Sobre el nou batxillerat

 

Finalment la fundació episteme si va fer un acte en defensa del batxillerat. M'hagués agradat explicar-ho una mica, però no val la pena perquè ja ho han fet aquí ells mateixos. Si de cas afegir que el primer ponent, en Pascual Gil, fou del tot precís a la seva anàlisi de les exigències polítiques i socials que duen a canviar, desfer, el batxillerat com ho fou Ferran Sáez descrivint els pressupòsits filosòfics i ideològics que hi ha darrera d'aquests intents. Al capdavall tots dos deixaren clar que allò que ve, tot i ser immoral i catastròfic, és el que ens toca, perquè és allò que el temps ens demana. Les preguntes de després tampoc convidaven a l'optimisme doncs feien palès que a més dels problemes insuperables exposats una altra dada fonamental és que una bona part del professorat no veu més enllà dels seus nassos i ben mirat aquest és un dels altres problemes insuperables.

Sfortunato il paese che non ha eroi

 

Després de la lectura de la palestra di Platone, he llegit un altre llibre del mateix autor., Sfortunato il paese che non ha eroi o com diu més precisament el sots-titol, ètica de l’heroisme. L’heroi del que parla no és el clàssic sinó un d’una altra mena que podem començar a albirar quan veiem la llista d’herois que l’editorial inclou a la portada lateral del llibre (els poso tots): Jacques Lacan, Harry Callaghan, els bastards de Tarantino, Po (de Kung Fu Panda), Batman, el Wild Bunch (de Peckinpah), Antigona, Beatrix Kiddo, Joe (el personatge de Clint Eastwood a per un pugno di dollari) i el doctor House.  El nou heroi es defineix perquè la seva acció no esta adreçada a l’assoliment de la supremacia del bé comú, defensa una moral superior, una hipermoral, més enllà de la llei i que fa d’aquesta transgressió de la llei un motiu de goig. Allò del que es tracta és de pensar una ètica no conformada a la llei, disposada a realitzar-se des del seu trencament  L’ètica de l’heroisme defensada per Regazzoni  és , així, una ètica del goig, cosa que no vol dir hedonista; perquè no només vol transgredir la llei sinó el principi de plaer, principi de subjecció material a una legislació del bé. En canvi el caràcter excessiu del principi del gaudi apareix íntimament relacionat amb la pulsió de mort. L’heroi modern és un humorista i sovint del gènere de l’humor negre; el sentit de l’humor mostrat per Harry Callahan quan parla amb el delinqüent negre a l’escena inicial de dirty Harry, film que ens mostra l’heroi post-modern per excel·lència. ( i l’expressió del gaudi és el somriure amb el que es clou l’escena de més amunt)

Aquesta definició de l’heroisme correspon per l’autor a la situació post-moderna (la qual cinematogràficament començaria amb Sergio Leone i es podria definir contra un director com Passolini i en general tota l’esquerra marxista com ja ens suggereix el títol, parodia- refutació de l’aforisme brechtià).  Hi som al desert perquè els vells valors han desaparegut, però lluny de cap sentiment de nostàlgia, aquesta és una oportunitat de noves pràctiques de llibertat. En aquest sentit el llibre, que pren com punt de partida la  psicoanàlisi lacaniana, dialoga amb altres autors del nostre temps com Sloterdijk, Badiou o Zizek. També Derrida en qui es recolza per afirmar que una decisió ètica basada en una regla, mai no és veritablement cap de les dues coses: ni decisió, ni ètica.

