Filomena Marturano

 

La Perla ha posat en escena aquest estiu una adaptació del clàssic d’Eduardo de Filippo, Filomena Marturano.   Hi vaig anar ahir i vaig realment passar-m’ho d’allò més bé. L’obra és molt coneguda i ha estat adaptada dues vegades al cine, la més famosa amb Sofia Loren i Marcello Mastroianni.  La història comença  quan Filomena després de vint  i  cinc anys fent d’amistançada i criada d’un ric burgés Domenico Soriano es casa amb aquest quan està agonitzant  com a darrera  mercè de l’home. Un cop casats, Filomena surt del llit perquè l’agonia era una actuació i ara ja és la legitima senyora Soriano, el qual precisament tenia el propòsit de casar-se, però no amb Filomena, sinó amb una noia trenta anys més jove. Aquest és el punt de partida de l’obra, que em semblà excel·lent fonamentalment per tres motius. En primer lloc, la configuració de l’espai escènic.  El centre de la sala està ocupat pel menjador de la casa d’en Soriano i alguna altra dependència i els espectadors estem al seu voltant, cosa que ens insereix a l’acció com pretenia el propi De Filippo, som el cor i ensems figurants, els veïns o passavolants que podem imaginar que s’apleguen entorn dels diferents esdeveniments que tenen lloc.  Al capdavall, la distinció entre vida pública i vida privada és una cosa de la gent del nord. Nosaltres varem tenir el privilegi a més d’estar a la primera fila i això ens va permetre en molts moments interactuar amb els autors com rarament pots fer a un teatre. El segon motiu és lingüístic, de Filippo va escriure quasi tota aquesta obra en dialecte napolità, establint una diferenciació clara entre Filomena i la gent del barri, que només parla napolità, i personatges com la núvia jove o l’advocat que parlan el dialecte toscà, universalment reconegut com llengua italiana. De manera intel·ligent (doncs més enllà de la verinosa distinció entre llengua i dialecte, em sembla clar que com Barcelona, Napoli és una ciutat bilingüe), l’obra aquí es representa parlada en castellà, català i italià, de vegades el standard i en un moment puntual, en napolità. L’habilitat dels actors fa que tot flueixi d’una manera natural i que ajuda a mantenir el molt bon ritme de l’espectacle.  El tercer  motiu són els actors . Tots el repartiment és bó, però l’obra es centra en  les dues figures principals. Ella és Clara Segura, de ja fa uns anys reconeguda com una de les millors actrius del país. A mi, m’agrada especialment perquè em sembla molt bona i a diferència d’altres actrius i actors del país que eren reconeguts com molt bons, no  té el defecte català de l’afectació. El protagonista és Enrico Ianniello del que no sabia res i és un personatge important. Format com a actor a l’escola de Vittoria Gassman ha tingut una carrera important en Itàlia on també ha treballat com a director i com a literat.  Ha traduït a l’italià diverses obres catalans  que han estat representades al piccolo teatro de Milano. He sentit dir que de fet està establert o té residència en aquesta ciutat. Està molt bé que hi hagi italians, ell és de Caserta, més o menys catalanòfils. Jo sóc un català italianòfil i ho soc perquè,  em repeteixo però per a mí és important, enlloc no trobo com a les obres d’alguns artistes italians la consciència del caràcter alhora tràgic i còmic de la condició humana (allò que ja deixà clar Plató al final del Convit). De fet, crec que això és el que experimentem amb l’obra, en molts moments hilarant, però sense estalviar el caràcter tràgic de la vida dels protagonistes, especialment de Filomena. Fa uns anys Argullol  fent una crítica de Ran a El Pais apuntava com la genialitat de Kurosawa estava en fer una obra del tot universal  i a la vegada local.  No és una altra la virtut de l’escriptura de de Filippo. L’acció només pot  passar a Napoli i se’ns mostra la vida de ciutat però alhora ens mostra uns sentiments la lluita pel reconeixement a Filomena, la por a l’envelliment a Domenico, del tot universals

