infern ha resultat ser més aviat una porta al llimbs de la més que possible repetició electoral. Avui no crec que sigui gaire factible un govern dels que la dreta anomena Frankenstein i si Feijoo s'ho rumia una mica no sembla una perspectiva atractiva comptar amb l'abstenció del PSOE per fer un govern que podria patir una moció de censura en el moment que Pedro Sánchez ho considerés oportú. En tot cas, allò que em cridà l'atenció és el resultat mediocre de les empreses demoscòpiques i el CIS. Estrictament ningú no ho va encertar i tot fa pensar que possiblement els mètodes habituals de sondeig funcionen relativament bé en contextos clarament bipartidistes com als païssos anglosaxons però resulten molt menys fiables en el nostre sistema de partits i amb el nostre sistema electoral. A més a societats cada cop més fragmentades socialment i més individualistes resulta difícil definir tipologies bàsiques i representatives. Vistos els resultats també podria passar que les empreses tinguin massa present allò de què "qui paga, mana", cosa que no contradiu en res el funcionament de la ciència "real". Finalment no puc deixar de recordar que totes les vegades que jo he estat enquestat, obeint a un instint que no puc justificar racionalment, he mentit i he dit el contrari del que realment havia votat. Després pensava que era una mica fill de puta, mentir està lleig i tal, però potser no era del tot un fill de puta original. Per acabar, ressenyar que, en contra del que senten els mitjans de comunicació i certa intel·lectualitat estepària, l'anti-catalanisme i l'antibasquisme no dóna tant de rèdits. No prou com per guanyar una elecció sense gaire més. La gent normal no diré que ens estimin, tampoc tenen perquè, però tampoc pensen tant en nosaltres, o el bascos, com per odiar-nos

The doorway to Hell

 

            Dijous tinc una estona morta a Barcelona que aprofito per anar a la Filmo i veure una del cicle commemoratiu del centenari de la WB, que amb molt bon criteri han centrat en el cine de gangsters. La pel·lícula és The Doorway to Hell, un dels primers films del gènere i també dels primers sonors. El director és un home de la casa, Archie Mayo, recordat sobretot per l'adaptació anys després d'una obra teatral, The Petrified Forest, en el qual destacà per primera vegada Humphrey Bogart. El protagonista és un jove actor Lew Ayres, que després tingué una carrera dilatada i fou una de les poques figures públiques defensora de l'objecció de consciència en el temps de la segona guerra mundial (cosa coherent amb la seva carrera perquè guanyà la fama com a protagonista de l'antibèl·lica, all quiet in the western front)

            Sense ser una pel·lícula extraordinària m'ho vaig passar prou bé a la seu del Raval l'altre dia i fou per tres raons. La primera gaudir del disseny de producció de la WB, en aquell moment nou i que utilitzarien moltes vegades i amb eficàcia. La segona és que l'amic, més o menys, del protagonista (el primer secundari, podríem dir) ho interpretà James Cagney. En el següent film de la WB ell ja fou el protagonista. Orson Welles digué una vegada que a tota la història del cine americà no hi havia hagut cap presència més important que la de Cagney. Poca broma, doncs. El seu dinamisme era certament inigualable i ho transmetia a la narració. El vídeo de més amunt ho mostra prou bé.  La tercera menys objectiva és que vivint en un temps de sèries, on, jo trobo, les històries s'allarguen i s'allarguen per omplir hores, resulta molt gratificant com aquesta gent de la WB tenien capacitat per explicar històries relativament complexes i a més de manera clara i entretinguda