Personalment el capítol que més m’ha interessat és el tercer. (he de dir que d’altres es refereixen a treballs que no conec gaire com la sèrie de Dr. House, Kung- Fu Panda o els films de Tarantino). En aquest capítol estudia Wild Bunch i en concret la gran escena del film, el moment de la decisió dels quatre homes del grup d’anar a rescatar Àngel. Per Ragazzoni, el qual contradiu aquí obertament les lectures polítiques del film, allò més destacable de l’escena és la seva manca de dimensió simbòlica. No hi ha al·legoria política, ni cap recolzament en una creença moral o religiosa .Ragazzoni també descarta que sigui l’amistat afirmant que mai no es pronuncien als mots ni la paraula amic ni l’amistat. Jo això no ho veig tan clar. Pel contrari, em sembla que el tema de l’amistat,de l’amistat traïda, és constant en  tot el cine de Peckinpah .Per  Ragazzoni, el Why not de Lyle Gorch és l’afirmació de que no hi ha bones raons per renunciar al desig pur; al propi gaudiment; un desig que remet a l’escena on Pike afirma que  “when you side with a man, you stay with him, and if you can’t do that, you are like some animal, you are finished, we aare finished, all of us”; la decisió doncs és la de mantenir un goig on en posa l’afirmació de la pròpia identitat  o en termes nietzschians, seguir el manament d’esdevenir allò que s’és. Peckinpàh superaria la moral afirmant que l’home deu ser ell mateix. Això evidentment ens pot remetre a Lacan, però també a Plató.

Quan jo vaig estudiar Wild Bunch la noció des de la que vaig interpretar el film era la de nihilisme. Ragazzoni l’admet en un cert sentit, doncs no pot defugir el terme per definir aquesta situació que troba la millor metàfora en la noció de desert. Però d’altra banda el terme nihilista sembla incomodar-lo pel que té de connotació moral. Personalment jo experimento una mica el mateix amb el seu llibre, però el que em fa sentir incòmode és que la seva proposta heroica es pugui definir com individualista, doncs ara mateix em sembla evident que el individualisme és la forma més radical i pura de nihilisme, d’afirmació del no-res.  Per això el que ens resta, i aquí si estaríem d’acord i jo no ho discutiria pas, és la ironia, la que mai perd, per exemple, l’inspector Callahan.

Por

 

Diumenge em vam preguntar, parlant seriosament, com em trobava i tot el que vaig saber dir és que tenia por. Aquest sentiment n’ha esdevingut del tot hegemònic a la meva vida interior. Tinc por de totes les coses que em poden passar i de les situacions en que em trobaré, però també de que no em passin i de que no em trobin. Tinc por també per veure que cada cop és més evident que no hi ha res on agafar-se i por també per veure, quan més va més,  el creixement cada cop més accelerat de l’estupidesa col·lectiva aquí, a Catalunya,i  a tot arreu. La paradoxa és que de fet els motius d’aquesta por hi ha sigut sempre però el sentiment em sembla nou. No recordo haver-la sentit mai i si tenir en molt bona part les mateixes idees sobre el món que tinc ara. De fet,  pel que recordo i algun escrit que conservo, el que tenim ara, tot plegat, es veia venir de lluny.  Bé suposo que si més no, això indica que he tingut si no una vida afortunada, cosa que entra dins de l’opinable, si indiscutiblement una vida distreta.

Silencio administrativo

 

Silencio administrativo és un llibret de l’escriptora Sara Mesa. És una crònica d’un fet breu, ínfim. La narradora es sent interpel·lada pel rostre, en el sentit levinasià del terme, d’una dóna no gaire gran, però molt envellida que és al carrer, pidolant, després que li hagués sortir malament tot el que pot sortir malament i perdent la visió progressivament. Com que la narradora té una cultura com a mínim mitjana, ha llegit alguns diaris i ha vist de vegades, imagino, les notícies de la tele. Com que és bona persona es creu el que diuen i pensa que el cas d’aquesta doncs òbviament ha de tenir solució. Si hi ha ajudes,qui pots necessitar-la mes que aquesta dóna del carrer?

El llibre però acaba sent la crònica d’un fracàs. Res o gairebé res acabarà arribant a Carmen, la captaire,  malgrat els esforços de la narradora i de  més gent, per obtenir ajuts. Això s’explica en una crònica eficaç, directe que es llegeix d’una tirada. M’agrada com escriu l’autora, precisa en la descripció de la injustícia però defugint la trampa de l’emotivisme. L’autora està moguda molt essencialment em sembla per la denuncia de l’agorafobia.  Aquest sentiment, tots els que vivim en una urbs com Barcelona, l’experimentem unes quantes vegades cada dia. Sense dubte està lleig, però el que ens mostra el llibre és que hi ha una agorafòbia institucional, com en altres moments en llocs molt determinats hi ha hagut un racisme institucional. De fet, podem dir que el problema  fonamental de Carmen per rebre ajut és la demostració de la seva existència. Sense llar no constes a cap padró, i sense veïnatge nin tan sols no és considerat pels ajuntaments, el primer esglaó per a rebre assistència social.  Aquesta però no és l’única barrera hi ha moltes d’altres sovint vinculades a la digitalització de l’administració, un mecanisme d’exclusió palès per a molta gent.

