good bye dragon inn

Good bye dragon Inn és un film taiwanes del director Ming-liang Tsai del 2003 que es pot veure aquest mes al Zumzeig. Des dels setanta, casualment o no la dècada de la mort de John Ford, el tema de la mort del cine ha estat una tema de reflexió a la literatura cinèfila i de vegades al mateix treball cinematogràfic. Cap però tan radical com aquest film. La situació que descriu, no fora exacte aquí parlar de narrar una història, és l'última projecció a una sala de grans dimensions, com les que hi havia abans a les ciutats com Barcelona, tipus Urgell. Plou i un turista japonès busca refugi a la sala de projeccions. Allò que veurem serà la projecció i com la miren o que fan, doncs no sempre estan interessats a mirar, els quatre gats que hi ha a la sala. A més dels espectadors hi ha la taquillera una dóna coixa, que durant la projecció recorre el cine sense interactuar amb ningú i un projeccionista que apareixerà a l’escena final quan veiem la sala tancar per sempre. El film consta d’uns cinquanta plans i tot el diàleg no arribarà a les 200 paraules. Memorables molt de la sala buida i altres on l’espai queda dividit entre l’ull que mira i allò mirat. Evidentment és una obra que pot provocar fascinació o el més gran avorriment i tedi. El privilegi de les meves, reprimides però sempre presents, tendències a la bipolaritat, em permeteren gaudir de totes dues. Amb uns dies de distància guanya la primera acompanyada de la satisfacció estètica inquietant produí per gaudir quelcom de molt proper al no res i alhora extraordinàriament bell

 

Tancament de can mosques

Aquesta setmana han anunciat el tancament definitiu de Can Lluis i m'ha sabut molt greu. Can lluis, popularment conegut com can mosques, es trobava a la cantonada del carrer reina Amalia, el dels meus avis, i de la cera, el de la botiga del meu pare. Vaig passar-me per davant tots els dies de la meva infantesa. De vegades, des de fora, veia al menjador interior, gent de la tele que estaven fent una representació al paral·lel i hi anaven a sopar (me'n recordo, per exemple, de la Lola Herrera). Hi anaven també els veïns que havien triomfat, com en Manolo Vázquez Montalban que havia estat client i que tenia un menú de degustació batejat amb el seu nom o Peret, doncs can lluís era a tocar del bai on es reunia amb la seva gent, el salchichon també desaparegut. Des que vaig tornar hi havia anat unes quantes vegades i era una cuina molt tradicional , que no decebia mai. La disposició del lloc no havia variat i conservaven un balconet interior sobre la barra i l'entrada al menjador principal, la botiga dels meus pares també tenia aquest balconet. Al menjador principal una palesa desigualtat al terra feia recordar l'incident del 45 quan un anarquista perseguit per la policia feu esclatar o li esclatà una bomba el interior del local. A la meva darrera estada vaig estar parlant amb el gerent que es recordava dels generes de punt Laura i de mon pare ( que havia estat secretari de l'associació de veïns a l'època de la transició). Amb ells ha acabat tot aquest temps de ruïna per l'hosteleria però també un fons d'inversió israelià nou propietari del local que ha refusat l'abonament dels lloguers , cosa que els ha permès procedir a un infame desnonament. La meva Barcelona es mor. En vindrà un altre, però la meva es mor. Tanmateix la causa està oberta i potser el jutge els permetrà recuperar el local i arribar al centenari, que seria dintre de vuit anys

 

Normalització

 

Des de que he tornat a Catalunya, ara ja fa sis anys, cap dels meus alumnes m'ha demanat mai permís per, ni ha gosat fer-me un escrit en castellà. Abans hi havia sempre un número, més o menys important, que decidien fer-ho en castellà, cosa a la que no posava cap objecció. Ara tampoc no en posaria, però el fet és que no ho fan.  tot i que les mancances de tota mena són evidents i sovint aclaparadores, redacten només en català. Hom podria veure aquí un triomf de la normalització o la confirmació de què a Catalunya no hi ha problemes lingüístics. És certament una lectura. No és però la meva. Des del meu punt de vista el motiu té més a veure amb l'absoluta desconnexió que la major part de l'alumnat experimenta entre el que ells consideren les seves vides i el que fan als instituts. Potser en castellà s'expressarien millor, però en cap cas consideren que allò que han de fer tingui res a a veure amb cap mena d'expressió pròpia.

