És un senyal de gran feblesa per la meva part que em deprimeixi escoltar bajanades. La meva pràctica, com passa sovint, no acaba d'assumir les meves certeses teòriques. Una de les bajanades més ridícules i malèvoles que sovint escolto és l'afirmació mantinguda per moltes persones (?), segons la qual allò que està fent Israel a Gaza és defensar la civilització occidental. Hi ha més d'un exemple però el més famós segurament és de l'ex-president del govern que va contribuir a salvar aquesta civilització impedint a Saddam Hussein utilitzar el seu potent arsenal amagat. Ja deia l'altre dia que això d'Occident és un terme que tampoc m'és còmode, però si efectivament pertanyem a una tradició amb amb una certa substància, el més valuós d'aquesta tradició, hi és en el llibre d'aquesta foto (Josep Pla hi estaria per cert del tot d'acord). Allò que aprenem en aquest llibre és que en una discussió racional no podem admetre gent que justifica els seus principis per ser-hi a un llibre obra de Déu. No hi ha llibres escrits per Déu (o en tot cas aquesta creença subjectiva i personal no es pot prendre com un fet). Entre aquesta gent hi és indubtablement Hamas, però també qualsevol que pugui pensar que existia una justificació de considerar Palestina com a lloc d'un estat jueu o els que ahir aclamaren Kirk i Trump a l'enterrament del primer. Si allò valuós d'Occident és la tradició representada per Spinoza, aquesta gent és un altra cosa. Sense dubte, pitjor
Un dietari que va voler ser de filosofia
Total de visualitzacions de pàgina:
dilluns, 22 de setembre del 2025
dimecres, 17 de setembre del 2025
Carniceria Caballar
Quan jo era molt petit al mercat de Sant Antoni hi havia una mena de comerç ara inexistent. Eren parades amb un retol que posava "Carniceria Caballar" (a més de tebeos recordo haver-me emprat molt a fons llavors en llegir els noms de les parades del mercat). Venien, com el nom indica, les despulles pel consum del que una llarga tradició, que inclou a Jonathan Swift i Robert Redford, consideren l'animal més noble de la creació. No hi ha ara d'aquestes botigues i no les havia en el temps dels meus besavis. Responien a una necessitat puntual. Quan la societat es va motoritzar de cop van començar a sobrar molts cavalls. Aquí no tenim grans espais naturals buits per deixar-los anar i es va prendre la pragmàtica solució de menjar-se'ls. La lògica és implacable tot i que pot ser desagradable. No hauríem d'oblidar les parades de carnisseria de cavall. És la clau per entendre la nostra situació educativa. No és que el poder es desinteressi per l'educació dels nens, és que no li interessen, perquè el nens essencialment poden ser tan obsolets com ho eren els cavalls, Gaza és un experiment d'aplicació d'aquesta lògica i possiblement un dels primers experiments foren els confinaments del COVID
El dia més feliç de la meva vida
En aquell moment indiscutiblement i avui encara ho podria dir, és un del que no recordo la data exacta però fou el mes de juliol de 1981, quan en unes oficines que estaven a la cantonada dels carrers Muntaner i Sepúlveda vaig rebre la comunicació que em deslliurava de l'obligació de fer el servei militar. La meva eufòria fou absoluta. Cap dels meus col·legues del moment no em va deixar, sanament, d'envejar. Mirant-ho des de la perspectiva actual els motius per estar satisfet són encara més grans. Llavors jo podia sospitar, però no sabia tan certament com ara, el car que val el temps i per tant la importància de guanyar, com a mínim, 14 mesos de la meva vida. Com a ciutadà de l'estat espanyol un dels avançaments més indiscutibles que he pogut viure ha estat el de la supressió del servei militar i tot i estar en principi preparat mentalment pel pitjor que es pugui esdevenir, no puc deixar de sentir-me molt amoïnat quan sento veus que demanen la seva reinstauració. Sembla que aquesta és gairebé un fet en l'estat més avançat (en servilisme) de la Unió Europea: Alemanya. L'argument ara, com llavors, és aprendre que és la disciplina. Això evidentment es fa millor des d'altres vies que no exclouen la racionalitat ni l'anul·lació de la individualitat. En tot cas sembla un canvi coherent amb l'esllavissament cap a l'autoritarisme cada cop més accelerada que estem vivint. També és clar que qui es pugui creure que l'objectiu de Putin es arribar a les costes portugueses mereix viure aquesta reinstauració.
dimarts, 16 de setembre del 2025
Adéu a Robert Redford
The Sting fonamentà la idea de que vestir bé tenia poc a veure amb seguir la moda, perquè en modas masculina al cim ja s'havia arribat feia varies dècades
Avui ens ha deixat sembla que de forma tranquil·la i assossegada coherent amb la seva personalitat Robert Redford. Crec que ha estat l´última gran estrella del cine americà, en el sentit més clàssic del terme, o si es vol l'última gran estrella de l'Amèrica que s'imaginava unida ètnicament (cosa que vol dir efectivament que només una ètnia comptava) El públic l'estimava i també els productors perquè he constatat diverses vegades que a totes les pel·lícules dels setanta el volien com a protagonista encara que fos una opció forassenyada. No em sembla que fos un actor brillant però si eficaç i solvent. Si avui he de triar entre els meus records la primera pel·lícula que em ve al cap és The Sting. M'ho vaig passar molt bé veient-la quan era preadolescent en un dels pocs cines d'aquella època que encara existeixen. lLavors es deia Moderno avui és el Girona i com a gust personal em quedo amb els seus dos treballs de l'any 66 quan va començar a ser una estrella: el seu paper secundari, però fonamental a The Chase d'Arthur Penn i el seu primer protagonista a una pel·lícula imperfecta que m'agrada molt, this property is condamned amb un director pràcticament debutant que fou el més important de la seva carrera: Sidney Pollack. Varen fer set films junts entre els qual hi són els més populars de l'actor com The way we were, Jeremiah Johnson o Out of Africa,. Ha estat un impulsor del cine independent mitjançant el seu impuls al festival de Sundance i treballà com a director (curiosament guanyà com a director l'Oscar que mai va tenir com a actor) fent entre d'altres un film del que guardo molt bon record The Quiz Show on treia bones interpretacions de JohnTurturro i Ralph Fiennes
divendres, 12 de setembre del 2025
Cuando se jodió Europa?