La casa Navàs de Reus

casa Rull

casa Gasull

 casa Navàs

                    Vaig a a l'aeroport de Reus per un d'aquests afers estiuencs i aprofito per veure una ciutat on no m'havia aturat mai tot i ser conscient d'un passar interessant en el qual fou la segona ciutat de Catalunya, amb molta diferència sobre les altres, i el bressol de tres figures fonamentals del país: Gaudí, Fortuny i Prim. Menys conegut m'era el vincle de la ciutat amb Domenech i Montaner, el qual deixà una part ben important de l'obra a aquesta ciutat: un impressionant pavelló psiquiàtric, l'institut Pere i Mata, un treball en la línia que després donà l'hospital de Sant Pau, la casa Gasull, la casa Rull i sobretot la casa Navàs, que des de fa menys de quatre anys està oberta a la visita pública. És curiós el contrast amb Gaudí que no deixà cap obra a Reus. La casa Navàs es troba al cor de la ciutat, a la plaça del Mercadal. Té l'interès de no haver estat modificada pels hereters i els successius habitants que hi anaren vivint després de la mort dels propietaris originals. Això permet apreciar un treball decoratiu de primer ordre, doncs el senyor Navàs li permeté a l'arquitecte treballar sense límits pressupostaris i contractà tot els millors exponents de les arts ornamentals del període com Alfons Jujol, autor de les escultures, Gaspar Homar, mobiliari, interiorisme i vitralls o Lluís Bru, responsable dels mosaics. Es conserva el mobiliari i els objectes decoratius de quan al casa es va inaugurar, incloent la marqueteria del menjador basada en motius fruitals i han estat restaurat els vitralls. Malauradament l'edifici fou modificat per l'impacte d'una bomba italiana el març de 1938 que destruí la segona planta, destinada al servei en principi, i la torra que coronava l'edifici a la cantonada. La torre no ha pogut ser reconstruïda mai .Possiblement l'espai més impactant és l'escala central que uneix les tres plantes, que em sembla un dels mes magnífics aconseguits per l'arquitectura modernista

Reflexiones del señor Z.

 

            He rellegit els darrers dies las reflexiones del Sr. Z de H. M. Enzensberger. Feia un temps que volia rellegir alguna cosa d'aquest autor, des de que va es fer pública la notícia de la seva mort, cosa que imaginava més propera en el temps, doncs ja fa gairebé un any de la seva defunció. Més o menys he anat seguint la carrera d'aquest autor, des del temps on El País publica el seu Elogi de l'analfabetisme, després aplegat al llibre Mittelmässigkeit und Wahn, un escrit tant hilarant com lúcid i que em sembla que com a diagnòstic més de trenta anys després no ha perdut vigència sinó que ha guanyat. No és però l'únic dels seus llibres del que n'he gaudit molt. Conservo un gran record de la seves biografies de Hammerstein i Durruti

                    Las reflexiones del señor Z tenen com a referent clar las Geschichten von Herrn Keuner de Bertolt Brecht. Comparteixen el mateix amor per la lucidesa i la excentricitat, també el seu impuls desmitificador, però segurament l'enginy d'Enzensberger era inferior al de l'autor de l'opera dels tres rals. En aquesta relectura trobo que cap de les reflexions del seu alter ego, el senyor Z. em sembla especialment il·luminadora, tot i que tendeixo a estar del tot d'acord amb elles sense gaires excepcions. En general, el mecanisme amb el que juga Enzensberger es fer humor a partir de la tendència humana a confondre allò natural amb allò convencional; tendència que forma la vigorosa arrel de l'estupidesa humana. Hom pot entendre el llibre com una posada al dia de Sòcrates en un context postmodern, cosa ben fàcil perquè el propi context de Sòcrates ja tenia alguna cosa de postmodern i il·lustra des d'aquest punt de vista el que jo defensava a les meves classes quan deia que avui possiblement no caldria matar a Sòcrates. La hiperinflació del discurs és una defensa prou suficient contra qualsevol discurs subversiu. En tot cas, el llibre confirma que Enzensberger és sempre un aliat i un còmplice pels que pensem que el poder mai no és innocent, benèvol, ni té raó i que en general tot allò que està de moda és sempre alguna mena d'error.

