Trenta aniversari

 

Trenta anys després, gaudint del notòriament incrementat temps d’oci, rellegeixo la meva tesi i  constato dues coses: la primera és que el programa de revisió de la filosofia moderna que proposava tenia molt de sentit, la segona és que m’ha faltat vida i també companyia per a fer-la. Seria agradable pensar que, intel·lectualment parlant, podríem parlar d'un parèntesi i que tot es pot reprendre. Malauradament a aquest nivell no sembla gaire lícit fer epokhé de les lleis de la biologia i de la sociologia

Petites Vacances a l'Emilia-Romagna (VI i últim). Pier Paolo Passolini, Folgorazioni Figurative

Sobta, fins i tot sabent que no ve d’ara, l’aclaparadora presència de PPP a l’escena cultural italiana. Totes les llibreries mostren als seus aparadors exemplars dels seus llibres, guions, etc. Certament ell tenia un vincle especial amb Bologna, d’on era nadiu, però aquests llibres no són pas edicions locals. La raó més clara de tot això suposo que és al títol del llibre de la foto. Ell veié el futur. Fou l’únic home de l’esquerra del moment que ho va veure. El que va entendre que la nova cultura sorgida als seixanta no només tenia poc a veure amb l’essència de les posicions de l’esquerra, sinó que anava a constituir un arma summament poderosa per a l’establishment. Sabé veure el que pels demès romangué fosc.

Jo de jove no vaig ser un espectador fidel de les seves pel·lícules. Em quedaven molt lluny per raons ideològiques, jo tampoc hi veia gaire, i per raons purament cinematogràfiques que es poden entendre molt bé mitjançant l’exposició actual de la Filmoteca de Bolonya, Folgorazioni Figurative,la qual mostra l’arrel pictòrica del seus treballs cinematogràfics. Passolini a la universitat estava destinat,abans del col·lapse del 43 a fer una tesi d’història de l’art. En aquell moment era un deixeble d’una figura molt potent Roberto Longhi, al qual dedicà vint anys després Accatone. A diferència de Fellini no era un nen fascinat pel cinema, sinó que trobà aquest art amb més de trenta anys quan ja era un adult amb una formació intel·lectual molt sòlida. No hi ha pràcticament influència, ni afinitat amb el dominant cine clàssic americà, ni tan sols alguna mena de diàleg, com en un cert sentit si es troba a Fellini o Visconti. Allò que ell proposava era del tot una altra cosa. L’exposició esmentada mostra això d’una manera apassionant. No hi ha cap pel·lícula sense correspondència amb obres cabdals i aquestes no són merament decoratives sinó que generalment constitueixen les intuïcions a partir de les quals es desplega l’obra.

 

Petites vacances a l'Emilia-Romagna (V): Bologna

Carrer Bolonyés

 Basílica di Santo Stefano

Les dues torres, la imatge més característics de la ciutat

Il guercino

la matança dels innocents de Guido Reni

L'extàsis de Santa Cecília de Rafael

Santa Maria della Vita

La darrera etapa del meu viatge és la ciutat més important de la regió, una de les més boniques d’Itàlia, Bologna, amb un centre ple de carrers amb arcades, més de 40 km, i on no s’ha fet cap edifici nou des de fa molts i molts anys. Arribo una mica abans de l’hora foscant i això em permet veure la Basílica di Sant Stefano, molt a prop de la dominicana Ospitalità de Santo Tomas d’Aquino, el lloc on m’hostatjo. No tenia cap record concret de quan la vaig veure fa vint anys, però sí de que em va impressionar molt. Realment el lloc té molt d’interès doncs suposa una concentració d’arquitectura romànica difícil de veure a cap aglomeració urbana. De fet és un conjunt de vuit esglésies que tampoc són originàriament romàniques perquè les parts més velles són paleo-cristianes. En el punt d’unió de les esglésies originals hi ha dos claustres i en destaca una de planta octogonal que com totes les de la seva mena té un punt colpidor.