Que, els europeus, estem en el punt més baix des de fa segles, està fora de qualsevol dubte. Que no hi ha gairebé cap motiu racional per ser optimista també és prou clar. És procedent llavors parafrasejar a Vargas Llosa i preguntar Cuando se jodió Europa? Per respondre aquestes preguntes possiblement no hem de fer massa cas als diaris i anar molt més enllà. La mort de la nostra civilització comença el 1914. És llavors quan arrenca una decadència no pas ràpida, però irrefrenable, de la qual potser la constatació primera és el col·loqui de Davos del 1929. (un altre tema és que la meva generació hagi tingut una vida de vacances pagades per uns americans, ara sembla cansats de fer aquest paper).Llavors comença el procés de liquidació de la gran cultura europea que, com assenyalava aquesta setmana David Rieff, (el fill de Susan Sonntag, la jove que comença la seva carrera intel·lectual astorada per la buidor del discurs del gran Thomas Mann) té com a últim episodi l'atac a la tradició desenvolupada per la cultura woke. 1914 suposa una malbaratament gratuït d'una hegemonia legitimada per aquesta gran cultura que revela la seva inanitat llavors. Des del 18 la filosofia, la religió i l'art només són exercicis d'autòpsia. Malauradament ni tan sols ens queda el dret al sentiment nostàlgic de l'enyor, doncs aquí els woke tenen possiblement raó, aquesta gran cultura era el revers d'una moneda on l'altra cara eren el racisme i l'imperialisme
dijous, 11 de setembre del 2025
The Girls
Veig a la Filmoteca The Girls, el film de George Cukor de 1957. Evidentment no cal cap justificació, però en seria una gaudir del film en el seu scope original, cosa que no havia pogut fer mai. En aquells anys la MGM ja havia donat per acabada l'època dels grans musicals i fou la pel·lícula amb la que Kelly tancava el seu període a la MGM que constituïa fins llavors tota la seva carrera. Això li dóna a la pel·lícula un cert to nostàlgic. De fet, com deia una senyora del públic mentre sortíem és un musical amb molts pocs números musicals. Només cinc dels qual tres són escenes representades a un teatre. Això si com a mínim, n'hi ha un, el ball entre Kelly i Mitzi Gaynor, del clip de més amunt, tan bo com qualsevol dels realitzats per Kelly al seu millor moment.
Dit això, però The Girls és una pel·lícula rica en motius pel gaudiment i una comèdia brillant. El film es pot presentar com una variació d'una de les pel·lícules que més havien impactat a la dècada de les cinquanta, el Rashomon d'Akira Kurosawa. Aquí no es tracta d'un crim, sinó d'uns suposats intents de suïcidi dels quals se'ns expliquen tres versions diferents per tres dels quatre protagonistes. Seria un error considerar que és una aproximació frívola perquè, sovint, canten i ballen. Cukor no tenia la capacitat de creador d'imatges que tenia Kurosawa, que excel·leix en aquest film donat-li una fondària metafísica inhabitual. Però era un espectador intel·ligent del comportament humà i veient-la ahir em va semblar molt fi el seu tractament, especialment com varien els interpretes les seves actuacions, els seus personatges, segon quin sigui el narrador. Kurosawa feia finalment un lament sobre la fragilitat de la situació humana, Cukor suggereix un escepticisme resignat perquè la conclusió que, em sembla, es segueix del film no és tant que tots menteixin, com que cadascú explica una veritat conformada pel seus sentiments; no pas la veritat del que efectivament va passar, sinó la veritat del que ells van sentir i viure. Més enllà de metafísiques em resulta divertit la interpretació que Kelly fa de Barry Nichols, amb un sentit autoparòdic proper al de Dean Martin en Kiss me, stupid. Si més no exagera dos trets molt característics de Kelly, un dels seus personatges, el seu caràcter de seductor irresistible, i un altre del Kelly real, la tendència a tiranitzar les companyes de feina. Entre allò agradable del film no es pot deixar d'esmentar també la música d'aquest gran geni que fou Cole Porter, el seu darrer treball cinematogràfic de fet, i la presència de Mitzy Gainor, tota la pel·lícula amb un pentinat que encara estava de moda quan jo era molt petit, però que fa anys no he vist a ningú.
dimecres, 10 de setembre del 2025
Beckett
El rei i el canciller reflexionen sobre les forquilles
Beckett és una de les mostres més notòries del cine històric britànic dels seixanta. Explica la historia de la relació entre Enric II, Peter O'Toole, i Thomas Beckett, Richard Burton, el seu col·lega fins que el rei decidí que fora arquebisbe de Canterbury i passa a ser el seu rival. Basada en una obra de Jean Anouilh, sembla que aquesta filiació és la causa de diverses inexactituds històriques la més important de les quals és que Beckett no era saxó com es repeteix al film. Sembla que la documentació del dramaturg francès quan l'escriví un segle abans no fou òptima. Més important però és segurament el fet que el respecte a l'obra original fa que els diàlegs no tenen la brillantor d'altres obres britàniques del mateix període, per entendre'ns les que escrivia el gran Robert Bolt. El director, Peter Grenville, equilibra amb professionalitat les exigències d'espectacle i el fet que el film tracta d'un tema prou important com el de la relació entre el poder secular i el poder espiritual. Seixanta anys després el film mereix ser vist pel duel interpretatiu entre els dos protagonistes, tots dos en un gran moment, Burton acabava de ser Marc Antoni al Cleopatra de Mankiewicz i O'Toole havia enlluernat tothom com el coronel Lawrence. Els estils interpretatius de tots dos són del tot oposats en correspondència amb els seus personatge, O'Toole desfermat, extravertit i brillant i Burton introvertit, contingut i sobri. Quatre anys més tard O'Toole reprengué el mateix personatge d' Enric II, el rei més important de la història de l'Anglaterra medieval segons el judici de David Hume a la seva història d'Anglaterra. Pot ser anecdòtic però jo no ho veig del tot així, cap dels dos intèrprets és anglès. Si és anglès el secundari més important, John Gielgud, que fa de rei de França.