Souvenirs d'apprentissage; André Weil

            Els Souvenirs d'apprentissage d'André Weil és una autobiografia intel·lectual del seu autor. Des dels seus primers records fins al final de la segona guerra mundial o més concretament fins el que ell considera com moment més decisiu de la història que li tocà viure; les explosions de les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki. André Weil fou matemàtic. No sé discernir fins a quin punt, però és clar que un dels matemàtics fonamentals del segle XX. A més dels seus treballs individuals fou l'animador principal del col·lectiu que inventà la figura de Nicolas Bourbaki del que recordo haver sentit parlar amb admiració a les classes de matemàtiques de la UPC a començaments dels vuitanta. Menys famós que la seva germana Simone no era menor en alçada intel·lectual, tot i que sí a la manera d'estar al món. No participà de l'anhel de mort que omplí, i desgracià, la vida de la seva germana i arribà a la molt respectable xifra de 92 anys de vida. Mentre que la seva germana sempre visquè en la tensió entre una ment filosòfica, i per tant naturalment escèptica, i un entusiasme místic, en el fons prou nihilista, Weil fou un home que trobà tota la moral que li calgué per a la seva vida al Bagdagava Gita i el seu manament de complir un dharma, que en el seu cas singular es concretava a l'estudi de les matemàtiques. Com ell adverteix en el pròleg, no parlà però massa de la seva germana. Estigueren molt units en la seva infància, però de fet ell visqué molt lluny França durant la dècada dels trenta quan Simone pensà el gruix de la seva obra. Li sorprengué la seva mort en primera instància, però no tant quan s'ho rumià més a fons.

                    Els primers capítols descriuen la seva formació a diferents centres del centre de Paris a l'època de la tercera república. Era, si voleu, una educació elitista que mai no ha pogut estar a l'abast de la major part de la gent. Possiblement, ara no és a l'abast de ningú. Fruit d'aquesta educació Weil tingué una formació que li permeté no nomes estudiar matemàtiques sinó omplir les hores d'esbarjo amb els clàssics grec i llatins que llegia directament en llatí i grec. Quan sentim tantes bajanades com malauradament ens ha tocat els darrers quaranta anys, resulta emocionant veure a alguna de la seva alçada afirmar que perdem massa temps practicant amb fraccions i que és molt més productiu que els alumnes tinguin, quan més aviat millor ,les nocions sintàctiques bàsiques: el subjecte, l'objecte directe....

                            Els anys trenta foren els últims anys en què els europeus dominaren el món, Weil tragué profit d'aquest domini perquè trià l' Ìndia per a començar la seva carrera docent com a professor de matemàtiques. El relat dels seus anys de professor, a la que llavors era la perla de l'imperi britànic, és una de les parts més interessants del llibre. És clar que ell va arribar amb els deures fets perquè una de les coses que havia après en els seus anys de formació fou precisament el sanscrit. Des d'un punt de vista històric possiblement el millor del llibre és la descripció del seu periple a la segona guerra mundial quan, després de desertar de l'exercit francès, arribà a la Finlàndia que anava a ser invadida pels soviètic i fou confós amb un espia soviètic i després deportat a Suècia, des d'on retornà a la França derrotada.

 

La vida es sueño i Carmen Miranda

 

                Durant la representació de l'obra sona molt sovint una cançó que el personatge del graciós, Clarin molt ben interpretat per l'actriu Goizalde Nuñez, utilitza com a recurs. Quan sortíem no sabíem quina cançó era perquè no ho vam saber trobar a la informació sobre l'obra. La nostra hipòtesi és que podia ser una cançó de Carmen Miranda. La hipòtesis era certa com vaig saber graciés a aquesta crònica apareguda al Núvol. Martí Figueres assenyala que la lectura del director Donnellan treu carrega dramàtica a l'obra convertint-la en comèdia. Jo no només estic d'acord sinó que penso que és un treball indispensable. Penso que, en general, ens prenem massa seriosament la literatura i sobrevalorem massa l'element tràgic, menystenint el còmic. Ens prenem massa seriosament a nosaltres mateixos, tant individual com col·lectivament. La cançó és la del vídeo de més amunt.

