Lectures de primavera i hivern (III): Guerre

 

Guerre és el primers dels manuscrits inèdits de L F. Céline que ha estat publicat aquest any després del seu retrobament a l’agost de l’any passat. Junt amb els altres que han d'aparèixer cobreixen buits en el desenvolupament de la seva autobiografia , la qual defineix el nucli de la seva obra. En aquest cas, ens explica el moment de la seva ferida a la primera guerra mundial, la seva convalescència en una ciutat prop del front i el seu desplaçament a Londres, amb el que es clou la novel·la. Fonamentalment són moments als que es fa referència però no són directament explicats al Voyage .., l’obra precisament on la biografia real es veu més transformada. L’estudi que acompanya l’edició pormenoritza de totes maneres la correspondència entre aquesta i la resta dels de les seves novel·les. Céline causa encara molta divisió entre els francesos i sempre serà així. Els defensors han parlat d’obra mestra, però abans de jutjar el llibre cal considerar que el manuscrit no estava ni de lluny preparat per a la seva publicació i per tant hi havia encara molt a polir. El llibre no és tant enlluernador, en l’ús del llenguatge, com ho era el voyage ..., però el relat de la convalescència en l’hospital no cau de les mans i ens permet recuperar l’univers particular d’aquest autor. Crec que en els anys futurs el començament del llibre, amb Bardamu ferit deambulant per un camp de batalla on només hi ha cadàvers, estarà considerada entre les millors pagines que mai s’hagin escrit sobre la gran guerra, segurament la que millor literatura ha generat.

Obra Mestra

 

Hom ha dubtat si el fet de posar com a fons musical el Requiem de Mozart és una mostra d’ignorància o cinisme. Difícil, perquè al departament van sobrats de totes dues, però pels que estem dins sobretot el que veiem és una mostra de coherència perquè no es pot il·lustrar millor la decadència dels nostres centres educatius on fa anys que mirem de reüll, tot això que es pot qualificar d’elitista o no forma part dels interessos de l’alumnat, com ara, Mozart. Un altre noció suscitada per aquesta petita obra d’art és la d’estupor. És un fet indiscutible que a Catalunya, i a Espanya, una part del fracàs escolar té com a causa fonamental que una part de l’alumnat no menja prou. En el llenguatge del video hi ha un problema d’equitat social. Jo estava més o menys acostumat a viure sabent que aquest és un fet que no interessa gens als nostres governants. En la meva ingenuïtat no era capaç de pensar que l’utilitzessin en el seu favor. Finalment, per acabar, és obvi que tothom, com deia Nietzsche, per insignificant i llefiscós que sigui aspira al reconeixement. El Conseller no és una excepció i potser es sent realitzat per fet que a Catalunya alguns alumnes lliguen als instituts, gràcies evidentment a la seva gestió. Als instituts hi ha amor i romanços entre l’alumnat. També hi ha assetjament, cosa des de la que podríem refer el curt i no caldria canviar la banda sonora. La diferencia és que mentre evidentment el departament no té res a veure amb les històries d’amor, sinó que és una causa indirecta dels assetjaments on quan s’intervé és sempre per acabar fent fora a la víctima i no pas a l'assetjador,

Petit elogi al professorat

 

Tres anys defensant el professorat no deixa de ser una tasca ben cansada. El malestar a l'ensenyament troba la seva arrel en ser una societat decadent on ha desaparegut tot consens sobre allò que cal transmetre. L'administració, des d'aquest caos, ha desenvolupat un experiment de sinistra enginyeria social amb el que les famílies no deixen d'estar d'acord i el alumnes pateixen. El professorat en general és un còmplice necessari, sovint justificat amb sopars de duro. Doncs el fet és que en més de trenta anys de feina mai no he de deixat de tenir companys que feien una tasca excel·lent, la qual mai no deixava de ser reconeguda pels alumnes. Si ells poden, tots hauríem de poder i cal plantejar-se, i plantejar-nos, la pregunta de perquè això passa tan poc,

