El 10 d’abril del
2016 fou la darrera vegada que vaig anar al teatre amb els meus pares. Com
sempre passa en aquests casos no en teníem
idea. Dotze dies després la meva mare va patir una isquèmia de la que
només s’ha recuperat molt parcialment. Mon pare va morir fa un mes. Jo no vaig
tornar a escriure des d’aquell vespre. Mentre tant han anat passant altres
coses. L’entusiasme que es desbordà fa cinc anys i tres mesos, ha anat a més i
és completament dominador mitjançant les seves formes oposades. Molt bona part dels esdeveniments dels
darrers mesos, el brexit, l’elecció de Trump, el procés indiquen que el tema
dels filòsofs de la meva joventut, l’exhauriment del projecte il·lustrat, ja no
és una mera disquisició teòrica, sinó que el comencem a viure a la pràctica. El
meu projecte de treball de quatre anys , el llibre sobre Hume, es va anar en
orris de manera completa, potser el fracàs personal més important que compta, això
sí, amb l’absoluta indiferència de pràcticament tothom, cosa que pot servir de
relativa consolació. A la vessant professional també tots els averanys es van
acomplint però els encerts no són precisament cap font de joia.
I tanmateix
voldré seguir fent algunes anotacions des de la consciència de la seva absoluta
insignificança. Al capdavall és una forma de teràpia relativament barata i
innocent i segueix essent l’única manera que conec, tot i que relativament
efectiva, de tenir la il·lusió de poder fer una mica de resistència al poder d’aquest
imbatible guanyador que és el temps.
