Was ist aufklärung?

El text kantià que entra a selectivitat és el seu famós article sobre la definició d’il·lustració. Els meus alumnes m’han fet un comentari i me n’adono que el text no es pot entendre sense considerar que la Naturalesa de la que parla és en el fons una manera de dir Déu. Tanmateix no els hi puc dir.  Massa por al seu excessiu sentit de la literalitat o  a que es trobin en un futur proper (selectivitat) un cristià militant o un progressista militant massa convençuts dels que creuen per saber realment que què estan parlant.

Filosofia com a medicina

 Des de la tardor passada vaig estar treballant el comentari de la República platònica escrit per Rosen, un llibre fascinant i imprescindible. He inclòs una sèrie de cites directes i avui incloc la darrera. Rosen ens comenta que a la ciutat imaginada per Sòcrates la presència de la filosofia és gairebé episòdica i els filòsofs estan desconnectats de la vida ordinària dels ciutadans radicalment com mai ho va estar la figura de Sòcrates. L’americà escriu sobre aquest punt:

Quina és llavors la justificació per aquesta representació estreta i abstracta de la filosofia dins de la ciutat? Crec que és la purga del natural interès filosòfic a la diversitat de l’anima humana. La mateixa medicina és prescrita dins de la ciutat a la filosofia i a la poesia. Però la medicina té efectes secundaris. Purgar la diversitat ens allunya de la pràctica i, en particular, de la política. La contradicció interna de la ciutat socràtica és ara evident. Lluny de ser natural, la ciutat és una construcció artificial. Per tal de produir governants amb la disposició i la capacitat d’imposar la uniformitat dels principis i de restringir els tipus de casos particulars als quals han de ser aplicat els principis, hem d’educar els millors dels guardians d’una manera que els incapacití per a exercir el govern polític d’una manera prudent. A la ciutat governada pels filòsofs, no hi ha desacord filosòfic. Però això vol dir que la filosofia mateixa és substituïda pel dogma i la ideologia .... En Resum,  La República és un seriós advertiment contra la dialèctica interna del governs dels filòsofs. El remei per la nostra malaltia és prou fort com perquè podem morir-nos dels efectes secundaris. D’altra banda, sense aquest remei les possibilitats de guarir-se són nul·les. La filosofia política té el deure de determinar la dosi escaient.

Europa segrestada

El gentil monstruo de Bruselas és el títol castellà del pamflet que H.M. Enzesberger ha publicat enguany  sobre el funcionament de la Comunitat Econòmica Europea. Escric pamflet sense cap ànim pejoratiu. Des del meu punt de vista és un gènere del tot legítim que ens ha proporcionat algunes mostres genials. No tothom pensa així, per exemple, Joaquin Almunia que segons m’explicà mon germà a una recent entrevista utilitza aquest substantiu per denigrar el text. El mal humor  d’ Almunia no és estrany. H.M. E. parlarà d’un dèficit democràtic que es podria solucionar donant pes als processos electorals. Però tots recordem que Almunia no té bona relació amb els processos electorals. Ni tan sols era capaç de guanyar en el si del seu propi partit.

El llibre m’ha interessar perquè complementa el de Todd que comentava darrerament . Si el francès ens advertia de la possibilitat d’una involució democràtica, l’alemany ens mostra que el funcionament de les institucions europees, i el fet de què aquestes institucions cada cop assumeixen un nivell de superioritat sobre les legislacions nacionals, ja significa de fet una regressió de les formes democràtiques clàssiques vinculades a l’estat nació. La tesi d’Enzesberger és que aquesta regressió no ha estat un efecte de l’atzar de la història, sinó que constitueix un propòsit latent des del temps de la formació de la comunitat de l’acer i el carbó. Les institucions europees foren creades des del convenciment de què les institucions típiques dels estats democràtics tradicionals farien més nosa que servei. (si això afegim que, amb les excepcions assenyales per E. del Regne Unit i Suïssa la democràcia no és massa normal a Europa fins al final de la segona guerra mundial, hom pot concloure que la vida de les democràcies europees ha estat molt més feble del que als europeus en agrada pensar). HME posa especial esment a les connotacions evidents que tenen termes com comissaris i directives, especialment d’aquestes últimes que en la mesura  en què resulten vinculants pels països membres constitueixen un poderós argument per  sostenir que la Europa comunitària ja no està governada per la llei. Les institucions suposen un reviscolament d’un despotisme il·lustrat que no té un caràcter opressor, però si un caràcter clarament homogeneïtzador.

En conjunt el pamflet acaba sent una lectura ben interessant. Els seguidors d’Enzensberger se n’adonaran ràpidament de què el laberint institucional i legislatiu de les institucions europees és un blanc del tot adient per a la molt acreditada facilitat de l’alemany per la ironia. La descripció dels  responsables d’aquest nou ordre forneixen molts arguments per recolzar les teories de Lasch o Todd sobre els progressiu desmembrament de les elits de la nostra societat.