Coses que no tornaré a fer (IV): Reunions de professors

 

Reunions de professors, com ara, claustre o reunions d’equips docents. Dijous en vaig fer una i em queda encara un claustre. L’infantilisme de la major part dels meus companys se’m fa ja del tot insuportable. Fa pocs dies un bon amic em deia que pensava que només hi haurien d’haver alliberats sindicals de mitja jornada perquè si no ets a l’aula perds de vista la realitat. Crec que no tenia raó. Hi ha gent que sense fer classe enten perfectament el que està passant i és també cert que la major part dels que estan a les aules no se n’assabenten de res. Però la sensació de fastigueig que tinc sovint, i en grau molt agut ahir, ve del fet  que els teòrics del departament, la Bofill i de les facultats de pedagogia varies estan guanyant perquè el tipus de docent majoritari ja és el que ells volen: infantil, sentimentalista i autoritari i això si que a vegades costa de veure quan no ets realment dins de la dinàmica dels centres concrets. Cal lluitar, per una decència mínima, per defensar una educació pública defensora dels valors il·lustrats i la ciutadania democràtica; és una ingenuïtat imperdonable, però, considerar que el conjunt del professorat és un aliat en aquesta causa.

21195 dies, 3130 setmanes; 720 mesos

Això és el que en termes de temps mès breus i propers  signifiquen seixanta anys de vida.  En termes més  breus són quasi dos mil millions de segons,  més de 31 millions de minuts i més de mig millió d'hores.  La sensació és molt diferent a complir qualsevol dels altres números rodons, perque llavors hi havia una continuïtat de vida que ara ja no hi haurà de ser. Pels que som de tarannà rumiant se'ens fa difícil no fer balanç i el meu no és per tirar campanes: no tinc cap fill, no he assolit mai escriure cap llibre bó i tot i haver-me declarat amant de l'estudi no tinc la sensació de saber-ne molt, ni d'haver aprés gaire cosa.  Si més no això marca una finalitat pel que em queda de vida ja que el darrer punt és clarament esmenable. El problema és que els meus darrers anys m'han allunyat tant dels hàbits de treball real que hi ha motius per dubtar que em sigui possible. De fet, ni tan sols puc tenir ara mateix un plan clar d'on viuré els propers messos. Tot plegat mirant enrera el balanç es positiu en moltes cases, per exemple, en haver tingut una feina que m'ha donat una llibertat gairebé impoensable en qualsevol altre ocupació.

Lectures d'hivern i primavera (II): The world of late antiquity.

Vaig llegir al febrer la reedició d’aquest clàssic del que possiblement ha estat l`historiador més important del final de l’era antiga. Mesos després retinc la idea de què el llibre explica molt bé el caràcter mític de la nostra noció d’esfondrament de l’imperi romà, un procés molt radical en els seus resultats en Occident, però també extremadament lent i gradual; el qual no té tant a veure en un canvi d’ideals, menys absolut del que hom diu, com en motius econòmics: ni tan sols els bisbes tenien l’oci requerit per una vida dedicada a la cultura. El llibre explica de manera interessant i amb riquesa de detalls, la conformació de la nova elit occidental, vertebradora de la societat que foren les jerarquies cristianes.  Però a Brown, Orient no li interessa menys que Occident i la tesi final és que la pervivència d’Occident enfront de l’expansionisme de l’Islam no té tant a veure amb la batalleta de Martel o la persistència bizantina per vuit segles, com amb el sorgiment de Bagdad, el lloc on es produeix l’assimilació de les tropes beduïnes per la cultura persa i orienta la mirada de l’Islam cap a l’Orient.  Allò que identifiquem com a Occident a l’edat mitjana subsisteix en gran part per la seva irrellevància.

