The long hot summer

The long hot summer ens es presentada als títols de crèdit com una adaptació de William Faulkner, però cap llibre de Faulkner es diu així. El punt de partida és una novel·la anomenada The Hamlet. Diem punt de partida. Els personatges es diuen iguals que el del llibre, algunes de les coses que els passen també hi són al llibre, però en general la pel·lícula no explica res del que és essencial al llibre. Faulkner no va col·laborar en un guió que en la última part, per tal de forçar un final feliç es situa molt a prop de l'absoluta insensatesa. La vaig veure fa trenta anys no recordava gaire del film, sí que quan la vaig veure llavors més aviat em va despertar indignació. L'altre nit en canvi no em vaig sentir indignat i  vaig tenir una clara sensació de plaer produïda per veure un grup d'actors llegendaris, no tant interpretant un personatge, sinò el seu arquetípic característic i definitori: Paul Newman, com jove ambiciós, Orson Welles, com figura despòtica, Tony Franciosa, com mascle fragil i, la meva preferida, Lee Remick, com bellesa del sud. També hi és Joane Woodward però ella, per variar, si compon un personatge.