dimarts, 9 de setembre del 2025
Romeria
dilluns, 8 de setembre del 2025
Serpico
Recupero Serpico de Sidney Lumet. Crec que no l'havia vist mai o si la vaig veure no em va deixar cap record. Serpico explica la història d'un agent de la policia de New York amb una trajectòria professional marcada pel seu compromís contra la corrupció policial, el qual li obligarà finalment a deixar el cos policial i el pais. La carrera de Lumet va tenir moltes pujades i baixades però amb aquest film va començar la que potser és seva millor època doncs molt poc després faria Dog Day afternoon i Network, dos dels films més representatius de la dècada. Tots dos foren grans èxits com també aquest film de 1973. En aquest cas a més la crítica va estar d'acord amb el públic. Personalment no em satisfà del tot l'estructura narrativa amb un guió segurament massa deutor de voler explicar tot el llibre que és a l'origen, però hi hi dos coses que cridaren la meva atenció i de les que val la pena prendre nota. La primera la radicalitat del film. Allò que mostra el film no és que que hi hagin policies corruptes, cosa que seria banal, sinó que en el cas de la ciutat de New York aquesta corrupció és, no tenim motius per pensar que ara sigui diferent, estructural. Aquesta tesi és molt clara al film que també dóna indicis per a pensar que aquesta estructura està molt vinculada a com s'exerceix de fet la democràcia en Amèrica; un vot per quatre anys no dóna prou força contra estructures amb tant poder real. La segona és que encara que Lumet sigui d'una generació anterior a la dels cineastes que revolucionaren el cine americà dels setanta (també el seu origen, la televisió, és diferent) el Serpico d'aquest film no deixa de ser un altre membre de la nissaga d'Ethan Edwards, herois obsessius, amb un punt patològic a la seva integritat, o no, moral. Serpico és Al Pacino. Era el seu primer protagonista després d'haver estat Michel Corleone, paper que reprendria en el seu treball següent i encara que d'entrada no tenia massa confiança en aquest paper, el film resultaria inconcebible sense la seva presència.
diumenge, 7 de setembre del 2025
Bona i mala filosofia
Rosen va dir que la República de Plató s'entén bé només si s'accepta que és un acudit, una broma. Jo ho subscric plenament. De retruc, això serveix plenament que vol dir ensenyar malament la filosofia, cosa que consisteix bàsicament en tancar totes les possibilitats d'entendre on és l'acudit. En el cas de Plató segur, també en el d'altres filòsofs. Matisem la mala filosofia no està a negar la interpretació de Rosen, sinó mantenir una concepció que du a considerar-la a priori inviable.
dilluns, 1 de setembre del 2025
Los Balcanes en la política internacional contemporánea
dissabte, 30 d’agost del 2025
Weapons
divendres, 29 d’agost del 2025
Imbecilitat en pràctica
Diumenge parlava d'imbecil·litats locals. La història de la geladeria té però més pa que formatge i calen moltes ganes d'exagerar per parlar de tragèdia. Altres llocs, més potents fan pagar molt més car als altres la seva imbecil·litat. Parlem, per exemple, d'Alemanya. Era ben petit quan vaig aprendre que sumar dues quantitats iguals equival a doblar l'original. Una veritat tan bàsica no sembla a l'abast dels polítics alemanys actuals, els quals pensen que la manera d'esborrar la seva culpa en un genocidi és promoure'n un altre. Segurament tenia raó algú com Gunter Grass quan afirmava en el seu Im Krebsgang (2002)
La història, o per ser més precisos, la història de la qual els alemanys ens hem burlat repetidament, és un vàter embussat. Tirem la cadena i tirem la cadena, però la merda continua pujant.
dijous, 28 d’agost del 2025
The World after Gaza
Titular un llibre The world after Gaza és un encert excepcional, doncs expressa el convenciment, molt compartit, de què el genocidi de Gaza és un moment cabdal a la història de la humanitat i suposa passar a un altre estadi, possiblement pitjor. El llibre es tan encertat com el títol. El seu autor és Pankaj Mishra. Potser aquest nom no us diu gaire, però va ser designat fa deu anys entre els cinquanta millors pensadors del mon, des del 2008 és membre de la Reial Societat de Literatura anglesa i ha estat distingit per la universitat de Yale. Ha estat reconegut com a novel·lista però en aquest llibre mostra una capacitat indubtable pel treball d'erudició. Personalment el llibre m'ha resultat una lectura balsàmica doncs exposa un punt de vista molt diferent, és a dir no provincià, dels esgrimits a la premsa del país, per totes dues bandes però especialment dels que justifiquen el genocidi per la defensa dels valors occidentals i a més adopten la molt contemporània actitud de presentar-se com a víctimes en aquest cas d'un anticolonialisme considerat un moviment essencialment antinatural. Afirmacions cíniques que es fan mentre a gran part del mon s'imposa una censura sobre les expressions a favor dels palestins. Ahir per exemple vaig saber que la revista Monograma no va voler publicar la recensió d'aquest llibre de Josep Masanes, aqui.
