Key largo

        Després del seu treball com a documentalista a la segona guerra mundial John Huston va trigar tres anys a estrenar un film, però fou de manera doble. En 1948 estrenà The Treasure of Sierra Madre i Key Largo; molt més mítica la primera, parlaré avui de la segona que en el seu moment funcionà bé i era un dels títols habituals del repertori de cine negre als cines del cercle A fa quaranta anys. Key largo explica la història d'un ex-combatent desenganyat, interpretat per Humprey Bogart, que arriba a un hotel dels Cayos de Florida per veure la família d'un camarada mort i es veu obligat a enfrontar-se amb la banda de Johny Rocco un gangster deportat que ha tornat clandestinament als Estats Units per passar moneda falsa. El guió està signat pel propi Huston i Ricard Brooks basat en una obra teatral de Maxwel Anderson. De fet, l'origen teatral del film és molt evident, tot i que els autors van voler donar un enfocament liberal a una obra que tenia una orientació ideològica oposada. Vista a hores d'ara el film es sosté per l'agilitat dels seus diàlegs i unes interpretacions molt convincents en un repartiment del tot solvent on per sobre de la mítica parella de Bacall i Bogart que treballaven junts per quarta i última vegada, hi és Edward G. Robinson com a gangster i el sempre magnific Lyonel Barrimore, el pare del soldat mort, que és la veu de la integritat moral però està confinat a una cadira de rodes. L'actriu però premiada amb l'Oscar fou Claire Trevor , l'amant alcoholitzada i maltractada de Johny Rocco fent una composició de molt lluiment. Key Largo pretén ser però un film polític amb la intenció d'expressar el desencís creat per la sospita de que les bones intencions amb la que es justificà la guerra quedarien en no res, allò que era estem comprovant novament: la política exterior i bèl·lica americana no té res a veure amb comrpomisos ideològics. Un observador agut com James Agee assenyalava que aquesta intenció no acabava de quedar ben expressada perquè era possiblement excessiu pensar que els gangsters que s'havien enriquit amb la prohibició podien representar tot el que no funcionava al país, doncs no deixaven de ser un poder marginal. Tot i que entenc la crítica d'Agee, que hagués volgut un film més obertament polític, em sembla que Brooks i Huston no anaven tant desencaminats quan recordem que gent com Johnny Rocco, o Lucky Luciano, tot i ser deportats estigueren a la campanya italiana després del 43, com "assesors culturals". (curiosament és a Italia on va lluitar el personatge de Bogart i on feu els seus documentals John Huston, potser Huston coneixia aquest fet, però en tot cas tampoc ho podia explicar) Per dir-ho amb una altra referència cinematogràfica, la ingenuïtat de Kay (el personatge de Diane Keaton a The Godfather) quan pensa que hi ha una gran diferencia entre la família del seu futur marit i els polítics que surten als diaris és una il·lusió insostenible. El video de més amunt és el final que Huston va rodar i volia per la pel·lícula. Les diferències són importants. A la versió convencional Bogart dispara únicament dues vegades, mentre que aquí podem parlar d'una execució. El film acaba aquí i no hi ha trucada amb Bacall ni la imatge de Bogart navegant fins la costa, és a dir, s'omet l'engany i la consolació a l'espectador, doncs Bogart rep un tret al ventre al començament de la lluita amb els gangsters necessàriament mortal.

 

Habeas mentem, educació i lluita de classes segons Snyder

 

Com es garanteix el habeas mentem

El primer mandato es el acceso a la educación pública. Los niños humanos necesitan colegios humanos. Deberían aprender a expresarse antes de que las cosas se expresen a traves de ellos. La mayoría de nuestros oligarcas digitales fueron a colegios sin pantallas e insisten en que sus hijos hagan lo mismo. A pesar de ello, los estadounidenses gastan mas de diez mil millones de dolares cada año para poner pantallas a los colegios y que así los oligarcas puedan enriquecerse a base a de atrofiar la educación de los niños no oligárquicos. Con este dinero tendríamos que estar pagando a maestros y bibliotecarios (Esos bibliotecarios deben poder colocar libros en los estantes en paz, sin temor a la posible aparición de unos censores con aires de superioridad moral ni a las denuncias de unos padres enfurecidos). Si en un colegio un niño tiene una pantalla delante, debería ser para aprender a programar. Habría que modificar la ley de protección de la privacidad Online de 2002 para que los jovenes de entre 13 y 18 años dejen de ser considerados como adultos.

Gangs of New York

         Amb l'entrada del segle, Scorsese va entrar en un període de la seva carrera on, des del meu punt de vista, va perdre un cert interès. Fou després de Bringing out the dead i el seu fracàs diria que immerescut. Les pel·lícules d'aquest segle mai no em van acabar de fer el pes i em semblen treballs no pas dolents però no a l'alçada de la resta del seu treball (els darrers anys han estat diferents des de Silence, un punt de inflexió a millor). Els primer d'aquests films fou Gangs of New York, el seu primer treball amb Di Caprio que és l'actor fonamental d'aquest període. La vaig reveure la setmana passada i no va millorar excessivament la impressió de la la ja llunyana estrena. Quedi clar que no parlem d'un mal film. Veure'l no és cap pèrdua de temps ni que només sigui per l'extraordinari disseny de producció de Dante Ferreti, que recreà un New York del tot creïble als estudis de Cineccità o el treball del que potser fou el millor actor de la decada, Daniel Day Lewis. Crec però que el guió no acaba d'estar a l'alçada i que no ens ofereix un retrat plausible de la figura del protagonista interpretat per Di Caprio. La relació entre ell i el seu rival requeria més temps per treure tot el suc d'una relació que no és una pura i simple revenja. Pels que vulguin tenir una idea global del cinema de Scorsese és però un film important, perquè , com hem dit altres vegades, en conjunt ell vol explicar-nos la història del seu país i aquí tenim el retrat d'un moment seminal però poc conegut i que il·lustra bé fets com que el primer segle de democràcia americana té molt poc a veure amb la nostra idea de democràcia (a l'origen és el populisme ja estigui representant per William. M. Tweed o per Cleó) i que la qüestió de l'emigració no ha sorgit ara sinó que és un problema obert durant tota la història dels Estats Units; una font de tensió constant.