L’endemà visito la Pinacoteca Nacional. Pel camí veig el fabulós espai que defineix el pòrtic de Santa Maria della Vita, el lloc triat per Pasolini per fer l’escena final del seu Edip. Segons la Wikipedia el museu és un bon exemple de museu provincial, però en el context italià, provincial no necessàriament és un terme tan pejoratiu com a d’altres llocs. Feien una exposició sobre Juli II, Rafael i l’arribada de tots dos a Bologna. La National Gallery els ha prestat temporalment el retrat del Papa de Rafael i una de les seves obres mestres, l'èxtasi de Santa Cecília és propietat del museu a partir d’aquí articulen una exposició molt interessant per descobrir la interacció entre l’evolució artística i l’evolució política i com en el cas de Bologna la segona determina la primera. En aquest cas perquè la victoria de Juli II sobre els senyors locals i la seva incorporació al pontificat, suposà la dissolució de les escoles locals i l’arribada dels artistes patrocinats pel nou Papa, entre els quals hi eren Rafael i Miquel Àngel, autor d’una estàtua del Papa que fou destruïda quan canviaren els vents polítics pocs anys després (resten de Miquel Àngel, algunes estàtues petites al monument funerari a Sant Domènec de Guzman, a la Basílica que du el seu nom)

Fora d’aquest període hi ha una molt bona col·lecció medieval amb obres de Pere de Rimini i un dels únics tres treballs signats pel Giotto. La pintura bolonyesa fou important especialment als segles XVI i XVII. Fou el moment dels germans Carruci, un dels promotors essencials de les formes artístiques de la contrateforma, de Guido Reni o del Guercino, amplament representats al museu.

Ultimes notícies d'un ex-catedràtic d'ensenyament secundari

 

Em preguntaven com estava fa uns dies i, per variar, vaig trobar una expressió del tot exacta. Des del mes de juliol estic passant un dol. Un dol per mi mateix. Jo, com poden comprovar els lectors d’aquest bloc, no m’he mort. Però sí que ha desaparegut una de les meues màscares, una que duia des de fa trenta quatre anys i que ja no em cal dur mai més. Tot aquest temps justifica aquest sentiment d’estranyesa amb el que m’hauré d’aprendre a avenir. La magnitud o la insignificança del fet ve òbviament determinada per la concepció que puguem tenir sobre el que hi ha, si hi ha alguna cosa, més enllà de les mascares.

Petites vacances a l'Emilia-Romanya (IV): Fellini a Rimini

El Grand Hotel

La platja de Rimini

El carrer dels inútils

Il castelo sismondo

la sala del mar i la boira

Lo sceicco bianco

El rinoceront

Però més enllà de les notables restes romanes, Rimini és la ciutat de Fellini i la seva memòria és, de fet, l’atractiu més gran de la ciutat. Tota la seva obra i en especial la pel·lícula que tenia com a protagonista la pròpia ciutat, Amarcord. Jo estava allotjat en un B&B del centre. El meu hoste era el signore Roberto, un arquitecte jubilat que em va dir que el film reflectia perfectament la ment dels habitants de Rimini. Potser té raó o potser és a l’inrevés, però l’orgull dels naturals de la ciutat és legítim. El senyor Roberto em parlà també dels altres llocs notables de la ciutat, de fet fou ell qui m'insistí a visitar el domus quirúrgic i em recordava per la seva manera de parlar, l’erudit local que és el, fracassat, narrador d’Amarcord. A la tarda vaig voler anar a la marina, on es troba, al començament del Lungomare, el grand Hotel, una baluerna impressionat que va sortir sovint als films de Fellini. Una sala està dedicada a la seva memòria i un altre a la de Tonino Guerra, el guionista i col·laborador de Fellini. En el barri tots els films de Fellini tenen un carrer dedicat. Més que el Grand Hotel, però jo volia veure el mar des de Rimini. El mar és un escenari essencial de gairebé tots els films de Fellini com al final de la Strada o de la Dolce Vita. No va ser però fàcil. Com quasi totes les platges italianes no hi ha gairebé zona lliure, tot eren banys privats ja tancats atesa l’hora i l’estació. D’altra banda la mar és molt lluny del lungomare doncs el sorral és immens. La nit queia i em vaig quedar amb aquesta petita decepció.