Apunts per entendre la lluita de classes del nostre temps

La baixada dels impostos pels més afavorits és una aspecte important de la política desenvolupada per Nicolas Sarkozy. Hom s’equivocaria si veiés aquí la manifestació d’una consciència de classe. La història ens mostra pel contrari que les classes superiors que tenen autoconsciència, propòsits i aspiren a dirigir la societat, fan un deure de pagar els impostos, parlem d’un impost en el sentit estricte del terme o d’un impost de sang en el cas de les nobleses militars. Un classe dirigent que malda per desfer-se’n de les seves obligacions fiscals i socials és un grup camí de la perdició, un no grup més aviat, una col·lecció de narcisos extraviats dins de la història. La disminució dels impostos es presenta a hores com una reivindicació modernitzadora. Si es du a l’extrem final, acabarà per desestructurar tot l’estat i l’estructura social. Els historiadors del futur podran comparar les lluites antifiscals del començament del tercer mil·lenni a les fugides enfront de l’impost que caracteritzaren l’aristocràcia merovíngia a l’època dels reis mandrosos.

                               Après la democratie, E. Todd, pág. 179

Aniversari de Pasolini

La Vanguardia ens explica que avui serà el norantè aniversari de Pier Paolo Pasolini. Poc entusiasta en general de les seves pel·lícules (de la que tinc un record més valuós com a experiència cinematogràfica és de la seva versió de L’Evangeli de Mateu) als darrers anys he anat desenvolupant una creixent admiració per la seva obra escrita i per la coherència i solidesa de les seves posicions morals i polítiques. Els escrits luterans o els escrits corsaris rebel·len un home amb una capacitat extraordinària per sobreposar-se a la tonteria que l’envoltava i una capacitat de predicció notable, doncs va descriure el berlusconisme abans de que pràcticament existís Berlusconi. Mirant amb retrospectiva en té molt mèrit i és molt rara la capacitat de mirar el futur alliberant-se del passat.Si ara fos aquí seria una de les mirades que ens ajudaria a orientar-nos i una de les veus que caldria sentir. I no en tenim pas gaires.

Després de la democràcia

Après la democratie és el darrer llibre gran  d’E. Todd  i constitueix un intent per definir la nostra situació. Fou escrit l’any 2008 quan la crisis econòmica estava començant i feia una any que Sarkozy era el president francès.  Per Todd, Sarkozy és un home que resumeix una època. La seva presència a la presidència francesa és del tot simptomàtica dels mals que caracteritzen la societat francesa.  El personatge es descriu per cinc trets: la incoherència del seu pensament, la seva mediocritat intel·lectual, l’agressivitat, la fascinació pel diner i la inestabilitat afectiva.  Cap d’ells té res d’excepcional sinó que reflecteixen el buit ideològic, l’estancament educatiu, la involució d’un règims democràtics cada cop més preocupats d’excloure que no pas d’incloure, la incapacitat de les elits per fer front al problema de incipient pauperització  i la inestabilització dels valors familiars.

Todd analitza aquests problemes successivament. El primer és la qüestió religiosa. La primera constatació curiosa en termes estadístics és el complet paral·lelisme entre l’esfondrament del PCF i el de la pràctica catòlica com si aquests contraris en un cert sentit es recolzessin mútuament. Cap dels dos ha trobat un substitut plausible. El buit però no ha estat perillós. No hi hagut ni anomia, ni increment de l’angoixa. Els homes han aprés a viure sense transcendència? La resposta podria ser afirmativa fins al moment però no és tan clar que això es pugui mantenir si s’acaba, com cada cop es veu més clar, la bonança econòmica. Els exemples llunyans, l’experiència romana, i els propers, els americans estadísticament sempre quinze anys per davant dels francesos, no conviden a l’optimisme. En tot cas una expressió d’aquest buit és la islamofòbia que fa assumir als musulmans la condició de bec expiatori.

L’element diferencial però amb l’altre gran moment de retrocés del cristianisme a França,el segle XVII, és que aquesta es dona en una situació d’estancament educatiu. Diem estancament i no pas retrocés. L’estadística indica pel moment una aturada, en ella mateixa ben preocupant però que tampoc justifica, segons Todd, parlar de regressió com fan els pessimistes culturals, seguidors del camí obert per Finkielkraut. L’aturada, l’estancament és significatiu perquè significa un canvi de rumb possible en un camí que Occident havia començat des del final de l’edat mitjana i el naixement de les esglésies protestants.