Felicitat merescuda

De totes les qüestions filosòfiques la que  a hores d'ara em sembla que sona més estranya pels nostres contemporanis és la que per Kant constituïa el fonament de la reflexió ètica: Com puc ser digne de ser feliç?. En general, em sembla no només que gairebé tothom es considera digne de ser feliç sinó que considera inconcebible perdre aquesta dignitat.  (de  vegades em veig molt raro perquè tinc grans dubtes sobre la meva dignitat de ser feliç) Més o menys seria, mantenint-nos a l'ordre de les il·lusions, com perdre un dret. Suposo que aquesta il·lusió inconscientment es justifica pensant que això és un fruit del "progrés" o millor exactament el resultat més precis d'allò que ens ha portat el progrés.

Feixisme i progressisme educatiu segons Snyder

 

        Si nuestro concepto de la verdad es negativo, la verdad nos resulta frustrante, solo nos parece otra barrera más a nuestros impulsos. Si perdemos de vista la diferencia entre "es verdad" y "tengo la sensación de que es verdad", no somos libres; fuerzas más grandes que nosotros manipularán nuestros cerebros para que nos parezca que es verdad.

        La búsqueda de la verdad es el primer baluarte en una defensa del yo. Creer en una mentira significa servir a un amo, vivo o digital. Esa es una estación terminal plausible para nosotros; engañados y no libres, viviendo y muriendo en una tediosa realidad alternativa.

    Nuestros políticos de la eternidad nos tienen en esta dirección. Dado que nadie sabe cual es la verdad, como reza su ardid, no tiene sentido saber nada. Buscar los hechos conlleva el riesgo de lastimar tus sentimientos, y no quieres eso. Esta versión del fascismo, es extrañamente un espacio seguro. Estás estupendamente siendo como eres, no necesitas aprender. Los periodistas son enemigos, puesto que podrían ponerte en entredicho. Es preciso ignorar a los historiadores- te arrebatan tus certezas tribales-. Es mejor aprobar leyes que obliguen a los maestros a evitar los asuntos esenciales de la historia de Estados Unidos,.

Alguna vegada, en els meus darrers anys de docència vaig advertir que les coses que passaven als nostres centres disfrasades de progresisme i aparent innocència, el carnestoltes obligatoris, tenien un fons essencialment feixista. Coincidir amb Snyder en aquest punt pot ser una mica reconfortant però sobre tot sap greu no haver insistit més.

Distopies

 

Ruben Arranz sembla un home seriós, així que haurà comprovat aquesta notícia. Del més distòpic que he llegit darrerament. Tot i que la distopia no només està carregada de futur, sinó sembla que ja regeix el present, com també ens expliquen aquí. Cada cop sembla més clar que la nostra generació ha viscut temps molt avorrits en comparació amb el que està venint, i per això del tot enyorables.

Sobre la libertad

     Sobre la libertad de Snyder és un llibre d'entrada difícil de definir situant-se entre el pamflet polític, l'assaig filosòfics i la reflexió autobiogràfica. Tot això fa que no tingui la precisió i contundència del magnífic sobre la tirania però no és per això una lectura a menystenir. En un dels llibres anteriors, the road to unfreedom, Snyder ja advertia de les connexions, ideològica i de concepció del mon, que compartien Putin i Trump, i els darrers mesos li estan donant la raó. L'anàlisi filosòfic és central en el llibre perquè vol girar sobre la noció de llibertat, tot defensant una noció de llibertat positiva enfront de la noció de llibertat negativa teoritzada per gent com I. Berlin i vulgaritzada, amb molt d'èxit, per gent com Trump i Díaz Ayuso. Algunes ressenyes li han retret una manca de gruix teòric en la seva argumentació, però el fet cert és que la seva perspectiva filosòfica no és l'ordinària, sinó que es fonamenta a la tradició fenomenològica (la seva dona és del gremi i està enllestit o ha enllestit una tesi sobre Jan Patocka) i, més en concret, les seves referències són dues dones, del tot relacionades amb els temps que ell mostrà magistralment com a historiador: Edith Stein i Simone Weil. Personalment, jo crec que una font d'inspiració encara més clara seria el treball de Levinas especialment tots els capítols de Totalitat i Infinit, dedicats a mostrar que la llibertat no pot ser fonament (i que aquest és el tema més important tractat a la primera meditació cartesiana) una de les tesis que millor resisteix en tot moment la meva voluntat de ser escèptic. Les referències autobiogràfiques en aquest llibre es centren quasi exclusivament a la seva infància i es justifiquen perquè és la manera de posar en primer pla que els altres sempre són en nosaltres i només som el producte de les seves accions. Tot i que sé que allò que ens ofereix Snyder és inacceptable per molta gent del país, un país on una figura designada com estrella filosòfica pensava que per fer classe a la universitat hi ha prou amb saber-se bé un únic autor, crec no només legítim sinó necessari el seu intent de transcendir la divisió entre Historia i Filosofia, un intent del que, espero que el meu llibre pugui sortir aquest any, també és el que caracteritza la figura de Hume, el qual està molt lluny de ser historiador i filòsof a la manera de Jekyll i Hyde, sinó que de dos maneres diferents és ell mateix. Snyder es defineix com un conservador, no pot ser altra cosa algú interessat en la història i la tradició filosòfica i un radical, perquè defensa canvis molt substancials. Potser significatiu del seu tarannà és com combina i tracta com a experiències equivalents, víctimes d'una tirania, els exiliats ucraïnesos de la guerra i la població reclusa afor-americana del començament del segle XXI.