El llibre va aparèixer el 2019 de manera oportuna. Ara, en el segon any de pandèmia, ho és encara molt més. Perquè fa evident allò que jo tota la vida he vist a l’ensenyament i el que hem experimentat amb la pandèmia. Els estats cada  cop tenen com a acció més essencial la propaganda i per això ja és del tot factible campanyes electorals com la última catalana on només hi ha slogans., Al vuitanta encara rèiem quan veiem la festa que obre el film Pierrot le Fou, on tot el diàleg son cites publicitàries. Ara és com si sempre hi fossin a aquella festa, com si no hi haguéssim sortit mai,

La palestra di Platone

Potser la pena és saber-ne tan poc, però allò que em  restaria a fer amb la filosofia seria exercir-la, no pas i no únicament estudiar-la. Això pot voler dir seguir la perspectiva proposada per Simone Regazzoni en aquest llibre, la que per ell és,  i  crec que té raó, la de Plató: allò que cal fer amb la filosofia es viure-la. Treball coherent perquè, en això Marx tindria raó, pot existir una vida filosòfica però no pas una supervivència filosòfica. El llibre de Regazzoni és un ajut important per mantenir aquest projecte en el que em quedi de vida

Molt rarament deixo d’explicar als meus alumnes, ni que sigui com a curiositat, que Plató no és deia Plató sinó Aristocles. No vaig més enllà però aquest és el punt de partida de Regazzoni, el qual, a més de ser un estudiós de Plató, és un esportista practicant d’arts marcials. Plató és un nom manllevat de la seva activitat juvenil com a lluitador i la lluita és molt important en els diàlegs platònics, com saben molt bé els que, seguint Strauss, han provat de fer una lectura integral dels diàlegs incloent el seu joc escènic. Quan Sales feia els seus cursos sobre Plató, una de les seves fonts era, a més de Leo Strauss,  Patocka i la seva  noció de cura de l’ànima. La tesi de Regazzoni és que la millor noció per entendre que és la cura d’ànima és la noció d’entrenament  seguida a la lluita. L’amor pel saber és sempre essencialment agònic. Per copsar  això, cal no només estar atent al text platònic, sinó també desfer-se d’alguns prejudicis relacionats amb la instrumentalització posterior de la seva obra. La cura de l’anima no significa en absolut el menysteniment del cos, això és clar a quasi tots els textos platònics com el Timeu on es parla de la simetria necessària entre les dues parts del complex. Certament es poden trobar potser excepcions com el Fedó, on, no cal oblidar-ho, el narrador és un pitagòric. La segona qüestió evident és que aquesta cura de l’ànima no pot coincidir amb el que fan la major part dels estudiosos de Plató; no es pot reduir a la lectura de textos, encara que només sigui perquè Plató visqué en un temps on no hi havia llibres i ell mateix tenia molt poca confiança a l’escriptura.

La idea central és doncs clara més enllà de l’academicisme, cal una altra concepció de la filosofia:

La filosofia, in origine, non è un discurso ma si pensa come allenamento di sé, esercizio di sé, (askesis), cura di sé, combattimento, che mettono in gioco l’ùnità di anima e corpo, il plesso psico-somatico in una società in cui l’agonismo – spinta alla lotta e al combattimento- penetra tutti i livelli della vita: politica, guerra, pratiche atletiche, retorica e drammaturgia, filosofia