El llibre és essencialment un estudi sobre la Shoa o no tant, sobre la Shoa en ella mateixa fenomen perfectament estudiat, sinó a la imatge de la Shoa i com com aquesta ha estat utilitzada a partir d'un cert moment, que certament no és el de la fundació, per legitimar l'estat d'Israel i després, i aquest és possiblement el nucli del llibre, per fer una justificació del colonialisme occidental en general. Perquè com explica la tercera part del llibre el genocidi de Gaza és l'últim, i indubtablement, el més cruel , testimoni del supremacisme blanc que defineix com a subhumans la gent de pell més fosca (la major part de la humanitat, dit sigui de passada). Evidentment això implica contradir i qüestionar la identificació del nazisme com a mal absolut que a Europa ara sembla indiscutible, però que no té cap sentit des de la perspectiva d'un individu provinent d'un país sotmès al colonialisme. Allò que Hitler defensava al "Mein kampf" no era res essencialment diferent del que els britànics van estar fent durant més d'un segle a a quasi tots els racons del seu imperi. Pot variar la capacitat organitzativa i la utilització de la tècnica moderna, però és idèntica la consciència de què les races superiors tenen dret a disposar de les inferiors. Allò diferent en Hitler no és tant el que feia, sinó que ho fes a gent que eren blancs. Potser és qui va anar més lluny però no en una direcció diferent. D''altra banda no hi ha gairebé diferència en l'ús retòric del tòpic de salvar Occident propi del dictador alemany i el que ara llegim o sentim per tot arreu.
Personalment sóc un gran admirador de Primo Levi i entre les lectures que més m´'han marcat hi és Levinas, una reflexió que té a l'holocaust el seu punt de partida. S'enganya molt però qui pugui pensar que Levi. Levinas o qualsevol altre intel·lectual han tingut un paper determinant en aquesta identificació del nazisme amb el mal. Molt més decisiva resulta la sèrie Holocaust i la Lista de Schindler, les quals no es feren fins que Israel no va començar a assumir la tasca de fer de guardià dels interessos americans a l'Orient mitjà. Fou també als vuitanta quan es feu i es filmà Shoa de Lantzman. El record de la Shoa no surt de manera espontània sinó que és una creació política i hi ha un contrast entre l'interès d'aquell moment i la poca atenció que el genocidi del poble jueu havia despertat fins llavors (em vé al cap la pel·lícula perduda de Jerry Lewis, feta als setanta, que tenia lloc en un camp d'extermini, de la qual mai no sabrem res), De fet l'estat d'Israel en el seu origen no era una excepció. Els supervivents no eren gaire estimats pels seus dirigents que els veien com un contraexemple del que volien que fos el poble del nou estat jueu. També era decisiu segurament el fet de què calia deixar un temps per què no fos massa clar que l'antisemisme alemany, en el conjunt europeu, no era l'excepció sinó la regla. Evidentment tampoc té massa mèrit abandonar l'antisemitisme quan ja no hi ha jueus. Potser per això com deia Judt el refus de l'antisemitisme va passar a ser el criteri d'acceptabilitat com a membre de la comunitat democràtica europea, doncs en el fons tampoc obligava res. Segurament l'actual Hungria és l'exemple més clar d'aquest fet. L'exploració d'aquestes qüestions és un dels nuclis del llibre una de les virtuts del qual consisteix en no parlar del judaisme o el antisemitisme com a realitats eternes, sinó com totes les coses de la vida, mutables. El transit de l'autor, inicialment simpatitzant des de la Índia (on estava familiaritzat amb la comunitat jueva del país) del que significava l'estat d'Israel (és nascut el 1969) es representatiu del que molta gent pot haver viscut.
Atenent la nostra història la paradoxa que estem vivint és que el triomf, possiblement aviat definitiu de Netanyahu, suposa una interpretació de la Shoa que indirectament donaria la raó a Hitler: l'única cosa que compta és sobreviure. La veritat és al darwinisme social i Gaza és pot llegir com l'últim episodi de la correcció malthusiana que és al cor del nazisme. De fet, aquest punt de vista ja seria, penso que inconscientment, el del film del Spielberg. Tots els espectadors ens sentim alleujats quan Neeson treu del tren a Kingsley, fins al punt que oblidem que tota la resta dels que són al tren sí que acabaran a Auschwitz. Millor que Spielberg potser explica el nostre mon, Jorge Luis Borges, en el seu conte Deutsches requiem, on un alemany interpreta la guerra com un triomf d'Alemanya, de la visió del mon desplegada pels alemanys, un mon governat per la violència (en aquest cas de la bomba atòmica). Concloc deixant parlar a l'autor que em sembla fa en el paràgraf següent un resum perfecte de quina és la nostra situació.
It is Gaza that has quickened their understanding of a decrepit world which no longer has any belief in itself, and which, concerned merely with self-preservation, tramples freely on the rights and principles it once held sacred, repudiates all sense of dignity and honour, and rewards violence, lies, cruelty and servility
A t the same time that Gaza induces vertigo, a feeling of chaos and emptiness, it becomes for countless powerless people the essential condition of political and ethical consciousness in the twenty-first century.. just as the first world war was for a generation in the west
diumenge, 24 d’agost del 2025
Conflicte lingüístic i imbecilitat
L'exemple més degenerat d'imbècil que puc concebre és el de gent capaç de maltractar un immigrat treballador de la neteja o l'hostaleria per no parlar català i simultàniament utilitzar els diners que té, o que no en té, per a què els seus fills aprenguin anglès. És a dir algú que qualifica com a colons els castellanoparlants i està, en canvi, entusiasmat amb ser colonitzat pels que realment manen. Hume denigrava la gent que pensava per parcel·les i d'això aquí en tenim masses.
divendres, 22 d’agost del 2025
La cara bona de l'esclavatge
Llegeixo aquesta notícia a l'ABC i realment em crida molt l'atenció l'expressió atribuïda a Donald Trump; dir que només es parla del costat dolent de l'esclavatge implica que hi ha un costat bo de l'esclavatge o, com a mínim, un que no és dolent. Des del meu punt de vista és com si algú digues que hi ha aspectes positius de la Shoa o que el que feia Dominique Pelicot tenia aspectes que no eren tan censurables. Entre la gent que conec ningú gosaria dir la segona o la tercera cosa. Amb la de Trump no passa el mateix, cosa que segurament mostra que l'acceptació de la DUDH sovint només és formal i que el problema del racisme és estructural. Evidentment als EEUU, com sosté Todd, però també en tots els que accepten la supremacia d'aquest país, els colonitzats.