        El llibre s'estructura entorn de cinc nocions que defineixen el nucli de la llibertat com a principi i la llibertat com a pràctica. Aquests cinc nocions són la sobirania, la facultat adquirida de prendre decisions, la imprevisibilitat, la possibilitat d'adaptar les regularitats físiques a les nostres finalitats personals, la mobilitat, capacitat de desplaçar-se en el temps i l'espai, l'objectivitat, la comprensió del mon sense la que no poden haver canvis i la solidaritat, el reconeixement de què la llibertat ha de ser un bé per a tothom.

    No és fàcil seguir tota la línia desenvolupada per Snyder que te molt de ziga-zaga, assenyalo doncs alguna de les reflexions que més m'han agradat, per exemple, la vinculació entre la noció de sobirania i la reflexió sobre la vivència del naixement, una vivència que refuta la noció de llibertat negativa com ell l'entén; és suggeridora en aquest punt la seva idea de la importància de l'associació entre Sòcrates i la seva mare llevadora. També la seva equiparació entre els experiments amb coloms i rates de Skinner i l'usuari del telefon mobil i les xarxes, sotmesos a un idèntic procés d'aïllament i a manipulacions poc distingibles en el seu fons. Personalment ha estat per mi il·luminador veure el nou sentit adquirit pel que vaig aprendre fa quaranta anys a la classe de Psicologia, i així entendre el que constitueix una veritat evident del nostre temps: Los medios sociales no son alta tecnologiia en ningún sentido relevante: son la manipulación conductista del siglo XX aplicada a gran escala ...una nefasta red conductista de estimulación. També val la pena retenir la seva descripció de la involució política dels setanta com el fracàs d'una transició de la mobilitat imperial, la que tenien els occidentals al començament del segle XX, a la mobiilitat social. També voldria retenir la seva reflexió sobre la llibertat del mercat, que només adquireix sentit reduint les persones a barreres, és a dir, coses. El llibertarisme en quan refusa la noció de solidaritat és una negació de la llibertat, perquè és una negació de la humanitat.

        La darrera part del llibre dedicada al govern és la més obertament política amb propostes concretes que es fonamenta en una sèrie de reivindicacions bàsiques: el dret al vot, el dret a la pròpia ment i l'atenció sanitària. Està pensant en clau americana, evidentment. La necessitat del tercer és un fet prou conegut, no ho és tant la del primer però és igualment innegable si considerem la quantitat de gent empresonada i el fet que aquestes penes signifiquin la pérdua del dret a votar. La segona la defineix amb la formula Habeas Mentem, deslligant-la per exemple d'algoritmes. La possibilitat de la democràcia passa per acabar amb la desigualtat extrema de la riquesa i acabar amb els monopolis. Per justificar teòricament la segona tasca, no cal anar fins a Marx, hi ha prou amb Hayek

        Al final del llibre hi ha un esquema-resum que he reproduït més amunt, en el qual queda molt clar el seu refús de l'esperit libertarista que sintetitza molt bé quan diu: Solo un individuo puede ser libre, pero solo una comunidad puede crear individuos. Tota la reflexió de Snyder no aporta potser cap gran descobriment, però sí una excel·lent fonamentació des del seu saber històric i acaba resultant un lectura innegablement encoratjadora. Diré alguna cosa més sobre el llibre els propers dies.

All the children got rythm

 

Potser aquest és el millor número musical que aparegué mai a un film dels germans Marx. La cançó després ha estat versionada per molts músics de jazz. Al seu temps, la MGM va optar per suprimir aquesta escena dels estats del Sud. Massa negre i massa jueu. Avui en dia aquesta escena per l'esquerra "antiracista"també seria segurament qualificada com a racista i per tant cancelable, doncs acaba amb una de les pràctiques més estigmatitzades per aquesta gent, el "blackfacing". El mon no avança, gira que deia l'Ovidi.

It happened one nigth

 

        Estic trobant temps per llegir-me Pursuits of Happines molts anys després d'haver-lo adquirit. El llibre analitza com diu el sotstítol The Hollywood comedy of remarriage. El segon dels films analitzats és el capríà It Happened one Nigth i per treure'n més partirt, reveig la pel·lícula que havia vist fa deu anys en el context d'un curs del BFI sobre Capra. Ho explicava aquí. Cavell fa una lectura molt interessant fent una anàlisi molt pormenoritzat i agut de tots els moments del film i prenent com a punt de partida una idea original i brillant, afirmar que "les muralles de Jerico", (la flassada que divideix l'espai on dorm la parella ocasional formada per Gabler i Corbett) és una representació de la noció de límit kantiana i levi-straussiana; el limit definit per l'estructura del coneixement humana i l'imposat per les regles de parentesc. La referència a Kant, té a veure amb el personatge de Gable i el fet que la seva acceptació de la noia, té una part de renuncia a l'ideal, d'aprendre a transigir amb una humanitat, sempre perfectible però mai perfecte. La de Levi-Strauss perquè Colbert acaba substituint el que li agrada i és el seu caprici, el marit ric, snob i superficial, pel que ella vol, l'home decent interpretat per Gable, cosa que finalment es propiciada per l'acció del seu pare.