La vida es sueño

 

        Vaig al Teatre grec a veure la producció de La vida es sueño del Centro Dramàtico Nacional en col·laboració amb els britànics de Cheek by Jowl, encarregats de la direcció d'escena. Feia molts anys que no parava esment al text de Calderón, potser el més ric filosòficament del XVII espanyol. Sense ser exhaustiu hi són clarament quatre nocions claus del pensament de l'època. La primera és l'esmentada en el monòleg més famós de l'obra: la idea de la realitat com a somni, com a representació. L'obra fou estrenada dos anys abans de la publicació del Discurs, el qual com sabem estava pensat des d'uns anys abans. No cal parlar però d'hipotètiques influències directes, doncs aquesta qüestió és central a les grans obres literàries del començament del segle XVII, com el Quixot o obres de Shakespeare com la Tempestat, Hamlet o el somni d'una nit d'estiu. Fonamental n'és també la defensa del lliure albir com a element determinant de la conducta humana més enllà de l'instint o de l'educació rebuda, una concepció molt en la línia del pensament contrareformista, del qual eren estàndards els jesuïtes. De manera congruent hi ha un atac molt clar, com per exemple al Rei Lear de Shakespeare, i molt propi de l'inici de la modernitat al determinisme dels astròlegs. Finalment la resolució del problema polític és aplicació directa d'un dels preceptes fonamentals de Maquiavel, el que diu que cal desfer-se dels aliats en una rebel·lió triomfant, una aplicació sorprenent perquè atesa la naturalesa de Segismundo, el precepte es pot pensar com part de la llei natural.

                Després hi ha el text amb tant de versos famosos que tenien una presència obligatòria als estudis de Literatura que fèiem al BUP. Quasi cinquanta anys després em vaig sorprendre de, malgrat la meva impressió de tenir una memòria de peix, com m'eren vius i presents, cosa efecte naturalment de la seva excel·lència. La direcció efectuada per la gent de Cheek by Jowl feu una presentació molt efectiva; no pas declamant a la manera clàssica, però deixant-los sentir bé i presentant-los d'una manera congruent amb la situació de l'obra, Segismundo quan comença no ha parlat mai gairebé amb ningú i és normal que no parli amb massa fluidesa, i amb la tendència general de l'espectacle. Com és habitual en ells, Cheek by Jowl juguen amb referències del tot alienes en principi a l'univers de Calderón però que l'atansen a l'espectador contemporani, com presentar l'escena entre Rosaura i Estrella com una pròpia de sitcom, utilitzant el, penós en ell mateix, recurs als riures enllaunats. També té una presència molt important el ball, com al fantàstic Ubu roi que varen presentar al lliure fa deu anys, decisiu per mostrar el caràcter de representació dins de la representació d'allò que se'ns mostra. El repartiment mostra un nivell molt millor de l'habitual al país.

I tanmateix ....

 

                        I tanmateix potser al menys cal reconèixer que el premi Planeta és el menys deshonest de tots els premis que es concedeixen o es refusen. Ni Lara, ni els seus continuadors actuals, han enganyat mai a ningú, i tothom sap de què anava la cosa. Res d'essencialment diferent a qualsevol altra, però menys amagat. Estimar llibres o films en el fons ha d'estar associat a la idea de la seva incommensurabilitat. Al capdavall tot plegat és un àmbit d'arbitrarietat pura perquè més de l'obra en sí allò que judiquem és el seu efecte en la nostra ànima, cosa que vol dir endinsar-se un àmbit bellugadís i del tot mutable. Jo he tingut des de sempre una mala relació amb l'agonalitat, sempre és clar tenint relació, i tot que presentar-me a premis literaris no està entre les pitjors coses que hagi fet, no és res del que pugui sentir-me ni orgullós, ni satisfet

Asentir o desestabilizar

 

