Le culte du néant

         Le culte du néant de Roger Pol- Droit és una història de la difusió del budisme en Europa. La narració tracta de desvetllar una paradoxa. Avui en dia, en general, el budisme té una molt bona imatge. En part, perquè alguns dels seus aspectes son coincidents amb sensibilitats contemporànies. Personalment, jo diria que un avantatge en el seu favor, i que comptaria més si la il·lustració no naufragués del tot, és la seva completa absència de pressupòsits metafísics. Aquesta bona imatge contrasta amb la que aquesta pretesa religió va tenir en el segle XIX europeu quan fou generalment qualificada com horrorosa. La qüestió de fons era evidentment la del nihilisme. La doctrina de Buda es veia com una adoració del buit i una negació de la vida. Aquesta perspectiva es possiblement del tot indefensable ara, però només després de que la crítica metafísica del segle passat i en part la física quàntica ens hagi ensenyat a pensar la realitat prescindint de la noció de substància. Pol Droit, però, fonamenta la seva defensa en el caràcter terapèutic del budisme que el fa incompatible amb allò que els europeus entenen per Nihilime, l'Alexei Kirilov dels Dimonis

        El llibre de Pol- Droit és exhaustiu i per això comença amb les indicacions sobre el budisme present a obres del segle XVIII, quan es comença a desenvolupar la filosofia de la historia. A tot arreu es comença a perioditzar la història en eres i la primera és una era primitiva, anterior a les religions del llibre. Sorprenentment, estava molt estesa la hipòtesi de que tots els primitius eren iguals i per això, junt amb la manca de notícies reals, sortien teories sobre el budisme que identificaven la figura de Buda amb la de divinitats com Odin o Osiris. També despertà un cert consens la hipòtesi de la negritud de Buda. I eren freqüents els que, partint del fet cert que hi ha monestirs budistes, pensaven que els budistes eren uns cristians que s'havien oblidat de Crist o uns imitadors de pràctiques cristianes que no entenien. Encara a mitjans del XIX aquesta confusió estava present i això explica obres tan sorprenents com l'escrita per un acadèmic noruec, "senyals del culte Budista a la Noruega pre-cristiana". El començament del segle XIX suposa un canvi radical i el mateix Hegel, per exemple, ja disposa d'informacions de certa qualitat, tot i que més sobre la religió dels Vedes que no sobre el budisme pròpiament. Les primeres traduccions de la llengua Pali, la dels textos budistes més antics, no apareixen fins després de la seva mort, tot i així, Hegel tindrà molt a veure en la caracterització del budisme com nihilisme. Tampoc en fou aliè, Schopenhauer, el qual llegia els textos orientals com una confirmació de les seves reflexions.

        La estigmatització del budisme està causada sobre tot per la interpretació política del mateix i la constatació del fet que, tot i ser hindú d'origen, el budisme havia estat expulsat de la Índia. El Budisme fou interpretat com un moviment polític de rebel·lió contra la hegemonia dels Brahmans i en aquest sentit anàleg a les tendències anarquistes i socialistes que estaven apareixent en el segle XIX. El fet que fs  erradicat de la Índia on predominava del tot la religió més antiga, era una fet molt alentidor per les forces reaccionàries. L'exemple per excel·lència és , sense dubte, el pensador nacionalista, i per tant reaccionari, Renan. La por al budisme era una màscara de la por a la revolució en un sentit polític, però també metafísic. En un mateix sentit, la conversió dels asiàtics es convertia en la missió més important de la civilització (ni que fos mitjançant missions tan patètiques com la de Black Narcissus).

    Em sembla que el llibre té un interès indubtable per com mostrant la recepció d'un culte en principi aliè ( no hi havia budistes a la Noruega pre-cristiana) acaba dient molt de com som realment els europeus i d'alguna manera em serveix per revalidar el que m'explica en Jordi Sales quan era estudiant: no ens mai de refiar de les lectures fetes pels Filòsofs. Quan més importants i originals es pensen, menys fiables.