        Si fa quinze anys escrivia que el film resistia bé els seus setanta-cinc anys de vida, quinze anys després segueix guanyant. Cavell escriu el llibre en el moment en què la política dels autors era indiscutible; a hores d'ara, sense menystenir el mèrit del realitzador Capra, em sembla de justícia assenyalar que la bondat del film deu molt a un gegant de l'escriptura cinematogràfica Robert Riskin, tot i que això val per tots els films de Capra, dels quals ell era normalment el guionista. (Riskin era un home molt més a l'esquerra que el republicà Capra i per tant l'instigador de tot el que hi havia a aquells films de perillós per la ideologia hegemònica. Irònicament en el temps del macartisme fou Capra el que tingué problemes doncs Riskin estava massa malalt per ocupar-se de ell) Cavell mostra molt bé la subtilitats dels diàlegs i la intel·ligència desplegada a la trama. Parlant de It's a wonderful life fa temps recordava que per a molts és un film proper a la ciència-ficció en el sentit que apareix el tema dels universos paral·lels. de la mateixa manera hi ha aquí alguna cosa de ciència ficció en el viatge de Colbert, la noia milionària que viatjant en un autobús a l'època de la depressió efectivament coneix el que és com un altra planeta. Per acabar la història del film demostra qu eés veirtat allò que deia la nadala andalusa glosada per Borges (donde menos se espera salta la liebre) tant Colbert com Gable varen fer el film com a conseqüència d'un càstig de les seves respectives majors que els obligaren a treballar en una producció "menor".

Degradació i corrupció

 

Vist amb perspectiva em sembla una mica sorprenent el contrast entre  el relatiu soroll fet des de l'ensenyament secundari per protestar contra la seva degradació, malgrat el seu escàs èxit, i el silenci sobre la degradació de la institució universitària, més palès però molt més silenciat. Potser té alguna cosa a veure amb que la institució universitària, al nostre país, es va construir des d'un procés essencialment arbitrari i amb molt de corrupte (la funcionarització dels PNNs). Fent memòria és fàcil comprovar com moltes de les pràctiques que defineixen una institució com a corrupte, les que avui es descriuen així als diaris, s'han vist des de sempre com normals i "naturals" al món universitari.

Sobre decadència i educació

 

Las élites están encantadas con Trump. Por mucho que chillen

això el que ens explica Esteban Hernández en un article que em sembla del tot recomanable. Certament no és original ja fa més de vint anys Todd deia coses semblants en la Il·lusió econòmica com tambe Ha-Joon Chang en el seu molt recomanable 23 cosas que no te cuentan del capitalismo. També a les reflexions de Lasch sobre l'allunyament de les elits. Però essencialment qui ho explicà millor fou Plató doncs la justificació de la financiarització de l'economia és un exemple clar de la impostura del pseudosaber contra la que vol lluitar el socratisme. Tot el aquí ens explica és certament rellevant per a parlar d'educació. Tots els canvis dels darrers temps han acabat afavorint aquest procés i els principis de la ciència pedagògica no són menys qualificables de pseudo-ciència que allò explicat a les escoles de negocis.

Un diagnòstic exacte

 

Si més no és el que penso d'aquest judici que Pla atribueix a Manolo:

Els intel·lectuals, si no són gent molt forta i de molt de tremp, com tu i jo, sense anar més lluny, necessiten gent que els faci la gara-gara, i si no es poden fer passar la vanitat es tornen uns ressentits i esdevenen com una mena de feres malvades....

Trobar contraexemples del que diu Manolo no és que sigui impossible, però em resulta complicat. Cent anys després la situació és pitjor perquè ara que et facin la gara-gara ha esdevingut pràcticament un dret i els mitjans per augmentat la propia vanitat han esdevingut quasi infinits.

Vida de Manolo

 

        Rellegeixo Vida de Manolo després de moltes dècades, Xavier Pla en explicà a la seva biografia que fou un dels grans èxits literaris del jove Pla. És un llibre fruit del temps que l'escriptor va poder compartir amb l'escultor Manolo Hugué, per això tot ell està escrit en primera persona com si fos el propi escultor el que ens explica la seva vida, assolint així una vivacitat que no tenen els altres volums, els dedicats a Mir i Rossinyol, aplegat amb aquest a les Obres Completes. Any més, any menys el llibre és estrictament contemporani de Sein und Zeit de Martin Heidegger i a mí em serveix per explicar molt del seu valor. Si concedim a Heidegger , i crec que cal fer-ho, haver-nos donat una descripció molt precisa de la situació de l'home del seu temps, podem pensar que el llibre de Pla ens ofereix un exemple perfecte de l'individu que refusa viure sota la dictadura de l'"hom", un home que refusa amb tots els seus actes el seguidisme de la majoria. Potser de tots els personatges biografiats per Pla és aquest el que devia ser més a prop de poder definir-se com un referent moral. Al final del llibre Manolo ofereix una exposició de la seva orientació vital que, ben segur, no és la que Pla va seguir, el seu ofici no li permetia, però estic segur de que no podia deixar d'aprovar:

Així i tot trobo que la vida és admirable. La sagesse de la vida consisteix per a mi, a viure per un mateix, al marge de l'estupidesa i de les vanes agitacions humanes. Si la vida ha de donar alguna joia la trobaràs en l'individualisme defensiu. La meva filosofia és desesperançadora, però no és romàntica ni demagògica. Hom ha de voler alguna cosa, això és, no marxar d'aquest món sense pagar. Una vegada sabut el que hom vol, ho ha de defensar contra tothom, contra la família, contra la pàtria, contra l'època. S'ha de saber viure per damunt d'aquestes coses i cal treure's de sobre la "conerie" dels altres; el parlar dels quals és de tota manera fatalment despietat, perquè l'única cosa que no tolera el vanitós i pedant és que no li donin importància.