            Llegeixo asentir o desestabilitzar un recull dels articles publicats per Rafael Chirbes a diferents revistes literàries en el temps de la transició. Molts d'ells eren molt breus, d'altres, els menys, tenen una mica més d'extensió. Crec que és un document valuós sobre un temps interessadament mitificat i en el que massa sovint el dilema plantejat pel títol es plantejava de manera angoixosa. La veritat és que sembla que moltes de les apostes de Chirbes han quedat una mica a l'oblit i que el temps no li ha donat la raó, cosa que no vol dir en si mateixa res, per exemple: l'entusiasme que sentí pels darrers films de Visconti o per les novel·les llavors publicades dels germans Gotysolo. És molt interessant com es descriu el seu primer entusiasme i la seva ràpida decepció per la trajectòria de EL Pais (jo segurament vaig estar llegint-lo massa temps) i m'ha agradat molt l'hostilitat manifesta contra el senyor Lara, potser un dels guanyador més clars d'aquells temps, la victòria del qual no ens ha dut res de bo.

The world in his arms

 

            Veig The world in his arms una tarda de turmenta. Era una d'aquestes pel·lícules que de petit em feien passar-m'ho d'allò més bé. Ara, ja vell ,segueixo trobant-la fantàstica. De més gran vaig saber que el seu director es deia Raoul Walsh i que algunes revistes del cine esmentaven la seva familiaritat amb Shakespeare. Com que jo identificava el bard anglès amb la tragèdia em semblava una mica estrany. Després d'haver agafat amb els anys una mica més de familiaritat amb les seves comèdies, l'aproximació em sembla del tot justa. Això és molt clar a la presentació de la primera part del film on la comicitat està del tot associada a una completa manca de mesura. Pocs cineastes han tingut aquesta capacitat de fer participar a l'espectador de l'explosió de vitalitat sentida per tots el personatges. El film es divideix, més o menys, en tres parts. La primera, que defineix la situació i presenta els personatges, és d'un dinamisme excepcional. Al nucli central hi ha la carrera entre les goletes dels dos amics-adversaris-antagonistes que és tan vibrant com quan es va fer. La darrera part, la solució del conflicte polític-amoròs, és obertament festiva. La noia és Ann Blyth, la qual encara està viva i té l'honorable edat de 95 anys, el seu pretenent i l'heroi del film és Gregory Peck, donant perfectament el tipus com el seu contramestre John McIntyre, però segurament la presència més divertida és la del seu rival interpretat per un simpatiquíssim i gens fiable, Anthony Quinn, el qual es fa el centre de totes les escenes en què intervé. La pel·lícula parla molt malament dels russos i en aquest sentit és del tot congruent amb el nostre temps. En part tracta del tema de la compra d'Alaska pels EEUU però tinc la impressió de què això no li interessava especialment a Walsh,  D'altres coses potser resulten menys adequades al present, perquè evidentment la manca de mesura sovint està relacionada amb allò que hom  a hores d'ata considera politicament incorrecte.

Déu, tragèdia i comèdia

 

            Possiblement Déu no existeix i, si existeix, tindria poc a veure amb el que ens imaginem per la qual cosa és com si no existís. D'altra banda Cernuda té raó: Si Déu no existeix, com puc existir jo?. La recerca d'aquest Déu, o la de la seva màscara fonamental altrament dita justícia, és el tema de la tragèdia. Pel contrari, l'afirmació del jo feta des de l'ateisme, és el tema per excel·lència de la comèdia.