A street car named desire

 

Una tarda a Vilanova posem A streetcar named  desire. Devia fer més de trenta anys que no la veia. Si he revist altres de Kazan especialment les de finals dels cinquanta i començaments dels seixanta que són les que més m’agraden. Entremig també recordo haver llegit les sevesmemòries. Crec que ell somià o pretengué ser el successor de Ford. En alguns aspectes tècnics era clarament superior, jo prefereixo però l’irlandès perquè allò que en ell sembla una inspiració poètica natural, kazan només ho assoleix des d’un treball purament intel·lectual. El que queda clar entre un i l’altre és la diferència d’universos morals. Ford creia a la virtut fins i tot quan retratava personatges com Ethan Edwards o el seu alter ego, el marshall corrupte de Two rode together,, un cinic i per tant l’autor del millor homenatge possible a la virtut. La New Orleans del film no presenta lloc per cap mena de virtut, doncs sembla una civilització abocada al desfermament de les seves passions. Penso que a hores d’ara el film segueix sent memorable fonamentalment pel treball dels dos protagonistes. Vivien Leigh tornava a Hollywood després de molts anys d’absència i assoli superar el èxit de Gone with the wind. Marlon Brando no  debutava però feu possiblement aquí on assolí un major impacte. La seva presència és imponent, composant un personatge ben desagradable, essencialement un maltractador. De fet, la imatge de Brando aquí defineix com mai havia fet el cine i molts poques vegades un altre art, un ideal de bellesa masculina. Mai en el cine s’havia mostrat des d’una perspectiva tan interessant el codí napoleonic, Tenesse Williams tenia aquesta capacitat de fer diàlegs extraordinaris que ja ningú no aprecia en un temps que les pel·lícules no s'escolten, ni s’havia reflectit de vegada simultàniament tan dolça i tan agre que significa l’amabilitat dels estranys, cosa a la que ajuda molt Alex North, un compositor prou oblidat, però que aquí incorporà sons i formes nous, jazz bàsicament, a la producció standard de bandes sonor3es 

I només jo vaig escapar-ne

 

El darrer espectacle que he vist al lliure ha estat l’obra de la dramaturga anglesa Caryl Churchill i només jo vaig escapar-ne. L’obra explica la conversa de tres dones ja grans, septuagenàries, que prenen el te i veuen caure la tarda, en un jardí com els de les cases eduardianes del meu antic barri londinenc. Una quarta dona també gran, la senyora Jarrett ,s’hi afegeix i va alternant el ficar cullerades entre els monòlegs de les seves companyes i intervencions adreçades directament als espectadors on es descriuen les situacions apocalíptiques esdevingudes a l'exterior del jardí. Un seguit de catàstrofes que semblen anticipar el nostre temps però al que mai fan referència les altres dones tancades en el seu món interior, el de les seves pors i dèries. A nivell escenogràfic l’ambientació i la il·luminació són perfectes. Tot el ritme de l'espectacle és excel·lent perquè la directora reuneix quatre grans actrius: Muntsa Alcañiz, Loudes Barba, Victoria Peña i Imma Colomer, la senyora Jarrettt, que donen al text el ritme que s’escau, cosa sempre important però en aquest cas del tot fonamental. El text de Churchill voreja el surrealisme i en ell mateix, si el llegis, em caldria rumiar-m’ho, però gràcies al treball de la directora, Magda Puyo, i de les esmentades actrius resulta del tot convincent.

ALLONS-NOUS VERS LA REVOLUTION PROLETARIENNE?