        M'agrada aquest formula, "no marxar del món sense pagar" que indirectament, si es vol, és una afirmació rotunda del valor de la vida. Pla era vint i cinca anys més jove i la narració de Hugué li serveix per fer una mirada als temps de la generació precedent, sempre la més estranya per qualsevol generació i per tant una inquietud que sempre estigué present al seu treball

Parenostre

 Assisteixo a la preestrena vilanovina de PareNostre el film de Manuel Huerga sobre els dies de 2014 on es varen fer públics els comtes de la família Pujol a Andorra i l'antic molt honorable confessà les seves irregularitats fiscals. Hi va assistir el director amb el guionista, Toni Soler, junt amb figures locals com l'Alcalde de Vilanova, Juan Luís Ruiz, o el diputat Francesc Marc Alvaro, després es feia un col·loqui però jo me'n vaig anar a sopar. Jordi pujol és Josep Maria Pou, una elecció evidentment no propiciada per la semblança física, però el criteri de Huerga, que jo crec encertat, ha estat en posar per sobre la solvència dels actors, refiant-se del seu treball. Al capdavall, tots tenim molt clares les imatges dels protagonistes de la història. Seguint aquest criteri hi són també Carme Sansa (Marta Ferrusola), David Selvas (Artur Mas), Alberto Sanjuan (el rei emèrit) o Pere Arquillué (Jordi Pujol Ferrusola).

    De tot el film el que indiscutiblement més m'ha agradat ha estat el treball de Pou, veritable fonament de la pel·lícula, doncs potser el 50% dels plans són primers plans de Pou, que ha mimetitzat molt bé la gestualitat pujoliana. La narració flueix fent un recurs freqüent dels flash-backs, (i recordem el que deia Hawks d'aquest recurs narratiu) amb un moment clar d'abús que és l'escena al·lucinatòria viscuda al passadís del pis de General Mitre que no em va agradar gens. El contingut del film no em va entusiasmar i em va semblar massa presoner del mite del gran home que es va anar construint des dels anys vuitanta sustentat pel raonament falaç de que som una nació perquè tenim història pròpia i tenir historia pròpia requereix tenir grans figures històriques. La narració de Soler sempre assumeix la versió del mite fabricada pel propi Pujol i explica els fets de manera que els més creients poden mantenir-se a la il·lusió que substancialment estem enfront d'un muntatge de l'estat espanyol. Tot i no ser un gran seguidor dels diaris, la veritat és que Soler no aporta res de gaire nou als fets coneguts i omet coses que també han estat publicades com que la tensió entre el matrimoni Pujol Ferrusola tenia altres causes més enllà de la despreocupació del pare a la criança. De l'avi Florenci només es diu que era molt treballador i molt honrat. No tothom pensa el mateix. A mi em sembla que no podem oblidar el fet que Pujol fou un símbol antifranquista, però també algú que va poder fer política perquè tenia diners i l'origen d'aquests diners no era, ni de lluny, aliè al franquisme. Aquesta és la mena de coses que cal entendre per entendre Catalunya.

     Potser l'elecció més partidista es triar a Silvia Abril,com a la núvia, des de la perspectiva moral de gent com Ferrusola seria "la querida", de Jordi Pujol jr., es a dir la protagonista amb Alicia Sanchez Camacho d''aquell dinar famós a la Camarga. La tria d'aquesta actriu i el registre amb que ella interpreta el personatge denoten la intenció dels autors. L'escena que té amb Arquillué és del nivell de la seva performance a Eurovisió amb allò del "chiquiliquatre". Jordi Pujol jove és Marc Rius, l'actor de la calòrica, un dels millors còmics del país. Ningú no ho diria perquè aquí no es deixa cap lloc a la comèdia. Potser pels interessats als personatges l'escena que em sembla mes veritable és la conversa de Pujol amb Mossèn Ballarin, interpretat per Lluís Soler, a Gòsol, on el capellà insinua que la dedicació als ideals sovint no és més que la més refinada forma d'egolatria i, afegeixo jo, l'egòlatra que no sap això, és la figura més propera a ser considerat un desgraciat, pensar-se com a protagonista d'una tragèdia quan l'obra que estàs representant és poc més que un vaudeville. Dit altrament, sense que s'hagués llavors publicat res, Boadella ho veia tot molt més clar.