The Yakuza

 1975 suposa una mica el cant del cigne de Robert Mitchum. Estrenà com a protagonista dos pel·lícules que figuren entre els millors treballs de la seva carrera. Després protagonitzà films menors o interpretà  papers secundaris a films més importants. El 1975 però feu el Marlowe més fidel a Chandler de la història, Farewell my lovely, i protagonitzà The Yakuza, que vaig recuperar ahir per què és un dels que va passant TCM. Yakuza fou el primer èxit professional de Paul Schrader que va vendre a la Warner Brotthers un guió inspirat per les vivències del seu germà Leonard, professor d'anglès al Japó. La filmació no fou fàcil. Mitchum força la substitució del director original Robert Aldrich per Sidney Pollack, el qual obligà a una reescriptura del guió per Robert Towne, que va refer també els guions de Chinatown i The Godfather. i feu sortir Schrader del projecte. El film com és ara, no reflecteix sinó parcialment allò que interessava a Schrader: les nocions de deure i culpa. No són però del tot absents i Pollack feu un film més lleuger però que funciona bé com a thriller d'acció. Un fracàs absolut quan s'estrenà, Mitchum no era precisament un actor del moment, ha guanyat més prestigi amb el temps. La Wagner volia a Redford, sempre en els setanta abans de començar a rodar tothom volia a Redford, però el protagonista de Jeremiah Johnson pensà amb raó que era massa jove pel paper. Mitchum pel contrari està perfecte en un paper adequat al seu tarannà entre estoic i escèptic. Encara millor està el protagonista japonès Ken Takakura. De fet, una motivació per fer el film era veure'l com protagonista d'una pel·lícula americana, doncs els germans Schrader tenien una especial devoció pels seus treballs japonesos. Allò que a Paul Schrader li sabia més greu del fracàs del film era que Takakura no hagués esdevingut una figura internacional. El seu personatge és clarament el centre moral del film, és ell qui pren decisions, mentre que el seu amic americà només pot acceptar-les sense acabar d'entendre ben bé res fins al final. Pel record queda l'escena final de lluita amb la takana que reflecteix l'interès de Hollywood per les tècniques orientals de lluita, però més enllà d'aquest esquer comercial, allò que fa viva i valuosa la pel·lícula és la manera de mostrar l'amistat entre els dos protagonistes, culminant a l'escena final que per Tarantino és el millor final de qualsevol film americà dels setanta.

Immigració i llei natural

 

        Hi ha campanya electoral i un dels temes del que es podria parlar és de la immigració. Jo tinc molt clar que els immigrants, el que creuen el Mediterrani des del nord d'Africa fan el que han de fer. Això ho avala el que sabem d'antropologia, d'història i el punt de vista de la moralitat ordinària. No és irracional oposar-se i voler limitar la immigració des de lògiques basades a la cura de l'ordre estatal i si voleu de la raó democràtica. Tanmateix aquesta em sembla que té un valor i dignitat moral menor. La democràcia és un mètode de govern raonable, però no pas una font de legitimació moral. Això ho explica millor que jo algú poc sospitós de radicalisme com Leo Strauss

            Fins i tot la societat racional, la societat segons la veritat i la natura, no és possible sense una falsedat fonamental. Aquesta falsedat fonamental consta de dues parts. La primera part consisteix en la substitució de la terra com a mare comuna de tots els homes, i per tant, de la fraternitat entre els homes, per una part de la terra, el país, la pàtria, el territori i l'única fraternitat dels conciutadans. La primera part de la falsedat fonamental consisteix a assignar l'estatut natural de l'espècie humana a una part de l'espècie humana, els ciutadans d'una determinada ciutat. La segona part de la falsedat fonamental consisteix a atribuir un origen diví a la jerarquia social existent o, en general, identificar la jerarquia social existent amb la jerarquia natural; és a dir, fins i tot la polis segons natura no és merament natural o encara, la societat més racional, no és merament racional. Per això l'art de de la persuasió és d'una importància crucial per a ella.

(El problema de Sòcrates, Leo Strauss, pàg. 101)

Escoles cremades

 

Per què cremen les escoles a França? Això es pregunta avui El Confidencial. Diria que deuen haver dos raons. Molta gent viu l'estada a a l'escola d'una manera molt propera a viure en un camp de concentració. Masses hores tancats sense entendres res. Massa indiferència envers nois, no utilitzo el masculí aquí com universal, que no són com es pensen, des dels prejudicis, que haurien de ser. Això naturalment és font de ressentiment. L'altra és que l'escola és sentida com una estafa, oferint unes perspectives d'integració que no són gens versemblants. No és només que l'ascensor ja fa molts anys que no funciona, sinó que els tècnics no veuen la necessitat de què funcioni. Allò que em preocupa no és tant perquè cremen les escoles a França, com quan trigaren a cremar les d'aquí.