Lectures d'hivern i primavera (I): Helgoland

 ´

Helgoland és el nom d’una illa del mar del nord i també de l’últim llibre del pensador científic Carlo Rovelli dedicat a divulgar i interpretar en la mesura del possible la física quàntica. L’esmentada illa fou el lloc al qual es retirà Heissenbeg l’estiu de 1925 i on posa les bases d’aquesta disciplina que soscavava la versió tradicional i convencional del món. La illa curiosament restà molt malmesa després que els britànics la triessin per fer esclatar els explosius confiscats als alemanys després de la segona guerra mundial.   D’entrada el llibre apareix com una crònica dels fets i dels pensadors que varen conduir a l’elaboració de la teoria, però molt més interessant és la interpretació en termes ontològic que ofereix Rovelli, cosa que fa de manera molt precisa  a la meitat del llibre: després de la física quàntica l’aristotelisme és insostenible; no podem mirar la realitat com un conjunt de coses, és a dir de substàncies que tenen atributs, sinó que només existeixen relacions, xarxes de relacions. Els objectes no tenen cap qualitat en si mateixos sinó només en relacions amb altres objectes i això permet fer més intel·ligibles paradoxes com la del famós gats, doncs no hi ha dos electrons en ells mateixos sinó dos diferents maneres de conformar una relació entre l’observador i l’electró, els càlculs no descriuen el lloc real de les partícules, sinó la probabilitat d’estar en un lloc sí les observem.  Rovelli refereix alguns llibres de filosofia que des de diferents perspectives emfatitzen aquest caràcter central de la relació, tot i que de fet ja en el Sofista de Plató l’extranger d’Elea havia assenyalat  que, cito el text de la traducció castellana: solo existe realmente lo que por naturaleza puede actuar sobre otra cosa o sufrir la más mínima acción por parte de otro, por insignifcante que sea e incluso si solo sucede una vez. Propongo, por tanto, esta definición de ser: no és mas que capacidad de actuar (dinamis).  El pensador, però, capaç de desenvolupar una concepció de la realitat més propera a la de la física quàntica és un hindú del segon segle de la nostra era: Nagarjuna, pel qual les coses està buides en elles mateixes no tenen realitat autònoma sinó que només existeixen des de la perspectiva d’una altra cosa. La determinació general del ser és la buidor (sunyata) i la lucidesa màxima passa per la renuncia al fonament o dit en termes epistemològics, a la renuncia a les certeses. La concepció de Rovelli és evidentment un perspectivisme, però deslliurat del que ell identifica com un prejudici persistent i falsament intuïtiu; la idea del jo com una entitat autònoma i independent, seguint a Mach, el qual reivindica enfront del pensament primitiu i arcaic de Lenin, Das Ich ist unrettbar

Docentes libres

El meu amic Carlos Silva segueix actiu en la defensa de les seves conviccions i està donant la cara com  portaveu de la plataforma Docenteslibres que té com a objectiu defensar els drets dels alumnes castellanoparlants a Catalunya. Jo puc dissentir amb el Carlos potser en algunes valoracions històriques i en algun biaix ideològic però la defensa que proposen del drets individuals em sembla indiscutible, com és també indiscutible que l’administració s’esforça en la marginalització del castellà. Una altra cosa són les seves possibilitats reals de tenir èxit amb la seva proposta, que no són nul·les però si estan molt limitades pel fet que la major part de l’alumnat i de les seves famílies no veuen tan malament la situació lingüística del instituts, la qual des del meu punt de vista consisteix en que s’ha renunciat a fer aprendre el castellà però a canvi tampoc s’insisteix gaire en que hom aprengui el català. Hi ha prou amb que es faci veure. Feia poc la comparació entre els examen de castellà d’altres comunitats i els de Catalunya eren molt clars en la diferència i  per tant en el baix nivell de l’alumnat català. Allò que no es diu, però que em subratllen molt els meus alumnes, majoritariament castellano parlant, és que des del seu punt de vista l’examen més difícil és el de castellà, la qual cosa ens diu prou sobre el que se’ls exigeix realment de català. No té discussió que una societat il·lustrada o mínimament assenyada hauria de viure el bilingüisme com un element de riquesa, però és molt difícil demanar el bilingüisme a una societat que no té interès real per cap idioma. Des de fa sis anys, quan els meus alumnes a Sociologia parlaven del sistema educatiu actual mai no ha mancat la queixa per les assignatures inútils i entre aquestes mai no han faltat ni el català ni el castellà, dels quals ja n’han adquirit prou a l’ESO des del seu punt de vista 

