Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 25 de juliol del 2012


Pessoa al llibre del desassossec distingeix entre el cansament de viure i el cansament de ser, els quals poden  ser entesos com dos graus diferents de nihilisme el primer purament banal, el segon metafísic. El nihilisme romàntic sovint té més a veure amb el primer que amb el segon. El nostres temps hipermoderns, hiperavorrits per la fal·lera de la recerca de la diversió constant, en canvi, combinen l’absència del primer amb un aclaparador domini del segon. Aquesta podria ser la definició de la post-modernitat.

diumenge, 22 de juliol del 2012

Progrés i violència


A La investigació sobre els principis de la moral Hume adopta una visió clarament progressista, contraposat una ètica del coratge identificada amb Homer amb una moral de l’humanitarisme que seria la pròpia de temps més il·lustrats. Els temps posteriors però em sembla que no han acabat de donar-li la raó. L’instint d’agonalitat no ha desaparegut sinó que simplement s’ha traslladat a nous  escenaris , sovint, de maneres ridícules com les projeccions d’aquestes nocions als processos econòmics.

diumenge, 8 de juliol del 2012

corol·lari universal


En canvi el corol·lari de quasi qualsevol escrit de crítica cultural dels darrers decennis, sobretot la compromesa ideològica i nacionalment es trobaria a aquesta afirmació de Pessoa
Não há saudades mais dolorosas do que as coisas que nunca foram

dissabte, 7 de juliol del 2012

Fe i acció

A fe é o instinto da acção
F. Pessoa



Una afirmació es transmet no només el pensament més íntim de Bernardo Soares, sinó de passada condensa la idea última del Tractat de la Naturalesa Humana de Hume. De vegades he pensat que tot el llibre del desassossec pot ser llegit com la conclusió d’una deducció, les premisses  de la qual estarien a l’epíleg del llibre primer de l’esmentat tractat. Una conclusió que evidentment Hume no subscriuria.  

dimarts, 3 de juliol del 2012

El monstre amable


Per indicació del blog de Xavier Massó he estat llegint el llibre e Raffaelle Simone, El monstruo amable, ¿El mundo se vuelve de derechas?.  La resposta al final del llibre és clarament afirmativa. Se n’està tornant i de fet no pot passar un altre cosa. Les causes són ben clares: els errors i el descrèdit de l’esquerra i la generació d’un nou paradigma cultural en el qual els valors tradicionals de l’esquerra apareixen com avorrits i massa complicats (la llista que ofereix Simone d’aquests valors és aquesta: La idea del treball com peculiaritat humana, la pràctica de la solidaritat com factor de cohesió, la lucidesa a l’anàlisi del real, la moderació minimalista del consum, el respecte envers les coses i les persones. Hom pot discutir si efectivament aquests valors són privatius de l’esquerra, en cap cas, el seu caràcter intempestiu). Aquest paradigma cultural el defineix des del conceptes de arxicapitalisme i de nova dreta, perquè els elements més idealistes que definien la pràctica política de la dreta han desaparegut d’aquest paradigma.  Simone no és un teòric polític però el mèrit de la seva obra és endreçar un conjunt d’observacions ben a l’abast i obligades per a gairebé tots els que passem el dia amb adolescents i mantenim el costum de mirar d’enraonar una mica amb ells. Confirma també la impressió que tinc des de la lectura dels magnífics escrits corsaris de la lucidesa excepcional de Passolini, el primer en advertir que la noció central ja no anava a ser la de producció sinó la de consum. La reflexió de Simone es fonamenta molt a l’experiència italiana, és a dir que Berlusconi és un personatge clau del llibre i apunta, tot i que no desenvolupa, qüestions clau mereixedores en elles mateixes d’anàlisis ben acurats: la modificació de la noció de veritat a l’era digital, el progressiu esborrament de les fronteres entre ficció i realitat, el “familisme”, l’equivoca definició de la joventut com a classe social. La conclusió final es pot formular dient que el predomini de la dreta té una fonamentació antropològica i que la direcció cultural de puerilització general en constitueix un reforç gairebé imbatible, fins que la barbàrie estigui molt a prop, si no és massa tard.