Lucidesa herética

 

    Al seu empirisme herètic, Passolini afirma que hi ha una presenza ininterrota del nazismo como unica vera ideologia borghese. (pos 2720) El lloc on això és faria més manifest seria a l'Amèrica provincial. Si de jove hagués llegit això, m'hagués semblat quer exagerava. Ara només em queda reiterar la meva admiració per un home que veia els que tots els altres eren incapaços de veure

The Chase

 

    The Chase és el darrer treball per pantalla gran desenvolupat per Lilian Hellman. Tanmateix, sembla que el guió filmat efectivament fou alterat de moltes maneres pel productor Sam Spiegel. Veient-lo ara el film és un recurs del tot pertinent, acadèmic i de llibre, per explicar la noció de boc expiatori. Com s'escau a la temàtica és un film prou coral. El film explica un dia singular a la vida d'una petita ciutat on arriba la notícia que ha fugit de presidi Bubber Reeves, un home dels quals molts tenen por. Al poble viu la seva dona embolicada amb el que era el seu millor amic i el fill del cacic local, cosa ben sabuda per tothom i que fa preveure problemes. Per imposar la llei, hi ha el sheriff Calder, un home amb bones intencions però del tot desprestigiat, perquè hom el considera molt més corrupte del que realment és.

    The Chase és una molt interessant pel·lícula que no acaba de ser bona del tot. En part, és perquè el guió, tot i que sovint té molts diàlegs, en general, hi ha potser dues excepcions, mostra els seus personatges de manera molt poc matisada i la segona és que Penn em sembla un director irregular que en alguns moments, l'escena on Bubber es apressat a l'abocador de cotxes, no acaba de trobar el pols narratiu. Certament altres, pel contrari, són molt reeixits: el començament del film, l'escena de més amunt.. El millor del film passa pel treball d'alguns del seus actors, fonamentalment el sheriff interpretat per Marlon Brando. Sembla que ell no estava gaire satisfet amb el seu paper, però acaba component una encarnació a la vegada plausible i patètica de l'heroi americà. Les seves opcions són sempre correctes però el seu fracàs és absolut. Robert Redford el fugitiu representa d'una manera convincent la barreja de fragilitat i obstinació que caracteritza el seu personatge. La seva dona podia haver estat Faye Dunaway, però Penn pensava que no era prou atractiva per ser una primera actriu i trià Jane Fonda. La filla del gran Henry era un mite eròtic del moment , però a mi em sembla molt més atractiva, l'actriu que fa el segon paper més important, la dona del sheriff, és a dir, Angie Dickinson. També diria que era millor actriu i de fet aquí resulta molt convincent. En tot cas l'interès històric del film és innegable. Quan la vaig veure de jove, pensava veure l'escenificació d'un moment superat de la història. Ara el film, el seu retrat de la violència inherent a gent que segueix vivint en la frontera, encara que aquesta només existeixi en la seva ment, mostra unes malalties de les que els americans no sembla que puguin, ni vulguin guarir-se

Solo la muerte te salva de la vida

     Si això és veritat avui s'ha salvat ja l'autor de la frase i la cançó, Jorge Martínez, afectat d'un fulminant càncer de pàncrees. No faré un panegíric doncs ens quedarem amb la seva definició de ser un macarra i un hortera que anava a tota hostia per la carretera. Si recordaré que fa no gaire anys vaig tenir l'oportunitat de veure'l amb Ilegales al Lava de Valladolid i que el seu directe, tot i no ser ja un nen, era molt potent i del tot convincent. Als vuitanta les seves lletres descrivien un ambient plenament apocalíptic, en las calles hay coches ardiendo. Los parados se estan divertiendo, és a dir, que d'actualitat no han perdut gens. Que en pau descansi. Tota la pau que li escaigui a un rocker.

Natale in casa Cupiello

 

A la biblioteca de Catalunya ha tornat Natale in Casa Cupiello de Eduardo de Filippo. L'obra ja havia estat representada en aquest espai sota la direcció d'Oriol Broggi i pel que sé amb el mateix actor protagonista: Pep Cruz. No havent vist les representacions anteriors no puc comparar, però aquesta representació em va semblar brillant. Sense entrar en detalls l'obra ens explica unes festes de nadal en una família amb una divisió en tres actes de tota la vida: la preparació de la festa, el dia de la festa i l'endemà. L'escenari està situat en el centre de la sala i en els entreactes alguns actors i el staff mouen els mobles que calen, mentre hi ha diàlegs ben festius entre part dels actors i el públic. La família doncs és bastant típica ,posada ja en una fase d'envelliment, és a dir, sense nens, cosa que sempre posa un punt de patètic a la celebració del Nadal: un matrimoni ja gran, amb un pare punt maniàtic i molt xerraire, la dona mestressa de casa, patidora i molt tova amb els fills, el germà del marit, també prou maniàtic i el fill, que fa d'adolescent quan ja no li toca. A aquest nucli cal afegir la filla, mal casada amb un home ric, aquest i un jove amic del noi que ha esdevingut també amant de la noia. També hi són quasis empre el porter, de vocació cafeter, i una veïna.