Coses que no tornaré a fer (III)

 Evidentment, corregir exàmens. La poca predisposició a aquesta activitat  és possiblement un tret comú a tot el professorat ja sigui profesaurio o competencialista (parlo de l’acte de la correcció en ell mateix, una altra cosa és el poder derivat de la capacitat de qualificar que en alguns casos.de vegades una mica patològics,  és una font de gaudiment). Jo vaig corregir el meu darrer examen el dilluns 13 de juny. L’autor, diguem-li Victor, va ser qualificat amb un cinc. La nota real podria haver estat entre el tres i el quatre. El canvi no té tant a veure amb el fet de la meva jubilació com amb el sentiment experimentat a la darrera avaluació ordinària quan vaig constatar que els meus criteris i el des meus companys no tenen res a veure. L’examen tenia una part de comentari de text. El text triat era de Nietzsche, un fragment de Veritat i Mentida en sentit extramoral. El  comentari del Victor quedà molt perjudicat pel fet que extramoral per ell  és una paraula molt rara; tant rara que no la identifica com un adjectiu sinó com un substantiu. Aquesta confusió és un obstacle insuperable perquè allò que escriu tingui algun sentit. La confusió és sorprenent si atenem al fet que tant a català com a castellà l’alumne ha estat avaluat amb notable, una qualificació que a priori hauria d’excloure una confusió entre substantius i adjectius. Les preguntes teòriques no estaven gaire bé però es caracteritzaven pel que més m’horroritza: feien palès que l`’alumne les havia estudiats  amb el mateix estil que a mi de petit, molt petit, em feien aprendre’m el catecisme. No és un cas estrany sinó al contrari. La pregunta que evidentment sorgeix és si això és així perquè a la gent li cal catecismes o perquè el sistema educatiu, en totes les seves versions ideològiques, mai no va més enllà. Com que no tinc un dia molt optimista m’inclino a pensar que segurament és per totes dues coses.

Coses que no tornaré a fer (II)

 

En un clar signe de la degeneració viscuda en el nostre ofici, la darrera activitat que com a professor faré amb alumnes, serà una guàrdia de pati dilluns al migdia. Es tracta de buscar una ombra i mirar que no hi hagi cap incident molest. En un aula la darrera activitat amb alumnes fou dijous una guàrdia del treball de recerca de quart d’ESO. Crec, no n’estic del tot segur, que el treball consisteix en filmar uns curtmetratges. Uns monitors els orienten. Com que en algun moment han de filmar, això serveix d’excusa perfecte per sortir de l’aula quan els vingui de gust, filmin o no filmin. La figura dels professors mentre tant és el més semblant possible a la fotografia que il·lustra aquest post, l’entranyable Don Tancredo, figura indispensable als espectacles comicotaurins que es feien, no sé si encara es fan a algun lloc d’Espanya, i exemple clar del futur de la funció docent si els plans de millora acaben triomfant del tot i millorar tot el que hi ha per millorar

Coses que no tornaré a fer (I)

 Però, en contraposició, al que dic  més endavant sense travellings no hi ha ni gruix estètic ni ètic