 La lectura del llibre d'Eilenberger em feu descovrir la figura de Simone Weil i ara, quan puc, vaig llegint-me la seva obra i de tant en tant posaré aqués les notes sobre els treballs que vagi llegint i consideri que val la  pena de fer esment. Començo aamb aquest article de 1993

l’any 33 Simone Weil esta va summament amoïnada per la situació a Alemanya i publicà aquesta article que no va tenir una acollida ni entusiasta ni favorable als mitjans comunistes als quals ella en aquell moment podia sentir-se propera.  Com Aristòtil vint i cinc segles abans el seu punt de partida és que l’amor per la veritat ha de ser més gran que l’amor al mestre i el seu punt de partida és que l’existència de l’estat soviètic en la forma staliniana constitueix un certa refutació del marxisme, doncs defineix una mena d’estat que aquest no havia previst. Aquest pot ser un judici amb el que a hores d’ara és relativament fàcil estar d’acord però en el seu context em sembla indicador d’un coratge que no és a l’abast de tothom i que indubtablement sí tenia aquesta dona.  Paradoxalment el triomf de Stalin confirma molt més la tesis sobre el desenvolupament històric de Hume, el pensador conservador per excel·lència, que no pas pas el de Marx, doncs reflecteix el caràcter imprevisible de la història del que parlava l’escocès. 

Als vuitanta una de les idees que es va posar de moda fou el refús de de l’explicació  marxista del feixisme,  com última línia de defensa de les oligarquies econòmiques. Curiosament aquesta interpretació ja estava anticipada per Weil que literalment la qualifica com “mitològica” . Weil de fet se n’adonà que l’opressió exercida en nom del capital, només es podia considerar essencial des d’un materialisme incongruent ontològicament i preveu que el futur donarà una nova forma d’opressió que serà l’exercida en nom de la funció. incidentalment aquesta forma d’opressió podria funcionar amb retòriques reaccionàries o progressistes que la farien variar poc essencialment, preservant sempre  l’ordre tecnocràtic i meritocràtic. En el seu temps la clau ja no passa tant per la possessió de les formes de producció, com en el control de l’ordre tècnic. En el nostre present podríem parlar perfectament del domini de l’algoritme …

Acabant de llegir l’article trobo dues idees lluminoses que encara donen plenament joc a hores d’ara. La primera és la substitució del savi pels manobres de la ciència; la incompatibilitat entre l’especialització extrema que requereix el sistema i la cura de la pròpia individualitat. Aquesta la qüestió de fons que es dirimeix, sempre en termes de desfeta, a totes les reformes educatives que en el fons són sempre la mateixa. La segona idea està reflectida en la manera en què sobrepassa Marx quan considera que el problema social més enllà de la propietat dels règims de producció es troba a la divisió funcional produïda per la divisió del treball. La opressió llavors és inherent al mateix fet social i no es podria mai anar massa més enllà d’alguna forma de despotisme il·lustrat

Qiuo vadis, Aida?

 

Ahir vaig tornar al cine i ho vaig fer amb un film magnífic, que em va tenir en tensió com no ho estava des de fa molts anys. El film, Quo Vadis, Aida?,   de la directora bosniana  Jasmila Zbanic explica la massacre de Srebenica del juliol de 1995. Ho fa centrant-se en un personatge, una professora d’institut convertida en intèrpret de les Nacions Unides que a més de fer la seva tasca col·laborant amb l’exèrcit holandès, s’afanya a preserva la vida del seu marit i dels seus dos fills,  tots dos en edat militar i,  per tant, en perill. L’actriu es diu Jasna Duricic i fa un treball excelent.  La peripècia d’aquesta família és el fil des del que es desplegarà el sacrifici de la comunitat musulmana. Més enllà de la importància de la història, evidentment molta, Jasmila . de la que no havia vist res abans, demostra amb el seu treball ser una excel·lent cineasta. La seva càmera és molt fluida, pràcticament recordo tot el film com construït amb travellings,  mostrant així perfectament la urgència i la tensió viscudes pels protagonistes.  És remarcable també l’efectivitat amb la que la directora utilitza un contingent de figuració molt important que ens dóna una idea cabdal del infern viscut pels milers de refugiats atapeïts dins de la base dels cascos blaus, i la quantitat encara més gran de gent que es quedà a la porta. El film renuncia explícitament a la presentació directa de la violència. La mort és sempre en off però això fa encara la història més inquietant.  Poques vegades he estat tan colpit pel que veia en una pantalla. Potser  perquè a diferència de films sobre fets tan horribles com aquest, pensem a l’holocaust, per exemple, el fet que s’haguessin esdevingut en un temps força anterior al meu naixement crea una distància real. Ahir quan vaig sortir del cine, pensava en les coses  que m’amoïnaven el juliol del 95, no cal especificar-les eren collonades, i em vaig sentir molt miserable. Cal agraït a Zbanic el seu esforç per preservar una memòria que tenim el deure moral de mantenir