Lleis naturals

 

Quan jo era jove i transitava la facultat de filosofia, la hipòtesi de l'existència de lleis naturals era gairebé inconcebible, si no era el cas, que pertanyies a alguna secta com la tomista, caracteritzada per un esperit oposat al filosòfic. Molt anys després no tinc tan clar que no hi hagi lleis naturals. De fet, la filosofia només pot tenir justificació des de la seva existència. El problema és que la nostra tradició no ha estat ni tan sols a prop de poder formular-la o trobar-la. No és gens fàcil accedir a la  naturalesa, al real, al noumènic,  sobrepassant les barreres de la nostra imaginació.

La caverna platònica. Tradició contemporània

 

        Gràcies a la gentilesa d'en RMV llegeixo La caverna platònica. Tradició contemporània del seu mestre Pau Gilabert. N'he estat un temps perquè és de la mena de llibres per fruir a poc a poc. La primera part del llibre compren el text on Sócrates parla a Glaucó dels presoners, en una traducció de l'autor, i després compara les traduccions més importants a les llengües occidentals modernes. La segona part estudia la petjada de l'al·legoria platònica a diferents autors contemporanis, en concret, els següents: Josep Palau i Fabre, Rodolf Sirera, José Saramago, Oscar Wilde, C.S.Lewis, Cernuda, Thomas Mann, Eugene O'Neil i la dupla Bertolluci-Moravia, tot comentant  Il Conformista. La darrera part es centra a obres cinematogràfiques: El Show de Truman, Matrix i la illa. Fins i tot per gent del tot allunyada de l'idealisme platònic, alguns autors dels esmentats tenen una visió més aviat materialista o estan propers a concepcions dinàmiques com la heracliteana, tal i com ha estat presentat històricament és poc dubtós que a l'al·legoria explicada per Sòcrates es veu reflectit un estranyament de la realitat que constitueix el tret més definitiu de la situació humana: la vulnerabilitat provocada per la nostra propensió a acceptar la immediatesa, cosa que fa esdevenir la realitat com un perfecte Altre. Que això és així, més enllà de Plató, es pot corroborar des de l'experiència d'altres cultures, el budisme sense anar més lluny, o des de molts dels resultats de la neurociència contemporània. La major part dels capítols provenen d'articles publicats a revistes de filologia, per la qual cosa tenen una unitat en ells mateixos. El conjunt però determina d'una manera aclaparadora com allò que deia Whitehead sobre la centralitat del platonisme a la filosofia, pel coautor dels Principia Mathematica els autors posteriors a Plató són com notes a peu de pàgina de l'obra platònica (tot i que Whitehead semblava ometre el fet que el primer post-plàtonic fou l'inventor del "platonisme"), pot estendre's fins i tot més enllà de la filosofia, a la pròpia poesia. Des de l'òptica straussiana això seria ben just, perquè ningú ha estat més conscient que Plató del poder de la ficció. La lectura de cadascun dels capítols és una demostració fefaent de la capacitat lectora de l'autor i una invitació suggeridora a llegir l'autor estudiat.

Divagació moralista

 

        Cap religió que jo sàpiga justifica l'egoisme, podríem fer l'excepció d'algunes branques del protestantisme que és una religió molt degenerada. La filosofia moderna en la seva branca més potent, té com a punt de partida la inevitabilitat de l'egoisme i fins i tot la seva bondat essencial. La decència ordinària estarà llavors sempre més a prop de la primera que de la segona. Podria ser que aquesta decència ordinària fos una il·lusió. Penso que no, però certament no és del tot evident.