El coronel no tiene quien le escriba

 

Al teatre Poliorama veig dijous l'adaptació teatral de la novel·la breu de Garcia Marquez, el coronel no tiene quien la escriba, llibre del que vaig gaudir fa trenta anys i del que recordava més aviat poc: la seva connexió amb Cien años de soledad i la seva contundent frase final. Tot i que fa molts anys que no el rellegeixo, Cien años de soledad, és una de les grans experiències literàries de la meva vida. Parlem, a més d'uns anys en el que Garcia Marquez gaudia d'un reconeixement i una popularitat que ara em semblen impensables per a qualsevol escriptor. Per tot això vaig anar al teatre convençut i vaig sortir-ne agraït a Carlos Saura, director de la representació i l'elenc actoral encapçalat per Imanol Arias per haver-me permès rememorar i reviure aquelles emocions de la meva joventut. Possiblement moltes coses de les representació són discutibles i jo personalment si hagués hagut de fer una adaptació de l'obra hagués triat possiblement representar-la en forma de monòleg. Són però petiteses en comparació al motiu de satisfacció del que parlava.

Imanol Arias em sembla convincent com a coronel i la seva versemblança va en augment a mesura que avança la representació, tot i que certament segurament ell no té l'autoritat com actor, la capacitat d'omplir l'escena que tenen d'altres. No pertany a la categoria d'un Pou o d'un Sacristan (per dir alguns dels que he pogut veure aquí a Barcelona). En tot cas la reflexió que fa i adjunto està prou bé. El públic va aplaudir molt al final i de manera fervorosa, era, però, un públic pru gran com per què fins i tot jo no ho sembles massa, i potser això també té alguna relació amb el fet que l'exaltació de la dignitat moral de la novel·la de Marquez pertany a un univers moral que ja no té res a veure amb el d'aquest temps, que cada cop és menys el meu temps.

Il marchese del grillo

No fa gaire  parlava de I Compagni que em semblà una pel·lícula excepcional i fa poc dies vaig poder engrandir el meu coneixement de Monicelli veient il Marchese del Grillo. Es tracta d’una producció de començaments dels vuitanta on se’ns presenta un personatge, el que dóna títol a la pel·lícula, i el seu entorn, el de la Roma ocupada per les tropes napoleòniques amb un Papa, Pio IX, amb grans dificultats per mantenir l’autoritat. El film fou una producció feta amb uns mitjans notables i que d’alguna manera em portà molt a pensar en Il Gatopardo de Visconti, tot i que genèricament el film es presenta com una comèdia. Hi ha tres elements comuns: en primer lloc, el tipus de localitzacions. En tots dos casos la història es recreada des del patrimoni conservat pels italians. No veiem decorats, sinó els mateixos palaus on es desenvolupa la història. En segon lloc, el pes que acaba tenint els protagonistes del film. Si Il Cattopardo és impensable sense Burt Lancaster, aquí tot gira entorn del treball d’un esplèndid Alberto Sordi. De fet, possiblement el treball de Sordi és més variat i exigeix un registre mes ampli doncs Sordi interpreta dos personatges, el del marqués gentilhome del papa i un carboner, físicament idèntic al marques, amb tendència a l’alcoholisme cosa que fa que en part la pel·lícula esdevingui una mena de versió d’»el princep i el captaire» de Mark Twain. Òbviament Lancaster i Sordi fan dos personatges ben diferents, mentre que el primer composa un personatge de noble, en el sentit més propi del terme, el personatge del marques és un individu entremaliat i més aviat cínic, una figura que a Sordi li sortia molt bé. Tots dos, però, coincideixen en la virtut comuna de la lucidesa. Són gent que sap que el seu temps ha passat i que la decadència d’allò que representen no té volta de fulla. Ara bé, el film de Monicelli no deixa cap escletxa a la melangia, potser des d’una certa consideració que la desaparició de qualsevol identitat social només esdevé dramàtica per l’absurda tendència humana a fantasiejar amb el caràcter etern de totes les nostres invencions conjunturals. Hom pot entendre que la peripècia del príncep de Salina es la constatació dramàtica de la pròpia finitud, alhora com figura individual i subjecte històric, el personatge interpretat per Sordi, en canvi, sempre sembla haver tingut consciència d’aquesta finitud que ja no és tant un problema com un motiu per riure. Curiosament, hi ha una altra coincidència entre els dos film que és la presència de Paolo Stoppa fent una paper semblant. A il Gattopardo era Calogero, l’home que desplaça el príncep del centre de l’escena social i aquí és Pio IX, l’autoritat que exerceix de consciència històrica i moral sobre el marques, amb molt poc èxit.