Electra

         Veig aquí al teatre principal l'obra sobre Electra que ha estrenada aquest curs al teatre lliure. La mort de Clitemnestra, la mare d'Ifigènia i l'assassina d'Agamèmnon, a mans dels seus fills Orestes i Electra és l'única narració clàssica de la que es conversa una versió escrita per cadascun dels tres grans tràgics. Aquesta coincidència és la base de l'espectacle concebut per Alícia Gorina. Veiem tres representacions abreujades de les tres obres que essencialment expliquen la mateixa història. Això configura un espectacle d'un innegable valor didàctic, doncs la contraposició permet posar de relleu els diferents tarannàs dels autors. Així la representació de las Coèfores d'Èsquil, dóna protagonisme absolut al cor de les dones troianes i els personatges centrals apareixen un xic desdibuixats. L'Electra de Sòfocles individualitza més els personatges i es relaciona amb la imatge arquetípica de l'Atenes clàssica posant en relació el moviment dels actors amb escultures del període també centrades en el malaurat destí de la família dels atrides. Finalment l'Electra d'Euripides es centra molt en el personatge que dóna títol a l'obra i la presentació recorda la del drama tradicional tal i com ho explicaren el cinema de Hollywood o actualment les sèries.. Els actors són graduats recent del teatre lliure que posen l'entusiasme que es podria pressuposar. El problema des del meu punt de vista és l'abreujament de les obres que fa que tot acabi resultant una mica atropellat i es perdin no només matisos, sinó la pròpia construcció de l'obra. D'altra banda tot i que entenc que cal públic, i per això cal afalagar-lo i la manera més fàcil és apropar els textos al nostre temps (encara que òbviament sigui falsejar-los perquè tot i que Orestes i Pillades, per exemple potser siguin amants, la naturalesa d'aquesta relació no seria la contemporània suggerida per l'obra) es podria de vegades pensar a la gent com jo que allò que vol és essencialment allunyar-de del seu temps ( i no crec pas que sigui l'únic)

Hamlet liikemaailmassa

         Hamlet va de negocis és una peculiar adaptació de l'obra de Shakespeare que fou un dels primers treballs de Kaurismaki per la pantalla gran. Evidentment resumeix molt l'obra original doncs ens explica la història del princep de Dinamarca en 90 minuts (Brannagh que va voler fer l'obra integra sense retallar cap escena, esmerça més de tres hors) És clar que aquí Hamlet no és ni príncep ni danès, sinó l'accionista principal d'una empresa finesa dedicada a la fusta, que el seu oncle, director executiu després de la mort "accidental" del pare de Hamlet, vol reconduir per dedicar-la a la manufactura d'aneguets de goma. Hi són, però, quasi tots els conflictes i personatges bàsics de l'obra. De vegades, en situacions una mica forcades, d'altres, el personatge d'Ofelia i la seva mort, més ben trobades. L'obra però finalment té poc de drama i la mirada de Kaurismaki acaba convertint-la en una comèdia. El seu Hamlet és força més desagradable que el shakesperià i en realitat acaba sent el personatge més negatiu de la funció. Certament, no sembla tenir mai pensaments de suïcidi i per això s'omet el famós "To be or not to be". El final de la pel·lícula profunditza en aquesta direcció afegint un element aliè a la idea shakesperiana. Potser no és el millor Hamlet possible però si un exercici agradable d'un Kaurismaki que estava fent-se com a realitzador. Hi apareixen alguns dels actors que serien importants en els anys posteriors com els protagonistes de Nubes pasajeras que aquí són Laertes i Ofelia. Més amunt veiem el que seria precisament la mort de Laertes i Claudi.

Parlar d'educació seriosament

 

        Cal parlar d'educació seriosament. Per parlar seriosament  no hem de prendre com a punt de partida afirmacions falses o, si més no, afirmacions discutibles que només basant-nos en la coincidència dels nostres desigs prenem com axiomes. Una d'aquestes afirmacions és que els pares estan preocupats per l'educació dels seus fills. La meva experiència no em permet corroborar-lo. Deixo de banda el cas no majoritari, però tampoc infreqüent, de pares que simplement no es preocupen prou dels seus fills, una tendència creixent en una societat progressivament més individualista. En general, allò que em sembla majoritari són pares preocupats per la titulació dels seus fills, és a dir pels efectes de l'educació però no pas per l'educació en si mateixa. Evidentment molt poca gent ho reconeixerà perquè a ningú no li agrada ser tan incorrecte ni posar-se en contra de l'opinió dominant. Tampoc fa cent anys aquí quasi ningú es deixava de proclamar catòlic, però creure era una altra cosa. Aquest fenomen en tot cas és d'una gran utilitat per les nostres oligarquies, el poder de les quals en depèn de la manca d'educació general. La recepta és abstenir-se d'educar ningú però "titular" a tothom. Fa trenta anys això era una estratègia una mica maquiavèl·lica, però ara ja és una realitat consolidada, bàsicament perquè una bona part del professorat comença a ser ja gent que només ha titulat.

Mulholland drive

     Feia bastants anys que no reveia Mulholland Drive, cosa que vaig poder fer l'altra tarda, de fet, era el primer de film de Lynch que tornava a veure des del seu traspàs. Un dels meus pocs escrits que no eren del tot gratuïts és un que vaig fer sobre aquest film i d'altres a Transversal (me'l van pagar que com sàvia prou bé el Dr. Johnson és l'únic motiu seriós que justifica l'escriptura). des de llavors el film ha guanyat prestigi i en algun lloc (que no tinc ganes de comprovar) l'assenyalàvem com la millor pel·lícula del segle. Podria ser veritat, el que sí tinc clar és que frueixo com cap altra veient-la. Evidentment la presència de Naomi Watts i Maria Elena Marques és un motiu potent, però sobretot el plaer ve donat per deixar-me dur per les seves imatges, per l'exercici de potència creadora desplegat per Lynch que no et permetia mai sospitar qué vindria després. La veritat és que tot i entendre l'interès de fer disquisicions sobre que significa la caixa blava o que, com jo feia quinze anys, des del film es pugui reflexionar sobre la dissolució de l'objectivitat narrativa o la dissolució del subjecte (suposant que siguin realment dues coses diferents) finalment la contemplació en el més mer sentit del terme és prou per pensar que les dues hores passades han estat del tot aprofitades.

