Segons
llegeixo als diaris un grup teatral afeccionat compost per gens
d'origen hispanomèrica anomenat Sin Papeles va representar un obra
per encàrrec de l'ajuntament de Barcelona on parlaven de la seva
situació i dels entrebancs que viuen a la nostra comunitat. Els
agosarats membres del col·lectiu van parlar de l'ús del català a
les dependències administratives i com era d'esperar l'enrenou va
ser majúscul i ha acabat amb una petició de disculpes de polítics
del l'ajuntament a membres de la conselleria de política lingüística
i amb les habituals acusacions de catalanofòbia i la indignació
contra els que no saben veure que sense català no hi ha país.
Acceptant
com diu
Marti Blanch a la Vanguardia que sigui raonable la utilització
del català en els àmbits oficials, em sembla indispensable recordar
que l'encàrrec pretenia que els immigrats expressessin el seu punt
de vista. I des de la seva posició la llengua del país que t'acull
és sempre un entrebanc. Parlo aquí des de la meva experiència,
havent viscut en un país on la llengua no era el català ni el
castellà. Evidentment jo no tenia cap pretensió de què ningú
deixés de parlar en anglès, ni cap aspiració que l'anglès deixés
de ser "llengua oficial" ( de fet, no sé si ho és, no ho
és per exemple als EEUU). Sempre vaig voler millorar el meu anglès
i per tant havia d'aprofitar totes les oportunitats possibles. El
problema fou les vegades que vaig notar que les meves febleses podien
utilitzades en contra meva. Això passava bàsicament en dos cassos,
quan vaig topar amb gent xenòfoba i quan vaig ensopegar amb emprats
públics amb poques ganes de treballar. Això em passava estant en
una situació econòmica còmoda, no sent del tot incompetent a
l'idioma i, segons les classificacions de l'administració britànica,
essent un ciutadà de tercera categoria ( no és una metàfora. La
meva adscripció ètnica era la tercera, "white, other
background", la primera era pels britànics, la segona pels
irlandesos i les "colorejades" eren com quinze més).
Possiblement per molta més gent l'entrebanc era més gran. No tinc
clar que a Catalunya la quantitat de gent xenòfoba i de treballadors
públic que volen escaquejar-se sigui més petita que al Regne Unit.
Si tinc clar que a Catalunya hi ha gent, jo en sóc un, que estima la
llengua catalana per ella mateixa, però en els darrers temps
predominen els que només estan interessats en la llengua per què és
un eina per marcar diferències.
Si
seguim la comparació amb UK un altre element és molt important.
L'arribat al Regne Unit no té per què saber les lleis del país,
però surt al carrer i la situació és clara en quant al predomini
de l'anglès. Aquí com em van dir una vegades uns alumnes aguts, la
idea que els nois joves poden tenir del català als seus barris, en
termes quantitius la majoria del país, és què "el català és
una llengua que utilitzen els professors per parlar entre ells".
Podria haver matisat aquesta afirmació amb l'adverbi
"malauradament", però em sembla que els catalans no
tirarem endavant fins que no aprenem a acceptar que les coses són
com són i no com hipotèticament haurien d'haver sigut. Només és
pot fer acció política des de la realitat i no prenent com a
referent el que històricament hagués estat just. En general, la
justícia té poca relació amb la història.
En
tot cas, i aquest és el punt més essencial, si se'ls va convidar a
donar el seu punt de vista, allò que la companyia havia d'oferir era
això. Pot ser un punt de vista erroni, poden haver errors factuals
(crec recordar que als CAPs de la meva ciutat els papers de salut són
bilingües, però puc estar errat, tendeixo a no fitxar-me en això),
en cap cas això justificaria la censura que l'ajuntament lamentava
no haver exercit . Fer impensable el qüestionament del que
considerem els nostre principis és indubtablement una forma de
feblesa; com si no ens acabéssim de creure
allò que diem voler o defensar.
.jpg)
.webp)
.webp)
.webp)