Todd enllaça aquest tema perquè la seva tesi és que l’extensió de les democràcies és una conseqüència de l’alfabetització. El progrés de l’alfabetització i la relativa raresa dels estudis superiors durant el segle XIX i més de la meitat del XX permeté definir una societat homogènia on es realitzava un ideal de democràcia nacional. Avui l’extensió de l’ensenyament superior defineix una societat més heterogènia i l’estancament fa que aquesta societat fragmentada per nivells educatius tendeix a consolidar-se. El pas previsible, l’extensió dels estudis superiors, no s’ha donat enlloc ni sembla que cap indici apunti en aquesta direcció. S’ha definit una elit de massa i per primera vegada a la història el mon dels educats superiors pot tenir una existència del tot separada i autònoma respecte a la resta de la societat. Lasch ha estat el pensador que millor ha descrit la nova situació tot i que tampoc l’explica. No és clar que el resultat hagués de ser un narcisisme actiu en comptes d’una classe dirigent preocupada per la humanitat. Els models explicatius anteriors no valen per gaire i Todd es malfia dels crítics de l’individualisme. Tocqueville no es pot ajudar perquè ni ell ni ningú va viure l’emergència d’un grup social de milions de persones educades ininterrompudament durant una vintena d’anys. En tot cas tant perillós es la denuncia de les elits com la idealització del poble gens fonamentad,a que acaba sent el mateix però a l’inrevés, cosa que serveix per a justificar un fenomen definidor del nostre temps: la progressiva legitimació de les desigualtats.

El següent capítol explica la passió francesa per la igualtat, i la relativa tebiesa d’altres pobles, per l’organització de l’estructura familiar. Crec que no fa falta estendre’a aquí perquè aquesta és la part més coneguda de l’obra de Todd

En el capítol sobre l’etnització, Todd ens recorda que la raça, en contraposició al tòpic més establert, és un poderós instrument d’unificació i igualació. L’odi als negres i als indis ha estat un factor unificador, necessari per vèncer les diferències dels diferents europeus arribats a l’Amèrica del nord. La nació americana es fonamenta en el racisme. Un paper semblant el tingué l’antisemitisme dels nazis, on la nació alemanya trobà la força igualitària per a superar el caràcter desigualitari efecte de la seva estructura familiar tradicional. Fins i tot la democràcia anglesa es construí tenint com a element fonamental la de la superioritat de l’home blanc, sobre els altres pobles que constituïen l’imperi colonial. A França l’element unificador i exclòs, altrament dit bec expiatori, el constituí al temps de la revolució, la noblesa. Des de llavors, les tensions han tendit a l’hexàgon més a alleujar-se en forma de guerra de classes que no pas en factors ètnics. És en aquest sentit en el que Todd es planteja la crisi dels barris perifèrics, conflicte clarament de classe i no racial, en el qual els joves de l’extraradi desmitologitzaren amb la seva acció un dels fetitxes de l’esquerra progressista, la idea de l’educació com eina per a la igualació social. De fet, el moviment era invers al dels barris britànics o americans. No es tractava d’afirmar la diferència sinó de suprimir-la. Tot i això és evident, i així ho mostren les actuacions de Sarkozy o Finkielkraaut, el caràcter molt més rentable de l’etnitizació d’aquest conflicte i en general de tots els conflictes.  Es tracta, en definitiva,  de dissimular un malestar que té un origen econòmic.

L’origen del malestar és el lliurecanvi. La crisi és el seu efecte i el final previsible és el moment en què els nostres salaris acabin igualats al dels xinesos o el indis, un procés que ha d’abastar no només les nostres vides sinó segurament la dels nostres fills. Tota la mistificació realitzada pels economistes per tal d’amagar aquest fet, no resisteix gaire cap anàlisi seriosa. L’efecte que als darrers anys estem ja advertint de la globalització és la dissociació entre educació i benestar que les darreres generacions de titulats universitaris comencen a sentir en la seva carn i ossos. Mentrestant les elits tendeixen a aïllar-se de les restes de la societat i comencen a fer-se visibles processos de pauperització, (i per Todd és un ironia de la història insuperable, el fet que aquest processos es donin en el moment en què els partits comunistes estan pràcticament extingits). Hi ha molts elements per un conflicte de classes que potser vindrà de les classes populars, tot i que la seva articulació és dubtosa, però ja existeix per part d’un classe dirigent orientada ideològicament envers l’estat i insadollable a la seva demanda d’empetitir l’estat i disminuir els impostos (fundant-se a uns criteris d’eficiència poc contrastats a la realitat). La globalització té un significat clar, però, que els analistes polítics o socials volen ignorar. Si el 40% del PIB xinés consisteix en exportacions per les multinacionals, son les nostres classes superiors les que els exploten. Els nostres dirigents econòmics són els que manen a xina, i el partit comunista xinés és el representant dels interessos dels nostres caps. Ja cap tema pot ser vist des d’una perspectiva merament nacional, cosa del tot palesa a la qüestió de l’ecologia. També serà un element important i de difícil previsió per entendre el nostre futur, l’inevitable conflicte d’interessos entre les nostres elits i les de les economies emergents.