Borregos que ladran

Borregos que ladran és el títol de l’assaig de Juan Izuzkiza sobre l’educació actual. És un altra  de la llarga sèrie de títols que expressen el malestar del professorat en el temps de la tramitació de la LOMLOE. Izuzkiza és professor de filosofia i això és significatiu, perquè tots els professors que volen transmetre saber pateixen, però els filòsofs una mica més , perquè només que tinguin una idea mitjana de la seva matèria, se n’adonen perfectament de la inanitat i la perversitat que hi ha en el transfons de les noves pedagogies.  Això ho fa arrelant el seu discurs des de les situacions viscudes a l’aula, com en el cas d’Andreu Navarra, aquest és un escrit fet des de les trinxeres. Potser l’element més diferencial i  que li dóna més personalitat al llibre és el seu sentit de l'humor, que es fa palès en el títol. Personalment he connectat molt amb un llibre que utilitza nocions tan encertades com la de “metafísica del sopor” per a descriure l’estat de l’alumnat a la major part de les classes i que em sembla exacte en el seu diagnòstic fonamental. L’escola com a institució és una entitat  política i té  poc a veure amb l’ètica; de fet, Izuzkiza reivindica el fet que un professor, com el príncep de Maquiavel, sovint ha de saber ser, diu ell, “dolent”,prou, com a mínim perquè les amenaces siguin  versemblants. És molt lúcid quan parla de la manca d’efectivitat inherent a qualsevol pla d’estudis i mostra tenir la molt filosòfica virtut de la prudència quan desconfia de qualsevol institució educativa basada en uns ideals massa elevats.  La conclusió és brillant: és absurd pensar que salvarem el món mitjançant l’escola, és difícil però possible, fer  una escola deslliurada en el possible de reflectir els mals del  món. 

Una vita difficile

 

Si  fa poc parlàvem de Il Sorpasso, aquesta setmana he pogut veure  l’altre film de Dino Risi considerat com a fonamental (no només des d’un punt ve vista cinematogràfic sinó de la història d’Italia) Una Vita dificile.  Mentre que Il Sorpasso, té un marge d’acció temporal estret de només uns poques hores (les quals però són prou per reflectir amb exactitud el temps del miracle econòmic italià)  aquest film estén l’acció dues dècades que abasten des de la lluita dels partisans contra els nazis fins al moment  en que Gassman convencia a Trintigant de fer una passejada amb el seu descapotable. Els protagonistes són però oposats. Mentre que Gassman feia un personatge cínic que se’n fot del mort i de qui el vetlla, el protagonista aquí ,Silvio Magnozzi és un militant antifeixista, idealista i que no volent renunciar als seus ideals es queda socialment arraconat a la Itàlia de la postguerra.  Com a crònica política i social el film de Risi és molt amarg. Magnozzi és un vencedor paradoxal doncs finalment la seva victòria i el foragitament del feixisme fou un d’aquelles operacions.  que tan bé els hi surten als italians, en les que tot canvia per a que tot segueixi igual. Les victòries petites, fer fora al rei, acaben sent poc consol, enfront de la pujada d’un poder ni diferent ni millor del  que hi havia als temps feixistes. En allò que coincideixen els dos films són en tenir com a eix, dos intèrprets i dues interpretacions excepcionals. Magnozzi és  Alberto Sordi . Això fa que el film sigui una comèdia, doncs essencialment Sordi era un bufó, però al que li calia molt poc esforç per a capgirar qualsevol situació i convertir-la en dramàtica. En aquesta mena de films la vella teoria de l’autor trontolla perquè em sembla clar que un talent com el de Sordi necessàriament marca la pauta de l’acció i un director intel·ligent,  Risi segurament ho era, no ha de fer gaire més que acompanyar-lo. Magnozzi és un personatge entranyable, com he dit, és un idealista però també és feble i no del tot fiable. De fet, resulta un cas paradigmàtic perquè el seu problema fonamental és la conciliació entre els seus ideals i  les seves aspiracions vitals i domèstiques.  Fer història, està molt bé però al capdavall tampoc és a l’abast de qualsevol fill de veí.

