Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 22 de juny del 2014

Antics i moderns

Allò antic en Hume: el fet de construir un pensament absolutament al marge de qualsevol distinció entre teoria i pràctica, allò modern, el fet que la filosofia, com en el cas de Kant, només pugui ser saber sobre allò humà.

dissabte, 21 de juny del 2014

Adéu a Stanley Rosen (1929-2014)


Avui mentre buscava una cita perduda de Leo Strauss, tot mirant d’enllestir el meu llibre sobre Hume, he troba l’entrada de Stanley Rosen a la wikipedia, l’he clicada i això m’ha servit per saber que va morir el passat 4 de maig. No fa encara dos mesos. Vaig tenir l’honor, fa més de vint anys, de mostrar-li la ciutat de Girona per la que tenia un especial interès, perquè, com ens va dir. la seva família era jueva. La seva estada a Catalunya es perllongà una setmana i foren dies alhora instructius i divertits. Rosen no pertanyé a aquest tipus de professors universitaris, fachidioten, que només coneixen un autor, un grup que no serveix per despertar vocacions filosòfiques però si de vegades per arribar a eurodiputats. Les seves lectures són il·luminadores d’autors tan diferents com Plató, Nietzsche, Heidegger o Hegel. Tots els llibres dedicats a aquests autors són excepcionals, assolint plenament en el seu treball hermenèutic esborrar les fronteres entre la filosofia i la historia de la filosofia. Textos als que cal tornar. No em sento ningú per fer-li un homenatge i no ho faré, però si que voldria dir, si més no, que Rosen pertany al grup amb els que cerco dialogar quan escric alguna cosa relacionada amb la filosofia i, si s’escau sovint, és la seva definició de filosofia la que faig servir, o feia servir, en els meus cursos. Rosen escrivia en anglès però potser el seu text més brillant fou traduït al català, Hermenèutica com a política, potser un dels anàlisis més lúcid de la situació d’Occident al final del segle XX. Aquí,, podreu trobar dos vídeos de Rosen parlant de Nietzsche i Plató

dijous, 19 de juny del 2014

La duplicitat britànica

Nietzsche és admirable però deixà algunes bajanades per la posteritat. De les més grans són les que expressen el seu menyspreu vers la simplicitat dels anglesos. Pel contrari, jo penso que en molts sentits són una gent terriblement complexa, especialment en el seu sentit moral. Cap altre poble ha tendit a refusar tan completament la noció maquiaveliana de què el poder és un bé mateix. Orwell tenia raó en aquest punt i per això fou possible esdeveniment com la batalla de cable street Cap altre estat ha tingut unes elits governants que practiquessin amb més eficàcia el realisme de l’autor del Princep. Hume és un bon exemple. Hom pot llegir la seva teoria moral com una teoria de la decència ordinària i al mateix temps els seus assaigs polítics mai no discuteixen la genialitat del florentí.

diumenge, 15 de juny del 2014

La falsa lluita

De totes les obvietats que em van repetir a la facultat, potser una de les més mítiques és la confrontació entre filosofia i religió; bàsicament, perquè suposa una línia de demarcació clara i nítida entre ambdues que és molt més problemàtica del que sembla i que sovint no existeix. Hom no pot entendre l’escepticisme de Hume prescindint de la clara consciència que ell si tenia d’aquest fet.

dimecres, 4 de juny del 2014

Heroïcitat i filosofia

Hume, com Hegel d’altra banda, no dubta mai del caràcter heroic de la filosofia cartesiana, la qüestió veritable, però, és la de si calen herois filosòfics. (quan vaig escriure la tesi, tenia clar que si. Ara, és diferent)