La manera més segura de fer prediccions plausibles sobre el futur és l’examen de les dades demogràfiques, els quals ens assenyalen una ralentització dels moviments socials. La primera constatació és que malgrat el narcisisme ideològic, mai la dependència de l’individu de la xarxa social plantejada per l’estat havia estat tan gran. Els darrers anys no han mostrat cap retrocés en aquest sentit. 

La conclusió de Todd és que la deriva oligàrquica i el populisme han  de ser les dues tendències que marcaran el nostre esdevenidor més immediat, en un escenari definit per una fragmentació causada molt directament per la implosió de les ideologies religioses o polítiques. L’establishment superior és un grup entre els altres mancat de cap recurs de legitimació especial, com li succeí a l’aristocràcia el 1789. En aquest sentit la política mateixa, apareix totalment buida, els governants només han de deixar funcionar la maquina econòmica i es dóna una situació en la que l’absència de fins justifica els mitjans, la formula que regeix actualment la praxi dels nostres partits polítics. L’esfondrament de les classes mitjanes, suggereix una societat ternària amb el futur amb un ample sector popular, d’un 66% de la població, una minoria governant molt reduïda, 1% i una classe mitjana molt titubejant i indefinida que pot abastar un 33% de la població, una classe amb un nivell educatiu semblant als dels governants però sense participació efectiva al poder. La futurologia no té bases però la predicció plausible gira sobre tres escenaris:

1.       Una república ètnica, blanca i post-cristiana, potser forjada ideològicament des de la reflexió de Carl Schmitt. Sarkozy ha mirat de fer molts passos en aquesta direcció. El problema és que l’enemic ha de ser responsable i la construcció per fer responsable els joves magrebins aturats de les barriades de la perifèria és ben complicada. De fet,  bec expiatori adient és la minoria intel·lectualment més preparada i l’experiència dels Estats Units sembla anar en aquesta direcció.

2.       La supressió del sufragi universal,  cosa ben palesa a l’evolució de la cultura europea. Els referèndums sobre la integració que sempre han dut a la conclusió de que el poble s’equivoca. Potser políticament sigui més fàcil la importació del model xinés que no pas l’exportació d’unes estructures polítiques a les que no creuen les nostres elits. L’alfabetització general sembla un argument en contra per què això s’esdevingui però no pas el buidament de creences col·lectives. Internet aquí podria ser un mecanisme útil per aquesta involució i el pes del directori europeu ens indica que de fet, en un cert sentit, el sufragi universal ja ha estat abolit i ha començat l’època de la post-democràcia.

3.       L`’alternativa positiva és una Europa democràtica que des de les seves institucions la defineixi com un espai de protecció i regulació econòmica, que ens permetés crear les condiciones per frenar l’aturada constant des de fa molts anys dels salaris reals. Això és impossible pensa Todd, però, sense una transformació psicològica que trenqui amb el narcisisme dominant.

Terra de ningú

Fa anys a les meves classes, quan intentava definir d’entrada que era la filosofia, sovint utilitzava una formula manllevada de Rosen, segons la qual era la terra de ningú entre la poesia i les matemàtiques. Més enllà de la seva veritat ja no la utilitzo gaire perquè ni les matemàtiques ni la poesia tenen un bon moment de popularitat entre els alumnes. Segueixo sentint-la,però, com a molt vàlida i de fet la podria prendre com a eix del meu treball docent, sinó fos perquè cada em fa més por, en aquestes terres de Castellà i Lleó, dir coses que no semblin del tot heterodoxes. D’entrada la definició és, cosa coherent amb el treball de Rosen, un  elogi de Plató menys directe però equivalent a l’afirmació de Whitehead de què tota la història de la filosofia occidental són notes a peus de pàgina dels diàlegs platònics. Perquè aquesta  definició si s’escau amb el treball d’alguns dels grans autors és amb Plató. Després un exercici interessant és veure que tenen més a prop cadascú si la ciència o la poesia. En el període definit entre Aristòtil i Hume em sembla que la hegemonia d’allò científic és del tot indiscutible i seria Kant qui d’alguna manera recuperaria aquesta visió poètica amb doctrines com les dels postulats de la raó pràctica o la seva visió de la història. L’alè poètic es mantindria viu i més potent amb Hegel i Marx fins arribar a Nietzsche el qual donaria la base per a dissoldre el problema de la filosofia negant la diferenciació entre matemàtica i poesia, definint així una nova situació que seria la nostra.