Narcocapitalismo

 

Narcocapitalismo és el títol de l’assaig de Laurent de Sutter professor de teoria legal de la Universitat de Brussel·les. El seu assaig vol il·lustrar la influencia dels narcòtics en el nostre temps com instrument de dominació social, fent referència tant als narcòtics no legalitzats, que podem comprar per tot arreu,  com als narcòtics legals que només poden dispensar les farmàcies. Són l’eina més important i definitiva per aturar qualsevol possibilitat de rebel·lió, perquè permeten el control dels sentiments i la canalització de l’entusiasme, d’acord amb els designis establerts pel poder. El punt de partida del llibre el començament del nou ordre és l’any 1848, quan es patenta el primer anestèsic (i qui, però estaria en contra dels anestèsics ...) el mateix temps que determinades literatura comença a parlar de les masses per referir-se al conjunt de la població (de Sutter no fa cites, però la relació entre aquest dos conceptes la fa el Zarathustra de Nietzsche al seu discurs sobre el darrer home en la ciutat de la vaca multicolor) Vaig llegir el llibre amb atenció i em sembla que el que defensa és evident i és difícil no estar d’acord (parlo doncs d’un fracàs, doncs quan més va, més greu em sap llegir llibres que defensen el que ja penso). En tot cas, la documentació aportada en l’estudi empíric que permet corroborar la seva hipòtesi justifica per ella mateixa la lectura del llibre.

The Bandwagon

 

Fa dos anys, després de veure The Pirate a la filmoteca, feia notar la diferència entre allò que podia haver significat aquella obra per Minelli i el resultat final, més aviat pobre. La idea sobre la que girava la història és la de superioritat de la ficció sobre la realitat però el film fou boicotejat per la mateixa MGM i el resultat no està a l’alçada dels millors moments de Minelli. Cinc anys després Minelli, rodà The Bandwagon i l’ambient fou molt diferent. No es pot parlar de boicot, sinó al contrari, el film aplegà molts dels millors talents de la productora. El punt de partida no era gaire interessant per ell mateix, doncs es tractava de fer una altra versió de l’argument més emprat als musicals dels trenta, els d’”anem a fer un espectacle”, però curiosament el film acaba mostrant molt més aquesta visió de la vida i l’art de Minelli d’allò que reflectien altres films fets amb consciència. Des de Calderón, molta gent ha repetit que el l mon és un escenari i l’escenari un mon, però ningú amb més gràcia que Astaire, Fabray, Buchanan i Levant. Això, és clar, no és res de nou. Considerar The Bandwagon com un dels  millors musicals de la MGM és un tòpic ben estès.  I ho podria ser només perquè possiblement és el que ens va mostrar més a Cyd Charisse, que sempre estava bé, però mai estigué millor que aquí. Fou també el millor treball d’un Astaire amb més de cinquanta anys que enriqueix el seu personatge mostrant una dimensió que ja era real per ell o estava a punt de ser-ho, la de la gran estrella oblidada (tot i que mai no ballà tan bé com aquí). De fet, el musical com a gènere estava a punt de passar avall incapaç de resistir a la competència de formes musicals més barates en cost econòmics (el musical acabà quan la MGM rescindí els contractes de Kelly i Astaire. Després vingué el teatre musical filmat que durà molt més temps)