De fet, però l'afirmació de Trump és indiscutible. El costat bo de l'esclavatge es que va permetre l'acumulació inicial de capital, fonament de tres segles de riquesa occidental. I això per a quasi tothom és l'únic que compta; el valor pròpiament occidental.
dimecres, 20 d’agost del 2025
Brooks i Leone, dues perspectives morals
Eastwood i Vicenzoni
Per atzar veig dues tardes seguides dos pel·lícules properes del mateix any, 1966, però de destí diferent. The professionals (Richard Brooks) i The good, the bad and the ugly (Sergio Leone). Tarantino, possiblement la gran referència de l'última generació de cinèfils, explica en el seu llibre que odia la primera pel·lícula i és evident, en canvi, que està molt més proper a al corrent que pensa el segon film com el millor western de la història (generalment gent nascuda després de la mort de John Ford). Jo penso que ambdós són bons films, de bona visió, en tots dos casos amb elements que no m'acaben d'agradar. Tinc molt més afecte pel de Brooks, però em sembla que la millor estona de cine és tot l'episodi de la batalla al film de Leone. Allò que és evident és que són dos films del tots oposats des d'una perspectiva ètica i política. Com assenyalava en el meu comentari és del tot decisiva la presència al guió del film de Leone de Luciano Vincenzoni el traductor italià de la primera versió en aquesta llengua del Voyage au bout de la nuit. El pelegrinatge erràtic dels tres protagonistes i la seva absoluta desconnexió de qualsevol principi moral no els fan gaire diferents del Ferdinand Destouches que lluita en una guerra sense sentit i que acaba fent de desencantat metge a la banlieu parisina previ coneixement de primera mà de l'imperialisme francés i el fordisme americà. Tots quatre són nihilistes no gaire tràgics. També és molt propera la visió de la guerra com una carnisseria mancada tot sentit, tant a la novel·la com al film. Al film de Brooks en canvi els protagonistes volen ser nihilistes però finalment no poden ser-ho. Si hom creu que en els humans hi ha alguna cosa semblant al que la tradició anomena consciència en surt de la visió del film del tot satisfet doncs els protagonistes acaben cedint a les exigències d'aquesta conciència. Políticament the professionals és un dels primers films que indirectament parla de la guerra del Vietnam, presentant la història d'una americans fent una guerra on no saben distingir qui són els bons. Però el film no fa una condemna de la guerra, perquè no nega que puguin haver bones raons per a lluitar, allò problemàtic en tot cas és saber qui són els bons. Des d'un punt de vista intel·lectual possiblement jo hauria d'estar del costat de Tarantino. No és ben bé així. Potser és que tot i anar envellint segueixo estant lluny de fer-me gran.O simplement que no deixa de tenir conseqüències haver-se passat la vida a aquest balneari anomenat Europa que ara sembla que estan tancant.
dimarts, 19 d’agost del 2025
El Cau Ferrat i el palau de Maricel
Visitem a Sitges el museu del Cau Ferrat i el palau de Maricel. Cau Ferrat fou el lloc triat per Santiago Rossinyol per deixar la seva col·lecció de forjats. De fet no hi ha només això, sinó molt més altres objectes i una selecció d'obres del propi autor i del seu amic Ramon Cases, algunes de molt importants com l'anomenada Morfina de Rossinyol o el moulin de la Galette de Casas que hi és fotografiada mès amunt. Hi ha coses d'altres amics com Nonell, Picasso o, diversos treballs de Zuloaga. Potser el lloc més destacat està reservat als dos Grecos (les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena penitent) que foren comprat a Paris per mil francs i que arribaren a la casa en un processió on participaren les forces vives de la ciutat (diferent imagino de la processió de zombies que avui fan famosa la vil·la). És un exemple molt característic de museu decimonònic que d'entrada sorprèn pel seu ara poc habitual atapeïment que em recorda, sense igualar-ho el més atapeït que he vist mai: el Sloane de Londres.
El palau Maricel està unit al cau ferrat i és l'antic hospital de Sant Joan que fou adquirit pel millionari america Charles Deering i reconstruit per Miquel Utrillo. Fou dipositada la col·lecció d'art de Deering, però les dissensions amb Utrillo li feren prendre la decisió de traslladar la col·lecció a Xicago. El museu es buidà pero ha anat recuperant continguts albergant la col·lecció de l'ajuntament de la vila i la donació de la col·lecció del doctor Jesús Pérez Rosales. Potser no hi ha obres de gran fama, als periodes ddedicats a l'art anterior al XVIII predominen les obres sense autor conegut, però la qualitat mitjana em sembla altíssima i el treball d'Utrillo a la restauració fou de primer ordre, de fet, per a molts seria l'obra mestra de l'arquitectura noucentista,
dissabte, 16 d’agost del 2025
Sobre la precisió
L'argument principal amb el que Krishnan objecta contra la filosofia analítica em sembla indiscutible i amb aplicació molt més amplia que la filosofia analítica: quan els fenòmens són en ells mateix difusos, si la nostra anàlisi canvia la vaguetat en precisió, llavors no pot ser una altra cosa que una falsificació
dijous, 14 d’agost del 2025
The Philadelphia Story
dimecres, 13 d’agost del 2025
Hilbilly, una elegia rural
Com que tot apunta a que J.D. Vance serà, no sé si en tres o set anys, el proper president dels EEUU, m'he llegit la seva autobiografia per intentar entendre un personatge que podria ser tot just el tercer president catòlic, es va convertir a aquesta religió no fa gaire, i el primer clarament identificat amb la gent dels Apalatxes que constitueix el prototip del que habitualment és conegut com "white trash". Vance ens explica en el llibre fonamentalment la seva vida fins als trenta anys. Natural de Middletown (Ohio) una ciutat del decadent cinturó industrial que va tenir els seus millors temps després de la segona guerra mundial, les seves arrels estaven com he dit als Apalatxes, dins del grup anomenat hillibillys. La seva infància estigué marcada per la inestabilitat provocada per una mare addicta a les drogues, un estranyament del seu pare biològic i una successió de "pares" transitoris, les parelles de la seva mare (em sembla que quan deixa l'institut ja anava pel cinquè) Tanmateix no fou de bon tros una infància de total abandonament. Sempre va poder comptar amb la figura de la seva (mig) germana gran amb la què va créixer i especialment dels seus avis, que mai no van deixar de prendre'n cura i de donar-li una alternativa quan les coses es posaven massa difícils a casa de la mare. Tan decisiu com els avis però van ser els anys que va estar amb els marines, coincidint amb la guerra d'Irak en la què va ser present, els quals li facilitaren poder anar després a la universitat.
