He estat llegint aquest darrer mes Sombras chinescas la crònica del viatge que Simon Leys fou a l’any 1972 a Xina des de la seva posició d’agregat cultural de l’ambaixada belga, quan encara estaven del tot obertes les ferides de la revolució cultural. Leys és un molt bon escriptor i el llibre té una qualitat literària que justificaria la seva lectura, però a més és un testimoni cabdal d’un moment històric singular que és un dels punts àlgids de l’estupidesa humana. Leys és sinòleg, a diferència de tots els altres apologetes de la revolució que tan predominaven als setanta i podia entendre sense filtres el que estava passant. El seu contrast amb els intel·lectuals tipus Simone de Beauvoir és absolut i de fet serveix per recordar-nos que la figura de l’expert, el blanc de la ironia del Monzó als noranta, no la va inventar la televisió privada, sinó que existia fins i tot als llocs presumptament nobles com l’acadèmia. Mentre assisteixo a aquest mes a un nou capítol a la llarga història del desmantellament de l’ensenyament secundari, resulta d’entrada xocant les profundes semblances existents entre les reformes que Mao va impulsar al temps de la revolució cultural i les reformes pedagògiques propugnades pels nostre organisme de poder veritables i beneïdes per ,l’esquerra que sobreviu dels naufragis dels darrers decennis. En dos punts hi ha molt poca diferència: la idea d’unificar el món del treball i de la universitat i l’ensenyament en general i la decisió radical de suprimir tant com sigui possible tot vestigi de l’ensenyança de les humanitats. Més enllà de diferències a les retòriques justificadores la coincidència d’intencions és absoluta. Sovint als diaris apareixen liberals que tenen por de la Xina i pensen que pugui imposar el seu model, quan de fet, en punts fonamentals com aquest ja ho ha fet. Res de nou. Aquí la dreta en general i VOX en particular volen reviure la vella dialèctica de comunisme i anticomunisme, però resulta una mica intempestiu quan el capitalisme acaba funcionant tan bé en una dictadura d’un partir comunista i els vells cadells de la LCR o la JGR facin una carrera i esdevenen gent de profit al PP
Un dietari que va voler ser de filosofia
divendres, 16 d’octubre del 2020
L'ombra allargada del maoisme
He estat llegint aquest darrer mes Sombras chinescas la crònica del viatge que Simon Leys fou a l’any 1972 a Xina des de la seva posició d’agregat cultural de l’ambaixada belga, quan encara estaven del tot obertes les ferides de la revolució cultural. Leys és un molt bon escriptor i el llibre té una qualitat literària que justificaria la seva lectura, però a més és un testimoni cabdal d’un moment històric singular que és un dels punts àlgids de l’estupidesa humana. Leys és sinòleg, a diferència de tots els altres apologetes de la revolució que tan predominaven als setanta i podia entendre sense filtres el que estava passant. El seu contrast amb els intel·lectuals tipus Simone de Beauvoir és absolut i de fet serveix per recordar-nos que la figura de l’expert, el blanc de la ironia del Monzó als noranta, no la va inventar la televisió privada, sinó que existia fins i tot als llocs presumptament nobles com l’acadèmia. Mentre assisteixo a aquest mes a un nou capítol a la llarga història del desmantellament de l’ensenyament secundari, resulta d’entrada xocant les profundes semblances existents entre les reformes que Mao va impulsar al temps de la revolució cultural i les reformes pedagògiques propugnades pels nostre organisme de poder veritables i beneïdes per ,l’esquerra que sobreviu dels naufragis dels darrers decennis. En dos punts hi ha molt poca diferència: la idea d’unificar el món del treball i de la universitat i l’ensenyament en general i la decisió radical de suprimir tant com sigui possible tot vestigi de l’ensenyança de les humanitats. Més enllà de diferències a les retòriques justificadores la coincidència d’intencions és absoluta. Sovint als diaris apareixen liberals que tenen por de la Xina i pensen que pugui imposar el seu model, quan de fet, en punts fonamentals com aquest ja ho ha fet. Res de nou. Aquí la dreta en general i VOX en particular volen reviure la vella dialèctica de comunisme i anticomunisme, però resulta una mica intempestiu quan el capitalisme acaba funcionant tan bé en una dictadura d’un partir comunista i els vells cadells de la LCR o la JGR facin una carrera i esdevenen gent de profit al PP
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.