Contra la psicologia

 

El dilema del meu futur, ja gairebé immediat, és suïcidi o teràpia. Poc inclinat a la primera opció, i tenint com a mínim una tasca inajornable a fer, he de triar la segona, d'altres vegades ha sortit més o menys bé. El problema pràctic és que l'única opció factible és que jo mateix sigui el terapeuta. Quan de jove era a la facultat compartí el primer any amb molts futurs psicòlegs i no em vaig fer una impressió gaire favorable de la seva cultura, terme de molts significats el més cert dels quals és la comprensió dels afers humans. Ara he vist de de prop com treballen i el meu recel ha augmentat. Pel que jo veig bé, això que fan els psicòlegs es resum massa sovint en la fórmula d' ajudar a ”estar bé amb un mateix” i segurament en la majoria dels casos la solució real seria passaria pel qüestionament tant d'”estar bé”, com d'allò que anomenem “un mateix”. Possiblement Raskolnikov i quasi segur Dostoievski crec que em donarien la raó.

Crim i Càstig

 

Al lliure representen l'adaptació teatral de Crim i Càstig de Pau Carrió interpretada per Pol López. Al programa l'adaptador parla de la fascinació que li va causar la lectura de l'obra quan era un adolescent. Ho entenc molt bé perquè jo tenia 11 anys quan la vaig llegir, un exemplar que hi havia a la biblioteca pública de la plaça de la Vila de Vilanova i que havia de prendre clandestinament perquè els menors de 14 anys no podíem accedir en principi als llibres per adults, i dit, retrospectivament, potser és la lectura que més m'ha commogut de la meva vida. Com Carrió també penso que no és de cap manera una novel·la de tesi. Jo no he anat mai més enllà dels dubtes de Rodia ni quan llegeixo la novel·la, ni en el que he viscut fora d'ella. Quan la vaig llegir no sabia qui era Nietzsche. Ara em fascina tot el que llegint-la es pot saber sobre el geni de Nietzsche i també sobre les seves limitacions. Suposo que llegint-la entre totes les meves mascares retrobo la més cristiana. Es podrien imaginar moltes versions i certament jo hauria variat algunes, per exemple, el Svidraigalov representat no és ben bé el que jo hagués imaginat. Em va agradar la disposició de l'espai escènic i la conversió de les parets del teatre en les places de San Petesburg, però les dimensions de la sala feien difícil seguir l'acció. Si jo la imagino com una pel·lícula la veuria amb molts primers plans i la llunyania i la il·luminació en feien difícil distingir els treball dels actors. Pol lópez fa un Raskolnikov molt plausible i ha estat un gran encert la tria de Miriam Iscla com Porfiri Petrovitx.

Belfast

 

Veig Belfast la pel·lícula de Kenneth Branag, per a molta gent favorita en la propera edició dels Oscars. Hi vaig anar amb poca predisposició perquè les crítiques que havia llegit no eren massa positives, tant des del punt de vista cinematogràfic com el polític. Al final no hi estava gens d’acord.  Belfast no pren massa obertament partit, tot i que els personatge més desagradable és el cap dels activistes protestants, però la pel·lícula està plantejada des del punt de vista d’un  nen de deu anys escadussers, edat en la qual un  no està per masses romanços.  Aquesta és una raó suficient des del punt de vista del director però podríem afegir que al capdavall enfront d’un conflicte ètnic com el viscut a la Irlanda Septentrional parlar de política tampoc té massa sentit. Narrativament la pel·lícula em va semblar prou reeixida. El film presenta la vida del seu jove protagonista, Buddy,  amb escenes que sovint comencen i acaben en si mateixes, amb un blanc i negre paradoxalment lluminós i una bona utilització de la música de Van Morrison omnipresent al film. Jo tinc un especial interès pels sentiments de la infància, aquest moment tant llunyà i alhora d’una manera incomprensible present que ha reflectit molt bé el treball de Branagh. Potser també que Branagh sap expressar amb convicció dos sentiments que comparteixo i als que no vull renunciar: la meva admiració per la decència de la gent ordinària, els pares i els avis de Buddy, i la fascinació despertada per les imatges en moviment, ja sigui les imatges del televisor en blanc i negre que emet Liberty Valance o la pantalla del gran cinema on es pot veure volar el cotxe de Chity Chity, bang, bang

Guerra a Ucraïna

 

Avui tots els mitjans de comunicació parlen de la invasió russa d’Ucraïna. Jo m’he equivocat perquè no pensava que Putin hi aniria tan lluny. Vaig sentint el que diuen les teles bàsicament, Parlen de les sancions econòmiques que pels europeus tenen molt d’un tret al propi peu, per raons obvies. Alguns pensen que l’objectiu hauria de ser els interessos dels oligarques cleptòcrates russos que són una de les forces reals del país. L’arma seria el bloqueig del codi Swift. Estaria bé potser fer-ho però ho veig difícil. Gos no mossega a gos i pressuposem aquí una cosa que possiblement és una il·lusió: una diferència real entre la oligarquia russa i la nostra. Potser tenen costums i llengües diferents però també una comunitat d’interessos. Sento també dir que Putin és un psicòpata. Possiblement és veritat, però, un examen, per exemple, del funcionament de les corporacions, ens mostra que la psicopatia no és la excepció sinó la regla.