L’endemà vaig veure els dos llocs principals de record a Fellini. El museu que porta el seu nom és al Castel Sismondo una antica fortalesa del segle XV. El museu té tres plantes i les més potents sentimentalment són les de la planta baixa. La primera està dedicada a la seva esposa, l’extraordinària Giuletta Massina amb dos plafons que projecten imatges de l’actriu i al fons el motocarro en el que viatjava amb el malparit de Zampano a la Strada. La sala següent està dedicada a la dolly, un instrument del que treguè molt partit, i al seu alter ego Marcello Mastroianni amb filmacions i imatges del icònic actor, que recorden el seu caràcter d'ídol internacional. La sala següent està dedicada als motius del mar i la boira. Unes pantalles creen la il·lusió d’estar perdut en mig de la boira com estava l’avi d’Amarcord, també es veuen altres escenes boiroses com les de Il Casanova, mentre que en un altra part de l’habitació pantalles alternen la projecció de l’espigó de Rimini amb escenes tan inoblidables com l’aparició d’aquest espigó a I Vitelloni, el final de la Dolce Vita o l’escena del transatlàntic d’Amarcord. També hi és dins de l’habitació el mar, en concret, la recreació artificial i artificiosa feta per e la nave va. La sala següent està dedicada íntegrament a una escena: la de la Fontana de Trevi a la Dolce Vita.

El segon pis té una sala dedicada al vestuari. Es poden veure alguns dels emprats a Il Casanova i una recreació d’allò mostrat a l’extraordinària escena de la desfilada de modes al final de Roma. A la sala següent es poden veure els anuncis rodats per Fellini. En el cicle dedicar a publicitar la Banca di Roma, hi ha la presència de Fernando Rey, llavors molt popular internacionalment. Finalment una reconstrucció de la biblioteca de Fellini defineix un àrea de descans.

A la darrera planta hi ha il·lustració i diverses presentacions del llibre on Fellini va anotar els seus somnis, per indicació del seu psicoanalista, durant més de trenta anys. L’habitació de la música exhibeix les partitures dels seus films amb les anotacions cal·lígrafes del seu autor, Nino Rota. Una habitació amb quatre confessionaris és l’escenari des del que podem escoltar i veure els testimonis dels seus col·laboradors i deixaven clar que Fellini era un geni, però també un partidari del treball en equip. Finalment hi ha una sala dedicada als gronxadors, un altre element fonamental als treballs de Fellini, tot i que el més gran es troba fora a l’entrada rememorant l’aparició d’Alberto Sordi a lo Sceicco Bianco.

Fora del castell hi ha dos espais pensats per Tonino Guerra un bosc de noms, en el qual són registrats els noms dels seus amics, personatges claus a la història del cinema i un espai a la plaça Malatesta on al terra una pista de circ daurada i il·luminada recorda el final de Otto e mezzo. Aquests espais omplen el camí entre l’espai i el cine Fulgor, el lloc on el jove protagonista d’Amarcord intentà un apropament a la Gradisca. El cine ha estat restaurat i a més de cine té un espai d’exposició, amb sales més interactives, facilitats pels estudiosos de Fellini i lloc per a exposicions temporals. La setmana passada estava dedicada a dibuixos de Fellini, el qual comença la seva carrera com a dibuixant de còmic. Una sèrie de 40 dibuixos on senyors dialoguen amb el seu alter ego, el seu penis, que pren formes diferents cada cop. No hi era però de fet fou un dibuix d’aquesta mena el que Fellini li mostrà a Marcello quan aquest li demana fer una ullada al guió de la Dolce Vita. A la sortida del cine hi és el rinoceront que apareixia al final de e la nave va, que ara és el referent principal del Museu entès com el conjunt de tots aquests espais.

 

Petites vacances a l'Emilia-Romanya (III): Rimini

 L'arc d'August

El pont de Tiberi

El temple de Malatesta

El terra del quiròfan

la font de la pinya

l'instrumental

Arribo a Rimini dimecres a la tarda. Vaig en tren i comprovo que el terme és prou gran com per què hi hagin tres parades anomenades Rimini. Al peu de l’estació central comença un tramvia o tren lleuger que deu arribar als llocs turístics de més al sud. Havia sentit el tòpic de que era com Benidorm, però el que veig d’entrada em recorda més la marina de Castelldefels o Segur de Calafell entre d’altres raons perquè a diferència de la vila alacantina no hi ha gratacels. El nucli antic és una altra cosa. Com moltes ciutats italianes deixa veure molt bé la disposició de la ciutat romana. L’anomenar corso di Augusto segueix el traçat de l’antic Cardus i té a un extrem l’arc d’August i a l’altre el pont de Tiberi. Tots dos estan entre els més vells de la Itàlia septentrional i de fet ben mirat tampoc queden tantes coses del primer imperi. La catedral és el temple de Malatesta, obra d’Alberti. Em va recordar quan vaig entrar la catedral de Siracusa, perquè la imitació de les formes clàssiques és molt evident, però és una falsa impressió perquè tot el temple fou construït al quattrocento