De Filippo és un dels grans mestres de la comèdia italiana i ho demostrà amb aquesta obra de diàlegs molt divertits i molt precisos descrivint el mon de classe mitjana petita d'aquesta ciutat de Napols, eternament decadent . Com molt bé sabia Hawks, a la comèdia la velocitat del discurs dels actors és essencial i això aquí està molt ben resolt, cosa que crea molt moments francament divertits. Al sortir, pensava que en gran part m'ho havia passat molt bé perquè m'havia identificat molt amb l'ambient on es desenvolupa l'obra. Jo Nàpols el conec d'haver estat de vacances un parell de vegades, és a dir, molt superficialment, però hi veig molt del meu entorn en aquesta descripció de Filippo, sobre tot, la teatralitat amb la que s'exposen les emocions, reals o fingides. Potser és perquè Nàpols té moltes coses en comú amb Barcelona, totes dues són ciutats portuàries, bilingües, molt antigues però sobretot perquè més enlla de les collonades inventades per historiadors romàntics al servei de l'estat o d'un projecte d'estat, hi ha un substrat comú, que ha de dir-se mediterraneïtat, d'una realitat ben certa, encara que no hagi estat instrumentalitzada políticament almenys des de fa un parell de mil·lennis.

Les aparences no enganyen ( mai de la vida....)

    Tant que es van capficar Kant i Heidegger; amb totes les voltes i revoltes que Plató es va esforçar per descriure a El Sofista i finalment, pel que sembla, no hi ha cap problema del ser i la ontologia són faves comptades ... Tota la vida enganyat pels esmentats, sense dubte, agents del patriarcat

 

Ellingtoniana

 Fa seixanta anys Duke Ellington va fer un històric concert al Palau de la Música Catalana. Era un Ellington en el seu millor moment, valgui la redundància perquè el millor moment d'Ellington foren els seixanta anys de la seva carrera. La commemoració ha estat un concert de la Sant Andreu Jazz Band que aquest estiu havia quedat segona en el concurs de bandes de jazz celebrat al Lincoln Center de New York en homenatge a aquesta gran figura. Ens van oferir dues hores de concert que en general van tenir un nivell altíssim  i van confirmar-me a la idea que Chamorro és una de les millors coses que han passat en aquest país (com que avui estic optimista, he optat pel plural). El so de la banda té alguna cosa de miraculosa i a més aquest cop van estar reforçats per Paul Madzela saxo bariton de l'orquestra del Lincoln Center, excel·lent tant per la seva tècnica com pel seu vigor. Un altre nit pel record. No faré una crítica, però sí una lamentació, Potser és arbitrari, però se'm fa raro una homenatge a Ellington on no hi és la cançó del clip.

Ciudad sin sueño

     Veig Ciudad sin sueño la pel·lícula de Guillermo Galoe rodada a la Cañada Real de Madrid i protagonitzada per la gent del barri com feien els neorrealistes italians, un dels precedents del treball de Galeón, l'altre seria el del realisme màgic. La pel·lícula explica la història de Toni, un noi de 15 anys que té diversos problemes: la seva família està enfrontada entre els que volen acceptar un pis per ser reallotjats, els seus pares, i els que, com l'avi i patriarca volen seguir al poblat, el seu millor amic Nabib deixa el barri per anar-se a un poble de la costa mediterrània, està deixant de ser un nen, cosa que en la seva cultura el comença a situar en el mercat matrimonial i sobretot vol recuperar la seva llebrera que l'avi ha utilitzar per pagar un deute poc clar. La pel·lícula segueix la trajectòria del noi i ens mostra la seva vida.