Història d'un senglar (o alguna cosa sobre Ricard)

 

Dissabte a Montjuic vaig gaudir d'unes de les millors vetllades teatrals dels darrers temps La representació era la història d'un senglar (o alguna cosa sobre Ricard) del dramaturg uruguià Gabriel Calderón. L'obra és un monoleg, intepretat per Joan Carreras, en el que un actor explica les seves vivències en el procés d'assumir el paper protagonista de la que segurament és la més recordada de les tragèdies històriques de Shakespeare. El text és de primer ordre doncs en sntanta minuts planteja de manera brillant molts temes: que vol dir interpretar, com ens podem apropar a una obra com la de Shakespeare, quina és la condició humana, perquè a Shakespeare està tan bé reflectida. ... Un treball que segueix una mica la línia del que penso és l'únic film dirigit per Al Pacino, el seu Looking for Richard. El treball d'en Carreres, però no desmereix del text. La seva interpretació és una exhibició de recursos actorals. Ell sol assoleix que no passi el que tantes vegades he vist aquest curs, les dificultats per mantenir el ritme de l'obra. Els setanta minuts són un crescendo constant i quan acabes voldries més. Esplèndida especialment és la interpretació de Carreres dels discursos dels personatges femenins, en la recreació dels quals està especialment brillant

¿somos el fracaso de Cataluña?

 

Coincidia aquest mes passat la revisió de la que parlava ahir de la piel quemada amb la lectura del llibre d'Ivan Teruel, ¿somos el fracaso de Cataluña?, en el que que aquest autor explica la seva història i la de la seva família, la qual arribà no pas a Lloret, però sí a Girona. Ivan Teruel és llicenciat en filologia hispànica i professor d'ensenyament secundari. Té una trajectòria considerable com assagista i narrador. Sap escriure i per això el llibre fa de bon llegir. El llibre, crec, resulta interessant per dos raons. En primer lloc, perquè dóna testimoni d'una experiència, la de la immigració mal acollida en la dècada dels seixanta i setanta, que ha estat massa sovint ignorada i moltes vegades edulcorada com a les sèries de TV3. Mantenir la ficció d'un sol poble i d'una sola comunitat nacional implicava fer veure que molta gent no havia existit i masses coses no havien passat. També ignorar coses com el pes de la demografia i que per raons merament quantitatives sense l'emigració Catalunya seria ben poca cosa. En segon lloc, perquè allò que explica és summament oportú, doncs el seu estat d'ànim és compartit per molta gent (penso en confessions que m'ha fet gent molt propera) ; tots aquells que han comprovat després del procés que no hi havia terme mig entre l'adhesió total a relats, política i intel·lectualment molt febles d'altra banda, i el ser considerat un traïdor. Sense l'adhesió cega es pot excloure de la condició de català qualsevol encara que com l'autor el parli perfectament,que la família tingui quatre generacions seguides de nascuts a Catalunya, com és el meu cas, o que, per citar un gironí il·lustre, t'hagis pres la molèstia de traduir tot Shakespeare al català. L'escriptor adopta una tècnica rememorativa en la qual, des de la situació actual, fa una altra lectura més amarga i avergonyida de mols moments que havia viscut. D'una manera o un altre, això ho hem estat fent molta gent després del procés. En tot cas, allò que em resulta més difícil de comprar al llibre és l'epíleg de Valdeón on defensa el vell tòpic del castellà com llengua de la classe obrera i el català com un patrimoni burgés; com a mínim una simplificació de les mateixes dimensions que les que generalment realitza el procesisme. L'estructura lingüística del país és força més complexa. El que explica Teruel és la veritat d'un moment precís, però hi hagueren abans d'altres onades que no visqueren en règims d'apartheid i que es es mesclaren amb els autòctons. Famílies com la meva, on a casa senties totes dues llengües,, tampoc no eren gens anormals. La classe importa definitivament i la xenofòbia que denuncia Teruel és molt essencialment classisme. De fet, no entendre això ha estat un dels escolls amb els que ha topat procesisme, tot i que no tan gran com la seva mateixa inanitat, i que històricament ha limitat el catalanisme.