La piazza Cavour té edificis medievals de primer ordre i la molt familiar, pels cinefils, font de la pinya però, fora del veritable motiu que em va dur a Rimini i del que parlaré demà, hom podria justificar l’aturada a aquesta ciutat per la visita al Domus Quirúrgic, una casa construïda al segle II d.c. que fou seguir el lloc de treball, i potser de viure d’un metge cirurgià d’aquell temps. A l’excavació es veu molt bé el mosaic del terra de les dues habitacions on treballava i al fons el triclinium. És molt probable que habités en un pis superior del que no ha quedat res. Allò més important però és el fet que es va trobar tot el seu instrumental format per més de 200 peces. És una col·leció única al mon que es pot veure al museu de la ciutat. La casa fou cremada a mitjans del segle III quan la ciutat fou envaïda pels bàrbars. Hi hagué una reconstrucció del barri, de llavors ve el palau veí que també forma part de l’excavació. L’arribada dels bizantins suposà una nova destrucció i la zona esdevingué en un àrea cementeri, els cristians a diferència dels romans preferien tenir els seus cementeris dins de les muralles i en una altra àrea horts.

Petites vacances a l'Emilia-Romagna (II): Més Ravenna

 San Apollinar in Classe

El Baptisteri del arrians

El mausoleu de Teodoric

El Baptisteri dels ortodoxos

Les quatre estacions del domus de pietra

La biblioteca Classe

La tomba de Dante

La cripta de Sant Francesc

El museu nacional de Ravenna

L’endemà continuo veient els llocs distingits per la UNESCO. Començo a San Apollinar en Classe, un poblet situat a cinc kilòmetres del centre. Per a molts aquests són els millors de la ciutat. Possiblement hagués valgut la pena donar-se un tomb pel poble, on hi ha un parc arqueològic amb les restes del vell port romà ( la mar ha retrocedit molt en aquesta zona). De tornada a Ravenna veig el baptisteri dels arrians, amb un mosaic a la cúpula mostrant el baptisme de Jesús. Ho veig de franc perquè la maquina expenedora de bitllets no funciona. Ara sembla baixet però això està causat pel progressiu enfonsament de l’edifici. Després vaig al mausoleu de Teodoric, l’únic sense mosaic. L’element que més crida l’atenció és la monumental cúpula feta tota d’una peça. Ningú sap ben bé del cert com s’ho varen fer per posar-la. Possiblement és l'únic monument a un rei barbar que podem trobar a Europa. El darrer monument és un altre baptisteri aquest dit dels ortodoxos. Formava part de l’antiga catedral i ara és part de la nova, barroca.

A més d’aquests llocs he pogut veure d’altres importants. El domus de pedra és una excavació arqueològica al subsol de l'església de Santa Eufèmia on es pot veure els mosaics de terra de dues cases senyorial. La disposició és semblant a la del museu de història de la ciutat de Barcelona. El que més crida l’atenció es el que representa les quatre estacions. També és important la bibli0teca Classe ubicada en un monestir del segle XVI, conté un gran fons bibliogràfic en el que destaca la seva col·lecció d’obres de Dante.

L’autor de la Divina Comèdia és elm referent principal d’aquesta ciutat. Ell era florentí però Ravenna l’acollí quan fou expulsat de la seva ciutat natal i el feu seu fins al punt d’amagar les seves despulles quan, dos segles després de la seva mort, el Papa decretà el seu trasllat a Firenze. Hi ha un barri dantesc on en troben la seva tomba, la seva casa, el convent on visqué la seva filla i l'església de Sant Francesc on li feren les exèquies i que avui ens mostra la seva cripta inundada i habitada per peixos de colors d’aquests que fan bonic.

El matí del darrer dia encara tinc temps de veure el Museu Nacional de Ravenna. És al costat de la basílica de San Vitale ocupant dos antics monestirs. El gruix de la col·leció és allò trobat als edificis dels que hem estat parlant. Els claustres molt harmoniosos contenen una col·lecció d’esteles lapidàries. Hi ha els frescos de Pere de Rímini un dels primers mestres de la pintura italiana i una de les més importants col·leccions del mon d’objectes d’ivori.