El llibre és prolix descrivint els problemes familiars i el relat s'accelera quan Vance arriba a la universitat, cosa que no em dóna notícies sobre el que més m'interessava, la seva conversió al catolicisme. Segons Wikipedia fou la trobada de Sant Agustí mentre estudiava la que propicià aquesta conversió. Agustí certament és una opció immillorable per ordenar un conjunt d'informacions provinents de la Biblia i es relaciona bé amb una visió política que efectivament sembla actualitzar l'esquema de la ciutat de Déu i la del dimoni, ja siguin aquests els comunistes, l'islamisme o el els cartells mexicans de la droga. De fet, els anys de la universitat, si ens guiem només pel llibre, semblen més decisius per l'entrada en la xarxa de relacions socials de Yale que no pas per una altra cosa.
Malgrat aquest catolicisme convers a mi el llibre m'ha semblat molt protestant. Enfront del fet que Vance pot ser el president dels USA menys predestinat en principi a ser president, ell parla nombroses vegades de sort, cosa que fàcilment pot convertir-se en una manera de designar la predestinació calvinista. També és molt típica del conservadorisme i de la seva línia de pensament, l'èmfasi en l'error individual com a explicació recurrent de la misèria i el fracàs vital dels seus veïns. La pregunta sobre si hi ha alguna cosa en el sistema que facilita tant que la gent s'equivoqui no es planteja mai seriosament. I la veritat és que sí el error no és en el sistema (i no pot ser-ho, Vance també parla de la seva vida com una confirmació del "somni americà") llavors cal concloure que la gent en general, i els pobres en particular, són idiotes, cosa que ens du al seu mentor, no present al llibre, Peter Thiel i la peculiar, o no tant peculiar, lectura que aquest fa de Leo Strauss i Rene Girard. Nascut el 1984, Vance no pot tenir records propis de l'època de Reagan i de fet la seva adolescència, els moments més difícils de la seva vida, coincideixen amb la presidència de Clinton. La persona més influent de la seva vida, l'avia, era per tradició votant del partit demòcrata, però la part possiblement més indiscutible del llibre de Vance és la seva descripció del fracàs de les polítiques socials del partit demòcrata (cal agrair la seva insistència en què viure de l'assistència social és un fenomen tan propi dels blancs com dels negres) que mantenen a la gent a una pobresa efectiva i soscaven la dignitat personal i l'esperit comunitari que havia estat la seva riquesa principal. Per cert hi ha una versió cinematogràfica del llibre que es pot veure en streaming i que, em sembla, no ha arribat a les pantalles espanyoles. Glenn Close fa el paper de l'avia i Amy Adams el de la mare.
dimarts, 12 d’agost del 2025
El destí dels intel·lectuals
Fa vint anys Frank Furedi preguntava, de manera pertinent en un bon llibre, on havien anat els intel·lectuals. Benedetta Sabene dóna una resposta del tot convincent aquest 2025 en un escrit que em sembla descriu molt bé la nostra situació. L'enllaç remet a la versió original, aquí hi afegeixo la traducció a l'anglès.
Instagram has killed the intellectualHow did we go from public intellectuals like Pier Paolo Pasolini to publishing and social media gurus and influencers — without even noticing it?Premise: This is a completely personal reflection on publishing, journalism and the role of intellectuals today. It is not intended as an attack on anyone in particular, even though I will mention certain public figures as examples. I do not wish to demonise any activist, communicator or expert who uses social media to share knowledge, news or opinions — nor those who consume them. My aim is to analyse the mechanisms that generate some of the contradictions we experience today, and to offer some food for thought. The inspiration to address this topic — though it has always been close to my heart — comes from the article “The death of the public intellectual”, which I encourage you to read. We all know — and have probably hummed at least once — the famous song Video Killed the Radio Star by The Buggles, released in 1979. The song tells the story of a radio pop star supplanted by artists using music videos as a new form of artistic expression, completely transforming the way music and art reached the general public, and forever marking television’s primacy over radio, which became relegated to a second-class medium. Even Queen, one of the most important bands in music history, spoke of the decline of radio in Radio Ga Ga. Freddie Mercury, in that song, sang “Someone still loves you…”, setting to music the nostalgia and deep melancholy provoked in those who had made radio and music the pillars of their art. These two songs, conceptually so simple, actually put to music the analysis of a change that would forever upend the mechanisms of communication and, as a result, society itself. Why am I talking about the collapse of radio in the ’70s, Queen and the birth of television in a newsletter devoted to geopolitics and international crises? In reality, the link is not as far-fetched as it may seem. It is precisely in this age of international crisis, conflict and general disorientation that we must answer a fundamental question: what happened to the intellectuals? Where are the leading figures who dominated Italy’s socio-cultural scene in the ’70s and ’80s — those who took positions, who offered tools for understanding reality, who stood alongside workers in demonstrations and who took part with fervour in public debate on the great issues of the day? In short: where have the people gone who can help the public navigate the chaos of an increasingly burning world, who pose questions, unpack complexity and above all, take a stand? The answer is simple: Instagram has killed the intellectual, just as video killed the radio star. Once, the intellectual was indeed a highly cultured and authoritative figure, but often also rebellious, provocative, contradictory, full of light and shadow, and at times controversial. The intellectual was not especially concerned with pleasing the public, embracing majority theses or expressing comfortable positions. They had no ambition to be “likeable”: on the contrary, by participating actively in political life and public debate, and by engaging in parties and movements, clashes between positions and opinions were almost always fierce, and dialectical confrontations were entered into without pulling punches. Concepts like neutrality or impartiality didn’t even exist: these are categories peculiar to our contemporary Western society — deeply depoliticised and post-historical. A society where politics, where taking a public stand, is conceived as intrinsically negative, rather than, as it was classically understood, the active participation in the life of the city — polis; the activity that transforms a man into a citizen, into someone who takes part, because freedom is participation, as Giorgio Gaber sang. Participation in social life, and therefore political life: because politics — including international politics — and society are inextricably intertwined. Today we live in an entirely different reality. Faced with the ongoing genocide in Palestine, citizens have shown themselves far more able to take a stand, express outrage, organise and connect with one another than the intellectuals who supposedly serve as cultural reference points in Italy. I think of people like Roberto Saviano or Chiara Valerio. After two years of indiscriminate slaughter — mostly of women and small children — and in the face of a horrific famine, those who were expected to be the loudest voices in defense of shared values and principles have withdrawn into an almost embarrassed silence. How did it come to this? Here we must take a step back and understand how publishing and cultural production work in today’s world. We have moved from culture as a vocation (from the Latin vocare, which like the German Beruf denotes an almost theological “calling”) to a market culture, where publishing contracts, publishing houses and “friends of friends” have completely replaced the intellectual’s role as a voice of dissent — and that of the journalist as watchdog of power. Today, for an intellectual or journalist to safeguard their privileged position in the contemporary cultural landscape, they must do exactly the opposite of a Pier Paolo Pasolini or a Carla Lonzi: they must be as inoffensive as possible, step on no one’s toes, express no dissent. Taking critical positions — for instance, to denounce the massacre in Palestine or on any other matter of national or international significance — automatically makes the intellectual a pariah within the contemporary information-cultural system, which is instead based on uniformity and the total depoliticisation of thought. The intellectual or journalist must not take a stand. But to be “impartial” means precisely not to take part, to render any issue, discussion or problem aseptic. The intellectual, who once put their intelligence and talent at the service of others, now puts them at the service of their own personal and career interests, to maintain their position of power — and thus to maintain things exactly as they are. And so the intellectual, once the cultural and political vanguard, has been overtaken by their own public, becoming the rearguard: their condemnation of Israel came more than two years later than that of the tens of thousands of people who, in October 2023, marched in Rome to demand a ceasefire, openly speaking, even then, of genocide. The collapse of the intellectual’s public function has gone hand in hand, unsurprisingly, with a marked general cultural decline. Not long ago, out of curiosity, I looked at the list of the best-selling books in Italy: one of the most purchased on Amazon was The Ketogenic Diet. I asked myself two things. The first: what am I even writing for, if no one reads me? The second, far more important: how did we get here? The answer, as your mother has probably told you at least once in your life, is always the same: that damned phone. In the ’60s, ’70s and ’80s, intellectuals operated in a very limited media landscape, with only a few TV channels, newspapers, magazines and publishers. Today, anyone with a phone can express their opinion and make their voice heard via social media. The birth of social media has had several profound consequences:
The huge number of voices available on social media has made it genuinely difficult to distinguish an intellectual authority from a mere news influencer or book influencer. Anyone with a more or less large following automatically becomes a cultural reference point: if so many people follow them, there must be a reason. In the past, before establishing oneself as an intellectual and earning the right to the stage and the microphone, one had to publish books, take part in conferences and public debates with other intellectuals, and also participate in political and social life. Today the process is reversed: books are published and one enters public life because one already has an audience. Publishing has thus become a cultural industry: talented but unknown writers are published with meagre advances (or, most often, not published at all). Academics and researchers even pay publishers out of pocket to see their work in print. By contrast, web personalities, news influencers, or people who are simply well-known on social media sign publishing contracts worth tens of thousands of euros with major houses. Because publishing is a market, and like any market, it cares about sales: if X has tens or hundreds of thousands of followers, the book will almost certainly sell, with little promotional effort and low risk for the publisher. Consequently, influencer books are often throwaway products, talked about — usually only on social media — for the first three months, then disappearing entirely from both Instagram stories and bookstore shelves. These books, like any other consumer good, have an expiration date. Lacking the ambition — or the possibility — to become political or cultural reference texts requiring study, research, expertise and analytical depth, they become ephemeral phenomena, destined for the same oblivion as the cheap T-shirt you bought online last year in a burst of compulsive shopping. Their function for the market is identical: to fuel capitalism through the promotion of consumption — in this case, cultural consumption. And here we come to the second point: social media privileges speed over complexity. Social news influencers and commentators are obsessed with “explaining things simply”. Complex political, social or international issues are spoon-fed to the public like baby food. From Covid to migration, from the Russia–Ukraine conflict to voting procedures, to the war between Iran and Israel — everything is reduced to a few infographics or a daily reel in which people are not asked to think, research, or read books, but simply to consume that specific piece of content, usually on the week’s trending topic. Social media chases the news rather than analyse it, in a self-feeding mechanism that drowns the public in endless stimuli — stimuli that, by their nature, are incompatible with critical thinking, which requires time, analysis, and cross-referencing of sources. This extreme simplification is closely tied to the publishing market. Shiny reels, colorful infographics, the brand-new book that sums up all human knowledge in 200 pages — this is what is meant to be consumed. And so the influencer becomes an author, leaps into the public and cultural debate, participates in book launches, is invited to public debates and conferences. —almost always without any scientific or academic expertise on the subjects they address. The only rule is not what to talk about, but what people are talking about now — what’s trending today, what’s hot right now. The rise of social media has brought another important consequence: the end of the mass public and the birth of “bubbles”. The mass