Regazzoni, lluitador i estudiós platònic, fa convergir aquestes dues activitats en l’intent del domini de la nostra part més pulsional, l’arrel de l’agressivitat. Plató i en un cert sentit la veritable filosofia és així antimoderna, perquè la modernitat en una gran part ha preferit  el mite de la cancel·lació i l’exorcisme,  d’aquesta part, és a dir el moralisme, abans de la via platònica, la lluita pel seu domini. Aquesta és la part essencial de l’entrenament del lluitador, un subjecte que es construeix en l’entrenament, una pràctica de subjectivització que produeix una potenciació vital: Si trata di rendere più potente, più intensa, più affermativa la vita in un confronto continuo con la mort. No hi ha construcció de la subjectivitat sense askesis i aquesta és ontològicament lluita. De fet no són les Meditacions o la Fenomenologia de l’esperit una recreació d’un combat de boxa realitzat contra la pròpia ombra? Entrenar, suposo que només la lluita, sinó qualsevol esport es, com deia Nietzsche, una tensió vers l’excel·lència que implica un refús radical de l’enemic més enconat de la filosofia, la vida a la mediocritat.

Al capdavall sempre estem en el mateix punt el llibre Ragazzoni fa pensar que una veritable reforma de la filosofia, avui en una situació paradoxal, mai no hi hagut tant “filòsofs” com ara però tampoc mai la seva paraula ha estat tan irrellevant socialment, passa per tornar a Plató la inspiració per una filosofia carnal  capaç de pensar el vivent humà des de la seva dimensió animal, en el seu fer l’experiència d’esdevenir animal. La cura de si mateix no pot ser completa si no és cura de la nostra pròpia animalitat.

Ens trobem finalment amb un llibre que m’ha resultat inspirador com pocs, tot i que per un professor de secundària de filosofia a hores d’ara planteja un desafiament de grans dimensions, perquè si acceptem que la filosofia és essencialment lluita contra la mediocritat, el seu encaix amb el treball dels instituts, que tendeix al contrari, resultat cada cop més impossible.

The mangrove

 The Mangrove és el primer dels cinc films que Steve Mcquen ha fet per la BBC. Es presenta com una sèrie, però no ho ha continuïtat ni de personatge ni d’acció,  tot i que si el propòsit comú de reflectir l’experiència negra a  la Gran Bretanya contemporània. McQueen vé de l’àmbit del videoart i va fer un dels debuts cinematogràfics més importants d’aquest segle amb Hunger,la descripció de l’agonia de Boby Sands protagonitzada per un llavors poc conegut Michael Fassbender. Després tingué un  èxit de crític i publica amb 12 years as a slave.  Ara els films tenen un format més  televisiu i de fet segueixen una línia de dramatització molt tradicional de la BBC. The Mangrove és el nom d’un restaurant de Notting Hill obert a finals dels seixanta per oferir menjar jamaicà. El film es divideix en dos parts, a la primera veiem la campanya d’assetjament iniciada per una policia local, que vol mantenir els negres en el seu lloc. La  campanya acaba a una manifestació de protesta molt tensa, després de la qual nou veïns del barri, són acusats de desordres violents. El seu judici ocupa la segona part del film. El final fou feliç perquè tots els acusats foren absolts o reberen penes molts menors i sobretot perquè es qüestiona la versemblança del  testimonis dels  policies, reconeixent així de manera evident pràctiques i actituds  racistes a les institucions britàniques.

Com deia la primera vegada que vaig parlar d’aquest realitzador. Mcqueen és un bon narrador, cosa que vist el seu origen professional tampoc era del tot esperable, i aquest t film ho acredita. Especialment a la segona part que s’insereix en un gènere molt treballat i tipificat,  el cine sobre judicis, i on el seu treball no desmereix de cap de les millors del gènere.  També segueix mantenint des del seu començament una gran capacitat per enquadrar d’una manera personal i atractiva.  Al Regne Unit la sèrie ha estat molt bon acollida, McQuen és un dels favorits de Sigth&Sound, mentre que aquí, en concret a  El Pais, la recepció ha estat més freda retraient-li al film un cert maniqueisme. Aquesta crítica pot ser acceptable, però he de confessar que atès el tema que tracta el film, tampoc és fàcil trobar tons grisos. UK fou, i en molts sentits encara és,  un país manifestament racista; un racisme potser explicable, mai justificable.  Allò que sí té el film i ningú no en dubta és un treball interpretatiu de primer ordre com és habitual a les produccions britàniques i, per acabar, dir que a mi m’ha resultat molt emocionant no sols perquè pugui simpatitzar, que ho faig, amb la causa d’aquests  veïns sinó  també perquè durant sis anys de la meva vida, cada dia vaig anar-hi a aquell barri i em sento una mica també veí.,. El Mangrove no estava , va plegar el 1992, més de 200 metres allunyat de l’institut espanyol de Londres. De fet,  un fons constant és la construcció de l’autopista urbana que actualment separa el barri de Maida Vale i la resta de barris del nord.

