A la tornada de Londres
he estat llegint alguns dels llibres que vaig adquirir sobre la situació
política del país. Un d’ells és el llibre d’Owen Jones, The Establisment and
how they get away with it. Hi ha, em sembla, traducció al castellà. Va ser una
lectura relativament decebedora, en comparació amb el llibre anterior del
mateix autor sobre la demonització de la classe obrera, del qual aquest és un
revers, em sembla, menys vigorós i més mancat de novetats. En tot cas una
lectura profitosa pels que encara tenen dubtes provocades per les tonteries que
es deien fa uns anys sobre la superació de la guerra de classes a la societat
occidental, quan el fet cert és que possiblement mai no ha havia estat tan
virulenta i tan poc equilibrada.
Possiblement el més recomanables són els capítols dedicats a la
mediocracia, és a dir al caràcter totalment mític de la noció d’un “quart poder”
independent (no sé pas que podria dir de l’Espanya i la Catalunya actual) i la
reflexió que fa sobre el caràcter quasi completament virtual de la noció de sobirania
estatal. La possible solució, la revolució democràtica, no té gaire contingut i
és quasi una contradicció en termes.
Kerry-Anne Mendoza
fa un balanç al seu llibre Austerity de la política social dels anys posteriors
a la crisi que han suposat la demolició de l’estat de benestar i l’emergència
del que ella anomena l’economia Zombie, cosa prou corroborada per quasi tots
els observadors de l’economia mantenidors d’una certa independència, que ens
han alertat del caràcter fictici d’allò que anomenem creixement des de fa vint
anys. L’autora utilitza la noció de feixisme corporatiu, molt propera a la idea
plantejada en aquest bloc fa uns mesos, que considerava que la llavor del
feixisme incipient es troba a la hegemonia de tota mena concedida a l’empresa
privada. Això fa de mal dir en un país on el model d’excel·lència és ESADE,
però em trobo reconfortat veient que no estic sol pensant aquestes coses. De
fet abans que una exclosa del sistema i algú tan marginal com un professor de
filosofia, gent potser més respectable havia dit coses semblants. Veieu, per exemple, la
següent citació:
La primera
veritat és que la llibertat d’una democràcia no està segura si el poble tolera
el creixement del poder privat fins un
punt on aquest esdevé més fort que el del mateix estat democràtic. Això, en la
seva essència, és el feixisme, la propietat del govern, per un individu, per
un grup o per qualsevol poder privat que
prengui el control.
Aquestes paraules
foren pronunciades per F.D. Roosevelt al
congrés americà el 29 d’abril de 1938
