The Girls

 

    Veig a la Filmoteca The Girls, el film de George Cukor de 1957. Evidentment no cal cap justificació, però en seria una gaudir del film en el seu scope original, cosa que no havia pogut fer mai. En aquells anys la MGM ja havia donat per acabada l'època dels grans musicals i fou la pel·lícula amb la que Kelly tancava el seu període a la MGM que constituïa fins llavors tota la seva carrera. Això li dóna a la pel·lícula un cert to nostàlgic. De fet, com deia una senyora del públic mentre sortíem és un musical amb molts pocs números musicals. Només cinc dels qual tres són escenes representades a un teatre. Això si com a mínim, n'hi ha un, el ball entre Kelly i Mitzi Gaynor, del clip de més amunt, tan bo com qualsevol dels realitzats per Kelly al seu millor moment.

    Dit això, però The Girls és una pel·lícula rica en motius pel gaudiment i una comèdia brillant. El film es pot presentar com una variació d'una de les pel·lícules que més havien impactat a la dècada de les cinquanta, el Rashomon d'Akira Kurosawa. Aquí no es tracta d'un crim, sinó d'uns suposats intents de suïcidi dels quals se'ns expliquen tres versions diferents per tres dels quatre protagonistes. Seria un error considerar que és una aproximació frívola perquè, sovint, canten i ballen. Cukor no tenia la capacitat de creador d'imatges que tenia Kurosawa, que excel·leix en aquest film donat-li una fondària metafísica inhabitual. Però era un espectador intel·ligent del comportament humà i veient-la ahir em va semblar molt fi el seu tractament, especialment com varien els interpretes les seves actuacions, els seus personatges, segon quin sigui el narrador. Kurosawa feia finalment un lament sobre la fragilitat de la situació humana, Cukor suggereix un escepticisme resignat perquè la conclusió que, em sembla, es segueix del film no és tant que tots menteixin, com que cadascú explica una veritat conformada pel seus sentiments; no pas la veritat del que efectivament va passar, sinó la veritat del que ells van sentir i viure. Més enllà de metafísiques em resulta divertit la interpretació que Kelly fa de Barry Nichols, amb un sentit autoparòdic proper al de Dean Martin en Kiss me, stupid. Si més no exagera dos trets molt característics de Kelly, un dels seus personatges, el seu caràcter de seductor irresistible, i un altre del Kelly real, la tendència a tiranitzar les companyes de feina. Entre allò agradable del film no es pot deixar d'esmentar també la música d'aquest gran geni que fou Cole Porter, el seu darrer treball cinematogràfic de fet, i la presència de Mitzy Gainor, tota la pel·lícula amb un pentinat que encara estava de moda quan jo era molt petit, però que fa anys no he vist a ningú.