Molt coincident en
alguns aspectes amb la reflexió de John Gray és la que podem
trobar al darrer llibre de Roberto Calasso. Com l’anglès Calasso
es preocupa de mostrar la pervivència dels vells esquemes
religiosos, molt fonamentalment de la pervivència de la fe, en el
pensament progressista, pretesament alternatiu. El secularisme
humanista mateix, aquesta és una de les seves tesis fonamentals, es
pot entendre bàsicament com una nova forma religiosa. Aquesta
religió, com ha vist també Gray difícilment és compatible amb el
que sabem sobre la naturalesa. L’aspiració màxima d’aquest
humanisme fora una demostració científica de què evolutiva ment és
convenient ser bo, cosa que no acaba mai de sortir. Resumint molt el
nostre mon es basa en l’existència del lliure albir i de la
ciència. La comptabilitat entre tots dos és dubtosa i enfront
d’aquesta dificultat es tendeix a elidir aquesta pregunta.
Per Calasso el
fenomen que caracteritza la nostra època és la inconsistència, per
això les dues figures fonamentals del nostre temps són el turista
i el terrorista. Un terrorisme que ja no es fonamenta en cap mena de
motivació convencional sinó en l’atzar. El turisme per Calasso
és l’exponent màxim de l'home dedicat a viure des de
l’allunyament de la realitat. En aquest sentit la culminació de la
via turística es troba en l’addicció al mon virtual.
Tanmateix la
intuïció que m’apareix més valuosa és la que m’ha permès
il·luminar la meva pròpia experiència. Per Calasso després de la
mort de Déu, quin acaba prenent el seu lloc és la noció abstracta
de societat com nom que serveix per designar un tot omnipotent i
omnicomprensiu al qual no podem deixar d’estar sotmesos. Els seus
punts de recolzament són variats començant per Durkheim i Mauss i
seguint amb Simone Weil que ja havia descrit la mimesi progressiva
del social pel religiós. A tot això podríem afegir el 90% de les
coses que escriuen els meus alumnes que necessàriament parteixen
d’aquesta tesi. Allò social és l’únic ídol possible i el
problema fonamental és que després de gairebé dos segles de
societat secular en les que hem estat ensinistrats per ignorar allò
invisible, ara ens manquen mitjans per reconèixer-lo . El problema
de la secularitat, per Calasso, es mostra finalment idèntic al
problema de la democràcia. No consisteix tant en uns continguts com
en unes regles, però com ja veia Sòcrates al Gorgies, els humans
apassionats per la geometria són sempre poquets. En aquesta
situació, el perill, del qual també podem trobar exemples ben
propers, consisteix en fer el pas, no gaire gran, que separa el
procediment del ritual.
La segona part del
llibre consisteix en un recull de citacions i anècdotes de coses
esdevingudes a Europa entre el 1933 i el 1945. El fil no és massa
aparent però la impressió deixada pel conjunt és colpidora i
potser ens mostra que aquella gran crisi es va tancar en fals.
Algunes són ben remarcables com per exemple la comunicació de Elie
Halevy el 1936 en la societat francesa de filosofia on ens explica
que des del punt de vista intel·lectual la tirania implica una
estatalització del pensament, que assumeix dues formes: la primera
negativa, mitjançant la supressió de totes les opinions
considerades contraries als interessos nacionals i la segona
positiva, mitjançant allò que podem anomenar l’organització
de l’entusiasme. Significativa
resulta també la sensació de colpiment sentida per Simone Weil el
1941 quan llegeix el treball de Planck, el qual li sembla molt més
revolucionari que el d’Einstein i per tant una possible nova
fonamentació del món. Això contrasta amb la pràctica
irrellevància del tot el que diu Plank quan no parla de mecànica
quàntica. El mon es fonamentarà en un ciència que no podem
acabar de concebre, descoberta per un home que fora de la ciència no
té res a dir. És aquesta ciència la que fonamentarà el prestigi
i el domini de l’home blanc, fent un paper no gaire diferent del
que la religió catòlica feia Cortes i Pizarro, però si més no
aquests sabien una mica que eren els sagraments