la piel quemada

 

A la filmoteca fan una projecció de La piel Quemada, una pel·lícula que feia molt anys que no veia. La projecció correspon a un treball efectuat per l’alumnat de l’institut Santa Eulàlia, crec recordar, de Terrassa, i prèviament al film, presentat per la filla del director, es projecta una entrevista dels estudiants a Josep Maria Forn, el qual, ja nonagenari, no va poder venir a la representació. Forn explica la seva voluntat de fer un film inspirat en els modes del neorrealisme italià on va voler reflectir els dos grans canvis que s’estaven produint a Catalunya als seixanta: d’una banda l’arribada del turisme del nord d’Europa, de l’altra, la dels emigrants provinents del sud de la península. Tots dos grups disposats a cremar-se la pell, però de maneres ben oposades. El film presenta un dissabte a Lloret de Mar, veiem el José un emigrant andalús que acaba de preparar la casa, dient-lo de manera generosa, que acollirà la seva família a Catalunya, i el viatge de la seva família, la dona, dos fills i un germà més jove, en tren des de Guadix fins a Barcelona  i després en autobús fins a Lloret. El viatge de la família , feixuc i angoixant, contrasta amb la nit de gresca que viurà José, un comiat de solter de fet, que acabarà lligant amb una turista belga.

Forn va fer, segons llegeixo, més de 250 films i en aquest fou narrativament molt eficaç, mantenint sempre un bon pols narratiu. Més enllà però de que cinematogràficament sigui apreciable, no hi ha dubte de què la piel quemada és un document històric de primer ordre, per a Catalunya i també per a Andalusia. Forn era ideològicament proper al nacionalisme i això marca l’òptica de la pel·lícula. El discurs de la pel·lícula podria ser ell que llavors defensava Candel. Jo personalment, el vaig trobar essencialment honest. Entre els catalans, de fet lloretins, que surten hi ha de tot, gent amb una actitud acollidora pels nouvinguts i gent, molta, amb una actitud clarament racista i xenòfoba. Una part significativa del film es parlada en català, cosa que fou un èxit de Forn enfront de la direcció de cinematografia, i això li dona una autenticitat impensable. En aquella època, oficialment el català no existia, però la dona del José va tot el viatge amoïnada perquè té clar que al lloc on va parlant una llengua que ella no entén. Crec que és d’agrair a hores d’ara el fet que el film mai no justifica el mite, molt estès als cercles nacionalistes catalans , que la immigració fou el fruit d’una campanya orquestrada des de Madrid. De fet la veritat històrica és precisament la contrària, però també em sembla clar , des de l’òptica presentada al film, perquè fins ara sempre ha tingut poc éxit, l’intent de capitalitzar políticament des dels llocs d’origen aquella immigració: com la família del José, els immigrants foren expulsats i es pot considerar que la xenofòbia catalana era una mal relativament tolerable enfront del classisme agressiu del seu país. No és que Catalunya no fos classista, però l’existència d’una classe mitjana significava una possibilitat de mobilitat social que en el seu país era del tot nul·la

L'emperadriu del paral·lel

 

Dijous vaig visitar el TNC per a veure una de les grans, per dimensions, estrenes de la temporada, l’emperadriu del paral·lel, l’obra de Lluisa Cunillé, que ha estat la primera autora viva a representar al TNC. Fora dels personatges interpretats per Arquillé, inspirat possiblement a Francisco Madrid, i de Silvia Marsó, representant de la generació republicana que fou anorreada pel desenllaç de la guerra civil, tots els altres actors interpreten quatre o cinc personatges, en alguns casos històrics, fins a arribar a una cinquantena que són finalment representats. Pel meu gust, potser eren masses i acaben difuminant la trama de l’obra que no vaig percebre mai gaire delineada. De fet, em sembla que l’obra ha de resultar molt difícil de seguir pels que estiguin mancats d’un cert coneixement de l’època. Hi ha diversos números musicals procedents d’obres del temps de l’acció , la dictablanda de Berenguer del 1930, però que mancats d’un fil narratiu fort, semblen més ornamentals que una altra cosa. De fet, la presentació en una conferència musicalitzada que havia vist dos dies abans a càrrec del director del TNC va acabar tenint molt més ritme que la mateixa obra.