La dificultat de ser allò que volem ser

 

Diu Cèline al seu Voyage que viure es poca cosa més que fer-se una mascara, amb la que enfrontar-nos al món i a nosaltres mateixos.  Això és així en tots els casos. Allò que antigament es deia tenir cultura hauria de consistir en fer aquesta tasca inevitable amb una mica d’auto-consciència. La que jo volia triar era la de l’escèptic que no es vol ni sorprendre ni patir per la idiotesa humana. De vegades me’n puc sortir, però no sempre. Segueixo emprenyant-me més del que voldria. Em va passar la setmana vegada a l’institut, quan els meus companys d’equip docent de batxillerat, pressionaren, amb èxit, l’equip directiu per augmentar l’horari presencial. Feren això moguts per la convicció de què els pobres nanos no poden prescindir de les seves exhibicions de saviesa i recolzada per una creença potser ingènua, de segur estúpida, en el lema propagandístics de què les escoles són segures. M’emprenyo també amb la campanya electoral tot i que fa mols anys que vaig seguir els passos del pare de Josep Pla, anar de l’”en aquest país hi ha molt per fer” a “en aquest país no hi ha res a fer”. Malgrat saber que no pot ser d’un altra manera, em produeix vertigen quan estan com estem,  ben a prop d’una davallada absoluta, seguim sentit tot aquest reguitzell d’inanitats i en un moment on la construcció de consensos amplis és urgent, ningú té absolutament res a dir als que no són els seus.

Nova llei de gènere

 

Vuit figures del feminisme històric han publicat un manifest contra la llei de gènere, projectada per la ministra Montero. Acusen la llei de reaccionària i diuen coses com la següent:

La identidad de género, explican, se define en el borrador como “la vivencia interna e individual del género tal y como cada persona la siente y autodefine, pudiendo o no corresponder con el sexo asignado al nacer”, pero “una vivencia interna e individual no puede generar efectos legales”.

“Si el sexo es irrelevante a nivel jurídico, todas las políticas para combatir la desigualdad estructural que las mujeres padecemos se tornan irrelevantes”, defienden.

Estic completament segur que la ministra Montero difícilment entendrà la primera objecció, com tampoc l’entendrien la major part dels meus alumnes pels quals l’única realitat que compta és la de les vivències internes i individuals i l’únic criteri de veritat possible és que veritat és allò que jo sento com a veritat (enfront d’això no compta ni la coherència, ni la utilitat, ni la correspondència amb cap fet). A tot arreu la tirania de la sentimentalitat és asfixiant i a Catalunya una mica més.

Un jardin abandonado por los pajaros

 

Recordo Marcos Ordoñez com a crític teatral de El PAIS; un crític potser amb massa tendència a sentar-hi càtedra, però del que en definitiva es podia fer cas. Hi vam parlar una vegada, quan jo era secretari de la SCF i volia vendre les nostres activitats, i la conversa no va ser amable, ni cordial ni en va sortir res. Tot això indica que no tenia una predisposició especial  a llegir un llibre seu, però em vaig deixar per la recomanació d’en Sergi Forgas i he de confessar que la seva lectura, m’ha resultat amena, interessant i sobretot profundament emotiva.