 

El fuego de la libertad

Fa poc he acabat el primer dels llibres que em vaig comprar el dia de de sant Jordi, el de Wolfram Eilenberger anomenat el fuego de lla libertad. En vaig gaudir molt de l’anterior, el tiempo de magos, en el que explica la biografia vital i intel·lectual de quatre gran figures del pensament d’entreguerres: Wittgenstein, Heidegger, Cassirer i Benjamin des del final de la primera guerra mundial al crack del 29. En aquest nou llibre el període abasta des del 1933 fins al 1943, la pujada de Hitler al poder i l’any en que es comença a fer palesa la seva derrota, El primer llibre em va agradar molt perquè combinava una bona capacitat narrativa, essencial per a construir un relat biogràfic, amb una molt bona comprensió del que suposà els treballs d’aquests pensadors. Eilenberg en definitiva s’inscriu bé dins de les corrents, molts presents a UK quan jo vivia, esforçats a fer una difusió de les idees filosòfiques rigorosa sense ser acadèmica (quelcom que aquí no existeix.) En el segon llibre, el període és més fosc i les figures més complicades. Són quatre dones que des d’una posició de subordinació, relacionada és clar amb el seu sexe, han estat reconegudes posteriorment com figures de referència de la reflexió posterior: Hannah Arendt, Simone de Beauvoir, Ann Rand i Simone Weil. L’habilitat narrativa del llibre anterior es conserva plenament però m’ha calgut fer més atenció a les idees, ja que, de fet, no estic familiaritzat amb el pensament d’aquestes autores. En alguns casos per poca motivació envers la seva lectura i en el cas de Weil per un total desconeixement. De fet, el resultat més palpable de la lectura d’aquest llibre és el meu desig d’apropar-me, quan s’escaigui si el destí no m’és del tot ingrat, a l’obra de Weil, de la qual Eilenberger ofereix pinzellades que han obert completament la meva curiositat i que com a figura humana és de llarg, la més interessant de les quatre. No ha estat així en tots els casos, el que ens explica de Randt, per exemple, sembla confirmar la meva sospita que hi ha entre la distància entre l’interès suscitat per Nietzsche i el suscitat pels nietzschians

 

Lliçons de sociologia

 

Els meus alumnes de sociologia, de segon amb els de primer no m'he atrevit, han llegit la primera part de l'assaig de Giuly No society, en el qual aquest geògraf francès escriu i documenta la decadència de les classes mitges occidentals, especialment la francesa, que ha començat fa unes dècades i que es va accelerant. Em sap una mica greu posar-els-hi enfront de veritats tan amargues com les que explica Giuly, però una de les coses unides a la decadència i el buidament de les nostres institucions educatives no és només que fem poc, sinó que el poc que es fa, és propaganda. La lectura ha estat profitosa en el sentit que han aprés coses i han estructurat idees que només podien intuir. Constato però dues coses, en primer lloc, que com deia molta gent entre ells possiblement Zizek, és més fàcil pensar l'apocalipsi total que no pas el final del capitalisme. Tendeixen a veure la situació com irreversible, perquè ningú es planteja que el sistema pugui canviar. L'altra cosa que constato és com els polítics esdevenen fàcilment una mena de bocs expiatoris als quals se'ls atribueix un poder que no tenen. Perquè molts pensen que des d'un voluntarisme, quatre decrets-llei poden canviar les coses. És una situació, em sembla, perillosa i és on estem

