Imperatiu categòric

Quan era jove i em vaig deixar seduir per l’imperatiu categòric kantià, no en tenia consciència de la fatalitat d’aquesta decisió. Fa quasi vint anys que estic escrivint, i diguem-ne pensant, des del refús d’aquell moment de feblesa i encara no m’acabo de quedar a gust.

Michéa sobre liberalisme, infantilisme i el joc del F.C. Barcelona

L’ideal d’autonomia no és certament estrany als liberals. Pel contrari, la idea que qualsevol home és prou gran com per decidir per ell mateix la manera amb la que ha de conduir la seva vida, legitima el seu combat econòmic i cultural permanent contra tota intenció “paternalista” de l’estat, les esglésies o la col·lectivitat. El seu problema és que fundant així aquest ideal d’autonomia sobre la natura suposadament egoïsta de l’home (sobre la convicció, en d’altres termes, que la lliure persecució per cadascun del seu interès ben entès, és la clau d’una societat ordenada), el liberalisme es veu forçat a encoratjar el manteniment de les condicions d’una infància eterna (tot percebent l’egoisme inicial del subjecte humà com natural) fent així problemàtic, de fet impossible, l’accés a la maduresa i l’autonomia veritables.

La més petita familiaritat amb el futbol (o amb qualsevol altre esport col·lectiu) seria prou per esvair aquesta concepció simplista de les relacions entre l’individu i la col·lectivitat (Camus deia, és al futbol al que dec les meves idees sobre la moral i els homes). Tothom sap, en efecte que un jugador tindrà molta més capacitat de realitzar-se individualment (un Xavi, un Messi, un Iniesta) quan les seves prestacions s’inscriuen dins d’un col·lectiu organitzat on tothom vol d’entrada jugar pels altres (essent llavors el pas, des d’aquest punt de vista, la forma futbolística del don i la paret la millor il·lustració, del donar, rebre i tornar) (1). És aquesta tota la diferència que existeix entre el meravellós joc del F.C. Barcelona (hereu en aquest punt del “futbol socialista” de Gusztàv Sebes) i el futbol liberal de Raymond Domenech (el qual té clarament la preferència de Mediapart) on cada monada aïllada sembla jugar per ella mateixa amb uns auricular de MP3 sobre les orelles i l´’única obsessió del proper contracte al cap.



(1) És filosòficament interessant fer esment que a l’Anglaterra de finals del segle XIX els clubs de l’èlit aristocràtica i burgesa (que originalment dominaven aquest esport nou) practicaven el dribbling game (un joc fundat només al drible i a la proesa individual). Foren els primers clubs obrers els que varen inventar el passing game (joc fundat, pel contrari, a l’art del pas i de l’organització col·lectiva). El 31 de març de 1883 (pels amants de les coincidències molts pocs dies després del de la mort de Marx), la victòria a la final de la copa del Blackburn Olympic (el club dels obrers del tèxtil i la metal·lúrgia) sobre els Old Etonians (el club de les elits liberals)constitueix, així, una dada simbòlica tant per a la memòria històrica del proletariat anglès com a la història tàctica del futbol.

Extret de le complexe d'Orphée , pp. 293-294