Philippe
Cornu és un dels especialistes en budisme més reconeguts a França.
N'he llegit el seu llibre, Le boudhisme,
une philosophie de bonheur?, que és
alhora una introducció i un llibre polèmic contra la comprensió
trivial del budisme, a hores d'ara predominant a Occident, doncs
pretendre fer del budisme uns via de desenvolupament personal
significa contradir el seu mateix punt de partida. No pot ser un camí
per estar bé amb si mateix un pensament que té com a intenció
fonamental acabar amb això que anomenem “si mateix”, sigui el
que sigui..
El
sots-títol és més esclaridor, douze questions sur la vie de
Bouddha i adreça al lector cap a una sèrie de qüestions concretes
i generalment mal enteses. Abans una introducció ens situa a la
història del budisme i les diferents posicions, cosa fonamental
perquè en el fons parlar d'una doctrina budista és una
contrasentit semblant a parlar d'una doctrina occidental. La primera
qüestió plantejada és si el budisme és una religió, pregunta
que ha de ser resposta negativament doncs l'objectiu fonamental és
una transformació espiritual fruit d'una disposició personal que no
pot ser imposada a d'altres. Cornu pensa que manca l'element
d'estructuració col·lectiva, característic de les religions del
llibre. Tampoc es pot trobar la distinció entre el sagrat i el
profà, doncs allò pròpiament sagrat no és transcendent sinó es
revela a la immanència, havent aprés a mirar el mon més enllà de
la il·lusió, tampoc la noció de nirvana és equiparable a la de
redempció sinó que estrictament és el fi de tot condicionament.
Hom
pot preguntar-se també si és una filosofia i aquí sorgeix una
diferència fonamental: els occidentals hem pensat la filosofia com
una visió teorètica, de la què, potser, es pot derivar una guia
pràctica. El Budisme és una orotopraxia on és la pràctica
espiritual la que determina si una visió és justa o no. El Budisme
no és irracionalista en ell mateix però no li dóna a la raó cap
altre valor que el d'eina. Allò més important per a establir la
diferència són les concepcions ontològiques oposades, Pel budisme
és la impermanència i no la perennitat d'una essència en els
fenòmens canviants allò que regeix tot el que està condicionat.
Allò què caracteritza els fenòmens és la buidor de les seves
manifestacions, la qual però ha de ser distingida del no res;
l'aparença no és el no res però no deixa revelar ni obre el camí
a cap essència eterna.
El
capítol clau del llibre és el dedicat la noció de jo, doncs
constitueix la font fonamental de la major part dels malentesos.
Entendre el jo com una substància permanent no té cap mena de
sentit pel budisme. Això no significa negar l'individu que és vist
com una sèrie psíquica, individualitzada en la fonamentació des
del passat i la projecció envers el futur que marca el
condicionament. La consciència de nosaltres mateixos però és una
il·lusió semblant a la projectada en la pantalla cinematogràfica,
en la qual la limitació dels nostres sentits creà la il·lusió del
moviment. L'ego no és el nostre fons, sinó una temptativa
infructuosa de consolidar una identitat tan il·lusòria com la de
la resta del fenòmens, però aquest jo no és innocu, sinó un
entrebanc perquè el budisme insisteix en el fet de què en el nostre
fons, més enllà de la noció d'ego, hi ha un estat de coneixement
lúcid, obert, lliure que escapa a tota descripció mental i que
transcendeix tots els condicionaments. La il·luminació depèn
d'arribar-ne. El treball espiritual ha de ser fonamentalment el
deslliurament de les impostures de l'ego, tot reforçant els
sentiments de benvolença.