Vint i cinc anys

 

 Abans d'ahir parlàvem de vint i cinc anys per centrar l’origen de la nostra catàstrofe.  Primer vaig dir-ho a l’engròs però després vaig adonar-me que era prou precís. Fa vint i cinc anys acabava el curs 95-96. Havien passat dues coses el PP havia guanyat les eleccions i formava govern amb el recolzament de la CoNvergència de Jordi Pujol i aquell estiu  s’havien de fer uns horaris molt diferents als anteriors perquè es desplegava la LOGSE ,amb idees tan estrambòtiques com els crèdits trimestrals. La victòria del PP  era  el inici d’una època d’hegemonia ideològica que no ha acabat. Des de llavors o governa el PP o hi ha coalicions de tota la gent que no suporta el PP amb cap altre element comú i, per tant, abocades a la inestabilitat. Ell PP és liberalisme econòmic, llibertarisme moral  i nacionalisme espanyol. Aquest programa polític és del tot coherent amb l´enfocament educatiu especial portat  la LOGSE; la reducció de la cultura a sentimentalisme i  consumisme. Suposo per és per això que malgrat el mite dels canvis constants a l’educació espanyola, que en el debat públic es redueix a la qüestió de la religió i la llengua, el PP mai ha fet res per modificar la LOGSE.  Mirant els dos esdeveniments conjuntament l’estupidesa del PSOE és descomunal.  Ells mateixos han destruït l’eina fonamental de identificació  social per a  la gent que els havia de votar.

Buidament

 

A les meves classes de filosofia , l’explicació que faig sobre el tema de la llibertat giren entorn del contrast entre diferència entre llibertat com  fer el que et dóna la gana, seguir  el teu desig, i llibertat com determinar-te seguint la llei que tu mateix t’has donat. En una classe com la meva , cal defensar la segona, la de Rousseau i Kant, la que escau a un ser racional. El fet, però, és que d’entrada ningú no en pensa que pugui haver una concepció diferent de la primera i que molta gent mai no arriba a tenir clara  el contingut de la segona. La campanya  d’Ayuso, la seva utilització de la noció de llibertat ha estat dissenyada per gent que tenia molta consciència d’aquest fet.  Per això al final la llibertat es redueix a les canyes i a la capacitat de deambular lliurement de matinada. Els desigs són poca cosa i el cap de setmana ho hem vist amb aquesta nit de san Joan  un 9 de maig. Molta gent se’n fa creus, però ningú que tingui una certa consciència de la degradació de la nostra vida acadèmica i  cultural dels últims vinc i cinc anys se’n pot sorprendre. Al capdavall, la noció de llibertat kantiana és la de d’un republicà, entès aquest terme en el  seu sentit originari  i no en el folklòric etnicista que s’ha acabat imposant en aquest país, i sense noció de bé comú, no té sentit cap apel·lació a la llei

Sobre Jordi Pujol

 