    El film ha tingut crítiques entusiastes com la d'Alberto Olmos, el qual valorava molt com el director es surt del tòpìc previsible en un film sobre la Cañada Real. Ciudad sin sueño no és un film de denuncia social. No denuncia la pobresa dels protagonistes, però ens pot fer pensar en la nostra. Un altre tema és que no acabo de compartir el seu entusiasme en termes estrictament cinematogràfics. A mi, com al meu germà, la narració em va deixar una mica fred especialment en el seu començament. Allò que més m'ha interessat del film és el que l'apropa a ser un documental antropològic, mostrar-nos una cultura diferent que tanmateix no es troba a l'altre punta del mon, sinó als nostres extraradis. Ja he escrit aquí que valoro molt la cultura gitana com un dels nuclis que millor ha resistit la pressió homogeneitzadora del sistema global. Si més no són una demostració pràctica que mai no és veritat que no hi hagin alternatives. Una altra qüestió és si aquesta alternativa és efectivament millor o desitjable i en aquest punt el film és prou honrat. No idealitza la vida dels gitanos, indubtablement més lliures en molts sentits que nosaltres, però a canvi d'una misèria amb la qual, com diu el director en aquesta interessant entrevista, tampoc té molt sentit parlar de llibertat. En tot cas, Ciudad sin sueño compleix él que deia Godard no és un film polític, no ens dóna un missatge, sinò una cosa millor, un film fet políticament.

El cau de la guilla

     El cau de la guilla és el títol català de la novel·la publicada enguany a l'editorial Mai Més de l'autora Anna Staronibets. Jo havia llegit dos altres llibres seus, la glándula de Icaro i una edad dificil, però aquí ens situem en un terreny ben diferent. Si els contes es situen en un àmbit entre la ciència-ficció i el terror, aquí l'aproximació genèrica més clara seria la d'un relat d'aventures barrejada amb molts elements fantàstics. Si els altres llibres eren contes o novel·les breus, el cau de la guilla respon del tot al que la majoria entenem quan es parla d'una novel·la russa, moltes pàgines i molts personatges. L'acció es situa a l'agost del 1945 a un poble de Manxuria, és a dir, en el moment en que l'exercit roig comença el seu avanç als territoris ocupats pels japonesos. La trama m'és molt difícil de resumir. Comença amb la fuga de tres presos d'un camp de concentració. Un d'ells el protagonista Kronin és un antic artista de circ que ha perdut la memòria quasi del tot i té la determinació de trobar la seva dona. Dels altres dos, un morirà però serà present tota la història, perquè el mon dels morts no està aquí del tot separat amb els vius i l'altre acabarà el servei de l'antagonista de Kronin, el seu mestre com a mentalista i responsable de la serva pèrdua de memòria, que ara és coronel de la KGB i vol tenir Kronin sota el seu control. A la seva fugida, Kronin arriba a un poble perdut de la frontera on troba la comunitat de les dones guilla, les qual tenen la capacitat de convertir-se en aquests animals, viuen si no eternament, indefinidament i no envelleixen. cosa que els és molt útil perquè una de llurs font de nutrició és l'energia que extreuen dels homes quan fan l'amor. La seva naturalesa està amagada però estan marginades del nucli central del poble, els anomenats "vells creients", mig exiliats en aquelles contrades remotes. Les dones -guilles però tenen un problema provocat per la maledicció d'un savi taoista que no només és immortal sinó que sap fabricar un elixir capaç de procurar la immortalitat. Aquesta fórmula és cobejada pel cunyat de Kronin, un nazi alemany que aspira a trobar un mecanisme de revenja fent reviure un exercit de soldats de terracota (no pas els de Xian, que serien un simulacre, sinó els autèntics) També acaba tenint un paper fonamental la unitat 508, un centre d'investigació biològica que utilitza presoners de guerra com matèria prima, dirigida per un samurai japonès.