audience died alongside the intellectual. Today, with social media, every figure — more or less well-known — belongs to a “bubble” that usually does not communicate with others. These bubbles are tiny compared to the old mass public: the lowest ratings of any TV program still exceed the size of the largest bubble. You can hear it in everyday conversation — on the street, at restaurant tables, on public transport: almost nothing that happens on social media has any impact on the daily life of tens of millions of people. And yet, each of these online figures is in constant competition to capture a bigger slice of their bubble, churning out infographics and reels — because more followers mean a bigger advance for the next book, and more chances to get into the right circles. That said, we must avoid the trap of demonising social media outright, which have also given a voice to scholars, activists, journalists and writers who would otherwise have had no place in public debate. And, especially during the massacre in Palestine, social media has been — and still is — the primary means of spreading otherwise censored images and news, as well as organising public dissent. The point is not to “abandon social media” — a useless and regressive form of Luddism — but to “inhabit the contradiction”, using the medium simply as a tool, never as an end in itself. I, too, as someone who began my own work in international politics — which I have studied for years — precisely on social media, now use them only when I feel I truly have something to say, and to point toward meeting spaces outside the platforms. Because it is precisely in this climate of international crises that we must, more than ever, rediscover critique, analysis and understanding — of things and of their causes. It is essential not to give in to this commodification of culture: to delegate to this or that social media personality the task of explaining any event to us in thirty neat seconds of a reel, in four Instagram slides or in a few pages of a book that is often nothing more than a collection of stories or posts already published. Just as it is essential to understand and dismantle the mechanisms underlying the publishing and cultural market, and to confront intellectuals with their own silence. We must seek intellectuals in the places where they are still to be found: in political movements, in academia even in the much-despised parties, and above all in the classics, which by their very nature — no matter how often they are read and studied — remain inexhaustible. And finally, we must take away the intellectual’s sceptre from anyone today who is unable to take a stand: because that betrays what should be the very essence, the public function, and the indispensable trait of the intellectual — today as in the past. |
dilluns, 11 d’agost del 2025
A terribly, serious adventure
A terribly serious adventure de Nikil Krishna és una crònica de l'evolució de la filosofia a Oxford entre 1900 i 1960, el temps de consolidació del positivisme lògic. Des del punt de vista de l'autor de tots els que van ser el que estigué més a prop de ser considerat com un gran filòsof fou J. L. Austin, el qual malauradament morí massa aviat. El més popular i el més reconegut fou A.J. Ayer com autor d'una mena de catecisme, però dins d'Oxford la figura més emblemàtica i característica fou la de Gilbert Ryle, poc popular entre el cercle dels estudiosos de Descartes. L'obra explica l'evolució d'aquests tres autors i de molts altres entre els quals em sembla que els més interessants són dues dones, Elisabet Anscombe que fou la més directa deixeble de Wittgenstein i l'editora de las Philosophiche Untersuchungen (també traductora a l'anglès que fou la llengua en la que el llibre ha estat més llegit) i Iris Murdoch, la novel·lista que també fou professora a Oxford. Tot i que els que no estem massa en aquesta orientació de vegades simplifiquem parlem de la filosofia britànica, en contraposició al que ells anomenen continental, Oxford i Cambridge no eren menys rival en rem que en filosofia. Russell i Wittgenstein eren de Cambridge i la diferència és que cap dels pensadors esmentats com oxfordians va implicar-se a fons en el tema de la lògica.
Krishna és un bon narrador i el llibre explica bé la història del pensament i la relació d'aquesta elit amb esdeveniments com la segona guerra mundial. El llibre és certament una reivindicació de la manera de fer filosofia a Oxford basada essencialment en la defensa del seu mètode d'ensenyament i en l'estreta implicació dels lectors amb el treball dels estudiants. En un cert sentit era una situació completament oposada al que avui en dia ha esdevingut la universitat. Alguns d'aquests autors feren una quantitat apreciable de publicacions i d'altres no tant. Cap no feu una producció excessiva i tots tenien clar que el treball de docència estava per sobre del de investigació o creació si voleu (ells haguessin preferit investigació). Això permet un judici favorable tot i que en el darrer capítol fa quatre grans retrets a aquesta línia de pensament:
L'excessiva ambició de pensar que tots els problemes filosòfics es podien dissoldre com males utilitzacions del llenguatge
L'esquematisme de pensar que no no hi ha res entre la ciència i la manca de sentit.
Una tendència de vegades gens reprimida vers la xenofòbia
Un conservadorisme directament produït per la seva idealització del llenguatge ordinari; per oblidar com deia Murdoch que el llenguatge ordinari no és un filòsof.
Des de la meva experiència jo de vegades pensant el que explicava el llibre em semblava que tot i que Descartes és una de les besties negres d'aquesta tradició, en part perquè Ryle segurament no el va llegir en realitat i si ho va fer, no ha va entendre, allò que feien era un intent radical de la més genuïna proposta cartesiana: la de fer tabula rasa i començar de zero. En aquest sentit les seves limitacions no deixen d'il·lustrar les dificultats inherents a aquest plantejament. Krishna, com ell diu, vol un apropament amable i amorós i en aquest sentit creu que l'escola ha estat una fidel seguidora del desig de qüestionament socràtic, cosa apreciable no tant en els seus escrits com en l'esperit de la seva docència, a l'intent d'ensenyar no que s'ha de pensar, sinò com s'ha de pensar. També veu una mostra de continuïtat amb el socratisme en el fet que el tutor no havia tant de predicar uns principis com encarnar-los (contrastant obertament amb allò que feia, i segueix fent, decebedora la universitat que em va acollir; defensar teòricament un principi que no pots encarnar o assumir és una forma barata de nihilisme o sofisteria). Més enllà d'aquest legat moral, de l'orgull d'haver mantingut la lluita originària contra la sofística. Krisna subratlla com alguns dels autors dominants a la segona meitat del segle XX, deriven directament del treball oxfordià, especialment autors com Quentin Skinner, la seva història de les idees és una aplicació d'Austin, John Rawls o Stanley Cavell.