La raó d’aquestes emocions, d’aquest gaudiment passa pel goig de compartir. Ordoñez explica en aquest llibre els seus records d’infància, en els que descobreixo i rememoro també els meus i ho fa amb un castellà elegant i una mirada capaç de combinar de manera assenyada la ironia i la tendresa, els dos sentiments que han de predominar  quan arribem a un punt de certa reconciliació amb el passat. En el primer capítol Ordoñez descriu la casa dels seus avis materns, al carrer san Gil,  i ens parla del “negoci” que hi havia al portal, on uns vellets, represaliats republicans, miraven de sobreviure venen TBOs i revistes. Feia molts anys que no pensava, que no veia, aquests precaris Kioskos, que ni a Kioskos arribaven, però efectivament n’hi havia un munt  a la Barcelona de la meva infantesa. De fet, un dels subministradors habituals de les publicacions Bruguera, que jo devorava de menut, era la senyora Matilde que posava la paradeta a un portal del carrer Urgell entre Diputació i Gran Via.

Ordoñez va passar com jo mateix gran part de la infantesa al carrer dels avis materns, l’esmentat San Gil. El dels meus avis, era el carrer Amàlia, uns tres-cents metres més cap al port. Com jo, és doncs un fill del Raval, i de molts altres llocs. Quan varem néixer el Raval ja era antic i estava molt atrotinat. Ara el paisatge humà és del tot diferent i sembla una mica menys atrotinat. És clar que mentre aquesta ciutat pervisqui, perviurà el Raval. La gent ignorant sovint   imagina el Raval com una comunitat de gent dedicada completament a activitats delictives (jo vaig fer-ho veure a Londres a Antoni Vives, ara un delinqüent confirmat judicialment). Entre aquesta gent ignorant hi eren els primers governants de la Generalitat recuperada que varen preferir mantenir la Filmoteca de Catalunya a un local indigne, que això sí estava a San Gervasi, abans de mantenir-la a la seva seu, un cine de debò, que estava a un carrer de gitanos, com el de la Cera. Ordoñez explica un altre raval que fou també el meu (tot i que llavors ningú no dèiem Raval, era el districte cinquè o simplement el xino); un barri de gent humil, treballadora però d’una vitalitat extraordinària, un barri en el què, com veiem al llibre, cada escala formava una comunitat que era una mica l’extensió de la família i on a l’estiu la gent gaudia del terrat; espai obert per a tota mena de jocs i la contemplació del cel i els edificis alts de Barcelona (des del casa de l’avia, m’agradava molt deixar-me sorprendre pels reflexos de l’aeri del port). Només per l’evocació del barri i d’aquells temps en tindria prou per estar-ne agraït.

Tanmateix, hi ha més coses emocionants. Per exemple, l’atenció dedicada als cines o, com tants nens barcelonins dels seixanta varem passar tantes tardes. Ordoñez, com jo mateix, oscil·lava entre el mon luxós de les sales de la cadena Balanya i el gens glamouròs, i a l’estiu asfixiant,  dels cines de barri, més o menys, els mateixos que jo freqüentava el cèntric, el Padró, el Goya, no pas el Rondas que jo només recordo com teatre Calderon, després el cine on veuria la segona part de Novecento. També esmenta amb admiració el Windsor del que jo vaig sentir parlar molt als meus pares, però que ja no vaig arribar a veure.

El llibre ofereix, és clar, molt més. La vida de la família del pare, un policia franquista natural de Lleó, es ben novel·lesca i entretinguda, o la fa entretinguda l’autor mostrant-se com un bon narrador. Jo simplement assenyalo amb la que més he connectat. El llibre no parla mai de política, però em sembla que en té un gran valor. La Barcelona que ens presenta no té gaire a veure amb la que voldria la ideologia dominant a Catalunya, però s’assembla molt més a la que fou ,i encara és, la realitat d’un país en el que els “Ordoñez dívi” són gent ben normal.