Manuel Trallero fou un periodista amb un èxit, discret, com ell mateix diria, i a hores d’hora amb molt poca audiència, fora de la que li ofereix Xavier Rius al seu diari digital. Però això òbviament no hauria de prejutjat el valor del que diu. Darrerament està molt emprenyat amb els gens dissimulat blanquejament de la figura de  Jordi Pujol, fets pels diversos mitjans de comunicació, L’argument de Trallero em sembla clar i indiscutible. Pujol té, n’estic convençut, nombrosos mèrits intel·lectuals i polítics, però no hagués pogut construir el seu personatge sense el suport de Banca Catalana, l’antiga Banca Dorca, comprada per l’avi Florenci. No hi hauria pare de la pàtria sense aquets diners. I aquests diners no tenien un origen gaire net, sinó que provenien directament de la corrupció del franquisme. (i també, cosa que té gràcia quan parlem de gent més aviat prosionista de l’espoli dels jueus a la segona guerra mundial.  El pujolisme fou una continuació del franquisme. La corrupció ha estat la veritat essencial del franquisme, com ens explicà el mateix Pujol en el full clandestí distribuït al Palau abans del seu empresonament, i la corrupció ha estat l’anima del partit que va fundar i de la institució que va governar.  La retòrica que assimila el catalanisme amb l’antifranquisme pot amagar-ho però no pas esborrar-ho. Tot això està documentat al seu llibre, del tot silenciat a Catalunya i del qual cal dir que és un exercici d'investigació exhaustiu i rigorós en la utilització de les seves fonts.

Rei Lear

 

Ahir els diaris anaven plens d’anàlisis sobre els resultats electorals de Madrid. Uns més encertats, d’altres menys, però cap tan oportú com el el que vaig sentir al teatre Romea a l’escena en què Edgar, fent-se passar per un boig guia al seu pare que acaba d’esdevenir cec i diu allò de «quins temps aquests que els bojos guien els cecs», tot considerant que amb els bojos ens podem referir a tota la classe política en general, més que a Ayuso en particular. En tot cas, avui vull parlar d’el rei Lear i en concret del muntatge ofert pel grup teatral Atalaya. Es tracta d’un espectacle de primer ordre amb una escenografia molt senzilla, però molt adequada, jugant amb molt pocs elements: nou banquetes sobre l’escenari i un treball d'il·luminació molt ben estudiat, recreen perfectament l’escenificació del Caos, que constitueix el nucli de l’obra. Algunes part recorren a les cançons, cosa que, penso, contribueix a l'autenticitat de la representació. La major part dels actors doblen els personatges i el seu nivell és molt alt, demostrant que hi ha vida més enllà de Barcelona i Madrid. En definitiva, una representació que ha justícia a la que segurament és la millor tragèdia escrita en els últims dos mil anys

Hiperinflació i the ronettes

 Avui a la meva feina el meu company J.H. em parlava d’unes declaracions de Michael Burry, l’inversor que va preveure el terrabastall financer de 2008, en les quals dóna per segura una possible nova crisi caracteritzada per un procés d’hiperinflació. Aquesta possibilitat, la hiperinflació, també s’infereix de les rigoroses anàlisis efectuades per Turiel i no són incompatibles amb el que es pot deduir de les pràctiques dels nostres dirigents; de fet, des de determinats punts de vista podria ser desitjable pels que remenen les cireres. El meu company no té la culpa, però m’ha amargat el dia, no pas perquè tingui por de morir a la pobresa, cosa que se me’n fot, sinó perquè em queda una responsabilitat per complir i aquesta situació m’obliga a prendre decisions, que no sé prendre i a més em fan mandra. Avui és un mal dia, però no és només avui potser per això em noto cada cop mes la tendència a sentir cançons com les del vídeo (d’actualitat també perquè no fa gaire que ha mort el productor Spector l’inventor de la muralla de so, del que aquesta cançó constitueix una mostra excel·lent). Possiblement té alguna cosa a veure amb que aquestes cançons em porten al meu primer jo, la meva infància, el temps en que sonaven. Descrec molt de la identitat personal, i totalment de la concepció monista de la identitat personal. És molt menys absurd pensar que hi ha hagut molts JRA, que no pas un idèntic en el temps. Del Jordis que recordo, alguns no m’interessen gens, com el que dissertava sobre el dubte cartesià el 30 d’abril de 1992, i amb d'altres em sento molt proper, com el nen que jugava al balco de Reina Amalia mentre a la radio podia sonar perfectament, be my baby. Diferències totes les que vulgueu, però també una cosa en comú: un mateix sentiment d’indefensió, fragilitat, vulnerabilitat ...