Petites vacances a l'Emilia- Romanya (I): Ravenna

 Els tres reis a la basílica de San Apollinar Nuovo

San Vitale; els de més amunt són la cort de Justinià

Mausoleu de Gala Placidia

Capella de Sant Andreu

Petites vacances fetes possibles per les diverses formes de low cost, tant per volar com per allotjar-se. Curiosament mentre espero que surti l’avió a l’aeroport Tarradellas llegeixo que la Vanguardia anuncia la mort del low cost causada en general per la inflació i especialment per la pujada dels c0mbustibles. No es podran mantenir els preus baixos. De fet, és una obvietat. Tampoc es cap gran pèrdua a nivell individual tal i com ho veig ara. Si que ho és però des d’un punt de vista global, perquè aquest turisme ha servit per disminuir una mica les conseqüències de la desindustrialització. Me’n recordo del meu primer viatge d’aquesta mena. Fou a Torí amb la Cristina quan Ryan Air ens va vendre bitllets d’avió per un euro. Era l’any 2003, quasi vint anys que com cantava Carlos Gardel no són res.

El meu destí primer és Ravenna, ciutat amb vuit llocs declarats com a patrimoni de la humanitat. El primer que veig és la basílica de San Apollinare Nuovo. Fou construïda pel rei ostrogot Teodoric com a temple arrià però esdevingué ortodox després de la conquesta bizantina al segle VI. Tota la ciutat està marcada per l’enfrontament entre aquests pobles que era també religiós. A la Basílica els mosaics són de totes dues èpoques. Els entesos diuen que els millors són els més antics. El Mausoleu de Gala Placídia és un edifici poc vistós des de fora però amb un interior esplèndid. Era el lloc de sepeli projectat per aquesta emperadriu romana lligada a Barcelona, però no el va ocupar mai perquè morí a Roma i les seves restes no foren mai traslladades. Està a tocar de la Basílica de San Vitale, la més important de la ciutat. De planta octogonal és un encàrrec directe de l’emperador Justinià (aka Justicià) que volia fer palesa la capitalitat de l’imperi novament atorgada a la ciutat (la primeca capitalitat fou a començaments del segle IV com a imperi romà d’Occident). Un mosaic representant la cort es pot veure a un dels costats de l’altar. Finalment la capella de Sant Andreu és un altre lloc de culte arrià construït com a oratori privat del bisbe i que ara forma part del museu de la catedral. A Ravenna tot gira com es pot deduir entorn del mosaic. No només en la preservació del legat, sinó en l’impuls a la continuïtat d’aquesta forma artística a la contemporaneïtat.

La trena

 

La trena és l’adaptació teatral de una novel·la de Laia Colombini que aquest mes es pot veure al teatre Goya. Presenta la història de tres dónes que viuen a tres llocs dels mon ben diferents: El Nord de l’ Índia, Palerm i Montreal, però que acaben entrellaçant estretament els seus destins. Marta Marco, Carlota Olcina i Cristina Genebat són aquestes tres dones i simultàniament representen tots els papers secundaris de la gent que els envolta a les seves històries. Clara Segura és la directora de l’espectacle i també la narradora que amb el seu discurs unifica les narracions. És el seu debut a la direcció i cal dir que el ritme de l’espectacle és magnífic amb una vivacitat que massa sovint he trobat a faltar en espectacles d’aquesta ciutat. Coordina perfectament l’exhibició de les tres companyes, cadascuna de les quals representa com a mínim mitja dotzena de personatges.

La lectura de l’obra sembla expressar el contingut de la novel·la que és un himne a la resiliència femenina. Totes tres són certament exemples de dones coratjoses i pel que vaig veure l’altra nit el públic es mostrà ben satisfet amb el missatge. Jo hagués preferit segurament un altre lectura perquè no acaba de fer-me el pas posar en la mateixa categoria a la hindú Smita anorreada pel sistema d’opressió més antic i eficaç del món i l’advocada canadenca Sahra que és la principal culpable de la seva opressió, havent assumit i fet seus els principis de l’ordre que l'anorrea. Més enllà de la qüestió femenina, que no hauria de servir mai per amagar les diferències de classe, m’estimo més un altre missatge que pot donar l’obra: entre ser hindú, catòlic i protestant no hi hauria d’haver color en l’elecció a favor de la segona, si més no, si parlem en termes de dignitat i llibertat humana

tiempo de destrucción

 