Regeneració democràtica

 

El darrer  cap de setmana ha estat amenitzat per la trifulga entre Casado i Ayuso de la que anaven plens els mitjans de comunició, amb exit. Tots dos s`han esforçat per fer palès el baix nivell intel·lectual i moral de les nostres elits polítiques. Una regeneració democràtica és a hores d’ara ben problemàtica, essencialment perquè, com ja se n’adona Aristòtil, un funcionament mínim de  la democràcia depèn de l’existència d’ una classe mitjana, com a mínim real, cosa cada cop més problemàtica en la nostra situació. Però si fem un exercici de reflexió abstracta la conclusió a la que podem arribar aquest cap de setmana és una que també varem podem extreure del procés: cal prohibir completament les joventuts dels partits polítics, autèntics òrgans de selecció negativa.

La futilitat de tenir raó

 

Fa anys explicàvem Popper a COU, en concret la lògica de la investigació científica. Deia llavors, i segueixo pensant ara, que és un llibre important. Segurament no especialment original, en essència és una depuració de la reflexió de la modernitat filosòfica, però sí una explicació consistent del significat de fer ciència i una explicació del que suposa l’actitud científica. Després en van haver d’altres, la sèrie Kuhn, Feyerabend, Lakatos que de vegades el rectifiquen i corregeixen però que d’alguna manera segueixen el seu camí. Evidentment el que no tenen ni punyetera idea de la seva existència són els professors de les ciències pel món contemporani però segurament per això hi són.  La paradoxa és que el falsacionisme precisament per ser una teoria lògicament correcta, és completament inadequada des d’un punt de vist psicològic. Les expectatives entorn de la ciència són de fet del tot oposades. Amb la religió i les ideologies fora de combat hom vol creure que és la ciència la que donar-nos certeses i això no quadra gaire amb la provisionalitat de tota teoria científica. La reflexió lògica és l’entrebanc per poder culminar la substitució de la religió per la ciència, somiada pels pastors.  Benauradament per ells, la humanitat té la mateixa poca tirada per la lògica que la que Plató advertí que tenia per la geometria.

Tornant a Montjuic

 

M’agrada molt passejar per Montjuïc. Potser em sap més greu pensar que deixaré de tenir-lo a prop que no pas deixar Barcelona en si mateixa. Montjuïc no és ben bé ciutat, tot i que hi viu gent, de vegades en cases aïllades, i algunes en barris atapeïts i proletaris. Ja no és un lloc feréstec, ni camp obert, tot i que passejant-hi aquest passat, no gaire llunyà. es deixa endevinar prou bé. Tampoc és allò que estava pensat per ser, el gran jardí urbà de Barcelona, perquè fa moltes pujades i baixades i perquè les nostre insuficiències pressupostàries i administratives tampoc no li acaben de deixar. Tota aquesta indeterminació m’agrada i m’identifico plenament amb ella, doncs jo també havent pogut estar moltes coses, no n’he acabat de ser cap.  Montjuïc és el lloc on reposen tots els meus avis i avies  i també el meu pare. En un cert sentit això defineix el  nucli del que hom pot sentir i estimar com a pàtria.

Ética para tiempos oscuros

 

Llegeixo l’ética para tiempos oscuros el llibre del filòsof alemany Markus Gabriel. El sots-titol és molt definidor de la finalitat del llibre definir uns valors universals pel segle XXI. La proposta de Gabriel està lligada a dues nocions fonamentals; en primer lloc l’existència de fets morals que es poden reconèixer objectivament i que no són de cap manera relatius, dit més específicament, que fonamenten consensos més enllà de la possibilitat de divergències culturals.  Existeixen evidències morals. La segona la revindicació del que ell anomena una nova il·lustració, com resposta als que parlen de l’esgotament o l’exhauriment de la primera. Aquesta segona il·lustració hauria de fonamentar-se en aquest nou realisme moral. Si la primera il·lustració es fonamentava en un cert cult a la raó, la segona defensa el seu desplegament des de l’enunciació del propis principi del realisme moral, de la universalitat i de l’ humanisme.  Un corol·lari dels seus postulats és la possibilitat del progrés moral, el qual no és necessari, ni indefectible però si possible i evidentment desitjable. La seva promoció és la finalitat última de la nova il·lustració

La lectura del llibre provoca d’una banda una adhesió quasi immediata. Gabriel és brillant i convincent argumentant contra el legat més indiscutible i negatiu dels post modernisme, las polítiques identitàries, en les quals l’adhesió al grup ofega la racionalitat i la personalitat individual.  (las comunidades que se mantiene unidas por efecto de engaños u autoengaños son moralmente dudosas)  Contra la política identitaria ell proposa una política de la diferència, fent precisament de la diferència un element comú a tota l’humanitat (Una noció amb arrels clarament nietzschianes, cosa que Gabriel no assenyala. De fet, Nietzsche és un dels grans adversaris teòrics del realisme moral que ell defensa).  D’altra banda la seva proposta d’una nova il·lustració em suscita més dubtes. El problema fonamental aquí és la naturalesa de l’ésser humà. Gabriel és un ferm defensor de la noció de lliure arbitri. Jo no ho tinc pas clar. Resulta obvi que per posar en marxa una nova il·lustració cal considerar si la primera va fracassar i perquè va ser així.  De fet, no diria que  Gabriel pensi al fracàs de la primera i en aquest sentit  tampoc hi ha un motiu especialment essencial per parlar d’una “nova”. Personalment, i sobre la il·lustració el punt de vista més optimista que soc capaç d’adoptar és el Txu en Lai sobre la revolució francesa, que calia encara temps per emetre un judici. El que constato sobre mi mateix amb la lectura del llibre és que més enllà de la racionalitat escèptica, la meva emotivitat és il·lustrada