La rebuda de l’obra aquella nit fou molt freda amb uns aplaudiments escassos i d’aparença molt protocol·lària. L’obra no va agradar especialment al públic i és una pena. Perquè l’esforç dels actors i la brillantor de la producció mereixien un millor resultat. Allò que si em va agradar molt fou el decorat, l’escala de veïns on hi ha l’apartament on ha mort la Palmira Picall, l’emperadriu. Des que el vaig veur,e em vaig recordar de l’escala dels meus avis materns i també la del meu avi patern. De fet, una i altra família vivien a tocar del paral·lel, a voreres oposades però,i la mitologia del paral·lel n’estava ben viva tota la meva infància. Potser, per això, les meves expectatives eren massa grans perquè no es produís una certa decepció. Potser també perquè la història al final fou la que fou i allò que representava el paral·lel tampoc encaixa del tot amb el que representa el TNC. No era gens gratuït que un dels números sigui precisament una jota i que un dels personatges interpretat per Mot Plans, la mare de Palmira, parli castellà amb un accent evidentíssim de Saragossa.

Señor Ruiseñor

 

Divendres vaig anar al teatre Apolo a veure l’espectacle dels Joglars sobre Santiago Rossinyol, señor ruiseñor, en llengua catalana, malgrat el títol en castellà. Feia molt anys que no veia aquest grup, treballen poc a Catalunya, del que tinc records magnífics i l’espectacle no va trair els meus records. Des del meu punt de vista, segueixen estant a la primera línia com a grup teatral. L’espectacle està molt per davant de representacions convencionals per l’amplitud de registres i capacitats dels seus intèrprets. Alguns moments em semblaren excepcional com l’inici de l’obra amb la la recreació de la música dels ocells o la representació de la biografia de Rossinyol mitjançant una auca. De fet, els joglars tenen la fortuna de ser un grup teatral que funciona perfectament com a grup i gaudir-ne a més d’un solista impressionant, en Ramon Fontserè, un d’aquests actors amb capacitat per omplir un escenari per ells mateixos.

Pel que fa al contingut la mirada dels joglars és despietada. La trama explica la substitució d’un museu dedicat a Rossinyol, per un museu de la identitat catalana i en l’explicació del procés posen tota la seva capacitat pel sarcasme i també tota la seva mala llet. De vegades són enginyosos i d’altres no tant, apropant-se, com deia el crític de El Pais, al nivell del Polònia. No és una obra recomanable pels que busquin fórmules cíviques que ens permetin sortir de l’atzucac. Ho és pels que estiguin molt emprenyats amb el llaçisme i també pels que pensin, com és el meu cas ara mateix, que això d’aquest país ja no té arreglo, Avui a La Vanguardia, Fontseré deia que ell només reconeixia com a pàtria l’art i la bellesa. Com que jo no pago al Comte no he pogut llegir l’entrevista i veure si justificava una tesi que potser és perillosa. És però una manera de definir molt precisa la tesi de l’espectacle que potser es podria dir millor afirmant que hi ha valors universals superiors a qualsevol particularisme. Tampoc ara mateix jo posaria la mà en el foc, per defensar aquesta tesi i tinc bones raons per suposar que a la pràctica pot ser tan mentida com les mentides defensades per la gent d’aquest fictici museu de la identitat catalana. Allò però innegable és que és una mentida infinitament més noble. I també té raó en Fontseré quan explica que avui en dia una figura com la de Rossinyol entre nosaltres és del tot impensable i no en pot haver cap mostra més clara de la nostra decadència.