Una edad díficil

         Llegeixo un altre llibre d'Anna Staronibets després de la grata impressió que em va fer la glandula de Icaro. Aquest és diu una edad díficil i està format per set contes breus i un de més llarg que dóna títol al llibre. Només aquest sol ja justifica la lectura del títol. Podem entendre que és una variació de la Transformació de Kafka però hi ha diverses diferencies molt significatives. No estem parlant d'un escarabat, sinó d'una colònia de formigues. El protagonista no és un home adult sinó un nen que no viu una transformació sobtada una nit, sinó un procés llarg de uns quants anys, és a dir, hom pòt llegir el relat com un tractament radical del tema de l'adolescència. Tampoc estem en el context d'una típica família burgesa del XIX, sinó en el d'una família monoparental a l'època de l'esfondrament econòmica dels noranta. El protagonista té també una germana però no és una figura susceptible de protecció, sinó el rival més potent possible, la seva bessona, amb la que a més ha de compartir habitació.

    Aquest relat principal és el millor del llibre, cosa que no vol dir en absolut que els altres relats siguin prescindibles. El que més m'ha agradat, té un cert transfons kantià, la eternidad de Yasha, un home que sobtadament descobreix que el seu cor ha deixat de bategar, però segueix inexplicablement viu i d'entrada ha de compatibilitzar estar mort a efectes legals, veient per exemple com la seva "vídua" assumeix l'herència i seguir amb la seva vida prou miserable. És potser l´únic conte amb un final feliç. Las reglas està protagonitzat per un nen que sent una veu que l'amenaça amb càstigs per coses com no trepitjar les rajoles del terra amb un cert ritme o no respectar la col·locació "correcta" dels objectes domèstics (si no vaig errat tampoc una situació del tot rara). Ismael Martínez que signa la introducció destaca com magistral aquesta frase quan el nen veu endur-se el taüt amb el cos del seu pare: Enterraron a su padre en un ataud cerrado, de modo que Sasha no pudo ver si lo habian colocado bien. La agencia ens presenta una institució a la que quasi tothom pot haver volgut recórrer: la seva especialitat és planificar venjances fer-la passar com accidents. Un altre cop molt kafkià el conte és la família on un viatge de treball al tren (hi ha sempre molts trens als contes de Staronibets) li dóna al protagonista accés a una família i una identitat nova. Pels interessats a la literatura fantàstica i pels que volguessiu saber més,sobre l'"anima rusa" utilitzaré el molt gastat tòpic, em sembla que Starobinets és una autora imprescindible.

Kauas pilvet karkaavat

     Nubes pasajeras (Kauas pilvet karkaavat ) és un film d'Aki Kaurismaki estrenat el 1996. Explica la història d'Ilona i Lauriee. Ella és maitre en un restaurant anomenat Dubrovnik una mica passat de moda i ell és tramviaire. Tots dos perden el seu treball més o menys simultàniament i a partir d'aquí Karismaki ens explica el contrast entre la seva convicció de ser gent amb capacitat per sortir-se per ells mateixos, de fet no volen cobrar l'atur, i la manca d'oportunitat reals que els ofereix una societat en gir cap a la modernitat neo-liberal. Al final tots dos se'n surten potser no per la voluntat de Déu però sí la de Kaurismaki que com a director pot jugar una mica a ser Déu i aquí decideix invocar finalment l'esperit de Frank Capra. ( cosa que també passava a Le Havre)

    La història doncs ens ha estat explicada nombroses vegades i per ella mateixa potser no justificaria veure el film, si no estigués acompanyada del molt personal estil de Kaurismaki, un altre gran exercici de minimalisme, i del seu extremadament corrosiu humor negre.

L'absolució de Dani Alves

         La notícia d'aquesta setmana ha estat l'absolució del futbolista Dani Alves, que ha provocat una gran controvèrsia mediàtica. Jo no he estudiat dret i el poc que sé, no em fa vergonya dir-ho, ho he aprés de pel·lícules. Una d'aquestes és 12 angry men, prototip de la pel·lícula liberal americana, on quedava molt ben explicat que la presència de dubte raonables és incompatible amb la imposició d'una condemna (el moment clau és quan canvia el seu vot, el jurat número 4 interpretat per E.G. Marshall) Com em deia el meu germà l'esperit del Dret, com funciona a la nostra civilització, és que es preferible deixar lliure dos culpables que castigar algú que és innocent. Fer-ho al revés es pot justificar per la por, però deixa poc lloc a parlar de civilització de fet sembla més relacionable amb allò que cal superar per parlar de civilització.

    És evident però que els crítics a la nova sentència ,posem Irene Montero per dir un nom dels que consideren la sentència del TSJC aberrant, no han vist possiblement 12 angry men. i si la veiessin considerarien que és una obra reaccionaria doncs en el tribunal no hi cap dona ni cap membre racialitzat (sí que hi ha una representació de totes les classes socials, però això seria vist com irrellevant). És interessant però el contrast entre la seva convicció absoluta, com va expressar, en la culpabilitat del futbolista brasiler i les vacil·lacions i inseguretats mostrades per ella i el seu partir en els casos de Monedero i Errejon. Una disparitat provocada potser per la vessant nociva de l'esperit de partit de la que ens advertia Hume o simplement perquè hi ha opinions que es mantenen des d'un esperit sofístic però que no suporten la confrontació amb la realitat,