I compagni

 

Buscant una altra cosa a la biblioteca del meu barri, la que porta el nom de Francesc Candel, trobo que tenen dues pel·lícules de Mario Monicelli,un director del que conec poca obra, només dos films, però del que puc dir que tot el que he vist, I soliti Ignoti, la gran guerra,, em sembla del tot excel·lent. Ara puc dir que cal fer afegir encara una altra gran pel·lícula, la qual vaig veure l’altre vespre, film realitzat el 1963 amb el títol de I Compagni.  La pel·lícula explica un conflicte sindical a una fabrica tèxtil de Torí on els treballadors demanen reduir la seva jornada de 14 a 13 hores basant-se en els nombrosos accidents que es produïen al final de la jornada. El malestar després d’un accident acaba expressant-se en una vaga encoratjats pel consell d’un professor de secundaria, perseguit per la policia de Genova, exercint de líder revolucionari. Aquest professor es diu Sinigaglia i està interpretat per Marcello Mastroianni, el qual fa una de les millors interpretacions de la seva carrera, i ja sé que això és dir-ne molt.

De vegades el cine històric resulta una mica esgotador. Penso a aquests films  britànics que formalment són perfectes i que tenen guionistes d’una categoria superior, però que resulten sempre massa inclinats a la tragèdia, massa seriosos. En molt casos és gent, els seus creadors, que han anat a la universitat i els han explicat que la història té alguna mena de finalitat com la realització de la raó. Si no ets tan alemany i tens una perspectiva més escèptica o més platònica, llavors te n’adones que no hi ha veritat històrica, si no hi ha també comèdia. Ningú ha entès millor això que gent com Comencini o Monicelli, no pas Visconti,  Monicelli de fet es consolidà a l’ofici fent pel·lícules de Totò. Sembla que la pel·lícula no tingué gaire èxit  perquè de fet el públic esperava una comèdia, a Espanya no en tingué cap perquè mai es va veure als cines al temps del franquisme i després no va haver interès a recuperar-la, fora d’alguna projecció televisiva.  No és una pel·lícula amb invencions narratives però si amb un ofici palès en la definició d’una narració fluida, que no perd mai  l’interès. Fonamental però és el treball de  Mastroianni capaç de fer alhora un personatge heroic i ridícul, idealista i picaresc, fil conductor d’una situació a la vegada èpica i esperpèntica. La resta del repartiment esta a la seva alçada amb un Renato Salvatori, un dels soliti ignoti, composant el personatge del treballador que evoluciona des de l’escepticisme a la consciència de classe

Encerclats per totes bandes

 

L'actualitat està marcada per la campanya electoral més absurda de les que mai s'han produït a aquest país, la que acabarà el 4 de maig a Madrid, i les negociacions del govern català reduïdes a un simple mercadeig de càrrecs. És l'estultícia habitual però aquesta setmana tenim indicadors de què les coses podem empitjorar. D'una banda, hi ha la qüestió de la negació de les vacunes als funcionaris de la guàrdia civil i la policia nacional destinats a Catalunya. Jo no és que m'ho passi bé havent de parlar de supremacisme i xenofòbia, però tampoc queda una altra alternativa quan t'enfrontes a un fet tan repugnant. Almenys Puigdemont ha afegit la sinceritat al supremacisme i la xenofòbia parlant clarament de revenja del 1 d'octubre.

Però el fanatisme sempre es retroalimenta des de l'altre costat. Així, avui, me n'he assabentat de la publicació d'un llibre d'un antic conegut, l'ex diputat de Ciutadans Antonio Robles, amb el qual vaig tenir una relació amistosa i ben cordial fa més de trenta anys malgrat que era clar que políticament no coincidíem. Com jo, en principi, l'Antonio està en contra del procés que defineix com una follia. La seva tesi però és que tan culpables com els nacionalistes són els que ell anomena equidistants, els personatges que per la seva actitud tèbia i dialogant han de ser també considerats com a culpables del desori. La llista és la següent:

• Luis del Olmo

• El President Zapatero

• El President Sánchez

• Jordi Evolé

• Rafael Ribó

• José Ignacio Wert

• Iñaki Gabilondo

• El gran Wyoming

• Josep Maria Alvárez

• Miquel Iceta

• Meritxell Batet

• Josep Piqué

• Javier Cercas

• Joaquin Sabina

• Risto Mejide

• Manuel Vázquez Montalbán

• J.L. López Burniol

• Gabriel Rufián

• Ferran Mascarell

• Javier Mariscal

la llista és prou gran. Alguns dels noms coincideixen amb gent també molt odiada per l'independentisme. Uns són catalans que ni són independentistes ni reneguen de la seva catalanitat. D'altres són espanyols que no exclouen el diàleg o reconeixen una realitat diferent aquí de la de la resta de l'estat. Si prescindim de totes les posicions que representen, em sembla que resta poc més que la destrucció completa de tota forma de catalanitat. El llibre però ha agradat a alguns lectors que potser mereix la pena consignar: la nostra representant al parlament espanyol, Cayetana Alvárez de Toledo, Joaquin Leguina, Albert Boadella i Fernando Savater, d'actualitat aquesta setmana després de l'anunci del seu vot a Ayuso, cosa que ha admirat a molta gent, però que em sembla del tot coherent amb la resta de la seva trajectòria. Un anàlisi una mica acurat ho demostraria, si valgués la pena fer aquesta anàlisi

Anatomia de un instante

 

Al lliure representen un espectacle basada en l'anatomia d'un instant, el llibre de Javier Cercas que explica els esdeveniments del 23-F. D'alguna manera, l'essència de l'espectacle es semblant al que vaig veure a l'octubre sobre els advertiments de Snyder contra la tirania. Es tracta fonamentalment d'explicar el llibre, doncs predominen molt més les parts que els actors rememoren el llibre, que no pas les que representen alguna escena. Tinc un bon record del llibre de Cercas, molt més en la seva qualitat d'assaig literari i moral, que no pas com document històric. Allò que jo recordava més del llibre constitueix el centre de l'espectable: la lloa al coratge mostrada per les figures de Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado i, especialment, Adolfo Suárez; un coratge que evidentment no mostrà la major part de la població. Aquella nit és probablement una de les més recordades de la nostra vida per tots els que va la varem poder viure amb una certa consciència i, la cançó de la Trinca, era molt exacta: el sentiment predominant fou la por, mancada d'una completa voluntat de resistir. Tot i que l'avi de la meva dóna pensava que tornàvem al 36, això era impossible perquè, qui més qui menys, teníem un R-5 i poques ganes de jugar-nos la vida. En aquest context és evident que la veritat històrica explicada per Cercas, el cop el va aturar el rei, (potser més a instàncies de Sabino Fernández Campo que no pas per una decisió pròpia) molesta. Evidentment és més que possible que el rei mateix l'hagués auspiciat i que en va treure rèdits indecents, però la vergonya de la nostra generació és que si no l'hagués aturat ell, no l'hauria aturat ningú (no pas el cop de Tejero que no tenia possibilitats però si el d 'Armada que indirectament Tejero contribuí a aturar).

Com he dit la rememoració de la figura de Suárez és la part més central de l'espectacle. Suárez és un personatge del tot estimable per a tota la gent educada literàriament, cosa que en el segle XX significa haver estat sota l'influx de Borges. Suárez fou alhora i indistintament un traïdor i un heroi; el polític més ambiciós i vanitós que hem tingut, però també dels molts pocs que va renunciar a la rendibilització de la seva trajectòria. La pàgina que recordava mes clarament del llibre és una de les que utilitzen per definir el personatge. A la tardor del 1976 poc després de ser anomenat president del govern va tenir que assumir la dimissió del ministre d'exercit, el general De Santiago, disconforme amb el projecte de legalització dels partits polítics anunciat per Suárez. El general enfurismat en el moment de presentar la dimissió després que Suárez li assegurà que la legalització no era negociable li digué ja veuríem perquè en Espanya hi havien hagut molts cops d'estat , la replica de Suárez fou que en Espanya en aquell moment el que encara hi havia era pena de mort.