Llegeixo tiempo de destrucción de Luis Martin Santos, l’autor de tiempos de silencio, prematurament mort en accident de circulació fa seixanta anys quan estava en el seu millor moment creador. De fet, el que va quedar és prou per tenir una idea clara de com havia de ser el llibre, però quedaven moltíssimes parts per desenvolupar. Després de la seva primera novel·la, sembla evident que ell volia anar més enllà i plantejava un llibre molt ambiciós estilísticament en el que combinava formes de la narrativa més tradicional, del realisme dels anys cinquanta, de la novel·la d’avantguarda que desenvolupaven en aquells moments alguns escriptors francesos i la inquietud existencial pròpia de l’Europa d’entreguerres que trobà la seva expressió més popular en el existencialisme. Potser són els moments en què ell és més purament narrador el que més mantenen l’interès, però tot judici sobre l’obra només és parcial i temptatiu. Allò que pel contrari em sembla que no pot ser discutit és la riquesa i l’amplitud del lèxic castellà utilitzat per l’autor. No és només el fet evident de què el vocabulari excedeix el de qualsevol batxiller actual, sinó que em sembla molt per sobre del que habitualment utilitzen una bona part dels autors actuals. En tot cas del que em cal avui prendre nota és que he trobat una connexió molt personal amb el llibre. Jo sóc del tot de ciutat i no tinc poble. El meu pare, també nascut a Barcelona, sí que en tenia. Era San Vicente de la Sonsierra el poble dels seus pares, els meus avis. La novel·la de Martin Santos havia d’acabar a San Vicente, on el protagonista era ritualment assassinat per la gent del poble, emprenyada per què el protagonista se n’havia burlat del salvatgisme i la crueltat de l’esdeveniment més important a la vida del poble: la processió de divendres sant coneguda com la «los picados», caracteritzada per un ascetisme mortificador sense comparació amb res de la resta de la península. (de fet, en parla de la processió en un dels fragments de la quarta part de la novel·la, la menys treballada). És evident que Martín Santos veié a la processó la mostra per excel·lència del pitjor de la cultura espanyola. Tanmateix la processó era coneguda, d'interès turístic, i els del poble n’estaven orgullosos. Jo tota la meva infància en vaig sentir parlar moltíssim i no l’he vista mai. Potser ma mare ha tingut alguna cosa a veure. Feia temps que no pensava, però potser no seria de debades anar-la a veure un any d’aquests.

Vall de Boi

 Estic uns dies de començaments d’octubre a la vall de Boi per veure la Cristina, el Rubèn i el petit Odín que s’ho passa la mar de bé. Ja que hi soc, un matí faig una passejada pel parc nacional d'Aigüestortes, on no havia estat mai. Constato tres coses. La primera de la que m’estic adonant també en els meus passejos per Vilanova: en termes de temperatura i llum la tardor en aquest país és el millor moment de l’any. En segon lloc, la satisfacció experimentada el tres quarts d’hora que he estat segut a la vora de l’estany de la foto, en una solitud absoluta, cosa que no m’havia passat mai en un lloc d’aquesta mena. Això és el privilegi de la jubilació evidentment. En tercer lloc que malgrat tot la muntanya no m’acaba de dir gaire res i entenc molt bé Sòcrates quan diu que fora de les muralles troba poques coses atractives. Per  això la setmana vinent me'n vaig a veure algunes ciutats de l'Emilia-Romagna

Nova novel·la d'en Serés

 

Llegeixo als mitjans de comunicació (per exemple aquí i aquí) diverses entrevistes amb Francesc Serés. Ha publicat una novel·la sobre el procés. Allò que expressa a les entrevistes és una decepció molt profunda sobre l’engany i la manipulació viscut per la població catalana, especialment la independentista. Jo admiro en Serés. Crec que la seva obra en si mateixa serviria per justificar la nostra cultura. Ben segur, jo llegiré el llibre. De fet, ho faig amb tots els seus però en aquest cas, des de la perspectiva oposada, comparteixo la seva inquietud, com es va poder enganyar tant la gent? La resposta és òbvia, perquè volien ser enganyats, però alhora problemàtica, si ens preguntem d’on venia aquest desig.