Les confessions d'Agustí

 En algun moment dels anys noranta em vaig comprar les confessions d’Agustí. Presumiblement tenia altres lectures més peremptòries i el llibre es va quedar al prestatge de la biblioteca,  mantenint el testimoni de  la presència del sant d’Hipona.  Aquest any l’he llegit finalment i francament no he empatitzat gaire amb el que el pare de l’església ens explica. Evidentment aquest judici negatiu no significa desmerèixer la  rellevància històrica del text que és absoluta, obrint una via que finalment acabaria sent la de la modernitat. Agustí introdueix el problema del temps anticipant resultats fonamentals del pensament modern: la noció de temps només adquireix intel·ligibilitat des de la perspectiva de considerar-lo un fenomen psíquic. Potser també, per això, més de mil anys abans de  Montaigne, Agustí parla de si mateix. La diferència amb el pensador francès és que Agustí mai no sona, no resulta, sincer al lector.  Escrit en retrospectiva, resulta massa evident la perspectiva de l’”arribista” triomfador, que ha sabut triar l’opció més convenient, l’única possible de fet, per fer carrera i que converteix la justificació d’una elecció  interessada en el centre del seu relat autobiogràfic.

Agustí parla amb Déu, utilitzant un monòleg interior que situa Déu al dedins de la seva consciència.   Parla essencialment al Déu pare. Del Déu fill se’n recorda menys, almenys del Jesús que va dir “no jutgeu i no sereu jutjats”. A ell li agrada jutjar, ha fa sobre ell mateix  i sense gaire condescendència, però em sembla que hi ha aquí una forma molt bàsica de injustícia. Erigir la imatge del nostre jo actual contra els diferents jos del passat és una operació massa anàloga a fer trampes jugant al solitari; comprendre’s des d’innecessàries i injustificades amputacions. Després de la lectura dels dotze volums queda clar que potser Agustí estimava  molt Déu, però no queda clar que li quedés amor per la humanitat. De fet, sobta la fredor de fons amb  la que es refereix a pràcticament tothom en el llibre. Queda també molt clar que aquesta estimació a Déu és essencialment estimació a ell mateix, als seus projectes, les seves victòries, esdevingudes realitzacions de la voluntat de Déu.  En un cert sentit, Agustí em sembla un pensador força allunyat de la religió, o del que hauria de ser la religió. Potser perquè la meva concepció de la religió quan més va, més té relació amb  l’Orient i això implica el trajecte oposat al d’Agustí, no pas anar dels problemes metafísics a la solucions dogmàtiques proporcionades per la religió, sinó,  com predicava Buddah, simplement prescindir de tot problema metafísic. Pel que fa a l’altre funció essencial, la definició d’un camí de vida, la proposta moral, al capdavall el d’Hipona em sembla que no ofereix gaire res.

Crònica pedagògica sentimental

 

He acabat de treballar amb els meus alumnes la primera meditació. Els he fet llegir-la, com moltes altres vegades. Per a la major part ha estat una tasca inabordable. Llegíem la versió catalana d’en Robert Veciana i d’entrada hi havia problemes lèxics importants. Una noia em digué que no entenia el text perquè no sabia  qui era “Hom”; de fet, ben bé ningú no ho sap ... Més greu és el fet que la meditació se’ls fa incomprensible perquè l’única modalitat dels verbs que coneixen i que tenen realment present és l’indicatiu. Allò que em va dir  fa uns anys un altre alumne, “eso del subjuntivo por que no lo quitan?”, ja és una realitat sinó de dret, si de fet. Sense aquest coneixement és del tot impossible distingir entre allò que s’afirma, és suggereix o s’hipotetitza. La finor de l’argumentació cartesiana resulta incomprensible i la meva afirmació de que Descartes era un gran escriptor. gairebé marciana. Òbviament aquesta pobresa del llenguatge és a la vegada causa i efecte d’una pobresa de la imaginació. La dificultat del text més important està motivada però per la impossibilitat de copsar, i per tant viure, el problema al qual s’enfronta Descartes. Descartes medita perquè vol deslliurar-se de l’error. Els meus alumnes no tenen aquest problema, perquè no s’equivoquen mai.  Quan totes les opinions són valides, l’error no existeix perquè tot s’hi val.   Són així evidentment perquè així és la  nostra societat però sobre tot la nostra pedagogia. La impossibilitat d’acceptar l’error és una conseqüència directa de fundar l’educació en la llagoteria, l’adulació, la qual no només consisteix en ensenyar malament, sinó en negar la impossibilitat d’ensenyar. L’adulador pot proporcionar una certa satisfacció de no gaire valor, però a canvi de renunciar  a tota l’autoritat dels seus judicis.