La
noció de Karma també mereix un capítol per ella mateixa. Efecte de
la condicionalitat, el karma designa tot acte motivant per la
creença a l'individualitat i apuntat a perpetuar el sentiment d'un
mateix; estrictament el Karma no té res a veure ni amb un castig, ni
amb una recompensa, sinó amb la culminació d'un cicle de maduració
de l''energia continguda en el punt de partida. La noció budista de
Karma, a diferència dels jainistes no implica cap determinisme ni
tampoc té res a veure amb la doctrina de la reencarnació que no té
sentit dins d'una concepció budista. No hi ha una
essència que romangui. No es nega que després de la mort es generi
un altre ser que no pot ser radicalment altre, però que certament
no serà el mateix. Com en l'antic mon grec, en el budisme la
condició humana està molt lluny de tenir un estatut ontològic
privilegiat i no és més que una condició d'existència transitòria
sotmesa als esdeveniments de l'existència condicionada.
El
sisè capítol dedicat a la meditació s'esforça en distingir-lo de
les nostres tècniques d'introspecció doncs no es presta atenció al
contingut dels pensament ni al que ens diuen, sino a l'encadenament
del seu flux. Tanmateix la meditació no ocupa el mateix lloc a totes
les escoles budistes, essent desconeguda per moltes d'elles.
La
setena part es pregunta si el budisme és una eina de desenvolupament
personal. Si aquest s'entén com una realització del jo, certament
no. La felicitat cercada seria l'alliberament de les inclinacions
egotistes, possiblement, el contrari del que des d'Aristòtil
identifiquem amb la felicitat. El plaer, la felicitat sensual es
considerada com a patiment disfressat doncs crida al sentiment de
repetició. El budisme és en ell mateix enemic de l'ascetisme però
subratlla la necessitat de renunciar al lligam a felicitats que
ofereixen la promesa de patiments futurs.
Després
l'autor ofereix alguns capítols amb menys interès filosòfic on es
mostra que el budisme no és incompatible amb les inquietuds del
nostre temps, sempre que no ens les prenem massa seriosament. Aquí
es tracta la qüestió de la dimensió ètica del budisme, el qual es
definit com una doctrina de la compassió universal, la qual però no
pot donar-se sense la comprensió de la buidor del tot. Tota virtut ,
les paramita virtuts transcendentals, en depèn i no poden esdevenir
autèntiques sense aquesta comprensió que és un acte de fe en la
possibilitat de cadascú d'assolir el seu despertar.
El
budisme, assenyala Cornu, no és progressista, perquè no creu que el
patiment al mon hagi disminuït el progres material produït pels
avançaments científics, els quals impliquen l'aspiració de
controlar la realitat al servei dels desitjos que són font de
patiments futurs.
El
darrer capítol es tracta la qüestió de com seguir la via budista.
La primera i més fonamental idea és que no es pot tractar la vida
espiritual com un camí particular diferents dels altres,
professional, afectiu, etc. En aquest camí no hi ha pròpiament allò
que fou la il·lusió dels filòsofs, una teoria que guii. De fet,
cal acostumar-se a no tenir-la. Per això tampoc cal establir, com a
la tradició cristiana grans batalles contra un mateix, sinó ser
capaços d'observar-nos sense jutjar (el sentit de l'humor fora aquí
la millor ajuda). Des d'aquí Cornu expressa uns advertiments clars:
Tranformar-se
no significa canviar d'aparença
Caminar
no vol dir en aquest cas arribar a un objectiu
No
es tracta d'adquirir res sinó de desprendre's
Considerar
que el mestre no és un salvador, un veritable mestre exterior no
és més que qui ens ajuda a trobar el mestre interior
El
Budisme és, podem deduir del llibre, peculiarment ambivalent: essent
potser la línia de pensament que més ha aprofundit en el que, fa
pocs dies, definíem com a element comú de totes les religions: la
supressió de l'egotisme, podria, per això, ser una esperança de
fer front a la decadència que ha impulsat l'Occident, però la seva
pluralitat intrínseca facilita les vulgaritzacions i la seva
desvirtuació que caracteritzen molta de la seva presentació més
actual.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