En tot cas el que cal quan estàs confús i enganyat és intentar pensar amb claredat. La gent als carrers al 2017 deien que volien un estat propi: la pregunta era per a què volien aquest estat propi?. No hauria de ser una pregunta difícil. Si jo vull un martell és per fer coses com clavar uns claus. Si hom vol un estat és per fer les coses per les que hauria de servir un estat. A l'ortodòxia política del segle XXI, que cap polític català fora potser dels de la CUP que no són polítics en principi gosaria contradir, la funció essencial de l’estat és la de mantenir l’ordre social existent i el que això comporta afavorir els negocis, mantenir l’ordre públic, etc. No creia llavors ni puc creure ara que a la Catalunya de 2017 hi hagués una majoria ni tan sols propera a desitjar aquesta mena de canvis. Potser l’estat espanyol moltes coses no les fa bé, però la tasca del manteniment de les relacions de producció existent les fa de manera excel·lent, com moltes famílies ara independentistes varen comprovar amb alegria l’any 1939. I certament crec que puc estar tant amoïnat com qualsevol altre sobre coses com el futur de la llengua catalana (tot i que certament totes les coses vives inevitablement es moren). Però una cosa és que el tema de la llengua es pugui utilitzar políticament i un altra és pensar que la política tracti primordialment de coses com la llengua, cosa que efectivament no és el cas.

Crimes of the future

 

Crimes of the futur és l’última realització de David Cronemberg, com és habitual als darrers temps amb el protagonisme de Viggo Mortensen. La vaig veure fa uns dies al Zumzeig. La pel·lícula em despertà una sensació ambivalent. Com a thriller la vaig trobar una mica confusa i vaig seguir amb molta dificultat la trama. Això es pot deure a que el narrador no ha estat del tot inspirat o a que la meva edat, considerable, no em facilità anar a veure la darrera sessió. Que la meva edat és considerable és un fet, però també que d’altres, segurament més joves, han compartit aquest punt de vista. Tanmateix, cal reconèixer que la pel·lícula es pot seguir sempre amb fascinació prescindint del que explica per quedar-se amb el que mostra: un futur distòpic on els protagonistes ja no crec que es pugin qualificar com a humans, perquè sense la capacitat de sentit dolor no es pot parlar d’humanitat. Evidentment una societat que no pot sentir dolor, tampoc podrà gaudir amb el sexe, el qual és substituït al film per la cirurgia.

Después del futuro

 Después del Futuro és un llibre de Franco Berardi, filòsof i activista que un ex-alumne em va lliurar amablement per poder discutir-ho amb ell, ja que la seva lectura el va alhora interessar i preocupar. El llibre desenvolupa allò que un cert sentit era el lema de la part més inquieta de la joventut europea de finals del setanta i vuitanta, excloem la catalana i l’espanyola trenta anys endarrerida; la idea de l’absència de futur com realitat més palpable del nostre temps o , com de manera exacta ens diu el el sots títol ,de l’esgotament de la modernitat. El punt de partida de la reflexió de l’autor són les avantguardes de començament del segle passat: la italiana i la russa, testimonis d’una confiança en el futur, totalment impensable cent anys després, en l’escenari actual que comença a definir-se el molt crucial any 1977 (aquell any es funda Apple, es publiquen la condition postmoderne de Lyotard i l’informatitation de la société de Minc, Andropov dirigeix una carta a Breznev on profetitza la desaparició de la URSS si aquesta no es capaç de millorar en tecnologies de la informació i, apareix, el Never Mind the Bollocks). Algunes pel·lícules d’aquell any són per Berardi molt significatives del canvi de mentalitat en procés. Cita en concret tres: la bergmaniana, l’ou de la serp, la col·lectiva Alemania en Otoño i la fiebre del sabado noche, en la que es prefigurava el model del jove modern i es constatava la desfeta moral absoluta de la classe obrera, suposadament el subjecte revolucionari.

Els futuristes italians no eren especialment simpatitzants de la il·lustració, però em sembla que la noció de futur en ella mateixa és un legat de la il·lustració. Els grecs i els romans no sembla que pensessin mai a un futur gaire diferent del present que vivien i, com en general han fet totes les cultures humanes, explicaven allò que eren des del passat. Des del XVIII el futur és la representació assumida pel progrés divinitzat i cada cop es va imposant més la tendència a explicar-nos des d’allò que hem d’esdevenir. L’esgotament de la modernitat, de la il·lustració es fa palès quan tenir pensament sobre el futur ens ha esdevingut impossible.

Berardi és un activista i volen cridar a la resistència contra el p0der que ens nega el futur, essencialment la simbiosi entre el poder financer tradicional i les noves corporacions, cosa que passa per la creació d’espais d’autonomia que permetin un treball de rehumanització, tant urgent com necessari. Per això clou el llibre amb un manifest postfuturista que replica el de Marinetti de 1909, el qual en el fons va triomfar molt més del pot fer pensar el fet de què, ara mateix, en Marinetti no hi pensem gaire. Els humans del nostre temps són en definitiva el resultat d’aquest culte a la maquina imposat per Marinetti i en aquest sentit em semblen molt oportuns els esforços de l’autor per mostrar el nexe comú entre publicitat, totalitarisme i avantguardes estètiques que acaba cristal·litzant en el llenguatge publicitari, mitjà bàsic del capitalisme modern per establir la seva conquesta de l’imaginari.