    Tot plegat és prou embolicat i no sé si invita molt a llegir-ho. De fet, em va costar orientar-me al principi però em sembla que no hi ha millor testimoni de l'ofici de l'autora que el fet que la lectura esdevingui cada cop més interessant i al final apassionant. El final és feliç malgrat que sigui una narració plena de soroll i fúria o, com diem els catalans, de sang i fetge. El canvi de format no significa que molts trets dels celebrats contes no hi sigui. En primer lloc, el que filosòficament és més actual i era el nucli del magistral relat, una edad dificil, la intercanviabilitat entre allò humà i allò animal. De fet, això arriba al punt que alguns dels capítols estan narrats des del punt de vista d'un gos, el qual entén bastant bé els afers humans aplicant una lògica, diguem-ne, canina (Staronibets no adopta amb exclusivitat ni la tècnica del narrador omniscient, ni la de privilegiar la veu d'un personatge, sinó que les va alternant). Finalment el caràcter difús de la línia i la mort també té una clara continuïtat amb els relats anteriors. El personatge amb més control de la realitat, el mestre taoista, és algú del tot concent de la dissolució de la realitat en aparença que fonamenta la familiaritat del plantejament de Staronibets amb els Philip K. Dick

Tell Them, Willie Boy is here

     Tell them Willie Boy is here és la segona, i última, pel·lícula d'una de les trajectòries mes desaprofitades del cine americà, Abraham Polonsky., un dels guionistes i realitzadors que va veure la seva trajectòria trencada per la cacera de bruixes del senador Mc Carty, que en el seu cas va quasi cloure una carrera que havia començat amb dos gran èxits: el guió d'un dels que potser és un dels millors films sobre el mon de la boxa, Body and Soul, i una obra mestra del cine negre, Force of evil, totes dues amb el gran i malaurat John Garfield. Polonsky va estar en una situació difícil quan va ser interrogat i requerit pel seu passat perquè va fer la guerra com oficial d'intel·ligència, amb la qual cosa no podia revelar gaire res del que havia fet o deixat de fer. Efectivament era membre del partit comunista, cosa que mai va ser il·legal als EEUU.

         Quasi vint anys després va fer aquest film, un western tot i que l'acció s'esdevé a començaments del segle passat. Willie boy és un noi indi que torna de la presó i té una cita amb la seva noia. El seu pare s'oposa a aquesta relació i quan els sorprèn, Willie el mata en defensa pròpia. Aquesta acció en el seu codi tribal, simplement sancionaria el matrimoni, però està clar que les lleis americanes no ho veuen de la mateixa manera i Willie, que té del tot clar que la presó és infinitament més dura per un indi que per un home blanc, fuig amb la noia. La pressió de la directora de la reserva, que vol fer de la noia índia una mestre, obliga al sheriff, que és també el seu amant ocasional, a fer un escamot per perseguir-lo malgrat que ell en principi era partidari de deixar-ho córrer., és a dir, de deixar el tema a la policía de la reserva. La pel·lícula consisteix doncs en la descripció d'aquesta persecució. Willie Boy té l'avantatge del seu coneixement de la regió, però va a peu i menys ràpid del que podria anar si anés sol. L'escamot armat i amb cavalls està mogut per les ganes de tornar als vells temps de la guerra amb els indis. El tema es complica perquè hi ha una visita presidencial a la contrada i la premsa s'interessa per la història d'un indi rebel que potser vol començar una nova guerra índia. Polonsky es va basar en una història real que sembla fou la darrera partida per fer justícia popular als EEUU El final a la vida real va ser prou diferent al del film. La noia va morir d'un tret dels perseguidors, (a la pel·lícula no queda clar si és un suïcidi o l'autor és Willie Boy) i el final de l'home fou incert, tot i que sembla que si va poder fugir i arribar a Las Vegas on anys més tard morí de tuberculosi.

        Segurament el millor del film és troba en els diàlegs que sovint recorden el talent que va dur Polonsky a triomfar. En canvi, el film no em sembla que acabi mai d'agafar un bon ritme narratiu i quan l'has acabat de veure penses que ha durat més del cent minuts reals, mala senyal. El sheriff és Robert Redford que fa un treball eficaç però en el que tampoc pot brillar especialment. Pel meu gust el pitjor del film és l'elecció de l'actriu protagonista, la jove indià, que recau en Katherine Ross, (molt popular llavors després d'haver protagonitzat The Graduate i Butch Cassidy and the Sundance Kid) a la qual un maquillatge més aviat ridícul no ajuda res. Als anys 60 es podia fer a Amèrica un film com aquest on queda molt clar el caràcter estructural del racisme americà, però no donar un paper principal a actors indis. Willie Boy és William Blake, però que com Blake, en realitat d'origen italià, tenia una etnicitat poc marcada i era un actor més que competent, acaba sent un dels suports del film.