Le silènce et la colère

 Le silènce et la colère és la segona de les novel·les amb les que Pierre Lemaitre ens vol explicar els temps posteriors a la segona guerra mundial, els trenta anys gloriosos. Els protagonistes segueixen sent la família Pelletier dels membres de la qual mai no podem dir que siguin gent d'una sola peça, però tampoc mai desproveïts ni d'humanitat ni d'alguna qualitat que no justifiqui la seva redempció (tot i que caldria discutir molt de la parella formada pel fill gran Jean i la seva esposa Geneviève), a diferència del llibre anterior, quasi tot que ens narra succeïx dins de l'hexàgon però segueix mantenint l'esquema fulletonesc conreat amb una gràcia especial que acaba produint una lectura molt plaent des del meu punt de vista. Tot l'explicat s'esdevé l'any 1952, força tranquil en comparació amb els anys utilitzats per situar les novel·les anteriors, Lemaitre no ens situa doncs en cap gran esdeveniment històric i ens dóna una pinzellada prou interessant de com sortiren novetats que  per la gent de la meva generació ja semblaven de tota la vida: els grans magatzems sense gaire dependents i amb accés lliure a les mercaderies i la premsa deslligada dels partits polítics i compromesa amb un objectiu d'entreteniment. També ens permet una ullada al mon de la boxa amateur molt important en aquell temps al país de Marcel Cerdan (òbviament evocat al llibre). L'entrada de França al progrés i la modernitat ens és explicada amb la crònica de la destrucció d'un poble per fer un gran embassament. La mateixa història que aquí visqueren pobles com Falló o Mequinensa. Aquí hi són els moments menys lleugers del llibre acabant-lo amb el que potser és l'esdeveniment més tràgic narrat als cinc llibres. Personalment, la trama que m'ha interessat més és la protagonitzada per la jove Helena que pren la decisió gens fàcil en aquell moment d'avortar, cosa que li permet creuar-se amb dos figures que Lemaitre descriu amb molta precisió i intenció: la del metge avortista i la de l'inspector del cos de protecció de la família (és a dir de la unitat creada específicament per lluitar contra l'avortament) el qual prosseguia la mateixa tasca que havia efectuat amb el règim de Petain i abans a la tercera república (la que va tenir un govern del Front Popular); en aquesta qüestió concreta tot coincidien.

Fail again, fail better?

 

Als darrers anys he participat a alguns actes en favor del professorat i de vegades (a l'aula magna amb Cambray) m'ho he passat molt bé. Només em sap greu pensar que estàvem fent trenta anys tard. El que fa trenta anys era obvi ho segueix sent ara i en exactament els mateixos termes, però una miqueta menys perquè ja tenim quasi trenta promocions d'Eso. La veritat és que fa trenta anys es va intentar efectivament fer aguna cosa i molts professors ho veien clar, però una part important, els que estaven sobre els cinquanta anys, després de donar-te la raó et deia que el que els interessava era la seva jubilació. Exactament el mateix que constantment em deien els companys actuals quan feia visites als centres en els últims anys.

La Calòrica i el problema de l'esquerra (catalana i de tot arreu)

 

    L'altre dia en una entrada de Facebook Andreu Navarra es preguntava quan l'esquerra catalana va deixar de ser esquerra. Jo vaig pensar de seguida que, en la seva major part, de fet no ho havia estat mai. Cal recordar que possiblement aquest és l'únic país on el partit comunista es va fundar amb la intenció d'aturar una revolució; el partit comunista pel que va passar quasi tota la generació dels que em van precedir tot i que alguns se'n van sortir dient coses com "ara se'ns apunten els fills de les porteres" (no m'ho invento, aquesta frase fou dita literalment per un filòsof considerat després com a important)

    Hi ha possiblement llibres ben bons sobre la qüestió però una aproximació suficient, clara i contundent es pot trobar al capítol cinquè de la sèrie de la que parlava ahir, en el discurs de la Bego personatge interpretat per Julia Truyol, quan s'enfronta als altres pares gent commoguda per tots els "ismes" que marca el temps, adversaris del racisme, el masclisme, la homofobia, el negacionisme climàtic però als quals pel contrari el "classisme" no els hi treu gens la son. De fet, no només no els treu la son, sinó que en la seva manera de defensar els seus principis són intensament classistes perquè els que pensen altrament són necessàriament inferiors o, perquè pertanyen a classes amb menys renda, els "deplorables" dels que parlava Hillary Clinton o, si no són pobres, inferiors intel·lectualment (i recordem el que ens ha ensenyat Piketty, l'esquerra a la pràctica ha esdevingut el partit d'unes elits, jo diré, acadèmiques perquè intel·lectuals ben bé no són)

Sala Polivalent

  

  Sala polivalent és el nom de la sèrie que La Calòrica ha fet per TV3 i pel moment es pot veure a l'app de 3cat. És un format prou original perquè són sis episodis de només vint minuts que transcorren en una sala polivalent d'un centre cívic d'aquestes que serveixen igual tant per fer teatre com per fer un curs de cuina. A aquesta pàgina teniu un resum de cadascun dels capítols. Jo m'ho he passat molt bé veient-la i la recomano per dos motius. En primer lloc, perquè els cinc actors de la calòrica es mostren en plena forma i la sèrie dóna testimoni del seu gran talent escènic i de la seva facilitat per a la parodia. La segona raó està als guions escrits per Joan Yago i Israel Solà, que em sembla balancegen molt bé la tragèdia i la comèdia. Certament els personatges fan riure però allò que ells viuen no és gens risible, ni ells semblen tenir la capacitat de veure el que és risible, cosa que en quasi tots els casos significaria prendre una mica de consciència de la distància entre els seus principis i la realitat