Per exemple, projectar pel·lícules als meus alumnes, cosa que mai he deixat fer des del curs 88-89, el meu primer any com a docent en practiques al Carles Riba Aquest final de maig he passat l’última; com he anat fent aquests darrers anys aprofitant la setmana d’exàmens, doncs jo no els hi faig als alumnes dels grups petits que puc controlar amb l’activitat ordinària.  Per aquesta darrera projecció vaig fer una tria gens obvia doncs, per exemple, mai l’he vista a cap dels manuals sobre cine i filosofia, les parapluies de Cherbourg. A mi m’anava bé en primer lloc perquè en contra al que diu la pedagogia oficial jo no vull afalagar-los triant els seus gustos, sinó que m’agrada posar-los coses del tot oposades al que triarien, com per exemple,  una pel·lícula on tot el diàleg és cantat. En segon lloc perquè el darrer mes m’he centrat en les figures de Camus i Sartre i a les nocions de llibertat i felicitat; el film és contemporani del moment de màxim prestigi de tots dos autors i és fàcilment relacionable amb aquestes nocions, començant pel fet que és debatible si el final del film és un final feliç. Entre els meus alumnes hi hagueren punts de vista molt diferents sobre aquesta qüestió.

De fet, tant la projecció com els treballs posteriors van ser una experiència molt i molt positiva. La seva mirada fou atenta i valoraren coses importants que jo no havia esmentat com l’ús del color. El fet és remarcable perquè Demy no era una cineasta de  muntatge sinó que feia preses llargues sovint utilitzant travellings, un recurs que ja va començar a fer-se rar als seixanta, quan fou substituït pel zoom i no té lloc en els productes audiovisuals actuals, doncs un travelling de tres segons és una contradicció en ella mateixa i l’atenció de l’espectador mitjà no dóna per gaire més. D’altres apreciaren molt el treball de Michel Legrand. Ara bé, potser el més diferent a les projeccions del  1988 fou el xiscle d’horror que gairebé tots varen fer en una escena molt concreta. És el moment en què Genevieva ha rebut una carta d’Algèria de Guy de la que es dedueix  què hi ha possibilitats molt reals de què el noi no torni mai. Ella ja està de prou mesos com per que l’embaràs sigui notori a la vista. Amoïnada encén una cigarreta i aquí es on els meus alumnes xisclen i vaig sentir algun “que hace?” Bones notícies evidentment pels antitabaquistes.

Jo, lector

 

Quan miro la meva biblioteca, tanmateix tampoc tan gran, quan més va més tinc la sensació d’un greu fracàs menys obvi que d’altres, com els relacionats amb la meva professió, però també més essencial: el d’haver fracassat com a lector; el de no haver estat capaç de retenir més que una part infinitesimalment petita de tots aquell flux de paraules, idees i conceptes amb els que he esmerçat una part considerable de la meva vida... és a dir, comprovar empíricament com al final de gruix no en tenia gaire o no prou per resistir totes les forces centrifugues envers la qual es sosté aquesta mena de camp que la tradició filosòfica postcartesiana anomena “jo”. No hem de descartar però que tenir gruix no fos més una forma particularment pedant d’autoengany i que el logos socràtic oposat a l’erístic  fos la més bella forma de mite. Al capdavall, una il·lusió inflada segueix sent una il·lusió.

El pas dels anys

Avui he visitat el Milà i Fontanals. Possiblement és l’últim cop que entraré. La primera vegada va ser l’octubre de 1976. Havia manifestat als meus pares que volia anar a un institut públic. No podia sospitar fins a quin punt el meu desig es compliria. Des de llavors sempre he estat al institut, menys el breu període entre 1980 i 1986. Sortint del metro he vist que ja no hi és l’orxateria Sirvent. Possiblement era l’últim establiment que quedava del temps de la meva infantesa, quan la ronda de sant Pau tenia terrasses superpopulars. És clar que l’orxata bona era la del carrer Parlament, amb la qual compartia nom sense tenir cap relació, però hi havia la possibilitat de seure a la terrassa (la peatonalització del carrer Parlament fa que la Sirvent de Parlament ara ja no tingui aquest inconvenient). Quan he entrat al institut he fet la meva feina amb l’èxit habitual però he comprovat una altra desaparició: la del bust de Milà i Fontanals que des l’obertura del institut guaitava tots els que entraven. Potser han decidit que era massa espanyol o directament un fatxa. Què hem de fer? Segurament, mala cara quan morirem