Una de les dificultats del llibre és que Berardi no explica i dóna per suposat la dimensió teocràtica del diners que no és de fet òbvia perquè en general ens preocupen massa els diners per què ens aturem a pensar que són. El llibre de Seaford a mi m’ha ajudat prou, així com la evolució de la relació entre les facultats que ara mateix dur a un resultat paradoxal. Si la il·lustració comença desplaçant la Teologia del seu lloc de pretès saber suprem, el seu cicle històric ha acabat amb la definició d’un altre disciplina, com la teologia també molt filla de la imaginació, en un lloc anàleg: la «ciència» econòmica. Berardi destaca un any com crucial pel que fa aquesta qüestió, 1971, quan Richard Nixon abandonà el patró Or. Des de llavors el discurs sobre les lleis de l’economia perd tot el seu sentit i per tant la seva pretesa cientificitat i el nostre fonament sobre tota previsió plausible del futur

Personalment allò que he valorat més del llibre és el que té de testimoni del nostre temps i de diagnòstic d’una situació, en la qual ell creu que es pot parlar d’un sentiment que jo des de l’aula he tingut nombroses vegades: la d’estar assistint a un nou tipus de sers humans menys dotats o gairebé sense molt del que tradici0onalment havíem anomenat sensibilitat, cosa produïda per l’acceleració infinita dels microestimuls. És aquesta acceleració també la causa última de la impossibilitat de pensar el futur, doncs vivim en un present massa dens com per a tenir la possibilitat d’escapolir-nos... . Aquesta impossibilitat del futur implica també la impossibilitat d’una biografia individual, presentant el temps de la vida com un mosaics de fragments cel·lularitats, cèl·lules d’un temps que ja no pertany a ningú fora de la xarxa. També un temps on cap ètica o estètica és possible per la reducció del discurs a informació, cosa que implica l’eliminació de tota ambigüitat i per tant de l’espai on aquestes disciplines és possible

Dins d’aquesta valoració l’autor rep homenatge a un precedent que en el seu temps, reconeix, no va saber entendre, P.P. Passolini, la única figura dels setanta que va veure clar allò què el propi Berardi i tot els que vivíem la idolatrització del futur no saberen veure: la prevalència del poder de la mutació tecnològica auspiciada pel capitalisme sobre les cultures llibertaries o igualitàries que només tenien sentit com a punt d’arribada de la tradició humanista.

Un altre punt en el que insisteix és la importància en el nostre context de la intoxicació com mitjà de govern, una de les modificacions més necessàries i indispensables per la realització de programa de l'economicisme liberal. Com tots sabem hi ha dues menes de drogues la que es venen a les farmàcies i les que es venen a les cantonades. Berardi parla més aviat de les primeres, tot i que cada cop m’és més clar el caràcter complementari de totes dues. En tot cas subratlla que vivim en en un temps definit per la preponderància de la psicofarmacologia; sense els seus productes resulta impossible suportar el malestar existencial produït per les noves mutacions, les quals han produït una epidèmia en formes de patologies de l’atenció, de la imaginació, de la memòria i de les emocions. (es parla amb naturalitat a hores d’ara de l’economia de l’atenció, senyal inequívoc de què la capacitat de prestar atenció ha esdevingut un bé del tot escàs)No es pot entendre que ha estat el temps de les puntocom sense considerar que aquest ha estat també el temps del Prozac.

Havent llegit aquest llibre em vé a la ment un altre dels autors que he anat seguint: John Gray. Podent tots dos estar d’acord amb lmolt de la descripció de la situació, la seva oposició és absoluta. Gray assumeix la bancarrota de la tradició humanista, la qual és en gran part responsable de les seves contradiccions. Berardi creu que la recuperació dels seus valors és possible; que hom podria recuperar la idea d’un futur. No m’atreviria a negar la raó a cap dels dos. No hauríem de renunciar ni a la lucidesa, ni a l’esperança. I sense oblidar la primera pensar en el que explicava Chomsky sobre l’aposta pascaliana o, en termes més planers, com ens recordava Tom Joan a la versió filmada de The Grapes of Wrath, que no hi ha res d'heroic en fer la única cosa que és possible fer.